Avui està prevista una nova reunió de l'anomenat eurogrup. Entre d'altres coses, sembla que buscaran un acord per enfortir el fons de rescat. A ningú se li escapa que la situació és, avui més que mai, delicada. Amadeu Altafaj, el portaveu del Comissari d'Afers Econòmics i Monetaris,  Olli Rehn, deia ahir de manera diàfana que: 'Si l'objectiu és salvaguardar la unitat de la zona euro, és de rebut que la seva fragmentació no serveix a aquest objectiu'.

Confesso que ara com ara les meves expectatives respecte aquesta reunió no són massa altes, i lamento especialment el bloqueig que pateixen propostes concretes com, per exemple, la dels eurobons, a la qual s'oposa de manera tenaç la cancillera alemanya.   Tampoc animen massa, val a dir, els rumors constants i les especulacions sobre la creació d’uns bons conjunts que emetrien els estats de la UE amb millor qualificació de deute (Alemanya, França, Àustria, Luxemburg, Països Baixos i Finlàndia), una mena de bons d'elit.

Com Altafaj, tampoc crec que sigui bona idea que uns pocs estats tinguin segrestada la política econòmica de tota la Unió i posin en perill el futur de l’euro i fins i tot, la construcció europea en el seu conjunt. I és que la proposta dels bons d’elit suposaria partir la UE per la meitat, confirmant que existeixen dos zones euro i que no hi ha solidaritat a Europa.

Per altra banda, aquesta decisió és un nou torpede a a la linia de flotació del funcionament institucional i democràtic de la UE, ja que va totalment en contra amb la voluntat del Parlament Europeu i de la Comissió Europa, qui acaba de presentar el llibre de recomanacions sobre la creació d'Eurobons. La creació d'eurobons permetria socialitzar els riscos dels diferents països i consolidar el funcionament de la zona euro. No es tracta de fer favors ni de regalar res a ningú. És únicament un parapet davant l’especulació sense mesura que està patint el mercat de deute sobirà i que està escanyant a alguns estats com l’Espanyol només per a que un grup reduït de grans inversors tingui beneficis multimilionaris injustificats.

Finalment, allò que més em preocupa és que tot plegat se centri en l'anomenat Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera, un mecanisme que és del tot insuficient per donar estabilitat a la zona euro, que ni tan sols  té el suport de la Xina i d'altres països emergents com Brasil, que no disposa dels recursos necessàris per solucionar problemes com la manca de liquiditat dels països més grans, com Italià o l’Estat Espanyol.   No pot ser que l'única cosa de la que s’estigui parlant sigui de més austeritat i de les quanties dels plans de rescat. Aquestes receptes s’han mostrat fracassades, aprofundeixen en la crisi, i no estan resolent l’alt preu del deute sobirà.

I que consti que si allò que preocupa és quina opinió en tenen els anomenats 'tècnics' (com si aquests esiguessin exempts d'ideologia), doncs bé, en donaré una de prou rellevant, la d'un Premi Nobel d'Economia que va ser, l'any 2008, l'economista més citat del món, Joseph Stiglitz, qui deia fa poc que:  ‎'L'austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió'. 

Veurem què en surt de tot plegat.