Amb l’increment de l’independentisme a Catalunya des de diversos àmbits s’insisteix en la idea que dur a terme un procés democràtic cap a la independència de Catalunya comportaria fragmentar el país. Aquesta visió catastrofista sobre la realitat catalana suposa sense cap mena de dubte una clara perversió del debat polític. Intentar utilitzar el virus de la por enlloc de la confrontació d’idees i arguments és perillós, tan perillós com distorsionador en campanya electoral tapar sigui el debat social i de gestió dels serveis públics, sigui el debat nacional, sigui el debat de regeneració democràtica.

Aquells que difonen la immaduresa dels catalans per decidir el seu futur en pau i tranquil·litat, la fragmentació social o les plagues com l’exclusió d’Europa o de l’euro o la insuficiència de recursos per pagar les pensions que ens cauran a sobre quan siguem independents, de fet, denoten a més una clara feblesa argumental. Si hi afegim moviments nerviosos com la carta del ministre d'Exteriors espanyol a la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, advertint-la que parli amb una sola veu en la qüestió de la independència de Catalunya, estem guanyant la batalla dels conceptes i de la centralitat.

Tanmateix em crida l’atenció que una instrumentalització tan perversa com l’esmentada provingui no només de la caverna política i mediàtica de Madrid, sinó de dins de les pròpies files catalanes. Si bé és coneguda la posició de partits com la de Ciutadans o del PP, em continua sorprenent la del PSC. La seva precampanya s’està assemblant massa a la de les eleccions al Parlament del 2010 amb afirmacions com que el procés cap a la independència seria ‘no pacífic’ o ‘traumàtic’ (el número 3 de la llista aleshores, Corbacho, dixit) i eufemismes com ‘dreceres incertes’ o ‘falses’, ‘invents’, ‘aventures’ i ‘pulsions separadores’ i que ara són ‘canvis sense sacsejades’ ni ‘turbulències’ i ‘perills probables’ malgrat un petit viratge per pressions de militants destacats. Com les afirmacions en actes recents amb ‘casas regionales’ de prop de Barcelona parlant de ‘que nadie nos separe y la riqueza de vivir juntos’ que són del tot irresponsables i altament conservadores: els allunya de l’eix central que defensava el PSC d’una Catalunya integradora, els fa viure d’un passat d’immigracions i d’immigrants perpetus i són un llast per al país i per a aquest partit encara que encara els donin rèdits a les municipals a la regió metropolitana.

En definitiva, el PSC sembla que ha decidit de nou, a risc de perdre una nova part del seu electorat més catalanista, aixecar l’espantall del secessionisme tot i córrer el risc de caure en un lerrouxisme que afortunadament mai no ha reeixit a casa nostra i en la major part gràcies precisament als posicionaments centrals del PSC. És probable que aquesta sigui l’única manera que han trobat per dissimular el fracàs del projecte federal perquè a l’altra banda no hi ha ningú que hi aposti ja i han optat per activar un electorat emocionalment vinculat al PSOE que habitualment tendeix a no participar amb la mateixa intensitat en les eleccions catalanes. Sigui com sigui, perillós i alhora entenc que decebedor per als que volen un PSC fort que doni respostes pròpies al moment que viu el país.

Tan lluny els queden Campalans i Pallach o i el seu al·legat de la política entesa com la manera de canviar les coses, per transformar la realitat, la política com la millor forma de fer pedagogia social, no com a excusa per viure del passat i girar l’esquena al futur si així ho vol una majoria de catalans?

I oblit social?

Transformar la realitat és també transformar les percepcions que s’instal·lin o es vulguin instal·lar com a dubtes sobre el triple compromís d’Esquerra, sobre que hem deixat de "tenir present la primera paraula de la marca". Què hem estat fent els darrers anys aquí i a Madrid, doncs? Tant als municipis i als ajuntaments, com als parlaments i al carrer? Els que ens sentim partícips d’un fil roig de pensament i d’actuació que inclou també els postulats de Pallach, defensem i treballem des d’un triple compromís, que també era el seu: social, democràtic-cívic i nacional. El compromís social que s’expressa en la socialdemocràcia que Pallach recolza sobretot en l'educació com a base de la igualtat d'oportunitats, en la defensa de l'estat del benestar, de la justícia social que ens dóna disposar dels sistemes socials, de salut i d'educació que empoderen les classes populars (que són majoria) i que ens fan més lliures. Un estat del benestar que va construir la generació de Pallach, la generació dels nostres pares, i que avui, amb l'excusa de la crisi econòmica, més enllà de reformar-lo, el retallen des del convenciment que s’han llençat els diners i que allò que és públic i té beneficis pot beneficiar les empreses privades.

Des que milito a Esquerra (i ja fa més de 20 anys) que he sentit periòdicament valoracions, de propis i d’aliens, des de paternalistes a interessades sobre si conjunturalment hem deixat de banda l’independentisme o el nostre tremp nacional o els nostres objectius socials. Tenim molta feina per fer, encara, per trencar amb aquestes suposades dicotomies que se’ns presenten cada tant. Perquè s’acaben tocant els que fan un discurs sobre una suposada pèrdua del compromís social i els que exigeixen que l’arraconem perquè ara toca donar suport sense matisos al compromís sobiranista de Mas: reforcen la percepció d’un paper subsidiari d’Esquerra que només pot afeblir les expectatives d’una Catalunya pròspera, justa i lliure, just el contrari del que els que ho teoritzen diuen que busquen.

Gent d’Esquerra, de l’esquerra nacional, a deixar-hi la pell. Com sempre.