Intervenció del president del Grup Parlamentari Socialista, Miquel Iceta, en el debat d’investidura

Parlament de Catalunya, 10 de novembre de 2015

 

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

Senyor candidat, senyor Mas,

El nostre grup parlamentari no donarà suport a la seva investidura, ni s’abstindrà per facilitar-la com ho vàrem fer l’any 2010.

No s’estranyarà ni es molestarà per això, suposo. Ho dic perquè vostè no ha cercat el nostre suport i, per tant, no pot estranyar-li ni molestar-li el fet de no obtenir-lo.

Però hi ha diverses raons que expliquen el perquè de la nostra decisió que no és ni capriciosa ni arbitrària.

No li donarem suport perquè vostè és el responsable directe del disbarat d’ahir. El disbarat de situar-se fora de la legalitat i de perseguir una confrontació de la que res de bo no en pot sortir. És també l’opinió recollida en els editorials dels dos principals diaris catalans. Nosaltres ens oposem i ens oposarem a aquest disbarat.

Com es pot parlar de negociar quan es nega legitimitat a l’altra part en la negociació?

Quins suports tindrà en la comunitat internacional una postura que trenca amb la legalitat i l’Estat de dret? Ahir ja va haver-hi una reacció oficial del govern alemany que era inequívoca.

Vostè està disposat al que sigui per seguir de president.

Va acceptar anar de quart a la llista de Junts pel Sí (devaluant la institució de la presidència de la Generalitat) i ara sembla que acceptaria una presidència disminuïda i amb data de caducitat. I fins i tot va donar llum verda per aprovar una resolució que no és més que una desesperada fugida endavant i que desvirtua en gran mesura el debat d’avui. Quin sentit tenia aprovar una proposta de resolució donant un mandat al futur govern? Fa gràcia que ens digués que era fruit d’un procés de “diàleg, negociació i pacte”, un procés de diàleg, negociació i pacte entre independentistes per assolir la independència. Deixant fora als demés.

El seu discurs d’ahir només tenia el sentit de convèncer la CUP, i sembla que no els ha convençut. Ja no s’adreçava al conjunt de la Cambra, sinó als 10 diputats que poden completar els seus 62 diputats, per arribar a 72 camí de la independència exprés. No només no s’adreçava al conjunt de la Cambra, tampoc no s’adreçava al conjunt dels catalans.

Recordi com era de diferent el seu discurs d’investidura l’any 2010. Vostè deia el 20 de desembre de 2010 i cito literalment: “El Govern que aspiro a presidir serà el Govern de Catalunya, sense cap més element que l’adjectivi o el defineixi. Un govern per a tots, ens hagin votat o no”. Ara vostè pretén formar govern amb els independentistes per assolir la independència, quan no hi ha ni una meitat de catalans que la volen. Pot intentar-ho, però no em negarà que és un plantejament absolutament diferent al del 2010. El 2010 també ens deia “El Govern que aspiro a presidir tindrà un alt sentit institucional”. Ara no ho sembla gaire quan es diu que només respectaran aquelles lleis que els hi convinguin. El 2010 es tractava de fer “Un govern per a tots amb un alt sentit institucional” i per això vàrem poder facilitar la seva investidura. En canvi ara ni ens ho plantegem.

També és veritat que no vàrem quedar gens satisfets d’aquell suport perquè al cap de poc temps vostè ja tornava a pactar amb el PP i d’aquell acord escrit i signat se’n va oblidar convenientment.

Sr. candidat,

Ahir vostè va dir quelcom de semblant a “Après moi le déluge”. Després de mi, el diluvi, en expressió atribuïda a Lluís XV. Si no l’investeixen, segons sembla, s’acaba el procés. És un al·licient…

Cregui’m que quan un arriba a aquesta conclusió, és arribada l’hora de pensar en marxar. Ni tan sols el procés independentista, fràgil com és, pot dependre d’una sola persona. De fet, si depengués d’una sola persona la seva fragilitat seria espectacular.

Tampoc no és de rebut la tesi sostinguda ahir per vostè segons la qual sense la independència Catalunya corre el risc poc menys que de desaparèixer. O per dir-ho en les seves paraules “Espanya no es capaç d’encabir una Catalunya amb personalitat pròpia”.

Vostè mateix donava un magnífic contraexemple: la Mancomunitat. Per cert, la Mancomunitat va durar nou anys, de 1914 a 1923, va néixer per la pressió de la Lliga Regionalista de Cambó en temps del president Eduardo Dato, un liberal conservador, i va ser dissolta per la Dictadura de Primo de Rivera, per cert una dictadura ben rebuda per una part significativa de la burgesia catalana. Però no em vull perdre en disquisicions històriques.

Quan un comprova que a Catalunya estan les millors universitats d’Espanya, que som una de les Comunitats Autònomes més riques, la que té una economia més oberta i dinàmica, la més exportadora, que tenim una renda per càpita superior a la majoria de regions europees, sens dubte podem i hem de demanar un millor tracte fiscal, però hem de matisar força la idea d’un brutal maltracte continuat de la resta d’Espanya. Una cosa i l’altra no poden ser certes.

El que sí vull dir-li és que Catalunya ha sabut aprofitar en diversos moments una relativa bona entesa amb les institucions espanyoles, sovint en etapes progressistes i també en etapes conservadores. I ho ha fet des de la voluntat d’arribar a acords, amb una legítima aspiració de protagonisme i amb un bon govern interior. Vostè ens demana que tanquem per sempre aquesta vessant tradicional del catalanisme polític, de caràcter pactista i pragmàtic, i decidit a protagonitzar la modernització d’Espanya. Som molts i moltes els que no volem renunciar-hi, perquè creiem que no convé a Catalunya ni als catalans renunciar a aquesta dimensió pragmàtica, positiva i pactista.

Vostè ahir va dedicar molt de temps a explicar els costos de la subordinació de Catalunya. Utilitzo la seva terminologia, però ni per un moment es va referir al preu de la llibertat de Catalunya. Fins i tot vaig pensar en un moment que el preu de la llibertat era donar suport a la seva investidura. Però suposo que no era aquesta la intenció. Els costos de la seva fugida endavant estan per calcular, però ja s’intueixen i no són pocs. Però si segueix endavant amb les seves intencions els haurem de pagar entre tots, cosa que no ens estimula gens.

Sr. candidat,

Vostè ni vol el suport dels que no som independentistes ni pretén formar un govern capaç de representar el conjunt dels catalans i les catalanes.

Ja sabem que són fites difícils, però hi ha objectius de país que poden aplegar una majoria més àmplia que la dels independentistes. Una majoria en favor d’un millor autogovern, un millor finançament, una Espanya més respectuosa de la diversitat. Una enquesta recent feta pública per El Periódico afirmava que un 51,9 dels enquestats estaven “més aviat en desacord” amb el fet que el Parlament impulsés actes de desobediència en el procés cap a la independència. Una altra enquesta ben recent feta pública per 8tv en la que un 59,3% dels enquestats es manifestaven partidaris de negociar amb el nou govern espanyol que surti de les eleccions generals del 20 de desembre “una millora de l’autogovern de Catalunya dins d’Espanya”.

I encara una tercera enquesta, publicada aquesta per El País, mostrava que el 71% dels catalans no volen que vostè segueixi de president. Li dic això perquè crec sincerament que el seu moment polític ha passat. Des del respecte al què ha fet, al què ha intentat, i des del respecte a una força política, la seva, que ha prestat servei al país. Però crec que la seva candidatura no permet l’avenç que el país reclama i necessita. Vostè ha governat cinc anys en els que no hem avançat res: cap nou projecte, cap nova gran invirtió, cap nova competència. I encara que vostè pugui vantar-se del resultat electoral de Junts pel Sí el 27 de setembre, haurà d’admetre que dels 62 diputats de CiU el 2010, va passar a 50 de CiU el 2012 i a una trentena de CDC en l’actualitat.

Sr. candidat, Catalunya ha perdut cinc anys i no pot perdre més temps esperant l’arcàdia feliç que vostè ens prometia ahir, sense explicar com s’hi arriba i a quin cost.

Nosaltres no volem acompanyar-lo en un camí que porta allà on nosaltres no volem anar. Però seria temerari fer-ho, encara que estiguéssim d’acord amb el destí final del viatge sense conèixer els costos i riscos de l’aventura.

Sr. candidat,

En l’esforç de convèncer als que vol convèncer, va oblidar de justificar alguns canvis importants en el seu plantejament. Ja no és la proposta business friendly que va eliminar –ni que fos per un temps breu- l’impost de successions. Tampoc l’entusiasme inicial per les polítiques d’austeritat, o el suport a la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral del PP.

Certament va prometre un punt i apart en la corrupció. Però per fer un punt i a part caldrà primer saber què ha passat i qui se’n fa responsable. No volem “borrón y cuenta nueva”, volem saber què ha passat, volem saber si va haver o no finançament irregular del seu partit i les seves fundacions. Volem saber si els procediments d’adjudicació d’obra pública estaven blindats contra el tracte de favor com vostè deia o no ho estaven.

Li recordo també de passada que alguns dels compromisos que va assumir ahir ja hi eren en els discursos d’investidura del 2010 i del 2012, i no s’han complert.

Per citar-ne alguns: el 2010, organització territorial pròpia, reforma de l’administració i de la funció pública, llei catalana d’atenció a la dependència, llei general del comerç i dels serveis…

O el 2012, llei catalana d’autonomia personal, reforma de la renda mínima d’inserció, llei de la funció pública catalana, nova organització territorial…

No vull allargar-me massa en la meva intervenció ja que vostè no busca el nostre suport i certament seria una manca de coherència, seva i nostra, explorar una col·laboració que la resolució aprovada ahir fa impossible.

Vostè ens convida a més jornades històriques com la d’ahir, però nosaltres creiem que els catalans mereixen avenços concrets que no vindran per la via de la confrontació sense sortida sinó que vindran de la mà d’un veritable procés de diàleg, negociació i pacte amb el nou govern d’Espanya que surti de les eleccions del 20-D. Res del que vostè promet no podrà ser assolit des de la confrontació i la il·legalitat.

Certament el camí de l’acord no serà senzill, serà l’esforç tenaç de molts i moltes, com sempre han estat les grans victòries catalanes. Cal abandonar el derrotisme, i també el caràcter agònic d’algunes proclames.

Per això i per acabar m’agradaria mencionar breument alguns elements que haurien de configurar l’agenda del govern de Catalunya des d’una vocació majoritària i integradora.

Catalunya necessita estabilitat, bon govern i capacitat de negociar. I la seva proposta no ho garanteix.

Quines són les nostres prioritats?

La primera prioritat, la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball. Un procés que requereix de concertació (em sembla que ahir no va parlar vostè ni de sindicats ni d’organitzacions empresarials). Un procés que requereix d’estabilitat política, de governs coherents i cohesionats. I, sobretot, un procés que no pot posar en risc ni per un segon la nostra continuïtat en la Unió Europea i l’Eurosistema. Aprofitar l’enorme potencial de l’economia catalana, d’empresaris i treballadors, dels seus emprenedors i autònoms, dels seus investigadors i innovadors, dels creadors culturals i les indústries a ells associades. Reformant de veritat el Servei d’Ocupació de Catalunya, dotant-lo de recursos i professionals per fer-lo més eficaç en la seva funció d’acompanyar les persones que han perdut la seva feina, moltes de les quals requereixen d’un profund reciclatge professional i d’un esforç de motivació. Mesures de xoc contra l’atur juvenil, l’exili juvenil i l’atur de llarga durada dels majors de 45 anys.

La segona prioritat, la defensa de l’estat del benestar, de les polítiques públiques, de la sanitat i l’educació. Amb plans de xoc contra les llistes d’espera, amb recuperació del poder adquisitiu dels professionals, la seva valorització, evitant qualsevol desviació de recursos cap al sector privat. Amb un pla de rescat ciutadà envers les persones i famílies més vulnerables, amb un compromís de pobresa zero que tingui els infants com a la primera de les seves prioritats.

La tercera prioritat, el combat contra la corrupció i contra el frau fiscal. La regeneració de la nostra democràcia, l’empoderament ciutadà, la vitalitat associativa, la transparència i el compromís d’un funcionament diferent dels partits, d’un finançament ètic dels partits, d’un sistema electoral que sigui més proporcional i que acosti els electes a la ciutadania.

I la quarta prioritat, resoldre el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya per la via del diàleg, un diàleg que ha de culminar en la reforma constitucional que haurà de ser sotmesa a referèndum, però que té altres pedres de toc com la revisió del model de finançament o la llarga llista de 23 temes pendents que vostè va deixar sobre la taula del president Rajoy i que ell ni tan sols ha contestat.

No podem deixar-ho tot pendent d’aquell gran dia en que ingressarem per la porta gran a l’arcàdia feliç que vostè ens prometia ahir. Cal treballar des d’ara, conscients que des de la col·laboració entre institucions avançarem i més de pressa que des de la confrontació i, més encara, si ens entestem a desconèixer la legalitat, la qual cosa ens priva de la legitimitat necessària per exigir i per negociar en defensa dels nostres interessos.

Crec que es tracta d’un camí totalment diferent al que vostè ens proposa. Crec sincerament que la majoria que han obtingut els habilita per governar, però no per perseguir la independència exprés i menys encara si volen fer-ho desconeixent la legalitat. En aquest camí no ens hi trobarà, millor dit ens hi oposarem a peu i a cavall.

Perquè, resumint-ho molt, vostè ens diu: només hi ha un camí que és la independència, només una manera d’assolir-la que és situar-nos fora de la legalitat, i només un líder capaç de fer-ho: vostè mateix. No, no i no. No a la independència, no a la il·legalitat, no a vostè com a president. No hi estem d’acord. Massa sovint s’ha volgut confondre Catalunya amb un partit i una persona com per repetir un greu error que és al mateix temps una anomalia, un perill i un risc per tots plegats.

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.