[català - castellano - english - français - italiano ]
Nombre de resultats 25
per a Barcelona
09/12/2017 - El sentit dels Comuns
Article publicat a Treball. 8 de desembre de 2017
Matí fred de dissabte. L’hivern s’escolava entre els carrers i les cases humils del barri del Congrés. A l’espai del Canòdrom ens trobàvem per compartir un acte de Catalunya en Comú Podem. Ada Colau, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, Janet Sanz i Gemma Tarafa rendien comptes de les polítiques del canvi a Barcelona. Una feinada impressionant en dos anys i mig, que demostra amb fets com es pot governar obeint la majoria, com es pot posar la política al servei de transformar la vida de la gent senzilla. Al final, Xavier Domènech recollia el repte de construir el somni també a Catalunya. El repte necessari d’ampliar l’autogovern; l’aposta d’una sobirania quotidiana carregada de continguts socials, plena d’escoles públiques, centres de salut, llars assequibles i dret al barri. Sobirania per fer fora el 3% i l’especulació, per revertir retallades i governar amb la ciutadania. Resulta una clau fonamental en l’actual escenari: Barcelona en Comú com a referent; Catalunya com a país municipalista; els Comuns com a projecte polític necessari, portador de canvis i d’anhels plurals. En un context difícil, constituïm esperança.
Vivim moments marcats per un conflicte polític encallat entre el full de ruta unilateralista i l’immobilisme repressiu de l’estat. I vivim també, recordem-ho, una conjuntura definida pel sorgiment d’una nova política enfront la crisi de règim i dels seus actors tradicionals; un canvi de temps que va esclatar amb força guanyadora a Barcelona a les municipals del 2015, i a Catalunya també a les dues últimes eleccions generals. Aquesta doble coordenada estructural -conflicte nacional bloquejat i nova política emergent- dota el relat i la pràctica del Comuns d’un sentit de fons; i valida de forma estratègica l’encert de la seva constitució com a nou subjecte polític. En l’eix nacional podem ser testimonis els propers dies de dos plantejaments polítics antagònics: d’una banda l’intent de donar continuïtat discursiva a la lògica unilateral; d’altra banda l’intent de restaurar el vell ordre constitucional. Expressen el conflicte però no el poden superar. Són més aviat dos miratges enfront la realitat d’un país complex que vol decidir de forma viable i en clau democràtica el seu futur col·lectiu. En l’eix social tornarem a presenciar potser un joc de menysteniments dels drets bàsics de la gent: com si res no fos possible sense independència; o com a simple recurs retòric als “problemes reals” mentre es consoliden injustícies generades per polítiques inhumanes. Són també miratges enfront la realitat d’un societat creuada per desigualtats vitals, que sap tanmateix que sí se puede.
I en aquesta cruïlla de miratges i realitats; de conflictes i voluntat majoritària de desbloqueig nacional i reconstrucció social, és on el projecte i la pràctica política dels Comuns cobren alhora un significat a curt i llarg termini. Sabem d’una banda que el 22 de desembre no s’obrirà la fase resolutiva del procés, però caldrà articular un escenari de desbloqueig, més enllà dels paràmetres d’empat infinit i d’impotències mútues que fins ara l’han definit. Les coordenades de la nova etapa hauran d’estar estretament vinculades a la recuperació de l’autogovern: fi del 155 i de la intervenció econòmica; i fi de la judicialització i de la lògica repressiva. Però vinculades també a treballar les bases de superació estratègica del conflicte: plurinacionalitat i exercici acordat del dret a decidir. En l’articulació d’actors que hauria de fer possible aquesta perspectiva, el lloc dels Comuns s’intueix central: per projecte propi i per capacitat de convocar cultures de reconciliació. L’equació política de la nova etapa, d’altra banda, no pot tornar a ajornar l’agenda social i ambiental. La crisi i l’austericidi han deixat a Catalunya un estat de benestar malmès, una geografia humana de desigualtats i riscos d’exclusió. El cicle de reactivació genera oportunitats, ens hi juguem posar les bases d’un país amb economies inclusives i processos de transició ecològica; amb drets bàsics per tothom i benestar comunitari. En aquesta dimensió, el compromís dels Comuns amb la prioritat de l’agenda social podria tenir un paper referencial: l’aportació sostinguda de propostes per cosir socialment Catalunya, perquè el principi d’un sol poble es traslladi a les condicions de vida de la gent.
Més enllà dels reptes en els dos eixos, de les articulacions d’actors per abordar-los, i del potencial de contribució de Catalunya en Comú Podem, existeix avui una realitat que suposa la base més sòlida dels Comuns i, d’altra banda, una de les apostes amb més sentit estructural: el municipalisme com a pràctica tangible del canvi, com a àmbit vertebrador del futur. Es tracta de situar la Catalunya de la proximitat, de la política quotidiana, com a esfera central en la construcció del país de les properes dècades. I és aquí on tornem al paisatge inicial d’aquest article: a les imatges de Barcelona, els seus barris i la seva gent; a la presència de Barcelona en Comú (Bcomú) com a subjecte reeixit que protagonitza –al costat del teixit ciutadà- les polítiques del canvi i les formes de fer política que també Catalunya necessita.
BComú va néixer des de la doble lògica de la novetat i la confluència. Novetat perquè una xarxa ciutadana feia una aposta inèdita per la política institucional, en un context de crisi de representació dels actors tradicionals; confluència perquè es configurava un espai de trobada amb ICV i altres forces sobre la base de valors, objectius i pràctiques compartides. I molt rellevant, no es tractava només d’irrompre, sinó de guanyar; no anava de resistència, sinó de connectar amb la majoria. Es va aconseguir. I el govern municipal ha estat fins avui una gran palanca de transformacions: les persones senzilles i els barris s’han situat en el centre de les polítiques; es van forjant cada dia justícies (social, de gènere, climàtica…) i sobiranies (energètica, alimentària, tecnològica…). Mai no s’havia transformat tant en tan poc temps, i amb voluntat de coproduir el dret a la ciutat, amb implicació col.lectiva. Hi ha límits i falta molt per fer; es cometen errors, i tant! com en qualsevol altre ordre de la vida. Però la construcció d’esperança està en marxa a Barcelona. Ho està de la mà d’una política nova, lluitadora i sensible, lligada a la quotidianitat, als problemes i anhels de la majoria. Mai s’havien desplegat amb tanta força els valors històrics i els objectius programàtics del PSUC i d’ICV a Barcelona.
No es tracta ara de transferir l’experiència de Barcelona a Catalunya. Però sí d’impregnar la política catalana de la gramàtica política de Bcomú, del nou municipalisme. Construir la república és guanyar justícies i sobiranies cada dia a cada poble i ciutat. És superar el joc poc responsable de l’èpica declarativa, i vèncer l’autoritarisme amb la força imparable de la democràcia de proximitat; d’una xarxa de pobles i ciutats on la política de transformació no s’inscriu en proclames, sinó en la vida quotidiana de la gent. Crec que Catalunya en Comú Podem està en condicions d’aportar molt en aquest sentit, i crec que tot això enllaça amb les millors tradicions de les esquerres transformadores del nostre país, antigues i més recents. Desitjo un molt bon resultat per l’excel·lent equip del Xavi Domènech, sabent que el 21 de desembre obrirà una etapa de llarg recorregut. I sabent també que l’haurem de caminar pas a pas; amb molt diàleg, sense cap renúncia.
27/07/2017 - Barcelona en Comú en context: municipalisme internacional, canvi d'agenda i reptes de futur
Article publicat a CRÍTIC (27 de juliol de 2017)
Acaba el segon curs de l’actual mandat municipal. Fa poc més de dos anys, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Uns dies abans Barcelona en Comú (Bcomú) havia guanyat les eleccions. Una candidatura ciutadana i de confluència articulada barri a barri, un espai d’innovació col.lectiva, aconseguia un ampli suport social i esdevenia la primera força a l’Ajuntament. No es tractava només d’irrompre; es tractava de guanyar per governar, per reconnectar les institucions al bé comú. Era un camí a ser explorat, però amb bases sòlides: hi havia molta gent senzilla amb vivències quotidianes de fraternitat, llargues trajectòries de compromís veïnal, les energies ciutadanes del 15M, un lideratge fort i reconegut, espais polítics organitzats amb voluntat de compartir pràctiques i objectius, en un temps nou cridat a superar esquemes del passat. La Barcelona solidària, que tantes vegades havia forjat canvis històrics, estava disposada a construir novament l’esperança. A recuperar el millor de la ciutat: la força de la seva gent comuna per intentar escriure un projecte de democràcia activa, de convivència entre persones diferents, de justícia urbana.
Canvi de context i el nou municipalisme internacionalista
Han passat només dos anys, ha estat però un temps intens on el ritme dels canvis, a escala global, s’ha accelerat. La vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar les transformacions, s’aguditzen les dificultats d’intermediació dels actors tradicionals. La (no tan) nova austeritat tendeix a situar-nos, d’altra banda, en escenaris de despossessió ciutadana, de postdemocràcia. Tot això ha anat generant també respostes antiestablishment en múltiples direccions. Algunes s’inscriuen en lògiques d’involució: el mix d’autoritarisme polític, restauració moral i replegament nacionalista que, en dosis variables, observem en Trump, Le Pen o el Brèxit. D’altres combinen mainstreamsocioeconòmic, ruptura amb el sistema de partits i un relat d’optimisme adaptatiu: la fórmula Macron. En l’espai progressista es produeixen també dinàmiques disruptives. Van madurant expressions innovadores que sumen cultures polítiques diverses i creixen en clau electoral (els GroenLinks neerlandesos, la France Insoumise, l’esclat Corbyn, Podemos i les confluències). És en aquest espai, amb trets i aportacions pròpies, que el nou municipalisme internacional sorgeix com a fenomen polític, amb bases estructurals sòlides i potencial transformador.
Les bases estructurals del nou municipalisme cal cercar-les en la dimensió urbana del canvi d’època. El temps de la societat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. El tauler polític es transforma ara també en el seu vessant territorial, i dóna lloc a un joc de geometries líquides (parafrasejant Bauman), on es generen condicions inèdites d’enfortiment de les ciutats. La població urbana és ja majoritària al planeta (54,5%); i les bases del canvi d’època –quotidianitats complexes, economies i interaccions digitals, riscos ecològics, energies comunitàries…- situen l’esfera local com a peça clau de tot procés de construcció de justícia social i climàtica al segle XXI. Al llarg de l’elaboració de la Nova Agenda Urbana (adoptada a la cimera de Quito, 2016) va reaparèixer amb força la idea del dret a la ciutat (als 50 anys del droit à la ville de Lefebvre) entès com la dimensió urbana dels drets socials, culturals i econòmics : el retorn a l’esfera local de les conquestes col.lectives que la història recent havia desplaçat als estats. I entès també com a democràcia, com a aposta per posar la vida en mans de la gent: crear noves capacitats d’autogestió del comú, forjar sobiranies de proximitat (tecnològica, energètica, alimentària).
És en aquest context de fons, que el nou municipalisme incorpora un potencial polític inèdit. Es referma com a proposta amb capacitat creixent de canalitzar lògiques d’ampliació democràtica, empoderament ciutadà i construcció del bé comú. La xarxa de ciutats-refugi (de Lampedusa a Malmö) desenvolupa programmes d’acollida i inclusió enfront als murs i les fronteres estatals. En una UE de majoria conservadora, ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Grenoble són avui referència de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers i polítiques de transició ecològica. Als EEUU la xarxa de ciutats de drets humans (de Nova York a Seattle) converteix a aquestes en llocs de seguretat residencial enfront el racisme institucional de Trump. A Amèrica Llatina, en plena crisi dels projectes progressistes a escala nacional, s’activa un cicle de nou municipalisme amb candidatures ciutadanes guanyadores, pressupostos participatius i autogestió comunitària (Valparaiso, Rosario, Montevideo…). Sembla doncs que es van creant les condicions per teixir un espai d’alternativa, des de les ciutats i la política de proximitat, que convoqui a àmplies majories socials, i generi una praxi transformadora en el segle XXI.
En aquest nou escenari, Barcelona ha anat desenvolupant un paper rellevant: en destaquen l’aposta per les ciutats del canvi; el lideratge de xarxes europees i globals (acollida, justícia climàtica, Eurocities, CGLU); l’impuls d’espais com la trobada municipalista internacional de Ciutats sense por, on s’han teixit aprenentatges i vincles. Però Barcelona fa sobretot una aportació cabdal en relació a l’agenda de polítiques públiques,a la posada en marxa d’una praxi de govern que intenta respondre al conjunt d’aspiracions socials que van cristal.litzar aquell maig del 2015. Quin és el balanç un cop creuat l’equador del mandat?.
Les dimensions del canvi en l’agenda política a Barcelona
Fa poc més d’un any, en un article a CRÍTIC (amb David Cid), apuntàvem els eixos on es produïen dinàmiques de transformació. Avui aquestes dinàmiques poden llegir-se en clau d’un procés de canvi en l’agenda política de la ciutat: són nous relats, models i formes de governança; noves pautes –encara incipients- en l’estructura de poder. Les polítiques municipals que fixen avui el canvi d’agenda es poden resseguir al llarg de quatre dimensions.
1. En el camp econòmic, el govern municipal ha anat desplegant els instruments que permeten avançar cap a un model de lideratge públic, compromís amb l’ocupació, forta presència cooperativa, i vinculació del sector privat a estratègies de millora social i ambiental. S’han posat en marxa polítiques públiques d’incidència sobre l’estructura productiva, laboral i comercial de la ciutat: a) el pla d’impuls a l’economia social i solidària i el pla de transició a la sobirania tecnològica, com a apostes prioritàries cap a un model més equitatiu i comunitari, amb més capacitat de creació i apropiació col.laborativa de valor; b) l’estratègia per l’ocupació de Barcelona, com a aposta per retornar la lluita contra l’atur al centre de les prioritats municipals; i c) l’acord de regulació d’horaris comercials–amb reducció a la meitat d’obertura en festius- com a opció de defensa del comerç urbà. Cal esmentar per últim la nova governança del turisme per mitjà d’una eina clau, el PEUAT. El pla d’allotjaments turístics sitúa l’activitat sota regulació i control públic (amb àrees de decreixement) per tal de fer possible un encaix sostenible entre els barris i el turisme.
2. El govern municipal ha situat en el nucli de prioritats el rescat social, l’acció per la inclusió i la reconstrucció dels drets bàsics. La garantia de drets socials s’ha expressat en el triple eix de l’habitatge, l’educació i la salut. a) En el camp habitacional, l’estratègia de rescat (unitats d’acció contra desnonaments, cessió i mobilització de pisos buits) s’ha articulat a un salt qualitatiu de model: l’aprovació d’un pla d’habitatge que multiplica per quatre el nivell d’inversió i fa del lloguer social la prioritat màxima. b) En el camp educatiu, s’ha reactivat la política de construcció de centres públics (amb tres nous instituts-escola en barris vulnerables) i s’han revertit privatitzacions i retallades del 0-3: remunicipalització, 10 escoles bressol noves, recuperació de suports i tarifació social. c) Les polítiques de salut han prioritzat la lluita contra les desigualtats, focalitzant l’acció en els barris més fràgils; s’ha aprovat el primer pla de salut mental; i s’ha avançat en el model universal (desprivatització de serveis i abolició de la mútua de funcionaris). No podem oblidar l’articulació de les agendes LGTBI i feminista, que doten el conjunt de polítiques públiques de perspectiva de gènere, i de defensa de les llibertats sexual i afectiva com a bens comuns.
3. Des del 2015, el govern municipal afrontà el repte de construir l’agenda de l’habitabilitat sostenible: un nou urbanisme democràtic i de gènere per la recuperació de carrers i places; per la garantia d’habitatges assequibles i la defensa del dret al barri. I un nou ecologisme quotidià per protegir el clima i la qualitat de l’aire; per fer de l’aigua un dret bàsic i no una mercaderia. a) En la dimensió urbanística, val a destacar la posada en marxa del programa de superilles sobre la trama Cerdà, una aposta estructural per la redistribució democràtica de l’espai, per la vida i la ciutadania en comú. Cal cosiderar també el conjunt d’actuacions per construir el dret al barri enfront les dinàmiques de gentrificació: la prohibició de substituir usos residencials per turístics incorporada al PEUAT, i la defensa tenaç del bé comú enfront els pisos turístics irregulars. b) En la dimensió ambiental, el marc de transició ecològica s’ha vist impulsat i concretat per una decisió cabdal: la constitució de Barcelona Energia com a operadora pública municipal, una eina que permet lligar fonts renovables, producció de proximitat, sobirania i drets energètics. I si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau de qualitat de l’aire. En aquest sentit el govern ha impulsat, d’una banda, un pla contra la contaminació amb mesures de restricció estructural a la circulació dels vehicles més contaminants; i d’altra banda una estratègia d’enfortiment de la mobilitat sostenible, on l’eix central és l’ampliació de la xarxa de carrils bici en 200 km.
4. L’economia del bé comú, els drets socials i l’ecologia urbana són grans dimensions d’agenda que no només impliquen noves polítiques, sinó també noves formes de produir-les: per empoderar la ciutadania i els barris, per aprofundir la democràcia i fer-la més oberta i transparent. L’articulació d’aquesta democràcia activa s’ha anat desenvolupant sobre dos eixos prioritaris. a) Un primer eix vinculat a la proximitat i la participació. Cal destacar aquí el Pla de Barris, un procés comunitari de millora urbana que aplega un conjunt d’accions en els 16 barris més vulnerables (àrees del Besòs, muntanya, Ciutat Vella i La Marina), amb 150 milions d’inversió i l’aposta per la implicació del teixit social en la coproducció de polítiques. D’altra banda, l’ampliació del model de gestió ciutadana: existeixen avui 35 equipaments amb gestió cívica i 18 espais amb projectes d’autogestió veïnal. I finalment Decidim Barcelona, una plataforma digital de participació que aplega ara 11 processos decisoris oberts a tothom: des de la transformació de la Meridiana al nou pla d’usos de Ciutat Vella, passant per la prova pilot de pressupostos participatius a l’Eixample. b)Un segon eix s’articula al voltant de la transparència i el compromís anticorrupció. L’any 2015 l’Ajuntament va crear l’Oficina per la Transparència i les Bones Pràctiques, i s’ha dotat el 2017 del primer Codi Ètic municipal de l’Estat Espanyol. La nova licitació a Glòries i la multa de 7m d’euros a FCC per irregularitats en la gestió de residus són indicadors clau d’una agenda anticorrupció de tolerància zero.
Un procés de canvis en un marc urbà de tensions i límits
Més enllà d’aquestes quatre dimensions, les quals intenten reflectir el procés d’articulació de la nova agenda política, el balanç de la primera meitat del mandat podria realitzar-se des de molts altres angles. No és l’objectiu d’aquest article. És però necessari apuntar certes reflexions que permeten ubicar l’acció de govern, les polítiques públiques, en un context més ampli que genera impactes i no és per tant obviable: un procés sota pressions i límits; amb dubtes i incerteses; un nou municipalisme en plena construcció.
Cal considerar, en primer lloc, la gestió difícil d’una aritmètica política fràgil. Mai abans s’havia governat Barcelona amb un equip tan reduït: 11 regidories sobre 41 (a 10 de la majoria). L’entrada del PSC al govern ara fa un any (4 regidories), resulta positiva però limitada. Bcomú no ha reeixit en l’aposta per configurar un executiu municipal de base més àmplia, sumant els espais progressistes que van votar la investidura d’Ada Colau. Són febleses polítiques que s’han fet notar: des d’haver d’aprovar el pressupost per qüestió de confiança; fins a les dificultats en projectes estratègics, com la connexió del tramvia per la Diagonal. En segon lloc, les polítiques del canvi avancen, però ho fan inscrites en una estructura de poders encara desigual. En l’actual esquema de globalització, les ciutats operen com a espais centrals d’aterratge del capital financer: actius urbans d’alta rendibilitat que acaben generant dinàmiques de bombolla (hipotecària, hotelera, comercial, de lloguers). Se suma a tot això una llei d’arrendaments a mida de la propietat immobiliària. En el camí, un rastre de gentrificació i expulsions. Hi ha, per tant, a dos anys del canvi un trajecte pendent: el que condueix a revertir l’entramat legal i les asimetries de poder que fan possible encara avui, en el tauler urbà de joc, el predomini de les plusvàlues per damunt del dret al barri; l’oligopòlic elèctric per sobre de la justícia climàtica; el lobby dels cotxes per sobre de la salut de la gent.
Finalment, també a la construcció d’hegemonia li queda camí a fer. És cert que l’estructura de percepcions i preferències de la ciutadania mostra avui una alta sintonia amb l’agenda municipal. Però ho és també que la majoria social no es tradueix de forma directa en hegemonia política de cicle llarg. Calen bases culturals per desplegar el nou projecte. No n’hi ha prou amb la palanca institucional; cal acció col.lectiva urbana que connecti amb espais amplis de ciutadania. I cal sobretot afrontar dues qüestions clau, dos reptes encara incipients, . 1) Avançar cap el municipalisme del comú: teixir un model d’aliança público-comunitària on enfortir drets i autogestió alhora; on convertir els serveis en bens comuns; on coproduir el dret a la ciutat. 2) Avançar amb més força cap a la doble escala de ciutat metropolitana i xarxa de barris: una metròpoli amb poder i legitimitat democràtica on reduir desigualtats i fer la transició ecològica (l’Agenda Besòs com a oportunitat); i uns barris on construir capacitats col.lectives de transformació quotidiana.
Dèiem fa un any –al final de l’article a CRÍTIC abans esmentat- que a Barcelona existien raons sòlides per l’esperança. Les condicions han anat madurant i l’agenda del canvi també. El nou municipalisme emergeix al món com a espai de reapropiació democràtica, i Barcelona n’és referent. Una fearless city que planta cara a les injustícies; on la solidaritat és la tendresa dels barris; on la vida es viu (una mica més) en comú, i la política se sembla (cada dia més) a la vida. Queda molt per fer, fragilitats a superar i obstacles a remoure, però el balanç de dos anys segueix proporcionant motius per l’esperança.
10/12/2016 - Empowering cities and citizens
This presentation will be dealing with the empowerment of local institutions within a complex context of multilevel governance. The strengthening of cities will lead us to consider a new transformative municipalism. The transition from classic government to relational forms of governance paves the way to consider both emerging multilevel networks and models of citizen involvement at local level. The case of Barcelona
1. Strategic local policy regimes
Within the golden age of the keynesian welfare state (KWS) (1945-1975), two main models of local government were shaped in western Europe. In the Atlantic fringe (from Sweden Ireland
Over the recent years, these traditional patterns have shifted along two lines. As a common trend, local governments strengthened in both political autonomy and public expenditure levels. All of them have played expanded and more strategic roles in the various paths of urban and KWS restructuring. But this trend has taken place within a simultaneous process of diversification: different local policy regimes can be identified today. Using the worlds of welfare typology (Pierson, Castles, 2007)[1], table 1 shows their principal features on underlying values, policy agendas and management models.
Table 1. Local regimes in Europe : values, agendas and governance
| | Values | Urban agenda | Urban governance |
| Scandinavian | Sustainability | Ecological transition | Networks |
| Continental | Protection | Urban regeneration | Partnerships |
| Anglo-saxon | Growth | Creative /smart city | Contracts |
| Mediterranian | Citizenship | Open democracy | Community |
2. EU multilevel governance networks
Multilevel tension within the process of building policy powers has been a constituent element of European politics. On the one hand the logic of diversity, embedded in different institutional levels and agendas, made the creation of a single EU policymaking state very difficult. On the other hand the logic of European integration, developed on the basis of the traditional model of multi-sectoral policy harmonization, made difficult as well the emergence of new, local policy powers.
However, over the last decades, an innovative view of the subsidiarity principle has opened the way to a scenario of local empowerment within a multilevel governance model, where strategic europeanization of policies not only exclude but even foster the role of cities and municipal networks at every policy field, from urban to social inclusion strategies, from environmental to local economic development.
Table 2. Policymaking systems: level and model of EU Integration
| | Model of Integration | ||
| Level of Integration | | Comprehensive | Strategic |
| High Europeanization | Single policymaking state | Multilevel governance | |
| Low Europeanization | Transfer of policy paradigms | Convergence of policy aims | |
In other words, the traditional models of funcional or dual federalism, where local government was pushed to implementation roles or to a marginal agenda are now being replaced by a relational policymaking federalism. A multilevel governance based on policy networks with interdependencies and shared powers, and with expanded and strategic urban agendas. A model which, crucially, does not accept stable and rigid legal frames of powers allocation, but needs to be managed on the grounds of deliberation, learning and open political negotiation.
Table 3. Emerging multilevel governance networks
| | Intergovernmental Relations (Classic patterns) | Multilevel networks | |
| | Functional model | Dual state model | Relational policymaking |
| Power relations | Hierarchies | Legal Autonomy | Interdepencies |
| Allocation | Specialization | Segmentation | Shared |
| Local Agendas | Cross-sectoral | Marginal | Expanded |
| Local Roles | Implementation | Decision-making | Strategic |
3. Better and fairer cities through people policymaking networks
It is assumed so far that different local regimes have emerged recently in Europe , with expanded agendas and playing strategic roles. Moreover, cities are today working within a relational and open policymaking federalism which brings multilevel networks at the heart of a changing European governance. In this context, the city of Barcelona
The new urban agenda establishes the right to the city at the heart of the local regime, which is built through a set of common good policies on the housing, environmental, social and economic dimensions. But is crucial that those policies are to be deliver by a governance system of open policy networks which enable the involvement of residents, communities and their organizations. The challenge is then making policies work not only for citizens but bycitizens. This option might be seen as a complex and even inefficient way to reach policy outputs. But there are at least three type of arguments which support the approach. Firstly, an argument of values: people participation in policy networks as a means to deepen democracy; secondly an argument of power: to make effective the right to the city a more democratic power structure is needed, a new balance of power relations that transfers influence from corporate actors to the people; and third, an argument of knowledge and complexity, as we are living in cities of increasing social diversity and shared knowledge, and therefore nobody is able to grasp enough experience or expertise to ensure good policy outputs. Good governance becomes, instead, a set of social learning processes. In summary, citizen involvement in the urban governance arena as a way to deliver more sensible and fairer policies.
Table 4. Policymaking: levels of social and knowledge diversity
| | Social diversity | ||
| Limited | Complex | ||
| Knowledge Sharing | Low | Urban policymaking As rational top-down | Urban policymaking as collective negotiation |
| High | Urban policymaking as operative experimentation | Urban policymaking as Social learning processes | |
Which are the real ways to put in practice citizen involvement in urban policymaking? Based on the Barcelona
Empowering by networks of policy coproduction
- Coproduction of urban policies. Coproduction is policymaking in common. It is a step beyond a traditional stakeholder approach to policy networks, and beyond conventional citizen participation. The starting point is that the public is wider than the institutional, it becomes a shared space where partnerships between local state, citizens and community agents may provide new grounds for policymaking. Coproduction may involve a process of participatory budgeting, whereby people codecide priorities and investments; common policy planning on key broad areas (education, social inclusion, mobility or ecological transition); and action networks to implement policies and programmes.
- Community Development Plans (CDP). It is the area-based dimension of policy coproduction. Barcelona
Empowering by networks of citizen management
- Remunicipalization and democratic management. Over the past decades a strong movement led to urban commodification, that is, the transfer of basic goods to the market. This trend is now on the road to be reversed. But not to go back to a system of bureaucratic provision. Instead, the remunicipalization of services and common goods –from children and home care to energy and water supply- open the way to new forms of cooperative and decentralized public management, open to people engagement and under social and democratic control.
- Citizen management of centers and urban spaces. Another relevant feature in local policymaking was externalization, the private management of public services, on a competitive contract basis. This trend even reached the network of neighbourhood-based cultural and civic centers, owned by the Council. Recently, the alternative explored to reverse this has consisted of a model of citizen management. It implies the community managing the centers by means of a network of social organizations. They propose a project which is publicly evaluated and it becomes an agreement signed by both sides: local authority and the community network. This model has also been extended to public spaces with non-executed planning provisions (“urban empties”). The overall result is now a pluralist network of public-community parterships running urban, social and cultural projects both on centers and streets: networks for the involvement of citizens in the building of common spaces.
Other forms of empowerment: direct democracy and social innovation
- Local direct democracy tools. Citizen involvement in local decisionmaking is about networks and open deliberation, but is also about the devolution of direct capacity to local residents to make a concrete decision on a city issue through a consultation or a referendum. Direct democracy tools should embrace processes of appropiate information and spaces of public debate. They should guarantee as well that the result of the referendum will be consider a binding decision, with the obligation to be implemented.
- Support to social innovation practices. The recent crisis and its impacts on the most vulnerable groups and urban areas, as well as the austerity policies with social cuts, have provoked the development of social innovation practices. As defined by the EU, they are initiatives focused on building new types of collective answers to emerging human needs, beyond the institutional sphere, and oriented to empower people and neighbourhoods. They may range from community food provision to children shared caring and networks of knowledge or time exchange. The challenge for local authorities is to set up resources and schemes of recognition and support without eroding the autonomy of the social innovation practices.
Coproduction, CDPs, remunicipalization, citizen management, direct democracy and social innovation can be considered as a set of keystones to build the new urban regime in terms of common good and people involvement. These strategies, which are now being implemented in Barcelona
4. Stronger and fairer cities through international networks
In the previous paragraphs, the ideas of a reinforced local government level shaping an urban policy regime through networks of citizen involvement have been illustrated taking into account the case of Barcelona
Table 5. Different models and scales of International networks of cities
| | Networks to reinforce cities in multilevel governance | Networks to reinforce cities as a level for change |
| European | Eurocities | Issue network cities |
| Global | UCLG | Habitat III Alternatives |
- Networks of cities within multilevel governance
UCLG (United Cities Barcelona Barcelona Birmingham Frankfurt , Lyon , Rotterdam Milan Brussels
- Networks of cities for change
Habitat is the UN summit on cities and urban sustainable development which is held every 20 years. The Habitat III meeting took place in Quito
However, is at European level, where the network of cities for change has gained visibility and has impacted upon key policy issues. Last year, the political force now in power in Barcelona Barcelona Europe from below:
“We still believe that our response should be based on our local communities, on proximity, on municipalism. The city is the agora in which democracy was born, and it will be where we can win it back. But we must not think about the city in isolation; we have to link up with other European cities that are in a process of democratic transformation. That is why we have to be ready to connect different situations, know-how and processes to create a network of cities for real democracy, alternative economies, human rights and the commons. If we are able to imagine a different Europe , we will have the power to transform it”.
Different networks of cities around key policy issues has been created in Europe . Being some of the most relevant the network of Refugees Welcome Cities, oriented to put together local-level strategies to host refugees from countries with armed conflicts, in the light of the failure of EU-level responses; or the Transition Towns network, where cities share strategies to urban sustainable development ans socioecological change. Finally, it is important to mention, at national level, the network of Cities of Change, created by most of the largest cities in Spain where broad coalitions of progressive forces and citizens movements won last year municipal election and are now governing those cities. The network operates as an stable space for policy coordination on several areas, ranging from housing and urban planning to social economy and open democracy.
In summary, the European Union and the EU governance are facing major challenges. Local governments are increasingly at the heart. Cities are stronger; urban regimes are more likely to channel political innovation in decisionmaking; and those stronger cities are generating international networks to reinforce their presence in multilevel governance and their own policy responses to global challenges.
27/11/2016 - Quan el poder canvia de bàndol...
Aquesta setmana el govern municipal de Barcelona ha aprovat mesures estructurals contra la contaminació que incideixen directament sobre la mobilitat en cotxe; ha anunciat la baixada dels preus de l’aigua contra la nova proposta d’increment que feia AGBAR; ha impulsat el procés per la remunicipalització de l’aigua, enfront el model del benefici privat; ha multat amb 315.000 € la SAREB, el BBVA i el Santander per la retenció especulativa de pisos buits; ha sancionat amb 600.000 € Airbnb per anunciar pisos turístics il.legals; i ha exigit la Sagrada Família la sol.licitud de llicència d’obres, després de 100 anys de privilegi... A Barcelona sembla que el poder comença a canviar de bàndol, que el vell poder de lobbies, companyies, bancs i jerarquies religioses va deixant pas al nou poder de la ciutadania. No és ni serà fàcil; ni es pot fer tot d’avui per demà. Però a Barcelona la revolució democràtica camina; la ciutat en comú està en marxa i amb coratge.
12/03/2016 - Cinc canvis reals que ha fet Barcelona en Comú en vuit mesos
(Article escrit amb David Cid i publicat per El Crític el 10 de Març del 2016)
Situem les reflexions d’aquest article a l’entorn d’un interrogant que explicitem d’entrada: responen fins ara les pràctiques de govern de Barcelona en Comú (Bcomú) al mandat ciutadà de canvi expressat a les eleccions del 24 de Maig ? Intentem bastir també un exercici de contrapunt argumental respecte del suggerent article que Sergi Picazo publicà a Crític el passat 25 de febrer, titulat “Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú”.
Creiem que formular la pregunta inicial és rellevant, i sabem que contestar-la amb rigor no és senzill. És rellevant perquè BComú canalitza aspiracions de transformació social des d’un format polític innovador; i perquè el context que explica el triomf de la confluència incorpora molts elements de canvi de règim, de punt d’inflexió constituent. La resposta és complexa per molts motius. Almenys dos indefugibles : d’una banda ha passat poc temps, i el projecte de canvi s’orienta a construir un cicle d’hegemonia d’ona llarga ; d’altra banda a Barcelona –com a totes les ciutats- operen molts impactes i variables que estan més enllà de la capacitat d’incidència del govern municipal. Tot i així, cap d’aquestes apreciacions no invalida la pregunta, ni menys encara la necessitat d’explorar-ne respostes. Tota pràctica política –per limitada que pugui semblar- incorpora un entramat de valors: o apunta a la transformació o reprodueix l’esquema dominant. El govern municipal de Barcelona, d’altra banda, té prou capacitat per activar polítiques i recursos amb impacte real sobre els principals vessants de la realitat social i urbana.
A partir d’aquestes premisses, ens atrevim a formular i defensar un plantejament : l’acció de govern de Bcomú està ja generant dinàmiques de canvi real, de construcció col.lectiva del bé comú, coherents amb els valors i les aspiracions del 24 de Maig. Amb dificultats i reptes pendents, i tant. Sobretot perquè la nova política municipal s’escriu amb la mateixa gramàtica que la vida, que la quotidianitat de la gent senzilla: amb lluita i generositat, també amb dubtes i errors ; i sí, també amb contradiccions. Què ens porta, tanmateix, a formular la tesi del canvi real en marxa ? Dos tipus de consideracions. La primera té a veure amb les polítiques públiques. Una estratègia de govern que està ja marcant trajectòries de transformació en cinc dimensions clau, respecte del que havien estat les tendències predominants els darrers anys. La segona té a veure amb elements de caràcter més transversal: la posició proactiva de l’Ajuntament, més enllà del seu radi d’acció, en qüestions estratègiques de model social; l’aposta per fer de les institucions palanques d’empoderament democràtic de la ciutadania; i l’establiment d’unes relacions amb el teixit i els moviments socials basades en l’articulació d’autonomia i respecte; d’exigències i complicitats. Anem a pams. Considerem en primer lloc els cinc eixos on les polítiques públiques estan desencadenant lògiques de canvi real.
1. De la fractura social al combat contra les desigualtats
L’efecte combinat de la crisi i l’austeritat injusta ha provocat a Barcelona una dinàmica de polarització social i urbana, de vulneració de la dignitat i els drets bàsics de les persones. El govern de Bcomú ha situat les polítiques de rescat ciutadà com a prioritat màxima, des del minut zero. Tres exemples. El pla d’accions contra la pobresa i les desigualtats, aprovat al primer plenari ordinari del mandat, orientat a fer front a l’emergència social des d’una perspectiva de garantia de drets, i enfortit per la decisió de reorientar 102 milions d’euros de superàvit a polítiques socials i inversions de proximitat. L’estratègia contra la pobresa energètica, que suposa un salt qualitatiu respecte de tota actuació precedent: el treball amb les companyies per la corresponsabilitat en el deute de les famílies vulnerables, la unitat per desplegar la ILP, els 4 punts d’atenció que impulsen l’empoderament personal, i la transició energètica via rehabilitació i creació directa d’ocupació. Finalment, el govern de Bcomú ha decidit evidenciar l’exclusió allà on el govern de CiU havia decidit amagar-la: el baròmetre d’infància i la diagnosi del sensellarisme. Evidenciar els rostres del dolor per generar polítiques d’inclusió: l’increment del 50% de recursos per garantir la seguretat alimentària; la pràctica de donar veu a les persones sense llar com a protagonistes de les seves pròpies estratègies d’inclusió residencial. Exemples tots ells del combat contra la pobresa i les desigualtats des d’una lògica de canvi de model.
2. Del neoliberalisme urbà al govern de l’economia
Barcelona havia esdevingut, els darrers anys, una gran plataforma d’aterratge del capital financer vinculat a la bombolla turística, comercial i del luxe: dels megaiots del Port Vell, a l’escalada galopant de pisos turístics, passant per la desregulació d’horaris feta d’esquenes al comerç dels barris. No és fàcil revertir aquesta lògica. No és possible fer-ho d’un dia per l’altre. Però el govern de BComú ha començat a desplegar amb força els instruments per fixar la trajectòria de canvi cap a un model democràtic i plural d’economia urbana. Tres nous exemples. L’impuls a les economies cooperativa, social i comunitària amb el pla de suport a l’emprenedoria col.lectiva, la formació i l’ocupació estable. La nova regulació d’horaris comercials que incorpora el doble valor de l’acord inclusiu de tots els agents i d’una reducció a la meitat d’obertura en festius, que esdevé clau en la defensa del comerç urbà. I la nova governança democràtica del turisme que assenta les bases per posar fi al model neoliberal, amb l’eina de la suspensió temporal de llicències i amb l’elaboració participativa del PEUAT (el nou pla d’ordenació d’allotjaments turístics) que proposa consolidar lògiques de decreixement en les àrees més pressionades. No és poca cosa. Són polítiques que apunten a nou model: a una economia connectada a la lògica cooperativa i solidària, al compromís amb l’ocupació i a un encaix sostenible entre els barris i el turisme.
3. De l’especulació urbanística al dret a la ciutat
El govern municipal de CiU s’havia emparat en la crisi per impulsar un gir mercantilitzador en les polítiques urbanes, i de residualització de les polítiques ambientals. Un urbanisme sovint capturat pels lobbies i per la generació de plusvàlues sense cap connexió amb el benestar veïnal; una caiguda dràstica de la inversió en habitatge social; i una mobilitat subordinada al domini del cotxe privat, i de l’espai viari sobre el ciutadà. Transitar cap a un model urbà del bé comú, cap a la reconstrucció del dret a la ciutat és també un objectiu complex. Tot i així el gir és ben tangible en aquesta dimensió. El govern de BComú no només ha frenat pelotazos urbanístics paradigmàtics (no hi haurà torre d’alçada amb hotel de luxe al Deutsche Bank; s’ha denegat el pla de millora urbana de La Maquinista), sinó que ha forjat les condicions normatives per prevenir-los (el protocol contra l’aprovació de projectes urbanístics per silenci administratiu). El dret a l’habitatge s’ha situat en el cor de les polítiques urbanes; i el pla contra l’emergència habitacional en el cor de les polítiques d’habitatge: s’ha constituït la UCER (unitat contra l’exclusió residencial) com a equip de prevenció de desnonaments; el govern ha assolit en 8 mesos la cessió de 455 pisos buits de bancs (per 33 de CiU en 4 anys); i s’ha activat el programa de lloguer social amb inversió per a la construcció de 2.161 habitatges. Finalment, hi haurà tramvia per la Diagonal: un projecte necessari per la vertebració de la mobilitat sostenible a escala metropolitana; un projecte indispensable per una ciutat saludable amb aire de qualitat. I sobretot, una actuació emblemàtica de canvi de model urbà. El dret a la ciutat es va forjant dia a dia.
4. De la ciutat aparador a la Barcelona dels barris
El 2015 Barcelona era una ciutat amb una dinàmica creixent de segregació territorial: els barris més fragils s’havien empobrit; els més rics no havien deixat d’acumular renda. En aquest context, el govern municipal de CiU prenia decisions que ampliaven la fractura urbana: desatenia els barris vulnerables i invertia a les avingudes benestants. Encara que pugui semblar mentida: Trias paralitzava l’aplicació de la llei de barris mentre destinava milions d’euros a fer del Pg de Gràcia una via premium. Era l’aparador urbà: la Barcelona-marca que havia de lluïr espais de riquesa per exprèmer oportunitats de negoci. Ja no queda ni rastre d’aquestes polítiques d’injustícia espacial. Les del govern de Bcomú van perfilant, en canvi, un rastre d’equitat urbana, d’aposta prioritària pels carrers i els barris oblidats. No són paraules. El projecte de pacificació de la Meridiana agafa el relleu del Passeig de Gràcia; la dignificació obrera de Pere IV succeeix a l’arranjament cosmètic de l’upper Diagonal. I emergeix, sobretot, una doble aposta estratègica: el Pla de Barris, amb una inversió inicial de 150 milions d’euros a l’àrea de llevant, Ciutat Vella, zones de muntanya i La Marina; i l’operació integrada sobre l’Eix Besòs, projecte d’equitat metropolitana arrelat en la cooperació intermunicipal, i amb una forta dimensió d’innovació social i activació d’economies comunitàries. I sí, a Barcelona hi ha 18 barris on la vulnerabilitat econòmica es tradueix en problemes de salut. Lluny d’amagar-ho, el govern ha activat un observatori de les desigualtats en salut i un programa de salut als barris. La Barcelona dels barris erigeix una altra dimensió constitutiva del canvi real, del procés de construcció col.lectiva de la justícia urbana.
5. De les privatitzacions a la defensa del comú
La defensa del comú, finalment, té a veure amb les polítiques que van posant fi i revertint les lògiques de privatització d’espais, de serveis i d’equipaments de la ciutat neoliberal. Començant per la recuperació ciutadana de voreres i places: per Nadal la plaça Catalunya ha deixat de ser una enorme i insostenible pista de gel de pagament, per passar a ser un espai ciutadà de lleure i consum responsable. L’ordenança de terrasses s’està redefinint per mitjà d’un procés participatiu amb veu ciutadana (i no només mercantil), mentre les ordenacions singulars s’acorden amb el veïnat, per tal de preservar els usos comunitaris (carrers Blai i Blesa del Poblesec). El patrimoni es preserva de la voracitat privada (Torre Garcini), i s’obre amb complicitat i sense conflictes a la gestió cívica (l’Harmonia, Can Parellada, la Bòbila…). Per últim, el govern de BComú fa efectiu el compromís amb la gestió directa i la remunicipalització de les escoles bressol privatitzades en l’anterior mandat. Es restableix així el criteri de xarxa pública única en un servei municipal d’escoles bressol que va ser defensat per la comunitat educativa com a un veritable comú urbà.
Hem repassat les cinc dimensions del canvi real en marxa a Barcelona. N’hi poden haver d’altres. Es pot debatre la intensitat de les transformacions operades fins ara, així com la seva pròpia solidesa. Segur que és possible anar més enllà i més al fons. Però en cap cas es tracta, al nostre entendre, de canvis menors: són estratègies que responen als anhels de justícia expressats el 24M. El rescat ciutadà i la inclusió energètica; el model cooperatiu i la governança democràtica del turisme; el pla contra l’emergència habitacional, el fre a l’especulació i el tramvia per la Diagonal; la prioritat dels barris vulnerables; i el retorn al comú d’espais, patrimoni i serveis privatitzats configuren ja avui un entramat de canvi de model, de transformacions reals cap a la ciutat referent de justícia social, urbana i ecològica. Val la pena ara repassar els elements més transversal: la batalla de l’agenda i els marcs; els processos d’empoderament ciutadà; i els nous codis de relació amb els moviments socials.
Som encara lluny de construir una nova hegemonia. Però Bcomú ha canviat l’agenda i el relat a la ciutat. Va fer-ho en campanya i ho fa des del govern: avui les múltiples injustícies i desigualtats que travessen Barcelona, i les asimetries de poder que les causen, se situen com un dels eixos vertebradors de l’agenda política. I més enllà, el govern de la ciutat ha impulsat el debat i l’acció contra la reobertura del CIE; ha situat Barcelona al cor de la xarxa europea d’acollida, amb el programa de ciutat refugi, i amb una estructura estable d’atenció i suport a les persones refugiades. No es tracta de política de gestos; es tracta de polititzar les injustícies, de dotar de relat i significat col.lectiu cada actuació. Denunciar el TTIP, retirar les demandes contra els activistes, o reconèixer els valors republicans a l’espai públic són accions que ens parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat. BComú ha de governar per tothom i per tota la ciutat, però ho fa des de la construcció d’una agenda i un relat amb forta carrega de valors. Amb voluntat de crear hegemonia cultural i política.
El repte de forjar-la necessita temps. Però requereix, sobretot, d’empoderament personal i col.lectiu, convertir les persones que participen a Barcelona en Comú en agents del canvi: activistes del relat i protagonistes de les transformacions. Requereix una organització oberta, arrelada, capaç de connectar amb el que passa a la ciutat, sense apriorismes, amb intuïció i creativitat. No hi ha tampoc construcció col.lectiva del projecte sense processos de coproducció política. I això vol dir l’obertura democràtica del govern, l’apropiació social de les seves accions; i vol dir també pràctiques comunitàries constructores de drets i de política quotidiana. S’està avançant en les dues direccions: codi ètic, transparència, entramat participatiu del PAM; i també militàncies de barri i temàtiques, enfortiment de les xarxes ciutadanes de caràcter cooperatiu. En definitiva, BComú sap que no es tracta de fer polítiques al servei de la gent, sinó amb la gent. Que les dimensions del canvi real només podran seguir avançant amb una organització forta i democràtica; i amb espais d’ampli protagonisme ciutadà. Fàcil de dir, complicat de fer.
I cal també anar definint les interaccions amb els moviments socials, amb els subjectes de l’acció col.lectiva crítica. Sergi Picazo ens interroga, a l’article esmentat, sobre quina ha de ser la lògica de relació entre el govern de BComú i aquests actors. Pregunta molt rellevant. Les respostes semblen posar l’èmfasi en el model de la pressió. D’acord, però només en part. No és suficient. És ben clar que Barcelona no és ni serà una illa; que seguirà expressant dinàmiques capitalistes -i altres dimensions de dominació- i que per això els moviments socials han de seguir erigint accions de denúncia, i de pressió sobre el govern de BComú. Però al costat d’això serà també necessari declinar el suport i la complicitat. Caldrà obrir-se a dinàmiques de construcció compartida del comú. Siguem conscients que la batalla de Barcelona tot just ha començat: caldran debats i aprenentatges serens. Són necessaris moviments socials que pressionin per fer avançar canvis reals, sí. I cal bastir dinàmiques de suport al govern de BComú per fer possible els canvis, també. Tenim avui a Barcelona una correlació de forces que permet impulsar aspiracions de transformació social, un escenari sense precedents des dels primers ajuntaments democràtics. Una oportunitat preciosa. Serà responsabilitat de tots i totes no desaprofitar-la. Hi ha raons sòlides per l’esperança.
09/10/2015 - 100 dies. La ciutat dels drets, el dret a la ciutat, dia a dia.
Cent dies són poc més del 5% del temps d’un mandat municipal, un període breu de govern, poc rellevant en termes quantitatius. La tradició ens diu, a més, que si es tracta dels cent dies inicials, haurien de considerar-se com un període de gràcia, és a dir, un temps on el govern podria assentar-se sense enfrontar una oposició dura i sistemàtica; més encara si l’executiu és nou, fruit d’un canvi de majories. Res de tot això reflecteix el que ha passat a Barcelona entre el 13 de juny i el 20 de setembre. Més aviat al contrari, al llarg dels primers cent dies de Barcelona en Comú (BComú) el ritme i el calat de l’acció de govern han estat intensos. Els grups de l’oposició, d’altra banda, han apretat de valent (3 plens extraordinaris els primers 100 dies!, tots abans del primer ordinari!). Tenim, en síntesi, un govern en minoria potent, i una oposició majoritària presentant batalla, emmig d’una forta presència mediàtica, com mai abans. BComú resitua la política municipal en el centre del debat i les percepcions col.lectives.
L’orientació del govern, a més, ha estat netament de canvi: de ruptura amb les prioritats i la gramàtica política de CiU; de recuperació de valors de dignitat i ciutadania. S’han ofert mirades diverses sobre aquests cent dies, totes elles aporten, segur, elements valuosos. Crec que el més significatiu ha estat l’exercici d’honestedat que implica haver començat a traduir amb força els compromisos electorals en polítiques públiques; i l’exercici de valentia que comporta fer-ho des de valors transformadors. Sí, s’està construint la Barcelona referent d’igualtat; i s’està articulant en comú, generant espais d’obertura i protagonisme col.lectiu. En concret, el programa de BComú ens parla d’una ciutat més humana, justa, habitable i democràtica. Són quatre horitzons vers els quals s’estan transitant camins.
1) Humana, és a dir, amb ple respecte pels drets bàsics i la dignitat personal ; la ciutat que té cura de tothom, la que aposta per la vida. Cal destacar en aquest terreny: el pla d’acció contra la pobresa (amb increment substancial de recursos per garantir la cobertura alimentària de tots els infants); el programa contra l’emergència habitacional (amb aturada de desnonaments, mobilització de pisos buits i ampliació d’ajuts al lloguer); i el programa Ciutat Refugi amb l’articulació de la xarxa de ciutats d’acollida.
2) Justa, la ciutat que aposta per la redistribució de recursos i el treball digne; que redefineix el model productiu i l’economia urbana en clau solidària i de bé comú. Val a destacar aquí: l’assignació de 98 milions del superàvit a inversions de proximitat; la reactivació de les polítiques d’ocupació i el programa de lluita contra l’atur de llarga durada; les substancials millores socials i laborals de l’atenció domiciliària; el compromís de vinculació del MWC a polítiques d’inclusió digital; i el NO de l’Ajuntament al TTIP.
3) Habitable, on es fa efectiu el dret a la ciutat, amb carrers i places per viure, amb mobilitat sostenible i aire net per respirar. Cal remarcar en aquest àmbit: els acords de moratòria d’allotjaments turístics i creació del Consell de Ciutat i Turisme; la defensa de l’espai públic, amb la revisió participativa de l’ordenança de terrasses i la denegació de permís a la pista de gel; i el pas endavant en mobilitat i qualitat de l’aire que implica l’inici del procés de connexió del tramvia per la Diagonal.
4) Democràtica, on veïnes i veïns s’impliquen i resolen problemes en comú ; la ciutat laica que recupera la memòria històrica i republicana. S’ha de subratllar aquí: l’elecció directa de conselleres i consellers de BComú i l’obertura dels plenaris de districte a la ciutadania; l’aplicació del codi ètic amb transparència i rebaixa substancial de sous; la retirada de simbologia monàrquica; i la desvinculació institucional de la missa de la Mercè
Fa quatre anys CiU arrencava el seu mandat paralitzant les inversions als barris. Després Trias viatjaria a Davos a mostrar complicitat amb els responsables de la crisi. Avui el govern de Bcomú reconstrueix la ciutat dels drets i el dret a la ciutat. I Ada Colau viatja a Leipzig a conèixer les experiències d’acollida amb dignitat de persones refugiades. La revolució del bé comú està en marxa.
10/09/2015 - Construint el somni a peu de carrer
(La Revista Jovent http://www.revistajovent.cat/ publica aquest article que he escrit de reflexions sobre el potencial de canvi democràtic que impliquen els resultats municipals del passat 24M).
Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col.lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada a una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.
El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col.lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I en bona part s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.
A l’estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans; i aconsegueixen el 27% dels regidors en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Mollet, Castelldefels, Vilafranca, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia per tant la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.
Més enllà de l’escenari electoral els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la guàrdia urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al saló de plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers, i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania.
Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou... neix amb força. On les dones i els homes d’ ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.
01/08/2015 - Barcelona: drets socials i nous districtes.
Aquests darreres setmanes de juliol, el govern municipal ha continuat adoptant i explicant un conjunt de decisions que responen als compromisos adquirits amb la ciutadania. Mesures que segueixen dibuixant camins per a fer de Barcelona la ciutat referent de participació i justícia social que desitgem. És molt important, per exemple, que, més enllà de la necessària i valenta moratòria de llicències, s’hagi iniciat el procés de creació del Consell de Ciutat i Turisme, per tal de dotar Barcelona d’un marc pluralista i democràtic de redefinició del model turístic. Ho és també que s’hagi aconseguit aturar el desallotjament del bloc de La Bordeta, o que s’hagi denegat el permís per la pista de gel a la plaça Catalunya. En ambdós casos s’ha fet prevaldre el bé comú: el dret a l’habitatge i a l’espai públic. La memòria democràtica i la laïcitat també avancen: quan s’impedeix realitzar un acte franquista, quan es revisa una iconografia monàrquica anacrònica, o quan es resituen els actes religiosos de la Mercè fora del programa ciutadà i sense presència del govern.
Hi ha, però, dos fets especialment rellevants. D’una banda l’elaboració i debat en ple extraordinari d’una mesura de govern “d’accions urgents de lluita contra la pobresa”; d’altra banda la constitució dels nous plenaris de Districte, en clau d’obertura a la ciutadania. Són expressió emblemàtica i tangible de les màximes prioritats: noves polítiques de rescat ciutadà, i noves maneres de fer política. L’acció contra la pobresa es desplega en dotze dimensions concretes, totes aquelles que connecten amb factors de vulnerabilitat social: des de la inclusió laboral i habitacional, fins a la progressivitat fiscal, passant per la garantia de renda o la seguretat alimentària i energètica. No és un catàleg de mesures assistencials i estrictament paliatives. És una resposta potent arrelada en valors de dignitat, autonomia personal i empoderament; és una resposta connectada a la perspectiva de reconstrucció dels drets socials, de superació de totes les desigualtats. En l’altre vessant, la constitució dels nous Districtes havia d’obrir el camí cap a l’enfortiment de la política participativa i descentralitzada. Vaig ser-hi a Nou Barris. El canvi era substancial. Una sessió oberta, a la plaça, a vessar de gent. Amb presència del veïnat i del teixit ciutadà que fa de Nou Barris un districte exemplar, on batega la intel.ligència col.lectiva, la xarxa quotidiana de compromisos per millorar la vida i els vincles de comunitat. Hi havia esperança i ganes de seguir treballant. Des de noves polítiques de proximitat forjadores de ciutadania activa; des de pràctiques ciutadanes generadores de nova política. Des del diàleg creatiu i les complicitats entre el govern del districte i els actors veïnals.
Sí, tot això s’haurà d’anar desplegant i concretant. Però és clau assentar les bases i començar a enfilar l’agulla, sense dilacions. Ha estat un tempsapassionant, i caldrà recuperar energies aquest mes d’Agost. Setembre s’anuncia intens. A Barcelona, per avançar en la construcció del bé comú; i a Catalunya, per demostrar que “Sí que es pot”, que també serà possible generar un horitzó de canvi profund, de plena sobirania social i nacional.
14/07/2015 - Les polítiques del bé comú (#30diesdegovern)
Ahir feia un mes que es constituïa el nou Ajuntament sorgit de les eleccions del 24M. Ada Colau era investida alcaldessa i arrencava el govern de Barcelona en Comú, deixant enrere 4 anys de polítiques injustes. La plaça era plena a vessar, hi havia esperança desfermada per part de molta gent senzilla que per primera vegada guanyava en el terreny col.lectiu. Passats 30 dies hi ha motius per fer més sòlides i intenses les il.lusions d’aquell 13 de juny. El govern ciutadà ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força, amb formes de fer i decisions que impliquen resultats, i que comencen a fer tangibles els compromisos de justícia social i democràcia.
En el terreny de les polítiques, el govern ha impulsat un decàleg inicial de mesures molt rellevant. En primer lloc, aquelles connectades amb els drets bàsics de les persones: 1) aturada de desnonaments, convocatòria urgent de la Comissió Mixta i requeriment directe als bancs perquè frenin la sagnia ; 2)enfortiment de la cobertura alimentària, amb compromís de recursos addicionals per assegurar el dret a l’alimentació dels infants i les seves famílies; 3) retorn a la gestió pública directa de les escoles bressol, tot i paralitzant la privatització de les dues que obren al setembre. En segon lloc, les mesures vinculades al model econòmic i de desenvolupament: 4) moratòria de llicències per a tot tipus d’allotjaments turístics, per tal de recuperar el control públic dels impactes del turisme a la ciutat; 5) retirada de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern, un projecte contrari al bé comú i instal.lat en lògiques antiecològiques i anacròniques. En tercer lloc, les decisions en defensa dels drets humans i civils: 6) retirada de l’acusació a l’Isma i el Dani (feliçment absolts!); 7)reunió amb la Síndica i compromís de derogació de tots els aspectes de l’ordenanança del civisme que criminalitzen les persones vulnerables; 8) suport personal d’Ada Colau al tancament del CIE; 9) inici del procés de reforma integral de la Guàrdia Urbana. Finalment, 10) la destitució del director de Barcelona Regional i el control directe de l’agència per part de l’alcaldessa, una decisió de transparència, i de denúncia de possibles pràctiques irregulars en l’ús de recursos públics. I tot això en un mes!.
Són les polítiques del bé comú, totes elles van fitant l’avenç de Barcelona per nous camins de dignitat i humanitat. Hi ha però alguns aspectes d’aquestes últimes setmanes tant o més rellevants. Tenen a veure amb la manera de fer les coses, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política municipal. Tenim una alcaldessa i un equip de govern de gent comú, senzilla, lluitadora, usuària dels serveis públics, vitalment connectada als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic en matèria de retribucions; renúncia als cotxes oficials i desplaçament en transport públic; acte d’Ada Colau al Besòs; eleccions primàries obertes per l’elecció de consellers i conselleres de districte… Una política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, que s’assembla a la quotidianitat de la majoria, i que es va teixint amb valors de deliberació democràtica.
I gairebé tot està per fer. Caldrà anar desgranant amb sentit el Pla de Xoc; impulsant les polítiques de lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació; posant fil a l’agulla al procés que ha de fer realitat el tramvia per la Diagonal; constituir els consells de districte amb les portes i finestres ben obertes a la ciutadania; elaborar de forma participativa el PAM i el pressupost; impulsar la nova dimensió internacional de Barcelona al costat de les ciutats i pobles que lluiten i treballen per un altre món possible i necessari… i tantes altres coses! I caldrà fer-ho amb ambició però sense un bri d’arrogància. Construïnt els acords polítics necessaris amb els grups municipals que van votar la investidura d’Ada Colau. Eixamplant les bases de l’acció de govern. Fent del diàleg i del respecte els codis ètics de cada dia.
Hi ha hagut i hi haurà encerts i errors, perquè aquesta manera quotidiana de fer política no és diferent als altres ordres de la vida, on també l’encertem i ens equivoquem. Però el govern de la gent comú està en marxa. I la revolució democràtica també.
14/06/2015 - Alcaldesses i alcaldes per governar obeïnt
Ahir va ser un dia carregat d'emocions. Ja abans de les cinc de la tarda, la Plaça de Sant Jaume estava plena de gent. De gent senzilla de totes les edats, de molts barris de la ciutat. Amb somriures perfilats al rostre i il.usions als plecs de l'ànima. Era la força popular que va fer possible el triomf electoral de Barcelona en Comú el 24 de Maig, i que ahir expressava novament suport, i voluntat de construir futur de forma col.lectiva. A dins, al Saló de Cent, els qui representaven els moviments socials i veïnals, el teixit associatiu de la ciutat, ocupaven les primeres fileres. Seien al costat de persones com la Maria Salvo, la nostra referent de memòria democràtica, que ens omple d'orgull i de força. La gent comú a l'Ajuntament i a la Plaça, visualitzant la nova divisa de democràcia, de governar obeïnt. L'Ada Colau, l'alcaldessa, ens ho deia: "volem un Ajuntament obert a la ciutadania; i volem una ciutadania activa i exigent". Al costat d'aquest missatge nítid de nova política, ahir s'expressava també la dimensió de diàleg i acord entre espais polítics diferents, però amb voluntat de cercar objectius i pràctiques compartides. Ada Colau va ser elegida alcaldessa per majoria absoluta, gràcies al suport -més enllà dels 11 vots de Barcelona en Comú- dels regidors i regidores d'ERC, PSC i una de la CUP. Tan de bo es visualitzi, des del primer moment, el canvi en les prioritats i en les formes de fer; i es puguin consolidar, ben aviat, els acords amb els altres grups en clau de govern ampli. Hi tinc confiança en tots dos aspectes.
Més enllà de Barcelona, ahir va ser també un dia emocionant. A Badalona i a Castelldefels, la Dolors Sabater i la Candela López seran alcaldesses de la gent, i deixaran enrere el malson del Partit Popular. A Montcada, la Laura Campos obrirà un nou temps per superar la vella política opaca. A Santa Perpètua, la Isabel Garcia continuarà la gran feina dels darrers anys. Quatre alcaldesses lluitadores, al costat de moltes altres, que simbolitzen la voluntat de forjar un futur de ciutats humanes i habitables, on la gent pugui ser feliç. Un futur escrit per la gent comú, en femení i en plural. L'alegria es va estendre arreu dels Països Catalans. Semblava impossible que Rita Barberá deixés l'alcaldia de València. Ahir, tanmateix, es va començar a fer realitat el somni. En Joan Ribó serà l'alcalde de la revolta democràtica. I també a les Illes: Palma, Manacor, Maó, Ciutadella, Eivissa... tindran governs plurals d'esquerres i ecosobiranistes. La ciutadania ha obert la possibilitat real de vertebrar un nou país just, net i lliure. Caldrà treballar-la a fons.
L'onada de canvi es va plasmar ahir a moltes grans ciutats de l'estat: Ahora Madrid, Zaragoza en Común, la Marea Atlántica d'A Coruña, EH Bildu a Pamplona, Cádiz sí se Puede... són expressions emblemàtiques dels actors emergents d'una nova política que comença a les ciutats, i que té força i voluntat per superar el bipartidisme de PP i PSOE. Tan de bo aquesta força transversal de la ciutadania d'arreu sigui un primer pas irreversible cap a l'obertura de processos constituents, on la gent poguem decidir-ho tot.
(Amb aquestes ratlles plenes d'esperança, tanco també un cicle on aquest blog ha estat un espai, sobretot, de reflexió política municipal. Espero que a partir d'ara altres inquietuds puguin abocar-se més sovint al balcó de les "Utopies Quotidianes).
28/05/2015 - Per què crec que vivim un canvi d'època política a Catalunya?
(Article que em publica El Crític 28 de Maig del 2015)
Vivim un canvi d’època que es manifesta en moltes dimensions. Al llarg dels últims anys s’han expressat indignacions i alternatives socials. A les eleccions de diumenge la ciutadania ha situat la política, també, com un territori on és possible forjar somnis, on l’esperança busca camins de majoria. Des del 1979 no havia passat una cosa així; un procés polític amb remor de moment històric. A les municipals, les forces de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots a Catalunya respecte el 2011. Els diferents espais de l’esquerra vinculada a la superació del règim del 78 (ERC, ICV-EUiA, CUP i formats diversos de Confluència) en guanyen 536.000. No és tan sols una qüestió de volum de vots. És un punt d’inflexió: en actors, guió i agenda.
Ho és en actors, perquè més enllà de la lògica de partits emergeix la dels nous subjectes de confluència. Barcelona en Comú (Bcomú) n’és l’expressió més rellevant però no l’única. A Terrassa, Vilafranca, Mollet, Santa Coloma, Badalona, Vic, Tortosa, Sabadell, Castelldefels… s’han articulat també confluències de geometria variable, totes elles amb components de ciutadania potents, més enllà dels espais polítics preexistents. I no es tracta només de presència o irrupció en l’ecosistema polític, sinó d’apostes amb vocació guanyadora que trenquen els respectius taulers. Bcomú assoleix el 25,2% dels vots i guanya a 6 dels 10 districtes, i a 54 dels 73 barris de la ciutat. A feus històrics del PSC, com Nou Barris, s’enfila al 34% dels vots, deixant els socialistes al 16,3%, un veritable canvi d’hegemonia.
El punt d’inflexió es produeix també en la reconfiguració de l’agenda política. El triomf de Bcomú, els bons resultats de moltes altres candidatures de confluència, el manteniment de les alcaldies d’ICV-EUiA i l’avenç important de la CUP, fan emergir les dimensions social i ciutadana amb força, és a dir, els antagonismes polítics a l’entorn de les injustícies socials i de la corrupció estructural. Queda molt tocat el guió de la unidimensionalitat política a l’entorn del procés sobiranista. L’eix nacional no s’abandona, però s’articula als altres dos eixos del conflicte polític. Bcomú incorpora el compromís programàtic de situar Barcelona com a capital del dret a decidir, única forma de resoldre en clau democràtica el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Però Bcomú ha ubicat la lluita contra les desigualtats i contra la corrupció en el nucli del seu relat. No, el triomf d’Ada Colau no afebleix el procés; però impugna frontalment les polítiques socials de CiU. És més, Bcomú fa l’aportació d’emmarcar el vot majoritari de les classes populars de la ciutat en el terreny del catalanisme, barrant el pas a l’avenç del fenomen Ciutadans.
Finalment, les ruptures en el sistema d’actors i en el guió polític tenen lloc en un context de canvi de règim. Les correlacions de força canvien substancialment. A Barcelona les forces favorables a exercir el dret a decidir (per tant sobiranistes) passen de 21 a 29 regidors, produïnt-se a més un gir substancial: les esquerres pel dret a decidir (Bcomú, ERC i CUP) passen de 7 a 19 regidors, deixant CiU (10 regidors) clarament en minoria dins el camp sobiranista. A l’interior de l’esquerra, la suma de Bcomú i la CUP (14 regidors) deixa molt enrere els 5 d’ERC i els 4 del PSC, un escenari ni tan sols imaginable fa només 4 anys. Barcelona, a més, no és un cas aïllat. La dinàmica guanyadora -o la possibilitat real de liderar governs- dels subjectes de confluència es reprodueix, per exemple, a la capital de l’estat (Ahora Madrid), València (Compromís), Saragossa (Zaragoza en Común) o A Coruña (Marea Atlántica). Els nous actors emergeixen com a espais de majories, configurant-se, per tant, alternatives guanyadores no només al PP, sinó al bipartidisme del 78 (PSC-CiU a Catalunya; PP-PSOE a l’estat).
La consolidació o afebliment d’aquestes dinàmiques resta oberta. En tot cas, les municipals han representat un pas endavant rellevant per les esquerres alternatives i ciutadanes. Un salt qualitatiu en clau de canvi de règim, en tant que canalitzen propostes de nova política, i de sobirania social i nacional, de lògica constituent. Barcelona esdevé de nou, com en altres moments de la seva història, la punta de llança. Potser sense l’èpica de la Rosa de Foc o del 14 d’Abril, però amb la possibilitat d’obrir un escenari fins ara inèdit, referent de justícia social i revolució democràtica per a les ciutats i els pobles del Sud d’Europa.
24/05/2015 - 24 de Maig de 2015
Gràcies. A totes i tots els qui heu fet possible, cada dia, aquesta extraordinària campanya que va acabar ahir.
Als barris, a les places de Barcelona s'han tornat a obrir horitzons d'esperança. Ha estat emocionant veure i compartir tants somriures de tanta gent senzilla, amb trajectòries vitals de lluita, que ara sí, ara poden guanyar!.
Pere Casaldàliga diu que és només en el treball de cada dia on hi ha la prova del valor dels nostres somnis. Hi ha molts petits i grans esforços, molta feina ben feta, al darrera de cada acte, de cada debat... de cada esclat ciutadà de força i de tendresa.
Gràcies immenses. I demà, a exercir de debò, amb alegria, el poder popular. I a fer història en comú. I dilluns, a seguir construint vida, a peu de carrer, des de trinxeres de fraternitat.
05/05/2015 - Un Programa En Comú per guanyar Barcelona
.png)
Un dels components clau dels períodes electorals és l’elaboració i aprovació de programesper part de les candidatures que s’hi presenten. A Barcelona En Comú ho hem fet. I hem considerat el procés com a oportunitat per transformar les formes i els resultats: per innovar en el comi en el què. Tenim un programa sòlid i atrevit, i ho és en la mesura que s’ha construït en comú, a partir de les capacitats col.lectives. És un programa transformador i factible, i només podia ser-ho si arrelava i creixia en espais d’intel.ligència vivencial i quotidiana, amb aportacions des de molts angles d’expertesa. Es tracta d’un programa trenat i amb valors que el vertebren, però obert i dinàmic, entès com a espai de diàleg permanent amb la ciutadania. S’havien d’explorar maneres d’obertura democràtica inèdites, i crèiem tenir el teixit humà i el cabal d’il.lusions necessari per fer-ho. S’hi han implicat a l’entorn de 5.000 persones que, des d’aportacions molt diverses, han anat forjant un programa per guanyar Barcelona, per escriure el futur de la ciutat amb lletres de justícia social i ambiental, amb músiques de revolució democràtica i fraternitat.
El procés va arrencar fa temps, a la tardor del 2014, lluny encara de les pressions electorals. Centenars de persones als eixos temàtics, als grups de barri i als espais polítics van elaborar diagnosis, reflexions compartides i unes primeres propostes. Un cop tancat l’acord de confluència i concretada l’aposta de Barcelona En Comú, es va posar en marxa un procés de participació presencial i digital, amb l’objectiu d’incorporar propostes, valorar-les i prioritzar-les. El resultat és, d’una banda, un Mandat Ciutadà format per un nucli de 40 mesures de màxima prioritat. I d’altra banda la proposta Fem Barris, un conjunt ampli de mesures de proximitat, elaborades barri a barri, a peu de carrer. Al Mandat Ciutadà i al Fem Barris s’incorpora, finalment, el document de la Ciutat En Comú, amb propostes aportades per col.lectius de població i àmbits temàtics, moltes d’elles amb un alt grau de transversalitat. No ha estat fàcil anar encaixant les peces del mosaic programàtic, però ha estat possible. I s’ha erigit un procés d’aprenentatge col.lectiu inèdit i molt valuós. Inscrit en els valors de democràcia oberta que habiten l’ADN de Barcelona En Comú.
El resultat d’aquest procés no és, no podia ser un programa convencional. No és un document rígid i tancat, carregat de promeses amb peus de fang. És un programa articulat per mesures concretes orientades a l’acció; mesures ambicioses i alhora realitzables; transformadores; molt pensades i alhora obertes a noves interaccions.
El programa es vertebra a partir de quatre blocs. El primer d’ells, Drets Bàsics, recull el conjunt de propostes orientades a reconstruir la dignitat i l’autonomia personal, a restablir el respecte més estricte pels drets humans vulnerats en època de crisi i desmantellament social: des de la prevenció dels desnonaments i la lluita per l’ocupació digne, fins al compromís d’assegurar els subministraments bàsics, passant per la seguretat alimentària, o la garantia d’una renda municipal perquè ningú no visqui en situació de pobresa. El segon bloc, Canvi de Model, incorpora les mesures que expressen amb força l’aposta per un nou model econòmic i ecològic: una economia urbana diversificada, cooperativa, amb teixit comercial i industrial de proximitat, generadora d’ocupació estable; i una ciutat ecològica i habitable que situa els bens comuns –l’aigua, l’energia, l’aire; i també l’habitatge i els carrers- sota control social, perquè mai més no siguin privatitzats. El tercer bloc, Ciutat per la Vida, agrupa les mesures vinculades al dret a la salut, a l’educació, al suport a l’autonomia i a la vida en comunitat. Les propostes per construir entorns urbans, ambientals i culturals acollidors i incentivadors: una quotidianitat de relacions cuidadores i emancipadores. Com ens diu la xarxa feminista, ciutadania i cuidadania. Una Barcelona on tots els projectes de vida siguin realitzables, on els barris siguin dignes perquè la gent pugui ser feliç. Finalment, el quart bloc, Democràcia Oberta, allà on s’articulen les mesures de govern exemplar i transparent; de rendició de comptes i control ciutadà; de democràcia participativa i institucions obertes. Unes noves regles del joc per una nova política, perquè Barcelona estigui en mans de la gent; de veïnes i veïns que han de poder exercir el seu dret a decidir sobre inversions i projectes, sobre el model de barri i ciutat on volen viure i atrapar la felicitat.
Sí, un Programa En Comú de veritat; un programa per guanyar el 24 de Maig. Una proposta sòlida i oberta per construir en clau col.lectiva una Barcelona més justa, humana, habitable i democràtica.
24/04/2015 - Les polítiques socials i educatives de X.Trias Un catàleg d'injustícies.
Al llarg del mandat que ara s’acaba, a Barcelona s’han ampliat les desigualtats i la pobresa. Les polítiques de Trias han estat injustes: mai han combatut aquestes desigualtats; de vegades les han agreujat. L’alcalde que ha anat a Davos i a Miami a oferir la ciutat per fer negoci, ha estat insensible al dolor de la gent als barris. Les prioritats i els pressupostos de Trias han estat un compendi d’injustícies. En els terrenys social i educatiu, es poden sintetitzar en forma de decàleg. El balanç d’un govern contrari al bé comú.
1. Les necessitats de la gent han crescut com mai, les polítiques socials de Trias han estat tímides, inercials i molt lluny de l’ambició que calia per fer-hi front. S’ha generat un abisme entre el volum de necessitats i el nivell de les respostes. Avui segueixen havent-hi 100.000 persones a l’atur i 2-3 desnonaments diaris de famílies vulnerables. L’alcalde parla amb estadístiques, però són xifres que ja no poden amagar el patiment social, una realitat que Trias desconeix.
2. Trias ha aturat la inversió social de proximitat. Ha paralitzat els programes que estaven en marxa el 2011: Centres de Serveis Socials, Centres Oberts d’Infància, Casals de Gent Gran, Habitatges amb Serveis. Això sí, ha fet més de 200 milions de superàvit. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric i una ciutadania tan empobrida.
3. Davant l’ampliació de les desigualtats urbanes Trias ha concentrat les inversions municipals en les avingudes del luxe i en la Fórmula-1. En canvi, ha retallat la despesa en rehabilitació d’habitatges i ha frenat en sec el desplegament de la llei de barris a Barcelona.
4. Davant la situació d’emergència social, Trias –en el millor dels casos- ha fet simple assistencialisme. No ha estat capaç, però, de negociar amb els bancs la cessió de pisos, ni amb les companyies subministradores la fi dels talls d’aigua i energia. En el pitjor dels casos, ha pres decisions que han incrementat el patiment de la gent: privatització i pujades abusives de l’aigua (de la mà del PSC); un reglament d’habitatges d’emergència pensat i fet per donar cobertura legal a l’exclusió residencial.
5. Trias ha mantingut/reforçat les polítiques de criminalització dels col.lectius més vulnerables: s’ha negat (de la mà del PSC i ERC) a suprimir de l’ordenança del civisme els articles que sancionen les persones sense llar; ha reforçat l’assetjament policial al carrer contra les treballadores sexuals ; i ha avalat o impulsat el desallotjament dels assentaments de Poblenou
6. Les retallades socials de la Generalitat i de l’Estat han impactat de forma molt intensa sobre la gent i els barris vulnerables de Barcelona. Trias no s’ha plantat contra cap d’aquestes retallades. Les ha anat avalant totes. A Madrid, a més, el PP amb el suport de CiU va aprovar la reforma laboral que precaritza l’ocupació, facilita els acomiadaments i retalla l’estatut. I CiU, amb el suport de PSOE i PP, va impulsar la llei del desnonament exprés.
7. El govern municipal no ha planificat, construït i posat en marxa CAP nova escola bressol pública: més de 5.400 famílies n’han quedat excloses. Trias a més ha pres decisions per desmantellar el model 0-3 de Barcelona: increment de les ràtios, retallada dels suports educatius, privatització de la gestió i increment de tarifes. A més, va donar un cop de porta autoritari a la Iniciativa Ciutadana del 0-3, impedint inclús la seva tramitació.
8. CiU ha impulsat la degradació de l’escola pública a Barcelona, amb polítiques de retallades educatives i de retrocés en el model de qualitat: entre 2011 i 2015, tenim 600 mestres menys per 3.000 alumnes més; la sisena hora suprimida al 90% de les escoles; una tercera part de les aules per sobre de la ràtio 25 a primària i 30 a secundària; i aplicació de la Llei Wert, contra la FAPAC i la xarxa d’escoles insubmisses. Es dificulta l’atenció a la diversitat i l’escola inclusiva.
9. Davant el sorgiment de riscos de malnutrició infantil, CiU ha retallat els recursos per beques-menjador (mentre blindava els diners dels concerts amb escoles elitistes). A Barcelona, per sobre de 4.000 famílies han quedat excloses de beques-menjador davant la negativa de Trias a revisar els barems d’accés. S’han retallat o suprimit els principals programes de suport a les famílies i les AMPAs (ajuts per materials, reutilització llibres, acollida…)
10. CiU ha pres decisions per afeblir el model d’educació de proximitat a Barcelona. Ha ampliat les àrees territorials de matriculació i ha aplicat un nou barem d’accés que discrimina de forma objectiva les famílies nouvingudes. Avui hi ha barris on les famílies no tenen garantida una plaça pública de proximitat, fet que s’agreuja a secundària. No es preveuen les inversions suficients en centres educatius per solucionar-ho.
ICV-EUiA, al llarg de tot el mandat, hem enfrontat i denunciat aquestes polítiques. PSC i ERC, avalant el PAM i els pressupostos, han contribuït a fer-les possibles. Alhora, ICV-EUIA hem construït i presentat alternatives a totes elles. CiU i PP han derrotat totes les alternatives. CiU i PP han segellat un pacte de ferro contra el bé comú. PSC i ERC han fet de crosses de Trias; han rescatat un alcalde en minoria. ICV-EUiA hem construït –amb la gent i els barris- l’alternativa a Trias. Hem fet propostes per rescatar la ciutadania, no l’alcalde. Ara, la capacitat i la voluntat de seguir construint alternatives està a Barcelona en Comú. Hem elaborat un Pla de Xoc i un Programa on el rescat dels drets bàsics, la dignitat, i la reconstrucció de la justícia social entre totes i tots, se situen com a màximes prioritats. Enfront l’alcalde de les desigualtats, guanyem la Barcelona en Comú.
14/04/2015 - Gabi, Farri, Marta, Roger, Laia, Nyajo, Tere, Jordi, Mar, Rosa, Pere, Alícia, Isabel, Eva... gràcies!
Dissabte a la tarda, la gent d’Iniciativa i d’Esquerra Unida de Barcelona ens vam trobar en un acte de reconeixement i agraïment per la feina feta. Un acte on vam aplegar també forces per tantes coses encara a fer. Veníem del dinar de la República, el que organitzen cada any els vells lluitadors per les llibertats. Compartir taula amb l’Enric Pubill o el Martí Bielsa és connectar amb una història carregada de futur. Tan plena de lluites com d’esperances. Perquè venim de lluny i tenim memòria.
A Barcelona, aquests últims quatre anys, el Grup Municipal ha fet una gran feina col.lectiva: una cadència quotidiana d’esforços i somriures. Un treball tenaç sobre fonaments sòlids forjats al llarg dels anys: una història de compromís municipal que ha deixat una empremta tangible de dignitat, a peu de carrer, barri a barri. Del 2011 ençà hem viscut un temps dur i apassionant alhora. Amb dolor social com mai; amb horitzons d’esperança també com mai.
Les conselleres i consellers d’ICV-EUiA, totes les companyes i companys del Grup, les regidores, les i els militants, han estat al costat de la gent que pateix en silenci i dels qui es mobilitzen en públic. Han trenat propostes pels drets i la dignitat de les persones senzilles. Han denunciat, una a una, les actituds classistes i les polítiques elitistes del govern Trias. No ho han fet des del despatx. Han teixit complicitats en carrers i places, practicant, sense dir-ho, una política exemplar. I el Grup Municipal ha estat un espai d’amabilitat i confiança; d’estima i afecte per la feina dels altres; de dubtes compartits; de decisions valentes. Gràcies Isabel per 12 anys colze a colze; per fer possible cada dia el valor de la pluralitat política. Dissabte a la tarda tenia moltes ganes d’expressar un agraïment profund per tot això.
I un altre agraïment enorme per tantes ganes de seguir, de mirar-li als ulls al futur amb atreviment. Perquè ara toca guanyar. Ho tenim a prop. És necessari posar Barcelona en mans de la gent; retornar la justícia social als barris; tenir treball i espai per viure; i aire net per respirar. Amb la gent d’ICV-EUiA tot és possible. I aportant al projecte compartit i ciutadà de la confluència encara més. Som Iniciativa; som Barcelona en Comú. Gràcies Laia per la teva aposta. Per voler entrellaçar una baula més en aquesta xarxa de lluites i somnis. I a tu Janet, perquè és impressionant el que has fet. I el futur de tot això és impensable sense tu. I Agustí, Merche i Marta per formar part d’aquest equip meravellós. Gràcies també als futurs consellers i conselleres: que el repte implica, inel.ludiblement, guanyar els carrers i forjar barris en comú. I a vosaltres, David i Montse, perquè la magnífica feina que feu és la clau de volta del nou edifici.
Jorge Riechmann té una poesia preciosa que porta per títol Acció de gràcies. Manllevo els seus versos finals, i els comparteixo amb vosaltres com a reivindicació de la lluita, l’alegria i l’agraïment: “El valor de la teva alegria no està en ella/sinó en el joiós desordre/amb què construïm hores de llibertat/de cireres, d’igualtat, de lluita política, d’amor./Però aquestes coses les sé/perquè tu existeixes./I perquè cada vegada que em mires/neixo en els teus ulls”.
31/01/2015 - 2015. De la #BCNenVenda a la #BCNxViure
(El 30 de Gener del 2015 hem fet l'últim debat sobre l'estat de la ciutat d'aquest mandat al Ple de l'ajuntament. Aquesta és una síntesi de la intervenció que he fet en nom 'ICV-EUiA)
Arribem al 2015 amb una ciutat travessada per desigualtats inèdites. Una Barcelona on els rendiments privats de la marca semblen imposar-se a la difícil quotidianitat dels barris. La ciutadania segueix assenyalant l’atur i les dificultats econòmiques com les preocupacions centrals, molt per sobre de qualsevol altra, i el govern respon amb un pressupost que concentra inversions a les zones benestants, amb iots al Port i hotels de luxe a la Diagonal. Novament, una distància abismal entre les prioritats de Trias i els problemes que afecten a la gent. El somni social de Barcelona tan sols és possible sense cap més desnonament, amb treball digne i amb aire net per respirar. El somni social de Barcelona no passa pel Passeig de Gràcia, està en joc als barris vulnerables. Hem de mirar als ulls a la realitat. Sense amagar el patiment de molts ni encobrir l’austeritat injusta que l’ha generat. I sí, debatre sobre les polítiques que situin el benestar i el dret a la ciutat com a palanques de superació de la crisi. Perquè a Barcelona és possible. Hi ha un gran potencial de creativitat i compromís. De prosperitat per tothom. I moltes ganes de canvi, d’un futur diferent. Amb la ciutat en mans dels seus veïns i veïnes.
Amb geografies segregades de riquesa i pobresa, la ciutat deixa de ser-ho. Deixa de ser un espai relacional comú entre persones diferents, una proposta d’humanisme quotidià. Barcelona no suporta més desigualtat. La BCN fracturada xoca amb el dret a la ciutat. Aquest és el dilema que afronta Barcelona avui. Les paraules de l’alcalde s’instal.len en la retòrica del benestar i l’ocupació; però els seus fets parlen sobretot de negocis i beneficis privats. Entre el seu discurs i les seves pràctiques hi ha un món. Entre la fredor de les xifres oficials i la realitat dels barris un abisme. Molta gent a Barcelona viu la realitat des del malestar i la consciència d’injustícia. I la gent es mobilitza: per frenar l’increment abusiu del transport, per aturar els desnonaments, per defensar l’escola pública, per dir no al turisme sense límits. I també hi ha molta gent que viu la injustícia en l’àmbit privat, sense dimensió col.lectiva. I enfront a aquesta realitat, el govern apareix avui com a insensible: desconnectat de les causes de la gent que es mou; desconnectat del patiment de la gent que el viu en silenci
Hem qüestionat moltes de les polítiques i les formes del govern. Perquè creiem que alteren una trajectòria de ciutat de barris dignes, de complicitats veïnals, d’oportunitats vitals per tothom. I sobretot perquè creiem que amplien les fractures, que posen Barcelona en venda i que no lluiten per una sortida a la crisi amb ocupació digne. És per això que:
-Hem denunciat una forta retallada en la xarxa d’equipaments socials i educatius de proximitat. 2008-2011: 32 escoles bressol i 17 centres de serveis socials (CSS) nous; 2012-2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud descomunal. A l’últim pressupot, tota la inversió en equipaments de proximitat representa una cinquena part dels 139 milions en espai viari. Una opció injusta, especialment injusta en temps de desigualtats creixents.
-Hem denunciat la frenada de la Llei de barris i dels projectes de millora urbana i més encara, les polítiques que amplien la fractura territorial. Nou Barris, un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Any 2015: 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. La plasmació d’una concepció profundament classista de Barcelona.
-Hem denunciat l’incompliment d’acords en matèria de desnonaments. Els bancs amb que opera l’Ajuntament segueixen desnonant. En 3 anys, el govern només ha aconseguit la cessió de 12 pisos buits, i n’hi ha milers; cap multa encara a cap entitat financera; del 50% de recàrrec de l’IBI sobre els pisos buits, cap notícia; i un nou reglament excloent d’habitatges d’emergència que només forçats en última instància han acceptat revisar
-Hem qüestionat que no hagin situat la lluita contra l’atur en el centre de les prioritats; que hagin negligit les polítiques actives d’ocupació, hagin retallat el pressupost global de Barcelona Activa en els temps més durs de la crisi, i l’hagin desequilibrat afeblint la dimensió d’inserció laboral.
-Hem qüestionat la política de turisme sense límits: que cavalca sobre una lògica de bombolla i genera precarietat; i en clau veïnal provoca la revolta creixent dels barris: multipliquen x 5 el nombre de pisos turístics, permeten la sobre-explotació de l’espai públic, decreten la barra lliure hotelera a Ciutat Vella, cedeixen a la desregulació dels horaris comercials.
-Hem qüestionat que hagin afeblit, de manera tan dràstica, les polítiques de medi ambient, qualitat de l’aire i mobilitat sostenible. Tiren enrere els límits de velocitat, desgraven l’ús del cotxe, fan gratuïta l’àrea verda. Com quadra l'aposta pel cotxe elèctric amb el boicot al tramvia, el principal vehicle elèctric de la ciutat?; com s'explica que les reformes de Paral.lel, Diagonal i Passeig de Gràcia no redueixin ni un pam l’espai viari?; per què diuen sempre NO a la pacificació de Via Laietana i Meridiana ?
-Hem qüestionat l’espiral de privatitzacions que posa Barcelona en venda, que fa de la ciutat una pista d’aterratge del negoci privat. Pelotazos comercials a la Maquinista i a Glòries. Privatitzen l’aigua i després apugen els preus per blindar els beneficis empresarials; privatitzen els aparcaments més rendibles i renuncien a una eina clau de mobilitat sostenible; l’ordenança de terrasses i les seves zones d’ordenació singular tiren per terra 3 dècades de treball per l’accessibilitat universal
Totes aquestes estratègies de govern acaben resultant incompatibles amb la participació de la gent. No haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. Hagués estat possible el pelotazo de la Maquinista amb una consulta ciutadana a Sant Andreu? Hagués estat possible la concentració de recursos a les avingudes del luxe amb un pressupost participatiu d’inversions? Hagués estat possible la supressió de busos els caps de setmana si s’hagués donat veu als consells de barri? Hagués estat possible el tancament de serveis d’urgències si s’haguessin escoltat els consells de salut Hagués estat possible la degradació del 0-3 si s’hagués dialogat amb la plataforma i tramitat la iniciativa ciutadana? Han governat d’esquenes als barris i a la ciutadania. Privatitzen el govern per poder privatitzar la ciutat. Però el que no podran impedir és que la ciutadania es mogui, defensi el seu dret a decidir i moltes vegades guanyi: com a Fem Rambla, Flor de maig, l’Harmonia, Germanetes, Botticelli, o la defensa exemplar de l’escola d’adults del Bon Pastor. Quan vostès tanquen la porta a la participació, la gent l’obre. Amb força, arrelament i arguments. Així és Barcelona.
Nosaltres no renunciem a combatre polítiques injustes i formes de governar poc democràtiques. No hi hem estat ni som en el rescat a un govern en minoria; seguirem això sí, construint propostes de rescat de la ciutadania. Perquè hi ha una Barcelona alternativa i socialment majoritària. I avui, en aquest tram final de mandat, la volem expressar amb més força que mai. Hem anant desgranant un conjunt de prioritats en els darrers Plenaris i ho seguirem fent. Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Un Programa d’inversions que recuperi el desplegament d’equipaments educatius i socials, per reconstruir un estat de benestar de proximitat i sense retallades. Una política alternativa de turisme vertebrada pel creixement zero de tota mena d’allotjaments; plans d’usos participatius; i impost turístic del tot local i del tot conpensatori. Una política alternativa d’habitatge vertebrada per la mobilització massiva de pisos buits, amb mesures impositives i sancionadores, i orientada a fer de Barcelona ciutat lliure de desnonaments. I un pla de lluita contra la contaminació amb mesures estructurals i d’emergència.
Barcelona té energies per superar la crisi amb prosperitat compartida, n’estem convençuts. Hi són a les entitats socials i a l’economis solidària; al moviment veïnal i a la comunitat educativa. Però cal un canvi radical de polítiques i en la forma de fer política. El futur de Barcelona passa per superar la ciutat injusta i gris que vostès reperesenten. En aquesta perspectiva no estalviarem esforços. Seguirem articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per deixar enrere la ciutat trencada i en venda. Per construir una Barcelona amb dignitat, feina i espai per viure. Una Barcelona de barris humans i habitables on la gent pugui ser feliç.
24/01/2015 - A GUANYAR BARCELONA !
El Juliol del 2013, a l’Assemblea d’ICV de Barcelona aprovàvem el nostre Manifest, amb aquestes paraules finals:
“Vivim un canvi d’època que ens demana solidesa i audàcia alhora. Volem una ICV més activista, però no com a refugi de les nostres certeses, sinó per anar més enllà de la nostra fortalesa. Des del que som, apostem per la creació d’un espai més ampli: per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. El repte immediat és transitar de la fragmentació de les resistències a la confluència en l’alternativa. Amb el nou subjecte hem de construir la Barcelona del bé comú. Perquè l’esperança i la felicitat siguin majoritàries. Totes juntes. A guanyar”.
De les tres fites del Manifest n’hem assolit hores d’ara dues: tenim una ICV més activista i tenim un acord de Confluència. Ja podem anar a totes: a construir el nou subjecte per guanyar. Hem treballat a fons per aconseguir-ho: amb tenacitat, discreció i convenciment. Sí, ho hem fet ARA i ha estat a BARCELONA. Ens hem dotat de l’instrument col.lectiu per derrotar les injustícies i reconstruir el dret a la ciutat. Enfront la vulneració de la dignitat humana, enfront el segrest democràtic del govern municipal, l’acord de Confluència ha de sumar energies per rescatar els drets bàsics, i retornar Barcelona als seus veïns i veïnes.
Trias parla del somni social. Sabem que la geografia del seu s’estén de la Marina de Luxe al Deutsche Bank. Però el somni social de la gent és derrotar Trias. I l’acord de Confluència ho fa possible. L’acord entre ICV-EUiA, Guanyem, Podem i Procés Constituent és històric. Per primera vegada un subjecte teixit amb valors de justícia social i revolta democràtica protagonitza la batalla municipal per guanyar Barcelona: per construir una ciutat amb dignitat per viure i aire net per respirar, una Barcelona en mans de la gent.
Aquest context d’esperança estarà poblat per moltes persones, rostres, somriures... serà una gran força col.lectiva construida des de múltiples contribucions personals, totes elles instransferibles. L’Ada Colau ha expressat la voluntat d’encapçalar-ho: és una magnífica notícia. L’Ada aporta una llarga trajectòria de compromís social, de treball per l’empoderament col.lectiu de persones humils, de lluita contra la corrupció del poder. I ara l’aboca a l’articulació d’un espai polític emergent –forjat des de la pluralitat i la suma de pràctiques- que permeti a la gent i als barris populars avançar en el camí que va de la Barcelona trencada i en venda, a la Barcelona per viure, a la ciutat dels bens comuns.
N’estic convençut de la força d’aquest projecte. Em fa il.lusió participar-hi. No ho faré, però, des de la candidatura. He treballat 12 anys a l’Ajuntament, durant 3 mandats, i ara toca que altres companyes i companys ho facin. Tornaré a Polítiques de la UAB a fer classes, i a l’IGOP a fer recerca, en tinc també moltes ganes. Queden, però, moltes causes per lluitar, injustícies encara clavades a la pell de la ciutat. I seguiré implicat, des de l’activisme de base, des d’ICV-EUiA i des del nou subjecte compartit, aportant un nou gran de sorra per guanyar Barcelona, per fer-la més humana i habitable. Ha estat un temps magnífic, d’esforços i complicitats per anar fent realitat somnis discrets, al costat d’equips de persones extraordinàries, militants de les utopies quotidianes. A totes vosaltres, un agraïment immens. A les que agafeu el relleu, un agraïment també immens. I molta, molta força.
23/12/2014 - El Pressupost Trias-Collboni 2015: un catàleg d'injustícies amb els barris i amb la gent
Divendres el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost municipal del 2015 amb només 14 vots a favor, enfront 27 regidores i regidors que no el vam votar. L’any passat es va aprovar per decret de l’Alcalde. El 2012 va ser un tràmit de pròrroga. Només el primer pressupost del mandat va tirar endavant amb majoria: la formada per CiU i PP. La que ha impulsat, entre 2011 i 2014, la BCN en venda: la Marina de Luxe, la barra lliure hotelera, la sobreexplotació comercial de voreres i places, la privatització dels pàrquings, les inversions a les avingudes del luxe, o la frenada en sec de la llei de barris i de les escoles bressol públiques. Aquest és el projecte de ciutat on s’inscriu el pressupost 2015. Ara bé, no hagués tirat endavant sense l’abstenció del PSC i UpB. Els partits-crossa del’alcalde avalen un pressupost socialment injust i de prioritats equivocades. El fan possible en base a acords puntuals del tot insuficients; que en el millor dels casos representen un 3% de la despesa. No aconsegueixen tampoc modificar inversions i opcions injustes. No arriben a maquillar un mal pressupost, el qual queda molt lluny de donar resposta a les necessitats de la gent, i molt lluny també de la capacitat real de l’Ajuntament per fer-hi front. Els recursos hi són, però no es posen al servei de la cohesió entre barris, de la reactivació econòmica sobre bases de justícia social i ambiental.
No podem parlar de pressupost sense mirar als ulls a la realitat. Vivim avui una BCN dinàmica que no genera prosperitat compartida. On creix la pobresa i s’amplien les desigualtats socials i urbanes; on moltes persones viuen amb privacions i amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques; on milers de famílies deixen d’escalfar la casa per pagar el lloguer, o deixen de pagar el lloguer per poder menjar. Cada dia hi ha entre 2 i 3 desnonaments de llars vulnerables. 1 de cada 5 infants en situació de pobresa. 5.000 famílies en exclusió severa i amb la renda mínima denegada. La distància de renda entre els barris més rics i més pobres s’ha doblat; la d’esperança de vida va més enllà dels 7 anys. A BCN hi ha encara més de 100.000 persones en atur, la meitat de llarga durada, quasi la meitat sense prestació; amb més del 40% dels joves sense feina i un 15% dels treballadors amb salaris de pobresa. El 88% dels nous contractes són precaris. La bombolla hotelera i comercial cavalca, mentre la ciutat no es reindustrialitza. L’economia financera a BCN s’imposa a la productiva. Sobre aquestes evidències, el pressupost Trias-Collboni aprofundeix l’austeritat injusta, i consolida les fractures social i territorial.
1. En moments d’efectes durs de la crisi, caldria un pressupost expansiu, anticíclic, mobilitzador de recursos. I aquest pressupost no ho és. Presenta, fins i tot, elements d’involució respecte la trajectòria dels últims anys. Venim d’una filosofia d’austeritat salvatge, com ho proven els superàvits acumulats de més de 200 milions els tres últims anys, temps on s’ha aguditzat la pobresa. I ara veiem que el pressupost del 2015 incorpora una retallada de la inversió del 14%: de 434 a 373 milions. És un pressupost elaborat perquè l’Ajuntament sigui més ric (nova previsió de superàvit: 17 milions addicionals); però també més insensible a una ciutat trencada, amb atur cronificat. Al llarg del mandat el govern ha menystingut el paper de la inversió pública com a palanca de reactivació, al servei d’una nova economia productiva i ecològica. No hi han cregut. L’han disminuït un 46% respecte el periode 2007-2011: de 3.200 a 1.700 milions. I a més han fet retallades letals en àmbits que dinamitzen l’economia i creen ocupació qualificada: cap aposta pressupostària potent de suport a la rehabilitació, a les energies renovables, al comerç urbà, a la economia cooperativa o al tancament de l’esquerda digital.
2. Més enllà del volum de recursos, la despesa i la inversió del pressupost no és ni socialment cohesionadora ni territorialment redistributiva. Més aviat al contrari: hi ha més pedres que persones, més vials que escoles i equipaments socials; es privilegien, encara més, les zones benestants i es desatenen els barris populars. Caldria fer del pressupost una eina per superar desigualtats entre col.lectius i desequilibris entre barris. I aquest pressupost no ho fa. Algunes xifres expressen la manca absoluta d’ambició social i redistributiva.
- La inversió en nous equipaments socials i educatius de proximitat se situa en 17.7 milions, un escàs 4,5% dels 374 d’inversió global. Només 4,8 milions en 3 escoles bressol i 2,1 milions en un únic centre de serveis socials (CSS). Són xifres que consoliden alhora un mandat perdut. Entre 2008 i 2011: 32 escoles bressol i 17 CSS nous; entre 2012 i 2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud extraordinària. Tota la inversió en equipaments de proximitat -30,2 milions- representa poc més d’una cinquena part dels 139 milions previstos en espai viari. Una distribució injusta; especialment injusta en temps de crisi.
- Si observem la dimensió territorial, encara pitjor. Dels 15 barris amb menor renda, 11 d’ells tenen una inversió pc inferior a la mitjana de la ciutat (Trinitat Nova; Besòs i Maresme; Roquetes; La Verneda i la Pau; Can Peguera…). Barris que són avui el camp de joc on es disputa el model de ciutat: trencada o cohesionada. Però no, el pressupost situa el futur en la reforma de les avingudes del luxe –allà on la marca Barcelona genera beneficis privats- 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. Com és possible que la inversió pc a l’Eixample sigui superior a la de Nou Barris, amb 53 punts de distància de renda entre ambdós districtes. O la de Sarrià superior a Sant Andreu, amb una desigualtat de 67 punts. Nou Barris un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Crec que és un indicador prou emblemàtic d’uns pressupostos desconnectats de la realitat dels barris.
El pressupost del 2015, més que un conjunt d’inversions i despeses, és un catàleg d’injustícies. No és el pressupost de la cohesió social i el reequilibri urbà; de l’ocupació digne i l’l’impuls ecològic. Però hi ha alternativa, un altre pressupost és possible, amb 4 prioritats ben marcades i traduïdes en recursos. A) Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. B) Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. C)Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Cada Pla de Barri hauria de contenir de partides de regeneració urbana, prevenció de desnonaments, ocupació, projecte educatiu, i acció social i comunitària. D) Finalment, un Programa d’inversions ampliat i substancialment reorientat, amb supressió de totes les reformes de vies urbanes en zones benestants; recuperació dels programes de construcció d’equipaments educatius i socials; i increment substancial d’inversions directament creadores d’ocupació i de bases sòlides de dinamització econòmica alternativa. Aquestes 4 prioritats haurien d’implicar una injecció addicional de 200 milions d’euros al pressupost del 2015. Quantitat perfectament assumible per mitjà d’un nivell d’endeutament responsable, que hauria de passar del 41% a un màxim del 50% sobre els ingressos. A banda de suprimir les partides abans esmentades i els 4 milions de la vergonya (el regal anual al circuit de F1).
Sí, un altre pressupost possible i necessari. Ambiciós en termes socials, connectat als barris, i impulsor d’una nova economia ecològica i cooperativa. Un pressupost per sortir de la crisi amb dignitat humana, feina estable i territoris cohesionats. Nou Barris diu “no és pobresa, és injustícia”, el pressupost Trias-Collboni se situa en el terreny de la injustícia. És per això que a ICV-EUiA no callarem, seguirem exercint la denúncia; i seguirem, sobretot, articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per guanyar, per construir una BCN per viure.
30/11/2014 - A Barcelona, contra l'atur, no ens aturaran!
La gent de Barcelona pateix la crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent. Una realitat dura que té en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com les capacitats per combatre’l van molt més enllà de BCN. Però aquesta ciutat ha expressat des de sempre un doble convenciment: cap problemàtica social no pot ser aliena a l’Ajuntament; i Barcelona ha de fer aportacions potents, convençudes en la lluita contra l’atur. El govern municipal no pot abandonar les persones aturades; ni pot aspirar a cap escenari econòmic de futur sense treball digne i per tothom, sense una base de demanda interna sòlida. Cal un compromís real amb la inclusió laboral dels col.lectius vulnerables; una estratègia integral i pública de foment de l’ocupació; un espai d’acord entre agents socials i institucionals.
A l’última enquesta municipal, quan es pregunta “quin és el problema més greu que té Barcelona”, la suma d’atur i precarietat se situa el primer, a molta distància de la resta. Quan la pregunta és pel “problema que més afecta personalment” les xifres es disparen: l’atur s’enfila al 32% de les respostes, multiplicant per 8 la que queda en segon lloc. Poquíssimes vegades tenim resultats tan clars en la identificació de problemes socials.
Però és que tenim l’atur cronificat per sobre de les 100.000 persones. Un atur desigual en el territori, mirall de la Barcelona trencada. La taxa d’atur a Nou Barris, la franja del Besòs i La Marina multiplica per 4 la de Sarrià, Sant Gervasi i l’Eixample (18% i 4,5% respectivament sobre població en edat laboral). Fractura territorial que no deixa de fer-se més i més gran: tenim avui una concentració de l’atur en els barris més vulnerables superior a la de fa tres anys (del 60% al 63% en els 5 districtes més empobrits). Són territoris però són també col.lectius: creix l’atur de llarga durada, de 37.000 a 45.000 persones en tres anys; cau en canvi la cobertura social de l’atur: del 73 al 55% a Barcelona; tenim l’atur juvenil estancat per sobre del 40%. I molta de l’ocupació que es crea ni permet desenvolupar un projecte vital, ni ofereix ingressos per viure amb dignitat. Els contractes precaris se situen els últims dos anys a la ratlla del 90%: 10 punts més de temporalitat a Barcelona des de l’inici de la crisi. Emergeix, a més, la realitat de la pobresa laboral: el 15% de les persones ocupades a BCN amb salaris per sota del llindar de la pobresa. En síntesi, un atur intens, cronificat, reflex de la BCN fracturada per barris i col.lectius; una ocupació precària amb franges de pobresa, i tot plegat, percebut i viscut com el principal problema de la ciutadania. Aquest és balanç, aquesta és la realitat que el govern de CiU no ha volgut ni ha sabut combatre.
El principal problema social de Barcelona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el govern no ho ha fet, ni de bon tros. Trias va començar el mandat instal.lat en una concepció tan injusta com ineficaç: la vella idea neoliberal de situar l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat, però, és tossuda i torna a posar al descobert la fal.làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de treball. El govern municipal ha negligit per massa temps les polítiques d’ocupació; ho van fer per adoptar una pretesa estratègia de creixement que no ha generat ni feina, ni reactivació econòmica. Al llarg dels últims 3 anys a Barcelona s’ha produit una caiguda neta del nombre d’empreses: 1.754 menys. Fracàs doble, per tant: atur cronificat i reducció de la base empresarial. La correcció recent pel que fa a polítiques d’ocupació arriba molt tard i és massa tímida. D’altra banda, les iniciatives aprovades en Plenari o Comissió tendeixen a quedar en paper mullat. I la retòrica de l’alcalde, en relació a la lluita contra l’atur, ens apareix avui com una cortina de fum que ja no pot tapar una realitat persistent i molt dura.
En els moments més àlgids de l’atur, CiU va retallar el pressupost de Barcelona Activa: un 26% el 2012, un 20% el 2013. D’altra banda, el 2010 l’Ajuntament i el SOC van signar un conveni en el qual la Generalitat hi comprometia 25 milions anuals per lluitar contra l’atur. Des del 2012 el conveni no només no es renova sinó que les aportacions s’enfonsen. En total, el govern català deixa d’aportar-hi 77 milions fins avui. I Trias no planta cara. Novament hi veiem més sintonia que exigència; més renúncia que lideratge. Qüestió de xifres, però també de model. Barcelona Activa havia mantingut l’equilibri entre la dimensió ocupacional i la de suport al teixit empresarial. Això s’ha alterat. Durant els 3 últims anys, les persones en programes d’ocupació cauen de 25.000 a 19.000; les empreses en programes de suport augmenten de 1.500 a més de 4.000.
Tisorades i canvi de model. Un canvi aliniat amb 3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades: el suport a la reforma laboral del PP, la que incentiva acomiadar en comptes de contractar, i la precarietat en compters del treball digne; l’aposta per un model econòmic on la bombolla hotelera substitueix la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu. I l’opció per una Taula -Barcelona Creixement- amb més presència d’actors responsables de la crisi que dels qui construeixen una sortida solidària.
Sobren, per tant, els motius -humans, socials i econòmics- per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren els motius -atenent a models i a manca de resultats- per capgirar les polítiques de Trias. Cal reconfigurar un terreny de lluita contra l’atur potent i inclusiu. Un Pla articulat a l’entorn de tres línies-força : a) enfortir i ajustar Barcelona Activa a les necessitats actuals: incrementar el finançament fins arribar als 50m€, i situar la dimensió formativa-laboral en el 75% del pressupost (garantint retribucions dignes a totes les persones contractades en plans d’ocupació); b) exigir al govern de la Generalitat la recuperació del seu compromís d’aportacions a Barcelona Activa, passant del 17% actual al 50% que preveia el conveni del 2010; i c) desplegar el pla de xoc contra l’atur juvenil, i el programa de suport a l’economia cooperativa i solidària. El Pla de Lluita contra l’Atur és una eina indispensable per reconnectar les polítiques públiques amb els problemes de la gent. Per emsamblar el projecte de ciutat amb les aspiracions de justícia social i dignitat humana.
22/11/2014 - Ni Kids Sagrera ni cases al Parc de l'Oreneta: lluita a lluita, defensem els barris
Afirmem sovint que Trias, amb les seves decisions, està posant Barcelona en venda. I amb les seves polítiques amplia les desigualtats socials i territorials que fracturen la ciutat. Però no sempre se’n surt. De vegades ho intenta i no pot. No pot perquè la combinació de mobilització veïnal i acció política assoleix victòries significatives. L’alcalde va veient que certes coses li poden costar cares, que no les pot fer des de cap espai d’impunitat. Els barris i el teixit social li diuen que ni el territori ni els drets no estan en venda, i li planten cara. És llavors quan la defensa del dret a la ciutat es fa tangible. Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples.
El teixit veïnal de la Sagrera i el moviment d’educació en el lleure han aturat la implantació d’un parc temàtic infantil privat sobre un solar de 20.000m2. Kids Sagrera era un projecte concebut per mercantilitzar i segmentar l’oci dels infants, contrari al model popular i públic de lleure socioeducatiu arrelat als barris de Barcelona (esplais, casals, esport de base, places i parcs com a espais de joc…). D’altra banda, les veïnes i veïns del Parc de l’Oreneta, a Sarrià, han frenat una operació immobiliària que havia de trinxar una franja del parc. Allà, al carrer Montevideo 33-53, Núñez i Navarro tenia la pretensió de construir-hi cases de luxe, en una operació urbanística de canvi de cromos, pactada amb el govern municipal, agredint un espai d’alt valor ecològic. Ni la Sagrera ni l’Oreneta estan en venda. Cap mercader del lleure infantil, ni cap especulador urbanístic no han de tenir espai als nostres barris. El dret a la ciutat està en joc i la gent el disputa i el guanya. L’articulació de pressió social i política –des d’ICV-EUiA hem rebutjat amb nitidesa el projecte- ha aconseguit que el govern retirés de l’ordre del dia de la comissió de d’economia d’aquesta setmana l’aprovació inicial del Kids Sagrera. Aquesta setmana també, a la comissió de plenari d’Hàbitat Urbà, ICV-EUiA hem aconseguit l’aprovació d’una proposta per blindar l’Oreneta, per canviar la qualificació de Montevideo i protegir l’espai de manera definitiva.
D’altra banda, els barris més vulnerables han estat sovint els més castigats per les retallades socials. Fa ara tres anys, el govern municipal es plegava al ministre Wert i desmantellava a Barcelona la conquesta històrica dels 25 alumnes per aula a les escoles de primària. Sabem el que significa una escola pública de qualitat amb capacitat d’atendre la diversitat i fer de l’educació un espai de diàleg i valors. Sabem el que significa, sobretot, per un barri de gent treballadora. A Trias tant li fa. Fa només uns mesos, el govern municipal retallava les freqüències de pas del servei públic de bus a Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, deixant-les intactes a Les Corts i Sarrià. A Ciutat Meridiana, per exemple, ja no hi ha cap línia de bus els dissabtes amb un interval de pas inferior als 30 minuts. A Trias tant li fa. Però també aquí s’ha presentat batalla. La comunitat educativa no ha deixat de denunciar la massificació de les aules. La PTP ha denunciat la reducció selectiva del transport públic. Aquesta setmana, ICV-EUiA hem portat aquestes demandes justes a les comissions de plenari de l’Ajuntament, i hem arrencat el doble mandat democràtic de restablir la ràtio 25 a les aules i les freqüències de bus als barris. Ara el govern ha de complir. No deixarem que quedi en paper mullat. Lluita a lluita, la Barcelona per Viure s’obre pas. Guanyar Barcelona esdevé inajornable.
13/10/2014 - L'espai de la Model per al barri. Cap hotel ni cap habitatge de luxe
Divendres passat Xavier Trias anunciava un acord amb el govern de la Generalitat per desencallar el trasllat definitiu de la presó Model, i l’alliberament de l’espai que ara ocupa a l’Esquerra de l’Eixample. L’acord ha de permetre generar la mateixa dinàmica a la Trinitat Vella, i fer possible que el barri guanyi tot l’espai del centre penitenciari per equipaments i habitatge protegit. Tanmateix, si s’observen els termes de l’acord, tornem a tenir l’exemple d’un alcalde d’esquenes a la ciutadania i subordinat a les necessitats econòmiques d’Artur Mas. Un alcalde amb prioritats equivocades i un model de ciutat mercantilitzat.
En primer lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà 15 milions d’euros a la Generalitat per una franja de sòl de 5.000m2 a la façana del carrer Nicaragua, amb una qualificació urbanística que permet la construcció d’hotels i habitatge lliure. És a dir, Trias compra a Mas els drets d’especulació. No calia aquesta operació. Ara cal tornar a exigir que no hi hagi noves places d’hotel ni nous habitatges excloents. No calia perquè al conveni signat amb la Generalitat el 2006, aquesta ja havia acceptat el trasllat de la model tot i cedint el sòl a l’Ajuntament, i retenint la propietat aquesta peça que li permetia l’extracció de rendiments en el futur. Ja llavors ICV-EUiA vam manifestar el nostre desacord a la hipoteca a pagar: volíem –i volem avui- que el trasllat produeixi espais verds i equipaments, decidits en un procés de participació veïnal, de cap manera nous usos privatius i elitistes.
En segon lloc, l’acord preveu que l’Ajuntament pagarà íntegrament la construcció del nou centre penitenciari de règim obert a la Zona Franca, invertint 24 milions d’euros, per tal de llogar-lo posteriorment a la Generalitat. És a dir, al mateix temps que Xavier Trias retalla dràsticament la inversió en centres de serveis socials o centres d’infància en risc; que frena del tot la inversió en escoles bressol municipals… hi destina 24 milions a pagar una presó que és competència exclusiva de la Generalitat i sobre la que l’Ajuntament no hi té cap mena d’intervenció.
En síntesi, el trasllat de la Model s’havia de fer sense cap cost addicional per a la ciutadania de Barcelona. La Generalitat ja havia signat l’acord de cessió de sòl del 2006, i havia de construir el centre de la Zona Franca. Ara l’Ajuntament pagarà 39 milions d’euros a Artur Mas (15 més 24). D’altra banda, Trias sembla aferrar-se a l’urbanisme de les plusvàlues, a l’especulació amb hotels i habitatge lliure en un espai on només hauria d’haver-hi usos públics i ciutadans, com sempre han reivindicat les veïnes i els veïns dels barris de l’entorn. ICV-EUiA treballarem per denunciar els termes de l’Acord. Per dirigir les inversions municipals a equipaments socials i educatius de proximitat, no a presons. Per fer costat al moviment veïnal en la seva demanda del dret a la ciutat als terrenys de la Model, sense hotels ni pisos de luxe.
22/09/2014 - El 9N més democràcia. Volem votar.
(Síntesi de la intervenció que he fet en nom d'ICV-EUiA al Ple extraordinari de l'Ajuntament de Barcelona on s'ha aprovat una proposició en suport a la Llei de Cosultes i a la convocatòria del 9N).
Deia fa tres dies David Cameron: "Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum, però he preferit que els escocesos parlessin". I el mateix dia del referèndum, els dos principals diaris britànics apostaven pel dret d’Escòcia a l’autodeterminació: “el poder a la gent” i “el poble d’Escòcia fa història” titulaven. Quina enveja. La cultura democràtica, la de la justícia del reconeixement, oferint canals -en clau d’expressió ciutadana- per resoldre les aspiracions populars. Sí, perquè estem davant d’un debat –per damunt de tot- sobre democràcia. Perquè només de la deliberació i de l’expressió popular de les preferències neix la solució legítima als conflictes polítics. I aquí, el Partit Popular, el bipartidisme del vell règim, neguen el marc i el caràcter de la solució: el marc és votar, la solució més democràcia.
Hem vist en els darrers anys situar els interessos del poder financer com a determinants de les polítiques públiques, menystenint els drets i les demandes de la ciutadania. A l’estat espanyol s’ha arribat a fer una reforma exprés de la pretesament intocable Constitució per situar els bancs per sobre de les persones; el deute per sobre dels serveis públics... sense preguntar, sense escoltar, sense donar veu a la gent. Aquest és el problema. La despossessió de drets socials i el dèficit democràtic es fan mútuament indispensables, en un espiral sense fi que acaba expulsant la ciutadania de la seva pròpia sobirania: una democràcia superficial, de baixa intensitat, com a condició per desmantellar drets i precaritzar vides.
Volem revertir aquesta dinàmica i només hi ha una manera de fer-ho: transferir el poder a la gent per decidir-ho tot. Situar mecanismes d’incidència en mans de la ciutadania. Per fer possible una democràcia real, per reconstruir la dignitat. I la Llei de Consultes aprovada pel Parlament, amb tota la modèstia, se sitúa en aquesta perspectiva. Consultar, empoderar la majoria per refer el vincle democràtic.
Si no s’ofereixen camins d’incidència política real, la ciutadania se’ls pren i els construeix. És constitucional posar-se una samarreta verda i aturar un desnonament que té ordre judicial? És legal posar-se una samarreta groga i declarar-se insubmís a la Llei Wert? Està passant. Davant d’això, la Constitució i la llei poden erigir-se en murs, en escuts contra la realitat. Però hi ha una altra opció: i és que des de la política democràtica s’articulin marcs per donar sortida a les causes justes de la ciutadania. I la Llei de Consultes del Parlament fa una aportació en aquest sentit, per això és tan important.
Tenim una democràcia justeta en clau representativa i excepcional en termes participatius. Com pot ser que sigui tan difícil donar veu a la gent; consultar-la per resoldre problemes des d’una lògica deliberativa i majoritària ?. La Llei de Consutes fa un pas endavant: fa possible noves formes de protagonisme de la ciutadania. Obre una finestra perquè entri aire i llum als despatxos foscos i amb olor a resclosit de les nostres institucions. Democratitza la democràcia. Tenim la Llei, ara l’hem de fer servir. Convertir-la en una eina útil. Per poder votar. Per poder votar sobre molts temes: socials, ambientals, territorials... I sí, per poder votar sobre el futur polític del país. En tant que poble sobirà.
Avui, la ruptura del pacte entre Catalunya i l’estat, que expressa la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, s’articula a la ruptura del contracte social, expressada per la reforma del 135 de la Constitució. I aquesta doble fractura evidencia la crisi democràtica: el buidatge democràtic d’un règim on avui es representen millor els interessos econòmics que els de la gent; els del vell centralisme que els dels pobles.
Catalunya té una demanda social i política, per aquest odre, de modificar la relació amb l’estat. Els ponts històricament construïts o pactats ja no serveixen. Sí, la sentència contra l’estatut els dinamita. L’espiral recentralitzadora i uniformista; les amenaces i l’hostilitat fan l’esquerda més i més gran.
Cal una nova legitimitat, cal superar el marc jurídico-polític actual; i qualsevol nou estatut polític de Catalunya –sigui la independència o una nova relació lliure amb l’estat- ha de partir del que decideixi democràticament la gent. No imaginem, no volem cap escenari de futur –el que sigui- fruit de cap mena de pacte entre èlits polítiques. El volem a partir del que expressi la ciutadania en la consulta del 9 de Novembre. Una consulta del tot necessària. Ni noves eleccions ni noves mobilitzacions la poden substituir. Aquest país no té futur democràtic possible sense la consulta.
Venim d’una sòlida trajectòria d’implicació social. La manifestació de l’últim l’11 de setembre consolida un mandat democràtic i popular construït des d’una àmplia xarxa de compromisos ciutadans: la gran manifestació pel dret a decidir sobre les infrastructures el desembre del 2007; la resposta popular massiva del juliol del 2010 contra la sentència del constitucional; les consultes locals que culminen l’abril del 2011 a Barcelona; i les tres Diades, del 2012 al 2014, amb milions de persones al carrer exigint votar.
En l’esfera política, les darreres eleccions al Parlament han articulat una àmplia majoria a l’entorn del dret a decidir. I les coses s’han fet ben fetes. Amb unitat i amb un escrupulós respecte als procediments.
El 25 de Novembre del 2012 els partits compromesos amb el dret a decidir arriben a 107 dels 135 escons; el gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania i el juny es constitueix el Pacte Nacional; el desembre del 2013, 4 forces polítiques que sumen 87 escons al Parlament fixen l’acord sobre la consulta: via legal, pregunta i data; l’abril del 2014, aquesta àmplia majoria acorda demanar a l’estat cedir a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum per la via del 150.2 de la Constitució; finalment, el passat dia 19 s’aprova la Llei de Consultes.
Aquest és, en síntesi, l’entramat de fets d’un procés sostingut en el temps, amb amplíssims suports socials (a l’entorn del 80% a favor de la consulta), mobilitzacions massives, i expressions polítiques majoritàries (entre el 65% i el 80% del Parlament). Un procés d’alta intensitat democràtica.
I ara toca votar. Fer-ho el 9 de Novembre, d’acord a les majories socials i polítiques; a partir del marc que proporciona la Llei de Consultes. La consulta no és el final de res. És l’instrument democràtic, necessari, per avançar, per decidir, per canviar d’acord a la voluntat majoritària i lliure de la ciutadania. Votar el 9 de Novembre és jurídicament possible; democràticament impecable; socialment anhelat; i políticament, ara ja, imprescindible.
I no volem votar de qualsevol manera, volem fer-ho amb garantia de pluralisme, neutralitat institucional, transparència, deliberació... i per això hem elaborat i aprovat la Llei de Consultes, perquè preveu totes les garanties democràtiques, les que han de fer possible la Consulta del 9 de Novembre.
Pot haver-hi bloqueig per part de l’estat. En coherència amb la convicció que Catalunya és un subjecte de sobirania no acceptarem mai que cap tribunal tingui l’última paraula per fixar els límits del nostre estatut polític. Haurem d’acordar, per tant, des de la unitat i la fermesa la resposta democràtica. La democràcia sense llibertat per votar el futur polític col.lectiu és un simulacre. I ja no volem simulacres. No. Ara volem i necessitem votar.
Al llarg de tot aquest procés, ICV-EUiA hem estat inalterablement al costat del dret a decidir. Cap dubte, en cap moment. Per convicció democràtica i catalanista. En cap moment, tampoc, hem renunciat a ser present des de plantejaments propis. Amb 3 aportacions principals. En primer lloc, el caràcter indestriable dels drets socials i nacionals: la sobirania per decidir-ho tot, enfront l’estat i la troica; per canviar-ho tot, un país lliure de desnonaments, atur, pobresa i injustícies. En segon lloc, la defensa del dret a decidir en clau democràtica, més enllà de les identitats nacionals de cadascú, amb ple respecte per totes elles. I finalment, el treball per internacionalitzar el procés i bastir aliances a l’estat, a Europa i al món. Des del suport concret al dret a decidir del grup de l’Esquerra Plural al Congrés dels Diputats; fins al manifest a favor del procés de l’esquerra llatinoamericana aplegada al Foro de Sao Paulo; passant pel suport nítid, a Europa, del Partit Verd i del Partit de l’Esquerra Europea. Aliances globals en clau democràtica i fraternal.
Un altre món és possible, dèiem a Porto Alegre… i comença a les ciutats. Creiem en un país construït ciutat a ciutat, poble a poble, a peu de carrer. Un país que es forja en la quotidianitat com a espai tangible de justícia social; articulat des de polítiques de proximitat i pràctiques comunitàries. Ciutats i pobles on sigui possible la realització de tots els projectes de vida. Perquè la llibertat nacional comença en la dignitat quotidiana de cada persona. Ha estat i seguirà sent des del municipalisme democràtic i transformador que seguirem garantint la construcció de Catalunya com un sol poble, a cada escola, a cada barri.
I Barcelona com a punta de llança del nou país. Una capital referent global d’acollida, llibertats i compromís cívic. Una capital que volem compromesa en el dret a decidir de Catalunya, en tant que faci possible el dret a decidir sobre el model de barri i de ciutat que volem per viure. Una Barcelona que ha de fer de les escoles públiques, dels seus serveis socials veritables estructures d’estat. La capital humana i habitable d’un país just, net i lliure.
A ICV-EUiA, apostem per la ruptura de l’statu quo, per iniciar un procés constituent, on Catalunya deixi de ser comunitat autònoma per ser estat; on la ciutadania decideixi sobre el model econòmic i democràtic; on el municipalisme sigui el motor del benestar; on Barcelona sigui la ciutat oberta i solidària que somiem. Estem convençudes que votarem, que avui estem fent un nou pas endavant, que Barcelona contribuirà de forma decisiva a fer possible la consulta del 9 de Novembre, i que la lògica democràtica -amb mobilització social i unitat política- serà finalment imbatible.
14/06/2014 - #PleCanVies
(Síntesi de la intervenció que vaig fer, en nom d'ICV-EUiA, al Ple Extraordinari del 13 de Juny sobre Can Vies)
Aquest Ple extraordinari esdevenia ja una necessitat inajornable. Un espai necessari de transparència per poder debatre obertament sobre un conjunt de fets molt rellevants. Fets que han impactat la ciutadania i que han afectat també molt directament al govern municipal; un govern avui amb els nivells més baixos de confiança i credibilitat del mandat, un govern molt tocat, que ha comès errors greus i ha evidenciat -amb més nitidesa que mai- tant la seva desconnexió amb els barris, com la seva incapacitat per gestionar un malestar ciutadà generat per les seves pròpies decisions injustes.
El desallotjament i l’inici de l’enderroc de Can Vies va ser un error molt greu que no s’hauria d’haver produït mai. Per què van fer-ho? Aquesta és la pregunta que encara avui no té resposta. I crec que cada dia en tindrà menys, fent evident el caràcter injust i irresponsable de la decisió del dia 26. No es pot justificar en termes del procés judicial. En un procés civil la propietat pot demanar la suspensió cautelar de l’execució, deixant l’ordre en data oberta i fent desaparèixer, per tant, l’amenaça immiment de desallotjament. Una amenaça que operava com a espasa de damocles i no aportava res més que tensió al procés de diàleg. S’ha fet en altres casos, en espais autogestionats que avui són, com ho era Can Vies, referents a la ciutat. No es pot justificar tampoc la trencadissa del 26 de maig en termes d’execucions urbanístiques. Cap de les previsions d’intervenció operava a curt termini. El pla de cobertura de les vies ha estat una pràctica d’urbanisme participatiu al servei del barri. I és en aquesta lògica d’implicació veïnal on s’haurà de trobar la clau per decidir el futur de Can Vies. En el marc del nou escenari caldrà articular els espais de participació on es puguin debatre les diferents opcions. Sense urgències falsament fabricades ni cops d’autoritat.
Res no obligava al desallotjament del 26, era perfectament evitable. Ens diuen que es va trencar el diàleg. Hi podia haver una discrepància objectiva rellevant amb el col.lectiu de Can Vies. Però precisament la seva superació no demanava trencament sinó més i més diàleg, l’exploració de noves i possibles claus d’acord. Al final, només podem entendre la decisió de desallotjar i enderrocar com un cop unilateral d’autoritat, irresponsable i equivocat. Que produeix un trencament radical amb qualsevol possible escenari de solució dialogada. Dinamiten el diàleg, desallotgen i enderroquen… i a partir de llavors assistim a una gestió nefasta de les conseqüències. No podien ignorar, de cap de les maneres, que la seva decisió instal.laria una dinàmica de conflicte. No podien ignorar que hi hauria resposta social, ni la enorme complexitat d’aquesta. I en canvi van optar per menystenir-la. I és a partir d’aquí, que van abordant un escenari molt complicat des d’una gestió erràtica, desconcertant i contradictòria. Una gestió que mai va tenir un full de ruta vertebrador i coherent; que mai va aportar elements sòlids per destensar la dinàmica de conflicte. Vam assistir a tot un desplegament d’incapacitat.
Al llarg d’una setmana es van produir episodis de violència als carrers. Tots ells rebutjables. La lògica de la violència situa qualsevol argument en un carreró sense sortida. És contrària a la cohesió dels barris i a la defensa d’un espai públic inclusiu, entès com a bé comú de caràcter quotidià. Sempre hem rebutjat la violència, ho vam fer obertament a cada episodi posterior al desallotjament. Al costat d’això, no podem passar per alt la més que preocupant actuació policial. Uns dispositius desproporcionats que van cometre excessos, en forma de detencions i agressions arbitràries, en forma de pràctiques que posen en risc els drets bàsics de les persones. Aquestes actuacions no es poden avalar, menys encara, aplaudir. També s’han de rebutjar. I exigir la seva fi. Vostè alcalde el primer, com a màxim responsable de la seguretat a Barcelona. I no volem deixar de recordar avui que el Sergi Rúbia segueix a la presó. Una situació injusta, per discriminatòria en relació a la resta de persones que van ser detingudes; incomprensible tractant-se d’una persona arrelada al seu barri del Clot, actiu en el seu teixit social. Volem fer nostre el clam de Sergi Llibertat que els castellers de Barcelona, la seva colla, van alçar aquest diumenge passat a la Plaça Sant Jaume. I volem demanar-li alcalde que l’ajuntament tingui un paper proactiu en favor de la fi immediata de la seva situació de presó preventiva.
D’altra banda, el conflicte de Can Vies expressa un malestar més ampli, connectat a les polítiques que retallen el futur de la gent, en especial de la gent jove. I té a veure, també, amb un govern que coneix i viu molt poc la ciutat. Trias posa les coses fàcils a qui fa negoci amb la marca Barcelona, del Port i Ciutat Vella fins a La Maquinista; i en canvi li posa difícil a projectes i espais on es van teixint solidaritats col.lectives, es diguin Can Vies, o l’Harmonia o Fem Rambla. Mostra sintonia amb les polítiques que precaritzen la vida de la gent, i gira l’esquena, en canvi, als processos de resposta social a aquesta precarització, a Sants, o a Sant Andreu o a Poblenou. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament, a cada pujada abusiva de preus dels serveis bàsics i el govern mira cap a una altra banda. Governen d’esquenes a la ciutadania, desconnectats de la gent i dels barris. Ni lluiten contra la fractura social; ni prioritzen les polítiques de proximitat. El seu error monumental i la seva incapacitat de gestió en relació a Can Vies també ho han posat de manifest.
Fa uns dies hem entrat en un escenari diferent. Ha remès la dinàmica de conflicte i això és positiu. El desallotjament i l’inici de demolició han creat unes condicions adverses per Can Vies. Però avui el capital simbòlic del projecte és més fort que abans. S’ha obert una finestra d’oportunitat. El col.lectiu, amb suport tècnic, explora vies de reconstrucció. S’ha refermat la voluntat de continuitat. I s’ha ampliat la dinàmica d’implicació ciutadana.
Quina és avui l’opció del govern?. No l’acaben de definir. Un desconcert que es modula en funció de les circumstàncies?, un deixar fer distant que no exclou l’amenaça d’un nou cop d’autoritat no dialogada?. Sembla que han abandonat, si més no, la lògica del conflicte; que han fet marxa enrere en el carreró sense sortida on s’havien ficat amb el desallotjament. Cal valorar-ho. Però cal assenyalar també que estan admetent per la via dels fets el cúmul d’errors. Quin sentit tenia desallotjar? avui es poden reconstruir parets i oportunitats… quina necessitat hi havia d’enderrocar? És ben evident que cap. És ben clar també, alcalde, que això no pot acabar sense l’assumpció de responsabilitats polítiques. Esperem que, avui i aquí, vostè ens expliqui en quins termes concrets es produiran.
Per nosaltres l’opció és clara : cal treballar per la continuitat del projecte de Can Vies. Per què Can Vies s’inscriu en la cultura cooperativa i popular de Sants. No és un bolet, ha estat viver de projectes, ha teixit relat i complicitats, i ha anat adquirint centralitat simbòlica. Can Vies no pot ser un problema, ha de ser part de la solució. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies i d’altres, al costat de projectes de gestió ciutadana. Ara cal generar un àmbit de respecte a les dinàmiques del col.lectiu. I, sense cap afany de protagonisme, acompanyar l’obertura de Can Vies a la implicació ciutadana. Situar la continuitat del projecte en un marc comunitari, ampli i divers de suport.
En síntesi, hi ha un abans i un després de Can Vies. Entremig, una decisió injusta des de l’arrogància, una gestió nefasta des de la incapacitat. Un context de ciutat trencada i en venda. I moltes persones, sobretot gent jove, disposada a construir i defensar bens comuns –a Sants i a altres barris- com a alternativa als beneficis privats de la seva marca Barcelona. A aquestes alçades demanar-li al govern que canviï de forma substancial de polítiques i prioritats seria potser demanar-li massa. Li farem un prec més senzill: un compromís explícit per una solució duradora i sense noves a amenaces sobre Can Vies; i l’assumpció de responsabilitats polítiques a l’alçada de la magnitud dels fets viscuts.
11/06/2014 - Can Vies i el model de ciutat
.jpg)
El dissabte 24 de maig a la tarda el govern municipal responia amb policia i un nou cop de porta –físic i polític- al veïnat de Sant Andreu, que de forma lúdica i pacífica tornava a dir que totes i tots “Som Harmonia”. El diumenge 25 al matí els mossos obligaven a retirar les taules del multireferèndum a molts barris de la ciutat, l’estat intentava desmantellar una proposta per fer créixer la democràcia. El mateix 25 a la nit vèiem com, a Barcelona, els tres partits de l’antic regim (PSC-CiU-PP) perdien 30 punts respecte les europees del 2009, i 150.000 vots i 23 punts respecte les municipals del 2011: un esfondrament progressiu de la vella política precaritzadora. Dilluns 26 el govern municipal materialitzava el desallotjament, i començava a tirar a terra el Centre Social Autogestionat Can Vies. Tot passava en només tres dies. Però crec que emmarca bé el que ha passat després, i també les perspectives que es dibuixen. Voldria aportar alguns elements de reflexió.
En primer lloc, desallotjar Can Vies és injust i un gravíssim error. No s’hauria d’haver produït. En una ciutat complexa com Barcelona, amb un dens teixit social als barris, ha d’haver espai perquè creixin pràctiques d’autogestió vinculades a xarxes urbanes alternatives. Can Vies ho era, formava part de l’ecosistema de Sants. Havia teixit relat i complicitats, havia adquirit centralitat en l’imaginari simbòlic del barri. En segon lloc, la contestació social dels dies següents té a veure amb el rebuig al desallotjament, però va més enllà. Té a veure també amb el context d’indignació ciutadana enfront els qui ens han retallat drets i precaritzat la vida, enfront el buidatge democràtic de la política: això que en clau local es tradueix en “la Barcelona en venda” de Xavier Trias, en l’arrogància d’un govern municipal que ni coneix ni viu la ciutat. Barcelona es trenca cada dia a cada desnonament; i el dret a la ciutat és vulnerat amb la Marina de Luxe, amb pujades abusives de l’aigua o del transport, a cada privatització. La gent diu prou, al carrer i a les urnes. En tercer lloc, totes les violències sobren. Als carrers de Barcelona ha hagut episodis de violència policial i de violència urbana, les dues són rebutjables. La lògica de la violència situa els arguments en carrerons sense sortida. Només l’expressió pacífica pot convertir els conflictes en oportunitats de creativitat i aprenentatge col.lectiu.
El desallotjament és hostil i genera condicions dures. Però el capital simbòlic del projecte és ara més fort. S’ha obert una estructura d’oportunitats, per Can Vies i per la Barcelona del 99%. Amb un doble repte. D’una banda alinear els marcs, és a dir, obrir el relat i les pràctiques de Can Vies a un context social que és avui marcadament sensible a valors alternatius. La continuitat de Can Vies guanya força en clau d’àmplia implicació ciutadana. D’altra banda activar els connectors, és a dir, els agents que poden construir ponts entre les diferents dimensions d’injustícia viscudes per la gent i els barris de Barcelona. Fa poc més d’una setmana, els iaioflautes, Stop Pujades i la PAH-Barcelona impulsaven una acció d’ocupació simbòlica de l’Ajuntament. Situaven el conflicte en termes més amplis, de model de ciutat: un govern municipal instal.lat en els beneficis de la marca Barcelona al servei d’una minoria, insensible a la fractura social i territorial de la ciutat, enfront d’un entramat cívic que atura desnonaments, es mobilitza per un transport públic a preus populars, i defensa els projectes d’autogestió i gestió ciutadana com a xarxa de bens comuns. Sí, s’ha anat teixint una base ètica de resistències. Necessitem ara articular un espai compartit d’alternativa, amb solidesa i atreviment, per guanyar l’hegemonia social i la majoria política. Un front ampli que connecti lluites, propostes i esperança. Per transitar de la ciutat trencada a la ciutat comuna. (I per fer-ho, avui, ens falta el Sergi. La seva llibertat és una exigència ètica. #SergiLlibertat)
02/06/2014 - ICV-EUiA i les eleccions europees a Barcelona. Cinc pinzellades.
Més participació, més desigualtat participativa.
La participació a Barcelona ha crescut 10,5 punts respecte el 2009, del 40,5 al 51%, (per sobre de la mitjana nacional, estatal i europea). Tanmateix, les desigualtats participatives també s’incrementen. El 2009, entre els 15 barris més rics i els 15 més pobres va haver-hi una distància de 13,4 punts en participació; el 2014 creix fins a 20,1 punts. La participació a la Barcelona benestant (els 15 barris amb més renda) se situa en un 57%, a la Barcelona popular (els 15 barris amb menys renda) en un 36,9%. Hi ha més participació a tot arreu, però creix més a les zones de renda elevada. La Barcelona trencada en termes socials ho és també en termes electorals.
Guanyen les esquerres. Cauen CiU-PSC-PP
A les eleccions europees a Barcelona, es produeix un doble sorpasso. ERC guanya les eleccions situant-se 1 punt per davant de CiU. D’altra banda, ICV-EUiA se situa com a tercera força per davant del PSC. Els partits d’esquerres sumen 296.000 vots, per 230.000 els de la dreta. En relació a les europees del 2009 el PSC cau 20 punts, el PP 8 i CiU 1. En relació a les municipals del 2011 el PSC cau 10 punts, CiU 8 i el PP 5. Finalment, Ciutadans amb un 7% cau 1 punt en relació a les eleccions catalanes del 2012, moment de la seva irrupció amb força. I Podemos assoleix 27.000, un 4,7%.
Vot a ICV-EUiA, pautes territorials i evolutives
ICV-EUiA aconsegueix a Barcelona un 12,6% de vot. Als districtes de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi s’obtenen els pitjors resultats: 8,7 i 7,6% respectivament. Als vuit districtes restants el percentatge de vot se situa sempre per sobre del del del
A les eleccions europees del 2009, ICV-EUiA va aconseguir a Barcelona 37.256 vots; el 2014, 73.133. Aquest increment s’inscriu en una seqüència molt nítida de creixement electoral de la coalició a la ciutat: europees (2009) 7,97%; catalanes (2010) 9,26%; municipals (2011) 10,4%; generals (2011) 10,1%; catalanes (2012) 11,9% i europees (2014) 12,6%. Aquest percentatge implica un màxim històric. Respecte les municipals del 2011 el creixement es dóna als 10 districtes; respectes les catalanes del 2012 a 8 districtes, amb lleus pèrdues a Nou Barris i Sant Martí. Si observem tota la seqüència 2009-2014, els tres districtes amb més increment de vot són Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.
Vot a ICV-EUiA segons la renda dels barris.
ICV-EUiA aconsegueix a Barcelona un 12,6% de vot. En els 15 barris més rics de la ciutat la coalició se situa en el 10,46% (2,14 punts per sota del resultat global). En els 20 barris centrals de l’escala de renda el vot a ICV-EUiA és d’un 13,6% (1 punt per sobre del resultat de ciutat). Finalment, en els 15 barris més pobres la coalició aconsegueix un 12,1% (0,5 per sota). Els 15 barris amb més vot a ICV-EUiA -tots ells per sobre del 14,5%- tenen una mitjana de renda de 88,1 punts (donant valor 100 a la mitjana de Barcelona). En l’altre extrem de l’escala, els 15 barris on ICV-EUiA se situa per sota del 11,5% tenen una mitjana de renda de 125,4 punts.
Així doncs, el vot a ICV-EUiA presenta una relació inversa a la distribució de la renda en les franges benestants. Pel que fa als sectors populars, en canvi, el vot és més elevat als barris de renda mitjana-baixa que als de renda baixa. Per exemple, a Pedralbes, Sant Gervasi o la Bonavova ICV-EUiA no arriba al 7%; al Casc Antic, Poblenou o la Vila de Gràcia està per sobre del 15%; mentre que al Carmel, Can Peguera o Baró de Viver oscil.la entre el 10 i l’11,5%.
ICV-EUiA i Podem
El suport ciutadà a ICV-EUiA i a la nova candidatura de Podem suma a la ciutat un 17,3% dels vots. L’espai de les forces antitroika se situa, doncs, a prop dels nivells de vot d’ERC i CiU. A 40 barris de Barcelona, la suma del vot a ICV-EUiA i Podem està per sobre del 18%, i a 20 d’aquests barris per sobre del 20% de vot. Alguns exemples: el Raval 21,7%; Poblesec 21%; la Marina 22,6%; Vila de Gràcia 20,7%; la Teixonera 21,2%; Ciutat Meridiana 20,3%; Bon Pastor 21,5%; Poblenou 22,3%.
