[català - castellano - english - français - italiano ]
Nombre de resultats 3
per a LLocs
08/08/2010 - Bones vacances !
Apurant les últimes hores de feina a Barcelona. Dilluns començo vacances. Aquesta primera setmana d’agost ha estat tranquila a la ciutat, tot i que amb més activitat del que era habitual altres anys. Els canvis en la distribució social dels temps i els impactes de la crisi fan que gairebé 4 de cada 10 barcelonins/es no surti de la ciutat a l’agost o ho faci menys d’una setmana. No deixa de ser una oportunitat per gaudir de Barcelona d’una altra manera: amb bones propostes cultures i de lleure, amb unes platges magnífiques o simplement passejant pels barris. Aviat començaran les Festes de Gràcia i després les de Sants, on totes les formes de viure la festa i la ciutat han de tenir cabuda, sobre la base del respecte mutu i la convivència. Tot plegat, moments de descans per agafar energies de cara al nou curs, que ve ben carregat de reptes.
El curs polític que ara acaba ha estat intens. Amb coses bones i dolentes, així és la vida en totes les seves dimensions. A Barcelona, els efectes de la crisi s’han deixat sentir sobre milers de persones i famílies socialment vulnerables. Però hi hem plantat cara. Amb valors de solidaritat, articulats des de les polítiques socials i des del teixit associatiu i comunitari. La Barcelona lluitadora i constructora de futur s’obre pas, més enllà de la resignació i del mal humor. A Catalunya i a l’estat, aquests darrers mesos han vingut marcats per una doble dinàmica: la socioeconòmica, amb el gir de Zapatero cap a polítiques d’agressió als drets socials; i la nacional, amb la demolidora sentència del TC contra l’Estatut, és a dir, contra la democràcia i la dignitat de Catalunya. Però totes dues han estat confrontades des d’una àmplia resposta popular. I caldrà consolidar-la: amb un 11 de setembre on haurem de tornar a expressar la voluntat de decidir lliurement el nostre futur col.lectiu, i un 29 de setembre on la vaga general s’ha d’estendre per tots els racons del país. Però més enllà de les lògiques reactives, les eleccions al parlament i les municipals seran espais de proposta i debat. Des de l’esquerra verda nacional haurem de construir horitzons il.lusionants de futur, amb valors i compromisos de radicalitat democràtica, d’una nova economia i una nova política al servei de les persones i no dels poderosos.
De tot això i de moltes altres coses tindrem oportunitat d’anar parlant. Ara fem el desitjat parèntesi de les vacances. Nosaltres marxem cap al Port de la Selva, a conviure amb la serenor i la tramuntana, amb el mar i les roques, a esperar –com si fos sempre la primera vegada- una posta de sol sublim per darrera “la mar d’amunt” i l’Albera.
Bones vacances a tothom ! A reveure.
28/12/2009 - Tot guanyat. Tot per guanyar
Per la gent futbolera i sobretot per als culers aquest any ha estat fascinant. El futbol i el Barça formen part del meu territori emocional des de que era ben petit. Els partits de futbol al pati del cole, inclosos dissabtes al matí; i els que muntàvem a Lliçà els caps de setmana i a l’estiu eren moments de màxima felicitat. Recordo el primer partit que el meu pare m’hi va portar al Camp Nou, jo deuria tenir 6 anys, allà pel 1970. El Barça va guanyar el Celta amb gol de Fusté. Va ser aquella lliga que van disputar Barça i València fins a l’últim partit, i que va acabar guanyant el València. Des de llavors, tot un conjunt de jugadors, partits, moments, equips, victòries i derrotes formen un cert fil conductor, una mena de banda sonora on es reconeixen memòria i sentiments.
Recordo els anys setanta, marcats pel 0-5 del Bernabeu i la lliga de Cruyff. Eren moments de futbol molt físic, amb jugadors com Migueli, Asensi o Neeskens. A mi m’agradaven més els que la tocaven com Costas o Marcial. I un davanter centre que em tenia el cor robat: Milonguita Heredia. Després va venir Basilea, espai mític on el Lobo Carrasco va agafar el relleu de Rexach, com a referent d’un futbol i d’un equip que no s’entenen sense extrems. I Maradona, que ens va deixar clavats a la mirada i a la pell fragments de futbol sublim. La lliga de l’Urruti t’estimo va tenir sabor i accent britànic (Venables, Archibald) però el qui va saber guardar les essències del futbol de la masia va ser Rojo, un jugador de la casa amb una esquerra de vellut.
El dream team és l’equip fundacional del Barça que avui coneixem i reconeixem. Una manera d’entendre la competició i el futbol: jugar bé, estimar la pilota i articular un sentit estètic del joc, no només com l’ideari màxim a preservar, sinó també com la manera més directa i eficaç de guanyar. El futbol irrenunciable del coneixement, el de Guardiola, Txiki, Eusebio i Laudrup. L’equip del Centenari i del tombant de segle ens va tenir amb l’ai al cor, però alguns jugadors van saber dialogar amb el llegat rebut i construir un pont cap el Barça actual: gràcies Pitu Abelardo, Rivaldo, Cocu, Riquelme… Probablement tot això i moltes altres coses expliquen i han fet possible el Barça de Rijkaard i el del Pep. Un equip que ho ha guanyat tot des del futbol dels valors i no del resultadisme; des de la pedrera i no des del mercat; des del futbol concebut com un ofici d’esforç, treball, vincles col.lectius d’equip, intuició i talent. Serà difícil tornar a guanyar-ho tot, però segur que Valdés, Iniesta, Messi, Piqué, Busquets, Pedro, Bojan i companyia seguiran sent durant molts anys referents d’una manera de practicar i entendre aquest meravellós esport. Aquest Barça demostra que un altre futbol és possible. Un futbol que creix també, partit a partit, en el territori de les utopies quotidianes.
31/10/2009 - London Calling
Londres és una ciutat-taller de rebelies i creativitats: de les places de Bloomsbury als centres comunitaris de Brixton; del Soho als carrers de Camden; dels gunners de Highbury als spurs de Tottenham. Una ciutat global i comunitària, que es reconeix en les diferències, laboratori de multiculturalitat i punta de llança en pràctiques d’ecologia urbana. Mentre el Regne Unit travessava el tsunami conservador de Margaret Thatcher, Londres assajava una experiència política alternativa als tories: la rainbow coalition de Ken Livingstone, una xarxa de grups i moviments que van anar configurant, barri a barri, les bases de suport que van dur Red Ken a l’alcaldia de la ciutat. La innovació sociopolítica, la nova esquerra urbana, tenia el seu correlat en el terreny de la creativitat cultural i musical. El principal referent va ser The Clash. Joe Strummer i Mick Jones van liderar una de les millors bandes de rock de finals del segle XX. Els ritmes urbans i radicals del punk-rock s’articulaven a les influències del reggae i l’ska, i sortien veritables himnes amb lletres fortament compromeses pels drets civils i contra tota mena d’autoritarisme.
Recordo London Calling, Clampdown, the Guns of Brixton o Spanish Bombs (un preciós tribut musical al combat republicà contra el feixisme) com la banda sonora d’un Londres que em xiluava somnis de futur a cada cantonada. Fa uns dies he tornat a Londres i intentava mirar les mateixes cantonades amb els ulls adolescents i desperts de les meves filles. Joe Strummer ja no hi és, però London Calling sonava per elles. No ha deixat mai de sonar. Ni d’acompanyar nous somnis –i noves causes- en els capvespres plujosos de tardor sobre les places de Bloomsbury, els carrers de Camden o els pubs de Brixton… Us deixo al calaix de música tota la força i la tendresa de London Calling, per seguir compartint utopies quotidianes.
