Vist com està el pati, la darrera cosa que hem de fer el Parlament i el Govern de Catalunya és el ridícul. La ciutadania està molt cansada, farta, d’espectacles com el de la Cambra de Comerç. Ningú dubte que és un avenç sense pal·liatius que la Comissió Europea hagi situat l’eix mediterrani com opció estratègica. Hem superat, amb reconeixement europeu, l’anatema radial que ve de lluny i tots els governs espanyols han anat alimentant.

Però sobren triomfalismes i menys riure-li les gràcies al ministre de Foment que fins al darrer moment ha intentat aigualir la proposat europea. De fet ho ha aconseguit quan es posen damunt de la taula dos eixos i mig, i si mirem en lupa n’hi podem veure cinc!

Ara comença la feina de debò, les preguntes que ens hem de fer són les següents, els protagonistes de la foto d’ahir copa de cava en mà es comprometen a anar fins al final i plantar-se quan el proper govern espanyol prioritzi el centre i el nord? No hi ha dubte que el President de la Generalitat ho farà. Però ho farà el Partit Popular per molt que la seva Presidenta a Catalunya s’hagués de batre a cops de colze per sortir a la foto? On seran els actuals ministres de Foment i Defensa quan s’aprovin els pressupostos de l’estat de l’any que ve? I el cap de llista de la coalició convergent a Madrid? Farà cas al seus o es deixarà endur com sempre per la pressió per les grans constructores madrilenyes com va fer amb l’esmena de les concessionàries d’autopistes a l’entorn de Madrid?

Per això els d’Esquerra vam decidir no anar-hi. Satisfacció? Tota. Set de victòria? Creixent! Amb tendència a l’infinit. Però ara comença una batalla cruenta que sota el pretext de la crisi populars i socialistes començaran a posar-hi pegues. Al capdavall la foto que comptarà serà el panell de votacions del Congrés de diputats quan s’aprovin els pressupostos generals de l’estat. I allí Esquerra, Convergència i Iniciativa no fallaran, com no han fallat a Europa. Però la majoria cromàtica del panell de Madrid depèn de socialistes i populars. I serà en aquell moment quan veurem si la foto de la cambra era una més o la fi de l’Espanya radial.