“Estimades amigues i amics. Comptem 38 anys de trajectòria, plena d’il.lusions, dificultats, alegries, esperances i realitats. Es donen les circumstàncies per tancar el nostre cicle. Hem estat fidels al compromís amb la música i la cultura del nostre País. Per això podem estar satisfets de dir-vos adéu, per haver compartit amb vosaltres esta passió i la nostra vida. Us diem adéu amb una abraçada molt forta”.
Així, amb aquestes paraules s’acomiada Al Tall, el grup referent de la música folk del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans, al llarg de les últimes dècades. Recordo haver-los sentit en directe per primera vegada el 1981, a l’immens concert popular i reivindicatiu que es va fer al Camp del Barça, la Diada de Sant Joan. I per últim cop, ja definitiu, dijous passat a l’Auditori. En Vicent Torrent, envoltat de la resta de músics del grup, ens va dir: “Estimem Barcelona. En estat ciutat vam descobrir la vertadera dimensió de la nostra nació”. I van començar a desgranar la música que han anat forjant al fil d’un temps intens i apassionant. Des d’aquell primer LP del 76 amb presentació de Joan Fuster fins al Vergonya, cavallers vergonya del 2009. Amb cançons inesborrables, des de Per Mallorca ens ix el sol fins a l’emblemàtica El tio Canya, tot un crit d’esperança, passant per La jota dels castelluts o el Cant dels Maulets. Al Tall és una història de música ben feta, de rigor, audàcia i compromís cívic. Al llarg del concert, hi va haver un espai de solidaritat i homenatge a la Primavera Valenciana.
Ara fa un any, el 16 de febrer del 2012, deu estudiants de l’Institut Lluís Vives de València eren detinguts, fruit d’una intervenció policial repressiva. La seva malifeta: manifestar-se, al costat de milers de companys i companyes, en defensa de l’educació pública, contra les retallades i privatitzacions en l’ensenyament. Les seves accions van generar una onada de fraternitat i mobilitzacions sense precedents. Es van teixir molts vincles de solidaritat, molts valors de contestació ciutadana a polítiques injustes i autoritàries. Divendres passat, el Palau de Congressos de València acollia un magnífic concert amb l’objectiu de recollir fons per la defensa dels i les estudiants expedientades o processades. Entre molts d’altres, cantautors i grups valencians com Feliu Ventura, Pau Alabajos, la Gossa Sorda i Obrint Pas desgranaven els seus acords de bona música i compromís social. En ells, Al Tall viurà per sempre. En ells, les lluites de totes les primaveres valencianes registraran la seva banda sonora.
La situació política al País València és extremadament complicada. El potencial d’articulació d’energies sociopolítiques alternatives és creixent i molt esperançador. Ho deia la Clara Dies, que va parlar al Concert en nom dels i les estudiants: “Hem eixit al carrer, hem sigut reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. Si deixem que ens furten, serem un país enganyat; si deixem que ens facen callar, serem una generació prduda. Però no cedirem. És a les nostres mans defensar el nostre futur i la nostra dignitat”. Del País Valencià arriben ja exemples carregats de futur i de dignitat. És una societat viva i dinàmica: que forja primaveres ciutadanes i que les expressa també en clau de compromíspolític. Us deixo, al Calaix de Música del Bloc, una cançó de l’últim disc de Feliu Ventura, Torn de Preguntes. Una cançó que acaba proclamant: “Les nostres preguntes són la força/ que les vostres respostes no saben aturar./ Veureu senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreu construir/. No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!” A Catalunya hi tenim molt a aprendre. Sí, serem Països Valencians.
La Jana i la Laia tenen 13 i 15 anys. Al llarg de l’Agost i fins a la Mercè han anat a un grapat de Festes Majors. L’Aina en té 19, i ja fa uns quants anys que hi va. Són germanes. A casa s’expliquen els concerts, els grups... i tornen a escoltar les cançons que més els hi agraden. La música ens acompanya sempre. Aquest estiu, per damunt d’altres grups, ha estat per elles l’estiu de Txarango. Txarango és una banda integrada per vuit músics del Ripollès, Osona i la Garrotxa que fusionen el reggae amb sons diversos de dub, pop, salsa...i que escriuen les seves pròpies cançons amb lletres molt acurades i de qualitat. Han enregistrat dos discos Welcome to Clownia, el 2010, i Benvinguts al llarg viatge, enguany. Amb un conjunt de cançons precioses: La dança del vestit, Per art de màgia, Benvinguts… Recordo també , fa quatre o cinc anys, com l’Aina començava a parlar de grups com La Pegatina, Els Amics de les Arts o la Troba Kung Fu; i de cantautors com Cesk Freixas o Dani Flaco. Avui segueixen sonant a casa cançons de tots ells: Sun Bay, Reikiavik, Volant, Que no ens falli mai la sort, Entre la nit i l’aurora...
Tots ells són, d’alguna manera, els components d’una recent generació de bandes i cantautors catalans que comencen a gravar les seves músiques al llarg de l’última dècada, i ho fan amb registres molt diversos que van des de la cançó d’autor a l’ska; des del rock urbà al folk-pop… D’alguna manera també, tracen un fil de continuitat amb la gent que emergeix uns anys abans, al llarg dels noranta: Gossos, Estopa, Macaco… o des del País Valencià: Obrint Pas, La gossa sorda o Feliu Ventura.
L’Aina, la Laia i la Jana no havien nascut, cap de les tres, quan a finals dels vuitanta esclatava amb força el rock català, probablement l’espai precursor de moltes de les propostes que han vingut després. Però totes tres han incorporat al seu bagatge cançons referents com El tren de mitja nit (Sau), El far del sud (Sopa de Cabra), Bon dia (Els Pets), La meva terra és el mar (Lax’n’busto), i moltes d’altres potser més conegudes. I la cosa va més enllà. En una mena de banda sonora intergeneracional de la música feta aquí, les nostres filles incorporen als seus spotify cançons que nosaltres escoltàvem quan teníem la seva edat, icones de la Nova Cançó: Que tinguem sort, Paraules d’Amor, Qualsevol nit pot sortir el sol, A Margalida… Sí, des d’aquests acords de Llach, Serrat, Sisa i Joan Isaac fins al Llarg Viatge de Txarango s’han escolat gairebé quatre dècades: un altre llarg viatge vital, on un grapat de cançons, autors i bandes dels Països Catalans han acabat teixint un fascinant pont musical per on travessen i dialoguen records, experiències i somnis.
Un pont obert a totes les músiques del món, obert a tota mena d’intercanvis i descobriments sense fronteres: on les guitarres de London Calling o les veus de Sunshine on Leith s’entrellacen també amb els acords i les lletres de Clandestino o Cuestión de Prioridades; on Manu Chao i Melendi poden fer unes pintes de cervesa amb Joe Strummer i els bessons Reid. A un pub de Glasgow o a un bar del Port de la Selva.
(Us deixo al calaix de música un tastet de Txarango)

La recordo, per primera vegada, en un entranyable concert cap a principis dels anys 90, en un vell teatre, a Canàries. Havia escoltat cançons dels seus primers discos i em captivava la seva veu, plena de força. Va ser casualitat, una meravellosa coincidència. Jo estava allà per feina, no més de dos o tres dies, i no sabia que Sara González cantava aquella nit a Las Palmas. Vaig anar a escoltar-la, va ser un recital preciós. A l’acabar ens vam conèixer, vam estar parlant una bona estona, sobre les seves cançons, la Nueva Trova, Cuba... sobre els seus records de Barcelona i d’un concert que va fer amb Pablo Milanés i altres cantautors cubans al Palau de la Música, cap a finals dels anys 70. Un temps després ens vam veure a Cuba i, tot passejant per l’Havana Vieja, vam tornar a parlar de música, de política, de la revolució... Ja no havíem coincidit més, però les seves cançons ens han seguit acompanyant. Des d’àlbums que són petites joies com “Si yo fuero Mayo”, “Con apuros y paciencia” o el seu homenatge a Marta Valdés “Sin ir más lejos”, fins als últims treballs: els dos CDs de “Cantos de mujer”, on Sara González aplega un ampli ventall de veus d’autores cubanes.
Sara González ha mort aquesta setmana, als 60 anys, a l’Havana. Va ser fundadora de la Nueva Trova, amb els seus amics Pablo i Silvio. Sí, ells són més coneguts i les seves cançons han tingut i tenen més difusió, són dos excel.lents músics. Però Sara aportava moltes coses, intransferibles, des de la seva mirada de dona, les seves cançons on trenava quotidianitat i compromís; amor i dimensió col.lectiva; optimisme... Hi ha una cançó, “Por que cantamos”, basada en un poema de Mario Benedetti i Alberto Favero que Sara González interpretava amb una energia i una bellesa expressiva extraordinària. Els seus últims versos són avui un petit homenatge a tot el que Sara González ha anat desgranant al llarg de les seves cançons i la seva vida. La Diana Balboa, la seva companya de sempre, segur que hi estarà d’acord que avui la tristesa, en el record de Sara, pren forma de cançó, “porque somos militantes de la vida”. Al Calaix de Música del bloc, us deixo la veu de Sara González, a “Hay todavía una canción”.
Por que cantamos
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro.
Usted preguntará por qué cantamos.
Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la vida
y porque no podemos ni queremos
dejar que la cancion se haga ceniza.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta.
Fa uns mesos, al fil d’una anada a Londres, feia una entrada al Bloc comentant el disc London Calling de The Clash, probablement una de les millors col.leccions de cançons de tots els temps. Trenta anys després de l’aparició de l’àlbum, i força anys després de la desaparició de la mítica banda, els sons de London Calling tornaran a sentir-se aquesta setmana a Barcelona, en directe.
Vénen de la ma de Chuck Prophet i i el seu grup (incloent-hi Chris von Sneidern, el cantautor de San Francisco), que estan fent una gira per una dotzena de ciutats de l’estat espanyol interpretant en exclusiva aquelles cançons. Serà un plaer tornar a escoltar-les en viu. Chuck Prophet no va tocar amb The Clash; als anys vuitanta era el guitarrista i compositor dels Green on Red, un bon grup californià. Recentment, Prophet ha tornat amb un magnífic treball, on destaca la cançó “Let freedom ring” (que dóna nom al disc). Us la deixo al calaix de música del bloc.
Una bona cançó per començar el 2011, perquè s’incorpori a la banda sonora d’un any on haurem de donar veu col.lectiva als anhels de llibertat de molta gent: la llibertat entesa com la capacitat d’escriure lliurement el futur, com la superació democràtica de les imposicions dels mercats. Sí, let freedom ring, i que la gent agafi la llibertat amb les mans per construir un futur més just i sostenible a les nostres ciutats.
Aquest 19 de juliol vam celebrar el 31è aniversari del triomf de la revolució popular sandinista. El període 1979-1990 va ser un temps d’eclosió de moltes coses a Nicaragua: l’alfabetització massiva, l’entrega de terres a famílies camperoles, l’articulació dels moviments socials, els “cabildos abiertos” com a espais de participació, la primera constitució democràtica del país, l’autonomia dels pobles indígenes del Carib... També un temps de molt dolor, per la guerra d’agressió de “la contra”, finançada per l’administració Reagan, des de les bases d’Hondures. A Catalunya hi va haver una gran onada de solidaritat. El 1985 vam constituir l’Associació Catalana de Brigadistes a Nicaragua, que segueix sent avui un vehicle de cooperació, a través de brigades de treball solidari que cada estiu arriben a Nicaragua.
La cultura va ser un dels eixos vertebradors de la construcció de la Nicaragua democràtica, va teixir en bona part el relat d’una transformació social de nou tipus, heterodoxa i creativa. La música popular i el moviment de la nova canço nicaragüenca van jugar un paper molt rellevant. Bona música, arrelada en la història i la quotidianitat de la gent, i portadora alhora d’un compromís cívic contra la dictadura somocista i de protagonisme en el procés revolucionari. Norma Helena Gadea, Carlos Mejía, Dúo Guardabarranco, Los Palacagüina, Salvador Bustos o Engel Ortega, entre molts d'altres, són noms i propostes musicals que formen part del patrimoni cultural i de la banda sonora d’un temps de projectes i il.lusions.
Hi ha un nom, però, que voldria destacar. Es tracta de Luís Enrique Mejía Godoy, nascut a Somoto, al nord de Nicaragua, fill i germà de músics. Luís es va exiliar de jove a Costa Rica i allà va ser membre fundador, amb altres autors, del moviment de la nova cançó costarricenca. Tornat a Nicaragua, va treballar al ministeri de cultura amb el ministre-poeta Ernesto Cardenal, on va impulsar plataformes de producció i difusió musical de nous autors. Recentment ha constituït la Fundació Mejía Godoy com a espai de promoció cultural i de suport a projectes de desenvolupament humà a Nicaragua. Tot això vertebrat per una activitat sostinguda com a autor, que l’ha portat a enregistrar una vintena d’àlbums i més de 200 cançons.
La cançó que us deixo avui al calaix del bloc, “yo soy de un pueblo sencillo” és una cançó preciosa que expressa els valors de la música popular i cívica nicaragüenca en la veu de Luís E. Mejía. Un homenatge també a la gent senzilla que segueix avui compromesa amb tenacitat en la construcció d’un futur millor per Nicaragua, en el que mai no faltaran cançons.

Shane MacGowan és un dels músics més rellevants del panorama irlandès i britànic de les últimes dècades. Nascut a prop de Londres però de família irlandesa, sempre s’ha sentit i identificat com a irlandès. L’any 1982, va formar la banda Pogue Mahone (adaptació a l’anglès de l’expressió gaèlica, Póg mo thóin), que poc després passaria a dir-se The Pogues, nom amb el qual serien àmpliament coneguts i encara avui segueixen tocant.
The Pogues mescla la música celta, els sons tradicionals del folk irlandès (amb instruments com el tin whistle, el que toca Spider Stacy, un dels fundadors del grup) amb un rock-punk fortament influenciat per The Clash. (Joe Strummer, el líder dels Clash, es va unir a The Pogues just quan MacGowan va haver de deixar-ho durant un temps). MacGowan tampoc no ha refusat mai el seu compromís polític amb la causa republica irlandesa, fet que l’ha convertit en un dels personatges més populars d’aquell país, i l’ha portat a magnífiques col.laboracions musicals amb The Dubliners, Sinéad O’Connor o Kirsty MacColl, entre d’altres.
Probablement, el millor disc de la banda va ser If I Should Fall from Grace with God, de finals dels 80, un grapat de sons i lletres precioses (exponent de la "poguetry", la poesia de The Pogues) que incorpora la cançó més coneguda del grup, Fairytale of New York. L’any 1996 The Pogues deixen els escenaris, però el 2001 tornen a agrupar-se. Avui segueixen fent gires i concerts, i participant, de forma ocasional, en gravacions commemoratives. No han tornat a treure cap disc, tot i que no perdem l’esperança que algun dia s’animin i ens regalin noves "poguetries" del segle XXI.
La cançó que us deixo al Calaix de Música és una de les que millor simbolitza el què significa The Pogues. Es tracta de Dirty Old Town, interpretada per Shane MacGowan i els seus. És una cançó escrita per Ewan MacColl el 1949, i que avui segueix sonant en qualsevol pub irlandès (i molts anglesos) en qualsevol de les entranyables nits de música en viu al voltant d’unes pints de Guinness o Murphy. Recordo haver-la escoltada per última vegada al bar d’un petit i remot poble de pescadors del sud d’Irlanda, An Daingean. Quan el músic local em va preguntar si m’agradava aquell indret, li vaig dir que sí, que molt. Sense immutar-se, em digué: "doncs passa aquí l’hivern i vine a pescar amb mi. Només llavors em podràs dir si t’agrada". Tota una lliçó.
DIRTY OLD TOWN I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal
Kissed a girl by the factory wall
Dirty old town
Clouds are drifting across the moon
Cats are prowling on their beat
Springs a girl in the street at night
Dirty old town
Heard a siren from the docks
Saw a train set the night on fire
Smelled the spring on the smoky wind
Dirty old town
I'm going to make me a good sharp axe
Shining steel tempered in the fire
Will chop you down like an old dead tree
Dirty old town