Silencis que diuen molt, paraules que s’encallen entre notes d’un Steiner amb vida pròpia, peça coral plagada d'harmonies i dissonàncies, d'una orquestra de primera divisió que resulta perfecta en l’execució, però protagonitzada per ànimes que desafinen.

‘La casa del silenci’ és, sobretot, un conjunt de melodies femenines entrellaçant-se al voltant d’un director d’orquestra, però també una lliçó d’humanitat, de prejudicis esmicolats, de virtuosismes vitals, conscients o inconscients, que desafien les pors més amagades.

De nou: Blanca Busquets.

Me’n vaig enamorar amb ‘La nevada del cucut’ (Premi Llibreter 2011), em vaig ratificar amb ‘El jersei’ (tot i que cronològicament és anterior), i he assaborit aquesta ‘Casa del silenci’ amb el plaer de qui sap que degusta un elixir perfectament construït, amb els ingredients precisos, mesclats el temps i a la velocitat adequades, i en la seva justa dosi.

Una redacció precisa, fina, que posa de manifest el gran domini tècnic de qui manipula l’instrument, però amorosida a la vegada amb aquella ànima que només els veritables artistes saben aportar a la peça que executen.

Una lectura imprescindible de la nostra literatura contemporània i, esclar, un dels títols que, confio, acabaran triomfant en el proper Sant Jordi.

Gràcies, un cop més, Blanca.