En Youssef toca el piano des dels set anys. Crec que ho fa bé. És, de llarg, el millor de la classe i un dia voldria tocar la dança hongaresa al Liceu. Però aquest curs en Youssef deixarà les classes de piano, perquè la subvenció de la Generalitat s'ha reduït tant que no pot pagar la matrícula. Aviat oblidarà el piano, aprendrà un ofici i encapçarà el seu somni. Per sempre més.

La mare d'en Carles ja no pot estar sola. Ahir va intentar fer el sopar i una mica més i crema la casa. La dona d'en Carles cuidarà d'ella i per les nits, quan arribi en Carles, netejarà oficines. Fa set mesos que han demanat un ajut, però s'han retallat les prestacions i van col·leccionant negatives. La residència és massa cara. Impossible. Per això, la dona d'en Carles neteja la mare d'en Carles en els llargs matins d'agost. Cada dia li costa més trobar un argument per llevar-se del llit.

L'Ajuntament ha estat contundent. No hi haurà cap espai lliure en el mercat durant tot l'any. Avui només ha venut uns pocs globus i en Juan només pot portar sis euros a casa. Fa dos mesos que espera el RMI, però en Manuel li ha explicat que s'ha acabat, que si fa quatre anys que el cobra li tallaran l'aixeta. Quan arriba a casa, veu una altra carta del banc i ja no sap com forçar un somriure per correspondre la benvinguda dels bessons.

Va acabar la carrera ara fa tres anys. En Josep Lluís voldria fer un màster, però la seva mare no li pot avançar ni un euro i els calers de l'estiu només serviran per arribar al Nadal. Ni beques, ni ajuts, ni programes. Cinc anys de geologia només l'han aportat un bonic títol que penja del despatx on abans treballava el pare. Demà la seva xicota el concencerà per a què treballi a la xurreria del pare. I un dia es casaran. I viuran amb la mare. I no tindran fills.

El locutori del carrer Mercader sempre s'omple per les tardes. La Lucía plora davant de la pantalla. A l'altre costat de l'skype els seus dos nens que gairebé no la recorden, la saluden amb una certa indiferència. La Lucía sap que en pocs mesos més esdevindrà una estranya a les seves vides, que els avis són els papes. I que no sap el nom dels seus mestres, ni dels amics, ni quin és el seu equip de futbol favorit. El programa de reagrupament familiar s'ha anul·lat i fa mesos que sap que res tornarà a ser com abans.

La Carme ha treballat des dels deu anys. No té estudis, però ha tallat més peix del que cabria en totes les llotges de país. El mal de maluc ja no li deixa caminar. Viu sola i ja no pot sortir al carrer, si no és absolutament imprescindible. Ni tan sols canvia la flors de la tomba de l'Antonio. Avui ha tornat a trucar. No podran operar-la fins el 2015, com a mínim.

El març de 2013 el dèficit de les administracions públiques s'haurà reduït tant que el Ministre d'Economia exhibirà les xifres amb el to triomfalista d'un plusmarquista olímpic. Hem fet els deures, afirmarà amb to contundent. Si pogués llegir la tinta invisible dels seus balanços, descobriria que la Carme, la Lucía, en Josep Lluís, en Juan, en Carles, en Youssef estan pagant el preu del superàvit. Però afortunadament els ministres d'economia només creuen allò que veuen.