Demà dijous 11 de febrer a les 9.30, concentració saludable davant el Parlament. A les 10, el nou Conseller de Salut, Toni Comin compareixerà davant la Comissió de Salut. No serà la primera vegada que haurà de respondre a preguntes sensibles sobre la gestió que pensa fer i les polítiques que vol seguir. Ja la setmana passada Albano Dante Fachín li va preguntar sobre el VISC+, i les respostes de Comín han donat a la premsa titulars “gloriosos”: Comín ha arribat a apel·lar a la independència per reduir les llistes d’espera .

“Disposar d’un Estat independent ens permetria recuperar els 1.000 milions d’euros que necessitem per posar fi a les llistes d’espera”.

Ha de dependre la salut dels catalans de la forma política en que es decideixi constituir el poble de Catalunya?

Reduir-ho tot a una qüestió de finançament , tal com ho planteja el nou Conseller, amaga la realitat de les eleccions ideòlogiques  que ha fet i que està fent a dia d’avui el govern de la Generalitat, i  que han marcat el camí de les retallades sofertes pel sistema sanitari públic, al marge de les necessitats de les persones.  I ho demostren aquests links que donen arguments per preparar un bon debat:

A La Klau:

al mateix Parlament:

Veto sección 12. PGE-2016.

Senyor president,

Señorías,

Por quinta vez, se presentan unos presupuestos para la Cooperación Internacional recortados. En su afán por desmantelar las políticas de Cooperación, ni en estos presupuestos del crecimiento económico son capaces de incrementar las partidas destinadas a la Cooperación Internacional desarrollada por el Gobierno del Estado. No es de extrañar que un Gobierno que es capaz de dejar crecer la exclusión y la desigualdad en su país se desentienda totalmente de sus responsabilidades globales. Los partidos ultras acuñaron el término “primero, los de casa”; ustedes, “ni los de casa ni los de fuera”.

Los portavoces del PP dirán a lo largo de este debate que no tengo razón, que el presupuesto de Cooperación se incrementa en 583 millones de euros más que el de 2015. Es una verdad a medias. Se incrementan solo las partidas destinadas a las contribuciones obligatorias a la Unión Europea y las contribuciones obligatorias a los organismos financieros internacionales.

Nos estamos poniendo al día en los pagos de nuestras obligaciones con la UE y con los organismos financieros internacionales. Nos estamos poniendo al día.

¿Pero qué pasa con la Cooperación que es responsabilidad de España, la que recoge el Plan Director de Cooperación, de la que es responsable la AECID, la agencia de cooperación dependiente del ministerio de García-Margallo? Se recorta, un año más, en 1’7 millones de euros el presupuesto de la Agencia de Cooperación y se congelan las partidas destinadas a la ayuda humanitaria. Ésta es la realidad. Miren, hoy el ministerio responsable de la Cooperación gestiona solo el 34% de estos fondos.

¿Cuál es el balance de Mariano Rajoy en materia de Cooperación Internacional? En esta legislatura han recortado los presupuestos de la AECID en 643 millones de euros, el 73%. Y las partidas a la ayuda humanitaria se han recortado un 82%.

Este Gobierno no tiene ninguna voluntad política en materia de cooperación internacional. Y no busquen excusas en las dificultades económicas por las que atraviesa España. Hemos recortado mucho más que países de la UE intervenidos. Somos los líderes. Y miren, es tan nulo su compromiso político con la solidaridad, que ni en sus presupuestos del crecimiento son capaces de incrementar las partidas de cooperación, y no solo las de pagar nuestras obligaciones.

Lo dicho: ustedes no combaten la pobreza y la desigualdad, ni la de los de casa ni la de los de fuera. Como dice una canción, “si és que hi ha casa d’algú”.

Ayer se cumplieron 30 años de la muerte de Manuel Sacristán Luzón, probablemente uno de los marxistas más importantes que hemos tenido en este país de países. En Diagonal podíamos leer de Francisco Fernández este texto y su necesario recuerdo:

“Apenas una semana después de su fallecimiento –el 6 de septiembre de 1985– habría cumplido 60 años. Sacristán no es, desde luego, un filósofo mediático dentro del pensamiento crítico; tampoco se suele mencionar en las facultades de Filosofía del país; incluso, dentro de los espacios en los que militó –pienso, sobre todo, en el PSUC, en el PC y, también, en CC OO–, la memoria de su figura resulta –digámoslo así– poco cómoda. En este sentido, quienes nos hemos encontrado con su obra le debemos mucho al incasable y minucioso trabajo de edición de Salvador López Arnal, que, desde hace años, busca, transcribe, ordena y publica todo lo que produjo en vida el autor de Introducción a la lógica y al análisis formal, uno de los primeros manuales de lógica que se publicaron en España.

Si hubiera que elegir entre todo ese material un solo documento para empezar a conocer a Sacristán, creo que sería De la Primavera de Praga al marxismo ecologista. Precisamente, al final de la introducción del libro los editores explican cuál es el principal propósito de esa publicación: “Aproximar al pensamiento de Sacristán a quienes hasta ahora no han tenido la oportunidad de leer sus obras”. Ese volumen, editado e introducido por el propio López Arnal y por Francisco Fernández Buey, recopila todas las entrevistas –pocas– que concedió Sacristán, y ofrece una imagen donde se aprecian todas las aristas del introductor de Gramsci en España: su trabajo como traductor, profesor, militante, ensayista, prologuista…

Esas entrevistas, además, recogen dos etapas de la vida de Manuel Sacristán que son un buen lugar desde el que pensar y elaborar –sin beatería y sin filisteísmo– práctica política concreta. Esas etapas irían, la primera, desde finales de la década de los 60 y, la segunda, desde finales de los 70 hasta su muerte. Creo que durante ese periodo su autocrítica y práctica política consiguen enhebrar pasado y futuro para las generaciones que hemos nacido en un mundo postrevolucionario. Respecto al pasado, la situación de la década de los 70 Sacristán la vive como una doble derrota: ético-política, por un lado, y profesional, por otro; lo sabemos por un texto del propio Sacristán. La invasión o intervención –según prefiramos– de Checoslovaquia en 1968, la autocrítica al socialismo leninista y, especialmente, la consciencia de la pérdida de esperanza de las y los de abajo desembocaron en una depresión severa. A esta situación también contribuyeron las malas circunstancias profesionales que vivió desde 1956, año en que regresa a España para militar en el PSUC –después de rechazar una plaza como profesor de Lógica en la Universidad de Münster–. La evaluación que hacía Sacristán de ese época era ésta: “Si se tiene en cuenta que en los dos campos, el científico y el de la gestión [eufemismo que utiliza Sacristán para referirse a su actividad política], la situación es de ‘derrota’, no parece que haya de ir a buscar muy lejos la explicación de la situación presente. Importa que me aclare en qué consiste esa ‘derrota’”.

Respecto al futuro, a finales de la década 1970 –después de una autocrítica radical del socialismo “realmente existente”–, Sacristán realiza una reformulación del proyecto emancipatorio a partir de los “nuevos problemas sociales”: el feminismo, el ecologismo, el pacifismo y el antimilitarismo. La revista Mientras Tanto es la cristalización teórica de ese replanteamiento “sacristanesco”. El nombre de la revista es un homenaje a Giulia Adinolfi, a quien únicamente se suele recordar como la compañera de Manuel Sacristán. Sin embargo, ella fue la fundadora principal de Mientras Tanto y una de las feministas más importantes del siglo XX que hemos tenido en la península.

Uno de los objetivos de Mientras Tanto era, según proponía el propio Sacristán en la primera carta de la redacción, “dejar sosegada la casa de la izquierda (o sea, evitar el sectarismo) y poner el acento en el análisis de lo social, no en las controversias restringidamente políticas”. El autor de El orden y el tiempo, en una de sus últimas conferencias, “Sobre la tradición marxista y los nuevos problemas”, señalaba que el denominador común –o, dicho en terminología gramsciana, el centro de anudamiento– de todos esos nuevos problemas era “la transformación de la vida cotidiana y de la consciencia de la vida cotidiana”. ¿Qué sujeto político podría efectuar tal transformación, tal “cambio”? Sacristán nos dejó esta respuesta: “Un sujeto que no sea ni opresor de la mujer, ni violento culturalmente, ni destructor de la naturaleza, no nos engañemos, es un individuo que tiene que haber sufrido un cambio importante. Si les parece para llamarles la atención, aunque sea un poco provocador, tiene que ser un individuo que haya experimentado lo que en las tradiciones religiosas se llamaba una conversión”.

Manuel Sacristán fue un marxista excéntrico por una infrecuente combinación –como recordaba Francisco Fernández Buey– entre un fuerte compromiso ético-político y un espíritu metodológico antiideológico; por su forma abierta y autocrítica a la hora de estudiar la tradición marxista; por la vena libertaria de su marxismo. Y de esta manera lo expresó: “No se debe ser marxista; lo único que tiene interés es decidir si se mueve uno o no dentro de una tradición que intente avanzar por la cresta entre el valle del deseo y el de la realidad, en busca de un mar en el que ambos confluyan”.”

Dempeus per la Salut Pública va rebre un homenatge a la Festa del NouTreball, del PSUC viu, celebrada el 4 de juliol al CEIP Sant Ildefons, de Cornellà. El secretari de Dempeus, Antoni Barbarà, acompanyat per M.Eugènia Sánchez Carreté, va recollir el guardó i va dir unes paraules d’agraïment. Podeu seguir el moment en el video del company Siscu Baiges:

Seguirem endavant amb més força, amb el nostre agraïment a les companyes i companys del PSUC-viu. Salut!

(amb el meu agraïment a totes les companyes i companys solidaris que ahir em varen fer costat al plató de 8TV…)

El debat d’ahir a 8tv sobre “La Salut és el que importa” no era gens fàcil per a qualsevol persona que representès i defensès, des de l’activisme social, la salut pública. Sols cal veure qui havia estat convocat, repassar els ex-consellers (i ex-consellera) que ocupaven els llocs d’honor, i que encapçalava en Boi Ruiz, cínic com sempre, negant la major, i intentant menjar-se al personal que li portava la contrària. Francesc Duch, de Metges de Catalunya i fins i tot Ramon Espasa, l’ex-conseller degà, varen haver d’encaixar els seus desmentiments del que és més obvi: que ha pervertit un model “català” -que mai pot ser neutre- i que condiciona la gestió. El conseller que es banta de no haver encarregat mai un informe de la PwC no diu que de fet, no li cal. Ell ja fa el que la PwC (i els grans interessos financers que especulen a la sanitat) vol, encarregui informes o no. De fet, ell sols s’encarrega de portar a la pràctica el que ordenen. Perquè encara hi ha qui mana i qui obeeix. I el conseller de (la mala) Salut de Catalunya és dels darrers. Per això el seu partit no s’oposa, sinò que signa i promou el TIPP, TISA, i tot el que vingui recomanat per Wall Street i Washington. Però quan està a la televisió, ha de fer veure que és el gall del galliner…

Si l’ex-conseller Pomès i Boi Ruiz es mostraven tan valents, no era cap casualitat. Con solen fer des de CiU, sabien que jugaven amb molt d’avantatge a plató. Però no comptaven amb la xarxa, que sobre tot a travès de twitter no els hi va deixar passar cap mentida. I pel que fa a mi, saber que aquesta campanya tuitera s’estava lliurant amb gent tant honesta, lluitadora i lùcida, em va donar moltes forces per aguantar un debat en precari, tocat ja d’inici pels minuts esmerçats a la campanya del que Rosa María Artal ha qualificat amb encert “Fusilar al concejal Zapata” . I quan finalment em donen la veu, haver de desmentir una presentació que no s’ajusta a la realitat. Qui em coneix sap que ni represento ni puc representar mai “els pacients”, sinò en tot cas, ciutadania empoderada que vol mantenir i millorar el seu dret a la salut i sanitat públiques… Però desfer la presentació esbiaixada també cansa, i fa perdre segons.

Vull agraïr la quantitat enorme d’afecte i ànim en forma de SMS, links, mails i trucades que vaig rebre abans del programa. Vaig entendre que sols em calia ser valenta, perque els raonaments, els desmentiments, les argumentacions, les posarieu vosaltres en 140 caracters. Era impossible estar còmode entre tant d’interès creat i tantes ganes de que no es diguessin les coses pel seu nom. CIU, com sabeu, a travès del seu conseller, s’entesta en infantilitzar a la gent, i pensa que amb una bonica tarjeta sanitària per rebre atenció sanitària, ja en tenim prou. El dret a la salut bescanviat per un troç de plàstic….

No importa el patiment dels professionals, ni el que diuen des de la Sindicatura, ni tan sols que el nombre d’imputats creix i no s’atura… No s’ha de dir que les llistes d’espera desesperen, ni que es tanquen llits, ni que es fan desaparèixer serveis, ni que s’expulsen malalties de la sanitat pública, ni que els pressupostos (retallats) estan esbiaixats en contra de la pública i a favor de la concertada, ara “engreixada” a més amb CAPIO (que segons Boi Ruiz, a la cimera del cinisme, també és “pública”!)

Una cosa que sí lamento és no haver tingut temps per explicar els 10 punts de la Marea Blanca al final del programa, i limitar-me a enunciar-ne alguns, potser fins i tot no els més importants… Pel que fa a la resta, i perdoneu la manca de modèstia, penso que si volien menystenir-nos o desactivar-nos, ho tenen difícil. També en el debat, i gràcies a vosaltres, la por no es va quedar del costat que ells volien i tenien predeterminat (i com sempre passa quan la gent es posa dempeus, la por va anar cambiant de banda).

Ho podeu veure (o reveure) tot plegat aquí, i opinar si ho veieu o no de la mateixa manera. A mi sols em toca constatar, una vegada més, que quan la solidaritat s’activa, no hi ha tasques impossibles.

Perquè la SALUT s’ho val, i perquè queden encara massa batalles per lliurar, moltes, moltes gràcies! I seguim!

Así se reproduce en Dempeus el artículo de Toni Barbarà, secretario de Dempeus per la Salut Pública y publicado originalmente en La Lamentable, y que incide en las ansias privatizadoras el gobierno catalán en el ámbito sanitario en particular… Pero no sólo. CIU quiere dejar bien “atado” su “legado” antes que las urnas les dejen fuera de juego.

Desde hace años venimos asistiendo a la teorización/entronización de un pretendido modelo de excelencia sanitaria denominado modelo catalán. Esta fórmula de éxito, según las sucesivas administraciones del sistema, se basaba (además de un contrastado y no tan considerado alto nivel profesional) en un carácter mixto de convergencia (aquí con todo rigor en su acepción) entre lo público y lo privado. Ese modelo sanitario pretendía ser una virtuosa suma de potencialidades empresariales, modernas y eficientes, junto a unos recursos públicos importantes (aunque según dicen de gestión obsoleta y burocrática).

Ha sido la maravilla de los consorcios, las gobernanzas, la locomotora de la simbiosis público (recursos) – privado (lucro). Décadas de praxis y de experiencia elaborada bajo el amparo de un autogobierno convergente que mimaba a los amigos y socios de los Pujol y su casta. Con una base argumental tan perversa como solvente se ejemplarizaba sobre la idoneidad de una gestión moderna y una legislación acorde con los intereses de los nuevos tiempos y del mercado.

Se afeaba en cambio la torpeza de otras comunidades del Estado, especialmente las de Madrid o Valencia, que actuaban desde la autoridad competente, más incompetente, a golpe de compra, talonario y decreto. En Cataluña las cosas se hacían de manera más sutil y la aceptación resignada de las “externalizaciones” y los diálogos y alianzas estratégicas penetraban sin apenas resistencia entre la ciudadanía, ahora convertida en adulado cliente.

Posteriormente, llegaron años de la conocida sociovergencia –PSC-CiU–, continuadora de la obra de 23 años de pujolismo. Nuevas filigranas, más eufemismos, desregulación enfermiza y reglamentos neo-liberalizadores, unidos a ententes y complicidades empresariales, complicidad e impunidad compartida en tantos casos como los que ahora se van destapando a pesar de la omertá de decenios. Épocas de instauración de un verdadero club del negocio sanitario con apellidos ilustres en los consejos de administración públicos y de empresas privadas del sector y de la industria farmacéutica y con inaudita osadía en sus tejemanejes, propiamente llamados en tantos casos: corrupción. La ilustración de lo descrito es tarea imposible en un breve artículo, pero hoy abundan kilos de información y basta con querer acceder a ella.

Así las cosas, en cada caso la norma en el trato era elemental: ¿Amigo, o desafecto? Las carreras profesionales y los laureles tenían premio entre los colegas de clan. Por el contrario, para foráneos y aspirantes funcionaba sencillamente el miedo y el sometimiento. A la vez se practicaba un nepotismo inverso: l@s díscolos e insurrectos veían su presente y futuro más que comprometido. Decenios de privilegio y de liderazgo de élites médicas versus trabajador@s del sector, en especial en el caso del Hospital Clínico que nos ocupa.

El apremio actual y la aceleración compulsiva de normativas para los procesos de instauración de lo privado incrustado en los servicios públicos (léase el paradigma Barna Clínic) se debe a la incertidumbre de un ciclo electoral que se muestra inquietante. Las inmediatas elecciones generales de fin de año, pero aún antes las previsibles y anunciadas autonómicas en Cataluña para el 27 de septiembre, han aconsejado a CiU/Generalitat/ Boi/Mas a acortar plazos, a ir cerrando negocios en gestación, a hacer caja, y atar bien atado todo lo posible ante previsibles reveses electorales.

Ante el dilema del Govern: Acelerar procesos o maquillar recortes, necesidad obliga: ambas cosas a la vez.

Caso Clínic. Antecedentes
.
La historia del Hospital Clínic merece una pincelada por su carácter de hospital singular. Emergente desde una titularidad compleja y cambiante. Realidad cívica y cultural de Barcelona, además de referencia sanitaria. Histórico vínculo con la docencia de la Universidad de Barcelona, con la investigación pionera, los trasplantes, con el prestigio bien ganado por sus notables profesores y profesionales, y todo eso de la mano de una tradición de beneficencia y a la par de excelencia.

Pero el Clínic ha sido también escenario de una inveterada pugna entre élites médicas versus trabajadores/as de segunda. Una ilustración de auténtica lucha de clases y entre estamentos, con las honrosas excepciones.

Interesante seguir los cambios de estatus, la llegada de sucesivos gestores y con ellos de nuevas formas de gestión. La sostenida eficacia demostrada para desregular y prosperar lo privado. La implantación creciente de derivaciones, la reordenación racional–RAT– del territorio y los flujos de asistencia. Leer el proceso de privatización que ya no ha cesado y tampoco los intentos de formación de órganos de gestión con presencia privada-empresarial. En el curso de la historia el Patronato ha ido mixtificándose, aunque sin perder papel el llamado Comité de Delegados Médicos (un selecto núcleo a modo de pseudo-sindicato corporativo), o ya desde 1985 con la inclusión de Fundaciones como la Clínic per la Recerca, que velaría por generar alianzas estratégicas con el sector privado.

Y ahora una nueva escalada con la puesta en marcha del nuevo Consorcio que ha generado la presente batalla.

Es muy difícil precisar con cifras la sangría de actividad hacia centros privados en un continuo goteo siempre creciente. La opacidad de esos datos se acompaña de la falta de credibilidad de las informaciones oficiales publicadas.

Pero nadie pone en duda el incremento de la derivación de enfermos a centros privados, ya sea de cirugía menor ambulatoria, de procedimientos diagnósticos o de cirugía convencional (de baja complejidad –y alto beneficio-). Anualmente 16.000 pacientes derivados a centros privados, entre los cuales la mitad al Grupo IDC Salud (Ex Capio) como el hospital del Sagrado Corazón, Clínica del Pilar. En paralelo, decrece la actividad en horarios y servicios y se van perdiendo camas, 200 cerradas hoy día. Entre 2012-13 la factura abonada a IDC Salud se incrementó en el 100% y superó los 127 millones €.

Tancada Clínic (2) es una organización ciudadana que se moviliza y se ocupa de la defensa del hospital público, a partir de un encierro/tancada y que ahora mismo pilota la denuncia frente al intento en curso y en fase de alegaciones de constituir un Nuevo Consorcio para el Clínic, todavía más permeable para los intereses privados.

Tancada Clínic denuncia el cambio de forma jurídica del hospital a derecho privado, la explícita actividad privada en el centro y en otros públicos, la gestión privada tanto directa como indirecta, los principios mercantiles que regirán y su tratamiento de mercado, la pérdida de control público sobre la gestión, la precarización del personal sanitario, la liquidación de la debida universalidad y equidad del sistema, la falta de participación de ususari@s y de transparencia y control democrático de la ciudadanía.., entre otras cuestiones.

Se han presentado miles de firmas de ciudadanos y entidades que avalan la presentación de alegaciones contra esta nueva agresión.

BarnaClínic, el buque insignia privado

Un invento rentable y un escaparate en marcha. Desde unos primeros precursores allá en el 89 con CrioBarna y posteriores fundaciones se ha concretado el brazo privado de BarnaClínic, hoy denunciado y sometido a estudio y control.

En esta planta noble, con ilustres pacientes, la sucesión de irregularidades es continua. La opacidad es la norma, la negativa a suministrar las cuentas al Parlament un descaro, el descontrol consiguiente lo más habitual, las incompatibilidades, los conflictos de intereses y las puertas giratorias lo cotidiano, salarios de más de 150.000 € a altos directivos… y un totum revolutum de imposible fiscalización: Una doble puerta de entrada alevosa por inequidad y discriminatoria, con doble lenguaje y doble moral, que produce pingües beneficios.

Podemos saber que en 2013 trabajaron en Barna Clínic 561 profesionales procedentes del centro público. Es materialmente imposible contabilizar horas, insumos, suministros y prestaciones del Clínic empleados en la planta privada. Incluso la patronal del sector privado del sector sanidad (ACES) denunció a Barnaclínic por competencia desleal.

Tan evidente es que algo huele a podrido que el hedor llega al Parlament. Finalmente, la cámara se pronuncia, a pesar de CiU, y en febrero pasado el Parlament de Catalunya desautorizó BarnaClínc, e instó a frenar cautelarmente su actividad mientras no se conozca una auditoria en profundidad de su actuación.

Pero el Parlament es burlado y desatendido y, otra vez más, el Departament de Salud sigue sordo e impune. En pocos días reactiva y decreta sobre sus conflictos en auge, ya sea en el Consorcio del ICS de Lleida (operación que ha quedado felizmente desmantelada gracias a la movilización popular), la operación de venta de datos clínicos conocida como Visc+ (hoy en compás de espera), o un decreto de prestación de Servicios privados en Centros públicos, suspendido a los quince días en perspectiva de campaña electoral.

Agresiones, resistencias, movilizaciones y debates; todo se acelera. El 28 de febrero 2015, en el Paraninfo de la Universidad del Hospital nace la Marea Blanca Catalana (3), confluencia de más de 70 entidades de todo tipo que cierran filas en defensa del carácter público del sistema sanitario. Además de firmas, charlas, movilizaciones y ocupaciones, la Marea Blanca se dirige a los Grupos parlamentarios y presenta una carta en solicitud de amparo a la presidenta del Parlament.

Último capítulo, por ahora, de la cruzada neoliberal

En esta situación, el proceso privatizador activa toda la munición en la recámara. El Colegio Oficial de Médicos (COMB/CiU) de Barcelona pasa de la complicidad tradicional con el Departament de Boi Ruiz, a la arenga comprometida con la desregulación.

Más leña al fuego del troceo, del cuarteamiento del sistema público restante, del ICS, y de su acomodo para la privatización lucrativa en cada caso, forma y manera

El tridente de todas las estrategias: Departamento de Salud /Generalitat/influencia institucional y mediática. Empresas voraces, pongamos el grupo privado IDC Salud como paradigma, PWC como fábrica del ataque a lo público…y ahora la élite corporativista del COMB.

¿Qué hacer?

Por descontado confluir, sumar, revertir, recuperar, promover saludable insumisión y lucha democrática…

Con unos medios de comunicación al servicio de sus consejos de administración se impone de entrada: Recuperar el lenguaje frente a los eufemismos maquilladores. Desenmascarar la substancia profunda de términos presentados como seductores o razonables a la hora de calificar el nuevo consorcio:

Formas de gestión empresarial. Alianzas estratégicas, consorcios y gobernanzas no son sino estrategia mediática para la autoinculpación y la resignación de la ciudadanía.

Gratis. Dicen que no cuesta nada, pero no es cierto porque la sanidad pública no recibe nada a cambio, una sanidad pública que ha sido y está pagada con nuestros impuestos y nuestro trabajo.

Co-pago. Tampoco este término se ajusta a la verdad porque, hablando con propiedad, es RE-PAGO, ya que nos cobran, otra vez, aquello que ya hemos pagado.

Derivación. Este término implica el desvío calculado a centros privados y con ánimo de lucro de pacientes y procedimientos financiados por los recursos públicos. En términos biológicos, para definir ese chupar la sangre deberíamos hablar de parasitación.

¿Lista de espera? Más bien desespero insoportable, en ocasiones con fatales consecuencias, que sirve para promover el doble aseguramiento concertando –quien pueda hacerlo– con empresas y mutuas privadas

No son necesarias más aclaraciones, si bien otros conceptos, lamentablemente vinculados a la sanidad catalana y española, podrían ser los siguientes: corrupción, parasitación, recortes y escándalos que incluyen muertes y damnificados de miles de pacientes con prótesis caducadas o falsificadas…

De todo lo cual se deduce, sin la menor duda, que la Salud es luchar, y a la recíproca, Luchar es Salud. Frente a las graves patologías sociales llamadas miedo, resignación y autoinculpación, la salida es la reconquista del Sistema Público de Salud.

(1) Dempeus per la Salut Pública

(2) Tancada Clínic

(3) Viento Sur

Em toca iniciar el trencadís que esperem construir avui, ara i aquí, en aquest homenatge a la vida i obra de Miquel Caminal i Badia, amb peces que corresponen a la seva trajectòria vital. El difícil, com sempre, és la tria, i reconèixer com n’estan d’unides en el Miquel la política, l’acció social, la Universitat i els aspectes més personals de la seva vida. Evocant el poeta Rainer Maria Rilke, en el meu primer record, en Miquel amb prou feines havia deixat enrere aquella autèntica pàtria que és la infantesa, i començava a desenvolupar –se com universitari tot aprenent a ser ciutadà. I això succeïa a la nostra Universitat, on va començar a fonamentar el seu republicanisme mentre anava construint-se con acadèmic rigoròs i de prestigi sense que el pas dels anys canviessin l’equilibri entre el cor i la ment. Ans el contrari: en Miquel, que va començar d’estudiant lluitant des a la clandestinitat per la llibertat i el socialisme va acabar convertint-se en un professor molt estimat, en un estudiós de gran vàlua, sempre proper a l’activisme social. I tampoc va canviar el seu tarannà: quan en Miquel va ocupar càrrecs docents o polítics ho va fer sense deixar de ser la persona afable, planera i molt propera que havíem conegut d’estudiant.

Els convido, doncs, a un viatge en el temps, ja que sense evocar la Universitat -en tons més aviat grisos que no pas sèpia- de principis dels setanta no es pot entendre del tot el pensament, l’obra i la vida de Miquel Caminal. Una Universitat en la que es feia més fàcil respirar per l’ exercici de dignitat i rigor acadèmic d’alguns professors, per sort nostra, desafectes al regim. Així, amb docents i personal de Secretaria i Biblioteca còmplices d’insubmissió, i amb un nombre creixent d’estudiants rebels a la recerca de causes justes, la Facultat d’Econòmiques es va anar convertint en un laboratori i una àgora on s’ensenyava a pensar, a intervenir, a interactuar en les acaballes del franquisme. En temps del Miquel estudiant es va crear una resistència cada vegada més culta i cultivada, que combinava els llibres i els grups d’estudi amb les “manis” a la Diagonal iel desafiament descarat a la repressió.

En el cas de Miquel, parlo a més d`un economista per accident, (o per mancança, perquè era impossible estudiar Ciències Polítiques a Catalunya en els primers anys 70). Per això, en les peces del trencadís no poder faltar les classes fonamentals de teoría de l´Estat del professor González Casanova, a les que en Miquel –alumne molt selectiu, no hi faltava mai. També valorava les classes d’història i de pensament econòmic, i ja de bon principi va entendre el valor de la política econòmica com element transmutador de l’economia en política, segons fos el pes correlatiu de les diverses fraccions dominants , però també de les lluites obreres i les resistències populars. Entre elles, les veïnals i les universitàries, perquè una de les fites que varen acompanyar la trajectòria vital de Miquel Caminal des dels anys 70 ençà, va ser també la de canviar aquesta institució gairebé medieval que tan s’adeia i convenia a un franquisme agònic, en una Universitat de la democràcia i de la intel.ligència, no classista, pública i oberta, sense falses jerarquies, que anès eliminant els biaixos de gènere, com havia començat a passar desprès del maig del 68 a les millors i més prestigioses universitats d’Europa. D’questa manera, recordo en Miquel Caminal intervenint i dirigint un moviment universitari que ensenyava a dir NO de forma raonada, i entrenava per pensar i ser valents- Un moviment d’estudiants que anava donant nous relleus a la paraula llibertat si s’acompanyava d’ igualtat, i feia seves les causes necessàries que traspassaven les parets de les Facultats.

Foto d’Albano Dante quan parlava al faristol.

Seguint amb el trencadís vital hi aporta les seves peces l’Assemblea de Catalunya, i en especial la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia, que es va celebrar per primer cop el 7 de novembre de 1971 a l’esglèsia de St.Agustí, al barri del Raval de Barcelona. Aquesta és una peça cabdal més del Miquel dels seus primers anys de carrera, perquè ens ajuda a entendre l’evolució de Miquel Caminal que acaba fent aportacions de gran mèrit a l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, aobre tot en continguts federals que, prefigurant el desastre, ni tan sols apareixien en el text final. Però el que voldria ressaltar aquí és que, a la meva manera de veure, hi ha la decantació de la certesa de que no vivíem en una Espanya “una, grande y libre” (el mal somni de la ideologia encobridora de domini que us deia abans del pitjor nacionalisme) sinó que Espanya és, de fet, un Estat plurinacional en el que cada nació, si gosava, podia exercir el dret d’autodeterminació. Així ho va aprendre en Miquel en el Partit sense cognoms d’aleshores , i ho va anar fent seu, perfilant gairebé amb bisturí, mentre resolia les contradiccions formals que el procés genera. Així, també, per la lògica interna del voler saber i entendre millor l’ensamblatge necessari nacional i social, es va convertir en el gran biògraf de Joan Comorera.

En Miquel federalista ens explica que l’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i iguals, i sols accepta la possibilitat de la independència o secessió quan és molt majoritàriament compartida perquè ja no hi ha altra sortida democràtica. Hi ha, doncs, un altre fil de continuïtat entre la manera que tants admiràvem per com en Miquel sabia llegir i intervenir en una assembles connectant les reivindicacions pròpies de la Universitat amb la lluita del moviment obrer i el treball confluent de l’Assemblea de Catalunya, i el decantament de la seva trilogia federal. Quan li vaig preguntar per la conjunció de pessimisme d’intel·ligència i voluntat del seu desenllaç, em va explicar el paper decisiu que hi havia tingut la seva companya, l’Anna Alabart. I vaig entendre també que la trilogia, a més d’un text erudit, era també un acte d’amor.

Però un treball teòric tan notable en federalisme no ens ha d’ocultar una faceta que enriqueix i completa la trajectòria vital i política del Miquel: el seu internacionalisme, que ell mateix posa al descobert quan parla de les Brigades Internacionals, o de les vícitimes rojes, socialistes, comunistes, republicanes, de totes les nacionalitats, dels camps d’extermini nazis. Un internacionalisme que es va forjar en els anys de lluita a la Universitat antiimperialista contra la guerra del Vietnam, en una Universitat catalana entristida pel cop militar xilè, i una Universitat que l’any següent, 1974, lluia clavells amb l’esperança de viure de més aprop, en els nostres carrers i places, una revolució tan pacífica i necesària com la portuguesa. Un internacionalisme, el del Miquel, al que arribem portats per les Veles i Vents d’Ausiàs March i de Raimon i que s’expressa sense discursos en La Internacional cantada en francès per Pete Seeger.

Voldria acabar recordant el moment d’una altra trajectòria vital, més llunyana en el temps i l’espai, però que ens dóna el contrapunt a aquest trencadís: parlo de Gramsci a la presó, que escriu a la seva dona Yulca: “Quantes vegades, m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals”. La por de Gramsci era fer estèril la qualitat revolucionària, reduir-la a un mer fet intel•lectual, a pur càlcul matemàtic… O també podríem dir ara, a un mer càlcul de vots.

Però podem estar molt tranquils. Crec que avui, en aquest trencadís, aquesta peça no hi cap. En el cas del Miquel i l’Anna, estem molt lluny d’aquest temor, i ho demostra el fet que el temps de recordar en Miquel es també temps d’estimar. Amb la seva trajectòria de vida en Miquel ens contesta de la millor manera possible la pregunta gramsciana, d’altra banda tan legítima com honesta (i oportuna). nosaltres tindrem sempre presents en Miquel i l´Anna, en la imatge d’un somriure compartit, còmplice, feliç i savi, portador d’afectes, amistat i vida.

Fins sempre, germà!

Penjat inicialment a DEMPEUS, Toni Barbarà acaba d´arrodonir en aquest post les seves explicacions des de La Ratera. I de La Ratera a Punts de Vista. No cal explicar que el difonem per la seva vàlua, però també per seguir fent pedagogia del VISC+ i celebrar, a l’ensems, que per una vegada (i esperem que aquesta flor sí faci estiu)  TV3 ens ha convocat per participar en el debat sobre “La confidencialitat de les dades mèdiques i el projecte “VISC+”“, que es va emetre al programa Els Matins. Agraïm la oportunitat expressar públicament la nostra opinió, en nom de tots els que defensem la sanitat pública, i per tant rebutjem els intents de privatitzar-la. El projecte VISC+ n’és un. Escolteu els arguments de’en Toni Barbarà, en contrast amb la resta de convidats.

Aquí ens teniu, a partir del minut 16:15 del video.

Les idees que Toni Barbarà va trametre en el poc temps del que va disposar… malgrat les tirallongues del responsable d’AQUAS o de l’apassionant debat sobre d’ibuprofè…

1.- Dempeus no es posiciona en actituds de negació de l’avenç científic ni de les incorporacions de noves tecnologies… Tot el contrari ens pronunciem pel seu bon ús i aprofitament, …en benefici de la salut i la sanitat públiques.

Al costat del benestar social, dels serveis públics, de la prioritat social, dels drets de la ciutadania,…  NO DELS MERCATS.

2.- Per tant, des de DEMPEUS,  NO entenem que hi pinta en tot aquest debat, pretesament sanitari i tècnic, la PENETRACIÓ de la lògica comercial, del món empresarial i de l’afany de lucre, el dit “valor” comercial del “producte”… Malgrat els eufemismes en curs i abús per part del neoliberalisme rampant i motriu del Governs de CiU, i els seus còmplices ERC – Marina Geli, i els executors materials Departament de BoiSalut… malgrat els “diàlegs competitius” de que parlen denunciem el veritable objectiu crematístic de la operació. Com s’explicaria si no fos així la disposició i interès de certes empreses privades (amigues i properes a la inefable PWC) per “abonar- finançar- PAGAR” per tal d’accedir a aquestes dades ?

Una empresa, inverteix quan té expectatives fundades de negoci. Això ara i sempre.

3.- Es en definitiva un nou episodi de PENETRACIÓ  privada en allò públic. Vol dir de PRIVATITZACIÓ ! en una més de les formes camuflades, i/o no, que practiquen

Em pregunten si els argument llargament desenvolupats pel representant de l’AQuAS no ens han convençut sobre les bondats del projecte… Ens han convençut -i del tot- de la posició contraria.  Neguem la major, ara ja, un cop vist el tractament en fases i el camuflatge de procediment en curs.  Estem per la Retirada de l’atual Visc+ .

4.- Ens pregunten si desconfiem… Per suposat ! Com és legítim i saludable desprès d’assistir bocabadats a les continues agressions, incompliments i tossuda impunitat amb que opera el departament de Salut. En temps de brutals retallades i agressions contra el sistema públic de salut.

En uns pocs dies de pre-Setmana Santa (setmana negra, setmana tràgica…) el BoiDepartament s’ha despatxat de forma compulsiva amb un decret darrera l’altra contra la Salut i la Sanitat Pública, al Server dels seus compromisos i objectius mercantils, i en flagrant desobediència i confrontació amb les Resolucions democràticament aprovades pel Parlament de Catalunya,

Sembla que se’ls esgoti el temps per deixar “atado y bien atado” tota una sèrie de desregulacions que deixin el camp obert pel gran negoci que tenen entre mans…mani qui mani i surti com surti el vot ciutadà del futur.

I si cal ja tindran el famós (encara poc conegut i desemmascara’t TTIP) per fer del dret a la salut el mercat de la selva del negoci de la no-salut.

Confiar?  És impossible. No estaríem en les nostres capacitats neuronals si ho féssim. Com confiar en qui decreta l’esmicolament de l’ICS via Consorci de Lleida, o introdueix l’activitat privada dins els centres públics -del que BarnaClínic n’és un exemple clamorós, o el mateix projecte de venda de dades que s el Visc+….Tot això CONTRA les indicacions del Parlament de Catalunya i havent aconseguit que tota l’oposició (excepcions, tornem-hi, d’ERC i de la Sra Geli) s’aixequi del la Comissió Parlamentaria del passat dia 9 d’abril i deixi al Sr. Boi, – l’enemic públic nº 1 de la salut segons la Marea Blanca de Catalunya  – i a la seva tropa amb els powers points i les mentides orals a la boca.

5.- Ja ni entrem en els aspectes imprescindibles de privacitat, confidencialitat, ètica, o garanties exigibles des de la mateixa legislació. Llei de Protecció de Dades i la NO consulta- permís a les persones incloses en la base de dades mèdiques. Ja no parlem de la capacitat, gairebé il·limitada de la tecnologia informàtica que fa gairebé incontrolable procediments de RE-personalització de dades, d RE-desanonimització, en definitiva de invertir el procés per fer anònimes les dades fins a posar-li altre cop nom i cognoms…i més coses, inclusa la més elemental intimitat. La recent història ofereix casos de mal ús i de mala intenció punitiva a altres llocs com el Regne Unit. USA, o Alemanya… Veieu Caféambllet.

Evident que per finalitats de recerca, ja és avui possible, factible i en plena vigència la possibilitat “pública, des de institucions publiques i control públic” d’usar aquestes informacions.  Amb finalitats assistencials, d’avaluació pròpia o de recerca estadística o epidemiològica. NO COMERCIALS ni al servei d’asseguradores, mútues privades, serveis de treball temporal, farmacèutiques, para-farmacia i empreses de publicitat.

Pueril negar les intencions de “segones fases” que permetin externalitzar, vendre, privatitzar tot allò que en una primera fase es pretén controlat. Els ho dic i els irrita: “això és ensenyar el -plumero-”

Per anar acabant, recordar que qui vulgui entrar en el tema de forma més explicita teniu a la web de Dempeus una pila de posts propis i aliens a disposició.

Salut i amatents/es. Com ja estan fent algunes organitzacions, cal explicar la nova malifeta. Cal recollir signatures com fan a Mataró, cal negar-se a que les nostres dades siguin vendibles per aquests mercaders, cal oposa’ns-hi, denunciar, …cal lluitar.

Salut !

Si voleu, aneu també a La Tribu de Catalunya Ràdio, a partir del m. 46 aprox., per escoltar més arguments Dempeus contra el Visc: I al blog de Dempeus: Dues diputades critiquen durament la política sanitària

Explica Toni Barbarà, amic, metge i Secretari de Dempeus per la Salut Pública que hi ha dies en els que les activitats s’apleguen i esdevenen jornades especialment intenses i gratificants, al servei de les lluites de sempre. El divendres 14 de novembre va ser un d’aquests dies. Jornada doble, com als cinemes d’abans, i sense obviar les tasques quotidianes. Matí i tarda DEMPEUS.

Es va celebrar primer l’acte de celebració del 20è aniversari de l’EAP (equip d’atenció primària) del barri del CLOT de Barcelona. Organitzat pels mateixos treballadors i treballadores del CAP amb intervencions d’ Arcadi Oliveres, Ada Colau, Toni Barbarà, Jesús Martin, (treballador social)i Ferran López (pediatra) I a la tarda va tenir lloc la Xerrada-Col·loqui sobre sanitat pública al local del CÈNTRIC Espai Cultural del Prat de Llobregat. Organitzat per l’A.V. Sant Cosme i Sant Damià I altres col·laboracions, amb intervencions de Ana Martínez, Marta Carreras, Roger Bernat (ADSP), Ramón Montoya (Hosp. Bellvitge), Miguel Mansergas i Fèlix Redondo (veïns de RebeliónBellvitge), i Toni Barbarà com a representant de Dempeus. La moderació va fer-la Xavier Martínez, periodista de la revista Delta del Prat.

L’entranyable mestre Arcadi Oliveres, sempre solidari, sempre pedagògic, sempre brillant, denunciant com sempre les injustícies, les desigualtats, es crims contra la humanitat… també en forma de des/atenció a la salut pública, però també els silencis i desinformacions mediàtics i còmplices del sistema. I la perversa voluntat política de primar els interessos econòmics del gran capital que amaga els noms i cognoms del malfactors.

Oliveres va parlar de la davallada en protecció i atencions socials, i com front les retallades i les austeritats letals els malbarataments són culpables: Rescats a la gran banca, des de 2006: 4 bilions, 600.000 milions d’euros. Despesa militar a Espanya (perfectament evitable i inútil) 52 milions d’euros cada dia. I cal afegir el Frau fiscal crònic i especialment identificat per la inspecció d’Hisenda: Grans Bancs (amb BBVA i Santander liderant), Grans empreses (i les farmacèutiques en lloc preeminent), i les Grans Fortunes (amb tot el llistat de megarics de Forbes  i d’altres fortunes de la corrupció, molt més opaques)

Ada Colau va parlar amb energia, coherència, joventut i futur, amb tota l’experiència d’una dona lluitadora social. Va parlar de la necessitat de canviar les coses, i que ja es fa en la necessitat d’habitatge des de febrer 2009, quan neix la PAH. Ada constata els canvis en curs i les victòries estimulants. No sols pels miler de desnonaments aturats, ni per la notorietat i el creixement del moviment social de les samarretes verdes, sinó també pel canvi de percepció i actitud de les persones i famílies afectades. Han passat de la vergonya, la por la indefensió resignada, la pròpia inculpació, al sentiment de col·lectiu en lluita pels seus drets i en defensa justa i legítima de les persones front l’agressivitat dels bancs i les immobiliàries.

Ada Colau fa evident la necessitat urgent de trencar els compartiments sectorials en que ens volen dividir, i fa pedagogia de lluitar plegades i plegats. No són empoderaments ciutadans aliens i separats la mobilització per l’habitatge, la educació, l’alimentació, o la salut, que era avui el fil conductor, i en reivindica la seva unitat.

Toni Barbarà va començar amb una definició de Salut més enllà de la Sanitat. És obligat dedicar alguns minuts dedicats a explicat el caràcter i la petita crònica de Dempeus, en defensa del Sistema Públic de Salut, també des de febrer de 2009, com la Pah…

Barbarà explica la tasca feta per Dempeus per rescatar les paraules i re-crear el nou llenguatge que descontamini i expliqui la substància dels conceptes front a tants perversos i sofisticats eufemismes que el sistema genera per amagar la seva agressió: RE-pagament que no copagaments, Ja pagat que no gratis, “parasitasió” que no “col·laboració públic-privat”. Destralades que no retallades, ciutadanes/ns que no clients, privatitzacions que no externalitzacions, excuses per derivacions que no gestió de llistes d’espera, conxorxes opaques que no consorcis eficients i Llei Mato 16/12 d’exclusió i repagaments que no de “racionalització, sostenibilitat i qualitat del sistema sanitari” …

Barbarà va mencionar temes com els determinats socials de la salut (treball, educació, alimentació habitatge, medi ambient…), la corrupció insuportable, la necessitat de llegir Cafèambllet per estar ben informats en clau insubmisa i vèncer les patologies socials de la por, la resignació i la autoinculpació…. Va parlar de que la lluita és necessària i possible. Que no és cap “Il·lusió” (accepció “fum”/”fer-se il·lusions”) sinó una realitat tangible que defensem amb determinació, esperança i passió, amb nous èxits (gens publicats als medis de comunicació) i noves agressions (projectes com MACA, Visc+, etc) I que som capaços de construir una Nova Cultura de la Salut.

I podeu tenir més notícies de les saludables activitats de Bellvitge i DEMPEUS de la tarda anant a La Ratera!

Escribe Benoit Cros en eldiario.es : “Desde que comenzaron los recortes presupuestarios por parte de la Generalitat, la defensa de la sanidad pública ha sido -junto con el proceso soberanista- un tema central de la agenda política catalana. Es en este contexto que diferentes movimientos sociales han publicado un manifiesto para reclamar el derecho a decidir también sobre el futuro de la sanidad pública catalana que resume las principales reivindicaciones actuales.

El documento -firmado entre otros por representantes de Dempeus per la Salut Pública, del centro de investigación Greds-Emconet, de la ONG Sicom y los editores de la revista CafeambLlet- reclama un sistema sanitario 100% público. Es decir, que recomienda terminar con el modelo específicamente catalán de los centros concertados, donde se han concentrado en los últimos años los escándalos de corrupción y de confusión de intereses. “La colaboración pública-privada existente debe ir reduciendo su ámbito hasta su total separación y definitiva eliminación, ateniéndose mientrastanto a los intereses de la sanidad pública”, afirman los firmantes.

En este sentido, el documento es una respuesta a la sectorial de sanidad de la Asamblea Nacional de Catalunya, que defendió recientemente el modelo catalán de consorcios. De hecho, este manifiesto no es la única voz en contra de la posición de la ANC que se ha expresado en los últimos días. Ayer el grupo de sanidad de Podemos Catalunya también se puso en contra, como también lo hizo el sindicato alternativo IAC. La sectorial de sanidad de la ANC se presentó oficialmente el mes pasado en el Colegio de Médicos. Llamó la atención que la presentación se hizo a cargo de la Dra. Helena Ris, directora general de la patronal Unión Catalana de Hospitales -organismo dirigido previamente por el actual conseller Boi Ruiz.

Los autores del manifiesto también exigen la restauración de la Agencia de Salud Pública de Catalunya, que tenía hasta el año pasado una personalidad jurídica y trabajaba así de manera independiente con una vocación interdepartamental. Una ley impulsada por el Gobierno la degradó y la colocó bajo el control de la secretaría de Salud Pública del Departamento de Salud.

Por otra parte, los firmantes se oponen a cualquier copago en el sistema sanitario y abogan por una mayor participación de los usuarios en la gestión de la sanidad. También reclaman que la sanidad pública permita la interrupción voluntaria del embarazo.”

Ver también en Dempeus la crítica de PODEMOS sanitat

El passat divendres, Dempeus va estar als mitjans. Toni Barbarà a BTV, noticies matí, a partir del minut 1:27:45 fins el 1:44:10 link: http://www.btv.cat/alacarta/informatius/32654/

i Àngels Martínez Castells a la tarda de la COPE i el link es http://www.cope.es/player/gtu&id=2014071818360001&activo=10

Toni Barbarà i Molina, en un fotograma del documental “La Salut, el negoci de la vida”, de SICOM.

A BTV conversen sobre sanitat amb Toni Barbarà, secretari de Dempeus per la salut pública. Les llistes d’espera son insuportables. La situació ja és d’alerta i d’alarma social, però encara pot anar a pitjor. Els diners públics es desvien cap a la privada. Els Govern està aprofitant la crisi per privatitzar el sector negoci salut.

.

Àngels Martínez Castells, a l’entrevista feta per Albano Dante al cafeambllet sobre llistes d’espera.

http://www.cope.es/player/gtu&id=2014071818360001&activo=10

A La Tarda de la COPE: “Més de 73.000 pacients esperen per ser operats i el 23% supera el plaç legal. Hem parlat amb Angels Martínez Castells, Presidenta de la Plataforma Dempeus per la salut pública”.

Cada vez son más las personas y organizaciones que defienden la sanidad pública y denuncian que las últimas propuestas fiscales de Montoro se traducirán en nuevos recortes en sanidad. Unos recortes a dos bandas, con “efecto tijera”: por una parte, el aumento del tipo de IVA para determinados productos sanitarios y, por otra, la reducción del impuesto de la renta para “determinadas” personas físicas.

Si sobre esta segunda medida bailan las cifras de impacto sobre las rentas medias mientras todos los expertos coinciden en los substanciales ahorros para las rentas más altas, pocas dudas caben de que el incremento del IVA sanitario afecta directamente los presupuestos de los Hospitales y Centros de Salud públicos. Deberán pagar un mayor IVA para muchos de productos necesarios, sin que se compense esta subida con un crédito suplementario. Esto significa, a fin de cuentas, mayor gasto con el mismo presupuesto. O también, que el IVA sanitario signifique, desde la sanidad pública, mayores ingresos para Hacienda mientras los Presupuestos públicos para sanidad disminuyen. La cuadratura del círculo del cinismo que puede servir de base falaz para nuevos repagos.

Julián Pérez Garcia en Acta Sanitaria nos recuerda que es el presupuesto de sanidad representa entre el 34% y el 40% de los presupuestos de las CCAA, y por ello la rebaja de ingresos fiscales por la menor recaudación del IRPF en determinadas rentas va a afectar a los presupuestos en negativo. Y no parece que pueda ser de otro modo porque pocos economistas coinciden con Montoro en los efectos mágicos en reactivación de su reforma fiscal. Por tanto, volverá de nuevo a pedirse “a los gestores sanitarios, a los profesionales de la salud y a la población usuaria de la sanidad pública que se sacrifiquen para que otros puedan seguir viviendo sin que les afecte la crisis“. Y de nuevo se lesionarán gravemente los derechos laborales y los derechos ciudadanos y humanos… Hasta que ya no lo toleremos. O hasta que se llegue al límite de la barbarie.

Las medidas fiscales de Montoro, sigue diciéndonos Pérez García, “no preocupan a los gestores bancarios, ni a los gestores de patrimonios o de fortunas (ni grandes ni pequeñas) ya que no se grava el capital o el patrimonio”. Pero sí deberían preocupar a toda la sociedad en la medida que se penaliza la equidad y el acceso a los bienes y servicios más necesarios para la gente más desfavorecida, con el empeoramiento de la atención en el sector sanitario.

El panorama empeora si recordamos las exigencias de la UE para que los dos próximos ejercicios de 2015 y 2016 el déficit público no sobrepase el 4,2% y el 3% respectivamente, lo cual (si no cambian los signos de los tiempos) sólo puede significar un panorama más desolador para la sanidad pública. Y más si no cerramos los ojos a la realidad y asumimos (como ya nos enseñó la Crisis de 1929) que con un descalabro económico de tal magnitud y la total inoperancia de los políticos para atender a la gente más afectada, el gasto sanitario deberá incrementarse por las tensiones que se incrementan en salud mental, violencia de género, desnutrición infantil, infecciones y suicidios.

Lo que los expertos anuncian, desde distinto signo ideológico, es que los indicadores de salud de los que tanto nos enorgullecemos van a sufrir (si no están sufriendo ya) un profundo deterioro, por lo que a pesar -o a causa- de las nuevas tijeras de Montoro, se producirá un mayor gasto sanitario.

Y a pesar de los argumentos expuestos, no se pierdan la denuncia que hoy se recoge en el blog de Dempeus per la salut pública en el sentido de que “Una casta profesional apoya la privatización del sistema sanitario público”. Una denuncia que ya iniciamos en estas páginas con la Denuncia del Club Gertech y las nuevas vías privatizadoras de la sanidad.

Jornades sobre la sanitat organitzades per la CUP de Celrà el 17 de maig de 2014 amb el títol:
RETALLADES I PRIVATITZACIONS: A QUIN MODEL ENS ABOQUEN?

Per seguir tota la sessió, la intervenció d´Albert Planes i debat, aneu a CUP Celrà

Hem perdut un dels millors massa, massa d’hora. Ens ha deixat en Miquel Caminal Badia, una de les persones més honestes, lúcides i profundament demòcrates que he conegut. Gran expert de l’obra de Joan Comorera, fundador del PSUC, va investigar molts anys fins completar la seva magnífica tesi doctoral. Professor de Teoria de l’Estat (Dret Constitucional) a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona en el Departament creat per José Antonio González Casanova, va compartir docència i investigació amb teòrics destacats de la teoria política. En Miquel, fins els darrers temps, seguia treballant la proposta federal. Les seves tres darreres cartes, publicades aquí mostren un cert desencís final. En Miquel va escriure, l’octubre del 2013:

“…l’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles. L’autodeterminació en el seu sentit federal es fonamenta en la consulta democràtica i pluralista, s’orienta cap a la unió de pobles lliures i accepta la possibilitat de la independència o secessió quan no hi ha altra sortida democràtica. El catalanisme, en l’hora actual, està assumint de forma preponderant l’opció per la independència de Catalunya i la seva separació de l’Estat espanyol. Durant dècades s’han defensat de forma majoritària les opcions autonomista i federalista dins de l’Estat espanyol, però el tancament i intolerància del nacionalisme espanyol ha deixat sense futur ni credibilitat aquestes tradicions pactistes del catalanisme. Només una rectificació radical i profunda en els plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això passi. En aquest cas la ruptura es fa inevitable i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i convivència amb els altres pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força.”

Quan li vaig preguntar per aquestes reflexions, em va explicar el paper decissiu que hi havia tingut la seva companya, l’Anna Alabart. En Miquel, militant des de la clandestinitat per la democràcia, la llibertat i el socialisme va ser també tota la seva vida un científic rigorós i un activista social que quan va ocupar càrrecs docents o polítics ho va fer sense deixar de ser la persona afable, planera i molt propera que havíem conegut ja com estudiant. Va ser Vicedegà d’Econòmiques de la UB i Vicerector a la universitat amb el mateix sentit de servei amb el que va formar part activa – i en moments molt difícils- d’organitzacions com el PSUC, CCOO i les Associacions de Veïns… I abans i tot, dels Comitès de Curs universitaris.

En els anys de govern de progres va assumir la direcció del Memorial Democràtic, pràcticament tancat i anul·lat pel govern posterior de la dreta català, de qui va ser un gran (i perseguit) adversari. Quan encara n’era director, en una de les moltes entrevistes que li varen fer, deia:

“(…) Crec que la democràcia de qualitat és aquella que és coherent amb el concepte del terme democràcia. És a dir, aquella en la que realment el poble governa, el poble decideix el seu destí, el poble té capacitat de control real sobre els seus representants. Ara bé, aquesta democràcia és un ideal al que tots ens volem acostar. En la mida del possible hem de fer que les democràcies del món avancin cap a sistemes polítics i democràtics en que realment la llibertat, la igualtat i la fraternitat siguin més efectives, més reals del que són en les democràcies vigents. (Ser demòcrata, doncs, vol dir…) no només tenir drets, sinó també assumir deures en torn a l’espai públic. Ser demòcrata vol dir estar disposat a canviar d’opinió. La democràcia és plural, mentre més plural millor perquè així és la vida.”

Només fa uns mesos el vaig poder abraçar a l’enterrament de la seva companya Anna Alabart, a qui, en homenatge, va editar un llibre en la seva memòria.

En Miquel forma part d’una llarga llista de companyes i companys com que com Giulia Adinolfi, Manuel Sacristan, Lluís Argemí, José María Vidal Villa, Javier Martínez Peinado, Neus Porta, Anna Alabart i Francisco Fernández Buey, varen saber donar orientar-se i donar llum en la lluita de classes des de l’acció i el pensament…. Fins i tot en els pitjors moments de crisi social, cultural i política. Ara que de nou necessitem imaginació, militància, rigor i lleialtat, ens queden les seves reflexions, sempre oportunes, en la nostra memòria i en els seus escrits.

Fins sempre Miquel. Vull recordar per sempre més el teu somriure que transmitia calor, amistat i vida. Ara ja no podré saber què en penses del ens està passant a Catalunya, i aniré força més perduda perquè tot el que deies i feies sempre tenia sentit…. Fins i tot el dia del teu comiat es posa de nou en jóc la democràcia a Europa.

Comencem pel proper dimecres, 21 de Maig. El mateix dia que surten els 145.000 exemplars del CAFEAMBLLET mensual que ompliran tot Catalunya en defensa de la sanitat pública, és també el dia d’obertura del Congrès del MIHealth Fòrum, on es trobaran els principals “gestors” de la sanitat. Diverses organitzacions i activistes per la sanitat pública suggereixen donar la benvinguda al conseller en cap de les Retallades i Privatitzacions de la Sanitat, Boi Ruiz i Garcia (a qui no li agrada gens el CAFEAMBLLET, i si és que encara no ha dimitit).

La sanitat publica es va consumint poc a poc mentre s’enriqueixen a costa de la teva salut: explotació laboral, corrupció, saqueig, privatització, abús, espoli. Per això cal deixar clar a la concentració de benvinguda del MIHealth Fòrum que la sanitat és el seu negoci i la teva salut la seva mercaderia. Des la Secretaria de Gènere de CGT-Catalunya i Dones Llibertàries es dóna suport a la convocatòria i es fa una crida al boicot a les multinacionals de la Sanitat que perjudiquen la nostra salut:

“Nosaltres, les treballadores de la sanitat, que patim les retallades en salaris, precarietat laboral, augments de jornada que repercuteix negativament en la nostra salut i en la salut de les persones malaltes que depenen de nosaltres…
Nosaltres, usuàries de la sanitat que patim les retallades en llits hospitalaris, augment de les llistes d´espera, disminució de proves diagnòstiques…
DIEM PROU a les multinacionals que fan negoci amb el dret a la salut.
Nosaltres, que amb les retallades en la llei de dependència ampliem les nostres jornades laborals amb tasques de cura a les persones depenents…
FEM FORA els mercaders de la salut.
La Sanitat no està en venta i la nostra salut tampoc. Per una Sanitat 100% pública ens veiem dimecres 21 de maig, a les 9h, al Palau de Congressos-Pavelló 5 (Fira de Montjuïc).

I DIJOUS podeu probar la vostra ubiqüitat intentant assistir a dos actes molt saludables que estan previstos a la mateixa hora. D’una banda, MedicusMundi i Farma mundi, dins la campanya Dret a la Salut a l’Àfrica, presenten als Cinemes Girona (c/Girona, 175 de Barcelona) La Salut el Negoci de la Vida, realitzat pels companys de SICOM, i que és una profunda anàlisi de les causes i els responsables de la situació actual del sistema sanitari a Catalunya.

Hi haurà un debat posterior:
“Salut: sense feina, casa ni diners?” amb la participació d’Antoni Barbarà (secretari plataforma Dempeus per la Salut Pública), Carme Borrell (Doctora en Salut Pública, Universitat Pompeu Fabra) i Josep Cabayol (productor executiu del documental).

Val la pena recordar que “La Salut el Negoci de la Vida”, és un projecte de periodisme d’investigació i preventiu, en desenvolupament permanent i format per diferents produccions audiovisuals: Draps Bruts, Pagar per Viure i La Salut el Negoci de la Vida (determinants de la salut), amb una anàlisi exhaustiva de la situació de la salut pública: els determinants socials de la salut, les circumstàncies en les que les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen i les desigualtats en salut(…)

I finalment, també aquest dijous, podeu anar al Casal Jaume Compte de Sants per
debatre amb l’Albano Dante de CafeambLlet i jo mateixa sobre privatitzacions a la sanitat, on també presentarem el llibre Perspectives. (I espero que l’Albano ens pugui ensenyar també el nou CAFEAMBLLET mensual sobre llistes d’espera…)

La CUP de Celrà organitza unes jornades de debat sobre la salut pública que es celebraran a partir de la segona quinzena de maig a l’Ateneu i es centraran en l’impacte de les retallades, els negocis de la salut, les teràpies no convencionals i el model de salut pública que defensa la CUP. Dempeus per la Salut Pública hi participa el día 17 de maig.

Amb el títol «El dret a la salut, en perill», l’objectiu de les jornades és d’una banda analitzar i debatre la situació actual de la sanitat al nostre país, i especialment al nostre entorn més immediat, i de l’altra plantejar alternatives al model de salut pública que s’està imposant progressivament, i que s’allunya cada cop més dels principis de propietat i provisió pública, universalitat i qualitat.

Les persones convidades com a ponents a les Jornades inclouen professionals de la salut i representants d’entitats que s’han significat en la defensa de la sanitat pública, i s’ha procurat disposar de l’experiència d’especialistes que coneguin la realitat de Celrà i/o de les comarques gironines. La presentació tindrà lloc el 9 de maig a les 20 h i inclourà la projecció del vídeo recopilatori de les Jornades d’Economia Solidària que la CUP va organitzar de gener a març de 2013, amb les intervencions d’Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Esther Vivas o Antonio Turiel, entre altres.

Les taules rodones es celebraran a l’Ateneu de Celrà els dissabtes al matí a partir de les 11.30 h. La primera sessió, que tindrà lloc el 17 de maig i du per títol «Retallades i privatitzacions: a quin model ens aboquen?», tractarà l’impacte de les polítiques d’«austeritat» sobre el sistema públic de salut en general, i en concret a les comarques gironines, i analitzarà com s’utilitza la crisi econòmica com a pretext per a la privatització progressiva de la sanitat pública. Els ponents confirmats són Àngels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública) i Albert Planes (Fòrum Català d’Atenció Primària).

La sessió del 24 de maig estarà dedicada al tema «Conflicte d’interessos: el negoci de la salut» i es centrarà, per un costat, en l’opacitat i la corrupció en la gestió de la sanitat, i per l’altre en el poder i la influència de la indústria farmacèutica i les seves conseqüències (medicalització de la societat, cronificació de malalties, desatenció de malalties no rendibles…). Hi intervindran David Vidal (CUP Reus), Ramon Serna (CATAC-CTS/IAC), Joan Ramon Laporte (Fundació Institut Català de Farmacologia) i Mario Lloret (INEFC-Barcelona).

El mateix dia a les 21.30 h, i gràcies a la col·laboració del Cineclub 21, es projectarà la pel·lícula The constant gardener (El jardinero fiel), dirigida per Fernando Meirelles i basada en la novel·la homònima de John le Carré, que al seu torn s’inspira en els assajos il·legals duts a terme a Nigèria el 1996 per part d’empreses farmacèutiques.

La darrera taula rodona de maig, «Una altra sanitat és possible», es realitzarà el dia 31 i abordarà les teràpies naturals, complementàries o alternatives, la seva relació amb la medicina convencional i la seva incorporació al sistema públic de salut. També tractarà un model alternatiu de gestió de la sanitat, el de les cooperatives de salut. Hi prendran part Xavier Uriarte (Lliga per la Llibertat de Vacunació, moviment Remeiers i Remeieres), Genoveva Montserrat (homeòpata i nutricionista), Ana Valeria de Ormaechea, M. Teresa González i Ariadna de Genover (Sistema de Salut Pública Cooperativista), Vicenç Ballbona (metge d’atenció primària i homeòpata) i Lluís Cabarrocas (infermer d’atenció primària i acupuntor).

El dia 14 de juny es clouran les jornades amb la xerrada-debat «La salut pública que volem», a càrrec d’Isabel Vallet, diputada al Parlament per la Candidatura d’Unitat Popular. La xerrada girarà entorn del model sanitari que defensa la CUP i la tasca realitzada per la formació en aquest àmbit dins i fora del Parlament. L’acte inclourà la presentació del llibre col·lectiu El preu de la salut. Interessos, classe i model sanitari, editat per Espai Fàbrica.

Més informació aquí

La última Encuesta de la EPA para España confirmó el informe que había presentado la OIT el pasado mes de enero. Confirmó que la débil recuperación económica, caso de existir, no se extiende al empleo. Y no sólo para España. Los mercados de trabajo a nivel siguen estancados a pesar de la lenta recuperación de la economía global.

La OIT recomendó hace tiempo un cambio urgente de políticas puesto que a nivel global la economía mundial ha fracasado en generar una mejora en los mercados laborales, con el desempleo que alcanza los 202 millones a nivel global en 2013. Sin embargo, en vísperas de este Primero de Mayo, las declaraciones del gobierno en España no pudieron ser más ciegas y decepcionantes. Mientras ya el informe sobre Tendencias Mundiales del Empleo 2014 constataba que el crecimiento del empleo permanecería débil en todo el mundo y el desempleo seguiría aumentando – sobre todo entre los jóvenes – y un gran número de potenciales trabajadores desalentados abandonaria el mercado laboral, las declaraciones de ayer de Soraya Saez de Santamaría, Montoro y de Guindos se instalan en la insalubre mentira de las campañas electorales… Y todo ello a pesar de que es en toda Europa donde, en muchos sectores, se están produciendo ya ganancias que se invierten en los mercados de activos y no en la economía real, perjudicando así las perspectivas de empleo a largo plazo.

De continuar la tendencia actual, los 200 millones de empleos adicionales que según la OIT se crearán para 2018 en todo el mundo no bastarán para absorber el número creciente de trabajadores que ingresan al mercado laboral. El futuro pues, nada halagador y nada bueno para la salud sino cambian las causas de las causas (o sea, las políticas) de este inmenso destrozo laboral y social.

El informe de la OIT destaca la necesidad apremiante de integrar a los jóvenes a la fuerza de trabajo ya que el desempleo juvenil sigue siendo la mayor preocupación la actualidad, con unos 74,5 millones de hombres y mujeres menores de 24 años desempleados, y una tasa mundial de desempleo juvenil superior a 13 por ciento, más del doble de la tasa de desempleo general a nivel mundial.

Para toda la población activa mundial, el número de desempleados aumentó en 5 millones en 2013 y alcanzó los 202 millones, lo cual representa una tasa de desempleo mundial de 6 por ciento, a pesar que unos 23 millones de personas han abandonado el mercado laboral en 2013.

La precariedad de salarios también hace mella en la salud: Alrededor de 839 millones de personas trabajadoras vivían con sus familias con menos de 2 dólares diarios en 2013 y unos 375 millones vivían con sus familias con menos de 1,25 dólares diarios en 2013. En estas condiciones, imposible negar la desnutrición infantil.

En los países en desarrollo, el empleo informal sigue estando muy extendido, y el ritmo de las mejoras en la calidad del empleo está disminuyendo. En 2013, el número de trabajadores en situación de extrema pobreza –viviendo con menos de 1,25 dólares al día– disminuyó sólo en 2,7 por ciento a nivel mundial, una de las tasas más bajas de la última década, a excepción de los años inmediatos a la crisis.

¿Qué políticas pueden fomentar el empleo y la productividad? La OIT se responde que la falta de coordinación estratégica entre las políticas monetarias y fiscales ha incrementado de manera substancial la incertidumbre de los mercados laborales, con empleadores que con frecuencia son renuentes a contratar o a hacer inversiones a largo plazo. Y también desde la OIT se incide en la duración del desempleo. En algunos países como España y Grecia, quienes buscan trabajo necesitan el doble de tiempo para encontrar un empleo que antes de la crisis, con lo que al margen de la obsolescencia de competencias, el desaliento y la depresión crecen de manera abrumadora entre quienes viven el drama del desempleo de larga duración, hasta apartarles de la búsqueda de un puesto de trabajo.

Como siempre, la OIT reclama medidas a corto plazo para paliar la situación, como un cambio urgente hacia políticas más favorables para el empleo y un incremento de los ingresos derivados del trabajo que impulsen el crecimiento económico y la creación de empleo. Igualmente reclaman mayor protección social y que se acelere la transición hacia el empleo formal.

De lo contrario, seguirán empeorando los determinantes fundamentales como un trabajo digno, los derechos sociales y las condiciones de vida que permitan revertir la tendencia de crecimiento de la pobreza y la precariedad laboral que nos alejan más y más de la autonomía y la salud.

PROPOSTA
L’objectiu és aconseguir una xarxa de wifi gratuït que doni servei a tots els ciutadans i ciutadanes. Per treballar en aquesta direcció proposo començar per: 

1. Multiplicar per quatre els punts (x4) de Barcelona Wifi. Passar dels 441 a més de 1700 punts, per garantir la cobertura en tot el territori de la ciutat.
2. Multiplicar per quatre la velocitat (x4) de connexió. Aconseguir una velocitat d’un Mega de connexió gràcies a un model de col•laboració públic-privat.

DIAGNÒSTIC

Ciutats com Nova York o Glasgow han arribat a convenis per començar a desplegar una xarxa d’accés wifi gratuït al centre de la ciutat. En el cas de la primera, aquesta aposta pel centre s’ha ampliat tímidament a altres zones de la ciutat.

Barcelona va ser pionera en el desplegament d’una xarxa Wifi per la ciutat, amb la diferència que la filosofia era donar accés al conjunt de la ciutat. Aquell projecte impulsat l’any 2009 pel darrer govern socialista, avui ja disposa de 441 per tota la ciutat, però encara no són suficients si l’objectiu del projecte és aconseguit una Barcelona on tots els ciutadans i ciutadanes estiguin connectats.

La connexió a Internet és a la societat actual el que l’accés a l’electricitat suposava en l’era industrial. Per això la connectivitat és una prioritat en el nostre model de ciutat. Volem que Barcelona ofereixi als seus ciutadans les mateixes oportunitats que les millors ciutats del mon i que això passi a TOTA la ciutat. Se que hi han condicionants legals, però també que hi han alternatives.

El “Mobile World Congress” ens ha reafirmat un cop més que el futur passa per la connectivitat, que les grans oportunitats de millora dels serveis públics i de la qualitat de vida dels ciutadans passen per disposar d’una excel•lent connexió a Internet.

QUÈ HA FET TRIAS?
El govern de la ciutat ha demostrat una manca d’estratègia de ciutat, ja que s’ha limitat a arribar a acords puntuals amb el Bus Turístic de la ciutat o amb els quioscos de la ciutat, sense tenir una proposta de desplegament que asseguri que el desplegament resulta en benefici del conjunt de la ciutat, i prioritzant aquelles zones on hi ha veïns i veïnes amb més problemes de connectivitat.

PROPOSTA

La meva proposta és la de donar un impuls definitiu a les Illes d’Equipaments com a símbol de la preocupació de l’Ajuntament de que els beneficis de viure a una ciutat com Barcelona arribin a tots els barris de la ciutat.

Les actuacions que caldria fer són:

• Acabar les inversions municipals en les illes d’equipaments petites o mitjanes (Guinardó, Cotxeres Borbó) que li corresponen per acabar l’espai públic, els habitatges i els equipaments de competència municipal.
• Pressionar a  la Generalitat perquè executi els equipaments de la seva competència en aquestes illes (CAPs, residències…).
• Seure’s a parlar amb la Generalitat per acordar la localització dels nous centre Obert i de Preventius que calen per desbloquejar el projecte de la Model, i fixar un calendari de fases d’inversions per tal de consolidar els usos i espais, a mida que vagin quedant disponibles.
• En àmbits més grans, com les Casernes de Sant Andreu cal invertir els 6-8M€ de la part municipal per tal de donar al projecte l’empenta necessària. És important fer-ho ràpid perquè es tracta d’un dels sectors que hauria de proveir de nou habitatge a la ciutat a curt termini, i exigir a la Generalitat que doni sortida a les prioritats dels veïns i veïnes, com és el CAP previst.
• Cal que s’impulsi un procés participatiu per tal de definir un projecte per la Llosa de la Vall d’Hebron, i cal impulsar-ne el Pla Urbanístic corresponent.

DIAGNOSI

Les illes d’equipaments tenen el seu origen en les operacions de compra de sòl per part de l’Ajuntament en entorns densos i consolidats com la fàbrica Fabra i Coats, l’antic Canòdrom, el polígon del Mercat del Guinardó; en els acords amb altres institucions, com ara les presons Model i Trinitat, les cotxeres de l’avinguda Borbó o les casernes de Sant Andreu; i també en les operacions de cessió gratuïta per compensació com Can Batlló.

Es tracta de peces de grans mides (habitualment entre 2ha i 10 ha) que els governs d’esquerres de la ciutat han omplert amb programes fonamentalment d’equipaments, estructurats al voltant d’algun espai públic. En casos concrets (si la mida ho permetia) els projectes es complementaven amb habitatge (bàsicament públic).

La crisi ha demostrat que aquestes inversions no eren “brindis al sol”, ja que els ciutadans i ciutadanes estan fent un ús intens dels equipaments que es van finalitzar abans de les retallades. El seu rol social està ajudant en part a mitigar els efectes de la crisi, excepte en el cas de la llosa Vall d’Hebron, i fonamentalment de la Model, on aquest efecte no es pot notar perquè ni tan sols s’han iniciat.

QUÈ HA FET TRIAS?

La inacció del govern municipal ha aturat el desenvolupament de les Illes d’Equipaments.

En algunes, com Cotxeres Borbó i el Mercat Guinardó, n’ha alentit el procés fent enfadar els veïns i veïnes; altres han servit perquè el sector privat fes negoci, com és el cas de Can Batlló; algunes han avançat lentament en la definició dels seus usos, com és la Fabra i Coats i el Canòdrom Meridiana; mentre a les Casernes de Sant Andreu l’avenç ha estat purament nominal; i en el de la Model el govern s’amaga darrera la Generalitat per tal de no donar sortida al projecte.

PROPOSTA

• Promoure que totes les compres d’imports inferiors a 3.000€ que es facin en els Districtes i les Empreses Municipals s’adquireixin en els comerços de proximitat.
• Aturar l’ampliació dels metres comercials de grans superfícies que el govern municipal vol impulsar a La Maquinista i a La Sagrera.

DIAGNÒSTIC

El comerç de la ciutat representa l’11% del nostre Producte Interior Brut, Segons l’Informe de Comerç a Barcelona de l’any 2011, el sector ocupava a 146.676 persones (90.873 minorista, 62%; i 55.803 majorista, 38%), que representava el 15% de la ocupació de la ciutat, i tenia un volum anual de 33.551M€.

La importància del comerç no és un tema merament econòmic, sinó que és un dels pilars sobre el que va créixer la ciutat moderna, al voltant del mercat, i la base de la personalitat de Barcelona. Una ciutat construïda a base de carrers que barregen els usos comercials amb els equipaments, les escoles, o els habitatges, enlloc de crear zones comercials o residencials aïllades.

Aquesta ciutat diversa és la que ens ha permès resistir millor a la crisi, i el comerç de proximitat que ens facilita la vida oferint-nos comprar un DVD al costat de casa també ajuda a construir la seguretat als nostres carrers i a cosir el teixit social dels barris. Un comerç amb bona salut permet tenir relacions laborals estables, millors salaris i ocupacions no precàries.

Al costat d’això, tenim un Ajuntament sanejat i que destina a contractes menors (compres de menys de 18.000€ per serveis, i de 50.000€ per obres) al voltant de 28M€ anuals, el que representa un 13’4% del total de la contractació total. Majoritàriament aquest volum es tracta de les obres que l’Ajuntament fa de manteniment de l’espai públic, però la quantitat demostra que la seva capacitat de compra directe és molt important.

QUÈ HA FET TRIAS?

Tot i el degoteig de notícies sobre els comerços que tanquen perquè no poden més, l’alcalde Trias ha seguit amb la seva política de pressió sobre els petits establiments promocionant el creixement de grans superfícies (20.000 m² addicionals de La Maquinista i els 34.000 m² de l’estació de La Sagrera), reaccionant tard als efectes que la nova LAU ha provocat en els lloguers dels establiments tradicionals, i amagant-se per no fer front al debat obert sobre la conveniència o no de crear zones turístiques amb horaris d’obertura diferenciats.

PROPOSTA

L’elecció directa de la Sindicatura de Greuges és la meva proposta per assegurar que la veu dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona es faci escoltar, mani qui mani, i donar més rellevància a aquesta figura.

Una institució és vital per garantir una bona qualitat democràtica a l’Ajuntament, ja que és l’encarregada de vetllar pels drets dels i les barcelonines. L’elecció directa pels ciutadans i un enfortiment de les seves competències canviarà la política de la ciutat tal i com ara la coneixem, i donarà més poder a les reivindicacions de la gent de Barcelona.

• L’advocat de la ciutadania serà escollit directament pels barcelonins i barcelonines per elecció directa. Els canvis normatius per fer-ho són mínims si els comparem amb els beneficis que suposaria: potenciar la iniciativa ciutadana i apropar aquesta institució a les persones residents a Barcelona.
• Participarà en els Plens de la ciutat, amb veu però sense vot i les seves iniciatives es debatran en els Plens.
• Reemplaçarà a l’alcalde o alcaldessa en cas de mort.
• A part de control i vigilància del bon govern de l’administració municipal tindrà un caràcter més propositiu en la confecció de programes i serveis públics que donin cobertura a les necessitats cíviques.
• Compaginarà la tasca de defensa dels drets i llibertats de la ciutadania amb accions concretes que ajuden a pal·liar les mancances o deficiències de les polítiques municipals.

D’ON SURT LA IDEA?

• Public Advocated de la Ciutat de Nova York.
• Queixes de la ciutadania els dies de campanya per les primàries.

DIAGNOSI

Segons la tercera onada del CEO de 2013, el 81% dels catalans creuen que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent i el 84% dels enquestats està “poc o gens satisfet” amb el funcionament de la democràcia. En canvi, més del 50% creu que la gent del carrer pot influir en que fan els polítics.

Durant aquesta campanya de primàries, els ciutadans i ciutadanes m’han manifestat  tot sovint que davant la vulneració dels seus drets se senten perduts, sense saber on adreçar-se, i que la figura del Síndic/a de Greuges de Barcelona  no la veuen com a pròpia de la ciutat, alguns cops per manca de coneixement però d’altres per no confiar que sigui capaç de solucionar els seus conflictes.

QUÈ HA FET TRIAS?

En aquest tres anys el govern de la ciutat ha demostrat que no respecta la participació dels ciutadans. Els casos més coneguts són els de Glòries i els de la cobertura de Sants, però les notícies sobre la manca de participació no deixen d’aparèixer.

Un govern que no ha cregut mai en la participació, tal i com va deixar clar des d’un principi quan la Participació va deixar de ser una regidoria, per passar a mans d’un comissionat.

PROPOSTA

El desplegament d’una Xarxa d’Espais de Creació i Professionalització cultural que es cedirien, en règim de residència, a les companyies d’arts escèniques o grups musicals que presentin un projecte de professionalització avalat per Barcelona Activa.

 Aquesta xarxa es caracteritzaria per:

• Petits locals municipals, que s’habilitarien adequadament per assaig i exhibició
• La cessió es faria en condició de residència per un màxim de dos anys
• Es destinaria un pressupost anual suficient per la producció cultural i el manteniment del local
• Els residents es comprometrien a oferir exhibicions obertes, a preus públics, dels treballs que van desenvolupant
• Els projectes haurien de tenir propostes de com s’asseguraria la vinculació del projecte amb el barri i amb la promoció de la cultura

DIAGNÒSTIC

El Pla Estratègic de la Cultura de Barcelona de l’any 2006, explicava l’evolució de la cultura de la ciutat associant-la a les grans transformacions històriques que havia viscut.

Així, definia una primera etapa (entre el 1979 i el 1985) es va caracteritzar per la sortida de la clandestinitat de les expressions culturals i per les mancances d’equipaments. L’equipament de referència d’aquella etapa fou el centre cívic.

El creixement econòmic de la ciutat és la transformació que va caracteritzar el període entre 1986 i 1995, que permet la creació d’una xarxa de grans infraestructures nacionals.

I acaba caracteritzant el període que va de 1996 al 2004 com el de la transició a la ciutat del coneixement, que comporta un canvi en la consideració de la cultura com a element de cohesió social i motor de desenvolupament de la ciutat, la creació de l’Institut de Cultura de Barcelona, i la promoció del Pla Estratègic del Sector Cultural. Una època caracteritzada pel Pla de Biblioteques.

Si alguna cosa caracteritza el període actual és la crisi de 2008, i el gran debat és el de com assegurar la creació de la ciutat, els continguts culturals.

Per una banda, els equipaments de referència es troben amb dificultats econòmiques a causa de la caiguda en la despesa en cultura de les administracions estatal i catalana, la penalització a la cultura des del Govern del PP amb l’increment de l’IVA fins el 21%, i amb el retard de la Llei de Mecenatge que prometia compensar la caiguda de l’aportació pública.

Cal una defensa decidida d’aquests equipaments. L’aposta socialista per la excel·lència, que també significa millorar la qualitat de vida dels ciutadans, ha de reconèixer la importància d’investigar i representar la cultura amb institucions fortament dotades de recursos i coneixement, com passa a tot el món.

Hi ha un segon àmbit a tenir en compte, que són aquelles tendències i recerques que no poden sobreviure sota les condicions del mercat liberalitzat. Cal no oblidar els recursos necessaris per mantenir aquests sectors que aporten un alt valor pel progrés i el pluralisme cultural de la societat.

I finalment, hi ha el sector dels nous creadors i creadores, que tenen grans dificultats per fer el pas cap a la professionalització per la manca de recursos inicials. Un sector que expliquen que estan patint de la mancança d’espais on poder desenvolupar els seus projectes amb continuïtat i dels recursos necessaris per tirar endavant les primeres produccions.

QUÈ HA FET TRIAS?

L’Alcalde de Barcelona ha declarat en més d’una ocasió que la cultura és una aposta estratègica de la ciutat, però fins a dia d’avui no ha fet cap proposta estratègica de ciutat per donar oportunitats als creadors i creadores de la ciutat.

En gairebé 3 anys només ha aconseguit fer de Barcelona la capital de la Sardana, i s’ha dedicat a tapar els forats econòmics dels grans equipaments de ciutat després d’amenaçar amb haver de tancar durant uns mesos, donant una imatge pèssima d’un govern municipal que presentava orgullós un superàvit de 140M€ que decidia no gastar.

PROPOSTA

En primer lloc cal defensar l’impuls de l’estació de la Sagrera i del desenvolupament dels entorns. Aquesta peça és fonamental ja que tot el Pla Besòs se sustenta sobre la hipòtesi de l’arribada de l’Alta Velocitat i de la transformació que arrossegarà al sector nord de l’Àrea Metropolitana.

En paral·lel, cal impulsar un Pla Director Urbanístic del Besòs per coordinar actuacions en infraestructures, de regeneració urbana, de mesures ambientals i d’estratègia econòmica, que hauria de ser inclòs al POUM, la revisió del PGM que està en elaboració. El Pla Director ha de tenir en compte té tres eixos fonamentals: el social, l’econòmic i l’ambiental.

SOCIAL

Cal focalitzar l’atenció del Pla en els barris, i en la seva transformació física, com a motor de la millora social. Pràcticament tots els barris d’aquest ampli territori van rebre durant l’última dècada importants inversions públiques (gràcies a la Llei de barris). És per això que s’ha de garantir:

• L’execució de les inversions pendents  als barris de Maresme – Besòs, Trinitat, Bon Pastor, Torre Baró i Ciutat Meridiana.

ECONÒMIC

Per aprofitar l’oportunitat d’enfortir i ampliar els espais d’oportunitat per a les noves economies emergents lligades al coneixement, al medi ambient, o a les energies netes, i reforçar els actius ja existents en els camps de la cultura, el lleure i la salut cal que des de l’àmbit públic:

Cal que des de Barcelona s’actuï fonamentalment en el camp de les infraestructures:

• Adaptant a la lògica urbana els elements com les autopistes i els traçats ferroviaris que, en bona part, són responsables de la lectura fragmentada i poc unitària que encara tenen d’aquest territori els seus habitants.
• Millorant les connexions entre els barris, estructurant una xarxa de vies clara que faci més eficaç la mobilitat en aquest territori amb actuacions sobre els ponts.

AMBIENTAL

Des del punt de vista ambiental, el repte ara consisteix en reforçar el paper del riu com a eix vertebrador, tot articulant-lo amb les platges i les estribacions de Collserola i la Serralada de Marina, per esdevenir un veritable sistema ecològic d’abast metropolità. 

DIAGNOSI

Amb la previsió d’arribada del tren d’alta velocitat a La Sagrera els municipis situats a l’entorn del riu Besòs van impulsar l’any 2008 una reflexió conjunta sobre la transformació urbanística i econòmica d’aquest territori metropolità, que abasta els districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona, així com els municipis de Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac. Un àmbit on viu gairebé 1 milió de persones, més del 10% de la població de Catalunya.

El Pla no és limita només al riu ni a les seves vores, sinó que abasta un espai d’uns 20 km2, que va de Montcada i Reixach fins a Sant Adrià. Es tracta d’un territori que comparteix la geografia que marca el riu, però també una història lligada a la indústria, l’habitatge obrer i les il·lusions de recuperar un riu que durant dècades ha estat una autèntica claveguera a cel obert.

Fruit d’aquesta voluntat de col·laboració, l’any 2011 es va presentar el Pla Besòs com un document de síntesi dels treballs realitzats, i com a full de ruta de les futures intervencions per enfortir aquesta nova centralitat metropolitana emergent. 

Per Barcelona el Pla Besòs simbolitza l’horitzó metropolità, el nord que vol aconseguir. Si el creixement de la ciutat es pot llegir a través de les torres de Barcelona: amb la torre de Martí l’Humà que simbolitza la ciutat antiga, les torres Mafre que expliquen la ciutat olímpica, i la Torre Telefónica que exemplifica l’encaixada de mans de l’avinguda burgesa amb la rambla treballadora en un nou espai tecnològic com és el 22@, les Tres Xemeneies han de simbolitzar la Barcelona Metropolitana que s’implica en el futur de les ciutats del seu entorn.

QUÈ HA FET TRIAS?

L’actual govern demostra que no té un projecte global de ciutat perquè sembla que per ells el Besòs no existeix. L’únic projecte que ha impulsat en aquests tres anys de govern ha estat una cursa de cavalls que va tenir lloc el juny de 2013.

Un nord de la ciutat que no els interessa gens ni mica, tot i que el Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament els va recordar l’any 2012 la importància estratègica d’un espai consensuat pels ajuntaments socialistes l’any 2011. Calia evitar que el Pla Besòs caigués en l’oblit.