Aquest any per la UPEC han passat molts ponents i per tant s’han tractat molts temes i és difícil destacar-los tots, per exemple, vam comptar amb José Antonio Martín Pallín membre del Tribunal Suprem que ens va explicar les dificultats de democratitzar l’aparell judicial a Espanya i ens va donar les claus per interpretar moltes de les coses que estan passat. Vam tractar també el tema del dret a decidir i la sentència del Tribunal Constitucional, etc. Però quasi tres dies els vam dedicar d’una manera o altra a intentar veure què hi ha en el fons dels malestars col·lectius.

Avui es parla de desafecció política en dos sentits, desafecció de la ciutadania catalana cap a Espanya –una expressió que va popularitzar el President Montilla- i una desafecció de la ciutadania envers el món de la política i els polítics. Però per dessota d’aquests problemes per la democràcia hi ha un fenomen més profund, més soterrat, més difícil, d’analitzar i de veure, que en part, pot explicar els fonaments de la desafecció política. Es tracta de veure com abans fins i tot dels efectes de la crisi, hi ha en la nostra societat una creixent insatisfacció, una creixent sensació d’infelicitat. Ara la crisi els ha agreujat, però ja venien de les èpoques de creixement econòmic.

Hi ha símptomes evidents d’aquest fenomen, per exemple, només cal entrar a una llibreria i adonar-se de la quantitat de llibres d’autoajuda. Què esta passant?

Com ens diu Marcel Coderch amb un creixement anual del 3,5% en vint anys doblem el Producte Interior Brut. És a dir, en vint anys doblem la producció de bens i serveis del país. Això ens fa el doble de feliços? Sembla que no.

Doncs aquest malestar soterrat es pot estudiar i analitzar i fins i tot hi podem posar números. Cada any a Espanya es fan 300.000 operacions de cirurgia estètica, en deu anys 3.000.000 de persones, dels quals el 85% són dones. La gent està tant descontenta que fins i tot es plantegen autoagredir-se. Hem vist proliferar els pírcings i els tatuatges, símptomes clars d’una buidor que s’ha de disfressar amb alguna cosa externa. Una quantitat creixent de nens s’estan medicalitzant i medicamentant ja des dels 8 o 9 anys. Una bona part no són altra cosa que la projecció de les pors i els problemes dels pares i mestres projectats en els fills i alumnes. Tot plegat és molt clar per als metges de l’assistència primària que veuen com una gran majoria de pacients van a la consulta del metge de família, quan segurament seria molt més útil que anessin a un centre de salut mental.

Dos exemples, una dona es vol operar els pits, la metgessa intenta raonar que no sentirà més plaer sexual sinó que més aviat tindrà problemes de sensibilitat, “no és per què em toquin, es perquè em mirin” respon la pacient. Un altre pacient li diu a la doctora que se li ha mort la dona i li pregunta “hi ha pastilles contra la pena?”.

Podríem parlar de les depressions, de la bulímia, l’anorèxia, de la drogoaddicció, etc.

Tot plegat ens està indicant que en el moment de la història del nostre país en què hi ha més benestar material, això no es tradueix en un major benestar espiritual, i si hi afegim els efectes demolidors de la crisi, el resultat està servit.

Per sobre de tot aquest panorama és quan la política realment existent intenta intervenir, amb poc èxit, és clar. Què podem fer?

Doncs, potser tornar a plantejar-nos quina mena de societat volem. Cal que l’esquerra torni a somiar, amb recerca científica i tocant de peus a terra, però amb determinació. Com que estem malalts de desorientació, potser cal que retornem als clàssics. Quan Epicur fa 2.300 anys es va retirar al “jardí” volia buscar un equilibri sincer entre el plaer i la justícia. Josep Manuel del Pozo ens deia que cal cercar un model de societat epicuriana que es construeixi a partir dels valors de l’honestedat, la prudència, el coneixement i la justícia, en termes moderns –expressió manllevada a Jordi Borja- ens cal redissenyar altra volta un socialisme amb rostre humà, Com escriu Paul Krugman entre el marxisme leninisme i Milton Friedman hi pot haver vida. Cal que espavilem, ens calen uns dirigents polítics amb caràcter que no s’arruguin, ja que com va dir un d’aquests dos escriptors Juan Madrid o Raul Argemí, no ho recordo clarament “los malos cada vez son más malos y las buenas personas cada vez ‘massa passerells’, bé no va dir passerells. Va dir “estúpidos”.