Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

La setmana passada vam fer el Diàleg de Medi Ambient. Va anar molt bé. Les aportacions de les persones participants –fetes des de mirades molt plurals- foren molt interessants. Hi havia una idea de fons força compartida. Al llarg dels últims deu o quinze anys, Barcelona –com altres ciutats- ha fet un salt endavant remarcable en matèria de sostenibilitat. Avui tenim una ciutat més compromesa amb l’ús ecològic i eficient dels recursos naturals, amb un model de gestió més sostenible dels residus urbans, amb més superfície de verd urbà i polítiques afavoridores de la biodiversitat. Tenim també una administració municipal que ha avançat de forma substancial en el seu procés d’ambientalització interna. Aquest reconeixement, però, es complementava amb una segona apreciació: cal ara obrir nous horitzons, amb propostes atrevides i valentes, arrelades en els valors d’una segona onada verda, que vagin més enllà de la continuïtat amb les polítiques en marxa.

Hi estic d’acord. I crec que la nova revolució de l’ecologisme de la quotidianitat s’ha de situar al cor del projecte d’ICV per Barcelona. Iniciativa és avui el referent consolidat de l’ecologisme polític a la nostra ciutat. El salt cap al sostenibilisme ha estat possible perquè fa més d’una dècada ICV va fer una doble aposta clau: definir un espai d’identitat política nou en el terreny de l’ecologisme d’esquerres; i traduir-lo a la pràctica, a Barcelona, tot i construint una creixent dimensió de polítiques ambientals a l’agenda de govern municipal. Va ser una aposta que va comportar la confrontació d’idees i de propostes amb la resta de partits, que estaven lluny d’assumir els valors de la sostenibilitat i, més encara, la seva projecció en polítiques públiques d’ecologia urbana. Però vam fer-ho. I avui podem dir que hem liderat la construcció d’un determinat acord políticocultural a Barcelona. Collserola és Parc Natural; el túnel viari d’Horta està arxivat; la recollida selectiva s’ha generalitzat; Rodalies està al centre de les prioritats; l’amenaça dels transvassaments s’ha esvaït… Tot això i moltes altres coses només són explicables des de l’aportació i la tenacitat transformadora d’ICV, ningú més les ha defensades, totes alhora i amb tanta força.

Però s’ha d’anar més lluny. Hem de tornar a fer propostes de caire trencador. Hem d’obrir debats novament incòmodes per l’establishment. Hem d’acompanyar de forma activa xarxes socials emergents que poden ser punta de llança d’una altra manera de viure. En síntesi, contribuir a generar un nou marc mobilitzador en el camp de l’ecologisme, que vagi més enllà de l’actual consens verd i que connecti tant amb la idea de la nova quotidianitat, com amb el compromís global per un altre món possible i necessari. Haurem de parlar a fons de decreixement, de situar la gestió de l’aigua sota estricte control públic, de fiscalitat ecològica local, de cooperatives de consum agroecològic, d’ecourbanisme, d’energies alternatives i de democratització de la producció energètica, de minimització efectiva de residus, de reducció dràstica dels cotxes, de la nova agenda verda com a espai de radicalitat democràtica i construcció de ciutadania... ICV haurà de ser un espai en ebullició, constructor de noves idees i noves pràctiques per una Barcelona diferent, per entorns sostenibles de vida quotidiana, per noves maneres de moure’s i consumir. Abanderem l’ecologisme creatiu.

Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

Aquesta setmana, en el marc del procés Diàlegs amb Barcelona, espai d’elaboració participativa de reflexions i propostes de futur, hem fet el Diàleg de Mobilitat. L’hem fet en una setmana on hem parlat molt de mobilitat, al fil del debat sobre la transformació de la Diagonal. La nova Diagonal reflecteix un determinat model de ciutat, de forta càrrega política. I en ella, la mobilitat és una dimensió bàsica. A ICV-EUiA defensem, amb arguments sòlids i tot el convenciment, que la Diagonal del futur ha de ser emblema de mobilitat humana i sostenible: amb més i millor espai per caminar-la, plenament accessible, segura i de qualitat per les bicis, amb tramvia i bus exprés, amb una reducció substancial dels cotxes. Un model que incorpora els valors i les solucions que han de vertebrar el conjunt de la mobilitat a Barcelona i a escala metropolitana.

En el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona” vam compartir, fa uns dies, una molt interessant trobada amb persones vinculades al món de l’urbanisme. S’ha tendit a situar l’urbanisme, al llarg d’aquests últims 30 anys de construcció democràtica de Barcelona, com l’element vertebrador de qualsevol projecte de ciutat. Crec que s’ha comès un excés. I que la “sobrecentralitat” de l’urbanisme en l’imaginari col.lectiu i en la pràctica política local ha anat en detriment d’altres dimensions (socials, educatives, culturals, ecològiques) que tenen també capacitat d’expressar l’aposta per determinats models de ciutat. Des d’ICV-EUiA hem sostingut que l’enfortiment de les polítiques de sostenibilitat, de lluita contra l’exclusió, o de radicalitat democràtica són elements que doten d’identitat, també, el projecte de la Barcelona per la que estem treballant.

Però al costat d’aquesta idea, vull expressar un altra amb molta força: ha arribat el moment de fer un pas endavant en l’àmbit urbanístic. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbanístic de l’esquerra verda per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones. Un nou urbanisme que ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de dignificació dels barris, de creació d’equipaments i espais públics, de lluita contra les desigualtats territorials. Però que ha de ser capaç de superar, en clau democràtica i d’esquerres, la lògica del mercat i de les plusvàlues, dels interessos urbanístics dels poderosos. I ha de ser capaç, també, d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, i del dret de tothom a un habitatge digne.

El repte és rellevant i ambiciós, però l’hem d’afrontar amb il.lusió i audàcia política. La Barcelona ecològica i inclusiva -la que situa les persones i els seus entorns i temps de quotidianitat com a clau de volta del projecte de ciutat- s’ha de plasmar en clau urbanística, ha de tendir cap a determinades configuracions en l’espai urbà. L’objectiu és, doncs, articular una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona. Un urbanisme entès com el conjunt de pràctiques democràtiques orientades a generar una xarxa d’entorns (equipaments, carrers, places, barris) i de valors/emocions (identitats, memòries, referents) que converteixin els espais urbans en llocs amb significat, en marcs sostenibles per la convivència intercultural i la nova quotidianitat. Haurem d’anar desplegant els continguts d’aquest nou ecourbanisme, per mitjà del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per iniciar i dotar de certes pautes el procés, us proposo un primer decàleg obert d’idees.

Ens comprometem a treballar a Barcelona per un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones que:

1.   Rebutja i supera la lògica de transformació de la ciutat a cop de gran esdeveniment

2.   Incorpora els principis de l’habitabilitat sostenible: fer ecociutat, barri a barri.

3.   Aposta per la mobilitat pública i ecològica, reduïnt substancialment l’espai dels cotxes

4.   Es practica en tot moment des del diàleg i la plena implicació de la ciutadania

5.   Situa en el centre de les prioritats una política pública d’habitatge digne per tothom

6.   Fa efectiva la mixtura d’usos, la complexitat urbana i l’equilibri territorial

7.   Prioritza l’escala de proximitat, les claus comunitàries, de barri i de vida quotidiana

8.   Protegeix i preserva teixits històrics, patrimoni, memòries i vincles emocionals

9.   Articula espais públics per les llibertats i la convivència, des d’una mirada de gènere

10. Redistribueix els valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità
_______________________________________________________________

Caldrà anar enriquint aquestes pinzellades i aportar-ne d’altres. Des d’ICV-EUiA treballarem per ser referents d’aquest altre ecourbanisme possible i necessari al servei d’una Barcelona més humana i habitable.

El procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona” avança a bon ritme, i està resultant una experiència de reflexió i interacció molt interessant. Escoltar i aportar mirades diferents sobre la realitat, situant en aquesta realitat els problemes i les esperances de la gent, és –n’estic convençut- una bona manera de construir un horitzó per Barcelona en clau d’innovació i creativitat política. La setmana passada vam fer el “Diàleg de Joventut”, amb gent jove vinculada al món associatiu, sindical, al moviment d’estudiants, al lleure educatiu… Van sorgir molts temes i elements de debat.

Vam dialogar a l’entorn dels reptes de l’emancipació i la plena ciutadania juvenil. La gent jove viu avui processos d’emancipació tardans i fràgils, massa sovint travessats per precarietats i dificultats en l’exercici efectiu dels drets. Processos on s’expressen clarament les desigualtats socials, laborals, educatives i de gènere. Enfront a això, cal enfortir i redefinir les polítiques de joventut com a veritables eines de transformació de trajectòries vitals en clau d’igualtat i autonomia personal: polítiques d’educació inclusives, polítiques valentes garantidores del dret a l’habitatge i a ocupacions dignes. Vam parlar també del dret de la gent jove a viure la ciutat des de perspectives de llibertat, participació i construcció de ciutadania. El moviment associatiu juvenil com a àmbit generador de valors i de pràctiques d’alternativitat cultural i urbana. L’absoluta necessitat de redefinir una “esfera pública” que avui és percebuda com a aliena i fins i tot hostil. La demanda d’experimentar amb fórmules innovadores d’autogestió i gestió associativa d’equipaments i espais de joventut. L’exigència d’un transport públic amb sistemes justos de tarifació social per a la gent jove. I l’horitzó d’una renda bàsica de ciutadania.

Barcelona està desplegant amb força el Pla Jove i la Xarxa d’Equipaments Juvenils. Està repensant les polítiques d’habitatge com a suport a processos d’emancipació, per tal de fer-les més justes. La formació professional i les polítiques d’inserció laboral juvenil guanyen rellevància en el marc del projecte educatiu de ciutat i del pacte per l’ocupació de qualitat. S’estan tirant endavant estratègies de suport al món associatiu i a la participació juvenil. Cal enfortir totes aquestes dinàmiques. I anar molt més enllà. Articular complicitats de fons amb la gent jove, per tal de superar l’adultocràcia i avançar cap a una Barcelona per totes les edats, on els i les joves puguin realitzar els seus projectes d’emancipació i opcions vitals amb plena llibertat i igualtat. El teixit associatiu juvenil és un extraordinari valor de Barcelona. Hi ha moltes energies de compromís, també, en molta gent jove no associada però amb ganes d’aportar temps i esforços per una ciutat més humana i habitable. Caldrà seguir dialogant i cercant camins per convertir somnis en realitats. M’hi comprometo a seguir-ho intentant.

Aquesta setmana, en el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona”, vam tenir una molt interessant trobada amb un conjunt de persones vinculades a entitats que treballen per la inclusió social a la nostra ciutat. Va ser un diàleg reflexiu, on vam poder mirar més enllà de les urgències de cada dia, però amb moltes idees nascudes de l’experiència. Un diàleg estratègic i vivencial alhora. No voldria fer ara cap síntesi de continguts. Només traçar cinc pinzellades subjectives, que recullen algunes de les reflexions i propostes suggerides.

1) Hem de ser més atrevits, no deixar-nos atemorir ni acomplexar per una crisi creada pels poderosos i les seves receptes neoliberals. Cal transitar del reconeixement dels drets socials i els exercicis de retòrica política, cap als drets socials plenament garantits i la praxi de polítiques públiques arrelades en valors. No volem un nou cicle de creixement excloent i insostenible, amb polítiques socials i ambientals correctores. Volem una economia inclusiva i ecològica, superadora del capitalisme.

2) Els serveis socials han de ser transformadors: no poden ser ni reproductors de les desigualtats ni perpetuadors de les dependències. No poden quedar capturats ni per la lògica del mercat, ni per cap corporativisme tècnic o sindical. El seu caràcter emancipador passa per l’empoderament (la transferència de poder) a les persones, la redistribució universal d’oportunitats vitals, la valoració de la diversitat humana, l’enfortiment de marcs comunitaris de suport i afecte, i la construcció de vincles socials de fraternitat.

3) Contra la pobresa, cal avançar amb fermesa cap a la renda bàsica de ciutadania. Cap a la desmercantilització del nostre dret a l’existència. Hem de tractar i valorar les persones com a unitats de dignitat i no com a unitats de producció. Al costat d’això, cal lluitar contra l’atur, enfortir l’ocupació de qualitat i la contractació pública socialment responsable com a instruments d’inclusió social i relacional.

4) Les polítiques socials han de ser espais d’avenç cap a la feminització de la ciutat. Cap a una quotidianitat de dones i homes de totes les edats que comparteixen els seus temps de vida. Temps socialment reorganitzats, al servei de la paritat i del benestar emocional. La ciutat inclusiva són serveis, treballs i equipaments, sí. Però sobretot són espais i temps: entorns i ritmes sostenibles de quotidianitat on fer possible tots els projectes de vida.

5) Les polítiques d’inclusió social s’han d’articular des del treball en xarxa. Des de la configuració d’una esfera pública pluralista i no monopolitzada, formada per actors institucionals, socials i comunitaris que actuen des de la interdependència de recursos i coneixements. Sense lògiques jeràrquiques. Les xarxes s’han de vertebrar des de la proximitat, els barris i la quotidianitat. Que no atrapin, que donin llibertat! Cal prioritzar l’assignació de recursos a les persones, per tal que aquestes s’insereixin de forma lliure i responsable en els entramats de suport.

Són reflexions que impliquen reptes apassionants. Reptes pels que tenim moltes ganes de seguir lluitant. Amb energia. No estem fatigats, malgrat l’esgotament que provoquen alguns Consellers que fan polítiques de dretes (i venen fum de dretes). No estem fatigats; necessitem que ICV-EUiA creixi, perquè en el futur, a Barcelona i a Catalunya, hi hagi més polítiques d’esquerres i ecologistes, més política emancipatòria i quotidiana.

Aquesta setmana hem fet el primer dels Diàlegs amb Barcelona. El procés participatiu per mitjà del qual escoltaré i intercanviaré punts de vista amb persones vinculades a l’activisme ciutadà en camps molt diversos. Procés que aportarà perspectives innovadores als compromisos d’ICV-EUiA per canviar Barcelona. El primer Diàleg ha estat amb la gent del món de la cultura i la creació. Molt interessant, molt enriquidor. Hem coincidit en la necessitat d’obrir una nova etapa en el desenvolupament del projecte cultural de Barcelona. Una nova fase que ha de consolidar el gir cap a un model emergent: el de la cultura com a eina de generació de ciutadania activa, com a instrument d’emancipació personal i transformació col.lectiva. Hem considerat també els principals reptes que ha d’anar abordant la construcció d’aquest nou model:

- Una aposta nítida per enfortir les bases de creativitat en tota mena de codis i llenguatges artístics. Creativitat que ha d’anar vinculada, d’una banda, a processos de recerca i expressió de talent; i ha d’incorporar, d’altra banda, compromisos d’innovació, de lectura crítica, de disidència, de generació de moviments emergents en clau d’alternativitat cultural, amb capacitat de tensionar i provocar oportunitats d’aprenentatge i transformació.

- Afermar que l’accés de tothom a l’univers cultural i simbòlic al llarg de totes les etapes de la vida és una dimensió bàsica de la dignitat humana i element imprescindible per una ciutadania activa. La Barcelona inclusiva s’ha de construir també des de pràctiques de democràcia i participació cultural. El projecte cultural de ciutat només pot avançar amb una forta dimensió de compromís amb la igualtat i la cohesió social. A Barcelona, el binomi cultura-inclusió s’ha d’enfortir amb molta determinació, hi ha potencial i recorregut per fer-ho.

- La democràcia cultural es construeix des dels barris. I això vol dir impulsar una doble lògica. Enfortir, d’una banda, estratègies de compromís dels grans equipaments culturals amb la realitat social i el territori en el que s’insereixen. I apostar clarament, d’altra banda, perquè els petits equipaments de proximitat articulin pràctiques creatives de base amb excel.lència, i desenvolupin projectes culturals de referència a escala de ciutat, que funcionin també com a factors de dinamització urbana i projecció de la identitat de barri.

- Cal generar un model d’articulació de la nova diversitat cultural. Un ecosistema urbà obert a la incorporació de nous referents i orientat, alhora, a fer possible una identitat compartida: els relats de pertinença s’han d’enfortir però a partir d’una gramàtica renovada. Aquest és un procés apassionant, que camina avui a Barcelona entre complexitats i equilibris fràgils, però que cal impulsar amb tota confiança, com a un dels grans factors de millora social, urbana i cultural.

- El projecte de ciutat ha de reconèixer el capital social construït a l’entorn de la cultura, amb capacitat de generar confiança i treball compartit; d’articular diàlegs creatius i transgressors; de generar compromisos mutus. La creativitat, la inclusió social, la cultura de proximitat, les memòries urbanes i la gestió de la diversitat descansen en bona part en la capacitat d’articular veritables xarxes d’agents culturals, amb eines d’acció i horitzons acordats. Xarxes que han d’anar configurant un ecosistema cultural democràtic i participatiu, d’alta densitat relacional, amb dinàmiques de connexió ben travades entre actors, equipaments i àmbits d’intervenció.

Són reptes que requereixen d’energies i capacitat transformadora. Que s’han d’anar traduïnt en debats i propostes concretes sobre qüestions que van anar apareixent al llarg del Diàleg: les fàbriques de creació i la seva vinculació a projectes educadors de barri; la masoveria urbana en l’àmbit cultural; la xarxa de centres cívics com a espais comunitaris que han d’oferir oportunitats per l’autogestió cultural, l’experimentació i el risc; els barris creatius; les memòries urbanes; el compromís amb els ensenyaments artístics; el català com a llengua vertebradora de la interculturalitat; l’enfortiment del Consell de Cultura. Seguirem dialogant i generant espais d’implicació del món de la cultura en la construcció d’alternatives. Estic convençut que la cultura com a eina d’emancipació serà un dels elements que expressaran amb més força el projecte de ciutat, de nova quotidianitat ecològica i solidària, que anem construïnt des de l’esquerra verda urbana. Un projecte carregat de futur, amb vocació majoritària.