Ja sabem que els fulls de ruta no serveixen de res, ja ens ho deia Walter Benjamin. Per tant no cal que fem fulls de ruta. Ara bé el que sí podem tenir és un bon manual d’instruccions. La història no ens diu el que hem de fer, però sí que ens pot il·lustrar de com es feien determinades coses i ens poden servir de punt de referència.

Ara hi ha gent a la presó, hi ha gent a l’exili i hi ha gent amenaçada, imputada o a punt de ser-ho. Què es feia durant la clandestinitat? Quan algun responsable era detingut es prenien tota mena de mesures per mitigar els danys. Però la fonamental era posar un altre responsable. Si queia un comitè sencer se’n posava un altre. Si els detinguts al cap d’un temps eren posats en llibertat, perquè havien complerts la pena o mentre esperaven judici, normalment no se’l tornava a posar al capdavant de l’organització en la que estava, sinó que se’l protegia i se’l mantenia a una certa distancia. Se sabia que el vigilarien i per tant s’intentava mantenir-lo a resguard. El que es feia sempre era posar gent nova. A cada caiguda, un nou relleu. La policia no se’n sabia avenir perquè era gent que no tenien fitxada. El mateix es feia amb els que fugien corrents a l’exili quan se sentien amenaçats de ser detinguts, per exemple, quan en un interrogatori es preguntava per aquella persona. Un cop passada la frontera, el que es feia es nomenar un altre responsable. Sabem que a finals dels seixanta, a cada detenció ja hi va haver sempre un relleu, la democràcia era imparable. La policia i els jutges estaven desbordats. A la gent que estava pendent de judici pel TOP també se l’intentava salvaguardar no donant-li cap responsabilitat orgànica i recomanant-li fins i tot que en les activitats al carrer se n’abstingués per un temps. El mateix es feia en aquells que estaven fent el servei militar.

Crec sincerament que el moviment republicà català ha de seguir aquesta mateixa tàctica. A més la història ens va ensenyar una altra cosa. Quan la direcció d’una organització es feia des de l’exili, hi havia el perill que no es tingués tota la informació i sobretot el pols del què passava. Avui la informació la pots tenir tota, però els pols de la gent no. Tenim un exemple clar entre el PCE i el PSUC, que per aquells més joves era el partit comunista de Catalunya. El primer el dirigia des de fora Santiago Carrillo, el segon des de dins Gregorio López Raimundo. El primer a les eleccions de 1977 va aconseguir un 7% i el segon un 18%.

Hi ha una altra forma de fer les coses? Potser sí, però algú me les hauria d’explicar. Cal tenir el cap fred i la ment clara en aquest moments de desconcert general. Però no substituir els dirigents mentre no poden ser operatius no és una bona idea. Ni als partits ni a les institucions.

Quins nous mecanismes podem establir per fer possible un major grau de democràcia local? Fent possible que el nombre de ciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat que són conscients que la ciutat és de tots, augmenti. I què podem fer? Moltes coses. Potser un bon exercici seria localitzar correctament quins son els models socials de ciutadans exemplars. En general podríem dir que son aquells ciutadans que dediquen una part del seu temps a estar informats i en participar en afers col·lectius de la ciutat, no per al seu bé, sinó pel bé comú. Requereix algun element de partida? No. Poden ser ciutadans de veritat, qualsevol persona de qualsevol condició social i cultural, que estimi la ciutat.

Què podem fer per tal que augmenti el civisme? Caldria analitzar què ho fa que uns ciutadans estimin la ciutat i altres no. Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses a primera vista molt distants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat pot ser un primer esglaó. Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser una segona raó, això vol dir comptar amb un estat de benestar sòlid del que hom pugui sentir-se’n orgullós. Sinó es corre el perill de  considerar la pobresa com a incivisme. En tercer lloc tot el que afecta a l’educació popular, la intel·ligència, la cultura i l’art. Amb el conreu d’aquests valors es pot aconseguir la fe civil necessària per vestir un gran culte a la llibertat, d’amor a la democràcia entesa com la participació els 365 dies de l’any. I en aquest deler de perfecció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbits del nostre espai públic.

La major part de pobles que nosaltres considerem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú: tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapartida, un major grau de serveis públics i entre ells una dedicació especial envers els nens i nenes. Sense pagar impostos no hi ha solidaritat perquè és impossible el repartiment de la riquesa. A més, a menys diferències socials acostuma a haver-hi menys delictes.

Civisme és també dissenyar un espai públic on les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tingui preferència, cal recordar que el 70% dels desplaçaments es fan a peu o en transport públic. Idees com el “camí escolar” son una bona síntesi de civisme i de priorització dels infants.

Com s’exerceix la ciutadania? Hi ha moltes formes, les més tradicionals són anar a votar –o abstenir-se conseqüentment, no per mandra-, però és evident que només votant cada quatre anys no n’hi ha prou. Pensar que la democràcia és això és un error que s’ha produït als darrers 30 anys de democràcia i que estan en la gènesi dels problemes de civisme. Calen moltes més coses. L’associacionisme és potser l’element clau de com s’expressa la ciutadania avui. Es necessita també espai per la dissidència, (per la dissidència no pel gamberrisme) aquesta és la garant de la democràcia i a voltes anticipa els canvis que han de venir. Cal entendre la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat. Però l’associacionisme  és molt més, és la democràcia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes. És l’expressió més clara més diàfana de com es pot expressar en la pràctica de la ciutat un dels valors més preuats: l’altruisme. La suma d’egoismes no dona, no pot donar mai una societat plena de virtuts, es necessita que la gent sigui altruista, que més enllà del seu interès personal actuïn pel bé col·lectiu.

Però cal acabar dient que la major part dels ciutadans de Sabadell, en general, tenen comportaments força cívics, als darrers 35 anys la ciutat ha anat comprenent que la ciutat és seva i cada dia hi ha més persones que quan algú ataca l’espai públic senten que s’ataca una part del seu patrimoni. Potser aquest és el missatge que donen els ciutadans amb les seves queixes, no és que l’incivisme avanci, sinó –com en tantes d’altres coses- ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més, de les institucions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d’optimisme.

El nuevo partido laborista liderado por Jeremy Corbyn está inmerso en debates sobre el futuro del Estado de Bienestar. Hace algunos meses la London School of Economics reflexionaba también sobre el futuro de nuestros sistemas de protección social. Un debate del que hay que estar pendiente. Recomiendo el visionado de esta sesión.

Para ver el video este enlace.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 28 de febrero de 2018.

En este artículo se aplaude la convocatoria de las movilizaciones feministas que está ocurriendo en España, señalando que para alcanzar su objetivo (la liberación de la mujer) necesitan aliarse con otras fuerzas contestatarias en el país con las cuales tengan elementos en común en su lucha contra la explotación y la opresión. Se toma la reivindicación de la corrección de la brecha salarial como un ejemplo de ello, presentando información y datos internacionales que confirman esta tesis.

Ara ja sabem que l’Estat espanyol considera la unitat d’Espanya com un valor superior i anterior a la Constitució. De fet la Conferència Episcopal Espanyola la considera un element lligat al catolicisme, una cosa de Déu. I per tant no hi ha res a debatre. Ministres, jutges, fiscals, policies, guàrdies civils fins i tot el Rei, tot ells tenen fe en la indissoluble unitat d’Espanya. Partim d’aquí. No val desentendre’s d’aquesta premissa. Cal actuar a partir de la idea que en el costat de l’Estat, es creu –alerta, es creu– que abans de la voluntat de la gent hi ha la monarquia. Qui gosi discutir-ho ja sap les conseqüències. Per tant a partir d’aquesta punyetera realitat antidemocràtica hi ha dues opcions.

A. Formar govern i donar-se 4 anys de pau i tranquil·litat mentre s’intenta treure el PP del govern de Madrid i aturar la brutal intromissió del govern en la justícia. Cal aconseguir que es jutgi la corrupció del PP sense fiscals que retirin denúncies. Cal aconseguir que jutges honestos no siguin separats dels seus càrrecs i que no s’apliqui la doctrina Botín, és a dir sense trampes. I mentrestant treure el govern de la Generalitat de les mans d’aquells que han aconseguit en la lluita política democràtica quatre diputats.

B. Anar a la confrontació directa. Es tracta de muntar una estratègia de desobediència gandhiana on en cosa de tres mesos 4.000 catalans vagin a la presó per sedició i altres 40.000 siguin imputats pel mateix. Es tracta d’anar al jutjats parlant català i acusant els jutges de còmplices d’un sistema que vulnera totes les llibertats. Això es fa proclamant la república, sense necessitat de fer cap debat al Parlament i parapetant-se als despatxos dels departaments de la Generalitat i especialment al Palau de la plaça Sant Jaume.

Ara, si tu amic lector estàs d’acord amb aquesta segona idea, t’hauries de plantejar si estàs disposat tu mateix a ser un d’aquests 4.000 que es poden tirar dos o tres anys a la presó. El que no val és creure i defensar que es faci aquesta opció però que la facin els altres.

S’equivoquen aquells que confonen el poder amb la intel·ligència. Emepuntorajoy de moment guanya, no té res d’especial, si tens els diners, el BOE, els jutges, els fiscals i les porres i l’exèrcit, normalment guanyes. Ara bé, la cúpula de l’Estat no triomfa per la intel·ligència, si fos intel·ligent l’any 2006 no hagués deixat que el TC creés la més gran crisi de la democràcia i posés en perill la monarquia. Només cal veure el nerviosisme de Felip VI que a cada lloc on va cita Catalunya. Només un estat molt foll i dèbil és capaç de condemnar a un any de presó a un raper per una cançó contra la monarquia –en total tres any i mig–. Crec que en aquests casos és millor anar al que proposava Antonio Gramsci, la guerra de posicions. I per aquells fiscals i jutges que no ho sàpiguen és una forma figurada de plantejar la batalla política democràtica. Això sí, Gramsci ho va escriure des de la presó. I també cal crear un nou bloc històric republicà.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 22 de febrero de 2018.

Este es uno de los artículo más importantes que se publican este año, y toca varios temas que son importantes para este país, incluyendo la escandalosa situación en la que los trabajadores y trabajadoras se encuentran como resultado del enorme poder político y mediático de las clases empresariales, que consiguen sus elevados beneficios a base de un enorme declive de la calidad de vida y bienestar de la clase trabajadora, eje de las clases populares.

Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.

Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”

Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.

Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”

Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.

Hi havia uns temps on només tenies un canal, TVE, després dos, una cosa que es deia UHF i més tard tres, TV3. I de cop televisions privades en teníem dues més, en total cinc. És un número raonable de possibilitats d’escollir. Tot d’una tothom es va tornar boig i van aparèixer televisions per tot arreu. Ara, amb el cable, en tens centenars.

Hi estic totalment en contra. Només per saber què fan en cada lloc necessites una estona, multiplicat per 300, el resultat és que un cop has fet tota la ronda, has d’anar a dormir. A més a mi m’estressa.

Han inventat una cosa que pots veure qualsevol programa dels darrers dies. Això encara m’estressa més. Abans si arribaves tard a casa i no podies veure un programa no t’ho plantejaves, mala sort. Ara no, ara pots veure milers de programes emesos a qualsevol hora del dia i de la nit en els 300 canals. Un malson.

A més la immensa majoria de l’oferta televisiva és una porqueria, només mirant els títols dels programes ja t’adones de l’elevat nivell de neurones que es poden destruir. Posaré alguns exemples: Acuarios XXL, Sonidos relajantes, Resacón en Las Vegas, El gato al agua, Santo Rosario, Superpoli de centro comercial, Pesca Mar con Dani Salas, México y España, solidarios con el toro, Los arquitectos alienígenas, Mi boda perfecta, Bollería de siempre, Qué le pasa a mi cocina, etc. Crec que si en mires deu el cap t’explota.

Ja sé què estareu pensant «Home també fan programes de documentals molt bons i informatius». La resposta és fàcil: com millor és el programa pitjor, més nociu és per la nostra salut mental. Això ja ho va dir fa anys Neil Postman al seu llibre Divertim-nos fins a morir. Discurs públic a l’època del Show Business. Els catalans i les catalanes veiem una mitjana de tres hores i mitja la televisió. Uns pesats, deveu estar pensant: «Ara la gent jove ja no mira la televisió, mira pantalles d’internet». Bé la mitjana d’hores en què els joves miren pantalles és de cinc al dia. I què us penseu que veuen? Documentals? Llegeixen llibres en línia? No. Miren cotxes, motos i porno. Ja hi ha gent que dedica més temps a mirar pantalles per fer contents Telefònica i Bill Gates que a dormir o treballar.

I després a les enquestes diuen que no tenen temps de llegir, ni d’estar amb els fills, ni amb la parella. Mentre estem mirant canals o maquinetes tontes deixes de fer el que en realitat t’interessa. La vida passa mentre veiem programes de televisió que ens impedeixen estimar.

Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.

Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.

Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

1. A la dona i a la mula, vara dura
2. Alzina i dona de cent una bona
3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.

Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.

Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 15 de febrero de 2018.

Este artículo denuncia una situación muy común. Siendo una de las mayores discriminaciones que existen en España (la discriminación de clase) no se habla de ella con la frecuencia que debiera hacerse. Y en cuanto al clasismo en el lenguaje no se habla nada. Por fin se habla de la discriminación en contra de la mujer y cómo aparece en el lenguaje, pero no ha aparecido ningún artículo sobre disciminación de clase en el lenguaje

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 13 de febrero de 2018.

Este artículo hace una crítica de las izquierdas radicales independentistas en Catalunya, que incluye la CUP, que ha jugado un papel determinante en el desarrollo del "procés" independentista. En el artículo se cuestionan tanto la línea política que han promovido como su enorme insensibilidad o ignorancia de las consecuencias que tal "procés" ha causado. También se cuestionan sus credenciales de izquierdas por estar apoyando a las derechas neoliberales que han dominado las instituciones políticas catalanas, responsables en gran parte del retraso social en el que viven las clases populares catalanas

El capitalisme es fonamenta en diverses idees totes elles molt ximples. Una és que el sistema capitalista ofereix possibilitats infinites a la gent per consumir. La segona, encara més ximple, és que nosaltres sabem escollir el que més ens convé. Només la gent que té patologies empàtiques i que, per tant, no coneix gens la ment i els sentiments dels humans, pot discórrer d’aquesta forma. Desconeixen totalment la qualitat que ens fa humans i és la possibilitat il·limitada d’equivocar-nos en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. Ara per fi hi ha economistes que han estudiat aquest fenòmens i ens diuen que quan tenim massa opcions el que ens passa és que ens estressem. Fins i tot els donen el premi Nobel.

Avui ens centrarem en els restaurants i les possibilitats que ens ofereixen. Per anar a dinar a mi el que m’agrada són els menús de tres plats de primer i tres de segon. No has de pensar massa, descartes els que no t’agraden i et quedes amb els menys dolents. El fotut és quan et donen a escollir entre deu primers i deu segons. O pitjor aquells que fan combinacions de tota mena de pastes, pizzes, acompanyaments i salses. Em poso nerviós i el resultat sempre és el mateix, quan porten els plats sempre prefereixo el de l’acompanyant, que òbviament sap escollir millor que jo, excepte la companyia.

Estareu pensant: aquest paio no li agrada anar a menjar a restaurants bons. Us equivoqueu. De fet, com sempre, començant pel fet que esteu llegint aquest article en comptes de fer una cosa més interessant. Als restaurants bons, des de fa molt de temps, s’han inventat els menús de degustació. Els de la guia Michelin han fet molt de mal. Tothom tria el menú de degustació. La raó és que els xefs consideren que si has d’escollir els plats, t’equivocaràs i per tant ja te’ls escullen ells. De fet fins i tot t’envien un sommelier per la mateixa raó. Pensen: a veure si els fotem un sopar de collons, aquests soques es fotran un vi que no lliga. I la gent fa el que li diu el sommelier sense cap mania.

No ho sabeu però tot això està inspirat en els restaurants de l’antiga URSS, on només tenien un plat, era obligatori i si no el volies et portaven directament a Sibèria en un camp de reeducació. El mateix que passa ara. Imagineu que per un moment em passa pel cap criticar El Celler de Can Roca, em detindran els Mossos d’Esquadra i el jutge Llarena em posarà a la garjola indefinidament, això si no decideix aplicar-me la pena de mort.

Ben pensat és una contradicció que els millors restaurants estiguin en una guia que es diu Michelin perquè si vas molt a aquests restaurants de michelins no en tindràs cap. T’ho asseguro.

Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem  emmirallar en els països amb més tradició democràtica.

Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell”  cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:

“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l'”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció.  A. “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B. “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C. “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D. “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.

A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, perquè no dir-ho, poesia.

 

Quan era jove anhelava viure en un sistema democràtic i llegia que en països de molt al nord, amb una gran trajectòria democràtica i humanista, tenien uns instruments anomenats ombudsman. Els envejàvem. Ara ja en tenim a la nostra ciutat. En les darreres setmanes l’ajuntament ha obert un procés públic i transparent  per escollir el nou síndic. He decidit presentar-me. He aportat un dossier que de forma resumida exposo ara per tal que el conjunt de la ciutadania el pugui conèixer i jutjar.

Ideari. La figura del Síndic de Greuges la podríem fonamentar en el liberalisme polític –no confondre amb el neoliberalisme econòmic. L’humanisme i la radicalitat democràtica parteixen de la idea que cal tenir sempre, en darrera instància, una sana desconfiança en l’estat i les seves institucions. Ho expressava molt bé Francesc Pi i Margall, diputat per Sabadell i president de la I República espanyola, quan escrivia: “Todo poder es absurdo” o “El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible”. Unes idees molt similars al gran mestre del concepte de democràcia i l’humanisme expressat en el memorable llibre Sobre la llibertat de John Stuart Mill: “El poder mismo es ilegítimo. El mejor gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. Aquest autor és, a més, l’autor del llibre La submissió de les dones, del 1869, que és un brillant al·legat feminista de la igualtat de drets de les dones.

El Síndic fonamentarà la seva acció en les idees expressades per Pi i Margall: “Mi soberanía no consiste sino en la autonomía de mi inteligencia” o “Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo”. Es tracta, doncs, que el Síndic actuï guiat només per la defensa dels drets cívics i polítics dels sabadellencs que els sentin vulnerats. La recerca de la veritat, com sabem, és sempre en minúscules i sempre imperfecta, com tota obra humana. En cas de ser escollit em comprometo a actuar amb independència de criteri i, per damunt de la meva ideologia, actuar només guiat per l’interès d’aquells sabadellencs que senten els seus drets vulnerats.

El Síndic inspirarà la seva actuació en l’humanisme i en els valors de la Il·lustració, en la Declaració de Virgínia del 1776 on s’expressa la voluntat que l’acció política sigui útil per a la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, en els valors de la revolució liberal de la Revolució Francesa amb el seu tríptic ètic de llibertat, igualtat i fraternitat, i la seva Declaració Universal de drets de l’home i del ciutadà del 1789. De la mateixa manera ens inspira la Declaració dels drets de les dones (1789), d’Olympe de Gouges, i La vindicació dels drets de les dones (1792), de Mary Wollstonecraft. L’ideari del Síndic es fonamenta més modernament en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Cívics i Polítics del 1976, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del 1976, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000, la Carta Europea dels Drets Humans de la Ciutat feta a Saint-Denis el 2002 i, per acabar, el Reglament de la Sindicatura Municipal de Greuges de Sabadell del 2017.

Alhora, la forma d’exercir la seva funció en la defensa dels drets civils es fonamenta en una llarga trajectòria que, partint de Henry David Thoreau i les seves idees entorn del deure de la desobediència civil davant situacions i lleis injustes, inspira Lev Tolstoi i Mohandas Gandhi i culmina en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. Hi ha encara malauradament seients d’autobusos vedats. A Sabadell tenim una llarga trajectòria de lluita pels drets civils, però sempre hi ha reptes a superar. Per exemple, avui a casa nostra, i degut al fenomen de la globalització, una part molt significativa dels nostres ciutadans i ciutadanes procedeixen d’arreu del món i una part molt important no tenen drets polítics.

El Síndic es mou en una ciutat, en una societat democràtica, però sabem que en tota societat plural i diversa existeixen conflictes. L’objectiu d’aquest àmbit d’actuació és el de tractar que aquests conflictes es puguin en primer lloc denunciar, en segon lloc prevenir i en darrera instància ajudar a resoldre els conflictes de la seva competència de manera democràtica i pacífica des de la proximitat, l’acompanyament, la mediació i el treball social. El civisme és moltes coses, però és important reivindicar el concepte de deures envers la comunitat; sense deures el ciutadà no exercirà el civisme sinó únicament l’egoisme de reclamar drets que llavors només obliguen els “altres”.

Bé, queda molt per fer. El Síndic és una peça més, potser la més humil, la darrera d’una llarga baula, però també la que pot assegurar a la ciutat que ningú, ningú queda enrere. La pluralitat d’opcions afectives, ètniques, espirituals, d’edat, de gènere i d’opcions i estils de vida no són, no han de ser una dificultat, sinó que les hem de veure com l’expressió d’una pluralitat, que ens qüestiona però que ens fa lliures, però en aquesta diversitat hi ha encara molt a fer per tal que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats de ser feliços. I en aquesta tasca el Síndic ha de ser-ne la darrera garantia, quan tot el demés falli.

El Síndic actuarà des dels principis de l’ètica civil, és a dir, des dels principis que ens fan entendre que la ciutat són uns ciutadans que discuteixen i escullen els millors camins envers el seu projecte individual i també col·lectiu. I aquesta presa de responsabilitat es fa des de la llibertat i la democràcia. Per aquesta raó serà molt important que les noves generacions tinguin la preparació humanística necessària per poder actuar des de l’autonomia moral, eina imprescindible per a la seva actuació cívica.

Propostes de la Sindicatura. 1. Cal passar de l’etapa dels pioners a l’etapa de la consolidació. És necessària la contribució de la sindicatura a les polítiques de transparència que les institucions públiques porten a terme a la ciutat. 2.  Proposaria, en una segona etapa, la realització d’alguns debats ciutadans que, més enllà de la conjuntura, ens ajudin a discutir amb calma els dèficits dels drets humans a la ciutat i com encarar la lluita per al seu eficaç abordatge. 3. Proposo també la possibilitat de construir un Consell Assessor del Síndic, amb un grup de persones representatives de la ciutat, que d’una manera independent puguin ajudar el Síndic. Aquest consell seria molt flexible i es podria reunir un o dos cops l’any. 4. Així mateix, cal que de cara al 2019  la Sindicatura tingui un pressupost propi d’acord amb les noves necessitats de consolidació. 5. El Síndic es planteja establir una relació prioritària amb el món escolar, perquè és allà on es juga el futur del compliment dels drets i deures en una ciutat. L’escola com a bressol del civisme pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius i cívics. 6. Tractaré que el Síndic intensifiqui els treballs ja iniciats envers les noves generacions en l’àmbit de la formació en els valors que inspiren els drets humans. Plantejo establir convenis de col·laboració amb aquelles entitats de la ciutat especialitzades en la formació de formadors com les del lleure educatiu. 7.  La sindicatura planteja que en l’àmbit del seu pressupost -a partir de l’any 2019- tingui una partida per encarregar informes o estudis relacionats amb la seva missió. 8. El Síndic, tot i conformar-se com un instrument de l’Ajuntament, és de fet un instrument de la ciutat, amb autonomia d’aquest i amb llibertat de criteri. 9. El Síndic tindrà sempre les portes obertes i la mà estesa al teixit associatiu de la ciutat, veïnal, cultural, de lleure educatiu i assistencial, ja que aquest és una concreció pràctica i palpable del valor de la fraternitat. A més, el moviment associatiu és un gran instrument per tal d’assegurar-se que aquella gent que se sent agreujada en els seus drets sigui degudament atesa. És a dir, vigilar per tal que aquest servei sigui realment útil a aquells a qui va dirigit. Les entitats són en si mateixes un bon instrument per detectar i canalitzar aquest tipus de mancances. 10. Molt sovint la gent que més ho necessita és la mateixa gent que desconeix un servei. Aquests són els de menys recursos econòmics i culturals. Cal lluitar contra el que des del management de la governança en diuen “efecte Mateu”. Per tant, continuaré en la necessària tasca de connectar el Síndic amb la pluralitat geogràfica i sectorial de la ciutat de tal manera que la immensa majoria de la ciutadania entengui que existeix un canal directe de defensa dels drets humans a la ciutat. 11. El Síndic té com a funció actuar en aquelles competències de l’administració local en relació al ciutadà. Ara bé, existeix una funció darrera com és la d’atendre aquelles demandes dels sabadellencs que responen a vulneracions de drets civils i socials per tal d’esbrinar quina és l’administració responsable. I traslladar i interessar-se en el seguiment de la qüestió al Síndic de Greuges de Catalunya.

12. I una darrera funció, com és la de fer pedagogia a la ciutat d’on són aquelles barreres que impedeixen avançar en el compliment dels drets humans a la ciutat.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, y en catalán en la columna “Pensament Crític” en el diario PÚBLIC, 07 de febrero de 2018.

El tema de este artículo es de una enorme importancia y no tiene ninguna visibilidad mediática en el país. El artículo se refiere a lo que está ocurriendo extensamente en los puestos de trabajo que se han ido deteriorando como consecuencia de las políticas públicas aprobadas por los gobiernos españoles y catalanes, y que han tenido un impacto sumamente negativo, creando una enorme cantidad de muertos y daños graves a los trabajadores y trabajadoras de este país.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 2 de Febrero de 2017.

Este artículo toca un tema de gran actualidad: la supuesta excesiva generosidad de las pensiones en España, observación que está siendo promovida extensivamente en los mayores medios de información del país. Como ya he indicado en otros artículos, la centralidad del tema nacional en el debate político está ocultando la enorme crisis social de España, que ahora se está justificando en el caso de las pensiones atribuyéndoles una generosidad totalmente inexistente, como muestro en los datos.

El proppassat dia 27 de gener va ser el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust  i a la ciutat al voltant d’aquesta commemoració s’han celebrat diversos actes. A Sabadell hi ha haver 59 ciutadans que van anar a parar a camps de concentració nazis dels que 23 hi van morir.

Aplaudeixo de tot cor aquesta iniciativa. Les accions commemoratives constitueixen un dels principals espais de difusió de les polítiques memorials, al aplegar una sèrie de recursos, actes i missatges, que creen un impacte i el reconeixement públic. En aquest marc, la commemoració respon tant a una demanda pública, la necessitat de significar certs aspectes de la memòria col·lectiva que ens constitueix com a país, com a l’aplegament en un espai determinat de les polítiques memorials desenvolupades prèviament. Cal dir però d’entrada que l’homenatge arriba tard, molt tard. El que ens hauríem de preguntar és, per què aquests homenatges no els vam fer almenys a partir de 1977? Gerardo Iglesias exsecretari general del Partido Comunista de España, al documental recentment estrenat a Barcelona  “Desde el otro lado del charco” sobre la memòria  de la dictadura a Argentina i Espanya, ens diu que el PCE no ho va fer gent bé en aquest aspecte de la memòria. Hi afegiria que el PSUC tampoc i a la ciutat de Sabadell tampoc. Hem deixat que tots els vells resistents morissin sense homenatges. Proposaria per intentar esmenar, en la mesura del possible, aquesta errada cívica un projecte que es podria anomenar “Els rostres de la memòria”. El The New York Times va voler col·laborar en el procés de dol de l’atemptat de les torres bessones de l’11S. La seva contribució va ser posar cares a l’horror. Va biografiar a les 2.000 víctimes. I les va publicar al diari. Es podria articular un projecte que permetés vindicar un seguit de valors com el compromís, l’antifeixisme, la lluita per les llibertats i la dignitat etc.  alhora que homenatjar la memòria dels 56 sabadellencs als camps nazis. El PCE als anys de la dictadura va fer una cosa molt petita però molt útil, cada vegada que la dictadura assassinava un militant comunista encarregava una petita biografia i la publicava. Així podem trobar a l’arxiu del PCE una pertita biografia, per exemple, del jove sabadellenc Jaume Girabau de la JSUC i després del PSUC afusellat pels feixistes el 21 de gener de 1942 a l’edat de 28 anys. També ho va fer d’una manera impagable Ricard Simó Bach, amb els exiliats sabadellencs.

Es podria organitzar entre l’AHS i la UAB un taller d’història amb estudiants d’història, historiadors joves i un comitè de control de qualitat format per rellevants historiadors i especialistes locals: Martí Marín, Josep M. Benaul, David Serrano, Joan Comasolivas, etc. Es tractaria de fer biografies de cada una de les persones, recollir fotografies per intentar posar cara a l’horror. Caldria trobar un format de publicar-les en un termini de tres anys Es tracta que les noves generacions poguin vincular l’Holocaust, que segur estudien a l’escola, amb la vida real de gent com ells a la ciutat. Cal convertir la memòria en un fet visible a la ciutat. Aquests 56 sabadellencs eren persones normals i corrents de la ciutat, amb molts compromisos cívics, que la història els va convertir en herois involuntaris i amb víctimes de la pitjor catàstrofe política de la història.

A més vincularia les polítiques de la ciutat amb tots els projectes que a escala europea es preocupen i s’ocupen que no es perdi el record de l’holocaust i posaria Sabadell al mapa mundial de la preocupació sobre la conservació de la memòria democràtica.

Mentrestant i perquè en el futur uns joves no ens ho retreguin  podríem començar a fer el mateix amb la memòria militant de l’antifranquisme. Encara hi som a temps. Vaig proposar fa temps donar la medalla d’or de la ciutat als integrants de la “Comisión interramos” de la Vaga General de febrer de 1976, podria ser un punt de partida.

 

Este artículo es una crítica sobre cómo se está promoviendo la figura de Winston Churchill, ignorando u ocultando el enorme racismo e imperialismo que este personaje transmitió a través de sus discursos y de las políticas que promovió. En el artículo se aplauden las críticas que se están haciendo al presidente Trump por su racismo, pero hay que denunciar la presentación que se hace de Churchill, incluyendo en su nueva película, que está siendo considerada para un Óscar en Hollywood, el mismo Hollywood que está denunciando, con razón, a Trump.

Quan a Catalunya hom parla que «abans» hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Però en els darrers temps hi ha gent que s’entesta a repetir-nos que era molt millor la Barcelona de 1972 que no pas la d’ara. Ho afirma Mario Vargas Llosa que va viure una temporada a Barcelona de 1970 a 1974. Segons el premi Nobel de Literatura aquesta ciutat –i el país– era molt cosmopolita, oberta i cultivada en aquells dies que no pas ara. Ho ha repetit mil vegades i, francament, n’estic fins al capdamunt. Si digués que la Barcelona de 1931, per exemple, era molt millor, en podríem parlar, però la Barcelona de 1972? Ho diu de veritat el marit de la María Isabel Preysler? Per cert, una dona que era amiga de la filla del feixista Francisco Franco i que era tan feixista com el seu pare. Fins i tot fa unes setmanes va anar al seu funeral. Tothom s’ajunta amb qui vol, és clar. Això sí que és modernitat, cultura i civilitat!

Bé, la Barcelona que tant enyora Vargas era una ciutat bruta, en blanc i negre, amb predomini aclaparador dels grisos. On es torturava a la comissaria de policia de Via Laietana. On no hi havia democràcia, ni llibertat ni cap respecte per les llibertats individuals o col·lectives. Molt maco! On els nens no tenien escola, els iaios no tenien pensió, la gent no tenia sanitat pública digna d’aquest nom, on la policia entrava als convents i a les universitats a detenir gent.

L’any 1987 Vargas es va presentar a les eleccions presidencials al Perú. Òbviament va perdre, la gent va preferir votar un corrupte. En tota la campanya electoral no el vam escoltar pas dient que Perú tornés al regne d’Espanya, després d’independitzar-se’n entre 1821 i 1824. En canvi dona lliçons als catalans dient que només es pot ser «lliure i igual» –igual a què?– essent espanyol. Molt bonic!

Qualsevol element de modernitat i de civilitat que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai Barcelona ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer, és evident, no hem arribat a la fi de la història. Però si es volen defensar idees raonables, per exemple que cal pertànyer a Espanya, cal fer-ho amb arguments que no insultin la intel·ligència i que sobretot no apel·lin a un passat amb dictadura i que qui ho defensi no es relacioni amb personatges sinistres de la dictadura. Realment fan por.

 

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 24 de enero de 2018.

Este artículo es muy crítico con lo que se está diciendo en los mayores medios de comunicación españoles sobre lo que está ocurriendo en Estados Unidos, lo que refleja una muy escasa comprensión de lo que ocurre en aquel país. La excesiva atención que se da a la figura de Trump a costa de ignorar las causas que motivaron que casi la mitad del electorado votara por él (y que incluía la mayoría de la clase trabajadora blanca) hace que no se entienda que el mayor problema que tiene Estados Unidos es que no se están resolviendo las problemáticas que llevaron el voto a Trump, con lo cual los votantes de Trump, que le son enormemente leales, continuarán poniéndolo a él o a otras figuras semejantes en el poder.

Fa quinze dies vaig publicar un article on intentava explicar que la major part de sabadellencs, tot i el que hom pensa sovint, es comporten de forma molt raonable. Com és habitual a la nostra estimada i benvolguda ciutat parlar bé de nosaltres mateixos fa estrany, incomoda, desassossega i posa nerviosa a la gent. Podeu pensar a tot arreu passa igual. No. A la major part de països parlar bé de la pròpia ciutat genera tranquil·litat i benestar. Per aquesta raó alguns ciutadans m’ha aturat pel carrer i m’han dit que en feia un gra massa, que a Sabadell hi ha moltes actituds negatives. Bé, doncs per compensar del bon rotllo, anem a fer una llista d’actituds incíviques a la ciutat. Comencem pels que embruten el carrer. Antigament es justificava dient que no hi havia papereres, ara n’hi ha per tot i continua havent-hi brètols que tiren les coses a terra. Altres es dediquen a pintar les parets dels edificis. Potser d’aquí a no massa temps aquesta modalitat d’incivisme passarà a la història i en direm art. Almenys tapa la lletjor dels edificis. Pronostico que un dels nostres futurs sabadellencs universals serà Werens.

Hi ha persones i empreses que tiren fulletons o pengen cartells a llocs no apropiats. Hi ha gent que malmet les zones verdes que tant d’esforç han costat. N’hi ha que fan soroll, molt soroll, potser és per amagar la remor del seu cervell? Altres orinen o escupen pel carrer. Sembla que viuen  tres segles enrere. Uns més atrotinats trenquen el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors i bancs per seure. Converteixen el que veuen en el que són: material d’enderroc. Alguns trenquen fins i tot els rètols de camins que requereixen molt d’esforç per arribar-hi. És una cosa que no puc explicar: te’n vas a La Mola i a més de mil metres d’alçada anorreant els indicadors. També hi ha gent que va amb patins i monopatins trencant turmells de iaies. No caldria prohibir aquests estris amb rodetes als majors de 40 anys? Hi ha sabadellencs que agredeixen de paraula o de fet a treballadors públics: mestres, metges, infermers. Fins i tot fan soroll a les habitacions de l’hospital Taulí.

És força habitual veure a ciutadans generalment molt assenyats que un cop asseguts al volant se salten semàfors en vermell, no respecten els passos zebra o aparquen en llocs prohibits. Una altra modalitat d’incivisme és fer cagar els gossos per les voreres o en els espais reservats per jugar els nens. He estat testimoni de nens fent manualitats amb una mena de plastilina que no era plastilina i que feia olors rares. Una de les modalitats d’incivisme que menys comprenc és la de no reciclar les escombraries i sobretot tirar mobles quan hi ha un servei de recollida de mobles gratuït!

En un sol dia anant en autobús per la ciutat vaig anotar aquestes incidències. Al carrer de la República amb Narcís Giralt un individu aparca al cotxe a la cantonada. L’embús era tant monumental com la seva barra. A l’avinguda 11 de Setembre, un home aparca al mig, se’n va afer gestions a un banc, el merder és formidable. Algú el deu avisar, surt i arriba corrents. Pensava que es donaria pressa per marxar, doncs no. S’asseu al cotxe agafa un mòbil i es posa a parlar. Inasequible al desaliento. Més avall a la plaça Marcet una dona aparca al mig i se’n va comprar, entra en una botiga de fruita i verdura, amb tota la cara.

En una altra ordre de coses hi ha habitants, potser millor no dir-ne ciutadans, que defrauden a hisenda, es neguen a pagar els impostos. I en un llistat de coses més bèsties n’hi ha que peguen a la dona o als fills, molts més dels que ens pensem, altres tenen actituds racistes, fins i tot n’hi ha algun que atraca bancs o assassina.

Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Els incívics, en major o menor grau som tots nosaltres.

Un cop llegit aquest article la major part de sabadellencs hauran trobat la serenor habitual. Vivim en una modalitat de prehistòria, això si amb Internet.

 

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 19 de enero de 2018.

Este artículo intenta explicar por qué barrios obreros de Barcelona votan a En Comú Podem en las elecciones a las Cortes Españolas y, en cambio, votan a Ciudadanos en las elecciones catalanas. En el artículo se detalla la importancia que la categoría de análisis casi olvidada, la clase social, tiene para entender el comportamiento de grandes sectores de la clase trabajadora en Catalunya.

Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l’exili. Ho va escriure l’any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se’n tornaria a l’exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d’aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l’any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d’esquerres.

L’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L’argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l’arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem.

Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s’han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d’una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l’Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l’any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d’un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s’ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l’Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l’esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia el torero Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar.»

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

De tant en tant és interessant i necessari mirar enrere per tal de tenir perspectiva. Convé tenir dibuixats diferents escenaris de cara al futur i per aquesta raó veure el passat i extreure’n ensenyances pot ser útil. O no, depèn de com es miri. També pot servir per deprimir-nos.

A finals de l’any 1918 a la Mancomunitat de Catalunya i als parlamentaris catalans a Madrid se’ls encomana que redactin unes Bases per a l’Autonomia, es tracta d’una mena de protoestatut. És molt interessant per dues raons. Per una banda, en comptes de definir les competències del poder regional detalla les competències exclusives del Govern central, que les fixa en onze. Tota la resta són competència del poder regional. I en segon lloc el tenen llest en deu dies! Es tractava de fer « la futura constitución que se diera al pueblo catalán». Serà la base de l’estatut de Núria.

La reacció no es fa esperar, el 9 de desembre de 1918 es fa a Madrid una manifestació amb 120.000 persones contra el projecte català. I amenacen de fer boicot als productes catalans!

L’any següent, el 1919, Francesc Layret demana a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autodeterminació. El 18 de febrer de 1919 els diputats catalans fan una proposició al Congrés dels Diputats per tal que es pugui fer un referèndum a Catalunya sobre si volem un estatut.

És xocant, a vegades quan mirem enrere ens adonem que hi ha camins que ja els hem fet mil vegades. Tots ells amb els resultats que ja coneixem. En general han acabat molt malament.

No sé què ens depararà el futur, però caldria assajar una idea que és la del pacte sinal·lagmàtic. Aquesta expressió encunyada pel republicanisme federal i en concret per Pi i Margall, vol dir que cal un pacte entre Catalunya i Espanya, que parteixi de la voluntat sense que hi hagi coaccions. I que, és clar, vagi de baix a dalt. Sense excloure que si és de separació, és de separació. De fet aquesta ja era la idea del projecte de Constitució per a Catalunya elaborada pels republicans federals l’any 1883.

Sembla mentida, però, que mirant enrere veiem com els intents han estat de tot tipus i encapçalats per tot tipus de gent. Tenim ara dos reptes essencials, recuperar les nostres institucions i donar-nos un respir per pensar. Si tants esforços han estat bandejats, caldrà extremar la intel·ligència col·lectiva. O no.