Aquesta ha estat sens dubte “La setmana de la sentència” i l’actualització del meu diari en serà testimoni. Començo, doncs, per oferir un enllaç al “fallo” de la sentència (el text complet no es coneixerà oficialment segons sembla fins el proper dia 12 de juliol). El Periódico de Catalunya ha obert una secció dedicada a la sentència en el seu web on hi trobareu un document que, segons el diari, conté un esborrany dels fonaments jurídics de la sentència. Per cert, la presidenta del Tribunal Constitucional ha obert un expedient per intentar esbrinar d’on ha sortit aquesta filtració.

Immediatament d’haver-se conegut la decisió del TC, es va produir una Declaració Institucional del President Montilla que considero d’obligada lectura i que comparteixo completament. Aquest declaració fixa la posició del president de la Generalitat i hauria d’esdevenir el terreny comú per a una possible resposta unitària a la sentència.

Us poden interessar també les declaracions institucionals aprovades per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona. Espero que aviat el Parlament de Catalunya n’aprovi una, entre d’altres coses perquè no sé com explicaríem que altres institucions amb la mateixa o similar composició política han estat capaces d’acordar-les i el Parlament no. Us convido també a llegir la declaració de Nou Cicle “L’hora de la unitat, l’hora de Catalunya” i el primer argumentari distribuït pel PSC.

Dies després s’han publicat articles i entrevistes que fixen encara amb més precisió la posició del president de la Generalitat i també la del socialisme català. Us convido a llegir l’entrevista al President Montilla que li va fer Enric Hernández a El Periódico de Catalunya, l’article que em va publicar el diari Avui “Després de la sentència, política“, les declaracions que em va demanar el diari El País “Debe reforzarse el pacto constitucional“, l’article de Jordi Font “Sis coordenades per a un nord”, l’entrevista al president Montilla que li fa Xevi Xirgo avui mateix al diari Avui i la intervenció de José Montilla en una acte del PSC celebrat a Balaguer també avui. El resum de la posició del president és fàcil de fer: “Segueixo creient en l’Estatut”.

L’opinió del govern d’Espanya sobre la sentència queda clarament fixada per l’entrevista al ministre Francisco Caamaño que li fan J. M. Romero i J. Casqueiro al diari El País i a l’article de José Luis Rodríguez Zapatero publicat avui mateix a La Vanguardia amb el títol “Autogobierno y convivencia”.

A Catalunya s’han publicat desenes (per no dir centenars) d’articles d’opinió sobre la qüestió. Jo us en recomano set: Antoni Puigverd “Del bozal a la comedia”, Joan Tapia “L’Estatut està viu, però ferit”, Miquel Roca “España tiene un problema”, Lluís Foix “Un gran trastorn polític”, Antonio Franco “Una qüestió de principis”, Josep Oliver “Catalunya-Espanya: final de trajecte” i Manel Pérez “Los empresarios y el Estatut”.

També té interès conèixer l’opinió de diaris i creadors d’opinió no catalans. Us en recomano set: l’editorial d’El País “Aval al Estatut“, Jesús Maraña -director de Público- “Entre el alivio y la indignación”, Marco Schwartz “Alimento para la desafección y el separatismo”, Ignacio Escolar “Lo que rompe España”, Gran Wyoming “La letra pequeña”, Jesús Maraña “Una actitud irracional” i Gonzalo López Alba “Un ‘jabulani’ electoral”.

Lògicament hi ha una gran diversitat d’opinions tant a Catalunya com a la resta d’Espanya i no he pretès fer un tast de totes les posicions. He triat els articles que m’han semblat més rellevants i no vol dir necessàriament que subscrigui les posicions que s’hi defensen.

També val la pena repassar alguns articles que han analitzat la decisió del Tribunal Constitucional (recordem que el conjunt de la sentència no ha estat encara comunicat oficialment) des d’una perspectiva jurídico-constitucional. També en aquest cas han estat desenes, com a petita mostra us en recomano nou: Xavier Arbós “Com el mes d’abril”, Enoch Albertí “Una sentència qüestionada”, Miguel Angel Aparicio “Una resolución jurídica convulsa”, l’entrevista a José Antonio González Casanova que li fa Sebastián Serrano a El Periódico de Catalunya, Francisco Balaguer “De sentencias y votos”, Victor Ferreres Comella “La sentencia”, Xavier Arbós “El impacto y el rebote” i dos articles de Javier Pérez Royo “Problema constituyente” i “L’última paraula“.

Abans de passar a un altre tema voldria explicar la meva visió de tot plegat. En la meva opinió, el Tribunal Constitucional –aquest Tribunal Constitucional, per ser més precisos– no hagués hagut de dictar sentència o bé hagués hagut de confirmar la constitucionalitat de l’Estatut per tres motius: respecte al legislador, respecte als ciutadans que van votar l’Estatut i respecte a la plena i normal vigència de l’Estatut al llarg de gairebé quatre anys amb 50 lleis que el desenvolupen i que només una d’elles ha estat recorreguda davant del propi Tribunal. Precisament el TC sap perfectament que si algú pretén fer un ús inconstitucional de l’Estatut sempre pot recórrer a l’Alt Tribunal per esmenar l’error. El fet que el TC hagi decidit modificar allò que va acordar el Parlament de Catalunya amb el Congrés dels Diputats i el Senat, que va ser aprovat per majoria absoluta de les Corts Generals i que va ser ratificat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya és un greu error i ha aixecat la legítima indignació de molts. És més, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió ben delicada: l’encaix de Catalunya a Espanya.

L’altre dia en un debat a TV3 Oriol Pujol afirmava que “Això ha acabat malament, molt malament”. Jo, tot i respectar la posició de l’Oriol, discrepo d’aquesta interpretació: “Això no ha acabat”. Espanya no ha donat un cop de porta a Catalunya com alguns sostenen (entre d’altres coses perquè ni Catalunya ni Espanya són realitats homogènies, per bé que de vegades en parlem com si es tractés de dues persones): la sobirania del poble espanyol resideix a les Corts generals que van donar el seu suport per majoria absoluta a l’Estatut que després va referendar la ciutadania de Catalunya.

Per això els socialistes reivindiquem refer el pacte estatutari: volem l’Estatut, tot l’Estatut i desenvolupar en plenitud tot el potencial d’autogovern que conté. Però també demanem enfortir el pacte constitucional perquè, certament, aquest Tribunal Constitucional n’ha fet una interpretació restrictiva (lluny d’aquell Tribunal Constitucional que va anul·lar parcialment la LOAPA, tot i que aquella llei havia estat acordada entre UCD i PSOE).

Avui, després de la decisió del TC, hi ha qui es pregunta si allò que era possible l’any 1978 ho és avui. Per demostrar fins a quin punt el debat és pertinent m’he permès citar quatre paràgrafs del llibre de Gregorio Peces-Barba Martínez, “La elaboración de la Constitución de 1978″, publicat el 1988 amb motiu del 10è aniversari de la Constitució, pel Centro de Estudios Constitucionales. Si teniu la paciència de llegir aquests fragments, entendreu perfectament la qüestió. M’he centrat precisament en el debat sobre la inclusió del terme “nacionalitats”. No cal recordar que Gregorio Peces-Barba era l’únic ponent socialista i que, com he dit, escriu això deu anys després de l’elaboració de la Constitució. Poques veus progressistes s’aixecarien avui dient el mateix que Peces-Barba (no Roca o Solé Tura) deia aleshores. Mentre la dreta espanyola està mobilitzada per reinterpretar i a ser possible reescriure el que vàrem votar el 1978, els progressistes semblen oblidar d’on venim. Llegiu el primer fragment:

“Otras modificaciones se introdujeron en el artículo segundo para, manteniendo el ‘derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones’, incorporar elementos aseguradores como ‘patria común e indivisible de todos los españoles’ o ‘indisoluble unidad de la nación española’. Me parecía ridículo y retórico, pero no me opuse, como tampoco lo hicieron Roca o Solé, para evitar más problemas. En todo caso era más elegante, más sobrio y más propio de una norma jurídica el texto del anteproyecto. Esta reiteración de lo que me parecía obvio era como un tranquilizante para las suspicacias. Todavía había mucha patología en nuestro país sobre ese tema“. El subrallat és meu i el fragment recull l’opinió de Peces-Barba sobre l’elaboració de l’informe de la ponència constitucional. Si Peces-Barba considera que les apel·lacions a la ‘patria común e indivisible de todos los españoles’ o a la ‘indisoluble unidad de la nación española’ eren patològiques, ¿com caldria qualificar avui la decisió del TC sobre la inclusió del terme nació en el Preàmbul del nostre Estatut?

En el segon fragment que us proposo veureu quina era l’opinió del ponent socialista sobre el concepte ‘nació’:

“En este sentido fue largo y duro el señor Barrera [ERC], así como en el tema de la Monarquía y del Estado Federal. Por cierto que en su intervención dijo algo muy interesante, pero contradictorio con el planteamiento habitual de la mayoría de los nacionalistas de todo tipo: ‘…La identidad entre Estado y Nación es una falsa identidad. Que Cataluña sea una nación no quiere decir que tenga que constituirse necesariamente en Estado; no implica, por tanto, propósito ni voluntad separatista, pero, inversamente, la existencia del Estado Español no implica tampoco necesariamente la existencia de una nación española que cubra sus fronteras…’ Me parecen unas palabras que se pueden suscribir y que están en la línea de lo que fueron mis planteamientos en el debate sobre el artículo 2″. Els subratllats són meus i el fragment recull part de la intervenció d’Heribert Barrera en el debat en el Ple del Congrés i l’opinió al respecte de Gregorio Peces-Barba.

Per si algú encara necessita algun argument addicional, només cal llegir aquest tercer fragment que us proposo que recull una part de l’explicació que fa Gregorio Peces-Barba del debat en el Ple del Congrés sobre el projecte de Constitució:

“Acepté desde el principio que el término nacionalidades era sinónimo de nación y que, en ese sentido, España era una nación de naciones y de regiones, y señalé abundantes ejemplos históricos, claves en la formación del Estado moderno donde la ‘nación’ no había sido relevante”.

I per acabar amb l’argument, res millor que un fragment de la intervenció del propi Gregorio Peces-Barba en el debat del Ple del Congrés:

“…Cuando se afirma de una manera voluntaria que no hay más que una nación, que es España, se está partiendo de la misma miopía del franquismo, porque las comunidades no se constituyen por la fuerza, sino por el libre asentimiento; y estamos haciendo más por la comunidad España con estas tesis que los nacionalistas a ultranza, que desconocen la realidad de las agrupaciones humanas y que son, como decía antes, más separadores que los separatistas…”.

Realment avui no sembla que aquesta sigui la interpretació majoritària que es fa del pacte constitucional i del sentit de la inclusió del terme “nacionalitats”. Avui se’ns vol fer llegir la Constitució espanyola amb els ulls d’alguns que ni estic segur que la votessin i que, en qualsevol cas, mantenien serioses reserves sobre el seu Títol VIII. Aquest és el sentit doctrinal de la decisió del Tribunal Constitucional que ens ha indignat i que, de mantenir-se, donaria raons a aquells que pensen que estem en un final de trajecte i no en una estació de trànsit.

Dit això, cal dir també que, tot i que caldrà a esperar a tenir el conjunt de la sentència per analitzar-la en profunditat, l’objectiu polític del Partido Popular que pretenia liquidar l’Estatut (per això havia demanat la declaració d’inconstitucionalitat de 124 preceptes) ha fracassat. El Tribunal ha anul·lat un article, ha anul·lat paraules o incisos d’uns altres 13 preceptes i per declarar constitucionals 27 preceptes més ha exigit que se’n faci una determinada interpretació. No haurem de tornar cap nova competència transferida, no haurem de revisar l’acord de finançament, no haurem de modificar el nostre model escolar basat en la utilització del català com a llengua vehicular, la nostra Diada seguirà sent la Diada Nacional, i TV3 i Catalunya Ràdio podran seguir emetent íntegrament en català. Ho dic també en benefici dels que creuen que tot se n’ha anat en orris, per desmentir-los i cridar-los al combat per recuperar allò que s’hagi pogut malmetre.

Sembla clar que la millor resposta a la sentència parteixi de la unitat dels catalanistes. Ara bé, de la unitat catalana se’n parla molt però poques vegades l’hem vista. Per ERC, la unitat passa per la independència; per CiU la unitat passa pel concert econòmic; per ICV-EUiA la unitat sembla passar per conèixer a través d’un referèndum l’opinió dels catalans sobre la sentència; pel PSC la unitat passa per la defensa de l’Estatut tal com el van votar els catalans i les catalanes en la seva integritat, per desplegar en plenitud el seu potencial d’autogovern, per refer el pacte estatutari i enfortir el pacte constitucional. No serà fàcil posar-nos d’acord, però farem tots els esforços necessaris per aconseguir-ho.

Caldria començar per assegurar que la manifestació del proper dissabte sigui massiva i unitària. Sembla de sentit comú que per assegurar aquest objectiu tothom se sumi a la crida del president, que tinguem una manifestació encapçalada per les institucions i presidida per la nostra senyera, com a millor garantia perquè s’hi pugui sumar tota la gent que vol expressar el seu rebuig a la decisió del TC, tota la gent que vol reivindicar el nostre autogovern, les nostres institucions, la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre dret civil i un finançament just. Només la unitat farà la força necessària per vèncer l’obstacle que el TC ens ha posat en el camí, i només la senyera pot garantir la màxima unitat i la major assistència a la manifestació. Espero que no s’imposin altres posicions que, tot i ser legítimes, afeblirien el caràcter unitari d’una acció necessària.

Sobre la situació de l’economia espanyola i de la reforma laboral us recomano els articles de Justo Zambrana “¿Prusianos del sur o PIGS?”, Angel Laborda “El segundo trimestre, prácticamente plano” i Salvador del Rey “Reforma laboral: avances y temas pendientes”.

Sobre el debat que enfronta les polítiques d’estímul econòmic amb les polítiques d’ajustament del dèficit us convido a llegir els articles de Jordi Sevilla “El sano valor del déficit” i Paul Krugman “La tercera depresión”.

Sobre la situació de la Unió Europea i el balanç de la presidència espanyola de la UE us convido a llegir els articles de José Luis Leal “Juego peligroso” i Miguel Angel Moratinos “Una presidencia distinta”.

Sobre el decebedor balanç de la cimera del G-20 a Toronto us convido a llegir l’article de Joaquín Estefanía “Institución fallida”.

Amb motiu de la celebració de la diada de l’orgull gai i del cinquè aniversari del reconeixement del matrimoni entre persones del mateix sexe (que encara espera la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP -qui sinó?-) us convido a llegir els articles de Gemma Lienas “¿Regresar al armario?” (sobre la gent gran gai) i Luisgé Martín “El matrimonio gay, cinco años después”.

Sobre els treballs de la Comissió d’Investigació del parlament de Catalunya sobre un eventual finançament irregular de CDC a partir de la desviació de fons del Palau de la Música us convido a llegir l’article de Joan Ferran “El sonido del silencio”.

I acabo amb la mala notícia de la mort de Fèlix Pons convidant-vos a llegir l’obituari d’Andreu Manresa i Anabel Díez publicat a El País.

“Perles” del programa del Polònia emès el 2 de juliol, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

PERLES DE L’ESTATUT

- Les últimes paraules de Bob l’Estatut abans de traspassar “Perdoneu, però algú ho havia de dir!”

- Mariano Rajoy i M. Teresa Fernández de la Vega reaccionen davant la sentència amb les mateixes paraules, o això sembla, perquè després, per no perdre el costum, cada un veu les coses a la seva manera (les de M. Teresa es podrien resumir en l’expressió, ben castellana, de “pelillos a la mar“, mentre que Mariano continua amb allò d’“España se rompe“). Els respectius discursos acaben com no, parlen del Mundial, i tots dos comparteixen la mateixa incomprensible dificultat per dir “Cesc“.

- Repercussions a la sentència a Ciutat del Cap, on l’endemà de la garrotada, Espanya jugava contra Protugal amb una munió de catalans a l’aliniació. El gran teòric del catalanisme resulta ser Iniesta i les seves cites d’Almirall i Pi i Margall… “la verdá que sí“ (Puyol es veu que no ha volgut sortir al gag)

LA IMATGE DE LA SETMANA

- El timbaler de Palau, indignat, confirma que l’Estatut no està tut, chist!

KA FORT
- M. Emilia Casas “vomitant“ la sentència.

LA CANÇÓ
Bob l’Estatut ha deixat enregistrat un missatge institucional per emetre quan ell ja no hi fos: “M’han retallat articles que ni tan sols sabia que tenia“… i encara té humor per cantar-nos la seva versió de l’Always look at the bright side of life!

Pensa que l’Afganistan
està molt pitjor.
Passen gana
i tenen un merder de por.
Potser estem putejats,
fiscalment maltractats
i el nostre vot no significa res…
però ja deia l’Einstein
que tot és relatiu
sobretot ara que arriba l’estiu“
Pensa que Zimbabwe
està molt pitjor.
Tenen lluites tribals
i hi fa molta calor.
Res és important
si ho penses un instant
en un context de crisi galopant.
I la independència
una gran cosa és
però no vol dir que tots follarem més!
Pensa que El Salvador
està molt pitjor.
Com Haití, com Cuba,
Perú i l’Equador.
Pensa que Somàlia
està molt pitjor.
Són independents,
però és com si no.

ARXIU HISTÒRIC (Des del 2006!!!)
- Recuperem els discursos dels líders polítics a la campanya del referèndum de l’Estatut del… sobretot l’inoblidable videoclip de Lluís Llach i el seu “No pas, jo votaré no pas“ (8/6/06)
- I les fotocòpies de l’Estatut de Catalunya que van fer els andalusos amb la mateixa “complicitat“ de ZP… Como dicen lor catalaneh… “peix ar cove“ (1/6/06)
- Els articles perduts de l’agència tributària que acaben enriquint Bangladesh… (8/6/06)
- L’idili Mas-ZP escenificat als jardins de la Moncloa… Mas: “Serás mi presidente“ ZP: “Y yo te haré presidente a ti“ (11/5/06)
- El triomf del Sí al referèndum… (18/6/06)
- Mariano presentant el recurs al TC (29 de juny de 2006, agh!)
- Saura i Montilla van al TC a reclamar la sentència… i es troben de president al mateix Eduardo Manostijeras! (14/5/09)
- El hit musical de ZP i Solbes “Me la suda el Estatut“ (29/9/08)
- Quan el TC va perdre l’Estatut perquè l’havien perdut!! (17/9/2009)
- Els germans Marx al TC (23/10/08)
- Un nou empat al TC… M. Emilia Casas pretén desempatar per la vida ràpida, carregant-se algun jutge que altre… (29/10/09)
- Montilla, Mas i Puigcercós interpretant “Pobre Estatut“ versionant el paper paper de La Trinca (3/12/09)
- El TC xocat pel l’editorial conjunt dels diaris (ui, el diari, l’està fent servir la senyora de la neteja pel terra (27/11/09)
- La resposta unitària que preparen els polítics davant la “imminent“ sentència de l’Estatut (22/4/10)
- L’estrena de Bob l’Estatut al Polònia! (29/4/09)
- La Teresa Forcades també hi va dir la seva… la culpa no era de les farmacèutiques, sinó dels jutges! (29/4/10)
- L’Estatut s’en va als toros amb Matías Prats i mig TC! (6/5/10)

ZW 221 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Sobre think tanks

En Francesc Ponsa, periodista i escriptor que treballa com a cap de premsa de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, impulsa dues iniciatives: un grup a Facebook amb el nom “L’Observatori dels think tanks” i un grup a LinkedIn que es diu “Los think tanks en España y en el mundo”. Tots dos, amb l’objectiu de debatre i compartir informació sobre el món dels think tanks, de la producció d’idees i de la seva influència. Estan convidades a participar totes aquelles persones que tinguin interès en aquest àmbit. En el cas del grup de LinkedIn, trobem l’Oriol Illa, l’Ignacio Martín Granados, Xavier Peytibi o Xavier Pastor, entre altres.

Com a informació d’interès relacionada, en aquest post es presenten els resultats de l’enquesta dels lectors del portal Iberglobal que, un any més, fa un rànquing on el Real Instituto Elcano lideraria, segons les seves dades, la llista dels think tanks espanyols. La Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES), vinculada al Partit Popular, se situaria en el segon lloc. En el rànquing trobem també al Grupo de Estudios Estratégicos (GEES) i al CIDOB. En els comentaris relacionats es facilita l’enllaç a la Fundación Ciudadanía y Valores on es pot consultar una relació força completa dels think tanks a Espanya, en la seva Guia (l’autora de la qual és Marta Tello Beneitez).