L'enquesta que dibuixa la fi d'una etapa. O almenys, els primers símptomes de la fi de la política clàssica. La darrera projecció de GESOP publicada a El Periódico fa tremolar les pilones que sustentaven la política catalana i mostra un nou escenari. Un mapa tan nou ha donat lloc a moltes interpretacions, perquè ja sabem que les enquestes tenen tantes lectures possibles com lectors. Jo els hi proposo una més.

Hi ha un partit que ha aconseguit situar-se en el centre, és a dir, que ha assolit la fita dels manuals de política clàssics. Proposa una nova política, però parteix d'una vella tradició. I es mou amb agilitat entre el sí i el no, o entre el sí però i el no però. El problema d'ICV és que s'ha centrat en un moment en el que la societat s'ha polaritzat. I ara és vist com el partit aigualit, que no acaba ser ni carn ni peix.

A l'altra banda, la CUP i sobretot Esquerra han aconseguit doble bonus. L'èxit d'Esquerra es basa en la seva imatge renovada malgrat que és un vell partit. Ha aconseguit connectar amb el mecanisme de renovació del moviment per una nova política. I, al mateix temps, se centra en el nou país com a forma d'obrir un nou horitzó renovat i radicalment nou. La possibilitat de construir un país gairebé des de zero.

I aquest és, potser, el principal problema de CiU. El partit que ha governat Catalunya des de la restitució democràtica amb el breu parèntesi del tripartit pateix l'estigma de la vella política. I el més important: Crec que una part dels sobiranistes sospiten que un nou país amb CiU seria simplement un país nou, però amb les mateixes estructures que el vell país. Un canvi de bandera i d'himne, però no model. Posats a canviar, fem un nou país nou. 

Si aquest matriu guanyés en capacitat explicativa amb el temps:

El catedràtic de Lògica i Metafísica Alexander Broadie de la Universitat de Glasgow ha publicat un article a la prestigiosa revista Modal Logical and Metaphysics dedicada a les preguntes del referèndum per la independència de Catalunya.

Broadie demostra que la pregunta contradiu un dels principis bàsics de la lògica, el principi de no contradicció en la seva versió doxàstica: No es pot creure al mateix temps i en el mateix sentit una proposició i la seva negació. Per això, segons Broadie, no es pot ésser al mateix temps estat i no ser-ho, raó per la qual les opcions Sí - No i No - Sí de la pregunta són impossibles des d'una perspectiva lògica "a no ser que es consideri des d'una perspectiva de la física quàntica, on les coses poden ser i no ser alhora", conclou, en referència al conegut gat de Schrödinger. 

De forma simultània, les dues preguntes atempten contra el principi lògic del terç exclòs. Donades dues sentències contradictòries (A és B i no A no és B), només un pot ser veritable i l'altre només pot ser fals, no existint un altre tercer possible. Igualment s'exclou un tercer judici amb els mateixos elements A i B. En el cas de les preguntes del referèndum, Broadie diu textualment que "La segona pregunta és un metajudici del primer, que és alhora un metajudici del segon, essent totes dues sentències depenents. de manera que la resposta és sempre circular i no independent". 

Broadie, expert en filosofia política i autor d'obres com Political Logic, proposa diverses mesures per resoldre aquest "evident error lògic de formulació". Es podria, diu, incorporar una pregunta intermèdia entre la primera i la segona; crear un arbre de decisions o un diagrama de Venn. Tot i que la proposta que el professor Broadie troba més raonable des d'un punt de vista lògic és fer dos referèndums diferents, un sobre la independència i un altre sobre l'estat federal. "És una valoració lògica sense connotacions polítiques", conclou. 

Agraeixo a David Navarrete l'interés per l'aposta federal i agraeixo també que expliciti els dubtes. Dubtar és el primer pas per a aprendre i jo, que sóc un cagadubtes existencial no en tinc vuit de preguntes sobre el federalisme: En tinc vuit-centes. També, he de dir, la independència em genera dues tones de dubtes, però m'espero a plantejar-los quan s'editi la versió catalana del Scottish White Book.

Jo penso, com en Roger Senserrich, que això dels idiomes oficials és una castanya. La meva proposta seria que no n'hi haguessin d'idiomes oficials i que cada territori tingués la capacitat de decidir la seva política lingüística amb total llibertat. I si en Mohammed Pujol, President de la Generalitat el 2032, decideix que la documentació oficial del país ha d'estar en català, en anglès i en àrab, hauria de tenir la llibertat de fer-ho, que per alguna cosa és el President.

La Unió Europea hauria de tenir tota la documentació en anglès, que es la llengua franca, que haurien de parlar tots els ciutadans de la Unió. I si no en saben, que emprin el Google Translator. Gastem una fortuna en traduir tota la documentació a cinquanta-mil idiomes, i això permet que l'estratègia ambiental d'alta muntanya de la UE estigui traduïda al maltès, on el punt més alt és el Ta'Dmejerk a 253 metres. De fet, el discurs a Catalunya hauria de ser (crec) que o totes les llengües de la Unió Europeas són oficials (i per tant el còrnic, el sòrab, el val·ló, el sard, el frisó...), o ens quedem amb una lingua franca i ens estalviem aquest Babel.

El que em sembla fonamental és que l'estatus federal reconegui la veu pròpia de Catalunya a les institucions europees, que doti de plena autonomia a l'estat federal en la seva estratègia internacional, tant a la Unió Europea com en el conjunt del món. Aquesta sí em sembla una línia vermella.

Naturalment. De fet, la reforma de l'arquitectura financera de l'Estat és irreversible, perquè les comunitats autònomes amb major dèficit (País Valencià, Illes Balears, Madrid) no acceptaran que es perpetuï aquest model. La proposta federal dotaria d'autonomia i responsabilitat als organismes federals, permetria una agència tributària pròpia que recaptés tots els recursos i fixaria un topall a la solidaritat, que podria ser el 66% del pressupost comú (que és el que es destinen a les partides socials).

De tota manera, la tensió és inherent als processos federals. El federalisme no és una escriptura sagrada que garanteix l'absència de conflictes, sinó una cultura política que es basa en els pactes, els acords i la gestió de la tensió. Els països federals conviuen amb la tensió entre les parts. En aquest sentit, recomano la lectura de l'article de Maite Careaga al Economic Growth de Dani Rodrik, en el que avalua la relació entre una estructura descentralitzada i l'eficiència fiscal del país mexicà.

I ja que entrem en aquest tema, reclamo una estructura federal de Catalunya. Necessitem que es despleguin les vegueries i que aquestes tinguin capacitat de maniobra i de decisió. I necessitem un reforçament del poder local, que és el mecanisme més eficient de democràcia directa. Aspiro a una organització similar a la danesa, on el poder local té competències en la política educativa i la gestió de les escoles, per exemple.

La pregunta no està ben formulada. Els models de finançament afecten de dues maneres. La primera és a partir de les fórmules de recaptació i repartiment dels recursos públics. Però la segona és d'acord amb el comportament de l'economia d'aquest territori. De manera que ens afectarà de manera molt diferent segons quina sigui l'evolució del nostre model econòmic. Cap sistema preveu exactament quins beneficis generarà, perquè no tenim la capacitat predictiva d'Aramís Fuster o Sandro Rey.

La clau és fixar uns mecanismes que permetin a les finances públiques prosperar d'acord amb la prosperitat de Catalunya. Si hem d'entrar en detalls, jo en fixo cinc de línies vermelles: Recaptació de tots els impostos a Catalunya, capacitat normativa plena en el conjunt dels impostos (inclòs l'IVA), criteri de solidaritat amb el 66% de la recaptació pública, inversió en infrastructures equivalent al pes del PIB (computat en períodes de quatre anys amb compensacions econòmiques automàtiques en cas d'incompliment) i participació directa en l'estratègia econòmica de la Unió Europea.

No hi veig cap avantatge ni necessitat. La Constitució ha de fixar l'arquitectura econòmica i jurídica del país. Si Navarra decideix afegir-se al País Basc o Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears volen organitzar-se de forma col·laborativa i crear macroestats, que no ho impedeixi un text normatiu. Tot i que la tendència és sempre escriure el màxim possible de consignes a les constitucions, em permeto suggerir una constitució lleugera, que fixi unes regles del joc i doti als territoris d'autonomia per a prendre decisions, sense que el TC de torn es dediqui a posar el dit a l'ull.

No hi ha cap data. Ni hi ha una agenda, ni un quadern de ruta. Un dels grans partits del país, s'hi ha compromès, però la reforma constitucional precisa de dos terços del Congrés i això implica la participació del PP.

L'estratègia és la següent. Si Catalunya decideix en referèndum que aposta per la via federal, l'Estat haurà de fer front a una demanda democràtica, especialment perquè sap que és la darrera oportunitat per tal d'evitar la secessió. En segon lloc, la pressió internacional serà absoluta. I, en tercer lloc, les comunitats que més guanyarien amb una reforma constitucional estan governades pel PP (Madrid, Illes Balears i País Valencià) i aquest meló s'ha d'obrir tard o d'hora.

No ho crec. Uns pocs països del món reconeixen a la seva constitució el dret d'autetderminació dels territoris que la integren. Estic segur que si mai redactem una constitució catalana no incorporarem aquest principi a la carta magna. És lògic: Els estats nació es basen en el principi decimonònic de la unitat cívica de tota la societat ("Nosaltres els ciutadans") i cap estat pot gestionar l'espassa de Dàmocles d'un referèndum. I si la decisió ha de ser periòdica, la capacitat de pressió de les parts farà inviable el projecte col·lectiu.

Hem de ser seriosos. O apostem per un model federal o marxem. I si és el primer, assumim un compromís de gestió de la complexitat, sense l'amenaça diària del cop de porta. I si alguna cosa hem après d'això que anomenem "el procés" és que les voluntats col·lectives pesen més que les normes i que no necessitem que un article ens reconegui el dret a decidir.

És una bona pregunta. No dic que la resta no ho siguin, però aquesta és especialment rellevant. La primera resposta és que no em puc plantejar un canvi constitucional sense una reflexió profunda sobre què volem ser, com volem ser i com refem el model econòmic, social i territorial d'això que anomenem estat. La segona resposta és que no esperaria que les constitucions ens solucionin els problemes. Qui ha de fer front als reptes són els governs i aquests han de tenir autonomia per a prendre decisions, sense haver d'estar rellegint a cada minut la constitució. I la tercera és que qualsevol projecte econòmic s'ha de fer a escala europea. Aquesta va ser una de les moltes visions lúcides del President Maragall: La necessitat de construir un projecte polític d'esquerres en el conjunt de la UE.

Crec que no ho ha de fer. Un sistema democràtic no ha de disculpar-se per les barbaritats executades per un govern militar colpista. Jo demanaria explicacions als règims democràtics europeus (aquests sí, democràtics), que van perpetuar el dictador a canvi de bases militars, el control del comunisme i el profit econòmic d'una vulgar plutocràcia.