10/04/2017 - El frau
Mires al teu entorn i penses que , de fet, és fàcil viure bé si defraudes. Però de petita em van ensenyar, ens van ensenyar, a no defraudar, a ser coherent amb el que es pensa i intentar complir les expectatives de tot el que els i les altres volen de la vida. De la meva, de la teva, de la nostra vida.
El frau vital amb el que ens han educat és complir amb les expectatives socials, les expectatives dels altres: en els estudis, en la feina, en la maternitat, en la família, en la parella, en les relacions socials… hem de ser persones d’èxit, sense fissures, sense febleses. Precisament és això el que ens fa febles i dependents, no saber quins són els nostres límits, no saber el valor de dir no, fixar-nos reptes inassolibles però que ens convertiran en persones importants, exitoses, admirades.
Hem de ser felices, riques, elegants. Tenir bon caràcter, un cos fantàstic. Estar al dia de totes les novetats en tots els àmbits, saber opinar de tot en profunditat. Tenir un expedient acadèmic impressionant i una carrera professional que supera somnis. Tenir una família ordenada, fantàstica, una parella per tota la vida que ens estima i desitja.
Ens han explicat contes que ens convertien en heroïnes i herois de la vida i ens han defraudat, ens han hipotecat la vida, ens han creat frustració. És el sistema, estúpids! Ens hem de dir una i altra vegada.
No hi ha model de vida, ni d’èxit professional, ni d’amor, ni de família, però ens han fet creure que tot el que sortia d’allò que ens marcaven, d’allò que planificaven, d’allò que volien per nosaltres era el que havien de ser les nostres vides. Però només volíem ser felices, no pas ser riques, ni tenir èxit, ni ser les primeres de classe, ni ser les mares perfectes, ni tenir la feina més adinerada, ni la casa més gran elegant i ordenada, ni saber de tot per demostrar-ho. Simplement volíem ser lliures i felices. Tenir les amistats sense interessos. Poder estimar i que ens estimessin en llibertat i amb compromís. Educar des de la llibertat i amb totes les contradiccions. Estudiar constantment per saber sobre allò que ens interessa i no sempre arribem. Tenir temps per a les persones que estimem i no haver de córrer per allò que ens marquen sinó marcar-nos fites humanes i límits que ens ajuden a viure i saber dir no a temps.
Simplement, no defraudar-se una mateixa.
01/07/2013 - El recurs del perdó
Darrerament en l’àmbit públic el fet de demanar perdó (i esperar ser perdonat) ha passat a ser gairebé un clàssic. El cristianisme veu en la figura del perdó incondicional de l’ofensa rebuda un acte d’amor… però aquest concepte cristià es pot aplicar a la gestió pública? Al delicte?
Un cantant d’Alcoi (no el que totes i tots podeu imaginar en aquest context polític) Camil Blanes –de nom artístic Camilo Sesto- en una de les seves cançons més famoses diu:
“Perdóname
si pido más de lo que puedo dar
si grito cuando yo debo callar
si huyo cuando tú me necesitas más”
El perdó s’aplica, normalment, a situacions de l’àmbit privat: la parella, la família, el veïnatge… i aquí té el sentit d’ofensa i, per tant, el de perdó.
Demanar perdó i ésser rehabilitat als ulls de l’altra persona és una necessitat íntima, de fet, perdonar i ser perdonat produeix una tranquil•litat que no exculpa però assumeix el dolor produït i l’oblida. Pel que fa als afers públics és possible aplicar el perdó?
Si l’Agència Tributària persegueix el frau però després perdona i no aplica sanció és admissible? Si la justícia després que un delinqüent demostrat no aplica sanció i el perdona és realment just? Es poden aplicar nivells diferents de perdó segons el compte bancari, segons la classe social?
Aquí vull recollir alguns exemples de mala gestió pública o clars indicis de delicte on es demana perdó i, entenc, que no es pot oblidar l’ofensa i, en canvi, s’exigeix l’oblit.
Yolanda Barcina, Presidenta de Navarra i membre d’UPN implicada en un escàndol de cobrament de dietes va declarar:
“Durante el año y poco que duró la situación no fuimos conscientes, nos fuimos dejando unos por otros, pero cuando tomé asumí el error, pedí perdón y devolví lo que cobré, mientras que otros no lo han hecho”
Joan Carles de Borbó va ser descobert (perquè va patir un accident on es va trencar el maluc) caçant elefants a Botswana, amb la seva amant, i finançat per diners públics. També va demanar perdó a la ciutadania:
“Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir”
Darrerament el Ministro d’Hisenda de l’Estat espanyol ha demanat perdó per l’error comés per l’Agència Tributària en el cas de les propietats de la Infanta Elena respecte a l’escàndol del cas NOOS.
“Ya he pedido perdón a los españoles y a la Casa Real. Los errores son los errores, que nadie vea intenciones en los errores cometidos”
Fet aquest breu repàs… és el perdó la manera d’esmenar els errors de la mala gestió pública? Dels delictes de guant blanc? S’aplica el mateix criteri de perdó als qui tenen petits errors en la seva declaració d’hisenda que fa variar en desenes, o tan sols centenars, d’euros el seu resultat? Es perdona igual els que defrauden aquestes quantitats als que cometen frau fiscal de milions d’euros i els tenen en paradisos fiscals? Hem de perdonar la societat?
Si realment hem d’aplicar el perdó en la mala gestió ens haurem de dotar de normes que recullin aquesta figura socioreligiosa, que no legislativa, en els nostres codis de justícia, en les nostres lleis, i ho facin, és clar, de forma equitativa i no discriminatòria… o poder el perdó, en allò públic, només és admissible per alguns?
Aquí podem trobar les dades sobre els indults que han provocat més polèmics
El indultómetro que ens pot ajudar a analitzar el verdader paper del perdó en allò públic.
12/02/2013 - A Sant Benet he anat
En aquests temps complicats i injustos en els que s’ha instal·lat la cultura de la corruptela i la corrupció política i empresarial ha deixat de ser invisible per passar als jutjats, s’ha produït un fet inesperat: el Papa vaticà, el lider del catolicisme, el guia espiritual romà ha renunciat al seu lideratge. Ho fa per raons de salut i, tot i que sempre he fet crítica del seu conservadorisme i discurs crec que és un fet que l’honora. El fet de veure’s sense forces i en mans d’una cúria tecnòcrata que utilitzaria la seva imatge (com ho ha fet amb altres) l’ha fet tirar enrere.
Les xarxes socials, els mitjans de comunicació, les converses van plenes de comentaris sobre la notícia. L’origen alemany de Benet XVI no passa desapercebut i allò de: “aquí aixo no passa” “aviam si aprenen els polítics” “és evident que no és espanyol” ja no és pura anècdota sinó afirmació convençuda i crítica. El cert és que una renúncia així no es produïa des de l’edat mitjana i que a l’Estat espanyol, i també a Catalunya, en una situació molt més complexe i amb acusacions directes diferents càrrecs polítics, inclós el president del govern del Regne d’Espanya no plega, no presenta una dimissió que, en part, només en part, el dignificaria i ajudaria a recuperar la credibilitat de la societat no ja en un partit sinó en un sistema polític força malmès per gent com ell.
Això m’ha fet desempolsar els apunts que vaig fer fa un temps en una visita al monestir de Sant Benet. Vaig anar a veure a la Teresa Forcades i, a fe que vaig aprofitar la visita malgrat el poc temps que finalment ens va quedar. En una llarga conversa, ja al final de la trobada vaig demanar-li que en pensava del capitalisme, de si pensava que el capitalisme era humà (entre altres coses perquè l’església catòlica es desenvolupa en ell amb molta comoditat). Em va espetar un no rotund! i seguidament em va dir:
“A mi m’agrada la iniciativa privada, tenir les meves pròpies idees i que l’estat no decideixi per mi. De fet, l’emprenedoria, una paraula tan de moda, el fer coses, defensar-les, ser capaç de desenvolupar-les… ha de ser possible, però l’empresa capitalista no és això. Jo faria tres crítiques ètiques bàsiques al capitalisme:
La primera seria aquesta mentida d’erigir-se com a sistema defensor de la llibertat quan no ho és. El poder polític i el militar són aliats d’uns interessos determinats. Que no en diguin llibertat i lliure mercat perquè no ho ha estat mai. Un sistema que diu que el seu motor principal és una mentida no pot ser ètic, és un sistema fal·laç.
La segona és el marc antropològic del capitalisme que diu que la millor manera d’estimular la creativitat i l’emprenedoria són els diners. Situa el màxim benefici com la llei màxima. Jo crec que les persones ens movem per altres coses: les relacions socials, la construcció de comunitat… i no vull veure un món color de rosa però si canviar el marc de desenvolupament i fer el que vol la gent i no l’avarícia com a base. Això fa mal bé la persona i distorsiona la societat.
La tercera és la crítica marxista sobre la compra de la força de producció i el benefici empresarial, una compra que es produeix des del poder i en precari i amb uns beneficis desorbitats. Això produeix un sistema indigne i més quan el que persegueix el propi sistema és pagar menys per més i per guanyar moltíssim més: “com puc guanyar mil pagant-ne mig”. Això és una vergonya, és indigne. La capacitat de treball d’una persona no és una mercaderia. Crec que és una crítica brillant de Marx i que ja seria hora que el tornéssim a llegir”
No va acabar aquí la conversa, és evident que és una crítica popular en la que moltes i molts coincidim però si que és molt oportuna en aquests moments. L’església catòlica elegirà guia espiritual, aquest (que no aquesta) serà elegit per una assemblea de delegats (els bisbes) tots mascles. La majoria d’ells amb forts vincles amb el sistema capitalista i amb polítics i empresaris corruptes. És el moment d’un canvi de valors en la pròpia església, que doni exemple social i escolti la gent, siguem o no creients.
La crítica de Forcades no és una veu solitària és més aviat una veu solidària, una veu que expressa la indignació social, una veu més, però que parla des de dins i que pot ajudar a una reflexió humana, si és que en la jerarquia eclesiàstica patriarcal i capitalista encara queda humanitat.
