INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A BARCELONA TRIBUNA, 4.12.2017

Molt bon dia, amigues i amics,

Agraeixo la invitació a aquest esmorzar-col·loqui “Barcelona Tribuna” organitzat per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb el suport del Grupo Godó – La Vanguardia i l’Asociación Española de Directivos.

Agraeixo molt especialment les paraules d’introducció de Miquel Roca, pare de la Constitució i un dels més brillants exponents de la política catalanista i pragmàtica que aspiro a representar des de la socialdemocràcia catalanista i federalista del PSC, amb el suport dels amics i amigues d’Units per Avançar, i de persones independents procedents de l’esquerra catalana.

Senyores i senyors,

Aquesta nit comença la campanya electoral que voldria que em portés a esdevenir President de la Generalitat de Catalunya.

Avui estic més convençut que mai: vull i estic en condicions d’assumir la màxima representació institucional del nostre país. I sóc ben conscient que això constitueix una enorme responsabilitat en un moment excepcional.

Un moment en què la societat catalana ha patit una sotragada en la que es barregen sentiments d’indignació, tristor i incertesa. Uns sentiments que cal reconduir i transformar en un sentiment d’esperança.

Perquè és cert que hi ha motius per a estar indignats.

Els tenen aquells que han sentit l’angoixa de veure com es proclamava de forma unilateral i il·legal la independència, i el seu món trontollava.

Els tenen també els que la van rebre amb joia i van veure que aquesta proclamació no era més que una representació estèril i sense contingut, però amb unes conseqüències negatives molt rellevants en termes de divisió social, d’afebliment econòmic i també mesures judicials cautelars que he qualificat de desproporcionades, i que espero avui estiguin a punt de ser substituïdes per mesures més proporcionades que, a més, podrien permetre una campanya electoral més assossegada.

És normal que hi hagi tristor quan tots hem vist com la societat catalana s’ha fracturat; com les famílies i els amics han deixat de parlar de determinats temes per tal de no barallar-se.

I com no hi hauria d’haver incertesa davant del futur de cadascú per la seva feina, pel seu negoci i pel futur de la seva família, quan hem vist el sotrac que ha sacsejat la nostra economia en les darreres setmanes i les previsions d’organismes gens sospitosos com l’OCDE que ens alerten que si no es recupera de forma ràpida un clima d’estabilitat política i de seguretat jurídica estem posant en risc la nostra recuperació econòmica. I no només la nostra!

Però jo m’he proposat combatre aquests sentiments negatius i fer que s’imposi un sentiment positiu, un sentiment d’esperança.

Esperança perquè la nostra societat, la gent, Catalunya, té capacitat per fer les dues coses que necessitem fer col·lectivament i de forma ben urgent: la primera, i la més important, tancar la fractura que s’ha obert a la societat i iniciar el camí de la reconciliació que ens porti a respectar-nos a nosaltres mateixos, que ens respectem els uns als altres siguin quines siguin les nostres idees, que respectem també, tots, les nostres lleis i institucions, i que aquest recuperat respecte permeti també que tornem a ser respectats pels demés.

Quin dany ens estan fent alguns amb les seves actituds errònies i erràtiques!

I, la segona cosa, que no es que vingui després, sinó que s’ha d’anar fent també des del primer moment, és reconstruir el nostre teixit econòmic i el nostre estat del benestar que, malmès primer per la crisi econòmica i amenaçat després pel sotrac abans esmentat, ha generat un augment molt important de les desigualtats socials i ha situat un percentatge inacceptable de la població al llindar de la pobresa.

Sóc conscient que el repte és enorme. Sóc conscient que ens caldrà molt esforç i també sóc conscient que ningú no ens regalarà res però, malgrat tot, crec fermament en la capacitat del nostre país i de la nostra societat per a superar aquest moment.

Vull dedicar uns minuts a explicar-los dues coses.

Primer, voldria explicar com em comprometo a actuar des de la Presidència per a esdevenir un President de tots i per a tots. Com vull que els catalans i les catalanes vegin al seu nou President si sóc elegit per aquest càrrec.

I després, parlaré una estona del que crec que cal fer des del punt de vista de l’acció de govern.

Vull que els catalans vegin al seu President…

Primer: com una persona honesta.

I quan dic això no m’estic referint a l’honestedat de no robar, de no aprofitar-se personalment d’un càrrec institucional, que ho dono per descomptat. Em refereixo a l’honestedat de no enganyar.

Jo diré sempre la veritat. No diré una cosa en públic i una altra en privat. No diré als ciutadans que tot està per fer i tot és possible. Sobretot perquè sé que no és cert.

Com he dit abans, una part del sentiment d’indignació que té la societat està causat per la sensació d’haver estat enganyada.

Ja sigui perquè no ha passat el que uns volien, o perquè no ha passat el que d’altres temien i que els ha fet patir innecessàriament.

Segon: vull que els catalans vegin el seu president com una persona dialogant i capaç de teixir consensos i complicitats.

Com que aquesta és la meva especialitat, i crec que ho he demostrat especialment al Parlament de Catalunya crec que això no em serà gaire difícil. Vull dir, que no em serà difícil intentar-ho. L’èxit en aquest terreny mai està assegurat. Depèn també de l’actitud dels demés.

Si alguna cosa ha mancat a la política catalana els darrers anys és la cerca de consensos, que és la primera obligació de qui ostenta la màxima responsabilitat si vol que avancem tots junts i ningú es quedi enrere.

Si vol ser fidel al vell axioma del catalanisme: units, guanyarem; dividits, perdrem.

Molts de vostès m’han sentit dir en diverses ocasions que jo no vull la victòria d’uns sobre els altres; que no vull girar la truita, que no vull cap mena de revenja, que és millor avançar poc, però avançar junts una gran majoria, que anar molt lluny només uns quants. A Ítaca només hi va arribar un de sol. Mai no em plantejaria un viatge d’aquestes característiques. Com mai se m’acudiria fixar un rumb de col·lisió.

Hem d’abandonar els falsos i terribles esquemes de bons contra dolents, del bé contra el mal, de patriotes contra botiflers. Que s’abandoni la política de trinxeres. Vull establir ponts i no permetré ni trinxeres ni noves fronteres. No vull dogmes enfrontats, sinó escoltar les raons de tothom per cercar punts de trobada.

No em puc resistir de dir-los que en el nostre programa, ens plantegem més de 20 (crec que 22 si no m’he descomptat) pactes nacionals o grans acords de país que dotin d’estabilitat i predictibilitat l’acció del govern.

I això em porta a un tercer punt: com a president vull ser vist com algú que inspira tranquil·litat.

Portem uns anys en els que anem d’ensurt en ensurt. Quan hem pensat que ja ho havíem vist tot i que ja no es podia arribar més lluny, el procés sempre ha estat capaç de proporcionar-nos una nova fugida cap endavant incrementant la incertesa i la intranquil·litat.

I la tranquil·litat, la certesa, és el que ens permet avançar. És el que necessitem. És el que em proposo de recuperar,

No és el risc el que ens atura, perquè el podem mesurar i preveure, és la incertesa, que actua com la boira quan conduïm, és el que fa alentir el nostre avenç o, fins i tot, fa que ens aturem fins que escampi, per por d’estavellar-nos.

I quan ens aturem o alentim el nostre avenç, i els demés no ho fan, i no ho estan fent, correm el risc de quedar-nos enrere. Lluny, doncs, del meu plantejament introduir noves incerteses, quan ja en tenim massa d’incertesa.

A nivell econòmic quan hi ha incertesa no es prenen decisions d’inversió, en el millor dels casos; en el pitjor es pren la decisió d’invertir o de traslladar la inversió a d’altres llocs. Recentment hem tingut la mostra d’una decisió que s’ha pres i que no ens ha estat favorable, i en la que segur que ha tingut molt a veure la incertesa. Com volíem que vingués a Barcelona una agència europea, mentre empreses del país decidíem traslladar les seves seus socials fora de Catalunya?

A nivell personal i familiar tampoc no és bona la incertesa. Les decisions de despesa familiar també es veuen afectades per les incerteses.

Les dades ens diuen que, per exemple, la compra-venda d’habitatges de segona mà o de vehicles particulars, ha patit un estancament els darrers mesos.

I jo vull que la gent estigui tranquil·la, que les empreses estiguin tranquil·les. Que Catalunya sigui un destí que inspira confiança per a les persones i per a les inversions.

I haig de dir que el referèndum per a sortir d’Europa que va semblar que proposava Puigdemont o la desobediència social permanent que defensa Esquerra, o aquesta situació vodevilesca d’insistir en que passi el que passi a les eleccions hi haurà un president legítim i un altre investit i dos governs, són ocurrències que generen una incertesa que Catalunya no es pot permetre.

I el quart punt és que vull que els catalans vegin al seu president com una persona preocupada pel benestar social.

Com he dit abans, jo vull tornar a una política que doni prioritat a l’establiment de pactes i acords estratègics que sumin esforços.

Tots els pactes possibles que vagin articulant un nou “contracte social”, tal i com el defineix el professor Anton Costas en el seu darrer llibre, i cito: “aquell pegament que manté unida a la societat, afavoreix la cooperació entre els seus membres i actua com element de prevenció de conflictes socials extrems i caos polític”.

És a dir, amplis recolzaments socials per afer les reformes de tot tipus que la nostra societat necessita. Perquè tota reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social que la sustenti ja que canvia els equilibris socials i/o econòmics i, per tant, genera resistències.

I, si se’m permet un comentari: si una reforma, per petita que sigui, necessita una àmplia base social, a qui se li pot ocórrer que separar Catalunya de la resta d’Espanya es pot fer sense la voluntat, pràcticament unànime, dels catalans i la complicitat de la resta d’espanyols?

I quins són els principis rectors que jo vull que orientin aquest “contracte social”?.

El primer principi rector, evitar que es consolidi una situació en la que un elevat nombre de ciutadans quedin permanentment enrere; ja sigui en atur o amb feines temporals de baixa qualitat.

El segon, incrementar la renda disponible de les famílies.

Per què és important que ningú no quedi enrere? Perquè com més gran és la desigualtat els indicadors socials de tot tipus són pitjors (fins i tot els resultats escolars).

Hi ha dades que són esfereïdores. Saben que la falta d’alimentació equilibrada en la infància afecta de forma permanent el desenvolupament intel·lectual? Saben que 1/3 de la població infantil a Catalunya està en risc de pobresa?

El segon principi rector, el d’incrementar la renda disponible de les famílies, passa, a més de per la creació d’ocupació de qualitat, per alleugerir les càrregues que les famílies tenen en determinats elements essencials: habitatge (el lloguer o la hipoteca), serveis relacionats amb l’habitatge (el cost de la llum i altres serveis), béns de consum bàsics, l’escolarització dels infants, etc.

En definitiva, jo vull que els catalans vegin un President que es preocupa per defensar els febles en front de l’amenaça de les desigualtats i els canvis que ens venen. I un President preocupat per preparar la societat en el seu conjunt per fer front als reptes de l’economia digital i automatitzada que s’apropa acceleradament.

Un President que lluiti perquè no existeixin perdedors de la recuperació econòmica com han existit perdedors de la crisi.

Senyores i senyors,

Fins aquí els hi he parlat de com m’agradaria ser vist pels catalans.

Ara vull dedicar uns minuts a dir-los què és el que penso que s’ha de fer per a merèixer la seva confiança.

Com que els he dit que volia governar mitjançant una política de grans Pactes i Acords, els diré què és el que crec que s’hauria de pactar i el que intentaré.

1. Vull que administració, empresaris i sindicats acordem com fer créixer l’economia, com repartir la riquesa i com crear ocupació amb creixement que no generi noves desigualtats, que sigui més respectuós amb el medi ambient i que estigui més atent a lluitar contra el frau i l’explotació laborals. I un pacte que allunyi la por que molts sectors, inclosos els que avui tenen feina i una alta formació, tenen a l’estancament econòmic i, fins i tot, a un possible retrocés davant la robotització i la intel·ligència artificial.

 

2. Vull que les forces polítiques i els agents socials pactem una Agenda per a la Igualtat capaç de rescatar els ciutadans víctimes de la dràstica disminució dels ingressos de les famílies amb menys recursos, i impulsar l’educació, defensar el sistema públic de salut i els serveis públics, capaç també d’aturar la privatització de drets i tornar als serveis socials d’accés universal.

 

3. Vull pactar, al Parlament i amb el món local, una agenda de regeneració institucional i democràtica que permeti que la política, la democràcia, s’imposi sobre els diners. És a dir, que el poder dels representants dels ciutadans estigui per sobre del poder dels mercats o dels interessos gremials de col·lectius afectats. Una agenda que contempli recuperar polítiques públiques de regulació que estableixin regles clares, establiment de límits i igualtat d’oportunitats per afavorir la competència, que és el que més afavoreix els ciutadans.

Aquests són els pactes que hem de fer a Catalunya, els pactes entre els catalans. Però també hem de fer un pacte amb la resta d’espanyols per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Per assolir aquest objectiu he formulat la idea del Pacte d’Estat per a Catalunya.

Què vull dir quan parlo de Pacte d’Estat per a Catalunya?

En primer lloc, necessitem que la societat espanyola sigui conscient que cal donar-li a la qüestió catalana la categoria de tema d’Estat; no d’un tema menor, circumstancial o efímer.

Molts hem dit que el problema que tenim els catalans, a més de ser un problema entre nosaltres, de la necessitat de tenir un ampli acord sobre el que volem, és un problema d’Espanya i, fins i tot, en aquest moment, és “el” problema d’Espanya.

Cap altra vegada, des de 1981 s’ha trobat Espanya en una crisi institucional tan greu com aquesta.

Cap altre problema, des del 23F, havia provocat un missatge televisat específic del Cap de l’Estat.

En segon lloc, el pacte ha de reconèixer les característiques singulars de la societat catalana, la seva identitat nacional i la seva vocació d’autogovern. Sense privilegis, però amb un reconeixement explícit de la nostra personalitat nacional.

En tercer lloc, cal promoure la necessitat de parlar a Catalunya, de comptar amb els catalans, amb tots els catalans; no només amb uns o amb uns altres. El Pacte no ha de servir per acontentar a uns, sinó per beneficiar Catalunya i, com a conseqüència, beneficiar el conjunt d’Espanya.

No es tracta de fer un Pacte d’Estat per acontentar els independentistes. Es tracta de fer un Pacte per convèncer una àmplia majoria de catalans que no necessiten la independència perquè hi ha un projecte d’una Espanya més interessant i més beneficiós per a tots.

Es tracta, també, que no s’utilitzi el tema de Catalunya com a arma electoral.

El Pacte també ha de servir per abordar temes concrets que, malauradament, porten anys sense ser objecte d’una negociació assenyada. M’estic referint a set grans temes com:

1. Les 45 demandes plantejades des del Govern de la Generalitat al Govern d’Espanya en què jo veig moltes possibilitats d’arribar a acords.

 

2. Desenvolupar l’Estatut vigent i, fins i tot, i a partir de les oportunes reformes legals al Congrés, abordar algunes de les qüestions que el Tribunal Constitucional va considerar que s’havien de plantejar a través de les corresponents lleis orgàniques i no a través de la reforma de l’Estatut.

 

3. Abordar la negociació del finançament autonòmic. Ordinalitat, quitança parcial del deute, Consorci tributari contingut a l’Estatut,…

 

4. Impulsar un ambiciós Pla d’inversió estatal en infraestructures estratègiques per a Espanya en territori català que incorpori un disseny intel·ligent i una gestió compartida.

 

5. Aprofundir en el reconeixement de la llengua, la cultura i els símbols de Catalunya. El Pacte hauria de servir, entre d’altres coses, perquè s’aprovés una Llei Orgànica de Reconeixement i Promoció de la Pluralitat Lingüística a Espanya. O per assegurar la presència de les llengües i cultures catalana i aranesa a la UNESCO.

 

6. Reconèixer la importància estratègica i simbòlica de la ciutat de Barcelona com a gran capital catalana, espanyola i europea i seu de la Unió per la Mediterrània.

 

7. Finalment però no en darrer terme, impulsar la reforma de la Constitució en un sentit federal. Una reforma que ha de recollir el que jo anomeno les quatre R, quatre reivindicacions:

 

a) Reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya.

b) Regles de repartiment competencial que millorin l’autogovern des del respecte i la lleialtat institucionals, reconeixent les competències recollides, singularitats i fets diferencials; amb especial atenció a les qüestions relacionades amb la llengua, l’educació i la cultura.

c) Recursos. Fixant els grans principis del sistema de finançament que ha de ser suficient, solidari, just i equitatiu i que reculli els conceptes d’esforç fiscal similar i ordinalitat; així com la figura dels consorcis Tributaris o solució equivalent.

Faig un incís, heu vist el rebombori que s’ha organitzat perquè diem això al nostre programa electoral? Heu vist com ens han criticat per demanar la mateixa cosa que demanàvem al programa electoral de 2015, una cosa que està a l’Estatut i no ha estat qüestionada pel Tribunal Constitucional?

Després de veure com els independentistes han renunciat a millorar el finançament de Catalunya i que PP i Ciudadanos no estan per la feina, els catalans que vulguin millorar el finançament de Catalunya farien molt bé de donar suport a la meva candidatura. Tanco l’incís.

d) Representació, a través d’un Senat o Consell Federal que faci de la cambra alta un veritable instrument d’integració i cooperació territorial.

Per cert, una reforma de la Constitució que haurà de ser votada en referèndum pels espanyols, i que és de desitjar que obtingui un suport massiu a Catalunya. Per aquesta raó cal treballar molt per arribar a un acord que pugui merèixer un suport majoritari dels catalans.

En definitiva, un Pacte d’Estat per a Catalunya impulsat amb la convicció que promoure el dinamisme de Catalunya és assegurar el progrés de tot Espanya.

Perquè si una cosa ha quedat clara és que la desestabilització política i institucional a Catalunya té una traducció immediata i negativa en l’evolució de l’economia espanyola.

Senyores i senyors,

Tot el que els he dit fins ara es pot sintetitzar en el següent:

Catalunya te avui tres prioritats, col·lectives, que podríem definir com convencionals o clàssiques.

Prioritat 1. Dotar el país d’estabilitat institucional i política.

Prioritat 2. Treballar plegats les administracions públiques, els empresaris i els sindicats per a establir els grans acords que permetin aprofitar la recuperació econòmica i reduir les desigualtats.

Prioritat 3. Aconseguir que Catalunya es trobi còmoda a Espanya.

Però, per a mi, existeix una altra prioritat, que no és convencional, que és filla del moment excepcional i dramàtic que estem vivint.

M’estic referint a curar la fractura social que s’ha obert a la societat catalana i que requereix que tots junts abandonem el rumb de col·lisió que hem portat i iniciem el viatge cap a la Reconciliació. Una reconciliació entre catalans, una reconciliació amb la resta dels espanyols, una reconciliació amb Europa i una reconciliació amb el món econòmic.

Un viatge en el que no hi hagi ni vencedors ni vençuts.

Un viatge en el que tots guanyarem alguna cosa si tots cedim una mica, en comptes de que uns ho guanyin tot i els altres ho perdin tot.

Fa unes setmanes a la conferència que vaig fer al Col·legi d’Advocats vaig dir una frase que avui vull repetir.

La frase era:

Fa uns mesos els hi hagués dit que volia ser president per aconseguir un clima de diàleg i acord entre Catalunya i la resta d’Espanya, i utilitzar tot el potencial del país al servei del progrés econòmic i la lluita contra les desigualtats que s’han incrementat durant la crisi.

Però, avui, en la situació en que ens trobem, els dic que vull ser President de la Generalitat perquè cal superar la divisió entre catalans i que tinc la convicció de que sóc la persona idònia per a fer-ho.

I que tinc la determinació de sacrificar-lo tot al servei d’aquest objectiu.

Senyores i senyors,

En un moment en què correm el risc d’abocar-nos a un conflicte permanent entre els que proposen una solució impossible i els que es limiten a negar el problema, jo començaré aquesta nit la campanya electoral formulant una proposta d’esperança en les nostres possibilitats i en les nostres capacitats de superar aquesta crisi política, institucional, econòmica i social.

Formulo una proposta catalanista, democràtica i reformista que interpel·la els catalans i les catalanes que vulguin deixar enrere aquest darrer temps d’indignació, ensurts i incertesa, i desitgin un govern que els hi transmeti esperança, tranquil·litat i progrés, per emprendre un viatge que ens ha de permetre a molts fer molt de camí junts fins arribar a la Catalunya somiada pels nostres avis i els nostres pares.

Vull passar de l’engany a la sinceritat, del ‘lío’ a les solucions, de la rauxa al seny, de la inestabilitat a l’estabilitat, de la trinxera als ponts, de la discòrdia a la concòrdia, de l’austericidi a la justícia social, de la frustració a l’esperança.

Jo els dic, tot això depèn de nosaltres. Catalunya tornarà a ser rica i plena.

És un horitzó que està al nostre abast.

Moltes gràcies.