No m’agrada opinar sobre els congressos dels altres partits. Ni m’agrada ni ho faré. Però és evident que el resultat del darrer congrés del PSOE tindrà conseqüències per Catalunya i la seva gent. La pelada victòria d’Alfredo Pérez Rubalcaba –per molt que alguns diaris i tertulians de l’establishment parlessin de “sòlida victòria”– tindrà conseqüències i no només pels socialistes catalans.

Per molt que s’hagin esforçat alguns manifassers del tardofelipisme a tapar-ho, el darrer conclave del socialisme espanyol l’ha perdut l’esquerra. Vaig escoltar pel Canal 3/24, amb atenció, els discursos dels dos candidats. Ja sabem que els discursos dels candidats se’ls pot endur el vent. Però l’aposta de Carme Chacón era clarament connotada a l’esquerra, jacobina i certament centralista. Però mirant a l’esquerra. Si es mira a l’esquerra és difícil arribar a grans acords amb el PP. Si, com fa Rubalcaba, no es mira enlloc, ni a dreta ni esquerra, sinó a aquest forat negre que es diu el centre, la cosa té un altre color.

El felipisme, com a doctrina, ha amarat durant anys i panys el discurs i el funcionament del socialisme espanyol i de retruc del socialistes. La filosofia que en els anys decisius de la transició, especialment des del 82, han segregat els Gonzalez, Guerra, Benegas, Bono i el propi Rubalcaba, entre molts d’altres, es pot sintetitzar en la frase de l’antic màxim dirigent del Partit Comunista Xinès Deng Xiao Ping: “Gat negre? Gat blanc? Allò important és que caci rates”. A partir d’aquí podem entendre la renúncia a plantar cara al franquisme (recuperant la memòria històrica), els GAL, la promiscuïtat amb els grans monopolis i el desarmament unilateral davant dels sectors més atrabiliaris de l’església catòlica. Per això no deixa de ser entendridor que ara Rubalcaba digui que vol revisar el Concordat amb la Santa Seu. La concepció felipista del poder porta als socialistes catalans a un desfici permanent per l’estat, per les raons d’estat, pels pactes d’estat. El felipisme ha estat i és una confusió permanent entre el mitjà, l’estat, i els objectius: la llibertat i la justícia.

José Luís Rodríguez Zapatero va ser una excepció i Déu n'hi do com ha resistit. Els 12 anys al capdavant del seu partit –i gairebé dues legislatures al capdavant de l’executiu espanyol– és un record de resistència. probablement, el fet de guanyar les eleccions contra pronòstic del 2004 el va ajudar a mantenir-se al capdavant. Però Zapatero va haver de pagar un preu per poder continuar: llençar per la borda l’intent de negociació amb ETA, fer seguiment del PP amb l’Estatut nou de Catalunya i congelar la seva política social i laïcista; vegis si no com ha acabat la llei de dependència o la genuflexió permanent davant la Conferència Episcopal a partir del 2006. El període zapaterista va durar dos anys. Tant és així que en Joan Tardà l’anomenava el bienni progressista. La pressió dels populars, de la caverna mediàtica, dels monopolis i evidentment del seu propi partit van tornar portar l’incipient zapaterisme pel bon camí. Trencar amb ERC, BNG i IU, arraconar l’esquerra abertzale, posar de cara a la paret els sindicats i el tercer sector, renunciar a la reivindicació de la memòria històrica, i recuperar CiU, PNB tot complaent, alhora, els sectors més conservadors.

Zapatero va ser un accident de recorregut del PSOE, havia de guanyar José Bono, (va perdre per un no res) però talment com José Borrell la cosa es va descontrolar i a diferència del de la Pobla de Segur no va haver-hi temps d’esmenar-ho. Ara amb Rubalcaba es torna al corral felipista.

Que ningú dubti que la nova direcció del carrer Ferraz de Madrid serà a partir d’ara una incondicional servidora de les raons d'estat. I això en argot madrileny es tradueix com a pactes d’estat. Tres paraules que, pel simple fet de ser pronunciades, porten els espanyols al paroxisme. Preparem-nos per veure com la majoria absolutíssima del PP es veurà legitimada com mai per la nova direcció dels socialistes espanyols. Més enllà de majories qualificades per reformar lleis o escollir òrgans i membres, el rubalcabisme és un projecte d’estat i no està per orgues amb allò que el zapaterisme va anomenar l’Espanya plural. Ara, n'hi diuen accents. Catalunya és un accent en el nou vocabulari rubalcabista a l’ús. De retruc, qui es descol·locarà més seran els convergents i els penebistes, definitivament despenjats de la construcció de nous consensos. La renúncia a una alternativa real a la dreta i l’accentuació del discurs més institucional deixen el terreny franc a una hegemonia llarga i sòlida per als Rajoy i companyia.

La pregunta que ens hem de fer és quan temps resistirà CiU aquesta conjuntura? I el PNB? Si Amaiur els passa davant, pactaran amb socialistes o populars? I els militants i votants del PSC estaran d’acord amb el paper marginal, és a dir, regional, que els volen atribuir? La victòria de Carme Chacón també hagués lligat de peus i mans el nou equip de Pere Navarro, ja ho hem vist durant la seva campanya. Però fer oposició a CiU pactant dia sí, dia també, amb els populars a Madrid, es pot fer ben difícil d’explicar. Tot plegat, més gas a la caldera catalana i no n’hi haurà prou amb un esquer com el del pacte fiscal i menys encara demorar la proposta com fa l’executiu català al·legant que és una maniobra per afegir els socialistes catalans. Ves per on que el retorn del vell PSOE acaba sent un al·licient més perquè Artur Mas i les seves tropes travessin el Rubicó.