Ja sé que els partidaris de l’optimisme antropològic diran que val més tard que mai. També sóc conscient que no faltaran mallerengues que diran que manifestos d’amor a Catalunya no interessen als independentistes perquè el seu pensament es basa en alimentar el conflicte i no pas en solucionar-lo. Però és evident que un manifest de gent significada d’Espanya manifestant la seva estima a Catalunya i a favor d’un futur conjunt només es deu al fet que una part significativa de ciutadans de Catalunya ha decidit fer el possible per marxar d’Espanya.

D’entrada cal agrair manifestos d’aquest tipus. Sempre és millor això que t’enviïn els tancs. Alerta, però, perquè aquesta és la maniobra típica del marit, mascle alfa o mascle ibèric, digueu-li com vulgueu, que després d’anys i panys de maltractament, davant del divorci imminent i irreparable, afirma sense cap tipus de vergonya que està disposat a canviar. Sé que les comparacions són odioses i algú pot acusar-me de frivolitzar la violència masclista, però després de tres-cents anys de matrimoni forçat no sóc capaç de trobar un símil millor.

A qui ens hem de creure? Si resulta que a Pasqual Maragall, l’únic socialista català que s’havia arribat a creure això del federalisme , els intel·lectuals espanyols, ja no diguem els polítics, el van deixar sol com un mussol amb el procés del nou Estatut. A qui pretenen enganyar aquests alcaldes del PP que ara reciten en veu alta, falset inclòs, el seu amor a la catalana terra, i fa pocs anys enrere corrien enfollits al costat de la triple A: Aznar, Acebes i Aguirre a signar contra la reforma estatutària endegada pel Parlament de Catalunya?

Com pot ser que gent d’ací i d’allà que tant ha menyspreat la llengua i la cultura catalanes, com la mateixa senyora Isabel Coixet, ens diguin ara que el federalisme és la gran solució? Com pot gosar ara Pérez Rubalcaba parlar de reforma de la constitució Espanyola i de federalisme si ell va ser el primer a deixar sol i posar contra les cordes Rodríguez Zapatero atiat pels Bono, González, Guerra, i companyia en el debat estatutari? Almenys Felipe Gonzalez és més clar i ens diu que els catalans ens hem d’aguantar i seguir pagant.

Com pot la senyora Carme Chacón afirmar sense enrogir de vergonya que el senyor Ibarretxe és un messies fracassat? Ho diu la ministre de defensa del govern més patètic de la història contemporània espanyola. El Govern del senyor Zapatero que va decidir entregar les claus de La Moncloa a la dreta espanyola de sempre perquè es veia incapaç de formular una sola idea contra la crisi. També és cert que el Govern espanyol que ha succeït a Chacón i Zapatero està fent mèrits per superar-los, amb escreix, només cal escoltar a Cristóbal Montoro.

La seducció no és creïble quan porten tants anys de campanya en contra. La pregunta que els hem de fer és si estan disposats a manifestar el mateix amor l’endemà de la Catalunya independent. També toca preguntar-los –i per què no?- si estan disposats a sortir al carrer a Madrid per defensar la llengua catalana o el concert Econòmic per Catalunya. Ja tocaria després de significar-se en tantes manifestacions públiques contra allò que legítimament i democràtica volem els catalans.

Jo, vist tot el que hem vist, no me’ls crec. I, en tot cas, si és cert, si tenen voluntat i compromís d’esmena de tants anys d’oprobi, ho demostraran el dia després. Els espanyols que estimen de debò la cultura i la nació catalanes són aquells que expressen el seu respecte per la democràcia i per l’alteritat. Són aquells que pensen com Santiago Carrillo que, davant de la pregunta típica “¿Qué haría usted con los catalanes?”, va contestar ràpid i sense embuts: “Dejarlos en paz”! Fa poc ens va deixar un amic de Catalunya.