Estic tan centrada en els meus què i els meus com que em pesen menys el que passa a l’entorn. Per aquelles que som pobres, econòmicament parlant, i que ens costa arribar a mig mes (a final? No em facis riure!) sempre és una “pijada” això de centrar-se en una mateixa.

De sobte, saps trobar-te un mal de cap, reconeixes l’atac d’angoixa, et molesta anar corrents arreu… aix, en el fons, com m’agrada sentir-me pija i despreocupar-me de les obligacions. Que si tenir el sopar de les criatures a l’hora, fer els llits cada matí, escombrar els pèls de la gossa. Algunes de les tasques diàries que, de cop i volta, desapareixen de l’imaginari de la preocupació.

La planxa, el canvi d’armaris, arribar puntual als llocs… quita, quita, on vas a parar. Mirar cap endins és el que m’agrada, el que em relaxa. Regodejar-me en els meus mals i els meus sentits, això és el que em fa falta!

I llavors en ple atac obro el telèfon i miro les xarxes. Un tuit diu “Es diu Carmen. Té 85 anys. Ha estat desnonada del seu pis de Vallecas. En diuen “estat del benestar”. #nowords” i desperto a la crua realitat. A l’entorn social, econòmic i de persones del meu poble, de la meva comarca, del meu país i dels altres que tenen el seu centre en la supervivència.

I em sento pija, per pensar que el que em passa per dins és el centre del món, mentre tantíssima gent lluita per molt més que la supervivència. Els meus mal de caps, les meves angoixes, possiblement tenen força en comú amb el seu dia a dia, amb els seus problemes. Però sense deixar-los de banda cal no oblidar allò que passa a l’entorn: l’amor de la filla i el fill, el dolor de les persones que estimo, els mals moments de gent del veïnat, les necessitats de tantíssima gent que no pot ni pensar com passar el mes, com mantenir l’habitatge… els seus problemes són els meus: la lluita pels drets i, també, per la dignitat.

Tweet