Fa cosa d’un any un grup de ciutadans de totes les edats, de molts barris i de molts sectors socials i professionals, ens vam trobar per intentar ajudar a fer que Sabadell sortís de l’atzucac en què està. Per una banda, per les greus conseqüències socials de la crisi econòmica –com tantes altres ciutats– però també, per la gravíssima crisi política derivada del cas Mercuri. Sabadell pateix la més gran crisi des del 1979. Després de moltes converses i d’encarregar papers a gent molt diversa vam arribar a la conclusió que calia fer un pas endavant i proposar un projecte polític de cara a les eleccions municipals: vam crear Sabadell Guanyarà. Aquest va ser el lema de la campanya del PSUC del 1979, sota el lideratge d’Antoni Farrés. Ens vam proposar ajuntar en un procés similar i paral·lel al de Barcelona en Comú a ICV, EUiA i Podem. Al setembre vam fer publicitat d’un manifest i un mètode per construir una candidatura.

La crisi a l’esquerra a Sabadell és paorosa. En la vella política, perquè s’està suïcidant entre picabaralles que tenen difícil justificació des de la política i des de la raó. I en la nova, perquè no ha entès que aquestes eleccions l’han agafat a contrapeu. A dos mesos de les eleccions municipals, creiem que hi ha 35.000 persones que no saben qui votar i que se sentirien còmodes amb una candidatura ciutadana com la proposàvem sota el paraigua de Sabadell en Comú. L’alternativa a la crisi ha de venir de l’esquerra. A Sabadell, des del 1979 fins al 2011, dels 27 regidors de la ciutat les esquerres en sumen, sempre, entre 19 i 22. Nosaltres hem fet, fins on hem pogut, de Fundació Carter, intentant posar pau i intentant sumar sectors d’aquí i d’allà. I hem esmerçat moltes hores, ganes, papers i il·lusió. Tot ha estat en va. La crisi entre els sectors que haurien de donar resposta a aquest atzucac de la ciutat és brutal. Si en algun lloc ha existit un projecte de candidatura de molt ample abast, pel seu caràcter de projecte de salvació municipal, aquesta ha estat Sabadell Guanyarà, l’únic espai sabadellenc en què gent de totes les procedències d’esquerres, des dels sectors crítics amb la deriva socialista, fins a sectors de l’Entesa, hem conviscut amb il·lusió i empenta.

Hem tingut molts obstacles, el més important, segurament, el patriotisme de partit, creure’s que la política és cosa exclusiva d’ells. No hem assolit l’èxit. Pot ser que ens hàgim equivocat, segurament i paradoxalment, en el fet de confiar massa en els partits. Però a voltes la línia que separa l’èxit o el fracàs només és una qüestió de poder, no d’arguments. Sovint es critica que els ciutadans no es preocupen del comú; la veritat és que ho hem intentat i no és gens fàcil. De fet, és molt dur. Si no hi ha un canvi radical a la ciutat no serà perquè no ho hàgim intentat. Ara esperarem a veure què passa el 24 de maig i al setembre tornarem a reunir-nos per valorar què cal fer als propers temps.

He decidit escriure aquest article perquè no entenc francament en quina tradició es remeten els federalistes contraris a la possibilitat que el poble català decideixi el seu futur. Un federalista català necessàriament s’ha de fonamentar en les idees cíviques i federals i, a més, al meu parer, d’una manera natural ha de ser republicà. Potser és una altra innovació en el panorama actual però en la història mai no s’ha inventat un federalisme català monàrquic. Si hom és republicà necessàriament estarà d’acord que el poble català decideixi el seu futur: si vol monarquia o república. I això, amics meus, avui només es pot fer en un referèndum il•legal. En segon lloc, acceptar la proposta federal convencional actual té, almenys, dos problemes. En primer lloc la seva indefinició: qualsevol que s’hagi llegit la declaració de Granada del PSOE acceptarà que, de federal, només en té el nom i que no té suficient gruix ni per començar un debat seriós. Hi ha gent que creu que avui amb lemes n’hi ha prou per fer política. I en segon lloc, i més important, qualsevol proposta federal dins el marc constitucional és necessàriament una proposta en el marc de la monarquia. Cap federalista català no acceptaria mai una proposta així. I menys, avui, quan el descrèdit i la opacitat de la institució monàrquica espanyola ha arribat a extrems de fer abdicar un rei en tres setmanes.
Ara bé, quan parlem de federalisme, de què parlem? No entenc la moda de parlar del federalisme del Canadà, Suïssa, els EUA o d’Alemanya. Si parlem de federalisme a Catalunya per què no ens remetem al nostre federalisme? El federalisme pimargallià es fonamentava en, almenys, dues idees. La primera, en el concepte mai superat de “tradició passada pel tamís de la raó”. És a dir, partir del que la història ens ha ensenyat però no ser-ne deutors. En l’esquema de Pi i Margall, hi ha hagut un seguit de regnes als quals, des de la raó, cal reconèixer-los i dotar-los d’institucions democràtiques. O amb paraules de Narcís Roca Farreras, primer independentista modern, vol les velles institucions catalanes com la Generalitat però sense furs ni braços, amb sufragi universal. La segona idea és que són els individus els que s’autodeterminen, en lloc de la subjecció a l’estat, a l’Església, l’exèrcit o al Tribunal Constitucional, tant li fa. És una democràcia de baix a dalt, municipalista. Per tant, en cas de xoc entre legitimitats enfrontades, sempre optarà per la més propera a la gent.
També hi ha una aproximació a situació catalana actual des de la tàctica o conjuntura. Estem assistint a un espectacle dantesc, cada dia ens despertem amb una nova notícia de la manca de fonaments ètics del nostre sistema polític, català i espanyol. Tots aquests escàndols –que no sé a vosaltres, però a mi em sorprenen cada dia per la seva profunditat i amplitud mai imaginades– es produeixen en uns moments en què les conseqüències socials de la crisi són cada vegada més escruixidores. I la sensació és que la barra és infinita. Només dos exemples feridors. Regalen morterades de diners als que han construït el projecte Castor mentre tanquen sales d’operacions o redueixen plantilles als CAP o a les escoles i ens assabentem que un banc pot executar un desnonament i no només es queda un pis i un deute, sinó que en alguns casos se’n queda dos, com passa aquests dies a prop d’on visc.
Un republicà federal català del XIX, què faria en aquesta casos? No cal ser gaire llest per endevinar-ho. No en va, ells es consideraven revolucionaris, es preguntarien quina és la millor manera de contribuir a fer caure definitivament el vell règim del regne d’Espanya i implantar-hi una república. I amb aquesta, un gran programa justícia social del qual avui en diríem de defensa radical de l’estat de benestar.
Hi ha un darrer argument per la gent gran, nostàlgics de la lluita antifranquista: no us fa il•lusió aconseguir definitivament la ruptura democràtica tan llargament ajornada? No us fa ràbia veure com una mena de neofalangistes són capaços de colpejar una pobra infermera indefensa? O com José María Aznar ens amenaça un dia si i un altre també des d’una fundació que porta el sospitós nom de FAES (Falange Espanyola?).
Per tant, avui un federalista de veritat, conseqüent, optaria per la independència. Perquè no se’n riguin més de nosaltres i per aconseguir altra volta el control dels de baix sobre les nostres institucions segrestades.