Durant la dictadura vam intentar que es produís la màxima unitat possible. L’anomenàvem la política de les tres unitats: unitat de totes les forces democràtiques, unitat de tots els socialistes en un únic partit i unitat sindical. En el camp de la unitat democràtica vam aconseguir quelcom que a la resta de l’Estat no es va produir: l’Assemblea de Catalunya. En el camp de la unitat socialista, vam fer un partit que durant dècades ha tingut un pes polític molt important a Catalunya. En el camp sindical, les centrals sindicals treballen bastant unides.

Al llibre, es nota que, per a vostè, la figura de Pep Jai va ser rellevant.

Va ser un puntal del Moviment Socialista de Catalunya amb una activitat que no es limitava al Vendrell ,sinó que s’estenia a tot Catalunya i apareixia ja en la clandestinitat com un dirigent pagès molt respectat. Va ser una persona que vam estimar molt. Va tenir un paper com a diputat del PSC sempre defensant els interessos de la pagesia de Catalunya. He volgut posar-lo en el lloc que li toca en aquest llibre.

Diu que cal canviar els partits “tan radicalment com es pugui, cosa que suposa aprofitar la crisi per promoure una reforma a fons”. Hi ha algú que ho estigui fent, això?

Em sembla que el que produirà aquesta crisi serà un procés en el qual els partits, que són molt sovint organitzacions del segle XIX, amb problemes del segle XX, hauran de transformar-se radicalment en organitzacions estables del segle XXI. I els moviments socials hauran de madurar també per garantir la continuïtat i l’establiment de formes més pluralistes de deliberació. Tot això, ho veurem els propers anys amb avenços i retrocessos, perquè les crisis tenen aquest aspecte d’obrir aquestes finestres d’oportunitat. És difícil imaginar el resultat d’aquest procés, però el procés està en marxa, és visible.

No és habitual veure un polític en exercici que fa autocrítica del propi partit. Com ha estat rebuda?

Si pot ser d’utilitat en un procés que està en marxa, de renovació radical, no únicament del PSC, sinó de les organitzacions polítiques d’esquerra, ja estaré satisfet. La meva intenció no era fer un llibre de partit, sinó un llibre de país. Un llibre de poble. Per mi, el més important no ha estat l’experiència partidària sinó l’experiència política en un sentit ampli. He volgut reaccionar davant un revisionisme molt potent que vol presentar el període de la Dictadura i la Transició molt marcat pel nacionalisme conservador. Qui controla el present controla el passat. Els que hem conegut el passat, hem de reaccionar i reivindicar la nostra part de veritat, els fets i la realitat.

Això ha passat entre altres coses perquè la conjuntura actual ha fet que CiU hagi fet un pas endavant.

Hi ha el risc de les polítiques lampedusianes: aparentment tot canvia però després tot segueix igual. Nosaltres estem clarament pel dret a decidir democràtic del poble de Catalunya i ens mantindrem coherents amb aquesta posició.

Condicionar el dret a decidir a una legalitat espanyola no porta a la inacció?

Marco aquests tres principis: unitat catalana, unitat civil a Catalunya i el principi de la realitat. Cal desenvolupar polítiques que puguin avançar cap a majors quotes d’autodeterminació, de llibertat del poble de Catalunya, però tenint en compte sempre el fet determinant en política que és la correlació de forces polítiques i la realitat. La traïció a la realitat té conseqüències tan negatives com la traïció als principis.

La Unió Europea ha acusat el fet de ser una institució amb un funcionament tecnocràtic. Què cal fer per legitimar aquesta institució?

En el Parlament europeu sortint de les pròximes eleccions hi haurà més arena política. Hi haurà més confrontació entre la dreta i l’esquerra, els proeuropeistes i els euroescèptics. Espero que això farà que cridi més l’atenció de l’opinió pública. La pagesia ha estat molt atenta a Europa, però els altres sectors de la societat no tant.

La pagesia confia més en Europa que en els estats i regions.

La majoria de sortides a la situació actual passa per Europa, no hi ha solucions nacionals. La crisi provocada pel capitalisme financer és per definició un capitalisme global que es refugia en els paradisos fiscals que no ha de passar comptes amb ningú. Cal una política democràtica d’àmbit global, i Europa n’és el marc.

Com veu aquesta darrera reforma de la PAC?

És clarament insatisfactòria. Continuen pesant més els interessos del gran inversor més que no pas els interessos de la població. Hem de tractar de canviar aquesta correlació de forces. Entretant, seria un error pensar que Europa s’ha de trencar i desfer. Europa és un instrument fonamental per als nostres interessos populars. I tant de bo hi hagi un europeisme més actiu en els propers anys.

Hi ha un economista que dóna lliçons d’economia a La Vanguardia que diu que els subsidis agraris de la Unió Europea haurien de desaparèixer. Què li respondria?

El discurs fonamentalista neoliberal mostra una paradoxa: està absolutament desacreditat, fins i tot pels acadèmics, perquè ha donat els resultats catastròfics que ha donat; però, en canvi, la major part de governs continuen practicant aquestes receptes. Aquesta contradicció esclatarà. La gent anhela en aquest moment una política socialdemòcrata a l’àmbit europeu. El problema és que els partits polítics i moviments socialdemòcrates topen amb moltes dificultats i limitacions. Un nou projecte general, que hauria de ser plural, però també unitari, dels sectors d’esquerra i centreesquerra, hauria de plantejar-se l’ambició de fer majories a Europa i canviar les polítiques, si no, estem en mans del capitalisme financer desregulat i això va generant atur, dificultats per a les classes mitges de la ciutat i del camp i atur juvenil a dojo. Ni que sigui per un simple principi d’acció-reacció veurem un viratge.

Pronostiquen que Merkel repetirà com a cap d’Estat a Alemanya en les pròximes eleccions del setembre.

Després de les eleccions a Alemanya, hi haurà un canvi de la política econòmica a Europa, sigui qui sigui qui governi. El que cal és que aquest canvi sigui el més fort possible. És fora de discussió que els resultats de les polítiques d’austeritat són un suïcidi. No han donat cap resultat, ni en el terreny dels fruits socials, ni en el terreny de la lluita contra els dèficits i deutes dels estats.

Albert Garcia

La Terra