Titular notícies
Nombre de resultats 21 per a poesia

29/12/2016 - "Incluso al otro lado existe el mar"... (Elvira S.)



Elvira Sastre, Lena Carrilero y Sara Búho (Sara Bueno Hormigo) són tres poetes joves; castellana Elvira, andaluses Lena y Sara. Tenen entre 20 i 25 anys. Elvira Sastre acaba de publicar el seu quart recull “La soledad de un cuerpo acostumbrado a la herida”; tant Lena Carrilero (“Amores cronofóbicos”) com Sara Búho (“La ataraxia del corazón”) han publicat el 2016 els seus primers poemaris. (Lena, a més, fa temps que escriu, canta i grava cançons). Són tres poetes extraordinàries. Cal celebrar-ho, i molt. 


Benjamín Prado diu de Sastre “es la poeta que desde hace mucho tiempo estaba pidiendo a gritos la literatura…”. En el pròleg al seu recent llibre, Joan Margarit escriu “el libro es un diálogo sentimental más duro que desgarrado, con la lucidez y el sentido común que protege la poesía de la retórica… surge verso a verso la belleza a la vez que lo implacable de la historia, que nunca deja, en el momento oportuno, de dar paso a la ternura”. En efecte, la poesia d’Elvira Sastre és d’alt voltatge metafòric però sense concessions, res no és accessori; és poesia que no defuig ni l’amor ni el dolor, i que els articula de forma honesta. Una lògica poètica i vital que travessa també els versos de Sara Búho. Sobre el seu primer poemari escriu Elvira Sastre, “Sara habla de la guerra enseñando sus heridas, que no son más que la cicatriz de la victoria. Y nosotros nos convertimos, así, en los testigos de su triunfo”. És una proposta on dialoguen preguntes obertes amb algunes respostes descarnades; horitzons de llibertat amb fragments de realisme que no deixen indiferent. Una poesia on la bellesa es va construint al llarg del trajecte. Lena Carrilero escriu amb una força desbordant “Amor, túmbate conmigo a recordarnos./ Aquellos días dorados/ en los que el reloj nos regalaba tiempo/ a cambio de querernos sin contrato./… Aquellos días grises/ en los que el reloj empezó a reclamar su tiempo/ y ya no nos quedaba amor para pagarle./… Amor, túmbate conmigo a recordarnos/ antes de querer olvidarnos para siempre”. Una energia poètica a ras de terra, on es despleguen veritats dubtoses i records que cremen; memòries a flor de pell i oblits conjugats en futur.


És fantàstic, en un any tan dur i carregat d’absències, poder compartir la poesia de Lena, Sara i Elvira. Els seus versos ens recorden que, malgrat tot, val la pena ser aquí: dempeus al llindar del 2017. Gràcies a les tres.        



Elvira Sastre


Lo imposible


De todas las formas de pedirte que te quedes,
a saber,
con los ojos abiertos, con un ramo
fresco en la mañana, con una frase a destiempo
que te convenza de que puedes sentarte al borde
de mis heridas sin miedo a hacerme daño,
es decir,
con la rodilla sobre el césped, la súplica en el dedo,
con la noche que se termina si no respondes a
mi urgencia, con esta valentía mía que promete
hacerte reina del castillo solo si te quedas,
solo si te pido que te quedes,
con esta soledad que se llena de tu nombre y me dibuja
cien pájaros en la espalda del color de tus ojos hierba,
de todas estas formas, amor mío,
de pedirte que te quedes conmigo
escojo el silencio
que es el único que sabe cómo pedirte
lo imposible.


Sara Búho


Pliegues


Quiero que tengas la luna un poco más cerca,
que dejes de notar la gravedad…

Quiero darte un beso en cada herida,
marino, salado, que escueza,
y de ese modo
no puedas nunca olvidarte de mí.

Quiero curarte el insomnio,
acunarte en mis ojeras,
hacerte cosquillas con las pestañas
y que algún día te hagas hueco en mis pliegues.

Quiero que seas tú toda nuestra vida,
apartarme el cabello blanco de los ojos
y seguir viéndote bailar con la misma
sonrisa de octubre y no otra…
 
Quiero ser pasado, presente y futuro
y navegar en tu percepción del tiempo;
quiero hacerme vieja anudada a tus entrañas,
y poco antes de morir,
tatuarme que eres el amor de mi vida.

Entrar a la ducha juntos con la piel ya arrugada
y sentir que hemos vivido,
que estamos vivos,
y que te quiero como te quería
cuando te empecé a querer.


Lena Carrilero


La penúltima


Estoy hecha de bares y de humo,

de la espuma de cerveza

que se te queda en los labios

al primer trago,

de fuego y de ceniza,

de huellas en la arena

que se ha llevado el mar

sin decir nada,

de resacas con nombre

y despertares con toda la cara de otra.


Estoy hecha de todas las ciudades

en las que no estuve,

de las que estuve y no me quedé,

de las personas donde quise quedarme

y decidieron irse,

de todo lo que nunca fue de mí

porque no hay quien me lo cuente,

del hoy por ti

y mañana por nosotros;

del viento que arrastra las hojas

hasta las ventanas

por las que se cuela el sol

una mañana de invierno

que invita a seguir en la cama

desnudando al tiempo.


Estoy hecha de las sobras

que alguien comió sin ganas

porque no quería tirar a la basura,

de canciones que no acabé

por miedo a que no dijeran nada

o a decir demasiadas cosas

que no quería escuchar.

Estoy deshecha como un puzzle

al que le falta la última pieza que casualmente

era la primera.


Estoy.

A veces entera, otras a medias,

hasta que me las rompen.


Pero siempre

estoy,

hecha de bares hasta que los cierran,

de humo hasta que se convierte en ceniza,

de la espuma de cerveza hasta que se acaba,


y pido otra. 








13/09/2016 - Amb poesia a les parets. Somnis de barri.


El text “Barcelona, construint esperança a peu de carrer” aplega escrits al blog entre 2010 i 2015. Però entre els materials de l’esperança hi havia també poesia. Al blog Utopies Quotidianes es van obrir unes quantes finestres. És una cartografia desordenada de 26 poetes (11 dones i 15 homes), amb el fil conductor de versos rebels que toquen de peus al somni; de peus a l’asfalt on neixen els somnis humils. Són gent que convoca la bellesa i la vida, treballa les paraules amb cura, i fa d’elles miralls de lluita i d’esperança. Escriuen versos de pluja, com plou a la ciutat; i fabriquen poemes amb gramàtica d’herois de barri, de malabaristes de la quotidianitat.


Es dibuixen mapes de trobada entre la poesia de l’experiència i la política del comú. La poesia com a arma carregada de present, de bellesa de balcó amb roba estesa. I la política que declina la revolució democràtica en els temps de la tendresa. La que no renúncia a la poesia en les parets, com a condició del dret a la ciutat. Si la solidaritat és la tendresa dels barris; la poesia és l’idioma que l’ha anat teixint, amb memòries de lluita i mel, amb paisatges de foc i esperança. 

  



30/05/2015 - Treballadores del vers. Marea poètica del Sud.
S’acaba d’editar el nou poemari d’Ángeles Mora, “Ficciones para una autobiografía”. Repassant els seus llibres, sorgeix una curiosa simetria temporal: el 2001 publicava “Contradicciones, pájaros” i el 2008 “Bajo la alfombra”. Cada set anys, doncs, apareix un recull de la poeta cordovesa. És un procés a foc lent, amb resultats d’una gran bellesa. Tenir entre els dits els versos nous d’Ángeles Mora és un plaer. I em fa gairebé inevitable pensar i rellegir els de Josefa Parra i Rosario Troncoso, dues poetes gaditanes que comparteixen una geografia creativa solcada per una mateixa llum. Ángeles, Pepa i Rosario són poesia en carn viva i són vent del sud a cada vers.
Ángeles Mora (1952)  viu a Granada, on va impregnar els seus versos dels codis de la poesia de l’experiència, la proposta que fa del poema territori de diàleg entre consciència personal i ètica col.lectiva, forjada a cops de quotidianitat. Avui presideix l’associació de dones i literatura “Verso Libre”. Josefa Parra (1965) és de Jerez i com ella mateixa diu (http://josefaparr9.wix.com/poeta) s’hi dedica “a la gestió cultural per mantenir el cos, i a escriure poemes per mantenir l’esperit. O algo así”. És sotsdirectora de la revista literària “Campo de Agramante”. Rosario Troncoso (1978) és de Cadis i dirigeix la revista cultural “El ático de los gatosTres dones nascudes en tres dècades diferents (amb la màgia d’una altra simetria temporal: cada tretze anys!) que són avui referents de força poètica, i de compromís amb l’entramat cultural d’Andalusia.
Ángeles Mora és poesia de la memòria, i dels desitjos i els somnis. Els seus poemaris són terrenys de joc entre la veritat i la ficció. Veritats petites i concretes, i ficcions per construir una memòria decent -ni maldita ni ensucrada- i un futur on la dignitat és el bescanvi de la utopia.  Pepa Parra és poesia d’imatges enlluernants, de metàfores teixides amb pols d’estrelles. I és alhora l’ancoratge del vers en llocs i calendaris precisos, allà on el poema esdevé experiència. Rosario Troncosa és pura marea poètica. Expressat en les seves pròpies paraules “Escribo para amar, para que me amen./ Para estar viva. Para negar la despedida de Dios./ Para atarme a la locura, por si la razón me encuentra (…)/ Para errar y deshacerme en cenizas./ Y resurgir en una vorágine de palabras en erupción”. Són tres meravelloses poetes, treballadores del vers. Referents d’honestedat creativa.   

Ángeles Mora

Buscábamos tal vez alguna excusa 
para salir sin fin, a corazón abierto, 
y respirar un aire de los dos conocido. 
Eran las noches largas, sin dormir, 
y las dulces farolas tiritaban 

en el amanecer. 
Aún guardabas aquel resplandor tibio 
debajo de la trenka, 
cruzando la ciudad como una estrella el cielo 
(un gato al verte formuló un deseo). 
Era el amanecer apenas vivo. 
Tú desaparecías algo antes que la luna, 
cuando el alba creciendo goteaba en los mapas. 
Eran las noches altas del amor 
y el futuro temblaba en nuestros labios, 
de pronto presentido... Eran las noches largas. 
Al fondo una mañana desnuda se tendía.

 

                 
Josefa Parra


Puedo pasar la vida
contando los exactos lunares de tu vientre,
siguiendo en el espejo tu mirada, ahuyentando
tus fantasmas; si quieres, siéndome un poco tú.
Puedo pasar la vida.
Pero vivir, amor, es mucho más que eso;
es crecer y dormir y envejecer contigo,
reñir y bromear, y no vernos a veces,
o vernos como extraños alguna madrugada.
Es la recia costumbre que de pronto fulgura
con una hermosa lumbre de pasión y demencia.


Rosario Troncoso

Un poema más.

Solitario acto de amor.

Bálsamo para el vacío.

Ráfaga de luz.

Deslumbramiento.

Vanidad.

Buscada tristeza.


Un llenar los huecos

de otros versos que volaron.

Aquelarre de sintagmas

borrachos de belleza.


Corte limpio en las venas

para desangrarse adrede.

Suicidio de atrezzo

Otro egoísmo.


Un poema más

es recoger cada recuerdo roto

de las cunetas del alma.


La inmortalidad perdida,

buscada, no encontrada.


Un poema más,

como todos los poemas,

tiene la piel del silencio

y tus ojos.












18/02/2015 - "Un poema que ponga en peligro la poesía"
El 1983 Luís García Montero, Álvaro Salvador i Javier Egea publiquen el manifest “Por otra sentimentalidad”. Marca un  punt d’inflexió respecte l’esgotament dels codis poètics precedents. I marca, sobretot, el punt de partida de la poesia de l’experiència. Es tracta d’una proposta que situa la vida quotidiana com a teixit del poema. Versos que relaten vivències personals i col.lectives per mitjà de la metàfora intel.ligible.  Poemes que forgen espais tangibles de diàleg entre consciència personal i compromís comunitari. Al llarg dels anys 80 i 90, Felipe Benítez Reyes, Carlos Marzal o Ángeles Mora, entre d’altres, van omplint de matisos i nous plecs la proposta de l’altra sentimentalitat. El tombant de mil.leni fixa nous registres. La poesia de, per exemple, Isabel Pérez Montalbán, Pablo García Casado o Vicente Gallego, sense trencar amb la gramàtica de l’experiència, incorpora noves mirades en la fascinant interacció poètica entre la subjectivitat i l’etica del nosaltres.

I a cavall entre ambdues generacions, emergeix amb molta força Benjamín Prado. Ha escrit més novel.la, assaig i relats que poesia, sí; però és per damunt de tot un poeta excepcional. Publica quatre reculls entre 1986 i 1995. I retorna anys després amb els poemaris: “Iceberg” (2002) i “Marea Humana” (2006). A “Iceberg hi ha un poema que conté quatre versos memorables mi amor/ mi camarada/ las dunas son los sueños de la arena/ como tu eres el mío/...  En ells s’expressa amb tota intensitat l’entramat poètic de Prado: l’amor com una forma de vincular felicitat personal i fraternitat col.lectiva; la combinació d’una narrativa directa, i de metàfores amb pinzellades de misteri.


S’ha fet esperar, però ha valgut la pena. A principis d’enguany, Benjamín Prado publica “Ya no es tarde”, on esclata serenament el millor de la seva poesia; un llibre cridat a esdevenir referent de la nova sentimentalitat de l’experiència. Hi ha al nou recull tres fils que s’entrellacen per forjar territoris poètics on viure, estimar i combatre les injustícies. Paraules com a mapes des d’on reinventar la vida; com a idioma des d’on reescriure l’amor; com a pancarta des d’on proclamar l’esperança. L’aposta es presenta nítida al poema d’obertura (“Un poema que ponga en peligro la poesía/ Un poema que sea capaz de repetir/ justícia y corazón/ libertad/ y alegria). I a partir d’aquí, tot. L’espiral de confiança vital (“Nunca es tarde para empezar de cero/ para quemar los barcos/ para beber de ese agua que no ibas a beber”), d’experiència d’amor (“Pero sabe/ que todos los poemas del mundo/ caben en mi maleta cuando la hacen sus manos”) i de pràctica de dignitat (“leerlos fue soñar con un idioma/ sin la palabra usura/ sin miseria, injusticia, desigualdad, prohibido/ sin palabras que fuesen el veneno en el agua/ y la sal en la herida”). 

Us deixo 3 poemes de B. Prado. El primer de "Iceberg". Els altres dos de "Ya no es tarde"


Una noche con Ángel González


Me enseñó que la suma de las huellas
no equivale a la nieve;
que en el ojo cerrado comienza lo invisible
como la sed se inicia en el vaso vacío.
Eso es lo que decía Ángel González:
busca la claridad
y comprende lo oscuro.


Me enseñó que un poema es un acuario
con peces de verdad y agua inventada;
que el hielo se deshace
lo mismo que se vuela una paloma;
que el hielo se deshace
lo mismo que se vuela una paloma;
que el muro en construcción ya contiene sus ruinas.

Eso es lo que me dijo:

todo acaba
y un hombre nunca sabe qué pasado le espera.


Yo cambié para oírle,
como cambian los ojos de quien mira las dunas.
Y a su lado,
cada uno
continuó viviendo con su corazón verde
o su corazón rojo,
igual que un árbol con una sola manzana.


Tablón de anuncios


Ya sé que éste es un libro que habla de ti y de mi;

que aquí no hay sitio

para la usura,

el hambre,

los deshaucios,

el miedo,

que ser feliz no es cerrar los ojos

ni las sábanas son lo opuesto a las banderas.


Pero mira esa gente sin trabajo,

el dolor,

la injusticia,

las guerras,

el expolio,

la opresión,

el cinismo,

los pactos de silencio...

Mira cómo funciona

el negocio de la desigualdad:

para que sigan llenas algunas cajas fuertes,

tiene que haber millones de neveras vacías.


Ya sé que este es un libro de amor,

pero sus páginas

están abiertas para los que sufren,

para los ilegales,

para los desterrados,

para esos cuyo único problema

es que no tienen nada que sumar.


Les ofrezco mi voz para que nunca olviden

que ningún muro se alza ni se derriba sólo,

que juntar los pedazos de las promesas rotas

no les va a rescatar de la mentira.


Aquí tienen mis manos.


Si la verdad quisiera ser contada

pongo este poema a su disposición.


Los camaradas


Uno no tiene nada més que contar

y eso

es todo lo que el otro necesita saber.


Han aprendido

que no hay nada más dulce que la sal de las lágrimas

de aquel que llora sobre tus heridas.


Saben que mentir hace que la verdad nos duela;

que el modo más humano de buscar el calor

es abrazarse a otro que también tiene frío.


Saben que las mejores compañías

son las que han entendido cuándo dejarnos solos;

que el amor no se pierde porque desaparezca

sino porque se deja de buscar.


Si alguna vez discuten, no olvidan que el silencio

siempre es mejor que aquello que no quieres decir;

que quien cierra la mano ahoga su destino

y el que abre una puerta

detiene al que la quiere cerrar.


Saben prestarse ayuda,

darse sombra uno al otro cuando la vida quema.

Se respaldan,

se cuidan,

se defienden…

y lo mismo que toda sed es una metáfora

del desierto,

sus vidas son iguales

al azar y los dados,

el odio y las fronteras

o el tiempo y el olvido:

son lo que no se puede separar.


Saben que lo que une a dos personas

nunca es lo que comparten,

sino eso

por lo que luchan juntos todavía.



Son ellos. Son así: los camaradas


31/08/2014 - "...todo lo que la poesía aún no ha escrito" (Elvira Sastre)

L’estiu ens regala temps per llegir. Solen ser llibres que tenim pendents i esperem les vacances per submergir-nos en ells amb tranquilitat. Però de vegades es produeix una trobada inesperada… i un capvespre qualsevol ens juga -des de la platja de l’atzar- una bona passada.  Ja ho deia Cortázar : No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, los verdaderos”. Sí, aquest agost he tingut una trobada -casual i a deshora- amb els dos poemaris d’Elvira Sastre, i els he llegit d’amagat, a la cara clandestina de l’estiu.    

Elvira Sastre és una poeta de 22 anys nascuda a Segovia i que viu a Madrid. El primer llibre, “Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo” va ser publicat a finals de l’any passat. Aquest estiu n’ha publicat el segon, “Baluarte”. Són un conjunt de poemes que despleguen vida, coratge, tendresa i força damunt la pell nua de cada vers. Benjamín Prado ho diu sense concessions: “sus poemas son desafiantes, llenos de bombillas rotas que, sin embargo, aún siguen encedidas en la oscuridad. Son como las cartas de los magos: hace un segundo estaban encima de la mesa y de pronto aparecen en el bolsillo de tu camisa, justo sobre el corazón”. I diu d’Elvira Sastre: “no es difícil imaginársela con una rosa en la mano y un cuchillo entre los dientes, ni tampoco al contrario (…) con sus poemas ha empezado otra cosa, si no se paran y la escuchan, se quedaran atrás”. Exacte, impossible dir-ho millor. La poesia d’Elvira Sastre connecta d’alguna manera amb els poetes de l’experiència, però és una altra cosa. És com la dimensió poètica, emocional, del canvi d’època que vivim.


Escriu David Eloy que “un poema lo es/ si se parece a la vida”. I la vida aquest estiu ha estat també rematadament prosaica. Ha pres la forma, per exemple, d’un barri popular, la Barceloneta, on la seva gent s’ha rebel.lat en defensa del més bàsic: el dret al propi barri enfront el desmantellament especulatiu de la convivència. I ens espera una tardor intensa, intensament prosaica. A Barcelona seguirem treballant en la construcció de l’alternativa, des de la confluència de totes les seves mirades. A Catalunya haurem de treballar per fer possible l’exercici del dret a decidir. Haurem de lluitar, arreu, per més democràcia i per més dignitat. No seran mals temps per la lírica… si s’assembla a la vida.

Us deixo dos poemes d’Elvira Sastre, ‘La distancia’ i ‘Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito’.Aquí va també un enllaç on ella mateixa diu aquest segon poema.


La distancia

Estoy enamorada de la distancia.

La que hay, por ejemplo,
de tu hueco a mi peso,
del mar de tu ojo
al edificio en ruinas del mío.

La distancia
que me hace reconocerte en la rutina
y sacude brava mi recuerdo
-esa mirada oculta en el aire-
cuando te escondes.

La distancia
sencilla
que hay de tu habitación al salón
o la distancia
compleja
que se asienta paralela a nuestros caminos.

La distancia
que inunda mi espacio a tu lado
y llena mis manos de una paciencia nerviosa
que atajo
con la luz apagada.

La distancia
que arropa mi alma
cuando te amo lento y despacio y caes rendida
como un pájaro que por fin
llega a su destino y baja las alas
y cierra los ojos.
Esa distancia
que me permite alejarme
y llenarme los ojos
cuando eres tú y no otra tú
quien duerme a mi lado
cierta y edificada como la palma de una mano,
desnuda y enamorada como una hoja en blanco.

Estoy enamorada de la distancia,
cuando vuelves,
y agradezco al tiempo
haberla puesto entre nosotras
para vernos rebatirla con ansia,
eliminarla con un roce,
volverla pasado sin lugar en la memoria,
como si la distancia fuera un bulevar sin oxígeno
roto
sin balcones donde disculparse
a voces
ni bancos
en los que abrazarse hasta que el pecho
se calme
ni semáforos
en los que esperar posada
en tus labios.

La distancia que nos aleja
y acerca
como un yo-(tú-)yo.

Esa distancia
en la que cabe
un infinito entero de música
inventada
y palabras incompletas
que solo cobran sentido
cuando desaparece.



Quiero hacer contigo todo lo que la poesía aún no ha escrito

Cualquiera diría al verte
que los catastrofistas fallaron:
no era el fin del mundo lo que venía,
eras tú.

Te veo venir por el pasillo
como quien camina dos centímetros por encima del aire
pensando que nadie le ve.
Entras en mi casa
-en mi vida-
con las cartas y el ombligo boca arriba,
con los brazos abiertos
como si esta noche
me ofrecieras barra libre de poesía en tu pecho,
con las manos tan llenas de tanto
que me haces sentir que es el mundo el que me toca
y no la chica más guapa del barrio.

Te sientas
y lo primero que haces es avisarme:
No llevo ropa interior
pero a mi piel le viste una armadura.
Te miro
y te contesto:
Me gustan tanto los hoy
como miedo me dan los mañana.

Y yo sonrío
y te beso la espalda
y te empaño los párpados
y tu escudo termina donde terminan las protecciones:
arrugado en el cubo de la basura.
Y tú sonríes
y descubres el hormigueo de mi espalda
y me dices que una vida sin valentía
es un infinito camino de vuelta,
y mi miedo se quita las bragas
y se lanza a bailar con todos los semáforos en rojo.

Beso
uno a uno
todos los segundos que te quedas en mi cama
para tener al reloj de nuestra parte;
hacemos de las despedidas
media vuelta al mundo
para que aunque tardemos
queramos volver;
entras y sales siendo cualquiera
pero por dentro eres la única;
te gusta mi libertad
y a mí me gusta sentirme libre a tu lado;
me gusta tu verdad
y a ti te gusta volverte cierta a mi lado.

Tienes el pelo más bonito del mundo
para colgarme de él hasta el invierno que viene;
gastas unos ojos que hablan mejor que tu boca
y una boca que me mira mejor que tus ojos;
guardas un despertar que alumbra las paredes
antes que la propia luz del sol;
posees una risa capaz de rescatar al país
y la mirada de los que saben soñar con los ojos abiertos.

Y de repente pasa,
sin esperarlo ha pasado.
No te has ido y ya te echo de menos,
te acabo de besar
y mi saliva se multiplica queriendo más,
cruzas la puerta
y ya me relamo los dedos para guardarte,
paseo por Madrid
y te quiero conmigo en cada esquina.

Si la palabra es acción
entonces ven a contarme el amor,
que quiero hacer contigo
todo lo que la poesía aún no ha escrito
.




06/07/2014 - D'Oliva a Managua. Poesia sota la pell.



Àngels Gregori és una jove poeta d’Oliva (La Safor) que viu a Barcelona. Gioconda Belli és una poeta nicaragüenca, referent de la cultura d’aquell país des de fa molts anys. Dues dones que escriuen poesia, que ho fan des d’entorns llunyans i des de moments vitals diferents, però amb una mateixa conjunció de força i de tendresa. Amb una poesia tangible, arrelada en geografies; amb una poesia que traça itineraris de memoria; amb una poesia emocional construida des de la condició de dones rebels.


Àngels Gregori va publicar el seu primer poemari, “Bambolines”, el 2003, any que s’instal.là a Barcelona per començar la universitat. El 2004 va crear el Festival Internacional de Poesia d’Oliva, que des de llavors dirigeix. Barcelona i Oliva configuren un eix poètic de memòries i projectes que dialoguen obertament: “al poble es va quedar la il.lusió/ la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar/… i ara que vaig i vinc/ i torne i revinc i retorne/… pense que Barcelona, per a mi/ és una cosa molt important:/ és saber que sempre puc tornar a Oliva”. El 2007 publicà “El llibre de les bràndalies” -paraula que ella mateixa inventa a l’últim poema de Bambolines- un recull ple d’energia i rauxa que li val el Premi Ausiàs March de poesia de Gandia. Tres anys després, Àngels Gregori torna amb “New York, Nabokov i Bicicletes” i el 2013 rep el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb “Quan érem divendres”. Aquests dos poemaris marquen un gir cap al tractament poètic de la memoria, en forma d’un espai dialèctic on s’esbalcen records i oblits. Emergeix una aposta formal audaç combinada amb esclats de gran lirisme: “Li he comprat totes les hores al rellotge/ per poder passar aquesta nit amb tu”. Emergeix també Nova York. La ciutat s’instal.la a la retina poètica de l’autora, proporciona una gramàtica per viure i escriure: la ciutat real i també la metàfora d’una realitat líquida; la que regala imatges potents i també recursos literaris a ser emprats amb atreviment. La ciutat on conflueixen registres reflexius i emotius per parlar de l’amor, per recordar i enyorar. 


Quan Gioconda Belli començà a escriure poesia, cap el 1970, era ja una jove militant del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), intensament compromesa en la lluita armada contra la dictadura somocista. Al llarg d’aquells anys, abans del triomf popular del 1979, Gioconda irromp en l’escenari de l’activisme revolucionari amb una proposta poètica carregada de sensualitat i feminisme: una sacsejada ètica i estètica en un temps i un país volcànic. El 1978 li atorguen el premi Casa de las Américas pel poemari “Linea de fuego”. La dècada dels 80 és la de la construcció d’un país digne i respectat, i Gioconda participa des de llocs d’alta responsabilitat política. No deixa de teixir aliances entre lirisme, feminisme i revolució, i publica, entre d’altres, dos poemaris emblemàtics: “Amor Insurrecto" y "De la costilla de Eva". Dels anys 90 ençà, Gioconda Belli es volca a la novel.la, on destaca una veritable joia, “El país bajo mi piel” (2001) un relat alhora intimista, polític i valent sobre la Nicaragua viscuda. Recentment, elabora una meravellosa antologia poètica personal, “Escándalo de miel” (2011) (“pienso que juntaré mis poemas/agarradoscomounafilade huracanes/ y haré un libro desafiante y bello para vos”) on queda palès el fil poètic d’una recerca constant: la de la llibertat i el plaer personal, emmig d’un compromís col.lectiu intens, i des de la lògica rupturista de les dones.


Poemes d’Àngels Gregori
Els ànecs de Central Park


Ahir, mentre em preguntaves

on van a parar els records quan s’obliden,

pensava en començar aquest poema.

I m’hauria agradat dir-te, per exemple,

que als records els passa el mateix

que als ànecs amb el llac del Central Park

quan ve l’hivern i es gela l’aigua,

que se’n van a un altre lloc per sobreviure.

M’hauria agradat dir-te això:

que, ara que és hivern a la teua memòria,

t’he guardat els records

en un lloc prop del mar, esperant-te.


Quan érem divendres


Recordaves les dates d’algunes guerres

i et preguntaves com juntar el buit i el dolor

mentre netejaves el peix fresc a la cuina.

I pensaves quina seria la ciutat

que avui la pluja triaria per quedar-se.

Caminar per una ciutat quan plou

és com passejar-la nua,

m’havies escrit en un missatge.

I jo recordava tots els cels de les pluges

sota les tardes de totes les ciutats,

agafada de tu, com quan érem divendres.


Conversa telefònica


L’últim dia que ens vam trucar

et vaig llegir un poema d’aquell poeta serbi,

Charles Simic, que viu a Nova York.

Parlava de la soledat que sent un cambrer

quan al bar totes les taules estan buides.

Sovint pense en aquell cambrer.

L’imagine recolzat al final de la barra

esperant l’entrada d’uns clients

com cada dia espere jo, al final de la tarda,

inventar un motiu per trucar-te

i poder sentir la teva veu.


Poemes de Giconda Belli

Ternura de los pueblos


Yo te decía que la solidaridad

es la ternura de los pueblos.

Te lo decía después del triunfo,

después que pasamos los tiempos duros

de batallas y llantos;

ahora mientras recuerdo cosas que pasaron allá afuera,

cuando todo era soñar y soñar, despiertos y dormidos,

sin cansarnos nunca de ponerle argamasa al sueño

hasta que dejó de serlo,

hasta que vimos las banderas rojinegras -de verdad-

ondeando sobre las casas, las casitas, las chozas,

los árboles del camino,

y pensamos en todo lo que nos tocó vivir

y era como un gran rompecabezas de rabia y fuego

y sangre y esperanza…


Como Tinaja


En los días buenos,

de lluvia,

los días en que nos quisimos

totalmente,

en que nos fuimos abriendo

el uno al otro

como cuevas secretas;

en esos días, amor,

mi cuerpo como tinaja

recogió toda el agua tierna

que derramaste sobre mí

y ahora,

en estos días secos

en que tu ausencia duele

y agrieta la piel,

el agua sale de mis ojos

llena de tu recuerdo

a refrescar la aridez de mi cuerpo

tan vacío y tan lleno de vos.


Invocación a la sonrisa


Dame la ternura desde el sueño,

dame esa lenta caricia de tu mano.


Yo te daré pájaros

que cantarán tu nombre

desde lo más alto de los árboles.

Te dré piñas, zapotes, nísperos,

enredaré maizales en tu pelo.


Yo invocaré los dioses de nuestros antepasados

para que caigan tormentas,

para que miedosos y cogidos de la mano,

miremos la furia del rayo y del relámpago.

Yo tejeré ilusiones con ramitas y hierbas,

tocaré las rocas para que brote agua y nos bañemos,

yo te haré poemas, cantos, mi amor,

cuando corras las cortinas del sueño.



10/02/2014 - Obligaremos al futuro, a volver otra vez (Gelman)

Fa unes setmanes va morir Juan Gelman als 83 anys. Poeta i referent de dignitat a l’esquinçada Argentina de les últimes dècades.  Entre Chacarita i Palermo, al centre de Buenos Aires, es troba el barri porteño de Villa Crespo. Allà va néixer Paquita Bernardo, la primera dona bandoneonista, i Osvaldo Pugliese el gran pianista de tangos. Allà va néixer també Gelman. I des del 2003, al Centre Cultural d’Atlanta, l’equip de futbol, obre cada dia la Biblioteca Juan Gelman; segons el poeta, el reconeixement més important de la seva vida. Gelman és Premi Cervantes, el màxim guardó de les lletres castellanes; però és, molt abans, futbol de barri: “jugábamos a la pelota en la calle, valía 20 centavos cuando era de goma, eso si teníamos la suerte de poder comprarla. Si no, era de papel y de cuerdas. En mi barrio, Villa Crespo había dos clubes y dos hinchadas: Chacarita Juniors y Atlanta, y yo todavía soy de Atlanta”. Avui Atlanta lidera la Primera B, i la cultura comunitària i futbolera d’esquerres segueix ben present a la Bohemia, la cancha de Atlanta, ben a prop de la biblioteca Juan Gelman. Allà on va dir: “cómo voy a ganar el Nobel si soy bohemio?”.

Gelman no va guanyar el Nobel, tampoc no el va disputar. La seva poesia ha estat qualificada “d’expressionisme del compromís i del dolor”, una poesia que reflecteix les claus principals del seu temps i la seva geografia vital, intensa i trencada. Un viatge que s’inicia el 1955 quan Gelman -amb altres joves poetes- crea a Buenos Aires el grup literari El Pan Duro, on defensa un discurs poètic vinculat a l’acció política, teixit per un llenguatge col.loquial, urbà i revolucionari... “la poesía es un artículo de primera necesidad como el pan y el fusil, una poesía en armas”. I un viatge que culmina amb els seus poemaris del segle XXI,  on cristal.litzen la memòria i el dolor: “el dolor se parece a mi país”, però també la reconstrucció ètica de la possibilitat d’un futur que valgui la pena “obligaremos al futuro/ a volver otra vez”.

Són gairebé 60 anys de poesia radical, dolguda; i també de reconstrucció i esperança. Un temps travessat per uns fets que Gelman ha portat tatuats a la mirada i a l’ànima; a cada vers. L’any 1975, Montoneros envia Gelman a Europa per eixamplar els suports a la seva lluita. El cop del 76 l’agafa a Roma i ja no pot tornar a Argentina. L’agost d’aquell any la dictadura militar segrestà la seva filla Nora (19), el seu fill Marcelo (20) i la companya d’aquest, Claudia (embarassada de 7 mesos). Els desapareixen. Gelman torna a Argentina des de l’exili el 1988, poc després s’identifiquen les restes mortals de Marcelo. El 1998 Gelman descobreix que Claudia –abans de ser assassinada- havia parit una nena a l’Hospital Militar de Montevideo. El 2000, finalment, el poeta es reuneix amb la seva neta Macarena que descobreix la veritat de la seva història i de la seva família biològica. Macarena Gelman és avui una activista dels drets humans.    

Futbol de barri, Buenos Aires, revolució, molt dolor, retrobament, fils d’esperança... un entramat vital que se’n va; però també un entramat de memòria que es queda a cada paraula, a cada vers de Juan Gelman... I a la Bohemia, i a una biblioteca de Villa Crespo, i a la mirada lluitadora de Macarena.   

Us deixo tres escrits de Gelman. La “Carta abierta a mi nieto” escrita el 1995 quan encara no sabia de l’existència de Macarena; el poema “Mi Buenos Aires querido”; i un fragment de la seva intervenció en l’acte del Premi Cervantes, on fa una defensa aferrissada de la memòria com a únic camí “per construir una consciència sòlida que obri les portes del futur”.

Carta abierta a mi nieto
Me resulta muy extraño hablarte de mis hijos como tus padres que no fueron. No sé si sos varón o mujer. Sé que naciste. Ahora tenés casi la edad de tus padres cuando los mataron y pronto serás mayor que ellos. Ellos se quedaron en los 20 años para siempre. Soñaban mucho con vos y con un mundo más habitable para vos. Me gustaría hablarte de ellos y que me hables de vos. Para reconocer en vos a mi hijo y para que reconozcas en mí lo que de tu padre tengo: los dos somos huérfanos de él. Para reparar de algún modo ese corte brutal o silencio que en la carne de la familia perpetró la dictadura militar. Para darte tu historia, no para apartarte de lo que no te quieras apartar. Ya sos grande, dije.

Mi Buenos Aires querido
Sentado al borde de una silla desfondada,
mareado, enfermo, casi vivo,
escribo versos previamente llorados
por la ciudad donde nací.
Hay que atraparlos, también aquí
nacieron hijos dulces míos
que entre tanto castigo te endulzan bellamente.
Hay que aprender a resistir.
Ni a irse ni a quedarse,
a resistir,
aunque es seguro
que habrá más penas y olvido.

Pero ahí está la poesía: de pie contra la muerte.

Hay recuerdos que no necesitan ser llamados y siempre están ahí y muestran su rostro sin descanso. Es el rostro de los seres amados que las dictaduras militares desaparecieron. Pesan en el interior de cada familiar, de cada amigo, de cada compañero de trabajo. La nuestra es la verdad del sufrimiento. La de los asesinos, la cobardía del silencio. Las heridas aún no están cerradas. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular. La memoria histórica es el único camino para construir una conciencia sólida que abra las puertas al futuro 

23/11/2013 - Martí i Pol, poesia del poble

         La Blava, fàbrica de Roda de Ter on va treballar Martí i Pol

Miquel Martí i Pol ha estat sens dubte el poeta del poble. Avui, a 10 anys de la seva mort, la seva poesia continua essent un gran patrimoni popular. Poesia cívica, de classe, nacional, ètica. Dos apunts. El primer em porta a finals dels anys 70 i principis dels 80. Temps, per mi, d’adolescència: de descoberta, d’amor i lluita. Anys inexplicables sense “Estimada Marta”, sense “La fàbrica” o sense “L’àmbit de tots els àmbits”. Recordo tardes d’Institut i de mani; d’activisme i de complicitats, tot sovint travessades per versos del poeta de Roda, que posaven paraules i emotivitat a allò que fèiem. Recordo també un disc de Ramon Muntaner, “Presagi”, amb cançons basades en poemes de Martí i Pol. Versos i músiques que dibuixaven la banda sonora de molts capvespres d’amistat. Amb un “Si fossis terra” inoblidable, que us deixo al calaix de música del Bloc. I un segon apunt, molt més recent. Martí i Pol va fer de la seva poesia un terreny de diàleg moral amb la seva condició física, amb el desenvolupament de l’esclerosi múltiple. La seva creixent fragilitat s’anava convertint en força poètica. Sense defugir la fragilitat. Fent-la el terreny d’una renovada aposta vital, fins els seus últims poemes. Al “Llibre de les solituds” i a “Després de tot” s’hi expressa amb un grau de nuesa formal i de bellesa extraordinari: “ho deixo tot, però estreno claror”, “m’enriqueixo de mi mateix i del que no viuré”, “després de tot, encara queda espai per repensar la vida”. I espai de vida per rellegir Martí i Pol.
       

Si els anys viscuts t'aquieten el gest
o llegint aquests mots sents una vaga
malenconia que no saps d'on ve,
tal volta ets en camí de fer de cada
silenci un arbre ple de melodies
i de cada neguit una esperança.
Sigues tenaç, que la lluita és molt dura.

Terra -no somnis- i també
mar immensa: coses tangibles.
Deixa que el vell prodigi
de viure es realitzi cada dia
tan plenament en tu
que ets sentis sempre
generosament nova, dignament lliure.
A cau d'orella repetim les mateixes
clares paraules. Torna la vida
i torna la dignitat, la força.

Reconduïm-la a poc a poc la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm-la la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


11/11/2013 - ... la Internacional i tú



"A mí,
en esta historia
ya sólo me importan tres cosas,
las enumeraré sin  ingún orden:
las Soledades de Góngora,
la Internacional
y tú". 

(Javier Egea)









El 1983, fa ara 30 anys, tres poetes de Granada publiquen un Manifest que titulen “Por otra sentimentalidad”. La proposta formalitza el punt de partida de la poesia de l’experiència, l’alternativa que situa la quotidianitat com a matèria primera del vers. Sense hermetismes i com a proposta de diàleg, la poesia de l’experiència esdevé alhora una pràctica de subjectivitat i de compromís amb l’entorn: l’espai de les interrelacions, en clau lírica, entre identitat personal i vinculacions socials. El poema és un terreny moral, en tant que exercici de reflexivitat, de valoració personal de les experiències. Aquestes, a més, es donen en un temps i un espai socialment compartit, i situen la poesia, també, en el terreny del compromís social.
Luís García Montero, Álvaro Salvador i Javier Egea van ser els tres signants del Manifest. Els dos primers segueixen avui escrivint i publicant. Javier Egea es va suïcidar el 1999. A diferència dels seus dos companys, Egea va publicar poc (6 poemaris) i va ser relegat per la majoria de les antologies i reculls del seu temps. Tanmateix es tracta d’un poeta excepcional. Recentment, Bartleby ha apostat per fer-li justícia i ha editat en dos commovedors volums la seva poesia completa.  
Sense desvincular-se de les claus quotidianes, urbanes i emocionals de la poesia de l’experiència, els versos de Javier Egea registren, amb intensitat, el territori de les rebel.lies. Perfilen una geografia creativa on es creuen la bellesa amb els significats emancipatoris: pràctiques poètiques socialment combatives. A mi m’agrada pensar que existeix, també una política de l’experiència. La que situa les persones i els seus entorns de quotidinaitat com els únics marcs tangibles per la revolució. La que declina els temps de les emocions i la tendresa. La política transformadora des d’una altra sentimentalitat necessària. La que s’expressa, entre síl.laba i síl.laba, a la poesia de Javier Egea.
Potser per això, el poeta de Granada ha estat injustament exclòs pels qui han generat l’imaginari poètic dominant. Potser per això, també, la seva poesia és avui –parafrasejant Celaya- una arma carregada de present. Javier Egea va optar per deixar de viure. Ara el recordem i el llegim amb unes ganes terribles de viure. De canviar la vida. De sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un els seus poemes contra la lletjor de totes les injustícies. 

Te escribo nuevamente desde un día
de esos en que nos puede el sentimiento…
y comprenderás este bello recurso de contarte la vida,
poblando de historia y de sueños
las hojas tibias de la tarde
que tanto me recuerdan tus labios, tus banderas

volverá el amor a sorprendernos con su mano abierta,
a dejar en la playa de tu mirada,
como alga de plata que reposa,
la fruta roja y brillante del deseo

por eso he de decirte –aunque sea por escrito-
que está la noche abierta para ti,
que te esperan los libros, el té, las dudas,
la pequeña verdad
que no se tiene en pie sin tus palabras.

Hay cosas en la vida tan fuertes… Yo no sé !
y poemas que se escriben…

y te da por pensar que es posible,
cuando toda la historia apenas si consiste
en decirnos que sí, que nos amamos.

(Javier Egea)


31/07/2013 - Aunque cueste la noche
 
A l’últim post sobre poesia parlava del diàleg intergeneracional entre dones poetes dels Països Catalans, arrel de la publicació de “Donzelles de l’any 2000” (Ed. Mediterrània). Lluny d’aquí, banyada per una altra mar, la ciutat de Lima ha estat i és un espai literari inesgotable. També de dones poetes. De dones poetes que van forjant els nòduls creatius d’una xarxa teixida amb paraules que travessen el temps. Són moltes; d’entre elles, per mi, dues necessàries.
 
Blanca Varela (1926) va morir fa tres anys. És la veu poètica femenina més rellevant de Lima al llarg de la segona meitat del segle XX (“brota en el polvo gris de Lima la baya cargada de ira”). Andrea Cabel (1982) és una jove poetessa d’aquella ciutat que acull el llegat de la força i la capacitat de colpejar silencis. Blanca Varela publica la seva darrera antologia el 2007; el mateix any que Andrea Cabel el seu primer llibre. L’últim recull de Blanca Varela porta gravat en el seu títol “Aunque cueste la noche” l’essència de la seva poètica: “Golpe contra todo, contra sí mismo./ Hacer la luz aunque cueste la noche”. Andrea Cabel, al seu poemari “Las falsas actitudes del agua”, escriu: Tras mayo, llega febrero ahogado, asilándose en tu garganta,/ sabiendo desde antes/ que tu mundo era de vidrio,/ sedimentado en fuerza y sueño”. Versos escrits amb més de 40 anys de distància, però amb capacitat idèntica d’esberlar silencis i nits; de construir, entre mot i mot, crits i ruptures. Poesia molt intensa, amb aquella intensitat ancestral de les dones, arrelada en el creuament emocional de les dimensions existencial i social; en el diàleg permanent entre la vida, la sentimentalitat i la realitat col.lectiva.

La poesia de Blanca Varela és una proposta molt treballada d’austeritat verbal, un cert manifest contra la retòrica: “recortarse las uñas, el pelo, los deseos/ aprender a pensar en lo pequeño/ y en lo inmenso/ en las estrellas más lejanas e inmóviles/ en el cielo manchado como un animal que huye”. Pinzellades que deixen constància del que és essencial: l’absència d’un déu sempre en minúscula, la insubornable relació amb la realitat:No he buscado otra hora, ni otro día, ni otro dios que tu./(...)Buscar tu sombra, reconocerte tras una ventana,/ mancha de sol, sombra de lluvia/, en cualquier calle del mundo”. La poesia d’Andrea Cabel és esquinçada, una invitació a creuar absències i plaers, des d’un llenguatge brillant, sensual, que no cessa d’explorar noves formes més enllà de les convencions del poema. És quotidianitat trencada escrita des de les perifèries de la vida i la ciutat: El paraíso,/ una isla de tierra roja abierta en dos que mira el agua salada./(...)y el mundo es esta tarde que combate,/ que sólo mide desde este corazón,/ el cansancio que trae la sed. Com diu Raúl Zurita: “Andrea Cabel viene a confirmar de manera sobresaliente el hecho de que la poesia en nuestros paises pobres, arrasados de injusticias, continúa profundamente viva, como vanguardia de todas las escrituras”. Andrea Cabel ve a acreditar, d’alguna manera, la continuïtat del testimoni poètic de Blanca Varela.   

Aquí us deixeu un (molt) petit tast.
I amb els poemes, el desig d’un bon estiu. 

Blanca Varela

 Puedes contarme cualquier cosa,
creer no es importante,
lo que importa es que el aire mueva tus labios
o que tus labios muevan el aire,
que fabules tu historia tu cuerpo
a toda hora sin tregua
como una llama que a nada se parece
sino a una llama.

Strip Tease

Quítate el sombrero
si lo tienes,
quítate el pelo
que te abandona,
quítate la piel
las tripas, los ojos
y ponte un alma
si la encuentras

Andrea Cabel

tres ese vacío infinito que colgaba por la ventana, /
encontre tus ojos.

los encontre verdes y sin fondo./ estaban ahí,/ con el vértigo
imposible. con las ganas maltrechas./ yo los miré,/ adorando la
ventana, queriendo irme con ella.

yo me acuerdo mucho de ti,/ aunque ahora seamos tan distintas.
recuerdo las noches,/ tú llamabas y yo salía corriendo,/
con el corazón en las manos./
tú te colgabas de mi brazo y no decías nada.

me recordabas a la ventana,/ al verde cansado que se arrulla solo./
luego, te embarcaba y te rezaba hasta el día siguiente.

los días pasaron y tuve que irme./
las charlas en las bancas frías de la noche
tardaron demasiado en salir de aquí./ cada columna de humo
se convirtió en una razón més para dejarte libre.
sola

06/05/2013 - Diàleg de dones poetes en el temps

A Na Maria Antònia Salvà se la considera la primera dona poeta moderna en català. Aquesta escriptora mallorquina (1869-1958) va publicar un petit poema, l’any 1934, que va titular A les donzelles de l’any 2000, i arrenca així: “oh vosaltres pressentides flors d’amor i gentilesa/ que viureu quan mon amor s’haurà fet esborradís...” . Avui Donzelles de l’any 2000 és el títol d’una altra petita joia, aquesta vegada en forma d’antologia poètica: un llibre editat per Mediterrània i coordinat per Noèlia Díaz i Sandra Roig. El llibre és una antologia de dones poetes dels Països Catalans: 27 poetes de 6 territoris diferents, nascudes al llarg dels anys 70 i principis dels 80. Poesia de dones, diàleg entre generacions i unitat de la llengua, probablement els tres valors que fan de Donzelles… una aportació extraordinària.

L’any 1999, Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló, entre d’altres, van publicar l’antologia Paisatge emergent: 30 poetes catalanes del segle XX. El llibre va fixar la trajectòria d’un segle de mirades literàries femenines, i és avui el referent de la poesia femenina del segle passat. Donzelles de l’any 2000 és una nova baula en la cadena intergeneracional de la poesia escrita per dones. La Montserrat Abelló –probablement la poeta més rellevant en català del segle XX-  fa el pròleg; altres poetes referents de finals del segle XX, com Josefa Contijoch, Susanna Rafart, Anna Montero o Maria Josep Escrivà, escriuen les introduccions a cada grup de poetes ordenades per territoris. D’entre les 27 joves poetes aplegades a l’antologia n’hi ha de consolidades i d’altres inèdites. Un diàleg de dones poetes en el temps, que va trenant un paisatge poètic ric i ple de matisos. És el feminisme poètic de la diferència, la veu de les dones com a aportació pròpia, des d’una mirada particular al món i des d’una expressió literària molt treballada. La poesia de les dones com a territori de la llibertat. La poesia amb tots els accents del català com a reivindicació d’una llengua avui sotmesa a polítiques hostils al País Valencià i a les Illes Balears. Un plaer literari, un bocí de compromís.  
Us deixo aquí tres de les poesies del llibre: “Tendresa” de la Rosa Comes, de Tarragona; “Versant” de la valenciana Joana Navarro; i “Llegeix-me el cos” de la mallorquina M.Antònia Massanet.           

Tendresa


Tens el nom de la tendresa i del vermell,
fas que en digui tots els sons,
que el recordi pas a pas, lletra a lletra;
els meus llavis són de foc.
El dia ens ha instal·lat en un viatge 
inacabat ―ignoràvem el seu rumb―,
en un cotxe que s’atura veloçment
en el desig, que segueix el vent del sud
per fer-se etern i abraçar l’hora i el minut.
I ja al meu llit, amb la inèrcia 
d’aquest dia vermellós,
t’anomeno amb el meu dit,
t’anuncio entre el ventre i el petó,
amb el ritme sorollós de la humitat.
I el mot s’inscriu a la paret.
I el nom, el teu, s’ofega en l’ombra del plaer.

 

(Rosa Comes)


Versant

 

Despullar-me,
quedar nua al paper,
sentir la carícia en la pell,
gronxar-me als teus ulls,
mostrant-te sols
retalls entrelligats,
abocar-me sobre el poema,
i recitar el vers
guardant el secret.
Cerciorar el que sols jo sé
i amagar-me vulnerable i fràgil
entre l’edredó
relliscant esglaó a esglaó
pel laberint negre o gris 
del més àlgid desig.

(Joana Navarro)

Llegeix-me el cos.

Llegeix-me el cos
Tradueix-te’l a un llenguatge
que et sigui intel·ligible.
Arravata’m les estelles dels dubtes
que em poblen el viu de les ungles.
Desarrela la quotidianitat
d’aquestes mans que et miren
i trasplanta-la a paratges
on s’advingui la revelació de l’instant.
Distorsiona’m ritme i batec
empremta i miratge.
Esborra les marques d’estrangeria
de la teva pell a la meva
i crea dimensions convergents
on abolir neguit i enuig.
Pren-me
i llegeix-me
escriu-me
i anomena’m.
Fes-me real
donant-me nous mots.

(M.Antònia Massanet)

02/12/2012 - "La noche es un remedo veraz de insumisión"

Hem sabut aquesta setmana que el Premi Cervantes d’enguany ha estat per a Caballero Bonald. Indiscutible, com ho són ben poques coses. Armas Marcelo el qualificava l’altre dia com un heroi literari. Ell, en canvi, afirmava que li donaven el premi perquè “ja no n´hi ha cap altre més vell que jo”. És també un resistent de la vida: “m’he quedat sense amics, tots els que jo veia diàriament han mort”, comentava fa poc. Caballero Bonald té 86 anys, és un símbol de la generació dels 50, d’aquell grup d’escriptors (Ángel González, Barral, Valente, Claudio Rodríguez) que van ser referents de dignitat en temps de dictadura i que, malgrat tot, es van definir i van viure com a “partidaris de la felicitat”. Novel.lista social, assagista, escriptor de memòries gairebé imprescindibles (“La costumbre de vivir”, 2001), però principalment poeta.

Caballero Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat. Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any 2007 Seix Barral va editar “Somos el tiempo que nos queda” l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha publicat “La noche no tiene paredes” un poemari preciós, un cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment “Entreguerras” qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más allá del último confín es aún la vida?.     

Potser el llibre que sintentitza amb més força els valors i els codis de Caballero Bonald sigui “Manual de infractores” (2005). Poesia nua amb fragments de memòria, de vida travessada per l’ètica de les transgressions. D’aquest poemari, un grapat de versos per compartir, un petit homenatge a un discret heroi civil.    

La clave venturosa de la vida
Recuerdo paso a paso aquel camino
de tierra oscurecida por la lluvia, con charcos
despiadados, alambradas hirsutas
en las lindes y unos chopos sin hojas
afligiendo el paisaje.
Un lugar anodino,
difuso, apenas predecible, y sin embargo
dotado de una nítida hermosura,
no por ningún expreso ornato natural
sino porque precisamente allí, hace ya tiempo,
percibí de improviso una presencia
parecida a la plenitud, ese raudo bosquejo
que irrumpe en la memoria y se incorpora
ya para siempre a los indudables
rudimentos de la felicidad.
Sólo eso:
unos ojos pendientes de los míos,
y en ellos, descifrándose,
la clave venturosa de la vida.

Rasgos marginales

Pernocto con viandantes
inermes, con volubles
herederos de la promesa
y preferentemente, con exclaustrados y proscritos.

Nada preguntan, nada
ambicionan, apenas se les ve
cuando se acercan con taimado
ademán de conspiradores.
Descreen de las patrias y los apostolados
y es posible que sean juiciosamente adictos
al primordial honor de la ebriedad.

Sólo me traen
complicidades efusivas y una especie
de intrépida, arrogante
constancia de repudios instintivos.

A ellos les debo el digno hábito
colateral de las desobediencias.

11/12/2011 - Temps de lluites... des de territoris poètics

El paradigma polític on s’emmarquen les renúncies socials de Trias, les retallades de Mas i la reforma constitucional neoliberal de Zapatero i Rajoy ha estat justificat per CiU, PSOE i PP en termes d’acompliment de les exigències dels mercats financers: generar confiança per evitar els atacs especulatius al deute sobirà. Gir cap al desmuntatge de drets socials i gir cap al buidatge de la lògica democràtica. L’acord assolit entre els caps d’estat i de govern de la UE rebla el clau d’aquest paradigma. Cal una nova governança democràtica de l’economia europea, sí. I cal una unió fiscal europea en termes federals, sí. Però cap d’aquestes dues coses no té res a veure amb el pacte vertebrat per Merkozy. El nou acord aprofundeix el dèficit democràtic en l’arquitectura institucional de la UE; entronitza l’aposta neoliberal; i avala la transferència de sobirania de la ciutadania al BCE i a l’FMI. Res a veure amb l’Europa social, democràtica, federal i dels pobles a la que no podem renunciar a aspirar. Els propers mesos caldran moltes energies de resistència i proposta; de mobilització i compromís. Sinèrgies entre el 15-M, el moviment sindical i les forces polítiques alternatives, en tots els àmbits territorials: des de les assemblees de barri fins a les coordinacions globals. Per tal de dibuixar futurs de sobirania ciutadana, democràcia participativa, ecologia i redistribució social. El “sí podem!”, l’esperança, haurà de vertebrar consciències personals i ètiques col.lectives. Amb més força que mai.
 
Tots els temps de lluites han tingut els seus registres poètics. La poesia ha estat i és un territori on l’expressió de la rebel.lia s’ha ancorat a la bellesa. Són moltíssimes les i els poetes que han escrit versos com a expressió de compromís social; i que ho han fet des de llenguatges poètics de gran qualitat, on l’aposta estètica i l’ètica conflueixen per crear bellesa, igual com el sol i la nit es trenen per generar els ocres sublims del capvespre. Des de Miguel Hernández a Martí i Pol i Maria Mercè Marçal, passant per Neruda, Benedetti o Gioconda Belli, la poesia ha construït la dimensió emocional de moltes causes col.lectives.
 
Emmarcat en el canvi d’època que vivim i en les experiències de combat al capitalisme especulatiu sorgeix, al tombant del segle XXI, el moviment anomenat Poesia de la Consciència (referit també, en termes més generals, com a escriptura del conflicte o literatura activista). La Poesia de la Consciència va esdevenint una proposta de pràctiques poètiques socialment combatives, de discursos poètics que incorporen una dimensió política crítica: una geografia literària on el vessant de la bellesa es creua amb el vessant dels significats emancipatoris. Es tracta d’un grup de poetes heterogeni, tant pel que fa a les sensibilitats polítiques com als llenguatges formals, però articulat per relacions intel.lectuals intenses i projectes col.lectius compartits: antologies (“Poemas para cruzar el desierto” o “No doblar las rodillas”), trobades anuals (Voces del Extremo o els Fòrums Socials de les Arts), revistes (Ínsula), fòrums digitals (Manual de lecturas rápidas para la supervivencia o Lunas Rojas). En síntesi, i en paraules de Jorge Riechmann: “no escribimos para la historia de la literatura: escribimos para los ojos helados y las manos trémulas de las mujeres y los hombres”. La poesia no canvia el món, és veritat. Però per canviar la vida cal declinar els temps d’una nova sentimentalitat; sentir a la pell de l’ànima la bellesa d’un poema, d’un poema bell contra la lletjor de totes les injustícies.
 
Del conjunt dels poetes de la consciència (Antonio Orihuela, David Eloy, Jorge Riechmann, Enrique Falcón, Isabel Pérez Montalbán, Julia López, entre d’altres) transcric aquí, d’una banda, dos petits retalls d’Antonio Orihuela i David Eloy, dues poètiques que són tot un manifest. I d’altra banda, un parell de poemes de Jorge Riechmann. Espero que us agradin.

David Eloy

Un poema lo es
si es un paseo por una vieja carretera
de una tierra conocida
y nos hace sentir el fuego de una hoguera
en una noche fría.
Un poema lo es
si es hijo de nadie
y sabe a sangre propia.
Un poema lo es
si se parece a la vida.

Antonio Orihuela

La poesía dejará de ser una cosa triste
cuando empiece a tener que ver con la vida de la gente,
cuando la gente vuelva a ser la que decida qué hacer
con sus vidas y con sus palabras,
mientras tanto,
todo esto que hacemos seguirá siendo
literatura.

Jorge Riechmann

Miguel Hernández hoy
sería comunista

Es decir: lucharía
por los derechos de las nutrias,
por el equilibrio climático del planeta,
contra los daños a las mujeres

Y por la misma justicia social
que le movía entonces

Acción de gracias

El valor del amor no está en el amor
sino en tu alegría.
El valor de la lucha política no está en ella
sino en las cerezas y la buena atención sanitaria.
El valor de la libertad no está en la libertad
sino en la igualdad.
El valor de la igualdad no está en la igualdad
sino en la fraternidad.
Seguro que ya sospechas dónde reside
el valor de la fraternidad y no te engañas:
en la libertad.
El valor de tu alegría tampoco está en sí mismo
sino en el gozoso desorden
con que construimos horas de libertad,
de cerezas, de igualdad, de lucha política, de amor.

Pero estas cosas las sé
porque tú existes.
Y porque cada vez que me miras
nazco en tus ojos


09/10/2011 - Salvador Iborra



aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el consol de saber que podíem haver estat feliços”...

Fa poc més d’una setmana, el 29 de setembre de matinada, el Salvador Iborra va morir, va ser mort violentament, al barri Gòtic de Barcelona, al costat de casa seva. El Salva era jove, tenia 32 anys. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de València i va venir a viure a Barcelona. Feia feines periodístiques i el curs passat va treballar fent classes a l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès.

Però sobretot, Salvador Iborra era poeta. Havia publicat tres poemaris: Un llençol per embrutar (2003), Les entranyes del foc (2005) i Els cossos oblidats (2009). Aquest últim llibre va rebre el Premi Ciutat de Sagunt, a la vetllada literària del 25 d’abril (Diada del País Valencià), fou publicat per Onada Edicions i presentat a Barcelona a l’Ateneu Layret fa poc més d’un any. En ell, la poesia del Salvador assoleix una gran bellesa, fidel al seu estil, a la seva manera de construir bellesa amb les paraules: directa, realista, amb molta vitalitat i brins intensos de tristesa alhora.

Tenia un bloc “La ruta desconeguda” on ens anava deixant reflexions i fragments de la seva experiència vital i quotidiana. Ja no podrem llegir-ne de nous, la ruta desconeguda ha dut el Salva a una mort del tot a deshora, rabiosament incomprensible. Però podrem tornar sobre el seu temps i manllevar les seves mirades sobre la realitat. Podrem també repassar, una i altra vegada, els seus poemaris i manllevar bocins de la bellesa que ens ha llegat. A manera de petit homenatge, dos poemes que m’agraden molt de Els cossos oblidats.

Afirmació possible
 Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il•lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.


Comiat
 Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.


12/07/2011 - Carlos 'Lobo' Diarte
Fa uns dies que va morir. Sabíem que estava malalt, però sabíem també que ‘Lobo’ Diarte havia decidit enfrontar-se al càncer amb la mateixa combinació de força i talent amb la que saltava dins l’àrea per rematar a la xarxa, de cap, una centrada impossible. El ‘Lobo’ em tenia el cor robat. Era un guaraní de socarrel, el petit de vuit germans, criats per la mare en situació de pobresa, al Paraguai dels anys 50 i 60. Va arribar a la lliga i va jugar un parell d’anys al Saragossa. Després el va fitxar el València, on va jugar tres temporades a finals dels 70. Haig de confessar-ho: aquell València m’agradava molt i celebrava les seves victòries gairebé tant com les del Barça. Recordo la final de la Copa del Rei del 79 que el València va guanyar al Madrid, amb dos gols de Kempes, i que va completar una temporada inesborrable: veníem de la victòria del Barça a Basilea, la mítica Recopa del 4 a 3 al Fortuna de Dusseldorf. El València tenia un equip meravellós. Al davant, els argentins Kempes i Valdez, amb el ‘Lobo’ Diarte, Johnny Rep (que venia de l’Ajax tricampió d’Europa) i Bonhof (que va guanyar el mundial del 74 amb Alemanya). I defensant, una colla de jugadors valencians excel.lents: el porter Pep Balaguer, el Pep Claramunt, l’Arias o el Saura. Però el ‘Lobo’ Diarte era, per mi, el millor de llarg. I ara el millor ens ha deixat. Deia, en la seva última entrevista el mes passat: “el fútbol lo tengo pegado a los talones y me sube por el corazón”.
 
I deia també: “si no me riegas, no me sacas de la raíz”; “lo sensible te exprime, cuanto más solitario, más esparces tus sentimientos”. I és que el ‘Lobo’ era un poeta, en el camp i en la vida. Ha deixat gairebé 200 obres registrades: narracions i poemes curts, que tan de bo puguin ser editats aviat. Havia explicat que escrivia en clau de malenconia i que no deixava de llegir Cernuda o Ángel González. I és que les connexions entre el futbol i la literatura són moltes i intenses. Aquests dies -potser també nostàlgic per la mort de ‘Lobo’ Diarte- he rellegit un parell de llibres fantàstics, de dos grans novel.listes futboleros. D’una banda, el Fever Pitch (Fiebre en las gradas), on Nick Hornby desplega tota la seva passió vital per l’Arsenal a través del seu paisatge humà d’antiherois gunners. D’altra banda, el No te vayas, campeón, del ‘Negro’ Fontanarrosa, un repàs deliciós del futbol argentí a través de la mirada del ‘Negro’, un canalla (seguidor del Rosario Central) enamorat del futbol i de la vida (com el ‘Lobo’) que també va morir massa d’hora, quan no tocava (com el ‘Lobo’).
 
En fi, deu ser també que les vacances futbolístiques es fan llargues, i que un ja espera amb ganes que els diumenges a la tarda es tornin a omplir de rondos infinits… i els dilluns al matí de la millor literatura futbolera del Ramon Besa.


07/06/2011 - Bon viatge que puguis somriure al sol...
La relació entre la poesia i la música és estreta i complicada alhora. Hi ha intèrprets que han musicat grans poemes. Alguns poetes han escrit lletres per ser cantades. Hi ha autors musicals que aconsegueixen registres poètics notables. Aquestes últimes setmanes he tornat a escoltar cançons i rellegir poemes de dues persones on la música i la poesia s’entrellacen de forma molt intensa. D’una banda Tracy Chapman, que composa cançons amb lletres que atrapen. D’altra banda Linton Kwesi Johnson, un poeta jamaicà que musica i enregistra els seus propis versos.

La cantautora de Cleveland és prou coneguda. Forjada amb actuacions al carrer, va irrompre amb força cap a finals dels anys 80, quan enregistra el seu primer disc. Treballs com Telling stories, Let it rain o el més recent Our bright future balancegen ritmes folk amb sons més arrelats en el rock afroamericà. En la seva trajectòria hi ha cançons memorables com "Talking about a revolution" o "Give me one reason". Chapman ha estat i és una ciutadana activa, compromesa amb els drets civils, el col.lectiu LGTB, Amnistia Internacional o el moviment Make poverty history. Aquests dies, en temps d’indignacions i esperances, la seva música m’ha tornat a acompanyar sovint. Us en deixo un tast al calaix de música del bloc:

Don't you know you're talking about a revolution./ It sounds like a whisper./ Don't you know they're talking about a revolution./ It sounds like a whisper (...) Poor people are gonna rise up/ and get their share./ Poor people are gonna rise up/ and take what's theirs
 
Linton Kwesi Johnson (LKJ) és un poeta i activista jamaicà que viu a Londres. És el gran referent dels “dub poets”, poetes que musiquen i canten els seus propis poemes a l’entorn de la música dub, una proposta que neix a partir del reggae i que versiona amb nou instrumental gravacions preexistents. LKJ ha enregistrat una dotzena de discos a partir dels seus poemes. Són versos urbans, d’un gran realisme social, vertebrats sovint per una mirada tendre i intimista. "Reggae per al pare" és un diàleg poètic, a cavall de la distància física que separa Londres i Jamaica, entre LKJ i el seu pare malalt. Versos que m’han acompanyat també aquests dies, en temps de records i de memòria molt quotidiana del meu pare.

(...) allà és on vaig néixer
on vaig conèixer les tempestes
vaig aprendre a aferrar-me a l’alba
i quan sento que el meu pare està malalt
preparo la bossa i emprenc el viatge
 
sé que ho vas intentar pare
vas lluitar com vas poder
però els daus estaven carregats
i les cartes estaven marcades...

bon viatge pare
on viatge al lloc on vas pare
no vas tenir una vida per viure
només una vida per donar
vas complir el teu temps a la terra
no vas rebre mai les merescudes postres
bon viatge que puguis somriure al sol
bon viatge que descansis en el palau de la pau


25/04/2011 - Poesia i música per travessar un temps intens
Ha passat Sant Jordi, que enguany ens ha arribat en plena setmana santa. Dies per tant de lectura i de descans, moments d’una certa tranquilitat que ens permeten recuperar forces per afrontar les properes setmanes, que seran de gran intensitat. A partir de demà ens endinsarem en noves consideracions polítiques. En propostes i reflexions per fer de les eleccions municipals un espai de mobilització ètica contra les retallades, de construcció d’esperança a partir d’idees i valors de solidaritat. Però avui encara no. Avui tinc ganes de comentar i compartir un llibre i un CD: un poemari i un recull de cançons precioses. El poemari és el nou llibre de Luis García Montero, “Un invierno propio”. El CD és el nou treball musical de Joan IsaacEm declaro innocent”.

Luis García Montero desgrana, vers a vers, una quotidianitat emocional i fraterna. Plena de valors enfront a qualsevol temptació de cinisme; carregada de respecte, dubtes i matisos enfront a tota mena de consignes. Una quotidianitat on dialoguen la soledat imprescindible amb la comunitat que li atorga sentit; on s’hi troben –en la mateixa casa, però en habitacions separades- els somnis i la vida. Un llibre on conflueixen tots els codis ètics que dibuixen l’univers de l’autor, expressats per mitjà d’una poesia d’alt voltatge sentimental.

Joan Isaac ens ofereix un recull de cançons que el situen, sens dubte, en el punt més àlgid de la seva trajectòria artística. “Em declaro innocent” és tota una cartografia de sensibilitats, que van de la melangia a la transgressió; de l’amor i el desamor, a l’exigència ciutadana i l’alegria vital. Un catàleg d’emocions expressat, com sempre, en clau intimista, i per mitjà d’un llenguatge musical que limita al sud amb el tango irreverent de “M’agradaria tant” i al nord amb l’extraordinari lirisme de “Quatre llunes”. Des de la primera cançó (Si vols), un convit vitalista a compartir moments de quotidianitat compatibles amb la indolència amorosa “però no em parlis d’amor, que d’això no en tinc ganes”, fins a l’últim tema, en italià, (Se) on Joan Isaac consolida complicitats amb una llengua i un país que estima, es van desplegant lletres i melodies que assoleixen moments d’una bellesa sublim: “si a l’altre món hi hagués el meu germà, el meu pare... a mi no m’importaria morir-me ara mateix” (Si a l’altre món).

Us deixo aquí dos dels poemes que més m’agraden d’Un invierno propio; i deso al Calaix de Música i Poesia del bloc, la cançó “Quatre llunes” d’Em declaro innocent.

Las revoluciones son un asunto propio

No conozco un dolor
que no merezca ser compadecido.
Ningún silencio reina
sin temer el momento de romperse.
No hay poderes injustos
que no sepan controlar la rebeldía
tejida por sus sombras.

Salgo a la calle, leo los periódicos,
navego el mar de leva que mueve las noticias,
observo las coronas, las órdenes exactas,
los palcos de la fiesta,
lejanamente oigo
la voz de los discursos.

Después de las llamadas de teléfono.
de los barcos hundidos,
del pescado sin sal
y de los comentarios
son estas las razones de que siga en política.

El mundo es triste y duele
y no existe un dolor
que no merezca ser compadecido.
El reino del silencio
a veces se ha llenado de música en dos ojos,
en una libertad provisional
o en una historia que nos cuentan.
Y la sombra alargada del poder
esconde limoneros de dignidad,
documentos alegres que resisten
y lagrimas de menta para la despedida.

Por eso sé que las revoluciones
son un asunto propio
como ropa que duerme a los pies de la cama .


La tristeza del mar cabe en un vaso de agua

Los hombres tristes
que tienen en sus ojos un café de provincias,
que no saben mentir como quien dice,
que se esconden detrás de los periódicos,
que se quedan sentados en su silla
cuando la fiesta baila,
que gastan por zapatos una tarde de lluvia,
que saludan con miedo,
que de pronto una noche se deshacen,
que cantan perseguidos por la risa,
que abrazan, que importunan hasta quedarse solos,
que retornan después a su tristeza
igual que a su pañuelo y a su vaso de agua,
que ven cómo se alejan las novias y los barcos,
esos hombres manchados por las últimas horas
de la ocasión perdida,
se parecen a mí.

(Luis García Montero)

15/12/2010 - Estendré aquesta nit, al balcó, roba i estels. La lluna eixugarà els somnis...
                                                                (l'illa roja)

Parlen les dones/ la seva poesia/ tendra i forta./ Ben pocs s'aturen/ a escoltar aquestes veus/ que, trasbalsades,/ un nou llenguatge diuen/ nascut al fons dels segles”.
 
Aquests versos són de la Montserrat Abelló, una extraordinària poeta de 92 anys (nascuda el 1918 a Tarragona). Montserrat Abelló és una referència humana, literària i feminista fonamental, que expressa amb la seva trajectòria vital i la seva obra tota la dignitat col.lectiva de les dones que van travessar el complicadíssim segle XX, de fit a fit. Abelló va ser professora d’institut públic durant la república. En acabar la guerra s'exilià, primer a França i després a Londres, on col•labora amb els grups d'estudiants que ajudaven els refugiats de tot Europa. Es trasllada després a Xile i torna a Barcelona el 1960. De llavors ençà, escriu i publica poemes, tradueix al català poetes anglosaxones, i dinamitza espais de literatura i poesia feminista. L’any 2008 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. Fou un acte de justícia inapel.lable. Sí, la poesia de la Montserrat Abelló és tendre i forta; d’un tendresa i una fortalesa vivencial, que ens parla fluixet, com per no molestar. Però que ens parla en un llenguatge nou, relatant la vida des d’un espai de quotidianitat carregat de compromís.

"A l'atzar agraeixo tres dons:/ haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"
 
Maria Mercè Marçal encapçala amb aquests versos el seu primer llibre de poemes. Són la Divisa que marcarà el seu itinerari cívic i poètic. Marçal neix el 1952 a Ivars d’Urgell, en una família camperola humil. Als anys 70, ja a Barcelona, participa en la creació dels mítics Llibres del Mall, forma part de la direcció del PSAN, i inicia una apassionant trajectòria poètica. Publica llibres imprescindibles com Bruixa de Dol (1979) o Sal Oberta (1982), on reflecteix l’experiència de la maternitat, amb el naixement de la seva filla Heura. Són poemaris on la seva mirada de dona vinculada a xarxes feministes obre perspectives inèdites, i impulsa la creació d’un llenguatge desbordant i riquíssim. Maria Mercè Marçal va morir el 1998, als 45 anys, a causa d’un càncer. Fa dotze anys ja que la trobem a faltar, i molt. Poc després de morir, en un llibre col.lectiu d’homenatge, Anna Montero, una altra extraordinària poeta, li escriu: “busque paraules per dir/ la teua absència/... busque paraules per dir-te i el temps/ calla... busque paraules per dir-te/ i creix en nom de la tristesa”...

Entre la Montserrat Abelló i la Maria Mercè Marçal -o l’Anna Montero- hi ha uns 35 anys de diferència. Més o menys els mateixos que separen aquestes de l’Àngels Gregori (1985), poeta valenciana que simbolitza molt bé el dinamisme i la qualitat d’un conjunt de joves autores que han pres el relleu de les mestres. Abelló, Marçal, Montero i Gregori vindrien a ser l’ordit a sobre del qual s’han teixit, al llarg de gairebé un segle, les vivències diàries de tantes dones que han decidit ancorar lluites i somnis a l’illa de la bellesa.

Com a petit homenatge a totes elles, us deixo aquests poemes.

(Montserrat Abelló)
Vora l'illa roja
com Ulisses navegaves
a l'espera d'un retorn impossible.

Ara l'illa ja no hi és.
És un istme que
s'endinsa en el mar.

I del teu somni vençut
sols en quedem
tu i jo a la deriva

(Maria Mercè Marçal)
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(Anna Montero)
busque paraules per dir
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.

busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.

busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga.

busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.

busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.
 busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.

(Àngels Gregori)
Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les camarrojes i l’aspror dels llicsons,
Al poble es van quedar
les pel•lícules italianes,
la meua urgència per anar creixent,
que sempre he viscut així,
en un estat permanent d’urgència.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat.
I es van quedar els horts on anàvem
a l’eixir de l’Institut, que ara el tombaran.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare.
I van reparcel•lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar.
Al poble es va quedar la il•lusió,
la meua, la d’anar-me’n lluny i tornar,
encara ara, per veure’m el poble
amb la distància justa que em pertoca,
la d’estar ací sense poder deixar d’estar allà.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig i vinc
i torne i revinc i retorne
entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva .


15/06/2010 - seguiran amaneciendo los restos del amor en las afueras...
Fa setmanes que la poesia no s’aboca a aquest bloc. Mal senyal. Les urgències de l’escenari polític ho acaben impedint. Avui ha estat un dia feixuc i trist a l’Ajuntament. L’alcalde ha anunciat que prohibirà el burka als equipaments. ICV-EUiA no l’acompanyarà en aquest viatge cap a la dreta i el populisme punitiu. El model de convivència en la diversitat entra en contradicció amb l’autoritarisme del decret, amb la construcció artificial de problemes, i amb el fet de legitimar l’agenda de l’estigmatització. Seguirem sent el referent d’una manera alternativa de fer, arrelada en la mediació i el diàleg intercultural. Però més enllà de la política, la poesia persisteix tossuda. I avui sí, aconsegueix treure el cap al bloc.
 
Fa mesos us vaig deixar algunes pinzellades de la “poesia de l’experiència”, el moviment que va vertebrar bona part de la “generació dels 80”: el compromís amb una poesia de la vida, intel.ligible, de diàleg entre la consciència personal i l’ètica col.lectiva. Un nou grapat de poetes i poetesses, l’anomenada “generació del 2000”, aporta nous matisos i nous prismes. No trenca amb els codis precedents, però explora camins on els afectes personals i la consciència social s’entrelliguen vers a vers, donant lloc a poemes preciosos. Isabel Pérez Montalbán, Pablo García Casado i José Luís Rey, des d’apostes estètiques diverses, en són una excel.lent mostra. Tots tres de Còrdova. Aquí us deixo un poema de cadascun d’ells.

 Isabel Pérez Montalbán
Clases sociales

Con seis años mi padre trabajaba
de primavera a primavera.
De sol a sol, cuidaba de animales.
El capataz lo ataba de una cuerda
para que no se perdiera en las zanjas,
en las ramas de olivo, en los arroyos,
en la escarcha invernal de los barrancos.

Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo,
tiraba de él, lo regresaba
níveo, amoratado, con temblores
y ampollas en las manos,
y alguna enredadera de abandono
en las paredes quebradizas
de sus pulmones rosas
y su pequeño corazón.

En sus últimos años volvía a ser un niño:
se acordaba del frío proletario,
(porque ya era substancia de sus huesos),
del aroma de salvia, del primer cine mudo
y del pan con aceite que le daban al ángelus,
en la hora de las falsas proteínas.

Pero su señorito, que era bueno,
con sus botas de piel y sus guantes de lluvia,
una vez lo llevó, en coche de caballos,
al médico. Le falla la memoria
del viaje: lo sacaron del cortijo sin pulso,
tenía más de cuarenta de fiebre
y había estado a punto de morirse,
con seis años, mi padre, de aquella pulmonía.
Con seis años, mi padre.

Pablo García Casado
Las afueras

Por más que se extiendan las ciudades hasta juntarse
unas con otras por más desengaños que el sexo la muerte
o las oposiciones nos deparen quedarán siempre las afueras
 la oscuridad de los polígonos industriales la ineficacia
el ministerio de obras públicas por más que se empeñen
colectivos ciudadanos asociaciones de vecinos seguirán

amaneciendo los restos del amor en las afueras

José Luis Rey
El sindicato

El sindicato flota sobre el mar.
Allí se preparan reuniones en sueños,
manifestaciones. Allí acaba la vida.
En las ventanas rotas del sindicato la nieve
se acumula como decretos y ya no hay nada que hacer.
Pero al menos es dulce
dejar escrito un poema en los muros altos que amé.
La canción de los días y los pasos, consignas contra la lluvia.
La estrella en el flequillo. Y vestida de verde te reías.
Y un momento quizá
éramos sólo de agua, en los ojos teníamos el cielo.
Clandestinos en puertos y en hoteles,
borrando siempre las pruebas
que hablaban de una infancia afiliada a los bosques,
de una sed de ser libres.

Así vivimos ayer.
Pero ahora qué importa, ahora
que te veo saltando en los tejados mordidos por la luna,
con tus ojos tan claros que las nubes buscaban.
El aire está lleno de huellas dactilares.
Y seguimos luchando para ver qué mañana
será posible que los precios bajen
o que suban los sueños, la esperada marea
tejida con los nombres de compañeros caídos.
La posesión de lo eterno, recitar en la sombra
la lista de todos los rebeldes, de aquellos que creyeron
haber cruzado la luz.

Y quedará el sindicato, este barco en el aire,
tan bello al mediodía cuando los nuevos vienen,
alegres por las calles, con la ropa muy blanca,
gritando a puño alzado que siempre serán jóvenes,
que no se rendirán.


21/02/2010 - Joan Margarit (un altre diàleg amb Barcelona)
Els que aneu visitant aquest bloc sabeu que de tant en tant s’hi aboquen versos i poetes. M’agrada encorar les utopies quotidianes en ports de bellesa, en els versos d’un grapat de poetes necessaris. He recordat els mestres Mario Benedetti i Ángel González; la poesia de l’experiència de García Montero i Ángeles Mora; la senzillesa fascinant de Kirmen Uribe; o les veus i els colors de la Barcelona suburbial atrapats en els versos de Calvo i Valls.

Avui, la tranquilitat d’un vespre de diumenge de febrer em condueix a Joan Margarit. Persona i poeta de referència: per la seva trajectòria, per la seva actitud, per la implacable honestedat de la seva poesia. A llibres com Joana, Casa de Misericòrdia o Misteriosament feliç, Joan Margarit fabrica, vers a vers, una bellesa dura i alhora tendre des dels plecs més difícils de la vida. Barcelona és també per ell un territori de construcció poètica. Aquests dies he rellegit Barcelona amor final, el poemari on Margarit dialoga amb la ciutat. És una antologia sublim. Joan Margarit escriu en l’Obertura del llibre: “Els carrers m’emparen des de dintre. La ciutat prova que la superfície és la manifestació del fons. Per a mi, Barcelona és una superposició d’estats d’ànim i sentiments, com les capes de pintura damunt d’una fusta molt vella. Aquest gruix evoca sempre una escalfor, un familiaritat i una nostàlgia”. Sí, Javier Cercas ho expressa molt bé al pròleg: “la Barcelona dels poemes de Margarit no és la que registren els mapes, sinó una Barcelona moral, aspra i dolorosa, i malgrat tot estranyament hospitalària”.

Per Joan Margarit, Barcelona són “les restes del somni”. Barcelona és també un entramat de llocs i d’emocions on el somni ha de ser possible: des de les dificultats i les injustícies que encara la configuren i hem de superar; des de la lluita i les il.lusions; des de les revolucions quotidianes que la milloren i la transformen cada dia. Un somni fet de realitats. Amb poesies als balcons. Us en deixo aquí només una; una de les que més m’agraden de Barcelona amor final.

La primera vegada.

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant la filera de rellotges
que marcaven l’horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o de plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
com un d’aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.
En alguna ciutat del pensament
jo t’estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l’esfera de la lluna sobre el mar.

(Joan Margarit)

29/01/2010 - Ángel González

La setmana passada va fer dos anys de la mort d'Ángel González. Gener sempre porta fragments de la seva memòria i dels seus poemes. Hi ha pocs poetes que habiten la categoria dels imprescindibles, que ens aporten fites de referència per travessar les tardes més complicades, que doten de significats l’alegria i ens defensen d’ella. Ángel González n’és un, al costat de Mario Benedetti, Joan Margarit… i ben pocs més. Acabo de llegir Mañana no será lo que Dios quiera, l’excel.lent novela on Luis García Montero (un altre dels imprescindibles) recorre els seus anys d’infància i joventut en permanent diàleg amb els contextos vitals del poeta, durant els convulsos anys 30 i 40 del segle XX. Al primer capítol del llibre, l’autor ens diu això:

“No sé si ustedes conocen al poeta Ángel González. Su palabra revela una mezcla de filósofo clásico y anciano del lugar. De superviviente estoico que lo ha visto todo y lo cuenta todo, mientras pide una última copa para no dar por terminada la noche que de manera inevitable se pierde por la grieta rojiza del amanecer. Cuando bebe, a Angel González se le sube el alcohol a los pies. Ha aprendido a mantener fría la cabeza. Por lo que pueda ocurrir; por lo que pueda decirse o callarse. Desde muy niño, Ángel se acostumbró a que la historia se encontrara con él a la intemperie. Nunca renunció a habitar los lugares marcados con la tinta roja de la imprudencia. Pero suele acomodarse en ellos de forma muy precavida, moverse con tiento, sin hablar en voz alta, guardándose las lágrimas y las risas para las ocasiones de extrema intimidad. No ya la felicidad, sino la supervivencia dependieron en muchas ocasiones de un silencio a tiempo. Habla en tono bajo de las cosas altas, utiliza el humor para acercarse a los asuntos demasiado serios. Se niega a creer en la existencia de Dios, incluso después de haberlo visto”.

Són paraules que construeixen el millor retrat del poeta. El vaig poder conèixer un vespre de juny del 2007, poc abans de la seva mort. En guardo un record inesborrable: la fragilitat que transmetia, la senzillesa amb la que expressava valors arrelats a la vida per mitjà dels seus versos més bonics. Triar poemes d’Ángel González és ben complicat. Us en deixo dos. El primer és un poema d’amor preciós que va publicar fa més de 40 anys a Palabra sobre palabra. El segon és una petita joia dins de Nada Grave, el poemari que va deixar escrit poc abans de morir… encara que com li diu Luís García Montero: “eres un muerto de muerte imposible”.

Me basta así (Palabra sobre palabra)
Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
lo probaría
(a la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreír, y de guardar silencio,
y de besarnos sin hacernos daño
-de esto sí estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso-;
entonces, si yo fuese Dios,
podría repetirte y repetirte,
siempre la misma y siempre diferente.
Ya no sé si me explico, pero quiero
aclarar que si yo fuese Dios, haría
lo posible por ser Ángel González
para quererte tal como te quiero,
para aguardar con calma
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recién nacida con tu propia luz,
y corras la cortina impalpable que separa
el sueño de la vida.
(Escucho tu silencio.
Oigo constelaciones: existes.
Creo en ti. Eres. Me basta.)

Hay que ser muy valiente (Nada Grave)
Hay que ser muy valiente para vivir con miedo,
contra lo que se cree comunmente,
no es siempre el miedo asunto de cobardes.
Para vivir muerto de miedo,
hace falta, en efecto, muchisimo valor.