INTERVENCIÓ EN EL DEBAT SOBRE ELS CANVIS EN EL GOVERN

Parlament de Catalunya, 26 de juliol de 2017

[enllaç al vídeo]

Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyor president, fa quinze dies fèiem un debat sobre la remodelació del Govern. I ens veiem obligats avui a fer-ne un altre. I jo li he de dir, crec que amb un to que no pot ser qualificat d’agre, que com més ho explica menys s’entenen els canvis. La qual cosa, des del punt de vista del debat parlamentari, doncs, no és bo. I perdoni’m que li digui, però el viatge a Ítaca està agafant aires d’El rai de la Medusa… La balsa de la Medusa, en castellà, és El rai de la Medusa en català. El viatge a Ítaca va ser heroic, sí, però només amb un únic supervivent. No sé si serà Ulisses Junqueras. I El rai de la Medusa, magistralment pintat per Géricault, ens descriu el dramàtic intent de sobreviure en un fràgil rai després d’un naufragi. Ja ens va advertir Artur Mas que empreníem rumb de col·lisió i que ens trobàvem en terra incògnita, però potser no calia, senyor president, que vostè s’ho prengués tan al peu de la lletra.

Quines han estat les raons del canvi de govern? Si hem de fer cas a vostès mateixos, els que deixen el Govern estan preocupats pel patrimoni o la família. Són aquells i aquelles que no estan disposats a emprendre la darrera part de la travessia, envoltada d’incerteses i de perills, segons sembla, insuportables. Deia vostè, i això l’honora, que els que marxen estan guiats…, o la seva tasca ha estat guiada per l’ètica de la responsabilitat. Espero que els que entren o els que segueixen, també. I que les coses que li diu el senyor Germà Bel siguin útils si hi ha rèplica. Avui, almenys, els ha presentat, cosa que l’altre dia no es va fer. I també li he de dir que ha explicat el que van fer, cosa que l’altre dia no va fer al respecte del conseller Baiget. I, nosaltres li hem dit des del primer moment, nosaltres no pretenem discutir-li ni les seves prerrogatives ni les seves competències en el moment de formar govern o de canviar-lo. Això sí, ens permetem de dir-li que potser no convé fer-ho cada quinzena. I, per tant, la pregunta és obligada: seran aquests els darrers canvis? Quan s’estabilitzarà definitivament el quadre de direcció dels departaments? Hi ha hagut un secretari general que ens ha durat quinze dies, no?, a tots plegats, vull dir. I alguns canvis ens han sobtat especialment, senyor president.

Permeti’m la pregunta: val la pena un projecte en el qual no es pot comptar amb Neus Munté com a membre del Govern? És una resposta que només vostès poden donar. A la resta, ens intriga i ens inquieta. Perquè, quines poden ser les raons que en el moment de culminar la travessia una persona de pedra picada, de lleialtat a prova de bomba, discreta, eficaç, militant ferma i disciplinada, dirigent estimada, fa nosa o no se sent a gust o no prou motivada? Si en el que han de fer a partir d’ara no hi cap la Neus Munté, pensi-s’ho bé. Potser, estan equivocant objectiu i instrument.

Sobre el canvi a la conselleria d’educació no m’hi estendré. Probablement, té a veure amb els riscos evidents d’aquest departament en un context d’una eventual utilització fraudulenta dels centres educatius; millor que no ho faci, vista l’experiència.

l canvi al Departament d’Interior em mereix una constatació addicional: es canvia un conseller que feia tot just una setmana havia desbloquejat una difícil qüestió que portava vuit anys bloquejada, la convocatòria de la Junta de Seguretat de Catalunya, que vostè presideix, qui…, amb quinze acords rellevants presos, als que cal afegir la convocatòria de cinc-centes noves places de Mossos d’Esquadra. Home, és una manera ben estranya de reconèixer una feina ben feta. De totes maneres, com vostè ha volgut subratllar la continuïtat en la feina, donem per fet que tots els acords presos a la Junta de Seguretat segueixen vigents i el Govern es compromet a desenvolupar-los. Jo he de dir-li, senyor president, perquè em consta personalment, que va ser precisament al tarannà del conseller Jané i del fins ara director general de la Policia als que devem la convocatòria i els acords de la Junta de Seguretat. Té molta importància a la política el tarannà de les persones, la confiança que generen. Els hi devem també el desbloqueig de la convocatòria de les places de Mossos. Són temes que jo he seguit, he parlat amb el conseller, en vaig parlar fins i tot amb el ministre i amb la vicepresidenta del Govern d’Espanya. I, permeti’m que ho dubti, jo crec que amb el nou equip, els acords haurien estat si no impossibles, molt més difícils.

Sobre els nous consellers, com ja he apuntat, res a dir. I, per tant, ho vaig fer amb els consellers Vila i Puig i ho torno a fer ara, tota la sort, tot l’encert. Deuen el seu càrrec a la confiança que hi ha dipositat el president, que és l’únic títol que un necessita per formar part d’un govern. I és un bon títol, creguin-me. Normalment, els presidents tenen molt criteri. Però els canvis no només han afectat als titulars sinó a alguns alts càrrecs. En molts casos, poden ser considerats canvis normals, perquè si un canvia el conseller, doncs, ell s’ha de dotar del seu equip en el departament i, per tant, tenir col·laboradors de la més estricta confiança. Però en alguns casos també hi ha hagut persones que no han volgut participar en aquesta darrera etapa de la singladura d’alt risc. Vull referir-me concretament al director dels Mossos d’Esquadra. Nosaltres hem lamentat la sortida d’Albert Batlle del Govern, senyor president, i probablement vostè també; vull dir que amb això no… Però, per què ho hem lamentat? Home, perquè el coneixem bé –llargs anys de militància compartida–, però sobretot, i molt més important, encara molt més temps de vocació de servei públic, a poca gent li escau millor el títol de servidor públic. I ens preocupa que en aquesta nova etapa la independència i la professionalitat de persones com Albert Batlle no hi càpiguen. Massa coses, senyor president, des del nostre punt de vista, només tenen una explicació: estem en una situació excepcional. I com estem en una situació excepcional tot s’hi val.

Tampoc no ens ha tranquil·litzat gaire –i vaig tenir ahir l’oportunitat de dir-l’hi personalment– que la persona que ha de substituir aquest servidor públic, que nosaltres lamentem que ho hagi deixat de ser, en un tema tan sensible com el de la seguretat i el comandament del nostre cos policial, sigui coneguda pel seu caràcter radical i el menyspreu cap a partits i persones que no pensen com ell. Dit això, jo vull donar per fet que un cop anomenat es comportarà en funció de l’alta responsabilitat que exercirà. I, per tant, jo no estic ja en aquest cas posant a qüestió la persona, sinó el criteri que ha portat a nomenar-lo, que és diferent. Jo espero que el criteri no hagi estat la radicalitat expressada en altres moments de la seva vida, permeti’m l’expressió –també amable, pretén–, civil, però jo sí que li he de dir que si jo fos president m’ho hauria pensat molt bé abans d’atribuir una responsabilitat tan singular amb un tema tan sensible a algú que s’ha expressat de forma molt poc respectuosa amb el pluralisme polític i social. En tot cas, li ho repeteixo, dono per fet que ara que és el responsable de la seguretat de tots, també de la meva, actuarà seguint les obligacions del seu càrrec, que estan recollides en una llei catalana que potser convé recordar. És la llei catalana… –si diguéssim «llei Corominas» crec que no estaríem exagerant–, que és la Llei catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que en el seu article 55, com el senyor Lluís Corominas sap perfectament, diu que aquestes obligacions són: «a, el respecte de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i el principi de legalitat; b, el respecte i la protecció dels drets fonamentals i les llibertats públiques i dels drets estatutaris; c, la transparència de les activitats oficials dels actes i decisions relacionats amb la gestió dels assumptes públics que tenen encomanats i de llur agenda oficial, als efectes de publicitat del Registre dels grups d’interès, establert per aquesta llei també; d, la imparcialitat en la presa de decisions, amb garantia de les condicions necessàries per a una actuació independent i no condicionada per conflictes d’interessos; e, la igualtat de tracte de totes les persones, evitant qualsevol mena de discriminació i arbitrarietat en la presa de decisions; f, l’ajustament de la gestió i l’aplicació dels recursos públics a la legalitat pressupostària i a les finalitats per a les quals s’han concebut; g, el retiment de comptes i la responsabilitat per les actuacions pròpies i dels òrgans que dirigeixen.» Hi ha més obligacions, però he volgut subratllar, perquè és una llei catalana. És una llei no contaminada per òrgans que habitualment en el debat polític en aquest cambra mereixen tota mena de menyspreus. Però aquesta, no. Aquesta l’hem fet nosaltres. L’hem fet amb tot…, amb consciència de servir al país. I, per tant, jo confio, dono per fet, que tots els alts càrrecs la seguiran. Són obligacions que, creguin-me, no estic pensant en l’1 d’octubre, estic pensant en cada dia, en tots els dies. I no només pel director general de la Policia, només faltaria, sinó de tots els alts càrrecs, també els consellers i les conselleres i el mateix president. L’hi he dit en altres ocasions: no es pot demanar a ningú que respecti les institucions si aquestes no respecten el sistema legal en què es fonamenten. El dia en què vostès deixin de respectar la Constitució i l’Estatut no mereixeran cap respecte de la resta. S’ho hauran, amb perdó de l’expressió, petat tot. I un cop més li demano i li prego que no situï les institucions catalanes fora de la llei.

Ens diu que la feina tindrà continuïtat, però que queda molt poc de legislatura. Molt bé. Abans em deia: «Oh, és que lleis n’estem fent moltes.» Sí; però, president, jo compto només des del moment que entren al registre de la cambra. Jo no dubto que el Govern estigui fent memòries, estigui posant a exposició pública, estigui treballant. Però les lleis que jo li he comentat no estan a la cambra, perquè el Govern no està en condicions encara o no ha volgut presentar-les.

Per últim, un comentari, tot i que sé que no hi haurà resposta, i, per tant, el faré encara en termes més respectuosos que de costum. L’informe Junqueras, que ha estat avui notícia, fulmina l’única explicació que se’ns va donar en seu parlamentària sobre el 3 per cent. Ho recordaran, el president Mas ens va dir: «Ningú ha pogut demostrar mai cap mena d’irregularitat, d’arbitrarietat en la licitació.» I l’informe, li dic «Junqueras», perquè deu tenir un altre títol, assenyala subjectivitat i discrecionalitat en les adjudicacions. En un informe que diu això la política d’Infraestructures.cat queda en entredit. I l’excusa, l’explicació, que el president Mas va donar sobre el 3 per cent salta pels aires. Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.