Ja sabem que els fulls de ruta no serveixen de res, ja ens ho deia Walter Benjamin. Per tant no cal que fem fulls de ruta. Ara bé el que sí podem tenir és un bon manual d’instruccions. La història no ens diu el que hem de fer, però sí que ens pot il·lustrar de com es feien determinades coses i ens poden servir de punt de referència.

Ara hi ha gent a la presó, hi ha gent a l’exili i hi ha gent amenaçada, imputada o a punt de ser-ho. Què es feia durant la clandestinitat? Quan algun responsable era detingut es prenien tota mena de mesures per mitigar els danys. Però la fonamental era posar un altre responsable. Si queia un comitè sencer se’n posava un altre. Si els detinguts al cap d’un temps eren posats en llibertat, perquè havien complerts la pena o mentre esperaven judici, normalment no se’l tornava a posar al capdavant de l’organització en la que estava, sinó que se’l protegia i se’l mantenia a una certa distancia. Se sabia que el vigilarien i per tant s’intentava mantenir-lo a resguard. El que es feia sempre era posar gent nova. A cada caiguda, un nou relleu. La policia no se’n sabia avenir perquè era gent que no tenien fitxada. El mateix es feia amb els que fugien corrents a l’exili quan se sentien amenaçats de ser detinguts, per exemple, quan en un interrogatori es preguntava per aquella persona. Un cop passada la frontera, el que es feia es nomenar un altre responsable. Sabem que a finals dels seixanta, a cada detenció ja hi va haver sempre un relleu, la democràcia era imparable. La policia i els jutges estaven desbordats. A la gent que estava pendent de judici pel TOP també se l’intentava salvaguardar no donant-li cap responsabilitat orgànica i recomanant-li fins i tot que en les activitats al carrer se n’abstingués per un temps. El mateix es feia en aquells que estaven fent el servei militar.

Crec sincerament que el moviment republicà català ha de seguir aquesta mateixa tàctica. A més la història ens va ensenyar una altra cosa. Quan la direcció d’una organització es feia des de l’exili, hi havia el perill que no es tingués tota la informació i sobretot el pols del què passava. Avui la informació la pots tenir tota, però els pols de la gent no. Tenim un exemple clar entre el PCE i el PSUC, que per aquells més joves era el partit comunista de Catalunya. El primer el dirigia des de fora Santiago Carrillo, el segon des de dins Gregorio López Raimundo. El primer a les eleccions de 1977 va aconseguir un 7% i el segon un 18%.

Hi ha una altra forma de fer les coses? Potser sí, però algú me les hauria d’explicar. Cal tenir el cap fred i la ment clara en aquest moments de desconcert general. Però no substituir els dirigents mentre no poden ser operatius no és una bona idea. Ni als partits ni a les institucions.

Ara ja sabem que l’Estat espanyol considera la unitat d’Espanya com un valor superior i anterior a la Constitució. De fet la Conferència Episcopal Espanyola la considera un element lligat al catolicisme, una cosa de Déu. I per tant no hi ha res a debatre. Ministres, jutges, fiscals, policies, guàrdies civils fins i tot el Rei, tot ells tenen fe en la indissoluble unitat d’Espanya. Partim d’aquí. No val desentendre’s d’aquesta premissa. Cal actuar a partir de la idea que en el costat de l’Estat, es creu –alerta, es creu– que abans de la voluntat de la gent hi ha la monarquia. Qui gosi discutir-ho ja sap les conseqüències. Per tant a partir d’aquesta punyetera realitat antidemocràtica hi ha dues opcions.

A. Formar govern i donar-se 4 anys de pau i tranquil·litat mentre s’intenta treure el PP del govern de Madrid i aturar la brutal intromissió del govern en la justícia. Cal aconseguir que es jutgi la corrupció del PP sense fiscals que retirin denúncies. Cal aconseguir que jutges honestos no siguin separats dels seus càrrecs i que no s’apliqui la doctrina Botín, és a dir sense trampes. I mentrestant treure el govern de la Generalitat de les mans d’aquells que han aconseguit en la lluita política democràtica quatre diputats.

B. Anar a la confrontació directa. Es tracta de muntar una estratègia de desobediència gandhiana on en cosa de tres mesos 4.000 catalans vagin a la presó per sedició i altres 40.000 siguin imputats pel mateix. Es tracta d’anar al jutjats parlant català i acusant els jutges de còmplices d’un sistema que vulnera totes les llibertats. Això es fa proclamant la república, sense necessitat de fer cap debat al Parlament i parapetant-se als despatxos dels departaments de la Generalitat i especialment al Palau de la plaça Sant Jaume.

Ara, si tu amic lector estàs d’acord amb aquesta segona idea, t’hauries de plantejar si estàs disposat tu mateix a ser un d’aquests 4.000 que es poden tirar dos o tres anys a la presó. El que no val és creure i defensar que es faci aquesta opció però que la facin els altres.

S’equivoquen aquells que confonen el poder amb la intel·ligència. Emepuntorajoy de moment guanya, no té res d’especial, si tens els diners, el BOE, els jutges, els fiscals i les porres i l’exèrcit, normalment guanyes. Ara bé, la cúpula de l’Estat no triomfa per la intel·ligència, si fos intel·ligent l’any 2006 no hagués deixat que el TC creés la més gran crisi de la democràcia i posés en perill la monarquia. Només cal veure el nerviosisme de Felip VI que a cada lloc on va cita Catalunya. Només un estat molt foll i dèbil és capaç de condemnar a un any de presó a un raper per una cançó contra la monarquia –en total tres any i mig–. Crec que en aquests casos és millor anar al que proposava Antonio Gramsci, la guerra de posicions. I per aquells fiscals i jutges que no ho sàpiguen és una forma figurada de plantejar la batalla política democràtica. Això sí, Gramsci ho va escriure des de la presó. I també cal crear un nou bloc històric republicà.

Hi havia uns temps on només tenies un canal, TVE, després dos, una cosa que es deia UHF i més tard tres, TV3. I de cop televisions privades en teníem dues més, en total cinc. És un número raonable de possibilitats d’escollir. Tot d’una tothom es va tornar boig i van aparèixer televisions per tot arreu. Ara, amb el cable, en tens centenars.

Hi estic totalment en contra. Només per saber què fan en cada lloc necessites una estona, multiplicat per 300, el resultat és que un cop has fet tota la ronda, has d’anar a dormir. A més a mi m’estressa.

Han inventat una cosa que pots veure qualsevol programa dels darrers dies. Això encara m’estressa més. Abans si arribaves tard a casa i no podies veure un programa no t’ho plantejaves, mala sort. Ara no, ara pots veure milers de programes emesos a qualsevol hora del dia i de la nit en els 300 canals. Un malson.

A més la immensa majoria de l’oferta televisiva és una porqueria, només mirant els títols dels programes ja t’adones de l’elevat nivell de neurones que es poden destruir. Posaré alguns exemples: Acuarios XXL, Sonidos relajantes, Resacón en Las Vegas, El gato al agua, Santo Rosario, Superpoli de centro comercial, Pesca Mar con Dani Salas, México y España, solidarios con el toro, Los arquitectos alienígenas, Mi boda perfecta, Bollería de siempre, Qué le pasa a mi cocina, etc. Crec que si en mires deu el cap t’explota.

Ja sé què estareu pensant «Home també fan programes de documentals molt bons i informatius». La resposta és fàcil: com millor és el programa pitjor, més nociu és per la nostra salut mental. Això ja ho va dir fa anys Neil Postman al seu llibre Divertim-nos fins a morir. Discurs públic a l’època del Show Business. Els catalans i les catalanes veiem una mitjana de tres hores i mitja la televisió. Uns pesats, deveu estar pensant: «Ara la gent jove ja no mira la televisió, mira pantalles d’internet». Bé la mitjana d’hores en què els joves miren pantalles és de cinc al dia. I què us penseu que veuen? Documentals? Llegeixen llibres en línia? No. Miren cotxes, motos i porno. Ja hi ha gent que dedica més temps a mirar pantalles per fer contents Telefònica i Bill Gates que a dormir o treballar.

I després a les enquestes diuen que no tenen temps de llegir, ni d’estar amb els fills, ni amb la parella. Mentre estem mirant canals o maquinetes tontes deixes de fer el que en realitat t’interessa. La vida passa mentre veiem programes de televisió que ens impedeixen estimar.

El capitalisme es fonamenta en diverses idees totes elles molt ximples. Una és que el sistema capitalista ofereix possibilitats infinites a la gent per consumir. La segona, encara més ximple, és que nosaltres sabem escollir el que més ens convé. Només la gent que té patologies empàtiques i que, per tant, no coneix gens la ment i els sentiments dels humans, pot discórrer d’aquesta forma. Desconeixen totalment la qualitat que ens fa humans i és la possibilitat il·limitada d’equivocar-nos en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. Ara per fi hi ha economistes que han estudiat aquest fenòmens i ens diuen que quan tenim massa opcions el que ens passa és que ens estressem. Fins i tot els donen el premi Nobel.

Avui ens centrarem en els restaurants i les possibilitats que ens ofereixen. Per anar a dinar a mi el que m’agrada són els menús de tres plats de primer i tres de segon. No has de pensar massa, descartes els que no t’agraden i et quedes amb els menys dolents. El fotut és quan et donen a escollir entre deu primers i deu segons. O pitjor aquells que fan combinacions de tota mena de pastes, pizzes, acompanyaments i salses. Em poso nerviós i el resultat sempre és el mateix, quan porten els plats sempre prefereixo el de l’acompanyant, que òbviament sap escollir millor que jo, excepte la companyia.

Estareu pensant: aquest paio no li agrada anar a menjar a restaurants bons. Us equivoqueu. De fet, com sempre, començant pel fet que esteu llegint aquest article en comptes de fer una cosa més interessant. Als restaurants bons, des de fa molt de temps, s’han inventat els menús de degustació. Els de la guia Michelin han fet molt de mal. Tothom tria el menú de degustació. La raó és que els xefs consideren que si has d’escollir els plats, t’equivocaràs i per tant ja te’ls escullen ells. De fet fins i tot t’envien un sommelier per la mateixa raó. Pensen: a veure si els fotem un sopar de collons, aquests soques es fotran un vi que no lliga. I la gent fa el que li diu el sommelier sense cap mania.

No ho sabeu però tot això està inspirat en els restaurants de l’antiga URSS, on només tenien un plat, era obligatori i si no el volies et portaven directament a Sibèria en un camp de reeducació. El mateix que passa ara. Imagineu que per un moment em passa pel cap criticar El Celler de Can Roca, em detindran els Mossos d’Esquadra i el jutge Llarena em posarà a la garjola indefinidament, això si no decideix aplicar-me la pena de mort.

Ben pensat és una contradicció que els millors restaurants estiguin en una guia que es diu Michelin perquè si vas molt a aquests restaurants de michelins no en tindràs cap. T’ho asseguro.

Quan a Catalunya hom parla que «abans» hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Però en els darrers temps hi ha gent que s’entesta a repetir-nos que era molt millor la Barcelona de 1972 que no pas la d’ara. Ho afirma Mario Vargas Llosa que va viure una temporada a Barcelona de 1970 a 1974. Segons el premi Nobel de Literatura aquesta ciutat –i el país– era molt cosmopolita, oberta i cultivada en aquells dies que no pas ara. Ho ha repetit mil vegades i, francament, n’estic fins al capdamunt. Si digués que la Barcelona de 1931, per exemple, era molt millor, en podríem parlar, però la Barcelona de 1972? Ho diu de veritat el marit de la María Isabel Preysler? Per cert, una dona que era amiga de la filla del feixista Francisco Franco i que era tan feixista com el seu pare. Fins i tot fa unes setmanes va anar al seu funeral. Tothom s’ajunta amb qui vol, és clar. Això sí que és modernitat, cultura i civilitat!

Bé, la Barcelona que tant enyora Vargas era una ciutat bruta, en blanc i negre, amb predomini aclaparador dels grisos. On es torturava a la comissaria de policia de Via Laietana. On no hi havia democràcia, ni llibertat ni cap respecte per les llibertats individuals o col·lectives. Molt maco! On els nens no tenien escola, els iaios no tenien pensió, la gent no tenia sanitat pública digna d’aquest nom, on la policia entrava als convents i a les universitats a detenir gent.

L’any 1987 Vargas es va presentar a les eleccions presidencials al Perú. Òbviament va perdre, la gent va preferir votar un corrupte. En tota la campanya electoral no el vam escoltar pas dient que Perú tornés al regne d’Espanya, després d’independitzar-se’n entre 1821 i 1824. En canvi dona lliçons als catalans dient que només es pot ser «lliure i igual» –igual a què?– essent espanyol. Molt bonic!

Qualsevol element de modernitat i de civilitat que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai Barcelona ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer, és evident, no hem arribat a la fi de la història. Però si es volen defensar idees raonables, per exemple que cal pertànyer a Espanya, cal fer-ho amb arguments que no insultin la intel·ligència i que sobretot no apel·lin a un passat amb dictadura i que qui ho defensi no es relacioni amb personatges sinistres de la dictadura. Realment fan por.

Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l’exili. Ho va escriure l’any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se’n tornaria a l’exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d’aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l’any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d’esquerres.

L’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L’argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l’arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem.

Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s’han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d’una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l’Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l’any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d’un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s’ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l’Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l’esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia el torero Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar.»

De tant en tant és interessant i necessari mirar enrere per tal de tenir perspectiva. Convé tenir dibuixats diferents escenaris de cara al futur i per aquesta raó veure el passat i extreure’n ensenyances pot ser útil. O no, depèn de com es miri. També pot servir per deprimir-nos.

A finals de l’any 1918 a la Mancomunitat de Catalunya i als parlamentaris catalans a Madrid se’ls encomana que redactin unes Bases per a l’Autonomia, es tracta d’una mena de protoestatut. És molt interessant per dues raons. Per una banda, en comptes de definir les competències del poder regional detalla les competències exclusives del Govern central, que les fixa en onze. Tota la resta són competència del poder regional. I en segon lloc el tenen llest en deu dies! Es tractava de fer « la futura constitución que se diera al pueblo catalán». Serà la base de l’estatut de Núria.

La reacció no es fa esperar, el 9 de desembre de 1918 es fa a Madrid una manifestació amb 120.000 persones contra el projecte català. I amenacen de fer boicot als productes catalans!

L’any següent, el 1919, Francesc Layret demana a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autodeterminació. El 18 de febrer de 1919 els diputats catalans fan una proposició al Congrés dels Diputats per tal que es pugui fer un referèndum a Catalunya sobre si volem un estatut.

És xocant, a vegades quan mirem enrere ens adonem que hi ha camins que ja els hem fet mil vegades. Tots ells amb els resultats que ja coneixem. En general han acabat molt malament.

No sé què ens depararà el futur, però caldria assajar una idea que és la del pacte sinal·lagmàtic. Aquesta expressió encunyada pel republicanisme federal i en concret per Pi i Margall, vol dir que cal un pacte entre Catalunya i Espanya, que parteixi de la voluntat sense que hi hagi coaccions. I que, és clar, vagi de baix a dalt. Sense excloure que si és de separació, és de separació. De fet aquesta ja era la idea del projecte de Constitució per a Catalunya elaborada pels republicans federals l’any 1883.

Sembla mentida, però, que mirant enrere veiem com els intents han estat de tot tipus i encapçalats per tot tipus de gent. Tenim ara dos reptes essencials, recuperar les nostres institucions i donar-nos un respir per pensar. Si tants esforços han estat bandejats, caldrà extremar la intel·ligència col·lectiva. O no.

Walter Benjamin va escriure fa anys: «mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement». Exactament el que ens passa ara. Uns actuen al límit del terreny de Finisterrae. Un determinat catalanisme sempre havia parlat però que mai havia anat més enllà quan hi havia perills. Per altra banda, uns altres han estat acostumats que sempre se’ls fes cas. Actuen en negatiu, hostien, amenacen, intervenen sense mandat popular i com que no els agrada el mandat popular convoquen fraudulentament unes eleccions –no les pot convocar el Govern espanyol amb 155 o sense– i sense garanties democràtiques –amb líders a l’exili o la presó–. El resultat era d’esperar: el poble vol el mateix que fa dos mesos.

Vaig fer mítings amb el PSUC a favor de la constitució. Mai havia pensat que amb aquesta Constitució es podia empresonar persones per raons ideològiques. De fet també vaig anar a moltes manifestacions demanant l’amnistia i mai vaig pensar que la demanava pels feixistes que torturaven. Com sembla obvi m’he equivocat. L’historiador francès Marc Bloch, just abans d’entrar a la resistència, i poc abans de morir ell mateix en mans de la Gestapo, va escriure: «Haurem de pensar que la història ens ha enganyat». Com a militant antifranquista hi ha un espai que m’hi reconec.

Ara els que no saben perdre han creat la idea infantil de la Tabàrnia, es tracta de trencar Catalunya en dos, José María Aznar ja ho va anunciar. Ni el feixista Francisco Franco es va atrevir a una ximpleria tan delirant. L’han superat. De fet hi ha un precedent, l’any 1913 l’avi del geni d’extrema dreta que tenim per rei, Alfonso XIII, proposa Francisco Cambó: «Hagan una mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca». Ja sé que pensareu que m’ho he inventat, com si fos una innocentada amb retard. Ho ha escrit Borja de Riquer al llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político.

En fi, cal recuperar la serenitat: Els militants antifranquistes ens vam acostumar a debatre amb serenitat mentre teníem militants empresonats. Ara cal fer el mateix. Però no podem actuar com si fos normal. Cal trobar les maneres per combatre aquesta deriva cap a l’extrema dreta d’Espanya que ha començat a Catalunya. Cal pensar què fer a Catalunya però també què fer en la política espanyola. Les batalles s’han de donar als frames adequats. Bon any 2019. Què passa? Mpuntorajoy us va desitjar bon 2016, és clar.

Porres, exili, presó, article 155, amenaces generals, amenaces de les empreses catalanes, amenaces de tota mena. Convocatòria electoral sense seguir els camins de la Constitució espanyola, ni l’Estatut i diners molts diners. Han deixat el país plens de papers taronja.

I tot plegat per a res. El resultat electoral ens diu que tot ha quedat igual. Si JxC i ERC haguessin anat junts com fa dos anys, els taronges tampoc haurien guanyat. O sigui no ens fem trampes al solitari. El PSC i comuns han quedat si fa no fa iguals. La CUP ha baixat a la meitat dels que fa dos anys volien votar ERC però no Artur Mas. Res de nou. La notícia a remarcar ha estat la brutal pallissa que Cs ha clavat al PP. O sigui que després de tanta brutalitat policial i judicial, José Maria Aznar amb el seu amic Albert Rivera han guanyat Mariano Rajoy. Impressionant!

La Brigada Aranzadi, el rovell de l’ou de l’Estat, estan en estat de xoc. Encara no se’n saben avenir que no hagi funcionat l’amenaça i la por. Han guanyat els indepes!

Anem a analitzar-ho des del seu punt de vista. Creien que amenaçant, empresonant, enviant a l’exili al president i intervenint la Generalitat, els catalans que estàvem abduïts i manipulats per dirigents sensacionals i mitjans de comunicació partidistes, ens adonaríem del nostre error i aniríem a votar a aquells que ens han fet patir els dos darrers mesos! Excels plantejament polític! Anant més enllà, els catalans som tan ximples que després que ens hagin estat a punt d’obrir-nos el cap amb les porres ara decidiríem votar els que els han enviat! Brillant!

Una de les crítiques que es pot fer a l’independentisme és que creien ingènuament que l’Estat espanyol pactaria en un moment o altre. Ara bé, no em direu que no és de política màgica creure que tractant als catalans amb aquesta mala fe, votaríem altra cosa. O bé també estan dotats de polítiques màgiques o directament s’han fotut LSD. Ara s’han despertat i tot queda igual. Què es pensaven?

Des que el Tribunal Constitucional va cometre la seva sentència a iniciativa del PP, hi ha un greu problema. El cor de l’Estat espanyol i els seus mitjans de comunicació ho van ignorar fins l’estranya proclamació de la república al Parlament. Qualsevol observador mínimament intel·ligent hauria fet alguna cosa abans, quan era fàcil arreglar-ho. Tenen la força, molta força, és veritat però de mà esquerra i intel·ligència política, zero. Les esquerres –ERC, CeC-Podem, PSC i CUP– haurien de reflexionar sobre el fet que uns pijos amb aires joseantonians i finançats per l’IBEX 35 siguin votats al cinturó industrial per gent treballadora. Amén.

Amic lector, quan llegeixis aquest article tu ja sabràs el resultat de les eleccions. Jo, en canvi, el faig a les palpentes. Crec que és hora de començar a fer valoracions del que ha passat als darrers tres mesos i de què cal fer en el futur sigui quin sigui el resultat de les eleccions d’ahir.

Fa 13 anys, l’any 2004, Héctor López Bofill va publicar un llibre, La independència i la realitat, en què intentava esbrinar què passaria si els catalans volguéssim anar més enllà. I què passaria per primera vegada en democràcia si el Parlament volgués proclamar la república. Eren un seguit de reflexions molt interessants que deixaven moltes preguntes a l’aire.

Ara sabem les respostes a quasi tot el que ell plantejava. Ara sabem que encara que tinguis el 80% de la població catalana a favor d’un referèndum, aquest no es pot fer. Ho prohibeix la Constitució, el Govern, l’Estat, la Policia i la Guàrdia Civil. Ara sabem també que el nou rei és un nacionalista espanyol d’extrema dreta. La reacció que en aquells dies no se sabia ja la sabem, els Mossos passen a dependre del Govern central sense protestar, intervenen l’economia, impedeixen un referèndum a hòsties, apliquen de forma brutal l’article 155, posen els líders a la presó i amenacen que hi haurà morts. De fet, feia temps que Josep Fontana ja ho deia: «No hi ha independència sense guerres de la independència».

Davant d’aquestes incògnites esclarides, què cal fer? Primer, dotar-se d’un espai ampli per a la reflexió, s’ha acabat una etapa i un full de ruta i en comença una altra. Per anar el més ràpid possible avui no hi ha ningú que tingui una recepta. Cal la intel·ligència col·lectiva de tot un país. Fins i tot la promesa de la tercera via de seguir els camins constitucionals tampoc serveix, hem arribat aquí perquè aquesta via, que va encapçalar Pasqual Maragall, va ser liquidada pel Tribunal Constitucional. A més, com deia el llibre, sense afecte no hi ha acord. Arrimadas i Albiol només han sabut amenaçar i frivolitzar amb els que són a la presó. Gaire demòcrates no demostren ser.

En segon lloc, seguint l’estratègia ghandiana, per tirar endavant amb el desafiament, ¿es pot controlar el territori, com diuen algunes veus? Crec que no. La correlació de forces és massa acusada. No estem parlant de la voluntat popular, estem parlant de la força bruta: CDR contra exèrcit. En tercer lloc, hi ha una opció ghandiana de forçar la situació i és que l’Estat espanyol posi 3.000 catalans a la presó. Hi estem disposats?

Crec que necessitem temps i que la solució estava ben expressada en una qüestió que plantejava el llibre, la de connectar «la idea d’independència i les demandes socials de benestar», per exemple. Cita una frase de la Constitució suïssa: «la fortalesa d’un poble es mesura pel benestar dels que estan pitjor». En això hem de millorar.

El comte de Montemar, secretario de estado de Felip V, afirmava que els catalans eren «idólatras de sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido». Si poguessin el fitxarien com a columnista a La Razón o a El País. Un altre que també volen contractar és José Patiño, grande de España que l’any 1715 deia: «El genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promptos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se debe desconfiar de ellos (?). Son apasionados a su patria, con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón y solamente ablan en su lengua nativa». Aquest seria un bon tertulià de 13TV. De fet és el tipus de lectura que deu fer el jutge Pablo Llarena mentre redacta els seus escrits delirants imaginant violència de les «muchedumbres» catalanes «mendaces».

Les darreres setmanes hem vist com es complia íntegrament la lletra d’una cançó de 1714 que tenia un evident humor negre premonitori:

«Inglesos han faltat

portuguessos han firmat

holandesos firmaran

i per fi nos penjaran»

Si els dirigents de la UE no han estat capaços de fer res per salvar nens d’ofegar-se a la Mediterrània, de fet han enviat vaixells a impedir salvar-los, què en podíem esperar els catalans? Ja ho escrivia l’any 1750 Voltaire referint-se als catalans de 1714: «Malgrat el seu valor i amor extrem per la llibertat, han estat subjugats en tots els temps».

Tots aquells que diuen que els catalans volem córrer massa, els diria que això ja ho deia Joan Prim fa més de 150 anys i com un Santi Vila més escrivia: «Catalans voleu córrer massa, no correu tant que podeu ensopegar.» Tenia raó hem ensopegat sempre. Ara bé fins i tot Prim se li acabava la paciència, l’any 1851 deia al congrés: «Hasta cuando hemos de ser tratados como esclavos? Somos o no somos españoles? Queréis continuar la política de Felipe V de ominosa memoria?» Tots aquells que ens diuen que tot va començar per culpa de Jordi Pujol i després per culpa d’ Artur Mas, que deixin de prendre’s LSD i potser que comencin a llegir una mica d’història d’Espanya, potser aprendran que amb 155 i empresonant catalans no es soluciona cap problema. L’any 2006 hi havia un 13% d’ indepes, ara un 50%, quants n’hi haurà el 2027?

Es pot començar una campanya electoral amb els líders dels principals partits a la presó o a l’exili? Això comença a ser una monarquia bananera. La jutge d’extrema dreta Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, va voler jutjar persones i les va empresonar quan no tenia facultats per fer-ho. Algú la castigarà?

Em llegeixo la interlocutòria del Tribunal Suprem. És veritat, com deia Henry David Thoreau, que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, el jutge d’extrema dreta Pablo Llarena si hagués de jutjar Thoreau ho tornaria a fer com fa més de 150 anys. No ha après res, no ha evolucionat, té el mateix pensament d’un home de fa segles. L’ultrareaccionari Llarena parla de «responsabilidat criminal» dels acusats. Homeee! Quan parla de catalans que es manifesten pacíficament s’hi refereix com a « muchedumbre». Homeee! Veu per tot arreu persones que a Catalunya « se alzaren violenta y públicamente». Homeee! Només algun nacionalista fonamentalista o algú sota els efectes de substàncies prohibides pot haver vist a Catalunya res de tot això.

Creu que la « mobiliación ciudadana» es contraria a la Constitució. Creu que és element delictiu afirmar que « la ciudadanía emerge como agente político que impulsa el proceso de independencia». També li sembla delictiu que es promogui un « conflicto democrático de amplio apoyo ciudadano». Caldria que aquest jutge anés a la universitat a fer un curs de Ciència política democràtica. Joan Subirats segur que al·lucina. Només el jutge ha vist que « se constató la infiltración de numerosos comportamientos violentos y agresivos, que reflejaban el violento germen que arriesgaba expandirse y que, desde el momento en que algunos fueron impulsados y capitaneados por el investigado». Olé! Segons ell, es veu que la gent ha de « renunciar a actividad política futura». Creu que hi va haver un « asedio». Realment no és un jutge del segle XIII? I creu –obviament sense proves– que alguns catalans menteixen i els fica a la presó. Diu que són « mendaces». Tot plegat és delirant.

Llarena té tan poca cultura que es incapaç d’escriure Assemblea Nacional Catalana i ho tradueix al castellà. Fins i tot quan cita el CTTI posa « por sus siglas en catalán». Igual que en castellà. Brillant l’home! Es comporta de manera tan barroera com un jutge colonial. A Jordi Cuixart l’acusa de « explosión violenta». I després parla de « violencia y tumultos». Bé, diu moltes més coses molt greus que només ell ha vist. Sincerament si creuen que això és justícia que baixi Déu i ens ho expliqui. Sap, però, que no diu la veritat, si no, per què retira la demanda d’extradició? Potser ara no es podrà però Llarena està cridant una nova generació a proclamar la república.

En la tradició comunista, quan es volia criticar algun militant, es deia: l’hi farem l’autocrítica. Era l’avantsala de la seva expulsió fulminant. Bé, als propers mesos l’independentisme caldrà que revisi la seva trajectòria als darrers set anys i en tregui conseqüències. Jo em donaria dos anys de marge per pair-ho. La meva impressió provisional és que dues generacions de catalans han explorat els límits de la democràcia espanyola i els han trobat molt més aviat del que esperaven. Potser serà hora que revisin també la seva visió de la transició, potser s’adonaran que hi va haver molt més heroisme i combativitat que no pas ara. Quan ens deien: hi haurà morts al carrer, els responíem: cauran sobre la vostra consciència! Durant la transició 1975-1982 hi va haver 178 morts en mans de les forces policials espanyoles. La gent de 55 anys cap avall, la major part de catalans actius, s’havien cregut que sense armes sobre la taula a Espanya es podia discutir de tot. I no era cert. Ara sabem que portar de la teoria a la pràctica –la república, la independència, l’estat de benestar, el socialisme, els beneficis de les multinacionals– comporta que et posin a la presó i amenacin de fer-ho amb 2,5 milions de persones. I sabem que tenim un rei que es considera cap d’estat només d’una minoria de catalans, no de tots els que li paguem el sou.

Però els que volen la unitat d’Espanya, no s’han de fer una autocrítica? N’assajarem alguna. La primera, és pitjor protestar pacíficament que causar 800 assassinats? La segona, quan algú segueix els processos constitucionals previstos –Estatut de 2006–, per què deixen que un TC d’extrema dreta torci la voluntat popular? Tercera, totes les manifestacions i accions parlamentàries reglamentaries realitzades durant set anys, per què no n’han fet cas? Quarta, si volien que Puigdemont convoqués eleccions, perquè no va sortir Rajoy anunciant que suspendria el 155? Cinquena, a banda de colpejar a ciutadans pacífics, amenaçar-los i acabar amb les institucions catalanes, tenen alguna proposta a fer? O ens pensen tractar com una colònia per sempre? Sisena, si no els agrada el resultat de les eleccions, continuaran manant el 8% dels electors catalans? Setena, mentre aproven el cupo basc, ens convenceran que els bascos el poden tenir i els catalans no, sense que els caigui la cara de vergonya? Vuitena, per què intervenen l’Ajuntament de Madrid ara governat per l’esquerra i que està sanejant els comptes i no ho van fer quan manava el PP i va crear un forat inabastable? I novena, per què no ens expliquen com pot ser que havent-hi una majoria parlamentària a Espanya per fotre fora Rajoy, els poders fàctics no deixen que hi hagi una moció de censura per acabar amb el govern més corrupte de l’Europa occidental?

Com tothom sap cinc cràpules van violar brutalment una noia de 18 anys el 7 de juliol de 2016 a Pamplona. Segons el fiscal la van rodejar, li van treure la roba interior, la van obligar a fer fel·lacions als cinc, i la van penetrar analment i vaginalment sense preservatiu. A més la van gravar i van fer fotografies amb el mòbil. El grup anomenat «La manada» va escriure després «follándonos a una los cinco» o «puta pasada de viaje». Els violadors són Jesús Escudero Domínguez, José Ángel Prenda Martínez, amb antecedents; Ángel Boza Florido, fitxat per diversos delictes; Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena, amb antecedents i A.M.G. Entre ells un militar i un guàrdia civil. Heu vist les declaracions de la ministra de Defensa i de l´Interior sobre aquestes dues desferres humanes? No? Jo tampoc. Estic esgarrifat pel fet que la immensa majoria d´opinions i articles criticant l´actitud dels jutges de la Secció Segona de la Audiència de Navarra siguin de dones. I els homes no tenim res a dir? El tribunal està presidit per José Francisco Cobo i l´acompanyen els magistrats Ricardo González i Raquel Fernandino. Ja fa uns mesos, González, un carca sense ànima, volia deixar en llibertat els acusats. Aquest tribunal ha pres decisions incomprensibles i lamentables. Per una banda van decidir fer el judici a porta tancada per preservar la intimitat de la víctima, això és correcte, però també la dels violadors! No és una invenció, per protegir-los d´una «indeseada e indeseable exposición pública aireando aspectos relativos a su intimidad corporal y vida sexual». Protegir uns violadors? En quin món viuen aquests jutges? El tribunal no va deixar aportar com a prova els rastres que els violadors havien deixat els dies abans a les xarxes amb les seves intencions de cometre violacions. Per què? No ho sabem. Però el que ha desfermat totes les protestes és acceptar com a prova la feina d´un detectiu contractat pels violadors sobre les activitats de la noia després de la violació. Aquests tres jutges s´han begut el poc enteniment que els queda? Només acceptar que es pot posar un detectiu darrere d´una dona violada ja em sembla motiu de delicte, però acceptar que busquin a les xarxes per veure què fa i acceptar-ho com a prova em sembla delirant. Aquests jutges els haurien d´inhabilitar i posar-los en mans d´un psiquiatre. Demostren no saber res de res de la condició humana ni del patiment. Quan una persona ha rebut una agressió tan brutal, com es pot defensar? Què ha de fer? Hi pot haver alguna activitat de la noia després de la violació que exoneri els salvatges? Tenir humanisme i educació emocional hauria de ser imprescindible per fer de jutge. Independentment de la sentència han fet un mal irreparable a totes les dones i tots els homes. Algú els hauria de sancionar.

Després que el govern del PP empresoni els seus adversaris polítics i governi Catalunya amb un 8% de vots, una cosa que passarà als annals de la democràcia mundial, s’ha generat un gran debat sobre si vivim en una democràcia i sobre si el que estem vivint és franquisme. Es critica també dient que s’està banalitzant la presó i l’exili. Que cal un respecte per a aquells que al llarg de la història van ser empresonats o van escollir el camí de l’exili. Fa dies que reflexiono sobre aquesta qüestió. El franquisme apallissava als carrers amb els antiavalots, apallissava i torturava a les presons sense pietat i empresonava la gent, en la darrera etapa, a partir del Tribunal de Orden Público –ara Audiència Nacional. El franquisme era efectivament molt més bèstia.

Però analitzem primer el tema de l’exili. Què deia el franquisme dels militants comunistes que s’exiliaven? Que eren uns covards. Què es deia dels comunistes que estaven a la presó? Que s’ho havien buscat. A la meitat del govern de Catalunya que avui està a Brussel·les, què li passaria si tornés a Catalunya? Que seria empresonat com l’altra meitat del govern. En podem estar ben segurs. Per quina raó haurien d’entregar-se? Sincerament no en sé cap. Què faries tu?

Anem a analitzar els que estan a la presó. Estar a la presó no és cap broma. És veritat com deia Henry David Thoreau que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, l’experiència es duríssima. Ho és, a més, per a la família. M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran i eminent que és fill de pres del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida. Crec que la presó i l’exili dels independentistes és una gran injustícia i que tots aquells que hi treuen ferro el que estan fent és banalitzant una situació immoral. Només deshumanitzant l’adversari es pot pensar que la presó per raons polítiques és poca cosa. Si en una república catalana anés a la presó Inés Arrimadas o Miquel Iceta, jo sortiria al carrer i escriuria articles dient que és una injustícia i el que segur és que no banalitzaria el fet que, insisteixo, per raons polítiques, persones estiguin privades de llibertat. És potser la indecència més absoluta. Tant li costa, a la gent, posar-se en el lloc del seu adversari polític?

És cert que tothom haurà de fer-se una autocrítica però no es pot posar al mateix sac qui està a la presó amb qui els empresona. I què voleu que us digui, com escriu el sevillà catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo tot això   «apesta a franquismo».

Estat espanyol, trenca les regles del joc i humilia al poble de Catalunya que havia fet les coses amb totes les garanties i procediments constitucionals i liquida l’estatut el 2010. Ho dirigia, recordem-ho, dos socialistes Pasqual Maragall i José Montilla. El PSC hauria de ser el partit més dolgut. Tot va començar sota el seu lideratge.

Imaginem que en compte de manifestar-nos durant set anys, ens rendim. És a dir els catalans, passen olímpicament de la retallada d’un TC copat per gent del PP, algun fins i tot havia format part del Tribunal de Orden Público. Us imagineu al Tribunal Constitucional alemany que hi posessin un individu de les SS? Bé, imaginem que passa això: el poble de Catalunya no li fa ni fred ni calor. La gent, tothom, passa olímpicament.

Això seria senyal de què? Seria senyal d’un poble monàrquic, menor d’edat, masoquista i mesell. Monàrquic, és a dir un poble idiota que creu que Déu ha escollit una família per regir els destins d’un país. Menor d’edat perquè creu que no pot escollir els seus representant polítics. Masoquista perquè li agrada ser subjugat per la repressió i les hòsties. I mesell perquè prefereix que les decisions sobre el seu país es prenguin des de fora.

Sort n’hi ha hagut de la reacció de la ciutadania. Denota que al llarg d’aquests anys de democràcia alguna cosa s’ha fet bé. Hi ha diverses generacions educades en democràcia que creuen en la llibertat i en la possibilitat de proposar projectes polítics i dur-les a terme.

Hi ha molta gent que diu des de fa molt de temps que el pitjor error de l’independentisme es haver despertat la bestia del nacionalisme espanyol. Bé, trobo una afirmació immoral. Em primer lloc perquè si algú ha despertat alguna cosa és perquè aquesta existia. Després de 40 anys de democràcia encara hi ha franquistes per tot arreu controlant i vigilant la democràcia? Molt bé! Això és el fracàs de la democràcia espanyola. I en segon lloc, què s’espera que facin els republicans de tota mena i condició, callar per sempre més?

Què diferencia una dictadura d’una democràcia? Que hi ha lleis? No. Què hi ha jutges i tribunals? No. En una dictadura hi ha lleis i jutges. Que les diferencies polítiques no es resolen empresonant els dissidents. Quan els jutges d’extrema dreta com Carmen Lamela actuen saltant-se l’estat de dret i humilien els representants escollits pel poble ens estan humiliant a tots. Ni van escoltar els advocats defensors, volien posar-los a presons diferents com els etarres, van deixar que els insultessin i els van enmanillar. Això tindrà conseqüències. O què es creuen?

(Escrit abans de la detenció del govern)

Els darrers dies força articulistes com Josep Ramoneda o Màrius Carol han començat a dir que Carles Puigdemont s’ha equivocat. Argumenten a la curta, han perdut la visió llarga. El que més m’emprenya és que consideren que Mariano Rajoy guanya la partida per la seva intel·ligència política. No fotem, ha creat la crisi més gran de la democràcia! Si analitzem només qui té més poder, la cosa està clara. L’Estat aixafarà a qualsevol que proposi la independència o la república. El que ens haurien de dir és: en un sistema democràtic si no et deixen defensar les teves idees democràtiques, què cal fer? Potser el que en realitat proposen és la rendició; així no hi ha problemes. De fet Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica « la pedagogía del ‘millón de muertos’, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cual es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería». Així, el que es busca és: acollonim tothom a veure si posen seny i voten el que cal votar. I si tot surt igual, què faran? Per cert no he vist immoralitat més gran com aquesta: 900 morts en el conflicte del País Basc i no van aplicar el 155.

Cal explicar a la gent que les manifestacions que el poble català ha fet durant set anys en un país democràtic haurien d’haver servit perquè els governants de Madrid s’adonessin que el TC havia humiliat un poble. I haurien fet alguna cosa. Podeu pensar: també hi ha ara manifestacions del nacionalisme espanyol a Barcelona. És clar. A algú li estranya? Hi ha molta gent que vol pertànyer a Espanya. Aquest no és cap problema. La qüestió és, ho podrem resoldre pacíficament sense 10.000 policies i sense gent a les presons?

Que ningú es plantegi què hauria passat si el president de la Generalitat hagués fet això o allò. Ja els ho dic: ens haurien aplicat igualment l’article 155. Aquesta és una idea de la FAES (Falange Española?) i de José María Aznar de fa molts anys, de fet des de de1978. Aznar ja publicava articles contra la Constitució per la referència a l’estat de les autonomies. Ara, per fi, ho ha aconseguit. El problema és que s’hi hagi sumat el PSOE. I potser el més xocant és que Josep Borrell faci de portaveu dels poders fàctics. Aquests el van fer dimitir ignominiosament quan estava a punt d’aconseguir ser president espanyol. Preferien Aznar, es clar. Un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. Ostres quines coses. Seguim els clàssics. D’ Antonio Gramsci una idea d’una tribu zulú: «És millor avançar i morir, que detenir-se i morir».

Estic una mica fart que es digui que a Catalunya o a Espanya hi ha una fractura degut al debat sobre la independència de Catalunya. Anem a pams, quan, per exemple, José Mª Aznar i Felipe González diuen que això passa a Catalunya, en realitat què volen dir? Volen dir que si els independentistes expressen políticament el que pensen a les institucions, trencaran les regles del joc, amb tot el que tinguin a l’abast. És més, toleren que hi hagi indepes, però que callin. Gaire demòcrates no demostren ser. Mentre els independentistes eren un 13% l’any 2006, ningú deia que hi havia fractura. Ara que n’hi ha un 50% (o un 47% o un 52%), ara hi ha fractura. Podria sortir altra gent dient que els que volen pertànyer a Espanya haurien de callar i així no hi hauria fractura. Quina ximpleria!

Si la gent no se sap comportar a casa, a la feina o amb els amics com a demòcrates, vol dir que hem de fer-nos una gran autocrítica, hem estat més educats a envestir que a conviure. Passi el que passi a Catalunya hi haurà gent amb afinitat amb Espanya i gent que se’n vol allunyar. Aquests dies s’estan creant molts de la segona opció. O sigui que paciència i no siguem estúpids.

No sabíem què passaria si a Catalunya es declarés la república, ara ja ho sabem: 10.000 policies i guàrdies civils, càrregues per fer por, gent detinguda i empresonada com si fossin narcotraficants, jutges i fiscals com si fossin hooligans del PP, una Audiència Nacional actuant com el Tribunal de Orden Público i empreses que en comptes de conciliar es dediquen a fer política: editorials, bancs, caves, empreses de fuets, etc. Tinc la sensació que hem estat capaços en aquests darrers 40 anys de millorar com mai els aspectes materials dels nostres pobles i ciutats, però pel que estic veient no estic gaire segur d’haver recuperar els valors republicans a Espanya.

La tolerància en democràcia té un límit i és que una opció empresoni els de l’altra opció. I que els minoritaris en una nació governin per la força dels canons. El PP representa a Catalunya el 6,3% del cens i ara el president de la Generalitat serà Mariano Rajoy. I d’això n’hem de dir democràcia? Això és una dictadura. Això sí que és una fractura. Qui es va saltar les regles del joc democràtic és el PP i el Tribunal Constitucional. I ara el PP, el PSOE, Ciutadans i Felip de Borbó, un polític d’extrema dreta que ningú ha votat. Sospitosament els monàrquics reclamen eleccions a Catalunya sabent que tornarien a perdre. Volen il·legalitzar el Pdecat, ERC i CUP. Jo no les convocaria per si de cas. La unitat d’Espanya no es un principi constitucional, és una religió. Siguem heretges!

Torna el franquisme. No és democràtic un país on als dissidents se’ls empresona. No és democràtic un país on el govern controla tot el poder judicial. No és democràtic un país on s’amenaça milions de ciutadans d’actuar amb violència perquè deixin de reclamar. No és democràtic un país on tornen a existir organitzacions clandestines democràtiques.

Els catalans estem acostumats al llarg de la història a firmar acords sota amenaces. Per això vull reivindicar un concepte de Pi i Margall que avui és revolucionari: el «pacte sinal·lagmàtic». El sentit que li donaven els republicans federals al segle XIX era el d’establir un acord entre iguals, lliure de coaccions i d’intromissió de la força. És un concepte que entronca amb la capacitat confederal de la Corona d’Aragó i del tipus de relació que s’establia amb el rei que abans d’iniciar unes Corts, calia que jurés les constitucions. Una cosa, que ni ara sap fer Felip VI. Segons Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla, el Rei amb el seu famós discurs s’ha saltat la Constitució. Quan es va posar el nom de Felip, ja havíem d’haver sospitat. Mira que hi ha noms a triar!

Bé, el més semblant a un pacte sinal·lagmàtic no va ser l’elaboració de la Constitució, ja que hi havia els canons apuntant els legisladors. Al meu parer va ser en l’intent de reforma de l’Estatut. Havien passat 25 anys i Pasqual Maragall va creure que era l’hora de plantejar un acord democràtic lliure de coaccions. Doncs l’estat s’hi va negar, allò que les urnes els havien negat ho van aconseguir amb el control de jutges, fiscals i el Tribunal Constitucional. Cal recordar que tot va començar quan van voler liquidar Pasqual Maragall, i la bomba final va esclatar quan el TC va humiliar el poble de Catalunya, essent President de la Generalitat una persona nascuda a Còrdova, el socialista José Montilla, que hores d’ara hauria de ser el català més enfadat. En el seu mandat el TC va fer un cop d’estat contra la constitució espanyola, en expressió del citat Pérez Royo.

Estem veient com ha existit una continuïtat massa evident entre el franquisme i el règim constitucional. La Brigada Aranzadi i els poders de l’estat es neguen a fer un acord sinal·lagmàtic amb Catalunya, volen imposar la seva voluntat. Ara ho sabem, s’han tret la careta. Però han comès un error, passi el que passi, Catalunya ho sap i ja no buscarà un pacte sinó proclamar una república per sortir-ne.

Vivim temps molt complicats. Carles Puigdemont va fer un dríbling complicat dimarts, crec que cal entendre´l com una mà estesa al diàleg. El govern de Madrid en comptes d´acceptar que la política està en els detalls i d´acceptar el repte de parlar, exigeix que el govern de la Generalitat i el seu president s´humiliïn. Ens plantegen a més una reforma constitucional, anunciada pel líder de l´oposició –una cosa ben estranya–, fent una comissió de diàleg i estudi de la situació a Catalunya, que desemboqui en una subcomissió de la comissió constitucional. No us enganyo, és així. L´estatut elaborat pel Parlament de Catalunya va passar abans d´anar al ple, per quina comissió? Per la comissió constitucional! Allí li van passar el ribot, després al ple, després el referèndum i a la fi un tribunal amb un jutge del Tribunal de Orden Público, el que jutjava antifranquistes, van fer un cop d´estat i es van carregar la Constitució espanyola i la confiança de la immensa majoria de catalans.
El Govern espanyol no vol negociar, no està en el seu ADN, la unitat d´Espanya i per tant la independència de Catalunya no es poden discutir i la república no es pot plantejar. Ni catalana ni espanyola. Per tant ens aplicaran el 155. I això vol dir trencar les regles de joc de la llibertat. Ens situem abans del retorn de Tarradellas. Catalunya en Comú i la CUP cal que entrin el govern per defensar en primera línia les nostres institucions. No han portat 10.000 policies i guàrdies civils perquè es passegin. Fer anar a declarar a l´Audiència Nacional dues vegades Trapero, Sànchez i Cuixart és una humiliació insuportable. Què era l´Audiència Nacional el 4 de gener de 1977, abans de les primeres eleccions democràtiques? Ni més ni menys que el Tribunal de Orden Público. Entesos.
Estem al novembre de 1905 quan es va produir l´assalt dels militars a la revista el Cu-cut i l´aplicació de la llei de jurisdiccions (una mena d´article 155). Es va fer la Solidaritat Catalana, amb carlins, la Lliga i republicans catalanistes. O abans d´octubre de 1934. Què deia Andreu Nin, el gran intel·lectual marxista del moment? «Sostenir activament el moviment d´emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d´atac per part de la reacció.» Tots començarem a tenir amics detinguts i empresonats, o nosaltres mateixos. No es pot esperar ni un minut més. No veig més sortida que tornar a fer una Solidaritat Catalana o un Front d´Esquerres. És qüestió d´hores. Vull veure Quim Arrufat conseller d´interior i Xavier Domènech de Salut. Més inversemblant era que hi hagués consellers com Joan Porqueres o Diego Abad de Santillán de la CNT o Andreu Nin del POUM.

Vaig escoltar a Alfonso Guerra dient coses com aquestes: «en Cataluña lleva años desarrollándose un movimiento prefascista fruto del nacionalismo. Utilizando a los niños como con las juventudes hitlerianas. Llevan 40 años utilizando tres instrumentos poderosísimos. El primer: la educación. ¿Sabe usted que la mayoría de los profesores de enseñanza en primaria y secundaria son militantes de ERC? Imagínese los Rufianes y los Tardà lo que les están enseñando a los niños sobre Catalunya y sobre España: el odio a España!.

Diu que si hi ha independentistes és per la tasca de les escoles catalanes al llarg d’aquests darrers 40 anys. Anem a analitzar amb racionalitat d’on han sortit els mestres que han educat els fills i nets de la democràcia a Catalunya. Un grup de mestres es van trobar a Saifores un poblet del Penedès a intentar innovar l’educació del país i sortir del nacionalcatolicisme. Ho feien a Cal Mata la casa pairal de Marta Mata. Primer eren com una mena de grups d’esplai i a poc a poc va anar agafant consistència. Creen l’associació de mestres Rosa Sensat l’any 1965. Va agafant força un potent moviment de renovació pedagògica que va ser inspirat primer per l’escoltisme catòlic francès, via l’escoltisme català on es van assajar tot un seguit de coneixements que seran aplicats posteriorment a l’escola. Després seran assumits hegemònicament en la nova escola democràtica catalana als anys vuitanta. Va suposar dos grans novetats, per una banda l’arribada de la llibertat a les aules i la segona la construcció d’escoles per a tots els nens i nenes. Encara que sembli mentida hi ha havia a Catalunya milers de nens sense plaça escolar fins a mitjans dels vuitanta. Els moviments de renovació pedagògica van formar amb els seus materials i amb les seves escoles d’estiu milers i milers de mestres del país.
Modestament vaig formar part de la junta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica durant els anys 2000 a 2004 i ho conec bé. Aquest moviment va ser rebutjat frontalment pel pujolisme, blasmava Marta Mata de forma duríssima i això es notava amb el tracte que el govern de la Generalitat de Catalunya els donà.
Potser el referent ideològic més potent de Jordi Pujol va ser Raimon Galí. En les seves memòries diu que el mestratge del seu pare Alexandre Galí i la seva mare «va permetre a Marta Mata obrir el seu camí particular, que diguem-ho de passada, va consistir a buidar la pedagogia del pare de tots els seus valors morals i cívics».
I també dirigida a ella es diu «No parlem dels desastres consegüents dins del Consell Català d´Ensenyament, influït també per aquest dèficit moral i cívic, polític i religiós».

Per Galí la nova pedagogia catalana no fa altra cosa que “estralls”. En el rerefons de la critica és que no considerava Marta Mata prou catalanista. A més en els seus inicis la gent d’ERC era merament anecdòtica, com ho era en la societat catalana. Eren uns moviments i unes activitats molt criticades per la seva proximitat a l’esquerra, als socialistes i a la gent del PSUC. No en va Marta Mata la gran ideòloga i líder indiscutible dels moviments va ser regidora d’educació pel PSC a Barcelona, diputada pel PSC a Madrid, diputada al Parlament de Catalunya, senadora del PSC i fins i tot presidenta del Consejo Escolar del Estado. Ni més ni menys.

I ara Alfonso Guerra sense cap mena de consideració, sense cap mena de coneixement de la història democràtica de l’ensenyament a la Catalunya democràtica, escup sobre el millor del socialisme català, sobre la tomba de la pedagoga socialista Marta Mata, tan enyorada i tan estimada. Que malament que envelleixen alguns. No tenen ni punyetera idea d´allò  que parlen. Quins mestres van tenir? Quina història d’Espanya els van explicar? Amb quin concepte de la política els van educar? No respecten res. Estic astorat.

Imagineu que tot plegat és al revés. Espanya té la capital a Barcelona. L´idioma oficial és el català i cooficial el castellà en algunes comunitats. El Govern espanyol està presidit per Puigdemont.

El Parlamento d´Andalusia fa una reforma de l´Estatuto de Autonomía. Un cop el tenen redactat i aprovat, el nou Estatuto ha de passar pel Congrés dels Diputats radicat al 22@ de Barcelona. Gabriel Rufián, sempre tan subtil, afirma «lo vamos a cepillar». Els andalusos responen. En aquestes es fa una gran campanya recollint firmes contra Andalusia i el seu Estatuto. El retallen per tot arreu. Tot i això els andalusos el voten afirmativament en un referèndum. Però ai las! Hi ha un Tribunal de Garanties Constitucionals, radicat a l´eixample barceloní. Està format per catalans independentistes restrenyits que no volen que Andalusia tingui poder. Es fumen puros a les diades castelleres durant quatre anys i per fi el deixen ben esquilat. Òbviament els andalusos s´emprenyen i munten una gran manifestació a Sevilla d´un milió de persones.

La presidenta Susana Díaz s´entrevista amb Puigdemont i li reclama el concert econòmic com els bascos. Puigdemont li diu que ni parlar-ne. Els andalusos munten una cadena humana des d´Ayamonte fins a Vélez-Rubio, uns 554 kilòmetres. La televisió espanyola òbviament no en diu res. Tampoc es fa ressò de les impressionants manifestacions dels següents quatre anys. Carles Puigdemont comença a fer declaracions una mica estranyes: «És el gironí que escull l´alcalde de Sant Julià de Ramis i és l´alcalde el que vol que siguin els veïns l´alcalde de Girona». La gent comença a pensar que no hi és tot. Des de la capital del regne es va repetint que tot el problema es deu a Susana Díaz, que és una líder que porta als andalusos a l´abisme. I que si canviessin la Susana tot s´arreglaria. La substitueix un desconegut alcalde de Dos Hermanas, Francisco Toscano. I no canvia res. Aquest convoca un referèndum.

El Tribunal de Garanties Constitucionals presidit per un neutral Artur Mas diu que és il·legal. Decideixen enviar 12.000 mossos d´esquadra a Andalusia en vaixells davant els ports de Màlaga i Cadis. El dia del referèndum els mossos comencen a apallissar sense pietat dones grans i gent de tota edat i condició per arrencar les urnes. Els pacífics andalusos queden astorats. Puigdemont diu que no és interlocutor Francisco Toscano. TVE, Tele 5 i la Sexta diuen que la culpa la tenen els andalusos per voler votar. Afirmen que hi ha hagut enfrontaments entre la policia i les velletes andaluses, que són molt agressives. Tres del PP i dos del PSOC han titllat de nazis els dirigents andalusos. El rei Jaume XI, des del saló del Tinell i en directe per TVE, ha amenaçat d´acabar amb el govern de la Junta de Andalucía. L´única solució que veig és que els andalusos es rendeixin. I és que són uns pesats.

Soc de mena patidor. Vaig participar de la militància antifranquista de molt jove. I tot i que només vaig viure la darrera etapa del franquisme ho vaig passar molt malament. Els comunistes érem molt prudents, sabíem que hi havia molt feixista. No era una paranoia, el 23 de febrer de 1981 es va produir un intent de cop d’estat. Encara no sabem si va triomfar. Vist qui és Diego Pérez de los Cobos, segur que sí. Ara bé, també és cert que cap a l’any 1992 vaig pensar que a poc a poc ens anàvem convertint en un país normal, amb deficiències com tots, però normal. És evident que em vaig equivocar. A mi sempre em va quedar la recança que potser tornaríem a viure èpoques passades. No creia, però, que viuríem el que està vivint Catalunya. Han vingut milers de policies i guàrdies civils, no ho van fer ni per l’atac terrorista i venen ara per les urnes. S’han tornat bojos? El fiscal de l’estat actua contra l’estat de dret per ordre d’un TC que va estar presidit per un home del PP que trencava constitucions l’any 1978. I qui va trencar el pacte constitucional entre Catalunya i Espanya? El TC, no ho dic jo ho diu Javier Pérez Royo des de fa temps. Ja han imputat amics meus, quan em tocarà rebre? Winston Churchill escrivia que la «democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet». Doncs ja no vivim en una democràcia, truquen a la porta a les 6 del matí i pot ser la Guàrdia Civil.

Quan es deia que amb l’actual Constitució es podia discutir de tot –m’ho deia Jordi Solé Tura– no era veritat. En teoria pots lluitar per l’autodeterminació de Catalunya, el socialisme o la república, però si algú realment es creu alguna d’aquestes coses i ho intenta posar a la pràctica, llavors envien milers de policies de tots els racons d’Espanya.

Durant el franquisme si anaves a una manifestació et podien atonyinar els antidisturbis, et podien detenir i torturar-te a la presó, però no t’acusaven de sedició ni et podien posar vuit anys de presó. Em sento amenaçat. Per cert, el tinent coronel falangista que ens han enviat va ser acusat de tortures. Us imagineu a Alemanya dirigint ara la policia un de les SS? És quasi impossible trobar algú més impresentable per dirigir el Mossos. S’han begut l’enteniment!

Però alerta! Hem guanyat. Hem posat en evidència la falta de coneixement de la història d’Espanya que té el Rei i el Govern de l’Estat i de la seva falta de les conviccions democràtiques. S’ha acabat la por, crec que de forma infundada, però s’ha acabat la por. Unes generacions de joves, de fet, els que tenen menys de 55 anys, s’han cregut que es poden defensar les idees i intentar posar-les a la pràctica. Estan fent un bany de realitat accelerat. Alerta, quan vegeu violència no heu de veure un indepe hiperventilat, sinó provocadors pagats amb diners foscos o un policia disfressat de revolucionari. Per aquesta raó els del PSUC érem intransigents amb la violència. Estem en mans dels joves, no tenen patrimoni i no tenen por. Sort.

S’ha mort Antoni Domènech que era catedràtic de Filosofia de las Ciències Socials i Morals en la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha estat sense cap mena de dubte un dels intel·lectuals més importants de l’esquerra catalana i punt de referència per diverses generacions de lluitadors per la justícia i la llibertat.

En les darreres jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, celebrades el mes de juliol, vam programar una taula rodona de balanç dels cent anys de la revolució bolxevic. Entre el públic cares conegudes com Xosé Manuel Beiras i Gerardo Pisarello, que van venir expressament a escoltar-lo. Vam notar de seguida que estàvem assistint a un moment molt especial, ara sabem que va venir a acomiadar-se. La seva intervenció va ser brillant però cap a la segona part del parlament, ens va deixar anar unes reflexions a modus de comiat. Em vaig adonar de l’emoció d’aquell moment i vaig prendre notes tot seguit.

Ens va dir que «el pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Es va referir a una frase de Voltaire quan deia que «aquest idiotes creuen que les nostres àvies caminaven de quatre grapes». Va ser molt crític amb el nivell del debat actual a les esquerres, deia «el debat socialista actual és una merda si el comparem amb el que hi havia fa cent anys». Es referia segurament al trist paper del socialisme europeu, que a poc a poc ha anat girant l’esquena als sectors populars que havien confiat en ells, per fer-se congraciar pels poderosos, però també a l’esquerra alternativa, molt confosa entre la postmodernitat i directament l’irracionalitat. Per exemple, contra les anomenades medicines alternatives, més a prop de la superstició que de la raó; contra el delirant feminisme islàmic, un altre oxímoron; o contra la inacció d’una part de l’esquerra davant del desafiament nacional. Al final de la seva magistral i pòstuma conferencia, va dir amb tota la vehemència que les seves migrades forces li permetien però amb tota la determinació d’un vell lluitador psuquer que «no es pot mirar el passat amb condescendència». Que si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que «eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres».

Amb els seus encerts i els seus errors, fins i tot amb la seva perplexitat davant dels nous fenòmens de les esquerres, però a la vegada amb una mirada fraternal i joiosa pels nous esdeveniments, cal dir que se n’ha anat un dels grans i que el trobarem a faltar. Fins i tot per discrepar-hi.

L’Assemblea de Catalunya tenia un lema que es cridava a les manifestacions: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Tenia un avantatge és que rimava. De fet hi havia el quart punt, el dret a l’autodeterminació, amb un text una mica llarg que no anava bé com a lema.Una democràcia no és un sistema polític per a una societat sense conflictes, és un sistema polític en el qual els conflictes s’intenten resoldre pacíficament i en darrera instància votant. Ara hi ha molta gent que diu que per reformar les lleis i les institucions cal seguir les regles del joc. Els que ho diuen no s’adonen que són ells que han infringit aquest principi. La reforma de l’Estatut aprovada el 2006 era això. Es va iniciar quan la direcció d’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós va acordar amb el PSC de Pasqual Maragall fer junts un tros de camí federal en el marc de la Constitució espanyola. I es van seguir lleialment totes les normes i procediments establerts. I el PP i l’aparell judicial van fer un cop d’estat. Tot es va acabar el 2010.

Hem pogut veure que mentien els que deien que sense pistoles sobre la taula es pot parlar de tot, perquè la Constitució ho garantia. Cal dir, a més, que una democràcia no pot ser mai un sistema en el qual a l’adversari polític se’l jutja i se l’empresona, que és el que aquest camí emprat pel PP ens porta, més tard o més d’hora.

Aquests dies hi ha hagut molts comentaris sobre els debats al Parlament de Catalunya. Ara, els republicans que no opten per la independència s’haurien de preguntar: quin és el procediment per proclamar la república? Hi ha algun reglament del Parlament que, emprat de forma correcta, permeti declarar la república? La resposta és la mateixa si ens preguntem quin és el camí legal per proclamar la independència. Cap. Digueu-me antic però jo prefereixo els balcons.

El més preocupant és la prohibició d’un acte a Madrid per part d’un jutge masclista que va faltar a l’alcaldessa Manuela Carmena. Fa uns mesos Íñigo Errejón en un debat a Barcelona amb Josep Lluís Carod-Rovira va dir que se sentien amenaçats, perquè després dels catalans els perseguirien a ells. Comença a passar.

Els propers dies potser haurem de sortir al carrer per cridar «Llibertat, amnistia i República». Algú més enginyós haurà de fer un lema que es pugi cridar. Això sí, que quan es redacti la llei o el decret d’amnistia, que no s’hi inclogui també a Luís Bárcenas, Jordi Pujol o el patriota de la FAES Fèlix Millet.