Les retallades i els dèficits democràtics han generat els moviments de mobilització i indignació ciutadana que esclaten amb força el 14 i el 15 de maig passats. El desmantellament dels drets socials i l’afebliment democràtic són dues dinàmiques diferents però amb fortes interconnexions. Quan les institucions polítiques no articulen espais de deliberació, control social i participació ciutadana, esdevenen molt més vulnerables a les pressions dels lobbies i poderosos de tota mena que mantenen ben engreixats els seus canals d’influència sobre els governs. Avui a Catalunya, el govern de CiU no només és vulnerable a aquestes pressions, és expressió directe d’interessos de classe. Per poder-los realitzar per mitjà de polítiques neoliberals necessita restringir al màxim els processos de debat democràtic d’idees i d’implicació ciutadana. Sí, el govern d’Artur Mas és un agent de producció quotidiana d’injustícies socials, és una màquina insensible causant de dolor sobre moltes persones humils. Però per fer-ho necessita espais d’impunitat: l'engany de guanyar unes eleccions dient que no retallaria; o una llei òmnibus que s’emmarca en formes d’actuar autoritàries. Per això és tan important la confrontació política, la contestació social i la generació d’alternatives. Per això és tan necessari construir sinèrgies entre l’acció política d’ICV-EUiA, els sindicats i el moviment del 15-M. Espero que les mobilitzacions del 19 i del 21 de juny siguin un èxit, que l’arrelament territorial i la dimensió propositiva de la indignació vagin guanyant força, i que ICV-EUiA segueixi aportant elements de construcció d’alternativitat i nova política.
La tempesta de les retallades és tan intensa i continuada que cadascuna d’elles és de seguida tapada per la següent. Però hi ha una en concret que no voldria deixar passar per alt: la de la Renda Mínima d’Inserció (RMI). Perquè afecta les persones en risc o situació d’exclusió social. I perquè –a diferència de les retallades en sanitat o educació- no té un col.lectiu amb capacitat d’articular una resposta compartida. La RMI és una prestació social de caràcter econòmic orientada a garantir uns ingressos mínims a les persones i famílies en situació de pobresa. El 1997 el govern de Pujol li va donar naturalesa de dret reconegut per llei. Els govers d’esquerres la van enfortir tant des del punt de vista normatiu com pressupostari. A Barcelona, al llarg dels últims anys, les persones amb RMI s’han incrementat substancialment. Ha estat una eina clau d’acció contra la pobresa i les conseqüències socials de la crisi. Ara, el desmantellament parcial de la RMI és l’expressió, al meu entendre, de la cara més elitista i indolent del govern de CiU.
S’introdueixen 3 tipus de canvis. El de més calat és el que buida de contingut el dret a la prestació. La contrareforma estableix que es fixi anualment una quantitat màxima al pressupost de la Generalitat, sense cap garantia de cobertura del conjunt de les necessitats existents. En segon lloc, es restringeixen amb duresa els criteris d’accés (d’1 a 2 anys de residència i de 6 a 12 mesos amb ingressos insuficients) i s’elimina la possibilitat de pagament immediat en cas de necessitat. Finalment, si el Departament de Benestar Social no respon a la sol.licitud dels serveis socials municipals la RMI es considera denegada (fins ara el silenci, passats 2 mesos, implicava aprovació). En síntesi, un desmuntatge de garanties i una ampliació dels criteris d’exclusió. Al final, menys drets socials i una retallada arrogant i inhumana. Cal treballar amb totes les nostres forces per impedir-ho. No podem renunciar al nostre compromís amb les persones més vulnerables, contra la pobresa i les desigualtats.
Els governs de l’estat i de la Generalitat estan políticament instal.lats en l’antic programa neoliberal de les retallades socials i ecològiques. És curiós, l’especulació i les desigualtats provoquen la crisi. I resulta que la “solució” és l’afebliment de l’estat de benestar. El PSOE a Madrid aprova un pressupost sense recursos per a la llei de l’autonomia personal; CiU a Catalunya diu que desatendrà les persones amb dependència moderada. El PSOE a Madrid realitza un nou gir pronuclear, acceptant una esmena a la Llei de l’economia sostenible (quin sarcasme!) que permet perllongar la vida de les centrals (esmena proposada –faltaria més- per CiU).
És inevitable aquesta espiral d’injustícia social i involució ecològica ? No, no ho és. A l’Ajuntament de Barcelona, ICV-EUiA estem demostrant amb fets que en temps de crisi prenen encara més rellevància les polítiques socials i l’economia solidària. Avui hem signat un nou conveni amb el Banc dels Aliments que suposa un increment de recursos municipals del 60% respecte del 2010, per tal d’enfortir el projecte Xarxa del Fred que millora substancialment el sistema d’alimentació social a Barcelona. Amb un element afegit qualitatiu, el conveni incorpora una aportació addicional de 54.000 € corresponent als descomptes salarials dels treballadors/es municipals que van recolzar la vaga general del setembre. Lluita i solidaritat. Hem posat en marxa també 25 places noves diàries de menjador social, per mitjà d’un concert amb l’entitat que gestiona el menjador de Sant Rafael a la Vall d’Hebron, incorporant serveis d’atenció social. Ahir posàvem en marxa a Barcelona la primera fira europea d’empreses d’inserció social, un àmbit de l’economia social i solidària que creix i que hauria de ser el mirall de valors per al conjunt del teixit empresarial: ocupació digne i no deslocalitzable, compromís amb el territori, responsabilitat social i ambiental. L’Ajuntament de Barcelona hi és present i aporta els seus compromisos i pràctiques: 11 milions d’euros en contractació social, més de 13.000 llocs de treball mantinguts o generats en col.lectius en risc d’exclusió, ambientalització dels contractes municipals, programa de compra verda, xarxa d’inserció sociolaboral.
No baixarem la guàrdia. Seguirem enfortint les polítiques d’inclusió i l’economia social. Ben aviat, al llarg dels mesos de març i abril, constituïrem dues Xarxes d’Acció noves en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, ampliarem de forma substancial el programa de Vida Independent de persones amb diversitat funcional, obrirem el Centre Obert i Espai Familiar de Les Corts, i posarem en marxa els nous Centres de Serveis Socials de Numància i Camp d’en Grassot-Gràcia Nova. No és un simple llistat. És l’expressió d’una voluntat política irrenunciable: la d’avançar cap a la Barcelona inclusiva i solidària. La de projectar al terreny de les polítiques públiques els valors d’emancipació que orienten la nostra pràctica política. I és des d’aquesta pràctica que ens sentim plenament legitimats per exigir als governs de la Generalitat i de l’estat que abandonin la dinàmica de les retallades socials. Que no segueixen fent recaure en les classes populars i els barris de la ciutat el preu d’una crisi que han generat els poderosos. Fem dels Ajuntaments trinxeres quotidianes en favor dels drets socials. ICV-EUiA, des del govern i a peu de carrer, és i serà un instrument polític útil, de garantia de drets, de lluita i d’esperança.
A Barcelona, el 2009 ha estat un any marcat pels impactes socials de la crisi. El 2010 també ho serà. N’hem parlat i reflexionat molt. I, sobretot, hem actuat. La gent d’ICV-EUiA hem impulsat i compartit la idea bàsica de situar la lluita contra la crisi, i l’aposta per un nou model socialment inclusiu i ambientalment sostenible, com a eix central de les prioritats polítiques a Barcelona. I hem traduït aquesta idea en fets. En fets generadors de transformacions quotidianes i, per tant, d’obertura d’horitzons, il.lusions i esperances personals i col.lectives. Poques ciutats han pogut articular, des de l’acord amb tots els agents socials i amb la Generalitat, un Pacte per l’Ocupació de Qualitat com el que es va signar a Barcelona el maig del 2008 i es va renovar, amb més instruments i compromisos d’acció, el 2009. L’Ajuntament no només enforteix les polítiques de formació i el suport a la inserció en el mercat laboral. Opera també com a activador directe de l’ocupació per mitjà de la seva capacitat contractual i d’expansió de serveis. Dos exemples. El programa de contractació socialment responsable ha aconseguit injectar més de 5 milions d’euros en el sector de les empreses d’inserció –les que contracten persones en risc d’exclusió social- per mitjà de l’aplicació de la reserva i de les clàusules socials. La universalització dels serveis socials –equips bàsics, atenció domiciliària, teleassistència…- ha generat entre 2008 i 2009 a Barcelona més de 2.000 nous llocs de treball de qualitat i vinculats a l’atenció a les persones.
Més enllà de la lluita contra l’atur, el suport a les persones socialment vulnerables ha adoptat formes i pràctiques molt diverses. No hem adoptat un model assistencialista. Hem treballat des des de la perspectiva que tothom té dret a la inclusió social i relacional, és a dir, a tirar endavant un projecte de vida amb autonomia personal i vinculacions comunitàries. Treballem per generar inclusió, respecte, autonomia, valoració, reconeixement i vinculació allà on hi hagi situacions d’exclusió, dependència, solitud, ignorància, indiferència o estigma. Cada vegada que una persona sense llar recupera la seva autonomia; cada vegada que una persona amb malaltia mental supera l’estigmatització; cada vegada que una persona gran sense família supera la solitud… estem transformant la quotidianitat, que és l’únic terreny real per canviar la vida i construir una ciutat humana. Aquests són els valors que orienten i caracteritzen l’acció política i de govern d’ICV-EUiA, els valors de l’ecologisme d’esquerres.
Fer realitat la Barcelona inclusiva vol dir més serveis, professionals, pressupostos i equipaments socials. Però vol dir també més xarxes comunitàries, d’intercanvi i solidaritat entre veïns i veïnes en àmbits de proximitat. Són dues dimensions complementàries; per mi, inseparables. Hem acabat el 2009 amb més instruments públics de lluita contra l’exclusió a Barcelona. En aquestes darrers mesos de l’any hem posat en marxa o renovat, per exemple, un centre obert d’infància, un espai familiar, una ciberaula de barri, un centre integral per persones sense sostre, un espai d’atenció precoç a la petita infància, tres centres de serveis socials, un equipament d’habitatges amb serveis per gent gran, o un conjunt de llars amb suport per persones amb malaltia mental. Contra la crisi, a Barcelona, expansió dels serveis d’inclusió social. Però també hem acabat l’any presentant i posant a disposició de la ciutadania una nova eina: la Guia de Xarxes d’Intercanvi Solidari de Barcelona. Més d’una cinquantena de bancs del temps, bancs solidaris, xarxes d’intercanvi de coneixements, bens i serveis, cooperatives de consum agroecològic i comunitats autofinançades. Pràctiques socials que canalitzen relacions horitzontals de reciprocitat veïnal i comunitària. Que van teixint una malla de fraternitats quotidianes generadores de benestar material i emocional. Des del respecte a l’autonomia de cada iniciativa, vull refermar el compromís de suport i treball en xarxa, des de l’Ajuntament, a la Barcelona capaç de construir una nova ètica col.lectiva de l’ajuda mútua, un entramat moral de solidaritats diàries.
