El principal problema del model turístic de la ciutat és l'extrema concentració de l'activitat turística en un pocs barris, molts pocs. A diferència de Nova York, de París, de Singapur, de Lisboa o de Roma, el turisme es mou en una minúscula quadrícula de la ciutat. Els barris més afectats són el Raval, el Barri Gòtic, la Dreta de l'Eixample, l'Antiga Esquerra de l'Eixample i una mica menys el barri de Sant Pere. Afegim que Ciutat Vella és un districte molt petit, perquè les dimensions de la ciutat intra muros són particularment reduïdes en el context de les grans ciutats europees. 

És important que consensuem el diagnòstic. Hem de ser molt precisos en el diagnòstic, perquè cada problema té una solució diferent. El més important és encertar el problema. Jo no penso que la ciutat tingui massa turistes. Tampoc crec que el perfil del turista sigui inadequat i que el seu grau d'incivisme superi el dels locals. No crec en absolut que Barcelona sigui una destinació de "turisme d'alcohol". No sé ben bé què es vol dir quan es parla d'error del "model turístic". La meva proposta és aquesta: Les tensions del turisme de Barcelona provenen de l'extrema concentració de l'activitat en un espai molt reduït. 

Que l'activitat turística es concentri en un espai molt reduït provoca, en primer lloc, molèsties. No és còmode viure en un espai on costa caminar, on és impensable trobar aparcament, on has de fer cua per comprar una barra de pa, on les nits s'omplen de crits i músiques, on inevitablement tot plegat bruteja una mica. La densitat urbana té límits que, si són superats, es crea un espai asfixiant, una distopia urbana. L'Eixample és un espai molt més capacitat per amortiguar l'impacte de la sobrecàrrega que Ciutat Vella, un petit eixam de carrers laberíntics. Tanmateix, la ciutat sencera pateix una forta pressió per l'activitat dels residents i el fortíssim ritme pendular dels commuters. Algunes de les reflexions sobre la dinàmica urbana les poden trobar a l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona.  

Un espai petit amb una forta pressió implica que els elements urbans tenen una forta demanda amb una reduïda oferta, de manera que el preu del sòl tendeix a incrementar-se. Aquest és un segon impacte que pateixen els residents: El mercat els expulsa perquè els beneficis turístics potencials són més elevats que els comercials o residencials. La ciutat turística s'encareix. En realitat, els mecanismes són més complexos i segueixen normalment el cercle viciós que proposa Russo per al cas de Venècia.

El tercer efecte és la pèrdua de la principal característica de la ciutat mediterrània, que és la complexitat. Les ciutats funcionen perquè són una textura de convivència d'usos molt diversos, industrials, residencials, comercials, serveis o lúdics, que s'organitzen en una tensió constructiva. Si alguns barris de la ciutat perden aquesta complexitat, l'equilibri urbà s'altera, com també s'altera la percepció ciutadana d'aquell espai. Barcelona corre el risc de crear barris on només una activitat marca el ritme de l'espai urbà. 

Crec que la ciutat continuarà incrementant el número de turistes en els propers anys de forma constant. Que la tendència serà més i no menys turistes. Bastants més. S'ha iniciat un procés d'esclat turístic d'Àsia (i altres espais del món), que incrementaran els fluxos cap a les ciutats més atractives d'Europa, i Barcelona és una d'elles. És possible també que la pressió sobre l'espai turístic creï un ofec que acabi deteriorant l'atractiu turístic. 

Es podria pensar que l'única forma d'aturar aquest procés és frenant el número de turistes. Ara bé, com ho fem això?. La normativa urbanística defineix els límits físics de la ciutat i també proposa un llindar màxim de creixement residencial. Però a les ciutats els hi és molt més complicat regular el número màxim d'usuaris de la ciutat. Res no impedeix (ni pot impedir) que els catalans omplin la capital un dia qualsevol, com ara un 11S. La ciutat no pot aturar que els milions de turistes a les costes catalanes vulguin visitar el Barri Gòtic o el Born. En una ciutat que el 1841 cridava "Abajo las murallas", no és fàcil imaginar un procés de reconstrucció simbòlica de les muralles del XIX. 

És important insistir que el flux turístic és una derivada de la capacitat d'atracció de la ciutat. Barcelona és un iman de concerts internacionals, de grans esdeveniments esportius, de fires mundials, de filmació de pel·lícules i anuncis, d'estades d'estudiants internacionals, de nous negocis, de laboratoris d'innovació... i de turistes. Quan les ciutats són atractives (i, per tant, atractores) els hi és molt difícil discriminar els elements que hi atreu. Quan la massa és gran, inevitablement la llei de la gravetat farà caure pomes, però també les fulles del pomer. Per tant, als portaveus del "Turistes, go home" i "Barcelona pels barcelonins" els convé recordar que la ciutat pot recuperar l'anonimat internacional si s'activa aquest mecanisme centrífug. 

Un mecanisme lògic podria ser limitar les vies d'entrada. I aquest és un bon exemple de les relacions entre turisme i no turisme. Que Barcelona sigui una destinació mundial permet obrir rutes directes amb Bogotà, per exemple. Són rutes que seran usades per turistes que venen a la ciutat, però també per Roca Salvatella que ha obert una delegació a la capital colombiana en el seu procés d'internacionalizatció. El trànsit turístic permet crear demandes potencials que afavoreixen les connexions entre Barcelona i el món. Connexions turístiques, però també industrials, comercials, financeres o educatives. És molt difícil tancar l'aixeta del trànsit turístic i mantenir l'estratègia de la internacionalització de la ciutat, i del país. 

Amb dues excepcions, però. La primera són els creuers. Barcelona és la gran capital europea dels creuers i és evident que aquesta sí és una activitat 100% turística. A diferència de l'opinió pública de la ciutat, jo no sóc anticreuer, entre altres motius perquè dues terceres parts dels creuristes surten o arriben a la ciutat (o ambdues coses), de manera que usen els serveis turístics i comercials com la resta de turistes, inclosos els hotels. Però sí crec que convé un debat sobre els creuers a Barcelona. I urgeix definir el límit màxim de tolerància de la ciutat a les entrades per vaixell. 

La segona excepció són els autobusos. Moltes ciutats europees han regulat els accessos dels autobusos com un mecanisme de regulació dels visitants. Allunyar l'aparcament dels busos permet tant dissuadir els visitants d'estades molt curtes com sobretot incentivar nous espais de la ciutat. Crec que el referent europeu és el model de Salzburg, el park and ride, que ha inspirat estratègies similars a mitja Europa. 

Els hotels són els principals centres d'acollida de turistes en les ciutats, especialment les grans ciutats. Una forma de distribuir els fluxos turístics és limitar el número d'establiments (o de places, millor) en una àrea, el que permet desplaçar una part de la pressió cap a noves àrees. Molts espais turístics usen la limitació de planta com a estratègia de control de creixement, com per exemple Mallorca, on la normativa preveu que cada hotel nou ha d'aixecar-se després de tancar un vell hotel. La norma és admirable, però en la pràctica la compra venda de places hoteleres a Mallorca ha estat gairebé nul·la. El Pla d'usos de Ciutat Vella limita el creixement d'establiments adreçats als turistes (com ara els hotels), de manera que cada nou establiment ha de "tancar" un hotel ja existent.

El model de la limitació de places hoteleres té com a mínim tres problemes. El primer és que els hotels són eines de rehabilitació d'edificis en el centres històrics, com s'ha portat a terme a Mallorca, amb el boom dels hotels boutique. Això ha permès posar en valor edificis en els que era difícil proposar altres usos. El segon problema és que (com ha passat a Ciutat Vella) la limitació de creixemet dels hotels i els HUT (habitatges d'ús turístic) ha donat lloc a un esclat de noves ofertes, que es comercialitzen amb portals P2P bàsicament. Així, mentre que l'Eixample ha absorvit una part significativa del creixement de noves places d'HUT, estancades a Ciutat Vella, les ofertes del portal airbnb es concentren sobretot en aquest districte.

El tercer problema és que desplaçar l'allotjament no és sinònim de desplaçar l'activitat turística. Hi ha pocs estudis que analitzin l'efecte de la ubicació dels hotels en els moviments dels turistes. L'estudi de Shoval a Hong Kong suggereix que emplaçaments diferents creen itineraris diferents, però la mostra no és prou representativa. És fàcil intuir que en una ciutat on els nodes estan concentrats en només dos districtes, la localització perifèrica dels hotels no evitarà la congestió en les hores punta. De fet, moltes ciutats han expulsar la planta hotelera i l'únic resultat ha estat la creació d'una oferta hotelera perifèrica on s'allotgen els turistes que ocupen la ciutat durant el dia. Penseu, per exemple, en el cas venecià. 

L'oferta no hotelera ha entrat a formar part del paisatge turístic de totes les grans ciutats del món. A Barcelona, el número d'habitatges d'ús turístic inscrits en el registre és d'uns 7.500, unes 20.000 places registrades davant de les 70.000 places hoteleres de la ciutat. És probable que l'oferta i la demanda parahotelera creixi de forma sensible en els propers anys, al mateix ritme que estan canviant els hàbits dels turistes metropolitans. Com ha fet amb els hotels, la legislació intenta desplaçar l'oferta des del centre de la ciutat cap a noves àrees, ja que el pla d'usos bloqueja la capacitat de creixement de noves places. L'Eixample ha estat el principal receptor d'aquesta fuita.

És cert, però, que l'oferta de Ciutat Vella és sensiblement superior a la que consta en el registre d'habitatges d'ús turístic. I una de les principals vies de sortida de les places no registrades han estat els nous portals P2P, i per això airbnb centra la major part de la seva oferta al Barri Gòtic o el Raval. No hi haurà estratègia turística possible si no se cerca una via de control d'aquestes ofertes parahoteleres, tot i que no serà fàcil. Primer, perquè la Unió Europea és bastant reàcia a la regulació del P2P. Segon perquè la Llei 9/2011 aprovada pel Parlament afavoreix aquesta mena de pràctiques. Però al marge del debat legal, perquè és molt complicat aturar un procés atomitzat, dinàmic i canviant. 

La realitat serà cada vegada més complexa, també perquè canvia la naturalesa mateixa dels turistes. Els recomano la lectura de l'article de Russo i Quaglieri sobre els post-bohemis i les noves classes turístiques. Les ciutats internacionals hostagen no només turistes, sinó estudiants universitaris, rodamóns, artistes a la cerca d'inspiració, treballadors eventuals, executius instal·lats temporalment, fotògrafs free lance, aprenents d'escriptor, Zuckebnergs frustrats... una cohort de nouvinguts que no fan de Barcelona la seva ciutat d'arribada, sinó una estació en el seu periple vital. No són turistes, però tampoc residents. No creen barri o, en tot cas, creen un concepte de barri diferent. 

Sabem que el ritme turístic es mou entorn la capacitat d'atracció dels nodes de les ciutat. Les guies, els fulletons, el bus turístic, els quaderns de viatge, les excursions... tota la indústria turística està organitzada per a què el visitant vegi el màxim possible d'elements interessants, de sights (allò que ha de ser vist).  París té almenys un node tres estrelles a cada arrondisement i Singapur ha fet de cada barri una atracció turística. Però a Barcelona, la Catedral, el Picasso, el Gòtic, les Rambles, la Boqueria, el MACBA són a Ciutat Vella i les principals peces del Modernisme en un eix de l'Eixample. Només uns pocs elements (Park Güell, Sagrada Família, Miró, MNAC) s'escapen de la claustrofòbia de l'oferta de nodes de la ciutat. 

Expulsar hotels o apartaments no és suficient. Els turistes dormiran lluny i passaran el dia novament en el perímetre de la ciutat vella i el primer eixample. La ciutat ha de reforçar l'aposta per un sistema polinodal i dispers. I això no és fàcil. Precisa de la complicitat de la indústria turística i precisa també d'una acurada selecció d'allò que és susceptible d'ampliar la mirada del turista. I ja que no hi existeix 'el turista' sinó diversos tipus de turistes, el catàleg de nous nodes ha de posar-se declinar, adaptar a les necessitats i gustos canviants dels nous turistes.

Crear nous nodes és una forma eficient de distribuir els fluxos. Però un node només és capaç d'atreure de forma temporal l'atenció del visitant, perquè com diu Lefebvre "la relació amb l'extrarodinari és efímera". El Park Güell o la Sagrada Família són grans contenidors de turistes, però només aconsegueixen crear un flux d'entrada i un de sortida, entorn el qual se situen les infames paradetes turístiques. Obrir el catàleg de nodes és molt millor que mantenir la pressió en un espai reduït. Però necessitem passar del node al polígon, és a dir, del sight al barri.

Barcelona és una ciutat de barris. De fet, totes les grans ciutats han nascut per l'addició pacient durant la història de peces més o menys autònomes, amb una profunda identitat. L'estratègia b4rc3lon3s cerca precisament això: Posar en el mapa turístic el mosaic de barris de la capital. Buenos Aires és Puerto Madero, Caminito, Recoletos, Palermo..., potser perquè el centre no té la personalitat dels grans centres europeus. París, Rio, Singapur, Lisboa, Bilbao, Berlin o Sydney són ciutats turístiques que han fet de la dispersió de barris turístics l'eix de la seva estratègia urbana. És molt més complicat potenciar nous barris turístics que posar en valor nous nodes i el risc de fracàs és alt. Els turistes no van on les autoritats locals diuen que han d'anar, sinó on consideren interessant anar-hi. I crear un moviment centrífug és llençar un tronc en sentit contrari al corrent. No serà fàcil, però és possible.

En turisme, les estratègies push (expulsió) són poc eficients. Necessitem estratègies pull (atracció). Més que fer fora els turistes d'uns determinats barris, els hem de donar arguments per a què vulguin anar a nous barris. 

Macau és per a la majoria de turistes un barri més de Hong Kong. Versalles o Eurodisney són peces del París turístic, de la mateixa manera que Tigre forma part dels catàlegs de Buenos Aires o Setúbal de l'oferta de Lisboa. Barcelona necessita expulsar turistes de la ciutat. Novament, no tant omplint els carrers de pancartes contra ells, com suggerint rutes de proximitat. Avui Montserrat, La Roca Village o Sitges ja formen part de l'oferta turística de la capital. Però la ciutat ha de portar a terme una acció més decidida de promoció turística de la no Barcelona: Girona, Poblet, el Dalí, Tarragona, la Costa Brava poden ser aliades en el model turístic de la capital. És molt complicat per a la indústria turística (i per la pròpia ciutat) explicar que una de les millors formes d'evitar el col·lapse turístic de la capital és reforçant altres espais.

Una persona que viatja a Andalusia, és molt probable que visita almenys Còrdova, Sevilla i Granada. Qui s'apropa a l'oest del USA, passa per San Francisco, Las Vegas, Yosemite o LA. En una segona etapa, la ciutat podria no només posar en valor espais propers, que generen visites d'unes hores fora de Barcelona, sinó estades turístiques en altres localitats. Imagino, per exemple, tres dies a Barcelona i tres dies al Pirineu; o l'eix Girona - Barcelona - Tarragona; o una oferta litoral - Barcelona. Paradoxalment, el futur turístic de la ciutat passa per la seva capacitat d'integrar el país en l'imaginari de la capital. 

La Barceloneta té 16.000 habitants. Jo no crec que hi hagi 700 apartaments al barri com diuen els veïns, però si admetem aquesta hipòtesi parlem de poc més de 2.000 visitants amb plena ocupació. 3.000 si voleu. Són minoria. És cert: El barri té la pressió afegida dels turistes allotjats en altres zones de la ciutat. I una part dels seus residents són allò que Russo i Quaglieri anomenen post-bohemis, residents temporals. Però parlem d'un turista per cada vuit residents; en algunes localitats de la costa catalana hi ha a l'estiu un resident per cada vuit turistes. 

Hi ha una forma d'evitar la desertificació comercial de la Barceloneta i és evitant els centres comercials periurbans, els baricentros o els roca villages. Si els residents del barri (i dels barris veïns) usen de forma intensiva els serveis urbans locals, podran fer front, ni que sigui parcialment, a l'allau de serveis turístics. Si els residents empren les places locals, els carrers locals, les botigues locals, segurament el barri recuperarà una part de la seva identitat perduda. 

Les ciutats europees (turístiques o no) perden comerç urbà perquè els residents compren en grans superfícies situades en espais perifèrics. Perden vida urbana perquè els residents fa temps que no omplen les places i els jardins. Perden activitat al carrer perquè els nens ja no juguen entre les voreres o en les petites places. Perquè hi ha un fenomen global de renúncia a l'espai públic i sublimació de l'espai privat. Amb o sense turistes, les ciutats estan perdent el seu principi essencial, que és la vida pública. I no accepto l'argument que Barcelona és massa gran com per a apostar per un procés de  recuperació de la vida urbana. Ara fa uns mesos passejava per la ciclovia de Bogotà, un eixam de carrers sense cotxes que és usat per dos milions de persones cada diumenge: Passejos, partides espontànies d'escacs, tertúlies a peu de carrer i centenars de venedors improvisats.