Avui hem conegut les mesures que el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va prometre que explicaria abans de l’estiu, i que ja va insinuar en una reunió a porta tancada, dilluns passat, davant la comissió ECON del Parlament Europeu: el BCE està disposat a comprar de bons al mercat secundari de manera il·limitada, però només en aquells països que hagin sol·licitat un rescat (la qual cosa implica acceptar-ne, esclar, les condicions).

La meva impressió, sense conèixer encara el detall de la proposta, és que el BCE està prenent decisions a mitges. Si bé la compra de bons aportarà una mica d’aire als mercats, almenys per uns dies, no permetrà impulsar la reactivació econòmica.

És cada cop més evident que amb més austeritat i control de la inflació, les dues cames en què Draghi pretén basar la seva actuació, no aconseguirem generar ocupació, més aviat al contrari. Per altra banda, n’hi a prou amb sortir de certs palauets de cristall institucional per adonar-se que aquestes mesures només han generat més pobresa i atur en els països intervinguts, inclosa Catalunya .

Així doncs, l’enunciada intervenció per part del BCE no és res més que és un placebo: calma, però no cura.

Això demostra, un cop més, la necessitat de modificar els Tractats per tal d’incloure com un dels objectius del BCE el de ser perseguir la plena ocupació (cosa que sí està en el mandat de la Reserva Federal Nord-americana, per exemple). Mentrestant, la solució a la crisi de deute sobirà passa per la creació d'eurobons i d'una veritable unió bancària i fiscal.

Finalment, un cop més ens toca situar aquesta decisió en un context de manca de lideratge polític a la UE, i en el constant dèficit democràtic en la presa de decisions per sortir de la crisi.