Intervenció del president del grup parlamentari socialista, Miquel Iceta, en el debat sobre la llei del referèndum

Parlament de Catalunya, 6 de setembre de 2017

 

Gràcies, senyora Forcadell. Senyores i senyors diputats.

El catalanisme ha estat, és, i treballem perquè segueixi essent, un factor de vertebració del país, una aspiració col·lectiva d’assolir cotes cada dia més altes de llibertat, de justícia i d’igualtat.

Al llarg de la història el catalanisme ha conegut moments de glòria i moments de dificultat, llums i ombres, moments d’unitat i moments de divisió profunda. No ens ha d’espantar, doncs, que de tant en tant es produeixin importants diferències de criteri en una societat diversa i dinàmica com la nostra.

Des del nostre punt de vista, hi ha, però, tres límits que mai no hauríem de sobrepassar.

El primer és el respecte a totes les idees que busquen, des de perspectives ben diferents, el progrés i el benestar del país. No convé, doncs, crear falses i interessades divisions entre demòcrates i no demòcrates, bons i dolents, patriotes i botiflers, súbdits i ciutadans.

El segon límit és la unitat civil del nostre poble. Mai l’existència de projectes polítics diferents –i, de vegades, enfrontats durament– no ha de comportar una divisió en meitats irreconciliables per raons de llengua, origen o plantejament polític; no és bo per al país; no ho ha estat mai en la nostra història; no ho seria ara mateix ni ho seria tampoc en el futur.

El tercer límit és l’esforç permanent per assegurar que les institucions marquen el que es produeix al debat democràtic i l’acció de govern…, ho són sempre de tots i han de merèixer el respecte de tots.

És bona l’existència de projectes polítics diferents que puguin lliurar un combat democràtic per a l’assoliment de majories i objectius polítics diversos. Però seria terrible que aquest combat democràtic acabés erosionant les institucions i una part significativa del país –la que sigui, més gran o més petita– deixés de sentir-se representada, que hi hagi ciutadans i ciutadanes de Catalunya que acabin considerant que les institucions de tots no són les seves institucions.

I avui he de dir que, des del nostre punt de vista, la presidència del Parlament no ha estat la presidència de tots. Per tant, vull agrair als membres de la Mesa i als lletrats de la cambra que han defensat els drets de tots els diputats i de tots els grups.

He volgut començar amb aquesta reflexió la meva intervenció en el debat de totalitat de la proposició de llei que pretén regular la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, per intentar contextualitzar les meves paraules i per advertir del que crec que pot esdevenir un error històric del catalanisme.

Ferrater Mora defineix, en el seu llibre Les formes de la vida catalana, els quatre elements que considera decisius en la construcció de la nostra personalitat col·lectiva; ens parla de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Certament, la historia del catalanisme ha estat empeltada d’aquests i d’altres atributs; ha tingut llargs períodes de seny, de continuïtat, de construcció d’autogovern, i també moments de divisió i rauxa que, en comptes d’afavorir avenços, han causat retrocessos, desconcert i desànim.

Crec que correm el risc d’endinsar-nos definitivament en una etapa de desconcert i de desànim; voldria equivocar-me, que quedi clar. La generació d’expectatives no fonamentades, en la meva opinió, ens hi està portant.

Quan portem de procés? El considerem iniciat el 2010 o el 2012? Tant se val, siguin cinc o set anys; no han estat anys d’un gran avenç. Certament, la crisi econòmica hi ha tingut molt a veure. Però en la meva opinió, la fixació d’objectius equivocats, l’apreciació equivocada de fortaleses, majories i obstacles ha comportat una tria errònia d’estratègies i instruments que corre el risc de perpetuar –i perdonin l’aparent contradicció– un moviment immòbil, eixorc i sense resultats. Si això és així, si això segueix així, és una mala notícia per al país. Però si, a més, això deteriora les nostres institucions, el mal pot ser profund i durador. I això té molt a veure amb el debat que estem tenint avui aquí.

No els descobriré res de nou si els dic que el nostre grup s’oposa, amb totes les seves forces, a una proposició de llei que d’una forma tan original –deixin-m’ho dir així– ens porten avui aquí.

Les nostres raons són conegudes: nosaltres, com tampoc ho fa el Consell de Garanties Estatutàries ni els serveis jurídics de la cambra, no creiem que Catalunya pugui exercir així el dret d’autodeterminació. I la pretensió d’emparar-lo en el dret internacional és ingènua o maldestra; ja se sap, les exposicions de motius, en fi, ho permeten tot.

Nosaltres no creiem que les opcions de futur de Catalunya, amb relació a la resta d’Espanya, puguin quedar-se reduïdes a dues: quedar-nos com estem o trencar per sempre.

La mateixa lògica del referèndum que ens proposen és la de resoldre un empat que deixarà inevitablement una profunda insatisfacció permanent a gairebé una meitat dels catalans. Nosaltres ens estimem més treballar per trobar una solució que resulti prou satisfactòria per a una majoria més àmplia que el 50 per cent. Els hi resumeixo: més autogovern, millor finançament i Espanya federal. No és una solució senzilla, és complexa. No és fàcil, té grans dificultats. Però creiem que és molt millor, d’entrada, perquè en cap cas posa en risc la unitat civil del poble català.

Nosaltres volem que els governs de Catalunya i Espanya negociïn les demandes que el Govern català ha posat sobre la taula; volem desenvolupar l’Estatut i recuperar elements erosionats per la sentència del Tribunal Constitucional a través de reformes de lleis orgàniques i de la mateixa Constitució; volem un millor finançament que garanteixi  l’ordinalitat i que posi en marxa el consorci tributari definit a l’Estatut; volem assegurar les inversions estratègiques, d’entre les que destaquem el Corredor Mediterrani i els serveis de rodalies; volem que l’Estat es comprometi en el respecte a la defensa i la promoció de la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres símbols; volem que Barcelona pugui desenvolupar sense embuts la seva capitalitat, que no sols és catalana, sinó que també ho és espanyola i europea, i volem, sí, que tot aquest esforç culmini en una reforma constitucional que faci d’Espanya un estat federal que reconegui sense embuts el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe, i que catalans i espanyols puguem votar de veritat, amb totes les de la llei, si accepten, acceptem, o rebutgem aquest nou pacte.

Vostès, en canvi, pretenen en un sol dia liquidar una relació de més de cinc segles sense miraments i de manera il·legal, pretenen convocar un referèndum organitzat en tres setmanes, amb unes urnes que diuen tenir amagades i amb unes despeses que han de camuflar, o potser sufragar amb aportacions externes que escapin a la fiscalització comptable.

Un procés sense empara legal o no porta enlloc o comportarà conseqüències molt negatives per a les persones i per a les mateixes institucions. I s’hi posin com s’hi posin, aquest procés no té empara legal, ens ho ha dit per unanimitat el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, incompleix moltes, però entre elles la primera de les recomanacions de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, perquè no està emparat ni per la Constitució ni per una llei d’acord amb la Constitució.

Ens ho ha dit mantes vegades també el Tribunal Constitucional, que a més ha advertit sobre les greus conseqüències de prendre acords que vulnerin de forma flagrant la legalitat, com aquesta proposició de llei o la de transitorietat jurídica i fundacional de la república.

Permetin-me, ja que avui s’ha llegit poc, que llegeixi dos punts només de la nota que els lletrats avui han fet pública. Recorden que les dues proposicions de llei a les que m’he referit, per raó del seu contingut i objectivament considerades, tenen una relació directa amb les resolucions del Parlament 1/11, de 27 de setembre 2015; 5/11, de 20 de gener de 2016; 263/11, de 27 de juliol de 2016, i 306/11, de 6 d’octubre de 2016, en tant que presenten una línia de continuïtat, desenvolupament i suport dels objectius expressats en les esmentades resolucions. Per aquesta raó, la tramitació de les proposicions de llei està afectada pel deure de compliment de la sentència del Tribunal Constitucional 259/2015, de 2 de desembre, que declara inconstitucional i nul·la la resolució 1/11 del Parlament de Catalunya i les interlocutòries del Tribunal Constitucional 141/2016, 170/2016 i 24/2017, dictades en el marc d’incidents d’execució de la sentència abans al·ludida, 259/2015, referits a d’altres resolucions del Parlament esmentades.

Ho diuen els lletrats. No és una opinió meva, del nostre grup, dels unionistes, de Mariano Rajoy, de la vicepresidenta del Govern, de la caverna mediàtica… No, són els lletrats del Parlament de Catalunya que han volgut, en exercici de la seva responsabilitat – que els hi agraeixo–, advertir sobre les greus conseqüències de l’acte que avui vostès volen perpetrar aquí.

Nosaltres no podem ni volem avalar un procés il·legal, unilateral i sense garanties. No ho farem.

Però permetin que els hi digui: la primera legalitat amb la que vostès trenquen és la catalana. Per reformar l’Estatut cal un suport mínim de dos terços del Parlament, i vostès volen liquidar-lo per majoria absoluta.

I no em diguin que això dependrà dels resultats del referèndum, perquè comencen per crear una sindicatura electoral, que també, segons l’Estatut, requereix el suport d’una majoria de dos terços que no tenen. Per cert, una sindicatura a la que no incorporen jutges; segurament perquè saben que en trobarien ben pocs. Són vostès tan conscients de com estan trepitjant la legalitat catalana que fins i tot amb aquestes esmenes que no s’han atrevit a defensar des d’aquí s’autoesmenen per evitar el procediment d’avaluació parlamentària dels candidats a proveir la sindicatura electoral i, a més, a eliminar els terminis que les lleis catalanes i el Reglament de la cambra plantegen.

Per tant, la primera víctima de tot aquest –perdonin l’abús de l’expressió– «procés», és la legalitat catalana, l’Estatut, el Reglament de la Cambra i la llei que regula el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. I volen fer-ho, tot això, avui, de pressa i corrents, trepitjant els drets de l’oposició, impedint que el Consell de Garanties pugui emetre un dictamen sobre aquesta llei. I permetin-me, perquè no ha estat autoritzada la lectura, però és que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya avui mateix ha emès una nota que recull un acord pres per unanimitat, que diu: «Fer avinent al Parlament el caràcter preceptiu, en el si del procediment legislatiu, de l’obertura subsegüent a la publicació de qualsevol proposició de llei del termini de sol·licitud de dictamen en aquest consell, amb garantia del dret dels diputats.»

No estem parlant d’un tràmit administratiu ni reglamentari, sinó d’un dret dels diputats, tal com prescriuen els articles corresponents de l’Estatut i de la Llei del Consell de Garanties Estatuàries. I diu, el Consell de Garanties: «D’acord amb això, correspon a la Mesa, com a òrgan parlamentari competent, per a la qualificació i admissió a tràmit de totes les iniciatives parlamentàries, la tramesa de les sol·licituds de dictamen al consell, en compliment de l’Estatut, del Reglament del Parlament i la Llei 2/2009.»

Aquest matí els he anunciat que el nostre grup havia acudit –i així ho ha fet– en empara al Tribunal Constitucional per la vulneració dels nostres drets. Avui els anuncio que demà els enviarem un annex perquè s’ha produït una segona vulneració en aquesta sessió de la tarda, que a més es veu agreujada per l’advertiment previ per escrit i unanimitat per acord del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Per tant, vostès estan erosionant les nostres institucions.

Estan retallant els drets dels grups i dels diputats de l’oposició. Perdonin l’expressió, intento no aixecar la veu ni els adjectius, però això és una vergonya, des del nostre punt de vista.

Perquè, si vostès diuen que no els importa el que pugui decidir el Tribunal Constitucional, per què no fan les coses bé? Per què no respecten, com a mínim, el Reglament del Parlament? Per què no priven l’oposició d’exercir els seus drets? I vostès diuen: «No, és que vostès han estat bloquejant el que volíem.» Però anem a veure. Els fets són fets. Quin dia vam conèixer la data i la pregunta de l’1 d’octubre? Senyor president, segur que la recorda bé i no em desmentirà. Era el 10 de juny. Fins al 31 de juliol no vam conèixer la llei; que, per cert, la vam conèixer entrada el darrer dia del període de sessions. Per què no es podia començar a tramitar abans si els era igual el que havia de dir el Tribunal Constitucional? Ens van dir que habilitaven la segona quinzena d’agost, no fos cas… I sí, sí, el 15 d’agost, molts ja estàvem aquí, preparats per al dia 16, que havia de ser, amb perdó de l’expressió –i permetin-me la broma–, el ‘santo advenimiento’. I no va ser així. Per tant, si vostès avui fan tard i s’han hagut de petar el Reglament del Parlament, els terminis, els requisits, els tràmits i els nostres drets, no és per culpa de que hi hagi partits que no compartim el seu projecte polític, és que vostès, que van dient que volen desobeir i que els és igual el que faci el Tribunal Constitucional, pel que sigui –diguem-ho suau–, no s’han decidit fins al darrer moment. Deixem-ho aquí.

Per tant, no els podem acompanyar. Nosaltres no podem donar per bo un projecte que incorpora el germen de la divisió i que situa les institucions, que són de tots, fora de la llei. No podem ni tan sols legitimar aquest disbarat amb la nostra presència en el moment de votar-lo. I és graciós que algú ens ho critiqui, quan es trepitgen els drets del nostre grup, de tots els diputats, d’aquesta manera, quan se’ns ha negat sistemàticament fins i tot l’assessorament jurídic dels serveis de la cambra; que avui entenem per què.

Perquè curiosament semblen coincidir bastant amb el plantejament que nosaltres hem defensat, no sigui que algú amb autoritat reconeguda i que ningú no pot dir que actua a dictat del Govern de l’Estat els digui que estan perpetrant un disbarat. Per això no es podia conèixer el que opinaven els lletrats. Per això vostès no han volgut que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya emeti el seu dictamen. Per cert, en aquell capítol que vaig guardant que vostès saben, que és «Iceta-profeta», ja ho vaig dir jo el 16 d’agost: tot això, tot aquest disbarat només tenia un objectiu: evitar que el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya pogués emetre un dictamen sobre aquesta proposició de llei i la que sembla que ens vindrà.

No en el nostre nom. No. No amb la nostra presència. L’acte d’avui tindrà conseqüències molt negatives. Ara, només vostès en són responsables. Tot i que molt em temo que les conseqüències ens causaran un gran mal a tots. Vostès s’entesten a repetir un 9N. No comptaran amb el nostre suport. Ara explicaran que sí, que ara va de bo, com ho van fer el 9 de novembre, com ho van fer amb les eleccions del 2015, que vostès van dir que eren plebiscitàries, com quan ens van dir que en divuit mesos Catalunya seria independent.

Vostès creen expectatives falses que generen veritables frustracions. Ens diuen que això va de democràcia, però això només va d’independència, perquè la democràcia comença per respectar els drets de l’oposició, els drets que vostès avui han decidit vulnerar de forma temerària i irresponsable. No ens demanin que els acompanyem, no ho farem. El dia 1 no hi haurà el referèndum efectiu, vinculant i amb garanties al que s’han compromès.

Hi ha un conseller que va dir la veritat, l’altre dia, en una entrevista publicada en un mitjà de comunicació diumenge. Diu: «Nosaltres ja ho sabem, que això no va enlloc, però volem provocar una reacció de l’Estat, a veure si és prou desmesurada com perquè la gent ens acabi acompanyant.» Aquesta irresponsabilitat nosaltres no la compartim en absolut i la denunciem amb contundència. I és per això que en aquest moment retiro la nostra esmena i els anuncio que a l’hora de votar no hi serem.

Gràcies senyora Forcadell, senyores i senyors diputats.