Apuntava l’amic J.M. García en el meu Facebook: Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que al seu dia va posar la mà al foc, per Xavier Crespo, exalcalde de Lloret pel seu mateix partit, i que , va ser condemnat per suborn i prevaricació amb la màfia russa… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, el qual es seu mateix partit va dipositar 250000 euros, per treure sota fiança al seu ex-tresorer, acusat de corrupció… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que en les últimes eleccions, anava amagat en quart lloc de la llista electoral, per no haver de donar explicacions de la seva gestió anterior(…) Estem tan a prop, de no deixar res lluny aquest tipus de conductes, i aquesta manera de governar … Però el pitjor de tot, és que estem més a prop de renovar el mandat d’un individu, que permet que en un organisme oficial de la seva enyorada Ítaca, es permetin i practiquin tortures, maltractaments i humiliacions, i en general, es vulnerin els drets humans https://directa.cat/cadira-de-depressio-de-malaltes-no-reconegudes.

SALVAR L’ESCULL I DIR NO A MAS

Fa temps varem aprendre que massa vegades dels laberints se’n surt per dalt, que és difícil sargir peces massa esfilagarsades o que quan hi ha esculls impossibles de salvar, el millor és refer el camí. Fer una lectura realista del que hi ha, de com s`han anat decantant -a pitjor- processos i propostes, no significa blasmar res ni ningú, sols reconèixer que no existeixen varetes màgiques. El projecte de JuntsxSi era un miratge ja el 27S i va morir abans del 20D: els resultats de les eleccions al Parlament de l’Estat ho certifiquen. Per tant, potser seria bo que totes les forces polítiques, siguin els que siguin els interessos que representen, assumissin un error compartit (per acció, omissió o denúncia maldestre i amb diferents graus de responsabilitat). Potser seria bo acceptar que el 27S es varen celebrar unes eleccions amb cartes marcades, perquè no és joc net presentar-se sense programa de govern, amb l’espantall d’un plebiscit en el buit que suposadament faculta per governar amb declaracions polítiques que ni el vent aguanta, i a les que s’hi van afegint annexos sobre la marxa que no convencen a velles majories i no poden, per tant, aconseguir nous suports per formar-ne de noves. L’error més gran ha estat el de menystenir el camí establert i la capacitat aglutinadora i transformadora d’exercir el dret a decidir també a través d’un referèndum indestriable d’unes polítiques socials, que s’han de fer de manera prioritària, i favorables a la majoria de la gent de casa nostra.
.
No estem parlant del dret a decidir de Mas, sinó de la ciutadania. De reconèixer de fet que en la proposta, construcció i valoració de les polítiques el poder és ciutadà i en comú, i que tant la política com l’economia han de tenir com a centre de la seva acció i preocupació a les persones, les seves necessitats i els seus drets. En oposició als que pretenen fer creure que la sobirania es recupera (o fins i tot ja s´ha recuperat) de manera automàtica -i gairebé màgica- gràcies a un resultat electoral i una Declaració solemne que ens ha tancat en laberints sense ariadnes, som moltes les persones que creiem que encara estem iniciant un procés llarg, i difícil que no es pot defugir, malgrat els neollenguatges que ens roben el sentit de les paraules i les ideologies que neguen que el Regne en el que estem -segons el nostre passaport- és de fet un estat plurinacional.

Dissortadament. hi ha encara massa polítics en el Congrés (i al Parlament de Catalunya) que semblen descendents de Cids llegendaris i s’entesten en negar la pluralitat i diversitat dels pobles i nacions de l’Estat. Tenen encara molta força i la inèrcia de segles, a més dels interessos dels poderosos. Però tanmateix, es van guanyant batalles per la raó i els drets: el 20D va demostrar que no era invencible el bipartidisme de l’España imperial, i aquesta és una bona notícia també per un futur republicà més a tocar que signifiqui l’exercici del dret a decidir i un procés constituent real, sòlid, en el que les persones siguin protagonistes construint entre totes un futur sense horitzons tan incerts.

Sols un exemple: és difícil creure que es pot aconseguir l’exercici de la sobirania popular quan els partits que volen ser hegemònics s’inclinen davant els poders supranacionals (Troika) o voten a favor de tractats com el TTIP i els seus acompanyants, el CETA i el TISA, que imposen els comptes de resultats de les grans corporacions per sobre de les legislacions nacionals i per tant, de l’acció legislativa dels parlaments. I cal tenir consciència de que és anar molt contra-corrent reivindicar de veritat la sobirania popular quan la globalització que estenen les grans corporacions i el capitalisme financer prostitueix els procediments democràtics bàsics. Però cal triar, i adonar-se del perill de que en aquest temps en el que el que és nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir, no es poden alimentar els monstres.

Front una fantasia que es desfà i deixa a la gent desenganyada, cal insistir en el rescat de les institucions per al bé comú i per aconseguir polítiques que facin front a les desigualtats. Perquè no que es confongui solidaritat amb caritat, i s’ensenyi als nens i nenes a les escoles ciutadania i ciència (i no pas màgies) i a ser persones que es desenvolupen en les seves potencialitats, lliures i felices. I cal també (al revés del que han fet els governs de Mas) que la salut es tracti com el que és, pública, i ningú vulgui fer negoci amb la nostra sanitat i la nostra vida.

Salvar esculls dient No a Mas significa a Catalunya revertir l’expropiació de la història i les idees i, que en la intel·ligència col·lectiva que denúncia els interessos corruptes, es comencin a teixir -i fer complir- les lleis que fan legal el que les persones mereixen, necessiten, somien … Perquè també a les institucions aprenguem a produir igualtat de manera quotidiana, que ja seria hora, no com un luxe del que de tant en tant sembla inevitable concedir algunes engrunes.

Doncs encara tenim temps per reflexionar i votar bé (molt bé!) cara a #20D si és que no teniu les coses clares. Dos videos sobre dos temes clau: el #Referendum i el #TTIP.

No us els perdeu, que ens hi juguem una vida més digna i unes polítiques decents:

i en castellà sobre el TTIP

El Govern en funcions ha perpetrat un nou frau social: ha aprovat una pròrroga dels pressupostos de la Generalitat per al 2016 que congela la possibilitat d’executar noves ajudes i inversions. Ho ha anunciat Neus Munté, enmig de la campanya electoral per a les eleccions generals d’aquest diumenge. Potser s’espera que passi d´esquitllada aquesta nova manca de responsabilitat d’ un govern a les acaballes de tot, sense política. sense idees, rendit en economia a les idees neoliberals, i encallat políticament en no voler acceptar la sortida àmpliament compartida del Referèndum.

Tanmateix, existeixen alternatives econòmiques a les polítiques neoliberals. Avui, Catalunya necessita del seu Govern i del seu Parlament una nova concepció de l’economia, un pla de rescat social que presenti combat a les desigualtats que les polítiques de Convergència i Unió han provocat en aquests darrers anys i que no s’han aturat en els darrers mesos d´un Govern de Convergència en funcions. Les polítiques pressupostàries i fiscals del PP a l’Estat i les de Convergència a Catalunya han representat una redistribució regressiva de rendes i riquesa en el moment que no hi pot haver creixement amb equitat sense revertir la desvalorització continuada dels salaris, la despossessió de bens i serveis públics i la pèrdua de drets econòmics i socials de les classes treballadores i la immensa majoria de la població.

La ciutadania de Catalunya mereix que des del Govern i el Parlament no es perdi més temps en aconseguir uns Pressupostos que responguin a criteris d’equitat i signifiquin l’instrument necessari per revertir les desigualtats i la situació d’emergència social amb la que han de conviure cada dia més persones en atur crònic i sense subsidis, o amb subsidis o salaris que no treuen de la pobresa.

Cal denunciar la pròrroga vergonyosa que ens proposa aquest Govern en funcions per posar fi a un seguit de Pressupostos que s’han guiat per concepcions ideològiques que justificaven una austeritat tan esbiaixada que s´ha traduït en precarietat de vida, en desnonaments, en alimentació deficient, especialment lamentable en el cas del desnodriment i malnutrició infantil i dels més joves, i en pobresa energètica que cada hivern costa més vides.

Sense uns pressupostos amatents a les creixents necessitats de les llars, en especial les que tenen la majoria de les persones que les formen a l’atur, les monomarentals, les que hi viuen persones depenents i amb malalties cròniques, empitjoren els determinants socials de la salut i s’incrementa el que es coneix com feminització de la pobresa que amaga també la pobresa infantil. En un context de deixadesa de les seves funcions socials, els treballs de cura i imprescindibles per a la vida s’han de recolzar de nou, com en èpoques passades, en les dobles i triples jornades de les dones treballadores.

Mentre s’esquincen els drets socials amb el vist-i-plau dels governs, es posen a prova una i altra vegada les capacitats de les organitzacions socials que sí serveixen al bé comú, i es produeix una injusta redistribució intergeneracional que permet mantenir una sostenibilitat social massa tensionada: el que hauria de ser tasca prioritària s´entrega per part d’un govern que porta massa temps desentès dels seriosos problemes econòmics de la seva gent i massa anys allunyat de la realitat, a una societat civil en el límit de les seves possibilitats, aprofundint així el divorci entre la política i les necessitats reals de la ciutadania.

L’economia ha d’estar al servei de les persones i del futur de la societat. Juntament amb les prioritats econòmiques que serveixen a un petit percentatge de poderosos, es continua sacrificant a les capes mitjanes i enfonsant a les classes treballadores fins que no es resolgui el principal problema de les finances de la Generalitat que és la seva baixa i esbiaixada recaptació efectiva. Cal doncs que les persones i empreses amb majors riqueses, patrimonis, beneficis i rendes més altes contribueixin en major mesura a l’esforç de generar els recursos fiscals necessaris per una societat més justa, un creixement amb ocupació digne i uns serveis públics de qualitat. En aquest sentit augmentar les contribucions a les finances públiques dels patrimonis més alts mitjançant modificacions a l’Impost de successions i donacions i l’Impost de patrimoni eliminant de tots els impostos els beneficis fiscals que gaudeixen els sectors més privilegiats, constitueix un factor de justícia social i reequilibri pressupostari.

I no es podrà parlar de justícia social sense que des del Govern i el Parlament no s’entengui que és pedra de toc la decidida lluita contra el frau fiscal i la recuperació de tot el que s´ha extorquit en les pràctiques de corrupció, i que cal incrementar doncs els efectius humans i recursos tècnics de l’Agència Tributària de Catalunya, per perseguir el frau fiscal i evitar l’evasió fiscal dels grans patrimonis i les multinacionals. Només reduint un 20% el frau fiscal català, obtindríem més de 3.000 milions d’euros addicionals per al finançament dels bens i serveis públics.

L’ acció pressupostària del Govern s´ha de realitzar a l’ensems d’una auditoria ciutadana del deute de la Generalitat per saber qui deu a qui i per què; i quina part d’aquest deute és legítima i quina no ho és. En un compromís solemne que hauria de ser patrimoni de tots els grups del Parlament, s’hauria de considerar que el primer deure d´un bon govern és retre comptes, i això vol dir que els comptes públics siguin transparents, s’auditin de forma independent i fiable, i garanteixin de forma prioritària el finançament dels bens i serveis que representen inversió social.

Els Pressupostos que es necessiten no són de continuïtat: lluny de la mercantilització dels serveis públics, han d´assegurar que es reverteixen les privatitzacions directes o encobertes en ensenyament i sanitat, o la gestió de l’aigua, i potenciar-ne la qualitat i el control social; aquesta acció ha d’incloure -com exigeixen diverses organitzacions socials- la revisió dels contractes que signifiquen la subsidiarietat progressiva i inerme del sector públic al sector privat, les externalitzacions, i també la paralització dels consorcis i venda de dades sanitàries a empreses privades (VISC+).

Els Pressupostos que cal esperar d’un Govern de la Generalitat amatent a les necessitats de la gent de Catalunya han de fer possible un sistema educatiu de qualitat, laic i igualitari, que desenvolupi les potencialitats dels nens i nenes, que els doni la formació adient i els eduqui en la ciutadania, que signifiqui igualtat d’oportunitats en l’ensenyament. Per això cal augmentar la inversió fins a equiparar-la amb la de la mitjana europea, mentre es tendeix a una única xarxa pública que garanteixi tant l’accés universal des de l’escola bressol fins a la universitat, i la democràcia als centres d’ensenyament amb la participació vinculant de la comunitat educativa.

Igualment, els Pressupostos de la Generalitat han de revertir les polítiques sanitàries dels darrers anys que atempten contra la universalitat, la qualitat, la transparència i el caràcter públic de la propietat i gestió de la sanitat, atenent els punts de la Marea Blanca, i de forma urgent, assegurant l´atenció necessària a les persones amb dependència i universalitzant i ampliant a les noves necessitats de salut pública les carteres de serveis sanitaris, des de l’atenció primària fins a la investigació i serveis de cura, infermeria, rehabilitació i treball social.

I la darrera consideració, no per ser la última menys important: cal tenir present que a fi de que els Pressupostos de la Generalitat serveixin realment a la ciutadania, assegurin els seus drets i atenguin les seves necessitats, cal multiplicar els mecanismes d’implicació i incidència de la ciutadania en tots els afers públics amb processos de participació ciutadana real i d’arrel en l’elaboració, valoració i orientació de les polítiques publiques.

Leo en la sección DESALAMBRE  de eldiario.es que “los partidos políticos han presentado sus propuestas sobre el país que quieren defender en los próximos cuatro años. Los programas electorales son una herramienta para que los ciudadanos confronten las medidas de unos y otros. Aunque no podrán hacerlo en todas las materias. La cobertura sanitaria a los inmigrantes en situación irregular, que se vio modificada por el Gobierno en 2012, no se encuentra desarrollada en los programas de los dos grandes partidos que defienden su exclusión de una atención normalizada (aunque en diferentes grados): el Partido Popular y Ciudadanos.

Qué atención debe garantizar la sanidad pública a los inmigrantes que residen en España sin permiso de residencia fue un tema que entró con fuerza en la escena política cuando el Gobierno del Partido Popular decidió retirarles las tarjetas sanitarias en 2012. Con una reforma, el decreto ley 16/2012, el Gobierno restringió la cobertura de los inmigrantes en situación irregular a los casos de urgencias, los menores y las embarazadas. Más tarde incluyó también los casos de salud pública.

En marzo de este año, después de que Ana Mato dejara la cartera de Sanidad en manos del actual ministro, Alfonso Alonso, el Ejecutivo dio marcha atrás a parte de su política: propuso que los inmigrantes sin papeles tuvieran acceso a su médico de cabecera, es decir, a la atención primaria, siempre que cumplieran un mínimo de empadronamiento (seis meses, sugirió Sanidad en septiembre) y no superaran una determinada renta.

El ministro Alonso explicaba su postura (“asistencia de una manera normalizada a través de programas sociales (…), pero tarjeta sanitaria no”) en una entrevista en el programa Hoy por Hoy de Cadena Ser este noviembre. La negativa a conceder la tarjeta sanitaria parte de que, según dice el PP, garantizaría “un derecho exportable” del inmigrante a otros países de la UE.

Estas medidas no aparecen en el programa electoral del PP. La formación recoge que “ofrece a los españoles un proyecto de sanidad abierto, moderno, innovador y de futuro” y defiende “la misma sanidad para todos los españoles”, pero ni siquiera menciona su propuesta para los inmigrantes en situación irregular.

El programa electoral de Ciudadanos tampoco incluye la propuesta de la formación liderada por Albert Rivera. El texto menciona el tema en concreto solo para decir: “Propondremos un Pacto Europeo para la asistencia sanitaria a inmigrantes sin tarjeta de residencia que unifique la cobertura mínima exigible a los países de la unión”. Acerca de qué sanidad proporcionarían a las personas sin permiso de residencia hasta alcanzar dicho pacto no hay rastro.

Los representantes del partido político han explicado su propuesta cuando los periodistas les han abordado. La líder de Ciudadanos en Cataluña, Inés Arrimadas, afirmó en una reciente entrevista en Carne Cruda que su partido no cree en “la cobertura absoluta y total en cualquier circunstancia”, como la que defienden para los españoles y los inmigrantes con residencia legal. Ciudadanos propone para los inmigrantes en situación irregular “la que marca la Organización Mundial de la Salud que son niños y mujeres embarazadas, con sanidad total. Y (asistencia también) a las enfermedades graves, de urgencia y las que pongan en riesgo la salud pública”, añadió.

Este modelo –más excluyente que el del Partido Popular a día de hoy (que ha incluido la asistencia en atención primaria)– no aparece en su programa. En el apartado dedicado a la sanidad Ciudadanos incluye, además, algunas frases que pueden llevar a error sobre su propuesta, como “Ciudadanos defiende un sistema sanitario público y universal, solidario, equitativo para todos los ciudadanos, sin diferencias sociales o geográficas” y “la cobertura pública universal es también un importante elemento redistributivo de la renta, que permite lograr una sociedad más justa y cohesionada”.

Los partidos a favor de la universalidad

Los principales partidos políticos, excepto PP y Ciudadanos, firmaron en marzo su compromiso de derogar la ley 16/2012, de exclusión sanitaria en la próxima legislatura. Varias ONG, como Médicos del Mundo, y colectivos ciudadanos (Yo Sí, Sanidad Universal) han denunciado en estos años de reforma sanitaria los casos de exclusión y la situación de vulnerabilidad y riesgo a las que se han enfrentado las personas sin tarjeta. Tres personas, Alpha Pam, Soledad Torrico y Jeanneth Beltrán, murieron en esta legislatura en circunstancias que estos colectivos vinculan con la exclusión sanitaria.

En sus programas para los comicios del 20 de diciembre, Podemos, IU-Unidad Popular y PSOE incluyen de manera expresa su promesa. UPyD, aunque no incluye una mención al decreto ley, sí apuesta por alejar “la sanidad de la disputa política y garantizar la viabilidad futura de un sistema sanitario público, de calidad y universal”.

PSOE defiende en su programa un sistema de salud público que sea “público, universal, gratuito en el acceso, equitativo y de calidad, con una misma cartera básica de servicios para toda la ciudadanía”.

Podemos alude en el texto los casos de exclusión y promete el “derecho a la tarjeta sanitaria para todas las personas, también para los inmigrantes o emigrantes de nacionalidad española, quienes pierden el acceso a la cobertura sanitaria universal noventa días después de su salida del país”.

IU-Unidad Popular también menciona en concreto este asunto. “Se deben emprender las reformas legislativas necesarias para garantizar un modelo sanitario basado en la cobertura universal”, recoge su programa, “para garantizar que ningún español ni ningún extranjero residente en España queda excluido”.

Otras formaciones de menor tamaño, como Por un Mundo Más Justo, que ha sostenido su oposición a la reforma del PP, propone “concebir el acceso a la educación, al salud, el empleo y la vivienda como un derecho de toda persona residente en España”.

Presentació del llibre “ReaccionaDos” amb Rosa Maria Artal, Àngels Martínez Castells i Sergi Picazo
A les 19:00 hores
El 2011 es va presentar Reacciona mentre al carrer una onda d’indignació va donar lloc al 15M. En aquesta segona part del llibre es tornen a plantejar qüestions claus a les quals responen diferents especialistes. Ens acompanyen dues de les autores: Rosa María Artal i Àngels Martínez Castells. Completa la taula rodona el periodista Sergi Picazo.

Rosa María Artal és llicenciada en Ciències de la Informació. La seva vinculació amb Televisión española data de 1973, on ha presentat el Telediario 3 i l’ Informe Semanal. Va cobrir la caiguda del Mur a Berlín i fou corresponsal de televisió espanyola a Londres i directora del programa Dos en la madrugada i Rosa en la madrugada de Radio Nacional. Ha escrit a El País i Público. Des de 2012 escriu a eldiario.es. Es autora de una desena de llibres. Entre d’altres premis té el Talento de la Televisión de l’Academia de Televisión 2006 i el premi Pfeiffer de Periodisme 2007. Molt activa i influent a les xarxes socials, és autora del blog El periscopio.

Angels Martínez Castells es doctora en Ciències Econòmiques i Presidenta de Dempeus per la Salut Pública. Pertany al Consell Científic d’Attac. Interessada per temes de gènere, ciutadania i democràcia, ha escrit i publicat sobre la Unió Europea, serveis públics i molt especialment sobre salut i sanitat. Ha participat en llibres col·lectius: Reacciona (2011) Ed. Aguilar, Utopías (2012) Ed. del Páramo, Yes, We Camp, Trazos para una (R)eolución (2012), Dibbuks. Actúa (2012) Ed. DebatePerspectives (2013) Espai Fàbrica El preu de la salut (2014) Espai Fàbrica. ReaccionaDos (Aguilar 2015) i el próleg al libro de Cafeambllet(2013) Artur Mas, on són els meus diners?. http://angelsmcastells.wordpress.com/

Sergi Picazo Guillamot és periodista i professor associat de Periodismo a la UAB. Actualment treballa al nou mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme d’investigació i en anàlisi crític de la realitat social i política de Catalunya.Ha traballat a El Punt Avui, La Directa, El triangle, Illacrua, Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics i a l’ Observatori de la Cobertura de Conflictes. Ha guanyat en dues ocasions el premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis.

Organitza el club de lectura de pensament polític actual. Retransmissió en directe per internet a través del canal de Youtube del Departament de Cultura de l’Ajuntament del Prat: http://www.youtube.com/ElPratCultura

La consultora financiera gurú por méritos propios, PwC (PricewaterhouseCoopers) publicó hace un par de años “España en el mundo 2033: cuatro escenarios para actuar ahora”. Según el informe, podía preverse en el plazo de 15 años (como máximo) una configuración de bloques comerciales que significarían pocas y poderosas “gobernanzas” regionales en el camino hacia la “gobernanza global”. En base a a experiencia de la Unión Europea, se irían imponiendo reglas supraestatales con las que se gestionarían desafíos que desbordan fronteras como los migratorios, climáticos o los que se derivan (muy interesadamente, creo) de la seguridad.

El Acuerdo de Asociación Transpacífico (TPP) que ha sido noticia muy recientemente nos acerca a esta “gobernanza” poniendo énfasis en los aspectos económicos que priman sobre el respeto al funcionamiento democrático. Los aspectos de incremento de desigualdad se oscurecen, resaltando en cambio las nuevas estrategias políticas y económicas que consolidan la zona del Pacífico, de momento, como nuevo centro del mundo: y es que no es para menos: el TPP, calculan, implica al 40% de la economía global.

Pero el TPP es sobre todo la avanzadilla de los nuevos estándares de actuación comercial y política basados en los principios del inexistente libre-mercado. Marginando China, el TPP supone un “mercado” de 800 millones de personas prácticamente libre de aranceles, con una estimación de ganancias netas de 295 billones de dólares al año y que EE UU recupere el liderazgo geoeconómico a partir de sus valores nada respetuosos (incluso desde la pacata óptica europea) con los derechos laborales, la seguridad alimentaria o el respeto al medioambiente. Pueden descubrirse más entresijos del TTP en este artículo de Sandra Russo:

Los secretos del TTP

En su discurso del miércoles pasado, Cristina Fernández de Kirchner citó –y avisó que subiría a su Facebook– un artículo firmado por el Nobel Joseph Stiglitz –y por el profesor del Instituto Roosevelt Adam S. Hersh– sobre “la farsa” del TPP. Recomendó leerlo para entender a qué se le llama eufemísticamente “libre comercio”. Hace 10 días, intempestivamente dados los entuertos, las protestas y las presiones no sólo de centrales sindicales sino también de cámaras empresariales tanto de México como de Estados Unidos y Canadá, el TPP (Acuerdo Transpacífico de Cooperación Económica) fue firmado por 11 países costeros del Pacífico: Australia, Nueva Zelanda, Brunei, Canadá, Chile, Japón, Malasia, México, Perú, Singapur y Vietnam. De la región, los tres países firmantes integran la Alianza del Pacífico. Podría decirse que entre los objetivos geopolíticos más importantes por los que fue creada la Alianza del Pacífico, está la firma del TPP.

A ese bloque proponen tributar, de ganar las elecciones, tanto Mauricio Macri como Sergio Massa. No lo dicen explícitamente porque del TPP no se habla: no se oyó a nadie que les preguntara al respecto, ya que no es una pregunta que la audiencia esté esperando, dado que casi nadie sabe siquiera que existe ese tratado. Esto tampoco es magia: el secreto está planificado.

Si uno sigue atentamente los términos de ese tratado, prácticamente no necesita saber mucho más sobre la falacia de tantas promesas electorales: se trata de una reedición, aunque mucho más furiosa, del ALCA, al que en la Argentina se le dijo que no en 2005, en un gesto soberano coordinado por Néstor Kirchner, Hugo Chávez y Lula. A ese rechazo le debemos en la región la primera década en la que el crecimiento económico trajo más equidad y no más desigualdad.

Esa fue la inflexión que permitió que emergiera la Unasur, y que también desató desde entonces sucesivas intentonas golpistas en la modalidad blanda. Aquí sí podría decirse: no es la política, estúpido, es la economía. O mejor: son los negocios. O todavía con más precisión: son las corporaciones.

Stiglitz y Hersh afirman que lo que se presenta como el mayor acuerdo regional de inversión y comercio de la historia “no es lo que aparenta ser”. No es un tratado de libre comercio, como no lo era el ALCA. Es, como explican Stiglitz y Hersh, “la administración del comercio mundial” por parte de las corporaciones transnacionales más poderosas, dispuestas no solo a destruir empleo, derechos laborales y pequeñas industrias, sino también las corporaciones más pequeñas, un fenómeno que expresa la fase loca del capitalismo que nos toca. El salvajismo de los términos del TPP, así como el de los otros dos Tratados similares que Estados Unidos impulsa en Europa (el TTIP) y el resto del mundo (el TISA, que abarca a 52 países), es tal, que en los tres casos se vienen desarrollando negociaciones en secreto, y se propone y compromete a los Estados firmantes a seguir manteniendo ese secreto durante cinco años, es decir, más de lo que dura un mandato presidencial en muchos de ellos. Por eso nadie sabe de qué se trata. Los medios de comunicación hacen su parte en lo que se refiere a desinformación.

En la primera semana de octubre, Wikileaks filtró, sin embargo, algunas de las condiciones que impone el TPP a sus miembros. No sólo son leoninas, hipócritas y neocolonialistas, sino ilegales: lo que pretenden las corporaciones es erigirse en un poder supranacional que pase por encima de las respectivas constituciones y los andamiajes legales de cada país. Es una clara renuncia a la soberanía y, en consecuencia, con el nombre de “libre comercio”, a lo que se renuncia es a la libertad nacional respectiva de manejar la propia economía.

El texto de Stiglitz y Hersh desarrollaba lo que sucederá, por ejemplo, en los países miembros, con las patentes farmacéuticas y con la investigación científica. Precisamente, el Capítulo del Tratado que filtró Wikileaks fue el de Derechos de Propiedad Intelectual. “Considere lo que haría el acuerdo –dice el texto de Stiglitz y Hersh– en cuanto a ampliar los derechos de propiedad intelectual de las grandes compañías farmacéuticas, tal como nos dimos cuenta al leer versiones del texto de negociación que se filtraron al exterior”. Lo que se puso a la firma, en efecto, es la aceptación de exclusividad de patentes farmacéuticas y la imposibilidad de que en cada país continúe, crezca o nazca la investigación científica en ese rubro. Se prohíbe la venta de medicamentos genéricos, para dejarle la cancha libre, en stocks y precios, a los grandes laboratorios.

También se filtró que tanto el TPP como el TISA contienen la cláusula ISDS, que en Europa hizo, por su escandalosa naturaleza sometedora, que el Parlamento Europeo frenara el avance del TTIP. Ahora, corporaciones y buitres operan en muchos medios de comunicación y fundaciones para imponer la idea de que el Parlamento Europeo está lleno de vagos que impiden el progreso de la UE. Lo de siempre. La ISDS es la cláusula de arbitraje privado al que se apela cuando un Estado y una corporación entren en conflicto por expectativas de ganancias defraudadas. La privatización de la justicia. La victoria total de las corporaciones, que podrán reírseles en la cara a los Parlamentos y a las jurisdicciones legales.

Stiglitz y Hersh dan el ejemplo de la antigua Phillip Morris, un antecedente de esta conducta corporativa depredadora: la tabacalera está en juicio mediante uno de esos “arbitrajes” contra Australia y Uruguay, ya que ambos gobiernos exigieron que las cajetillas de cigarrillos llevaran etiquetas de advertencia sobre los efectos del tabaco. Se montaron en ese juicio porque ya tuvieron éxito hace unos años con Canadá: su gobierno se retractó y dejó de exigir la advertencia en los paquetes de cigarrillos.

Desde México, el periodista Alejandro Villamar trabajó sobre otro punto del TPP que los grandes medios olvidaron informar, y que vaya si era una noticia. Hace un par de semanas, decenas de miles de integrantes de sindicatos canadienses, norteamericanos y mexicanos, y también cámaras empresarias de esos tres países, rechazaron públicamente el TPP. Son los vinculados con la industria automotriz.

El 21 de septiembre los ministros de Comercio de los tres países recibieron una carta firmada por el Instituto Estadounidense del Hierro y el Acero (AISI), la Asociación Canadiense de Productores Siderúrgicos (CSPA) y la Cámara Nacional de la industria del Hierro y el Acero (Canacero), con un mensaje claro: “Ha habido reportes de que está en consideración un más bajo contenido de valor regional para automóviles y autopartes en el TPP. Nuestros miembros se oponen fuertemente a ello”.

Por su lado, los grandes sindicatos (la Federación Estadounidense del Trabajo, el Congreso de Organizaciones Industriales, el Congreso del Trabajo de Canadá, y la Unión de Trabajadores de México), se movilizaron en protestas simultáneas y unificaron una propuesta. Uno de sus párrafos dice que, ante la inminente firma del TPP, proponen “una solución al déficit del trabajo decente (de acuerdo con la definición de la OIT) de una manera sostenible, reconstruir nuestras economías mediante el fortalecimiento del mercado interno, aumentando el poder adquisitivo de los trabajadores, y superar las asimetrías entre nuestros países a través de la distribución equitativa del trabajo productivo”. Al que le suene algún término de esta propuesta de trabajadores mexicanos, canadienses y norteamericanos, tiene razón. Lo que piden es otro modelo. Uno que conocemos acá en el sur.

Democracia o corporaciones no es un slogan pasado de moda, sino una aspiración del 1 por ciento más rico de la población mundial, vehiculizado a través de gobiernos eunucos que han perdido la noción vigorosa de la política y también el respeto por sus electorados. Si negocian en secreto, de espaldas a sus pueblos, tratados que una vez firmados les quitarán cualquier posibilidad de soberanía política, independencia económica y justicia social, esa capitulación cierra el círculo vicioso: la política no sirve para nada, y si son todos iguales, que gobiernen los tecnócratas. ¿Cuántas veces tendremos que ver la misma película recoloreada y decorada con palabras que expresan lo contrario de los efectos que producen? ¿Y por qué los grandes medios no explican todo esto? Ya sabemos la respuesta. Lo que llaman “progreso” no es sopa. Es olla popular.

Fuente: http://www.pagina12.com.ar/diario/contratapa/13-284299-2015-10-21.html

A vegades toca reciclar material publicat perquè el tema s’ho val i les persones, més. El primer de febrer d’aquest any ja vaig penjar un post parlant de la Marta del que en recupero avui elements essencials per animar-vos a omplir diumenge l’Estació del Nord i fer realitat la proposta de que el Canvi no s’Atura.

Diumenge podreu escoltar de nou què ens diu la Marta Sibina, exdirectora de Cafèambllet i activista contra la corrupció i la defensa dels serveis públics, perquè el Plenari de Barcelona En Comú ha decidit -per una aclaparadora majoria- fer un pas endavant i presentar una candidatura catalana ciutadanista a les eleccions generals. Ho explicaran en un acte obert a tothom el diumenge vinent 25 a les 18h a l’Estació del Nord. Les persones que convoquen i parlaran mereixen que les escoltem: són Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i referència del municipalisme ciutadà; Xavi Domènech, historiador dels moviments socials, Olga Rodríguez Fernández, dignificació del periodisme compromès, i el polític galleg, històric i ben actual, Xosé M. Beiras. I també la Marta Sibina.

El motiu de la trobada crec que és força desitjat i compartit: Des de Barcelona en Comú es vol impulsar una candidatura catalana que reculli el màxim de sensibilitats i lluites socials possibles, que no sigui una sopa de lletres i que defensi la radicalitat democràtica i el municipalisme com a eines de transformació social. Que posi les institucions al servei de les persones…. Torna a ser doncs un bon moment per preparar bé les coses i demostrar la força de la gent. I no calen massa paraules: la Marta Sibina de cafeAMBllet diu l’essencial en aquest vídeo que feia referència a les passades eleccions però que serveix, en forma i fons, per preparar-nos pel 20-D. I perquè altres propostes en les que no estiguin ni l’Ada Colau ni la Marta Sibina no cerquen construir aquest futur col.lectiu de dignitat, lluny del que proposen els representants de les empreses i famílies de sempre, de parla catalana o castellana, massa viatjades a paradisos fiscals, i entrampades com estan casos de corrupció cronificada.

La Marta, en el vídeo, ens convida a fer un esforç de generositat, però sobre tot d’intel·ligència. Val la pena que hi dediquem una estoneta a sentir-la avui, a reinterpretar les seves paraules del passat mes de gener, i que diumenge recollim la invitació i tornem a escoltar-la. Perquè si ens posem d’acord totes les persones que ens hem pogut posar, en un moment o altre, en el cos o l’esperit, les samarretes que porten ben llampants els noms de les xarxes que construïm fent ciutadania, digueu-me si no tenim prou força com per fer fóra del govern de Madrid els presumptes implicats i els seus còmplices. I entre totes i tots fer possible que el Canvi no s’Aturi. Perquè calen dones per construir la democràcia REAL, i sobre tot dones valentes, honestes i lúcides com l’Ada, l’Olga i la Marta, i totes tres estaran diumenge a l’Estació del Nord per convidar-nos a una alternativa de canvi que no podrem refusar… n’estic segura.

No tota la política està en stand-by a Catalunya, esperant el resultat d’unes negociacions molt de cúpula, mentre el govern en funcions, sense soroll ni control de cap mena, va fent de les seves. Per exemple,l’Hospital de Mataró sense que el Comité d’Empresa en sàpiga res, veu suspensa la seva autonomia de gestió que significa, entre altres coses, segons el director del CatSalut Josep Maria Padrosa, que es pagaran, com a màxim, el 25% de les retribucions variables vinculades a objetius mentre desapareix el pagament de complementes de productivitat (i augmenten les derivacions). De, nou la reducció del dèficit surt en gran mesura de les nòmines de les persones que treballen a la sanitat- I es demostra que l’autonomia de gestió no és un principi tan ferm i fonamental del model Boi Ruiz, sinó una manera més d’anar retallant i mercantilitzant la sanitat.

Per això és ja una victòria que la Marea Blanca es reunís en un Parlament encara per constituir amb el grup parlamentari de Catalunya Si que es Pot, i sobre la reunió escriu Jéssica Mouzo a El Pais:

Ni pactos sanitarios ni acuerdos concretos entre partidos. La Marea Blanca, la plataforma que aglutina unas 60 entidades en defensa de la sanidad pública, dejó claro ayer que no aceptará medias tintas a la hora de abordar la situación de la sanidad catalana, menguada por los recortes a los que ha sido sometida durante la última legislatura (unos 1.000 millones menos de presupuesto). “No nos dejemos enredar con pactos sanitarios”, advirtió Pep Martí, miembro de la Marea Blanca, durante una reunión con el grupo parlamentario de Catalunya Sí Que Es Pot. La plataforma abogó por una transformación total del modelo sanitario catalán.

“No nos dejemos enredar con pactos sanitarios”, advierte la Marea Blanca

Con la vista puesta en la próxima legislatura, la Marea Blanca ha empezado a apretar a los grupos parlamentarios sobre la situación de la sanidad catalana. Hace una semana, la plataforma advertía de que no estaba dispuesta a tolerar “más decisiones que sean una hipoteca para la sanidad del futuro” y alertaba de que el Gobierno en funciones, liberado del control parlamentario habitual, estaba “tomando decisiones que afectaban al sistema sanitario público”. El grupo parlamentario que encabeza Lluís Rabell se reunió ayer con la plataforma para “coordinar una respuesta conjunta a esta situación”.

“Es el momento de trabajar por un nuevo modelo sanitario”, alentó Martí. El controvertido modelo catalán se caracteriza por dar asistencia pública a través de centros de titularidad pública y privada (modelo mixto). Para sus detractores, este sistema, que pervivió durante 20 años con la connivencia de los grandes partidos, es el culpable de los grandes males actuales de la sanidad catalana.
Publicidad

La plataforma apuesta por “ofrecer resistencia técnica con el objetivo final de poder cambiar el modelo sanitario”

”El modelo no ha cambiado, simplemente se ha agravado la situación”, apuntó Cesca Zapater, del Foro Catalán de Atención Primaria (FoCAP). La Marea Blanca expuso ante el propio Rabell y los diputados electos Albano Dante-Fachín (Podem), Ángels Martínez Castells y Marta Ribas (ICV), su intención de “fijar las líneas rojas de cómo tiene que ser el modelo sanitario público, de calidad y universal” que quieren. En la charla también se abordaron temas controvertidos como el proyecto VISC+ de venta de datos sanitarios anónimos, la actividad privada que se hace en centros públicos y la externalización de ambulatorios y servicios hospitalarios.

En la reunión quedó patente la intención de la plataforma de emprender las acciones de resistencia necesarias para frenar los proyectos impulsados por Salud. “Instalarse en la inercia de este Gobierno es lo peor que podemos hacer”, advirtió Toni Barbará, portavoz de Dempeus per la Salud Pública. Así, la Marea acordó con el partido “elaborar una lista de urgencia” sobre los temas que corre más prisa solucionar y “ofrecer resistencia técnica con el objetivo final de poder cambiar el modelo sanitario”.
.

I també Siscu Baiges deixa constància de que els problemes socials estan presents en el Parlament a CatalunyaPlural:

La Plataforma ‘Pobresa Zero’ ha organitzat un acte, davant del Parlament de Catalunya, per demanar els partits polítics que van obtenir escons a les eleccions del passat 27 de setembre que posin a l’agenda d’aquesta legislatura la lluita contra les desigualtats i la pobresa. L’acte, que s’ha la vigília del 17 d’octubre, dia que commemora mundialment la lluita contra la pobresa, ha consistit en la lectura d’un manifest de 12 punts, per part de dirigents i portaveus de diverses entitats i col·lectius que formen part d’aquesta Plataforma. Diputats de totes les opcions polítiques representades al nou Parlament han recollit les propostes de ‘Pobresa Zero’ llevat del PP, que no hi ha estat present. “Junts pel Sí”, ha estat representada pel diputat Oriol Amorós, ERC, que ha assumit, per tant, la representació de CDC. David Fernández, per les CUP, Noemí de la Calle, de Ciutadans, Eva Granados, del PSC, i Lluís Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, també hi han assistit.

El Manifest comença recordant que “un de cada cinc habitants del planeta viu en situació de pobresa, la mateix proporció que a casa nostra” i que els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides es proposen “posar fi a la pobresa arreu del món” i “l’adopció de noves polítiques fiscals, salarials i de protecció social per aconseguir progressivament una major igualtat”.

Reclama “un canvi de model econòmic i social orientat a la justícia global” i assenyala la responsabilitat dels poders públics a l’hora “de desplegar polítiques predistributives i redistributives per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa”. La fita és, segons ‘Pobresa Zero’ “fer de Catalunya un país més just, on totes les persones tinguem les mateixes oportunitats per a una vida digna i plena, i que alhora contribueixi a fer-ho possible també arreu del món”.

Els organitzadors de l’acte han instal·lat davant el Parlament un plafó amb espai pels 12 mesos de l’any i després de la lectura de cadascun dels apartats del Manifest s’hi ha anat col·locant les reivindicacions successives. Al gener s’hi ha enganxat la necessitat de “construir un mercat de treball just i una economia centrada en les persones”, en un text que lamenta que “les desigualtats a Espanya s’han accentuat més que en qualsevol altre Estat desenvolupat”, que el 15% dels treballadors siguin pobres i que la bretxa de gènere continuï creixent.

“Cal garantir una educació equitativa i de qualitat que asseguri la igualtat d’oportunitats” i “el dret a l’educació més enllà de l’escola als més vulnerables” es llegeix en el punt dedicat a l’ensenyament. S’inclou, també, la reivindicació d’una fiscalitat justa que lluiti contra el frau i “on paguin més els que més tenen” i un sistema de prestacions que garanteixi uns mínims a tothom. En aquest darrer capítol, les xifres de què disposa ‘Pobresa Zero’ detecten que hi ha 519.800 catalans desocupats que no cobren cap subsidi i 257.00 que viuen en llars on no hi entra cap ingrés. S’ha tornat a posar sobre la taula la Renda Garantida de Ciutadania, a la qual CiU s’hi va oposar en l’anterior legislatura i ara està per veure si ‘Junts pel Sí’ l’assumeix o no.

Habitatges dignes i no als copagaments

També es planteja la necessitat de “assegurar un habitatge digne per tothom, l’eradicació de les polítiques migratòries racistes –amb la suspensió de les ordres d’expulsió i el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers- i que es garanteixi els serveis sociosanitaris com un dret universal, sense copagaments i capaços de promoure l’autonomia personal.

Els apartats més centrats en l’economia del Manifest exigeixen el control de les transaccions financeres, per acabar amb l’evasió, el frau fiscal, el blanqueig de capitals i el predomini de l’economia especulativa sobre la productiva, que s’auditi el deute públic per dilucidar-ne la seva legitimitat, que se supervisi les inversions realitzades per les empreses transnacionals per evitar les agressions que sovint cometen als drets humans i el foment del comerç equitatiu i sostenible entre els països.

El darrer dels punts, corresponent al mes de desembre al plafó de ‘Pobresa Zero’, aspira a cumplir una recomanació de Nacions Unides que ni Catalunya ni Espanya mai no han assolit: “destinar el 0’7% del PIB al desenvolupament dels més empobrits”. Això “mostraria una mínima voluntat política que ha d’anar acompanyada de polítiques transversals coherents per fomentar el desenvolupament sostenible, la igualtat de gènere i la construcció de pau”.

Els convocants resumeixen totes aquestes reivindicacions en la necessitat de “actuar sobre les causes estructurals de les desigualtats potenciant els poders públics com a actor principal de la cohesió social i de l’economia a través de la regulació perquè els mercats treballin per al benestar comú, amb l’objectiu d’oferir un marc real d’igualtat d’oportunitats, afavorir la redistribució de la riquesa i garantir una vida digna per tothom”.

La Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, Lafede.cat, el Col·legi Oficial de Treball Social i el de Pedagogs són les quatre entitats promotores de la campanya Pobresa Zero, amb la participació del Casal dels Infants, CCOO, UGT, ECAS-Entitats Catalanes d’Acció Social, la FaPaC, la Federació Catalana del Voluntariat Social, la Fundació Codespa, Oxfam Intermón, Sonrisas de Bombay i la Universitat Politècnica de Catalunya i l’adhesió d’altres universitats, col·legis professionals, organitzacions no governamentals pel desenvolupament i solidàries i diverses plataformes socials i polítiques.

Els que em coneixeu, m’entendreu molt bé i no cal que digui massa coses. Els que no em coneixen tant, potser poden tenir interès en saber perquè no vull acompanyar a Artur Mas a cap Jutjat, i em desmarco amb nitidesa dels intents de confusió que poden portar a gent de bona fe a aplaudir la seva representació en el paper de màrtir. Jo ja n’he tingut prou de bon principi. No m’el crec, ni a ell, ni als que li fan el llit. I molt menys als que volen que sigui President per seguir saquejant la sanitat pública.

I si apel.leu a la dignitat de la institució, permeteu que us digui que tampoc puc fer veure que no m’adono de la retroalimentació que hi ha entre PP (i el seu escolanet avantatjat de Ciutadans) i Convergència. Crec que a tots plegats (PP, C’s i Convergència) ja els hi va be tot aquest sainet, amb tocs pretesament dramàtics, i no m’agrada la proposta de fer de figurant en muntatges interessats mentre es retallen les beques-menjador o augmenten les derivacions a la sanitat privada. La qüestió nacional és inseparable de la social, i per sort hi ha més gent que ho veu de manera semblant a com jo ho veig. Per exemple, així s’explicava Ermengol Gassiot a Xarxa Penedès

“Ho sento, però no puc. No puc dir que em solidaritzo amb l’Artur Mas. Ni puc, ni vull. I dic això sent plenament conscient que l’acció judicial contra ell junt amb la Irene Rigau i la Joana Ortega és una autèntica barbaritat que cal combatre. Barbaritat com moltes altres accions judicials, és ben cert, i això no treu en absolut que també l’haguem de criticar. Però per injusta que sigui, no fa ni de lluny que l’Artur Mas sigui un dels nostres. En absolut.

No em puc solidaritzar amb un cap d’un govern que sistemàticament s’ha personat com a acusació contra militants de moviments socials, sindicals i polítics de l’esquerra alternativa. Un exemple n’és la condemna de 8 persones per la manifestació davant el Parlament el juny del 2011, motivada per un recurs presentat entre d’altres pel govern que ell presidia i pel Parlament on el seu partit era majoritari. D’altres, els diversos empresonaments de companyes i companys denunciats i detinguts pels Mossos d’Esquadra després de la vaga general del 29 de març de 2012. També em vénen al cap les persones que han perdut un ull per actuacions dels Mossos d’Esquadra sota el seu govern, un govern que ha tergiversat la realitat per evitar, precisament, que es fes un mínim de justícia. En aquests casos i en el de morts a comissaria o en el moment de ser reduïts pels Mossos d’Esquadra, com els del Yassir del Vendrell o el Juan Andrés Benítez del Raval de Barcelona. I no vull oblidar tampoc les privatitzacions d’empreses i serveis públics, o la venda directa de patrimoni de la Generalitat. Ni com aquestes privatitzacions, que han omplert les butxaques d’amics del president, es correlacionen amb situacions tràgiques com la mort fa pocs mesos d’un malalt de cor a Tarragona mentre la unitat hospitalària que l’havia de tractar estava tancada per ordre governamental. O, per exemple, com els darrers anys l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques ha reduït significativament la concessió de d’incapacitats per malalties amb greus prejudicis per persones que pateixen fatiga crònica, fibromiàlgia i afeccions similars. De fet, també em ve a la memòria que alguns inspectors del Departament d’Ensenyament han amenaçat amb denúncies les escoles que, de manera activa, han mostrat la seva insubmissió a la Llei Wert.

Posats a solidaritzar-me, prefereixo fer-ho amb les desenes de milers de persones desallotjades de casa seva mentre ell ha sigut president. Moltes d’elles ho van ser amb les mesures de desnonament exprés aprovades pel Congrés de Diputats a proposta, precisament, de CiU. I també amb les persones que passen hores i hores a la cua de l’atur, víctimes dels acomiadaments agilitzats per les reformes laborals també validades pel partit de l’Artur. I amb la mainada que a Catalunya va a escola sense esmorzar, sovint fills i filles d’aturades o de treballadors/es amb salaris de misèria, estimulats també per les reformes laborals esmentades. I no cal dir que també em solidaritzo amb els treballadors acomiadats de Panrico després de mesos de lluita. Recordo com l’empresa va cobrar quantioses subvencions de la Generalitat mentre feia fora aquests treballadors. També són receptors/es de la meva solidaritat els i les treballadores públiques, docents, personal sanitari, del tercer sector. Treballadors i treballadores que, malgrat patir una forta degradació de les seves condicions laborals sota els governs d’en Mas, han seguit lluitant per la qualitat de vida de la població del nostre país. I això em fa recordar els milers de professors/es interines que van perdre la feina el setembre de 2012, amb Rigau com a consellera d’ensenyament. I també tots/es els companys d’universitat, joves la majoria, que ara estan al carrer.

Des del meu punt de vista, una cosa és la indignació i el rebuig per una acció judicial en contra del que, formalment i amb totes les limitacions que coneixem, va ser una consulta a la població de Catalunya. Aquesta indignació l’hem de vehicular en una lluita activa per transformar la realitat, una realitat de la qual actualment emanen iniciatives jurídiques com aquesta o com les que s’han emprès, a nivell de desenes o centenars, contra militants socials. Qui sap, potser en aquesta lluita em podria arribar a trobar el Mas, ni que fos puntualment. Però una altra cosa és el suport cap a l’Artur Mas, a nivell individual. Una persona de la qual no hem parat de criticar la seva acció de govern i no ens han deixat d’escandalitzar pels efectes negatius que ha tingut sobre les vides d’una part considerable de la població de Catalunya.

Suposo que si fos un liberal i em cregués la democràcia burgesa, podria arribar a justificar la idea de ser solidari amb la figura, en abstracte, del President. Com a delegat de la sobirania popular, o quelcom semblant. Però com que defenso la necessitat d’enderrocar les institucions i la legalitat que emana del sistema capitalista, tampoc no em puc sentir solidari d’aquesta manera. Prefereixo, en canvi, treballar activament per fer de la nostra una realitat diferent. Basada en la plena llibertat col·lectiva i individual, on l’explotació sigui un record del passat. I, em temo, que en l’intent ens trobarem en Mas en el bàndol oposat.”

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari general de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

Hace pocos minutos que Albano Dante Fachin Pozzi acaba de retomar, momentáneamente, su vertiente de crítico de cine que le descubrí con Sicko, de Michel Moore, y publica este mensaje que difundo y aplaudo:

Hay tres tipos de películas:
las malas, las buenas y las que necesitas que todo el mundo vea.

Este texto es sobre una de las últimas. Se llama “No estamos solos” e intentaré explicar porque tenéis que verla…

La cosa empieza cuando millones de ciudadanos de un país (en este caso España) se dan cuenta de que les están tomando el pelo, de que les está robando, estafando y aplastando. La cosa sigue cuando unos cuantos de ellos (miles, centenares de miles, millones) deciden “hacer algo”. De eso va el documental “No estamos solos”, producido por el Gran Wyoming y Pere Portabella y dirigido por Pere Joan Ventura.

Pero mucha, mucha, mucha atención: en el documental salen indignados, manifestantes, luchas sociales, iniciativas ciudadanas… si… pero eso no es lo que hace grande, imprescindible, a esta película. Me explico. El periodista argentino Rodolfo Walsh –que se enfrentó a la feroz dictadura argentina con una maquina de escribir– detectó en medio del baño de sangre y de terror que vivió el país dónde radicaba la base del poder. Escribió:
“Nuestras clases dominantes han procurado siempre que los trabajadores no tengan historia, no tengan doctrina, no tengan héroes y mártires. Cada lucha debe empezar de nuevo, separada de las luchas anteriores: la experiencia colectiva se pierde, las lecciones se olvidan. La historia parece así como propiedad privada cuyos dueños son los dueños de todas las otras cosas.”

Y ahí está lo que hace que sea obligatorio ir a ver esta película.

“No estamos solos nos recuerda una realidad profunda que el poder intenta por todos los medios a su alcance que olvidemos, que no sepamos: que el único patrimonio real que tenemos es tenernos los unos a los otros. “No estamos solos” no es un ejercicio de autoafirmación, ni un retrato de un momento histórico y social. Es un arma imprescindible de recuperación de la democracia, de consciencia compartida y de motor de cambios que, con armas como estas, ya no son solo posibles sino que son inevitables. Inevitables siempre y cuando nos lo sepamos explicar. Siempre y cuando seamos capaces de reconocernos, de descubrirnos como comunidad, como compañeros, como únicos soberanos de nuestra vida en común. Esta película lo hace todo más inevitable.

En medio de la feroz dictadura argentina Walsh repartía octavillas para explicar lo que le estaba pasando a esa sociedad. Esas octavillas incluían siempre un pie de página que decía:
“Reproduzca esta información, hágala circular por los medios a su alcance: a mano, a máquina, a mimeógrafo, oralmente. Mande copias a sus amigos: nueve de cada diez las estarán esperando. Millones quieren ser informados. El terror se basa en la incomunicación. Rompa el aislamiento. Vuelva a sentir la satisfacción moral de un acto de libertad. Derrote el terror. Haga circular esta información”.

“No estamos solos” derrota el terror. Ante los terrores que nos aquejan como sociedad –paro, desahucios, precariedad, injusticia, represión– esta película nos hace volver a sentir “la satisfacción moral de un acto de libertad”. Resumiendo: ID A VER “NO ESTAMOS SOLOS”…

Y “haga circular esta información”.
Un abrazo,
Albano

PD1: Llevad pañuelo. Vais a llorar de alegría
PD2: Abrid bien los ojos pero también los oídos. La música es impresionante… porque la hemos hecho todos.
PD3: En Barcelona la podéis ver en los cines Verdi. En Madrid Cines Gólem. Id antes que la quiten! Más info: https://www.facebook.com/proyectonoestamossolos
PD3: El tráiler: https://www.youtube.com/watch?v=Q85QThwxu-Y

Per “reiniciar” el bloc desprès de la tempesta del #27S, trio aquest text breu però contundent d’Andreu Mayayo. La memòria a 10 anys també pot ser molt aclaridora per la història, i pot ajudar a vèncer cants de sirenes que no són altra cosa que caríssimes tramoïes polítiques per deixar sense alternativa les classes treballadores. (Mentre vaig fent aquesta entradeta, no deixo de pensar en amics comuns que dissortadament ja no estan entre nosaltres, i que segurament veurien bé les idees fonamentals de Mayayo per recomençar la necessària drecera.)

.

EL CATALANISME: ALLÒ QUE EL VENT S’ENDUGUÈ

Avui fa deu anys d’una foto històrica a l’hemicicle del Parlament, amb els diputats dempeus aplaudint. En la instantània hi vèiem, a la primera fila, Pasqual Maragall radiant, Artur Mas sense ulleres posant la mà a l’espatlla d’una Manuela de Madre somrient, al seu costat Josep-Lluís Carod-Rovira amb cara de satisfet i tot seguit Joan Saura picant de mans. Darrere de les seves espatlles es distingeixen Miquel Iceta, Joan Ridao, Felip Puig, Josep M. Pelegrí, Francesc Homs… Tan sols quedava fora de pla Josep Piqué, president del Grup Parlamentari del PP, que de ben segur arrufava el nas.

El 30 de setembre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava per 120 vots a favor i 15 en contra el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític, liderat pel Govern d’Esquerres, havia fet el cim. Un catalanisme polític, convé recordar, representat per CiU, PSC, ERC i ICV-EUIA, que aplegava, des de feia vint-i-cinc anys, el 90% dels diputats i el 85% del vot popular. Això sí, amb una forta abstenció diferencial, respecte les eleccions a Corts, que oscil·lava entre el mig i el milió de vots.

Després d’una intervenció unilateral en el procés negociador d’Artur Mas amb el president Rodríguez Zapatero, que esquerdava la unitat catalanista, en el referèndum –aquest sí amb paperetes del sí i del no– ERC es despenjava del sí i coincidia –per raons diferents, per descomptat– amb el no del PP. L’Estatut naixia afeblit i amb plom a les ales que feia preveure una volada curta, sobretot davant la fugida d’estudi del PSOE i l’acarnissament del PP. El relat d’aquest darrers deu anys és més o menys conegut encara que caldrà explicar-ho tot amb pèls i senyals per a treure l’aigua clara.

Les eleccions del proppassat diumenge, amb una participació extraordinària, suposen un canvi radical en el sistema de partits i en la correlació de forces al Parlament. Hem passat de la polarització social (dreta/esquerra) a la polarització identitària (independentistes/unionistes). Surfejant amb habilitat sobre l’onada d’indignació popular, Artur Mas –l’únic supervivent polític de la primera fila de la foto de deu anys enrere– ha estat l’arquitecte del nou escenari polític postcatalanista. Artur Mas ha decretat la fi de la política, del conflicte social, de la confrontació d’esquerres i de dretes tot dibuixant i etiquetant els nous subjectes polític. Ras i curt: no hi ha espai electoral pel catalanisme no independentista i l’alternativa és un partit català però anticatalanista. En aquest sentit, podem passar d’una nació sense Estat a un Estat sense nació. I un prec final, deixin de llençar floretes i d’invocar el nom del PSUC en va. Aquesta no és la Catalunya del PSUC.

A aquestes alçades ja saben totes i tots qui és l’Albano Dante Fachín, com ha anat creixent en la campanya i com representa una certesa de que gent com ell és la que ha d’estar a partir del 27 de setembre al Parlament. Perquè encara crec en la política i en les persones dignes i honestes, crec en el gran paper que ferà l’Albano com a parlamentari. I, n’estic segura també, que mai perdrà la frescor i sinceritat que demostra en aquest video de Blanes…

Aquí trobeu l’Albano en estat pur… I us asseguro que val la pena veure’l més d’una vegada…

Y si en volen més (val la pena) a Crític, per exemple, en aquesta entrevista de Yeray S. Iborra:

Albano Dante (Bahía Blanca, Argentina, 1976) és el MacGyver de l’activisme català. Amb un xiclet i un clip va fundar ‘Cafèambllet’. Una investigació sense precedents sobre corrupció a la sanitat, ‘Artur Mas: on són els meus diners?’ (2013), el posa en boca de tots. Dante, quasi filòleg en llengua anglesa –40 crèdits de ‘delay’–, ha estat, amb Marta Sibina, garant del periodisme/activisme. Cita el 15-M com un “clic”. Ara inicia la carrera política amb Podem, tot i les simpaties cap a Procés Constituent i la camaraderia amb molts cupaires. Acaba 5è en la llista de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP). Ara el xiclet i el clip no li serveixen: necessita també un ‘smartphone’.

Em fa mal que em diguin que vaig contra Catalunya i que m’aprofito dels moviments socials (…)

Em seràs sincer, o ja ets un polític professional?

Al final, la campanya és un exercici de proposar solucions col·lectives a problemes col·lectius, la qual cosa suposa… [s’ho pensa].

…Ai, que t’estàs tornant un polític.

No t’estic responent com un polític. Si no, no m’ho pensaria tant [riu]. Però, seriosament, una campanya suposa fer-te teves moltes sensibilitats i donar-hi articulació política. Com en una assemblea, que mai deixes de ser tu, però formes part d’una cosa àmplia, que t’obliga a entendre l’altre. Això es pot interpretar com parlar amb consignes.

A tu te’n passen, de consignes?

Hum… Jo no les faig servir. Per sort, estic en una organització amb la qual comparteixo molt i no em toca dir coses que no m’agraden. Quan hi vaig entrar, ja vaig dir: “Sempre he dit el que m’ha donat la gana. Suposarà això deixar de fer-ho?”. Si fos així, estaria perdent el temps.

I com va?

De moment no ha estat així. A més, en campanya, els reptes polítics obliguen a elaborar discursos al moment, i jo ho estic fent sense pressió. Les campanyes, en principi, serveixen per tancar files; però, en aquesta candidatura on participo, si se l’escolta amb atenció, hi ha polifonia.

Fa anys que prens part en la política de carrer; ara fas el traspàs a la política institucional. Què et motiva a fer-ho en un sentit personal? Quins agents hi intervenen?

A nivell personal: les coses que vaig descobrir amb el tema de la sanitat… Que en un hospital desapareguin 2,4 milions: això ve de decisions que es prenen en parlaments. Arreglar això no depèn només dels parlaments, però cal intentar anar-hi. I hem vist els avantatges de la lluita del carrer en parlaments. A més, quan va sortir Podem, em va interpel·lar la idea de la participació. Em feia mandra fer carrera política de partit. Podem em va fer sentir: “Que maco! Em sento interpel·lat”. Molta de la gent implicada en Podem o la coneixia abans o la vaig conèixer després, em trucaven per participar en debats sobre sanitat (com també ho feien la CUP i altres formacions). La meva entrada a Podem va ser a partir del Cercle de Sanitat.

Però alguna correlació més de forces ha d’haver-hi fins a establir-te com el candidat, no?

Bé, em vaig implicar en una cosa concreta. A partir d’aquí, coneixes gent. Quan jo vaig veure que hi havia una força que tenia al seu ADN la defensa de la sanitat, ho vaig veure una eina més. Vaig pensar en com ajudar-los. Fins que va haver-hi un moment en què aquest mateix grup em va dir: “Presenta-t’hi”.

Quina relació hi ha hagut amb Madrid? Se us ha abandonat?

Una cosa que es tira per la cara a Podem és: “Aquests són una sucursal de Madrid”. Jo amb en Pablo [Iglesias] o amb l’Íñigo [Errejón] he parlat, sumant minuts… Cinc minuts? A mi també em va sorprendre. Ja vaig dir que no arribava aquí a dir el que em diguessin. I en un cert sentit, en el de posar-nos a elaborar, em va semblar fantàstic que encara avui ningú m’hagi dit res. Ho hem construït des d’aquí, als cercles. Que ningú es pensi que cada missatge està mil·limetrat…

Deixa’m donar-te una altra lectura: més enllà de la –beneficiosa– autonomia dels cercles, aquesta llibertat no respon també al centralisme de Podem? Més que donar llibertat, fa la sensació que se’n despreocupen…

Bé, jo més que com a candidat et dic com Cercle: jo no he preguntat a ningú si podia criticar els càrrecs de confiança, per exemple. Ens deixen fer. Per a mi, com saps, el TTIP és fonamental; hi ha qui em diu que és un tema complicat per explicar en campanya; jo he decidit explicar-ho. A mi, els números 50 (m’ho invento) de la llista de CSQEP em pregunten: “Escolta, per on he d’atacar, què he de dir…”. I els dic que facin la seva. Jo creia que en els partits polítics això estava més pactat… En aquest no.

Potser per això Pablo Iglesias ve a Catalunya i desperta tant recel…

Vaig veure l’altre dia l’enrenou. Vaig mirar el míting a Internet. Entenc que en campanya es busquen les pessigolles a l’altre, com a part del joc, però jo, sincerament, això de l’”etnicisme” i tal, no ho vaig veure. Vaig llegir una apel·lació a la participació electoral; hi ha una part de la població catalana que no se sent interpel·lada en les autonòmiques. D’altra banda, crec que això també parla de la pluralitat. (…) Crec que està assumint un risc pel que fa a Catalunya. És un tema ben complicat, i més a l’Espanya d’avui. Ja vam veure Pedro Sánchez amb la bandera ‘a tope’. Si algú vol que Podem sigui una força independentista, no té sentit. Quan s’aïlla Podem en el bloc del ‘no’, el que passa és que hi ha una por a l’independentisme que a Espanya hi hagi alguna cosa més que Morenés i García-Margallo. No és veritat que no hi hagi res a fer mirant a Espanya. Aquesta via no la dóna per morta ni Convergència, eh. Si escoltes Artur Mas, l’objectiu és negociar; a veure si el problema serà que el que volen és negociar només ells. Recordo Pujol que es presentava com l’únic interlocutor vàlid. Aquí el que està en joc és qui té la clau de la negociació(…)

Per què la gent encara no sap (o no vol) separar ‘Cafèambllet’ i Albano?

Que és difícil separar el ‘Cafèambllet’ de l’Albano? Això és gairebé instrumental; si haguéssim estat cinc a la redacció, hauria estat més plural i molt més fàcil que jo me’n desvinculés. Però allò no donava més que per treballar-hi una persona. Però bé, no sóc periodista de formació i potser m’he saltat moltes de les barreres de l’ofici. I per això vaig marxar abans d’anunciar la meva candidatura. M’encantaria, de fet, que, si un dia dic una ximpleria molt gran, la portada del ‘Cafèambllet’ ho reflecteixi.

“La sanitat pública és la meva pàtria pura i dura”

Mira, per a mi la sanitat pública és la meva pàtria pura i dura(…) Jo, com molta altra gent, m’he deixat la pell amb una cosa fonamental per a tothom. I que vingui gent que ha estat amb Convergència a mort i et doni lliçons… Jo no sé qui està equivocat, però fa mal que gent com Turull o Albert Batet intentin donar lliçons; no a mi, a tots els que estiguem intentant un canvi. En aquest cas: “Albert, patriota, que tu estaves defensant Xavier Crespo quan eres al Parlament; Turull, Geli, que tots dos heu estat treballant perquè no es descobrissin els 2,4 milions que van desaparèixer de l’Hospital de Blanes…”. Que aquesta gent et doni lliçons…

Aquest capítol ofusca especialment Albano, que canvia el gest. Des que va descobrir amb Marta Sibina el forat de la sanitat a Blanes, no ha transigit amb el tema. ‘Artur Mas: on són els meus diners?’ és la crònica de tota aquella investigació, per la qual van rebre una denúncia per valor de 10.000 euros. La seva obsessió per la sanitat neix abans, quan un dels seus fills va tenir un problema de salut greu. “Vam veure la importància d’un sistema sanitari públic; sense aquest, nosaltres no hauríem pogut fer front a això. La diferència entre tenir un fill amb tu o no tenir-lo només sobre la base de tenir diners o no… Això marca”.
(…)

La política oficial és apagar focs. Si Catalunya Sí que es Pot hagués tingut més temps, s’hauria plantejat d’una altra manera?

El procés de primàries va ser… un procés. I el de confluència un altre. Es van superposar, van anar de la mà. Això va generar un debat molt ric per a mi. I continua el debat. Com reflectir els diferents actors? Jo conec el debat de dins Podem… Bé, tots assumim el repte de tenir poc temps.

(L’entrevista és molt més llarga, i poden llegir-la sencera a Crític. Però no em resisteixo a com Albano conclou les seves respostes:)

Prop de casa dels meus pares hi ha una paret amb un grafit ben gran que diu: “Polítics de merda”. Quan ho vaig comentar a casa, els meus germans em van dir: “Hòstia, Albano, el que vulguis, però no siguis ‘un polític de merda’, fes-ho d’una altra manera”. Igual que en el seu dia vaig pensar que el periodisme era una eina, avui dia confio en això com una eina. Veurem els límits.

Bona sort, Albano! Te la mereixes (i la gent de Catalunya també ens la mereixem) I tranquil… Mai seràs un “polític” d’aquest que ens prenen per menors d’edat. Mai deixeràs de ser un ciutadà despert, que pensa pel seu cap, i un gran activista pels drets humans i de ciutadania.

Albano Dante Fachín (Bahía Blanca, Argentina, 1976) es el número cinco de la lista Catalunya Sí que es Pot. Ha desarrollado su profesión en la revista Café Amb Llet, que denunció el expolio de la sanidad pública de Catalunya llevado a cabo en la época de Convèrgencia y Unió en el Govern. Le entrevista el Periódico Diagonal

¿Veis las elecciones del 27S distintas a las anteriores?

Por la situación que vive Catalunya, y por el hecho de que sean justo antes de las generales, éstas son unas elecciones muy especiales. Ahora bien, nosotros no entendemos que sean plebiscitarias, que es este ‘sí’ o ‘no’ al que nos abocan desde Convèrgencia y Junts Pel Sí. Esta lógica del ‘sí’ o ‘no’ a quien acaba reforzando tanto en España como en Catalunya es a la derecha. La derecha se encuentra cómoda en esta lógica plebiscitaria, entre otras cosas porque impide un debate sobre cuestiones de las cuales ellos son responsables. Somos conscientes de que en Catalunya hay un problema democrático que hay que solucionar. Hay un ansia para decidir cómo vivir, cómo gobernarnos y la relación entre Catalunya y el resto del Estado. En esta lucha por el autogobierno en el sentido más amplio, por la soberanía, la candidatura Cata­lu­nya Sí que es Pot está comprometida.

¿Os identificáis con lo que ha sido históricamente el federalismo de izquierdas en Catalunya?

Sí está sobre la mesa. También es verdad que las palabras han ido perdiendo significado. Pero, en el sentido de la búsqueda de una solución, seguramente el modelo federal tiene muchas cosas que aportar. La lucha del pueblo catalán es una lucha que se está dando también en Andalucía, que se está dando en Madrid. Una lucha por una soberanía con mayúscula que está amenazada. Esta manera de verlo, coordinada y no en contra de otras luchas, la recoge mejor el modelo federalista que la reducción que se hace de enfrentamiento entre territorios, obviando el componente de clase.

En vuestro caso, una victoria en las próximas elecciones pasa por un referéndum de autodeterminación…

Tenemos claro que esto se tiene que acabar expresando en un referéndum. Y tendría que ser un referéndum acordado con el Estado español. ¿Y si no nos deja el Estado español? Pues habrá que luchar. Por eso también la idea y la esperanza de que en España deje de haber un Gobierno del PP que basa sus aspiraciones de poder en generar esta situación de bloqueo. Tiene que haber un referéndum. En Catalunya, gente que votaría sin duda que ‘no’ a una Catalunya independiente, ve que hay que hacerlo. Porque el bloqueo actual nos está llevando a que las posiciones de derechas sigan prevaleciendo.

¿Los resultados del 27S sólo se van a entender si hay un cambio del Gobierno central en diciembre?

Nosotros hablábamos de un proceso constituyente no subordinado y coordinado. Puede parecer contradictorio, pero no lo es. Históricamente Catalunya ha sido el motor en muchas luchas sociales, en muchos avances democráticos y al final estos movimientos han presionado al conjunto del Estado para dar una serie de pasos. Esto que está pasando en Catalunya está pasando ahora y los calendarios son los que son. Más que esperar a ver qué pasa en Madrid, tenemos que empujar para que pasen las cosas que abrirán esos caminos. Y esto pasará también por nuestra capacidad de decir en el resto del Estado que esto no es una lucha contra la gente, que es lo que intentará hacer el PP.

¿Qué os planteáis a partir del día 28? ¿Tragaros el sapo de Mas, trabajar desde la oposición…?

El sapo de Mas ya nos lo estamos comiendo desde hace cinco años, primero de la mano del PP y después de la mano de ERC. Ya no nos comemos más sapos. Le negamos no sólo lo social, también la cuestión nacional. Su defensa del eje nacional es una defensa instrumental que va en contra incluso de las aspiraciones nacionales de Catalunya. Por otro lado, tenemos toda una serie de propuestas para decidir a partir del 28 que habrá que trabajar con fuerzas que estén de acuerdo. Estamos hablando de la paralización de los planes de privatización… eso se tiene que decidir el 28, no de aquí a un año y medio. Si esas decisiones, se forme el Gobierno que se forme, van en contra del sistema sanitario público, no vamos a apoyarlas.
Ahora, creo que es posible que haya una mayoría que esté de acuerdo en que hay que luchar por un referéndum que permita desencallar la situación y que trabaje por solucionar las cosas que tenemos sobre la mesa. Es un escenario muy complejo y tal vez no hay que descartar nuevas elecciones si no hay capacidad de formar un Gobierno. Otro escenario posible es una mayoría absoluta de Junts Pel Sí que no tenga necesidad de negociar con la CUP: esto sería complejo porque aquella parte del independentismo que tiene en cuenta factores sociales importantes quedaría relegada a la nada.

Que es un espacio que también disputáis, porque sí hay gente en Junts Pel Sí que ha simpatizado con el independentismo.

El independentismo en sí mismo, ¿qué es? Si al final de lo que hablamos es de esa capacidad de decisión, de profundización democrática, entendemos que lo que hay, este ansia de autodeterminación, va más allá de ser independentista. Cuando hablamos de autodeterminación en el sentido profundo y cuando hablamos de soberanía en el sentido profundo, es normal coincidir con posturas independentistas pero, tal y como se presenta el escenario, parece que fueran totalmente antagonistas. Y este es el gran problema y la gran trampa que plantea Artur Mas, trazar esa línea que impide reconocernos en cuestiones que tenemos en común. No se trata ya de ser independentista o no ser independentista, se trata de aceptar el plan de Artur Mas, que por otra parte es un plan en lo nacional bastante borroso, y no permitir lo que se vio en la calle estos años.

Yo estoy en la candidatura de Catalunya Sí que es Pot pero durante años he trabajado en la defensa de la sanidad pública con gente de la CUP, hemos parado desahucios con ellos y a nadie le ha molestado que fuera uno independentista o federalista: había esta capacidad de articularse más allá del binomio que se nos presenta. Aquella forma era muy fecunda, porque permitía que las luchas de los unos y de los otros fueran de la mano y se pudiera avanzar. Por eso nos negamos a este ‘sí o no’ que justamente lo que hace es impedir este reconocimiento. Después del 27S, depende de cómo se configure el mapa, tal vez vuelven a a estar sobre la mesa las posibilidades de ir de la mano y dejar de lado esta división que a quien favorece es a la derecha catalana y a la derecha española.

Hoy reproduce InfoLibre una larga entrevista del periodista de Mediapart Christian Salmon a Yanis Varoufakis. Todos los aspectos que trata son interesantes, pero destacaría, junto a las declaraciones que he seleccionado, las preguntas que se hace Salmon sobre su entrevistado y que, por ellas mismas, ya son un apasionante desafío. Por ejemplo:

¿Cómo es posible que este hombre que había hecho su irrupción en el panorama política hacía menos de un mes despertase tanto odio entre los dirigentes europeos y los medios de comunicación hegemónicos? ¿Qué tipo de homo politicus es? ¿Estamos ante un brillante economista perdido en la política? ¿Un pobre negociador que ha fracasado en su intento por convencer a sus socios europeos? ¿Está dando lecciones? ¿Es un provocador, tal y como han apuntado en largos artículos los medios de comunicación hegemónicos? ¿Cómo se puede distinguir el hombre real del hombre ficticio, Varufakis de su fake? ¿Es un excelente economista, pero un mal político según las propias palabras de Alexis Tsipras, de quien la historia dirá si fue mejor político? ¿Es un marxista heterodoxo, como se definió él mismo en un ensayo autobiográfico escrito mucho antes de su nombramiento y publicado por The Guardian en febrero pasado? ¿Por qué este hombre que ha hecho su irrupción en el panorama mediático hace menos de un año ha despertado tanto odio entre los dirigentes europeos y los medios de comunicación hegemónicos? ¿Quién teme a Yanis Varufakis?

Sólo en relación a esta última pregunta, quién puede temer a Varukakis, tenemos bastantes pistas en este trozo que he seleccionado…

“Estoy aquí porque lo que nos ha sucedido está sucediéndoles también a ustedes. Grecia es un campo de batalla en el que se ha ensayado una guerra contra la democracia europea, contra la democracia francesa… estoy aquí porque nuestra primavera de Atenas ha sido aplastada, como lo fue la de Praga en su día. Por supuesto, no con tanques, sino con los bancos. Tal y como apuntó Bertolt Brecht en una ocasión: ‘¿Por qué enviar a asesinos cuando podemos recurrir a agentes judiciales’. Por qué dar un golpe de Estado cuando se puede enviar al presidente del Eurogrupo a decirle, al nuevo ministro de Finanzas de un Gobierno que acababa de ser elegido, tres días después de su toma de posesión, que tenía la opción de decantarse por el programa de austeridad previo, que sumió al país en una enorme depresión, o por el cierre de sus bancos nacionales? ¿Por qué enviar tropas cuando las visitas mensuales de la troika pueden controlar las diferentes áreas del Gobierno y escribir todas y cada una de las leyes del país?”.

Para Varufakis, Grecia ha sido el laboratorio de esta estrategia de choque de la que hablaba Naomi Klein y que se aplicará, si nada lo remedia, en toda Europa. “A los que piden “más Europa” y abogan por una “unión política”, les digo: ‘¡Desconfíen! La Unión Soviética también era una unión política’. La cuestión es, qué tipo de unión política? Un reino democrático de prosperidad compartida o una jaula de hierro para los pueblos de Europa?”.

Podemos referirnos a su estrategia de negociación, salvo que se piense como él mismo demostró en numerosas ocasiones que no ha habido tales negociaciones y que ha hecho lo único que podía, lanzar un llamamiento a la opinión pública, arrojando luz, informando, poniendo punto y final al carácter secreto de las deliberaciones, mientras se esforzaba por crear una opinión pública europea. “Nuestras largas negociaciones de cinco meses fueron un conflicto entre el derecho de los acreedores a gobernar un país deudor y el derecho democrático de los ciudadanos de esta nación a ser autogobernados. Nunca ha existido negociación alguna entre la UE y Grecia como Estados miembro de la UE. (Véase Cómo Europa ha estrangulado a Grecia.)

Con sus declaraciones y sus artículos, Varufakis ha arrojado una luz descarnada sobre el funcionamiento de la casa Europa. Aunque no ha podido doblegar a la troika, ha desmontado el engranaje de su poder como nadie antes lo había hecho. Arrojó luz en el escenario de la “deuda”, un escenario confuso en el que se mezclan los rostros impotentes de los gobernantes y el poder sin rostro de la troika, los acreedores voraces, los funcionarios de Bruselas, instancias anónimas, los “mercados” a los que se invocan como divinidades. Destapó las contradicciones existentes entre el FMI y la Unión Europea bajo influencia alemana, un conflicto entre el neoliberalismo anglosajón (desregulación, intervención del Estado, financiarización) y el ordoliberalismo alemán (imperio de la “norma”, de la falta de endeudamiento, el rigor presupuestario reparador…). Desmitificó la creencia colectiva de las élites burocráticas en la performatividad de las normas jurídicas contenidas en los tratados europeos. El imperio de la “cifra” y de la “norma” que sustituye a las lecciones de la historia económica de los rituales de obediencia y de sacrificios. Una gramática del vilipendio y del castigo que estructura el lenguaje de las élites burocráticas y mediáticas. “Una de las grandes ironías de esta negociación es la inexistencia de discusiones macroeconómicas en el seno del Eurogrupo. Todo se basa en reglas, como si las reglas fuesen un don de Dios y como si las reglas pudiesen imponerse a las reglas de la macroeconomía. ¡Insistí en hablar de macroeconomía!”.

Si Yanis Varufakis martirizó a los profesionales de la política, estamos ante el primer líder político en entender que la política europea no puede sobrevivir a la opacidad de sus deliberaciones, y asumió las consecuencias. El modelo de los partidos nacionales representados en Bruselas se ha quedado obsoleto. El Eurogrupo es una institución sin existencia legal, un grupo informal que pilota la Eurozona sin control democrático. La institución encargada de hacer aplicar las sacrosantas reglas ordoliberales funciona sin reglas.

En el curso de una reunión del Eurogrupo, cuenta Varufakis, el Dr. Schäuble declaró: “Las elecciones no pueden cambiar nada. Si cada vez que se celebran elecciones cambiasen las reglas, la Eurozona no podría funcionar”. Al volver a tomar la palabra, Varufakis respondió: “Si es verdad que las elecciones no pueden cambiar nada, deberíamos ser honestos y decírselo a los ciudadanos. Quizás tendríamos que introducir enmiendas en los tratados europeos e incluir una cláusula que suspenda el proceso democrático en los países obligados a recurrir a la troika. Pero, ¿está de acuerdo con esto Europa?, inquirió a sus colegas ministros. “Nuestros pueblos han votado para eso?” ¡Una réplica digna del agrimensor de Kafka! Varufakis sería el agrimensor de un imperio hechizado, gobernado por sortilegios y por el pensamiento mágico, que tampoco es el encargado de medir las distancias reales en un mundo real, sino de especular en un mundo hechizado. “Subraya una argumentación que usted ha trabajado muy bien –para asegurarse de que es lógica y coherente–, y se encuentra frente a miradas vacías”. Una mecánica particularmente perturbadora “para alguien que está acostumbrado a los debates académicos”, confiesa el economista.

A medida que iban pasando los días, fuimos siendo conscientes de que Yanis Varufakis no solo ha sido el efímero ministro de Finanzas del primer Gobierno de Tsipras, sino un fantástico explorador del panorama político europeo. Se trata de un heredero de la tradición de las Luces convencido de las virtudes de la deliberación democrática y del debate racional. Altera los códigos de la política europea con su forma inédita de negociar, aludiendo a la opinión pública, poniendo el acento en la racionalidad en las negociaciones. Economista por accidente, marxista heterodoxo, político muy a su pesar, Varufakis pertenece a esta nueva generación política de denunciantes que sustituyen a los militantes ambiguos de la acción humanitaria y del derecho de injerencia. Los Julien Assange y los Edward Snowden, acusados como él de alta traición, porque están dispuestos a trasgredir las reglas del secreto en nombre de un interés más elevado, el de la democracia.”

(…)

“Toda la entrevista, sin desperdicio, en InfoLibre

Fueron tres días intensos… Salvador López Arnal, pregunta y repregunta, y si es necesario, insiste… Conmigo, ha hecho un gran trabajo y le agradezco el tiempo que me ha dedicado. Después de una introducción, necesariamente breve,  entre biográfica y bibliográfica, que pueden leer en Rebelion.org entra en el cuestionario…

 
“Catalunya sí que es pot no es una fuerza independentista”

Salvador López Arnal
Rebelión

Eres la cuarta candidata de la lista de “Catalunya sí que es pot”. ¿Qué es “Catalunya sí que es pot”?

“Catalunya sí que es pot” [CSQEP] es, en lo inmediato, una coalición en la que se han integrado, junto con Podemos, Equo, EUiA e IC, personas independientes del activismo social, de la cultura y de la órbita del Procès Constituent. Hasta aquí, los hechos. Sin embargo, CSQEP tiene la posibilidad de ser, en gran medida, lo que decida que sea la ciudadanía que la considere una propuesta necesaria; puede ser la candidatura que lidere el nuevo Govern de la Generalitat o puede ser la fuerza de oposición que mejor sepa preparar, en el menor tiempo posible, el cambio necesario. Al respecto, recuerdo la frase de José Luis Sampedro de que “un nuevo mundo no sólo es posible, sino inevitable”. Bueno, creo que Sampedro se alegraría si CSQEP, donde está tanta gente que le admiraba y le quería, intenta acelerar desde Catalunya este cambio inevitable.

CSQEP debería ser una pieza imprescindible para que a partir del 27S se pueda poner al servicio de la mayoría, cada día más maltratada y desposeída, todos los mecanismos posibles de gobierno y del Parlament. No se trata de la fórmula, por otro lado tan manida, de acercar el poder a la ciudadanía, sino de reconocer de hecho, en la propuesta, construcción y valoración de las políticas que el poder es de los ciudadanos y ciudadanas, y que tanto la política como la economía deben tener como centro de su acción y preocupación a las personas, sus necesidades y sus derechos. Y que eso no se quede en una simple frase. En oposición a los que pretenden hacer creer que la soberanía se recuperará de manera automática -y casi mágicamente- según sea un resultado electoral, en CSQEP muchas personas estamos comprometidas en iniciar, junto con otras fuerzas progresistas, la sostenida recuperación de la soberanía, en un auténtico procès constituent en el que el protagonismo sea de la sociedad civil. Y eso empieza por la recuperación de aquellos espacios públicos que podría iniciarse ahora mismo, si hubiera voluntad real de respetar la soberanía popular. Me refiero, de manera especial, a revertir todo el proceso de demolición de la sanidad pública (que ya empezó con Marina Geli y que ahora, sin sorpresas, figura en la lista de Mas, y que sigue con disimulo pero sin piedad, con Boi Ruiz). La recuperación de la soberanía, de lo compartido, de la ampliación del ámbito de los derechos, puede empezar ya, sin plazos de demora, sin excusas, ni horizontes inciertos.

Hablas, si entiendo bien, de soberanía popular, no de soberanía nacional.

Sí, me estoy refiriendo a la soberanía popular. Pero al margen de consideraciones que pueden ser muy importantes, quisiera apuntar sólo ahora que tanto el ejercicio de la soberanía popular como de la nacional están en peligro de extinción por el comportamiento de los poderes supranacionales (Troika) o Tratados como el TTIP y sus acompañantes, el CETA y el TISA, que imponen las cuentas de resultados de las grandes corporaciones por encima de las legislaciones nacionales y por tanto, de la acción legislativa de los Parlamentos. La soberanía nacional, en el sentido más clásico, sufre también los serios hachazos que asestan en su estúpida autoinmolación los Parlamentos que sucumben y votan procedimientos contranatura (el art. 135 de la Constitución sería un buen ejemplo). Volver a reivindicar la soberanía popular cuando la globalización que extienden las grandes corporaciones y el capitalismo financiero prostituye los procedimientos democráticos más simples, es sin duda un buen método para que nos demos cuenta, como mínimo, de todo lo que nos estamos dejando en el camino y de cómo pervertimos y traicionamos las luchas emancipadoras, por lo menos desde 1789 hasta ahora.

Vuelvo a tu respuesta. Hablabas antes de cambio. ¿De qué cambio hablas? ¿Se trata de que tanto la política como la economía tengan “como centro de su acción y preocupación a las personas, sus necesidades y sus derechos”? ¿Es eso posible en la UE de la que formamos parte?

Es evidente que no será el BCE, ni el FMI, ni el TTIP, ni los Ministros de Economía de la Eurozona los que pondrán las necesidades de las personas en el centro de atención de sus políticas. Demuestran cada día hasta qué punto se alejan de la gente y se acercan a Monsanto, a Goldman Sachs, a Price Waterhouse y el gran entramado de intereses que defienden… Pero si nos creemos que no hay alternativa posible, si intentamos encontrar un punto de confort en esta doctrina del shock que nos impide incluso ser humanos, si no combatimos los virus liberales que nos inoculan sin cesar incluso quienes se nos presentan como amigos, podemos resignarnos a vivir de nuevo horrores por los que la historia nos avergonzará muy pronto. En nombre de esta fratricida desigualdad que se impone UNICEF calcula que 1.400 niños menores de cinco años mueren diariamente de enfermedades diarreicas relacionadas con la falta de agua potable, saneamiento adecuado e higiene , mientras el agua (su privatización) se convierte en el gran botín que intenta controlar un poderoso oligopolio formado por Vivendi, Suez-Lyonnaise des eaux, Thames Water, Biwater, y el grupo Saur-Bouygues. Y mientras los municipios recuperados para las personas remunicipalizan el agua, se agudizan otros focos de tensión, privación y guerra que convierten el Mediterráneo en una gran fosa común con miles de personas ahogadas cada año. Para los que alcanzan las costas se abren los campos de refugiados que limitan el hacinamiento y condiciones de supervivencia muy duras con lo que suele llamar “Occidente”. Unos campos de “refugiados” que recuerdan demasiado otros horrores muy cercanos en el tiempo.

El crecimiento fuera de control del “cuarto mundo” interior (la consolidación de la desigualdad hasta el alarmante crecimiento de enfermedades mentales, suicidios, violencia de género, etc.) nos demuestra hasta qué punto este mundo está globalmente enfermo, y no ofrece, como está, ningún porvenir medianamente amable para la gente joven más preparada que desperdicia capacidades y vida en los márgenes de un sistema tambaleante. Lo recordaba Barbara Ehrenreich en el 160 aniversario del Manifiesto Comunista , y el supuesto regalo que el capitalismo llamado de libre empresa pareció dispuesto a hacerle “cayendo muerto” a sus pies, en expresión de la escritora . Pero es evidente que el sistema no se cae por sí solo, por corrupto y carcomido que esté, si no se le da un empujón final. Y aunque nunca las desigualdades fueron mayores ni nos acercaron tanto a lo no sólo Marx, sino incluso Schumpeter (1948), pronosticaron, la carcasa ya libre de todo adorno o “rostro humano” sigue en pie. Durante años y años, y hasta ahora, los trabajadores y trabajadoras han aceptado casi dulcemente sueldos decrecientes, desposesión, más explotación en el trabajo, precarización de salud y vida y riesgo en sus pensiones, mientras los abanicos salariales se abrían hasta la indecencia. El argumento de Marx de que la coexistencia de la gran riqueza para pocos y una creciente pobreza para muchos no sólo era moralmente objetable, sino también inherentemente inestable, ya describe nuestra realidad, porque la codicia sin límite de los muy ricos choca frontalmente con las necesidades y derechos de los cada vez más, y más pobres a tener una vivienda, o un trabajo del que poder vivir dignamente, o un futuro en el que plantearse vivir en pareja, tener hijos, etc…

Puede ser que con ayuda de instituciones como el FMI, la UE, o Tratados como el TTIP, el capitalismo siga sobreviviendo, pero si lo hace es porque todavía no hay ninguna alternativa preparada, y con el convencimiento de que lo es. Una alternativa que ya debe empezar a concretar ese otro mundo necesario del que hablaba Sampedro. Quizás proyectos como CSQEP, para Catalunya, de manera muy local, aporten su grano de arena para la emancipación.

¿Volverá a repetirse la candidatura o alguna variante en las próximas elecciones generales españolas?

Las elecciones no abren un paréntesis sino que son un momento privilegiado de la lucha de ideas y de la lucha de clases. En ese sentido, creo que la fórmula de CSQEP, si se consolida y demuestra su utilidad, debería formar parte de las luchas emancipadoras, sociales, con fuerte sesgo de género y de clase, que se libran en la península, en Europa y en todo el mundo. Por lo que a las próximas elecciones generales se refiere, mi apuesta es porque CSQEP se vincule con las candidaturas que ayuden a acabar con el obsoleto sistema surgido de la transición. CSQEP, con valores republicanos, puede ser un buen instrumento para conquistar espacios públicos, políticos y sociales desde los que hacer frente en mejores condiciones al pensamiento único y la dictadura de los mercados, en todos los ámbitos.

Decía Albano Dante Fachín en la Universidad Anticapitalista celebrada hace pocos días en La Granja…

El quinto candidato de CSQEP si no estoy equivocado …

Exacto, quinto en CSQEP pero primero de Podem… Pues bien, decía Albano que frente a los que plantean luchas territoriales basadas en la disputa de recursos (una lucha vieja que ha sido la base del poder de los partidos del 78) hay que llevar adelante una lucha conjunta por la democracia, y ante un independentismo economicista que tiene como hoja de ruta una hoja de Excel, hay que proponer una lucha para liberar a los pueblos (y los recursos) de la gigantesca estafa de un España hecho a medida de las grandes corporaciones. Una estafa que afecta a catalanes, extremeños, madrileños, gallegos, griegos e italianos. Ante quien basa su lucha en la contraposición entre pueblos (“La Cataluña productiva vs España subvencionada”) avanzamos en el camino de la recuperación de la soberanía de los trabajadores frente a las élites. Si somos capaces de saltar por sobre los viejos abanderados que nos enfrentan, es imposible poner puertas al campo y fronteras a la insumisión.

Hablas por tanto, tomando pie en las observaciones de Dante Fachín, de una lucha conjunta por una verdadera democracia de todos los pueblos del conjunto de España, una lucha que les enfrenta, por ejemplo, a las grandes corporaciones –y a sus representantes políticos- de aquí o de allí.

Precisamente con Albano Dante (y hay todo un número de Cafeambllet dedicado al TTIP) hemos intentado difundir y aportar nuestro análisis frente a las últimas maniobras (que se mantienen en el oscurantismo y en el sigilo inquisitorial) con que se elaboran los artículos y disposiciones de los Tratados en curso… y nombrar a los partidos que les dan apoyo. Aunque yo sostengo, por mi parte, que cuando se levante el telón para presentar el TTIP al mundo, la mayor parte de sus propósitos ya se habrán conseguido. De ello se encargan sus agentes como PriceWaterhouseCooper, Deloitte, Goldman Sachs, etc., y sus cabildeos, utilizando a fondo las puertas giratorias y las salas de reuniones de los distintos gobiernos y conselleries…

Creo que el nombre de la coalición ha recibido algunas críticas por parte de activistas vinculadas a las PAH. ¿Es el caso? ¿Por qué?

Esta pregunta preferiría no contestarla… Pero, con todo el respeto a quien no lo vea del mismo modo, me cuenta entender que nadie pretenda esgrimir algo parecido a la propiedad privada en relación a consignas empoderadoras y emancipadoras.

¿De quién partió la idea de tu participación como candidata? ¿Estás en condición de independiente o de persona que estuvo vinculada, no sé si lo sigues estando, a EUiA?

En ningún momento oculto que sigo afiliada a EUiA, pero ni ocupo ningún cargo ni me considero “militante”. Es el hilo que me vincula en cierto modo a gente muy luchadora y querida que está en Izquierda Unida y con la que lamentaría muchísimo perder todos los lazos. Y pienso en amigas y amigos de Madrid, León, Asturias, Valencia, Galicia, Murcia, Andalucía… Pero tu intuición no te falla si adivinas que Albano Dante Fachín –exeditor de Cafeambllet y de videos que vale la pena seguir e ir revisitando con Marta Sibina, ambos grandes compañero de Dempeus- está en el origen de la propuesta de mi candidatura.

Y, además, puedo documentarlo con la declaración de intenciones que me pidieron desde Podem como requisito previo para incluirme en sus listas para primarias. Les decía que los porqués y para qués podían resumirse en uno: Albano Dante me había pedido que le acompañe en esta candidatura que, como BCNen comú, tendrá para mí pleno sentido en una pluralidad sin imposiciones… Pero como este motivo quizás no fuera demasiado entendible ni publicable para la mayoría, comprometía mi propuesta en el rescate de las instituciones para el bien común y para conseguir políticas que combatan las desigualdades. Porque no quería que se confundiera solidaridad con caridad, y sí que se enseñara a los niños y niñas en las escuelas a ser libres y felices.

Y ya, si no te importa, quiero también aprovechar este momento de la entrevista para expresar mi agradecimiento a todas las personas inscritas en Podem que me votaron, y con las que me une –en especial con el cercle de sanitat [círculo de sanidad] y la gente que trabaja en sanidad- una complicidad y un afecto creciente. Su generosidad al votarme significa también lo importante que es para Podemos la defensa de la salud pública.

Excelentes motivos desde luego. ¿Cuáles van a ser los temas en los que incidas con más fuerza? ¿La defensa de la sanidad pública tan castigada e incluso agredida desde las instancias gubernamentales convergentes y partidos aliados?

Mi explicación a Podem para entrar en la candidatura de las primarias acababa con un apartado sobre salud que responde tu pregunta. Seguía diciendo: “Para que que la salud se respete en lo que es, pública, y nadie quiera hacer negocio con nuestra sanidad y nuestra vida (cuando los políticos son desalmados y los derechos no son universales sino proporcionales a la capacidad económica de cada uno, las mujeres y las redes sociales intentan compensar la inhumanidad del sistema, pero no pueden impedir que mueran jóvenes como Alpha Pam.). Para que la gente defienda mejor sus derechos, con instituciones más cercanas, responsables y amables, y descubra el poco respeto que merece este mundo viejo de tramoyas apolilladas. Porque hay que revertir la expropiación de la historia y las ideas y, en la inteligencia colectiva, mientras se descubre y decide lo realmente importante, empezar a tejer las leyes que hacen legal lo que las personas merecen, necesitan, sueñan… Para que en las instituciones aprendamos a producir igualdad de manera cotidiana, que ya sería hora, no como un lujo del que de vez en cuando parece inevitable conceder algunas migajas. Para que lo decidamos todo sin pisar Wall Street. Y finalmente, porque dado el lastimoso y doliente estado del mundo en el que vivimos, es difícil imaginar que ninguna persona demócrata, solidaria y consecuente pueda, en la medida de sus fuerzas, no comprometerse.”

Vuelvo a CSQEP. ¿No hay demasiada heterogeneidad entre los grupos y personas que formáis parte de la coalición? ¿Hay un acuerdo real, verdadero, en los puntos esenciales?

Puede ser, pero partir de la diversidad no es malo en la medida que también CSQEP aspira a que se le sume gente (también muy heterogénea) de Catalunya que no se resigna a ser enmarcada en los estrechos márgenes de la jaula del sí/no.

Seguramente ahora CSQEP, en un escenario de certidumbres a la Disney como el que se plantea desde la lista de Mas, se vea todavía como una amalgama poco trabajada, pero eso no me asusta. O por lo menos, me asusta menos que el intento de dividir a la ciudadanía en buenos y malos, reducir a una sola todas las banderas que pueden significar algo para la gente que quiere a este país. Naturalmente, la heterogeneidad de CSQEP nada tiene que ver con la empobrecedora (y en más de un sentido) uniformidad de quienes llevan décadas medrando gracias al enfrentamiento entre territorios y esforzándose por borrar los lazos de clase que nos unen a la población trabajadora de toda la península, del sur de Europa… y bastante más allá.

Creo que en estos momentos no existe ninguna organización ni plataforma política que se presente a las elecciones del 27S y que refleje más claramente la diversidad, pluralidad y sano mestizaje de la población de Catalunya, sus legítimas aspiraciones políticas a diversas formas de gobierno y al mismo tiempo pueda ser capaz de ocupar un espacio tan amplio y, a la vez, tan necesario para que nadie pueda sentirse “huérfano” de referente político y tener por tanto una mala excusa para reforzar esa alta abstención que suele haber en las elecciones autonómicas, y que sólo sirven para reforzar las opciones más conservadoras. En este sentido, el análisis del triunfo de BCN en comú nos demuestra que si la gente trabajadora y desposeída se implica en el proceso, pueden empezar a cambiar cosas en las instituciones en sentido positivo para la mayoría.

Desde vuestro punto de vista, desde tu punto de vista, ¿son plebiscitarias, como algunas fuerzas pretenden, las elecciones del 27 S? Si lo fueran, ¿cuáles son los temas o el tema del plebiscito?

Creo que presentar las elecciones del 27S como un plebiscito puede parecer a algunas personas, entre las que me cuento, una especie de fraude en la medida que significa hurtar un necesario y plural proceso de razonamiento colectivo sobre un tema tan importante. Creo que se escatima, como mínimo, el necesario espíritu crítico que debería acompañar este tipo de propuestas, y un buen uso en común de la lógica. Nada de eso he encontrado en las prisas radiotelevisadas que transmite Oriol Junqueras, y con las que creo nos infantiliza intencionadamente. Yo, por lo menos, no me siento tratada, ante candidaturas como las de la lista de Mas y Junqueras, como una persona adulta.

Presentar las elecciones del 27S como plebiscitarias sustrae el necesario protagonismo del derecho de autodeterminación, al que se le cambia por palabras con sentidos muy dudosos, a la manera de espejuelos La candidatura de Mas, tal como se presenta, escamotea la “defensa” –si fuera posible- de su gestión mercantilizadora de lo público y del aumento de las desigualdades en Catalunya. Esgrimiendo su “anem a totes” excluyen la fundamentación de las propuestas… y la rendición de cuentas de un Govern con el que han aumentado las desigualdades hasta límites inhumanos.

Y sus motivos no acaban aquí, porque se nos quiere como colaboradores necesarios para tejer la gran coartada para Pujol, su familia, sus amigos, sus discípulos, sus imitadores y todos los que medran en sus nidos de parásitos… que ni todos han caído, ¡ni mucho menos! No puedo dejar de pensar que estas elecciones “plebiscitarias”, si se aceptaran como tal, podrían ser también una manera de que se dejara de investigar, de que se dejara de sacudir el árbol donde anidan las corruptelas de todo signo (o sin metáforas, detener la acción de la justicia contra el fraude sistémico en Catalunya).

“Detener la acción de la justicia contra el fraude sistémico en Catalunya”, dices. ¿Eso es lo que puede pretender/desear/aspirar la candidatura Junts pel sí” encabezada por el antiguo miembro de la coalición ICV-EUiA, don Raül Romeva? ¿Entiendo bien lo que dices?

No hay que ser demasiado suspicaz para temer que si no se quiere rendir cuentas de lo legislado por CiU, tampoco agrade saber del oscuro pasado de sus fundadores. Ya ahora la justicia ha demostrado sus profundas grietas que ahondan en desigualdades de trato y en los “tiempos” procesales Por suerte, no todos los magistrados son iguales, y esperemos que más pronto que tarde, a pesar de los obstáculos y demoras que se sigan oponiendo, acabemos por saber toda la verdad y no aumente más la ya insoportable lista de casos “prescritos” o de indultos a corruptos demostrados.

En cuando al papel de Romeva en todo esto, francamente, me parece secundario, y ya a algún otro medio he comentado que me parece un profesional que ha aceptado, en este caso, un contrato temporal.

Me desplazo hacia el gran tema-monotema en el que se nos intenta ubicar permanentemente. ¿Es CSIQEP una fuerza independentista?

No. Creo que con todo lo que he comentado antes queda claro.

¿Es entonces una fuerza federalista o confederalista?

Si por mi fuera, y sin pretensiones metafísicas, sería confederalista con marcado sesgo internacionalista. Pero en cualquier caso me gustaría incidir que sea cual la posición que se debata en CSQEP lo que necesariamente predomina. y se pide a cambio, es el respeto hacia los otros pueblos de la península y el deseo de ser tratado en igualdad y por la igualdad, sin enfrentamientos estériles y en muchos casos inventados para la ocultar la explotación común de clase, un machismo inveterado, y la desposesión –ahora ya, de nuevo, despiadada- de la mayoría.

Sea cual la posición que se debata en el seno de CSQEP significa que aún no hay posición común. Si no he entendido mal, la coalición se ha manifestado a favor de una República catalana que decida, posteriormente, su relación con el conjunto de pueblos de España, sin precisar la posición de la propia coalición en esa posible decisión que se defiende.

Cuando CSQEP vindica el llamado “dret a decidir”, una formulación nunca usada por la izquierda salvo error mío, ¿qué está vindicando exactamente?

Es curioso que tu no vincules el “dret a decidir” a la izquierda, y a mí, en cambio, me evoque con fuerza lucha feminista, el empoderamiento de las mujeres y su reivindicación del derecho a su propio cuerpo. Creo que hay un gran cuerpo teórico feminista sobre el derecho a poder elegir, a poder decidir, y no sólo en los temas afectivos y reproductivos. Y por eso me parece especialmente rico y sugestivo, un campo de trabajo y acción muy fértil, que se vincule CSQEP con todas las ampliaciones de la democracia que se han transmutado en poder real y derechos para los estigmatizados, los desposeídos, las “idénticas” excluidas del mundo de las personas que se reconocen como” iguales”.

Pero también es cierto que detrás del “derecho a decidir” como manera de concretar empoderamiento, se oculta de manera vergonzante el derecho de autodeterminación que algunos temen nombrar. Es la ventaja y el problema de los conceptos polisémicos. Pero, en definitiva, atreverse a reivindicar el derecho a decidirlo todo nos acerca de forma liberadora a la utopía, al atreverse a ser, a enterrar definitivamente dioses, reyes y tribunos y ponerse “dempeus”…

¿Quieres añadir algo más?

Pediría a los lectores y lectoras que han llegado hasta aquí que sigan un poco más con CSQEP y se desplacen a la página de su programa. Estoy convencida que en los puntos esenciales de sus cuatro ejes básicos van a encontrar, en gran medida, respuesta a lo que esperan se argumente, defienda y lleve a la práctica a partir del 27S. Y finalmente darte las gracias a ti, Salvador, por ofrecerme este espacio para poder explicar, desde mi punto de vista, un ilusionante y prometedor proyecto colectivo.

El agradecido soy querida y admirada Àngels.

Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.

Oberta per vacances.

Ratera reactivada, nova etapa, nova carrega per invasió de ratots de totes mides i colors.

Temps complexos, temps confusos… Temps de blancs i negres, temps sense memòria històrica ni biogràfica a cops, temps de buidat de conceptes i de valors, temps d’enganyifes i de trilers, temps d’eufemismes mentiders, i sobretot i el més greu, temps de catalans bons i dolents. I encara pitjor d’ espanyols “buenos y malos”, o fatxenda o botifler. Temps de moltes vísceres i hormones, en contrast amb la insuficiència de neurones. Màxim si parlem de neurones autònomes, lliures, vull dir no subjectes a contracte.

Un primera reflexió de context: A casa nostra… a la nostra TV3, a la 8 del senyor comte i d’altres NO hi ha gairebé “món exterior”. En prou feines un minuts per temes aliens: quatre titulars sobre pasteres mortals, les malifetes a Grècia, la nova situació a Xina, Síria, Cuba, el Món !! en una distorsió autista que no pot ser bona.

Van per davant diari els “titulars” dels diaris. El mateix “Junts, pel sí” a les declaracions de tots el ajuntats. Tan sucoses com la del Sr. Romeva que declara “No importa qui sigui el president el 27S “ o que “no penso defensar la gestió de Mas”, “que Mas no pilota el procés”  (sic) !! Junts per a què ?? el SÍ a què ?? …o  el NO a què i a qui ?

Diuen que ara el que toca és parlar i ventilar d’un rampell el tema de la Independència. Que primer marxar d’Espanya (d’Europa no es diu res, que potser ens trauran ells mateixos) i desprès ja entrarem en matèria “social”. Doncs i si NO ho acceptem així ? I si volem  saber primer de la vida, la salut i el benestar de les persones i desprès parlem de l’encaix nacional ? Es pot pensar en una sortida tractada, debatuda, pensada, referendada, multilateral i en qualsevol cas per a unes polítiques absolutament diferents a les del binomi neoliberal dels germans Mas/Rajoy (barallant-se per qui dels dos treu més tallada) ?. O s’ha acabat la història ? O res no pot ja canviar de la par d’”allà “?

“…això és impossible i ja ho vam provar sense èxit…” em diuen en to massa elevat a la cua del super i a la musclada de la colla nostrada. Cert que res no és fàcil.  Doncs sembla ser que resulta que declarar unilateralment la independència amb el 51% d’escons al Parlament no és agosarat ni utòpic ni arriscat…ni perillós. És la il·lusió o és un exercici d’il·lusionisme ?

Preguntar és ofendre ? Puc seguir preguntant en veu alta ?

Patir gana i protestar és antipatriòtic ? Quedaran suspesos els desnonaments programats pel dilluns 28-ese ? Perdre el sostre on malviure és fugir del debat que toca ? Sobreviure en condicions de pobresa, inclosa la misèria estricta, segons totes les observacions serioses (no oficials) és una actitud insolidària amb el país ?

Romandre mesos a la llista d’espera per una internació quirúrgica o una Ressonància Magnètica és una mostra d’egoisme culpable ?

Morir, sense haver de morir, com a conseqüència d’una degradació flagrant i vergonyant del nostre ben guanyat i ben estimat Sistema Nacional de Salut, a mans dels amics dels Boi/Mas/Rajoy ?  Lluitar contra aquests governants que, amagats a una llista poti -poti-, volen seguir manant el 28S per seguir privatitzant (externalitzar en diuen ara), imposant RE-pagaments (co-pagar segons ells i el FMI), esmicolar i aprimar el sistema públic de salut, vendre’s les nostres dades personals i sanitàries al mercat que pagui per fer el gran negoci, despatxar personal treballador, tancar plantes, llits i serveis públics… uff… és una inconsciència traïdora?

Junts amb qui, per a què ??

Exigir que s’acabi i es reverteixi tota la malifeta practicada pels “millors” en dotació escolar, preus i matricules universitàries, subvencions a xarxa privada, fracàs de vergonya europea, i que impúdicament passen de llarg i ni tan sols s’excusen… perquè pensen seguir desprès del 27S i fer-ho ja sense romanços ni tanta punyeta de controls parlamentaris ni de protestes socials… és maleducat ?

Perdre la feina i no trobar-ne mai més, menjar tots farinetes amb la pensió de l’avia, acomiadar els fills/es que fugint de la precarietat i la desesperança marxen esperançats cap a nous horitzons de futur, acceptar salaris i condicions d’esclavatge,  retrocedir decennis en el progrés civilitzatori… és una actitud reprovable dels qui no saben esperar la redempció que ens portarà el nou estat català…? del Sr Mas o del qui posin els qui manen i sempre (excepcions fetes de breus lapsus històrics ) han manat … ?

Hem de recomanar paciència i entrega a la causa independentista, a les persones discapacitades que perden l’ajuda i els servis socials, als dependents i els avis que perden la pensió i l’habitatge, a famílies que passen fred, a les dones maltractades i assassinades, als infants que passen gana (i NO ÉS cap figura retòrica, senyors demagogs!  acusadors de populisme i demagògia quan senten el que no els agrada escoltar !)? Ens podem creure que els mateixos que ens han portat fins aquí, un cop alliberats de Madrid (que per cert, llegim bé, es diu PP i/o nacionalisme centralista espanyol, i deu n´hi do el que ens maltracten) ens ho resoldran tot …o voldran resoldre-ho a favor del humils i explotats?

Gents que s’han mostrat insensibles amb el dolor aliè, inhumans front a desgracies inhumanes, egoistes patològics amb el seu monotema del seu guany i el benefici, líders que s’han atipat de mentir, de “caure” en totes les corrupcions que ells mateixos han conreat, poden cridar-nos ara a votar-los ?

JUNTS sí, però per una Catalunya de les catalanes, catalans, titulars dels seus drets, dignes, honestos, treballadors, treballadores, altives i solidaries, en igualtat i equitat.

Ens hi va la Salut, l’educació, ens hi va la vida. Anem rumiant-ho !!

SALUT !!!

Una democràcia en construcció on tampoc hi ha dret d’autodeterminació, aportacions de Francisco Fernández Buey

Jordi Mir Garcia presenta a Catalunya Plural el llibre “Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo” (El Viejo Topo, 2015), un nou volum dedicat a l’obra de Fernández Buey que recull articles no sempre fàcils de trobar i conferències no publicades en les que tracta qüestions que li van preocupar al llarg de la seva vida. Bona mostra d’això és que el primer text recollit és de 1980 i l’últim de 2010.

“El derecho a la autodeterminación de los pueblos no es un anacronismo en esta Europa, en este mundo; es un derecho democrático básico en una democracia en construcción (y no habría que tener miedo a decir que ésta, como las demás, es todavía una “democracia en construcción”)”. Amb aquesta claredat i contundència acostumava a expressar- se Francisco Fernández Buey. No el podríem qualificar de nacionalista de cap nació. Allò que li és més propi, entre altres coses, és el comunisme, l’internacionalisme, la democràcia … I precisament per aquestes inquietuds la reivindicació nacional va unida en el seu pensament al dret d’autodeterminació, que defensarà com pocs a l’Espanya que hem conegut.

L’any 1968 hi va haver una reivindicació l’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, en una dictadura que no acceptava aquest tipus de posicionaments. Va acabar amb unes quantes persones que la policia es va encarregar de reprimir. Entre elles, Francisco Fernández Buey i bastantes més que no havien nascut a Catalunya i feia pocs anys que havien arribat a aquesta societat. A Fernández Buey no van deixar de preguntar-li amb diferents intencionalitats què feia un palentí reivindicant el 11 de setembre. Què se li havia perdut allà? En el llibre que presentem aquí, “Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo” (El Viejo Topo, 2015) no parla de les seves vivències en episodis com aquest, mai va ser amant d’aquest tipus de literatura. Però és un nou volum dedicat a la seva obra que recull articles no sempre fàcils de trobar i conferències no publicades en les que tracta qüestions que li van preocupar al llarg de la seva vida. Bona mostra d’això és que el primer text recollit és de 1980 i l’últim de 2010. Fernández Buey, catedràtic de filosofia moral i política, ens ofereix anàlisi i reflexions on s’uneixen la història de les idees, la filosofia moral i política i la història des d’una mirada atenta al present. Els textos que conformen aquest recull són alhora documents de la seva època i anàlisi sobre la mateixa. No és material per entrar en lluites de fang actuals. No ens parla de la situació actual. Sí del que ens porta fins aquí. Sí de maneres de fer que ens podrien ajudar a resoldre “el conflicte de les Espanyes”.

Per a Fernández Buey, la reivindicació nacional no pot significar en els seus posicionaments polítics un transvasament de forces i preocupacions que oblidin l’alliberament de les classes oprimides. En els debats sobre federalisme, ell dirà: “una vez admitidas las diferencias lingüístico-culturales y una vez afirmada la voluntad de corregir injusticias históricas anteriores, el criterio básico tiene que ser corregir desigualdades sociales en favor de las personas, clases, comunidades autónomas y grupos intracomunitarios más desfavorecidos. Esta es la única asimetría que puede admitir una izquierda social digna de tal nombre”. A l’inici dels anys vuitanta escrivint sobre els nacionalismes a Espanya dirà: “además de implicar a un número cada vez mayor de personas, se están convirtiendo en lugar de refugio de la tensión político-moral debilitada por la sensación de derrota en el plano económico-social que desde los primeros años de la década pasada planea sobre fuerzas políticas varias con una vocación genéricamente transformadoras”. Això escrivia Fernández Buey el 1980 en un article titulat “Abstención y particularismos: dos aspectos de la crisi social española”. No havia arribat la victòria del PSOE, però arribaria en aquest escenari. El que veia en aquell moment, com ja preveia, va anar a més. L’enfosquiment de la lluita de classes avançava a passos de gegant.

Fernández Buey sempre va tenir clar que l’anomenat “problema basc” o “problema català” no és tal, és el vell problema d’un estat unitari que Espanya arrossega des de fa cinc segles. Ell prefereix parlar del “conflicte de les Espanyes” i pensa en la necessitat de treballar en dues direccions: en l’aprofundiment polític de l’autogovern de les nacionalitats i en el treball pedagògic i didàctic amb l’objectiu de: “facilitar lo más posible la comprensión de las diferencias y particularidades de las otras nacionalidades; enseñar a los niños las lenguas y culturas de los otros, no a mirarse al ombligo. Empezando, desde luego por los niños y los jóvenes de la nacionalidad todavía sin nombre pero que da nombre al estado español”. Poc d’això s’ha fet en cap lloc d’Espanya. S’ha parlat molt de federalisme sense arribar a practicar com segurament caldria el que ell anomena “una cultura federal de ciutadania”. I com sempre va ser partidari de l’autocrítica que es fa un a si mateix i no de la que fa als altres, reconeixia que aquesta falta de connexió entre el que es diu i el que es practica havia afectat el dret d’autodeterminació àmpliament teoritzat i defensat durant els cinquanta, seixanta i setanta per l’esquerra antifranquista. Després de 1980 en lloc d’aprofundir en l’esmentat dret l’esquerra el deixa caure, com massa coses.

Fernández Buey ja fa anys que va preferir parlar dels de dalt i els de baix més que de dreta i esquerra. Un breu document recollit en aquest volum no hauria de passar desapercebut, encara que a primera vista resulti no tan proper al que més il·luminen els focus: “Alterglobalitzación y republicanismo”. Es tracta de l’esquema d’una conferència de fa deu anys on, entre altres coses, proposa un diàleg amb aquestes dues idees a partir de coincidències possibles que poden unir dues propostes alternatives al neo-liberalisme. Allò pensat en 2005, i abans, per Fernández Buey http://www.bibliotecabuey.com/ té molt a veure amb recerques d’altres maneres de fer política que ara pot ser que estiguin arribant a les institucions de representació política i govern amb Barcelona en comú, Ara Madrid, la CUP… Agrada imaginar-lo amb els seus ulls lluminosos i el seu insubmís i discret somriure observant la mobilització que ha portat a Ada Colau des de l’altermundisme i el moviment per l’habitatge digne fins a l’ajuntament de Barcelona o la política i l’ètica que David Fernández ha portat del carrer al Parlament.

A Fernández Buey en els últims anys li agradava recordar la sentència que segons sembla va cridar Estanislao Figueras, president del poder executiu de la Primera República, al juny de 1873 presidint el consell de ministres durant la Primera República. En català hauria dit: “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” Poc després hauria dimitit i marxat a París. No sabem què pensaria avui Fernández Buey de “tots nosaltres” i els processos i debats en els quals estem. Aquest volum no parla d’avui però ens pot ser de gran utilitat per pensar el moment actual, sabent el que separa els diferents escenaris.

De fa temps que admiro el coratge i entrega de Josep Martí i Valls en el CAPS i en la construcció de la Marea Blanca de Catalunya. Vaig tenir el privilegi d’anar amb ell al Parlament de Catalunya, amb altres companyes i companys que defensen la sanitat pública, per presentar els objectius i els punts fonamentals del que més tard es desenvoluparia com a Manifest fundacional de la Marea Blanca Això va succeir el dia 15 d´octubre del 2014, quan es treballava amb el document previ al de la Marea, però ja es tenien les línies essencials del Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya que volíem assumissin els partits i coalicions amatents amb les necessitats de la ciutadania. El vídeo conté part del debat amb els parlamentaris de diferents grups, als que se’ls deixa ben clar, pel que fa a la qüestió de la “col·laboració” entre sanitat pública i privada, que cap diner públic per a la sanitat privada.

Per si no heu tingut oportunitat de seguir-ho, el podreu veure tot seguit, desprès de llegir l’encertada opinió que avui en Pep Martí publica a Catalunya Plural sobre la col·laboració público-privada, i de la que em permeto destacar, en negreta, el punt fonamental que tota la ciutadania de Catalunya hauria de tenir present a l’hora de pensar-se a qui vota el 27S. El Dr. Martí ho podria dir més alt… Però no més clar. I això sempre és d’agrair!

La fórmula público-privada, causa de corrupció a la sanitat catalana

per Josep Martí i Valls

Fa uns dies llegia unes declaracions del president del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), on es feia solidari del llenguatge i la ideologia del departament de salut i altres gestors del sistema, donant per bona i necessària la connivència público–privada en el sistema públic. En lloc de denunciar la precarització de les condicions laborals dels professionals i les retallades del sistema públic per part d’aquest departament, diuen “La col·laboració público-privada és clau en el sistema sanitari”, defensant la constitució del Consorci de l’Hospital Clínic.

Nosaltres entenem que l’assistència sanitària privada amb afany de lucre no pot tenir cabuda pagada amb diners públics i així vàrem respondre al Conseller de Salut quan va manifestar al Parlament que no hi havia casos de corrupció (ni privatitzacions) en el sistema públic. A Catalunya no han transcendit casos de corrupció en l’àmbit de l’Institut Català de la Salut (ICS), que és de propietat i gestió pública i està sotmès al dret públic amb controls exhaustius. Per contra, sí que ens hem trobat amb casos de corrupció o mala gestió dels diners públics en el 30% dels hospitals concertats (gestionats per fundacions, consorcis i empreses), que es regeixen pel dret privat i que no tenen tants controls, reglaments i intervencions com els públics.

Mitjans de comunicació alternatius, alguna premsa, diversos polítics i la mateixa Sindicatura de Comptes, han donat a conèixer fets escandalosos en 17 de les 53 entitats concertades. I això és només el que coneixem. Tenim, doncs, gairebé un terç de tota l’activitat sanitària concertada sota sospita. La corrupció en el sistema sanitari català no és un accident. La corrupció i les coses mal fetes són elements estructurals. És el sistema basat en el dret privat, amb molts pocs controls, amiguisme i interferències polítiques i econòmiques. És el model el que està malalt.

Recentment el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) publicava en el seu bloc un article titulat Públic-privat: una relació perillosa, on es diu que “L’atenció privada dins dels centres públics s’ha anat generalitzant i ens ha anat mostrant els seus perills i les seves inequitats. Mai ha estat una bona combinació”.

Ara que venen eleccions de tot tipus caldrà informar i tenir molt present a l’hora de votar, no el que diuen els programes en drets socials, ni les falses promeses de sobirania del poder econòmic, sinó pensar en el que ha fet cada formació política durant aquests quatre anys de retallades, austeritat, pèrdua de drets i de serveis públics de qualitat, qui ha estat treballant pel seu negoci i els dels seus amics de casa i qui ha estat al carrer i al Parlament, defensant el sistema públic i la ciutadania. Cal defensar un Servei nacional de Salut a Catalunya que pagui amb diners dels impostos de tothom només assistència sanitària sense lucre ni negoci i amb sous dels polítics, gestors i professionals, públics, transparents i que es puguin publicar sense vergonya.

 I aqui teniu el video en el que, en el Parlament, amb en Josep Martí i Valls, defensem la sanitat pública i posem ja en questió, al final per la intervenció de la representant d’ERC,  la col.laboració público-privada que a l’article desenvolupa amb tota solvència el Dr. Martí:

Benvolgut Lluís Llach:

El més segur és que el proper 27S vostè es converteixi en diputat al Parlament de Catalunya. Com hem vist aquests dies això implica que vostè haurà de votar a favor de fer president de la Generalitat a Artur Mas i Gavarró. Els camins a Ítaca són inescrutables i, per això, l’objectiu d’aquesta carta no és discutir sobre quina és la millor manera de fer la travessia. L’objectiu és explicar-li una cosa que està passant a Lleida. Una cosa senzilla, potser menor, davant del que significa un viatge tan èpic. Vull parlar-li del consorci sanitari de Lleida impulsat per l’actual govern i contra el qual lluiten –fa prop de dos anys– milers de persones. Li vull explicar tot això a vostè perquè, possiblement, com a diputat, haurà de pronunciar-se.

Com segurament sabrà, al llarg d’aquests últims anys el conseller Boi Ruiz –antic cap de la patronal privada de sanitat– ha pres decisions que han suposat un veritable retrocés en el caràcter públic del nostre sistema sanitari. Probablement alguns dels seus companys de llista li hagin explicat que això ha estat “inevitable” i que és culpa de “l’espoli fiscal” (el de Madrid, perquè de l’altre, del que porta els diners cap a Andorra i no cap a Ítaca, els seus companys de llista no solen parlar).

La cosa és que Boi Ruiz porta prop de dos anys intentant fer un consorci sanitari a Lleida. Molt resumit, això vol dir que el que es busca és integrar els equipaments de l’Institut Català de la Salut (ICS) –entitat proveïdora de serveis sanitaris pura i totalment pública– a d’altres formes de gestió subjectes al dret privat. Això vol dir que l’ICS es diluiria en un consorci més ampli també subjecte al dret privat. Això permetrà fer activitat privada als centres públics, gestió privada indirecta dels recursos públics i escapar dels organismes de control públic sobre aquesta gestió.

És probable que alguns companys de la seva llista també li hagin dit que això del Consorci de Lleida és imprescindible, que “no hi ha alternativa” (T.I.N.A.) i que tot plegat és culpa de “l’ofec financer que pateix Catalunya”. Però deixi’m donar-li dues dades que potser li són útils com a futur diputat:

1) La creació d’aquest consorci no s’explica per la manca de diners ja que la seva posada en marxa no suposarà cap estalvi. Al contrari: és un fet provat que la forma consorciada que tant agrada als seus companys de llista de Convergència és una porta oberta a l’opacitat, la corrupció i el descontrol en la gestió sanitària. Més de 20 informes de la Sindicatura de Comptes i la mateixa Oficina Antifrau ho deixen totalment clar: milions d’euros públics han desaparegut gràcies a consorcis com el que Boi Ruiz vol impulsar a Lleida. Per tant, l’experiència ens dicta que els consorcis, lluny d’estalviar, surten cars i enriqueixen els de sempre.

2) La idea de fer consorcis sanitaris per substituir l’ICS no té com a objectiu construir “estructures d’estat” ni treballar per “un país nou”. El pla ha estat perfectament dissenyat a les oficines de la consultora PWC al servei del conglomerat sanitari privat a qui l’existència de l’ICS –i de la sanitat pública en general– li suposa una molèstia que cal eliminar. Així, La Caixa proposa, PWC disposa i Boi Ruiz executa. (Si no coneix PWC, faci click aquí i vegi de qui estem parlant).

Per què li explico tot això a vostè? Veurà: des de fa prop dos anys milers de persones d’arreu de Catalunya es manifesten i es mobilitzen –al carrer, als centres de treball, a les escoles, a les associacions de veïns, sota la pluja– contra aquest atac a la sanitat pública del nostre país. S’han recollit 38.000 signatures –una a una, carrer a carrer– i tot per defensar els nostres hospitals davant les grans corporacions que volen fer negoci a costa de la salut del poble . Tota aquesta mobilització va aconseguir que el govern hagués d’aturar el projecte momentàniament. Va costar molt, entre d’altres coses, perquè per alguns dels seus companys de llista, carregar-se l’ICS és molt més important que el mateix “procés”.

Quan ERC va cedir a la pressió del carrer i va votar en contra de la creació del consorci de Lleida Artur Mas ho va deixar molt clar: “Hi ha un acord […] que parla d’estabilitat fins al moment de convocar, i jo alguna queixa tinc, perquè es perden algunes votacions”. I va afegir que “previsiblement” les eleccions del 27S es convocarien “si no canvia res”. És a dir: si no puc imposar el meu model de país, no hi ha país. Sona una mica a xantatge, no?

Sigui com sigui, la lògica pre-electoral es va imposar i finalment el passat dimecres Convergència va acceptar aturar el consorci… fins la propera legislatura. “Serà el pròxim Govern escollit el 27-S el que prengui la decisió final, han confirmat fonts del departament que lidera Boi Ruiz”.

És per això que li escric aquesta carta. Vostè, molt probablement, serà diputat i haurà de prendre “la decisió final” sobre el consorci sanitari de Lleida. Haurà d’aixecar la mà i votar a favor, en contra o abstenir-se. Només tindrà aquestes tres opcions. Amb aquesta carta volia, simplement, oferir-li una mica de context sobre el tema perquè ho tingués en compte a l’hora de prendre la decisió. Com li he dit al principi, crec que ningú té un mapa del tot fiable sobre com arribar a Ítaca, però tots hauríem de tenir clar quines dreceres NO es poden agafar.

Ben cordialment… i salut

Albano Dante Fachin

PD: VÍDEO: «Primer independència i després lluita de classes és fer trampa»

Llegia l’entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana i m’havia d’esforçar per recordar els bon resultats que a vegades en resulten d’una situació difícil, tot i el pessimisme de la intel.ligència que sembla instal.lar-se a la política… quan encara es permet fer-se evident i visible. Crec que ve a tomb aquesta reflexió pel to del diàleg publicat a Vilaweb, per les notícies que ens sobten cada dia, i perquè el mateix pas del temps -en una carrera contra-rellotge i contra un clima inclement- no sembla anar a favor d’anar reforçant la fonamentació de massa alegria… Caldrà més que mai l’optimisme de la voluntat i, si és possible, anivellar alguns egos desafinats per anar fent camí i treure pals a les rodes. Fontana ens pot servir també d’exemple en això, i sobre tot en honestedat i humanitat. Cal recordar, sobre tot, i com idea-guia, una de les frases que de passada deixa anar Fontana a la conversa, però que en aquest post m’he permès ressaltar al màxim. De fet, és la que poso com a títol, substituint l’original.

Ens diu Andreu Barnils que Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. (Jo hi afegiria que també de més prestigi i un dels homes savis de Catalunya.) Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, La formació d’una identitat (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista l’historiador informa que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista i que no pensa fer campanya per cap dels partits. Fontana és dels que creu que cap partit espanyol s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc veu gens clar el full de ruta unilateral plantejat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

Josep Fontana: ‘Els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?

—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—La llista del Sí el problema que té és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del post pujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, doncs seguirà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? No coneixen què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada a què li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreta el moviment de Raül Romeva. Li sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. De tota manera, crec que ell mateix no ho sap. Acaba de dir que el Mas no ha de ser…Per què es creia que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es pot.
—No se sap què serà això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només s’està pensant en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vostè va anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anirà a la llista de Catalunya Sí Que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els hi anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes són capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I a ICV com els veu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. S’ha intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política del Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista estigui acabada

—Procés Constituent. Algun comentari?
—No. Crec que és una situació´d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias li genera confiança?
—A mi no em genera confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist el que venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist el David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa, i després l’altra. No volen creure primer independència, i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per altra banda tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I seguiran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faria vostè personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Molt em temo que els resultats sigui tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població…Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hagués hagut realment alguna cosa que haguera permès pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els hi perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creu que passarà el 27-S?
—El més probable és que guanyí la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no està gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit arribarà a Madrid i formarà un govern que negociés una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu Pablo Iglesias ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne….I els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar a què et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de 8 mesos i independència se la creuen, o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que estant clares: la revolta de Sanjurjo de 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que estaven a dintre, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així estem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran té, dóna’ls-hi, que són bons nois, no és creïble.

—Escoltant-lo penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Per ara, no. Per l’any que ve, no. Això està clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. En el curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Vale vale. Què vol dir una independència? Està previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha algun pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, està una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No pateixi.
—Ah, doncs molt bé.

—Haha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per ser conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoni que insisteixi: quan vostè tingui el vot decidit no m’ho dirà, ara a l’agost?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava pura i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent.I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?

Aquest matí han fet a Albano Dante, cap de llista de Podem Catalunya, aquesta entrevista a Catalunya Ràdio:

http://www.ccma.cat/audio/embed/889449

A la web l’han presentat així: “El candidat de Podem a les eleccions del 27-S, Albano Dante Fachin, ha afirmat, en una entrevista a “El matí de Catalunya Ràdio”, que “s’haurà de negociar amb l’estat espanyol una sortida a la situació de Catalunya. Com es farà aquesta negociació?, quan durarà?”.

De fet, com podran sentir, Albano Dante considera “un engany” prometre la independència d’aquí 9 mesos i ha recordat a Josep Fontana en el sentit de que comparteix la seva opinió de que no estem davant d’un procés que no serà fàcil, ni curt. El dirigent de Podem ha afegit que “la convocatòria de les plebiscitàries crea bàndols, i tot i que Brassens ja ens va dir fa temps que “no hay mayor pecado que no seguir al abanderado” confessa que a ell li fa mandra seguir els abanderats, sobre quan el seu objectiu és aprofitar la situació per guanyar vots i mantenir-se al poder.

Albano Dante en aquests darrers mesos he recorregut tot Catalunya i he estat amb milers de persones que fan Podem, des dels cercles, des dels territoris… Gent que han tornat a viure la política i a sentir-se protagonistes… i constata una posició aclaparadorament majoritària a favor del dret a decidir, un reconeixement profund de que Catalunya és un subjecte polític del que participa més del 70% de la població, amb que una riquesa enorme de matisos… Per això lamenta de manera que després arribi Artur Mas i de manera electoralista i irresponsable es permeti el luxe de dir que si no s’està amb ell, s’és cómplice de Rajoy, per no mencionar al conseller Homs parlant de l’època franquista… Tot plegat sembla demostrar una irresponsabilitat màxima i d’un menyspreu per una societat catalana rica i plural, amb diversitat de posicions polítiques molt respectables, totes elles a favor de una Catalunya millor, que no poden menystenir-se dient que si no s’està amb Mas, s’està amb Rajoy.

És un exercici d’amnèsia que se li pot girar en contra que Mas oblidi que qui porta 3 dècades de la maneta del PP és el seu partit, que va pactar la reforma laboral amb el PP, i que amb el PP i el PSOE han votat a favor de les propostes que ja es van endavantant del TTIP.

Conec molt bé Albano Dante, i sé que està realment preocupat pel carreró sense sortida on ens ha ficat Convergència i el PP, i com diu a l’entrevista, mentre s’eternitza el debat i passen els mesos (i ja portem dos anys) la gent treballadora estem perdent drets a tota velocitat. I aquest saqueig de drets i serveis públics queda amagat.

Una de les conclusions que en treu Albano a l’entrevista de Cat.ràdio és que si el “anem a totes” no s’aconsegueix, no sols hauria de ser Romeva qui no prengrès l’acta de diputat: hauríen de dimitir des d’ell fins a Josep Guardiola, passant, naturalment, per Artur Mas i tota la resta de la llista…

Coses que s’han quedat en el tinter…

Segurament a l’Albano li haguès agradat incidir més en que Podem és una organització política compromesa amb el dret a decidir i amb l’autodeterminació dels pobles, compromesa amb la lluita per l’autogovern de Catalunya i pel seu reconeixement com a subjecte polític. Com li he sentit explicar en altres ocasions, tant l’Albano com la Marta Sibina, la seva companya, porten anys lluitant en defensa de la sanitat pública i han coincidit amb grans companys de lluita obertament independentistes, o federalistes, o anarquistes… i això no ha estat cap impediment per lluitar plegats. No es pot dubtar del compromís de la CUP en defensa de la sanitat pública, ni de gent de l’ANC de veritat compromesa amb el que és públic, i fins i tot de gent d’ERC… I amb tota aquesta gent que defensa els serveis públics i un futur millor per Catalunya, m’explicava l’Albano que s’hi ha de lluitar plegats per conformar una majoria social que treballi per la justícia per als que més la necessiten, per l’equitat i la dignitat, i per l’autogovern de Catalunya.

L’Albano Dante sap que el 28S, al matí, es podran començar a fer coses magnífiques per Catalunya com iniciar una auditoria ciutadana del deute (saber què és deu, perquè es deu i a qui es deu). I revertir la privatitació de serveis públics (P.ej: els consorcis de Lleida, VISC+, etc) I fins i tot declarar Catalunya zona lliure del TTIP… Seria el primer parlament d’Europa en plantar cara a aquesta amenaça REAL de la sobirania que mai podrà ser-ho de veritat si guanya la llista de Mas.

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment contenta de poder acollir al meu bloc.

(Vist a El Periodico) :

El Parlament va declarar en el seu moment que Catalunya és una nació sobirana. Aquella declaració la van reforçar les últimes eleccions al Parlament: les forces que ho defensen sumen el 70% dels diputats, bona base per exercir pressió a favor del sobiranisme. Però alguns van optar per posar la independència en primer terme, amb l’argument que, un cop descartat pel Govern espanyol el referèndum pel dret a decidir, l’única possibilitat era proclamar la independència. Aquesta opció és il·lusòria: la independència, si no s’aconsegueix amb mitjans violents, s’ha d’aconseguir amb negociacions, i la millor manera d’obligar Espanya a negociar és aplegar una majoria prou àmplia perquè sigui difícil d’ignorar.

Avui l’independentisme representa només la meitat de la població: una força bastant inferior a la que agrupa el dret a decidir. Per això, la política més realista és tornar a posar al centre de la lluita per la sobirania nacional el dret d’autodeterminació, més inclusiu. Afavoriria totes les opcions catalanistes, inclosa la independentista.

Si en les eleccions del 27-S no s’aconsegueix una majoria de diputats per la independència, és previsible que des d’Espanya es consideri un fracàs de Catalunya: el front independentista està a punt de marcar-se un gol en pròpia porta. Per evitar-ho cal posar en primer terme el dret a decidir i no la defensa de la independència immediata.

En lloc de plebiscit, cada formació podria presentar-se a les eleccions amb un compromís comú de defensa del dret a l’autodeterminació. Si s’acceptés un compromís així, es faria visible l’àmplia unitat del poble de Catalunya al voltant d’aquest punt.

La fórmula concreta d’una nova relació amb Espanya -sigui la independència o qualsevol forma d’associació confederal o federal- haurà de ser resultat combinat de negociació amb l’Estat i de consulta referendària. El tema és prou important perquè la consulta al poble de Catalunya sigui obligada. Les esquerres en general, favorables o no a la independència, han de deixar ben clar que la defensaran si aquesta és la decisió que surti d’un referèndum.

El procés no es pot reduir a negociacions i consulta sobre la relació Catalunya-Espanya. Hi ha també un ampli debat social sobre quina Catalunya volem, com a preparació del procés constituent que s’haurà de posar en marxa tan aviat hagi fet efectiu el dret a decidir. Un dret que comprèn tots els aspectes de la vida social i econòmica que avui estan determinats pel gran capital. Una declaració unilateral d’independència feta pel Parlament seria un acte simbòlic sense efectes pràctics que dividiria el poble de Catalunya i posaria una bona part dels sectors populars davant el dilema entre ser només català i ser català i espanyol. L’opinió no independentista s’ha de tenir en compte. Allunyar el perill de trencament segons línies etnicolingüístiques és un imperatiu categòric.

L’exercici efectiu del dret d’autodeterminació només es pot concretar en un referèndum vinculant. Perquè ho sigui, es necessiten condicions institucionals prèvies. Això inclou el reconeixement constitucional espanyol del dret de Catalunya a la sobirania, incloent-hi la separació. Pretendre que podem fer el camí ignorant l’organització institucional espanyola no porta enlloc. Això no significa subordinar el procés català a l’evolució política espanyola. Cal promoure una pressió permanent per a l’autodeterminació de Catalunya, perquè cap força a Espanya estarà disposada a acceptar la sobirania de Catalunya si la voluntat popular no es manifesta amb el vigor suficient.

El procés sobiranista català és una part de la crisi del règim espanyol del 1978 i de la crisi de l’autonomisme. Si, com és previsible, el viratge de la política espanyola cap a l’esquerra debilita els trets més reaccionaris dels governs d’aquests últims anys, la causa de Catalunya en sortirà beneficiada. L’aposta que l’esquerra hauria de fer és a favor d’aquest viratge, davant l’aposta d’alguns independentistes de com pitjor, millor, sota el supòsit que com més centralista i autoritari sigui el Govern, més exciten les ànsies independentistes. Els sentiments no són com les trompetes de Jericó: per si mateixos no fan ensorrar-se cap muralla ni enderroquen cap règim. La causa del sobiranisme de Catalunya sortirà beneficiada de l’esfondrament del règim del 1978. No en podem estar indiferents.

Firmen aquest article juntament amb Jordi Borja (urbanista) i Joaquim Sempere (sociòleg), Joan Busquet (periodista), Anna Camps (catedràtica de Didàctica de la Llengua) i Dolors Comas (antropòloga).

PREGÓ Festa Major 2015 del barri Sant Joan Baptista de St. Adrià del Besós

Gracies abans no res per haver-me convidat a intentar fer el Pregó de les vostres festes.

Haig de confessar que no és el primer cop que parlo en públic però sí la primera ocasió en que faig un pregó de festes. Així que davant la incertesa he pensat que millor anar desgranant quatre idees a partir d’unes notes que no pas lligar-me a la lectura d’un escrit prefabricat (…)

MARC.- Els qui lluïm certa edat venim de la cultura d’emmarcar les nostres reflexions. Mai està de més iniciar amb una breu aproximació històrica per situar-nos.

Aquest és un barri amb historia pròpia. Amb uns orígens ben definitius i per tant amb una marcada identitat dins el garbuix metropolità i el desgavell urbanístic. St. Joan té “caràcter” reconegut, com a barri obrer, bon caldo de cultiu dels moviments associatius, colònia industrial en els inicis. La seva biografia va molt lligada a noms d’indústries: INBESA, Celo, Ugimica, Borax, o aquella TAGRA de tants records amb persones ben entranyables i exemplars com en Manuel Sousa. També altres empreses com Widmar, Viuda Nicolau, Baurier, i per suposat la inefable Cross de totes les fumeres i estossegades. O la identificadora Tèrmica de Fecsa amb les tres torres com a referent aeri de l’arribada a Barcelona des del cel, però també com a escenari treball, lluites i de l’assassinat del treballador y sindicalista Manuel Márquez a mans de la dictadura franquista.

BARRI.- Tant important ha estat aquesta petja industrial que els habitants del barri eren coneguts com els del “sot” o els de Can Font i Vinyals en relació a aquesta firma i el seu patrimoni.

Un barri doncs format per sedimentació, com les terres d’al·luvió d’un riu, el delta del Besós, amb un creixent sostingut en el temps, a cop de “carbonilla” i “fumatas” de gasos sulfurosos i contaminacions de tots tipus.

Afirmant-se malgrat els estigmes de créixer emparedats entre les macrourbes de Barcelona i Badalona. Es deia amb mala idea que St. Adrià era una ciutat virtual, una frontera al llarg del riu i l’autopista, perpendicular al tren i el litoral. Però encara que no disposava de paritori ni tanatori, (tot i que per suposat es naixia i es moria), la ciutat va esclatar en forma heterogènia de barris de sobtada creació. St. Joan Baptista sempre va ser una certa “aldea gala” resistent… particular.

I aquesta història i el seu urbanisme aporten elements conformadors definitius que fan singular una potent xarxa social, empoderament veïnal des de sempre, fraternitat civil, solidaritat obrera i consciencia de classe. Bons ingredients al meu entendre…

VEINAT.- Resistència és afirmació, reivindicació, lluita i per tant Salut.

Les Festes com aquesta en són testimoni viu. Els i les autors, receptors, mantenidors, els protagonistes son els veïns i veïnes. PERSONES del seu BARRI en majúscules. Deixeu-me recordar tan sols un exemple, amb el popular i estimat « maño », recentment desaparegut.

MEDI AMBIENT??.- Una pinzellada personal. Quan allà per l’any 79, amb el primer Ajuntament democràtic, em va tocar ser regidor, a la veïna Badalona, d’Ecologia i Medi Ambient. D’ “eco …què ? em preguntava la gent.

Del record d’aquells anys conservo imatges vives de les contaminacions que compartíem, doncs en això no s’hi valen fronteres. Pol·lució per terra, mar i aire. Per terra amb urbanisme degradant i degradació i abandó del sol, …Per mar, amb un litoral usat com abocador de tots els detritus industrial, tèxtils, químics, orgànics, amb unes ciutats d’esquenes a la costa, i que va motivar una reivindicació ciutadana que va aconseguir el seu objectiu: la construcció d’un gran col·lector interceptor transversal que va suposar l’inici de la recuperació del mar i les platges…amb depuradora inclosa al vostre costat. Contaminació del l’aire…amb les fugues de gasos sulfurosos de la Cross quan cremava pirites i fallava el sistema, produint cada dos per tres veritables crisis massives d’ofec, asma, estossegades, … fins que a cop de denuncies (petites en volum però notòries en persistència) es va declarar la Zona d’atmosfera contaminada i finalment va tancar la gran industria del sofre i els metalls pesants.

Avui en dia no hi ha tanta contaminació i les patologies van més lligades a altres plagues: Son l’ Atur, la Precarietat, Pobresa, Exclusió social, Resignació, Por… I si ens demanden quina és pitjor de les dues coses? Sens dubta, respondrem: CAP de les dues!

SALUT PÚBLICA.- Les darreres visites al barri han estat relacionades amb la Salut, amb la sanitat en concret, i com a secretari de la plataforma DEMPEUS per la Salut Pública. I han estat trobades amb gents empoderades i dempeus que defensen el sistema públic de salut amb ungles i dents, front a les retallades, privatitzacions, i agressions d’aquests governs neoliberals i mercantils.

Un plaer i una satisfacció compartir lluites, colze a colze. Un goig coincidir en que és la ciutadania la titular del sistema i per tant qui co-decideix el seu caràcter, finançament, prioritats i forma.

Junts, democràticament insubmisos. Des del 2009 a Dempeus insistim que no es Co-pagament, sinó RE-pagament, que no ens donen res “gratis” que ja ho hem pagat, que no som “clients” sinó protagonistes, que no son llistes d’espera sinó de desespero i de derivació a la privada, que no és un sistema “mixt”- públic-privat sinó una sagnia paràsita de recursos públics cap a beneficis privats… que no s’havia de pagar l’euro x recepta, que no han de poder vendre les nostres dades sanitàries (projecte VISC+) …

Que Lluitar és bo per la salut. Que la Festa Major és per gaudir i divertir-se i això és Salut! Que la fraternitat, humanitat, solidaritat, la dignitat són Salut !!!

Salut és doncs Lluitar. Moltes felicitats , molta lluita, moltes victòries !!! Molta Salut i Molt bona Festa de St, Joan !!!

Antoni Barbarà Molina