En Miquel Puig, l'autor de l'article, comença fort. "El turisme és una calamitat", ens vol demostrar, com tants altres intelectuals del país, que curiosament no deixen de fer turisme que arriben les vacances. Veiem que ens diu.

Les dades: el primer destí turístic del món és França, el segon europeu és Espanya. Reben uns 116 visitants estrangers per cada 100 habitants. El tercer destí europeu és Itàlia, on la xifra ja cau a 72. A Catalunya és 182.

Comencen els problemes. L'autor confon, d'entrada, visitants amb turistes; en realitat, un turista és un visitant que pernocta. Catalunya rep uns 15 milions de turistes internacionals, i gairebé 28 milions de visitants. En segon lloc, cap de les dades que ens proporciona són correctes: França tindria una proporció de 125, Espanya de 121, Itàlia de 76 i Catalunya superior a 202. Hi ha un tercer problema i és que l'autor només ens parla del turisme internacional, que és una part molt petita dels fluxos turístics efectius.

Deixant de banda aquests errors, cal dir que la proporció de visitants respecte de la població és una dada que no s'empra en els estudis turístics i que a escala nacional té un valor explicatiu nul. Potser l'autor ens intenta dir que hi ha dos turistes per cada català, una mena d'asfíxia pels foranis. En realitat, per cada 100 persones que ocupen el territori català un dia qualsevol només una és turista; les altres 99 no ho són. És això una "congestió turística"?. Crec que no. I vostès?.

És una pena que l'autor empri una font tan poc solvent com l'OECD Tourism Trends and Policies. Seria més convenient que revisés les estadístiques oficials de cada país i, especialment, que es fixés en la dada que recomana emprar l'OMT, que és el compte satèl·lit. La darrera dada de la que disposem, la de 2010, ens diu que el turisme representa un 10,2% del PIB espanyol. En tot cas, no veig clar el problema: Tenim un sector turístic molt potent, però estem molt lluny de la situació de dependència turística d'altres indrets com les Illes Balears o Canàries. Un 10% no em sembla alarmant. I a vostès?.

Tots sabem que la dada del pes relatiu del turisme en el PIB català és una dada ficció, una invenció estadística.

Aquí tenim una flagrant contradicció de l'article. El pes del turisme en el PIB espanyol era del 11,5% el 2000 i del 10,3% el 2010, de manera que la pèrdua de pes relatiu de la indústria ha coincidit amb un procés similar en el turisme. Que és el contrari del que argumenta l'autor.

Continua aquest absurd conflicte turisme - indústria, en una mena de competició numèrica (per cert, novament amb dades equivocades). La realitat és una altra: Prenem, per exemple, els resultats de la darrera taula input - output del turisme català. La despesa dels turistes va tenir uns efectes directes i induïts sobre l'economia catalana d'uns 11.000 milions d'euros. D'aquests, la restauració i l'hostaleria només representen un terç. La resta es distribueixen entre el comerç, el transport, els serveis i el sector industrial. Alguns subsectors en surten especialment implicats, com l'agroalimentari, la confecció, les indústries càrnies, l'elaboració de begudes...

El que demostra el compte satèl·lit és que el sector turístic no és l'alternativa, l'oposat, al sector industrial, sinó que és un factor de dinamització de l'estructura productiva del país. Carregar contra el turisme és una forma indirecta de carregar contra el sistema industrial.

Crea poca riquesa?. Sense tenir en compte el turisme interior, el sector turístic té uns efectes anuals d'uns 11.000 milions d'euros sobre l'economia catalana. No em sembla una xifra menyspreable.

Aquest és un punt central de l'argument turismofòbic: Crea llocs de treballs per a immigrants. Quina desgràcia, oi?. Immigrants.

Aquests mesos hem tingut coneixement que Alemanya captava enginyers estrangers, és a dir, immigrants. De manera que la poderosa indústria alemanya crea llocs de treballs per a immigrants, sense que aparentment això generi un coflicte a Ca La Merkel. Ara fa uns dies, el Conseller Mena recomanava els joves catalans que anessin a treballar (com a immigrants, oi?) a Londres per aprendre l'anglès. En canvi, a casa nostra sembla ser que és una catàstrofe que treballin els immigrants.

En tot cas, l'autor hauria de saber que tenim més de cinc milions d'aturats i que durant la propera dècada   el que faren serà exportar mà d'obra. Vagi com vagi el sector turístic català i espanyol, durant la propera dècada el nostre saldo migratori serà clarament negatiu. Per cert, els meus estudiants de turisme (altament formats) se'n van a treballar a les noves destinacions turístiques que estan innovant mentre aquí ens perdem en debats absurds.

Aquí tenim una enorme acumulació de tòpics, que acaben amb aquesta frase final tan lamentable. Anem a pams.

1. Mirem les primeres destinacions urbanes del món: Londres, París, Singapur, Nova York, Hong Kong... Una de les regions amb major atracció mundial és Califòrnia, el bressol de Disneylàndia, però també la seu de l'UCLA o de Silicon Valley. És exactament el contrari del que diu l'autor. Les nacions líders són alhora centres de coneixement, productors industrials i grans atractors turístics. La dicotomia "O turisme o indústria" és un absurd que ens hem inventat recentment a Catalunya. Els líders són alhora industrials i turístics.

2. Tenim un segon problema, que és (com tantes vegades) de caràcter estadístic. La classificació nacional d'activitats econòmiques (CNAE) considera com a turisme els epígrafs 55 (allotjament) i 56 (serveis de menjars i begudes). D'aquesta manera, el bar Pepe de la cantonada o el puticlub Manoli de la comarcal a Villaabajo són estadísticament, turístiques. I, en canvi, moltes de les activitats essencialment turístiques (la gestió d'esdeveniments, la informació, la intermediació, les TIC, el transport...) no hi consten en aquests epígrafs.

3. En realitat, no existeix "el sector turístic". Hi ha activitats turístiques amb un nivell d'innovació elevadíssim i altres que poden funcionar sense un endoll. És com el sector industrial: un petit taller i una gran multinacional comparteixen categoria, però no tenen res en comú. Parlar del turisme en abstracte és tan genèric com parlar dels africans. Convé recordar, però, que som líders mundials en MICE, un pol d'innovació en el sector hoteler de gama alta, referència internacional en gestió de turisme urbà, centre d'innovació tecnològica en TIC turisme (especialment sobre mòbil), exportador en models de transport turístic, gestors d'informació...

4. He tingut l'oportunitat de viatjar molt. Moltíssim. I de conèixer amb un cert detall els perfils professionals del turisme en molts països. I en tots els casos, la conclusió és sempre la mateixa: La mobilitat dels treballadors és molt elevada. L'especialització, la xarxa de cadenes transnacionals, el factor idioma i la carrera professional expliquen que molts recepcionistes, guies, informadors, agsnts de viatges siguin foranis. Forani no és sinònim de desgràcia, ni d'apocalipsi.

5.  Reitero que l'OCDE és una pèssima font, però admetem aquest 30% d'immigrants. I pensem que això és un problema, que és un gran exercici d'imaginació. Què fem amb l'altre 70%?. L'enviem a l'atur?. Jo mateix m'he pogut pagar els estudis perquè he tingut la sort de treballar en el sector turístic durant molts estius. Per què ara decidim que això és catastròfic?.

(...)

Protegir?. El sector turístic català (i l'espanyol) han tingut una protecció nul·la. No el compararé amb el sector agrícola, ni el ramader o el pesquer, que subsisteixen per la intervenció directa de l'administració europea. Parlem del sector industrial, com ara l'automòbil. Quant ha invertit directament i indirecta l'administració pública en aquest subsector?. O el subsector agroalimentari. O l'energètic. Quin és el pes, per exemple, de les polítiques d'ACC10 en el sector turístic?. Comparem el pressupost públic en turisme amb el de la indústria?.

Argumentar que no cal intervenir en un sector que resisteix bé la crisi, sinó en els sectors que ho passen més malament té un fàcil contraargument: Si no invertim en els sector tractors de l'economia, no disposarem dels recursos necessaris per a recolzar els sectors més castigats per la crisi. De fet, cap dels extrems té sentit. Sembla lògic que prenem les accions públiques que ens permetin optimitzar els recursos i protegir un model diversificat, garantint la supervivència dels sectors estratègics.

El que és absurd és parlar de la indústria de forma global. No es tracta d'escollir entre turisme o indústria, sinó recolzar aquells subsectors industrials i turístics (i financeres, de serveis, agrícoles...) que tinguin més capacitat d'esdevenir tractors econòmics. I si tenen un efecte induït sobre altres subsectors, amb més motiu.

És ridícul aquest patriotisme laboral, inèdit en els països pròspers en els que ens volem emmirallar. En tot cas, reitero que faci el que faci el sector turístic català, no tornarem a atreure immigrants en els propers anys, sinó tot el contrari. El que ens ha de preocupar no és quanta gent ens vindrà de fora, sinó quanta gent ens marxarà a fora. I el turisme pot ajudar (també, no únicament) a aturar aquesta pèrdua de capital humà. Sempre i quan no ens perdem en debats ridículs i aparquem, ni que sigui per un temps, aquesta folla turismofòbia, practicada per turistes en la intimitat.