“Què passa amb els polítics?”, es demanava fa uns dies Josep Maria Espinàs en un article. A la majoria dels països democràtics, deia, “els líders sembla que estan perdent confiança, prestigi, seguretat, crèdit davant els seus governats”. “Jo no sóc capaç de dictaminar què els espatlla. Cada un deu haver comès algun error, però sembla que comparteixen la impossibilitat de consolidar-se”, concloïa Espinàs.

Que una mala situació econòmica castiga els governs és conegut; amb escasses excepcions, sempre ha estat així. Fins i tot s’han fet estudis quantitatius del fenomen: estudiant les eleccions de desenes de països al llarg de 50 anys, la politòloga Belén Barreiro diu que, quan l’economia s’estanca, “el partit o la coalició que té el poder perd, de mitjana, cinc punts percentuals de vot”.

Però el fenomen que comenta Espinàs és inquietant perquè va més enllà del procés, diguem-ne “normal”, de desgast dels governants en temps de crisi. L’administració Obama s’enfronta a l’onada impressionant del Tea Party, Sarkozy té el país revoltat, Angela Merkel està en caiguda lliure en els sondejos. És rar trobar avui un governant que s’escapi d’aquesta situació.

Hi ha algunes excepcions. Per exemple Lula. El president brasiler deixa el càrrec, després de vuit anys, amb més d’un 80% de suport popular. Quan Lula fou elegit president del Brasil va dir que no podia equivocar-se i n’explicà les raons. No es podia permetre aquest luxe, va dir, perquè no havia estat elegit “amb el suport dels grans canals de la televisió privada, ni gràcies al suport del sistema financer ni dels grans grups econòmics”. Els partits i coalicions que arriben al govern sense disposar d’aquests suports han de filar molt prim, com tenim ocasió de comprovar a casa nostra.

En vuit anys de presidència, d’errors, Lula n’ha fet pocs. Deixa el seu país millor, amb menys pobresa i amb més empenta: un extraordinari 90% de brasilers mostra en les enquestes la seva confiança en un futur millor. Que el Brasil era “el país del futur” ja ho deia Clemenceau a començaments del segle XX; però afegia, amb sarcasme, que “ho serà sempre”. Ara, al Brasil, aquest futur s’ha posat en marxa, i en bona mesura això és degut a Lula.

Lula ha tingut algunes errades sobretot a l’hora de parlar, però això és explicable. És un orador en exercici permanent. Aquesta obsessió per comunicar de Lula no és únicament deguda al seu passat de líder sindical. Reflecteix una voluntat deliberada de compensar, per la via directa, l’hostilitat que li dedicaven la majoria dels mitjans de comunicació. “Si m’hagués fet pagar els discursos, seria milionari”, ha dit en alguna ocasió. No ha tingut més remei que parlar contínuament, justament pel fet que no tenia a favor els mitjans de comunicació. Ha pronunciat milers de discursos públics, i gairebé mai s’ha subjectat a un paper escrit. Una pífia de tant en tant era inevitable. Algunes són recordades, per exemple quan va dir que la seva mare “havia nascut analfabeta”.

Però alguns dels seus comentaris més sonats, gens políticament correctes, jo no sé si foren o no involuntaris. En una reunió del G-20 a Londres, el 2009, va dir que la crisi financera havia estat provocada “pel comportament irracional de la gent blanca d’ulls blaus”; i a Namíbia en va deixar anar una de signe contrari: va dir que el país “no semblava africà” perquè la capital era “una de les ciutats més netes i boniques del món”.

Jo he sentit a Lula queixar-se amargament, en termes irreproduïbles, de les brutals escomeses que rebia de les televisions brasileres, sobretot en els mesos previs a les eleccions.

En aquest terreny de la manipulació política dels mitjans hi ha una pista per a explicar el fenomen de descrèdit de la política que apuntava Espinàs en el seu article. Els partits i coalicions que no disposen de suports financers i mediàtics són objecte de campanyes dels mitjans de la dreta que, d’altra banda, estimulen una creixent ofensiva, cada vegada més exacerbada, contra la política en general. Creuen que això els convé.

A Brussel·les jo no tinc accés als canals privats de la televisió espanyola, i em sap greu, perquè de tant en tant s’han de mirar. Em diuen que en algunes tertúlies estan parlant de llançar Belén Esteban a una carrera política. Afirmen que és “especialment popular” a Catalunya. “Què tenen els polítics catalans que no tingui l’Esteban?”, s’exclamen… Tot això pot ser ridícul, però no és innocent en absolut. Desprestigia la política, fomenta el cinisme difús, fa desesperar de les solucions col·lectives, estimula la lluita competitiva de “tothom contra tothom” i, sobretot, fa créixer la por al futur. Als EUA “periodistes i empresaris comprovaren, ja fa dècades, que la por creava audiència i el terror la disparava”, deia fa poc un expert, David Altheide, en un diari de Barcelona. El fenomen s’ha expandit internacionalment i ara s’està accelerant, amb la crisi dels mitjans.

Aquesta és una altra pista per a tractar de trobar respostes a la interrogació d’Espinàs. Es genera una truculència creixent en els mitjans. “Quan encenc la tele, només veig calamitats, i això no ajuda a resoldre cap problema”, ha comentat Lula en alguna ocasió. Truculència i obscenitat: fa unes setmanes, en una gran cadena de televisió brasilera, el seu propietari, un senyor de 78 anys de rostre botoxat i cabells retenyits, començà a treure’s bitllets de banc de les butxaques, tot llançant-los al públic, adult, que es barallava com la quitxalla que caça confits en un bateig.

Lula da Silva s’ha esforçat, per contra, a elevar el nivell de consciència política de la societat. El seu titànic esforç comunicador s’explica sobretot pel fet que al Brasil la manipulació mediàtica és brutal.

El president brasiler va demostrar, fa vuit anys, contra tots els pronòstics i les enquestes, que es podia vèncer la manipulació mediàtica dels poderosos.

Avui

Dilma Rousseff, la candidata del PT, ha guanyat les eleccions i serà la propera presidenta del Brasil. És una gran victòria personal, del seu partit i també del titànic esforç comunicador de Lula que, en un país on la manipulació mediàtica de la dreta és brutal, va demostrar  fa vuit anys, contra tots els pronòstics i les enquestes, que la majoria del poble podia vèncer democràticament contra els poderosos i el seu domini dels mitjans de comunicació. Jo he sentit a Lula queixar-se amargament, en termes que no vull ara reproduir, de les brutals escomeses que ha rebut, permanentment, abans i després de ser president, de la dreta mediàtica  brasilera.

Lula deixa la presidència amb més del 80 % de suport popular. Quan fou elegit president del Brasil va dir que no podia equivocar-se i n’explicà les raons. No es podia permetre aquest luxe, va dir, “perquè no he estat elegit amb el suport dels grans canals de la televisió privada, ni  gràcies al suport del sistema financer ni dels grans grups econòmics”.

Els partits i coalicions que no són submisament “pro business”, que no estan a les ordres dels poderosos, que no compten amb suports financers i mediàtics, quan arriben al govern han de filar molt prim, han de treballar molt bé i han d’enginyar-se-les com sigui per arribar a l’opinió pública. Al llarg de vuit anys (per no parlar d’abans de ser president) Lula no ha tingut més remei que parlar contínuament, pronunciant milers d’al·locucions públiques, justament pel fet que tenia en contra els mitjans de comunicació de la dreta.

En les enquestes fetes darrerament a Catalunya apareix un fenomen que només en aparença és contradictori. Una majoria valora positivament la feina feta pel govern d’Entesa, però en canvi una majoria similar es mostra crítica amb aquest mateix govern del qual es valora positivament la gestió. Contradicció? Si i no.

No, si es té en compte la hostilitat persistent de la majoria dels mitjans de comunicació. Des dels insults i exabruptes de la dreta mediàtica espanyola fins a la opinió publicada i expressada a pràcticament tots els mitjans de comunicació a Catalunya, els atacs han estat permanents, constants, implacables.

Des dels primers moments de la presidència Maragall, la dreta mediàtica, dominant tant a Espanya com a Catalunya, va començar una operació d’asfíxia del govern de la Generalitat, amb resultats evidents. Per començar, va imposar la nomenclatura: res de “govern d’Entesa”, perquè tenia una connotació positiva; calia imposar el terme de “Tripartit”. Després va anar definint el terme: “Tripartit” era sinònim de desgavell. Els errors, les contradiccions, les discussions entre els grups de la majoria, han estat assenyalats emfàticament, exagerats, repetits i comentats, una i altra vegada. S’han convertit en tòpics dominants. Set anys després, la cosa ha adquirit una dimensió que, amb la crisi aguda dels mitjans de comunicació, tendeix a contaminar-los a tots.

“Quan encenc la tele, només veig calamitats, i això no ajuda a resoldre cap problema”, ha comentat Lula en alguna ocasió. Veu calamitats i també obscenitats: fa unes setmanes, en una gran cadena de televisió brasilera, el seu propietari, un vell de rostre inflat pel bótox i amb els cabells retenyits, començà a treure’s bitllets de banc de les butxaques, tot llençant-los al públic assistent al programa, que es barallava per atrapar-los.

Em diuen que a algunes tertúlies televisives han estat parlant de llançar a Belén Esteban a fer una carrera política i afirmen que és “especialment popular” a Catalunya. “Què tenen els polítics catalans que no tingui la Esteban?”, s’exclamen, i es queden tan amples. Tot això pot semblar anecdòtic i ridícul, però no és innocent i pot tenir, a la llarga,  uns efectes deleteris. És una truculència creixent que desprestigia la política, fomenta el cinisme difús, fa desesperar de les solucions col·lectives, estimula la lluita competitiva de “tothom contra tothom”, fa créixer els sentiments d’inseguretat i de por al futur. A Itàlia, aquest fenomen de manipulació telecràtica ha estat, durant anys, el poder de Berlusconi. Ara, el Cavaliere trontolla a causa de nous escàndols probablement insostenibles. Però  deixa la democràcia italiana i el propi país en una situació tremenda.

Hi ha un moment interessant a Guatemala. Ha pres posessi???? nou president, Alvaro Colom, que es defineix com “socialdem????ta”, i comen?a treballar la Comissi????ternacional contra la Impunitat, que presideix l´espanyol Carlos Castresana i que pot ser un bon instrument per ajudar a bastir en el pa?les eines indispensables d´un Estat de dret. La tasca ?enorme i tot el que es pugui fer per ajudar s’ha de fer: el pa?viu una situaci????rrible. Avui, a El Pa? hi ha un bon article de Miguel Angel Bastenier, que ha visitat el pa?(Guatemala, ¿Estado fallido? ), que s´ha de llegir.

Algunes dades:60 morts violentes per 100.000 habitants i any (l’?ex espanyol no arriba a tres); segons el procurador pels Drets humans, Sergio Morales, “de cada 250.000 delictes nom?240 investigacions arriben als tribunals“.