Participar en una jornada sobre la necessitat de canvis per conciliar la vida amb el treball, ja no és una novetat, però el que si que és una novetat és com es planteja en el nou marc de relacions.

Les relacions laborals van canviar amb el decret de reforma laboral i, en aquest decret es contenen una sèrie de rebaixes en els mecanismes d’igualtat, els mecanismes que permetien les empreses tirar endavant mesures compromeses i que permetien avançar cap a una major equitat entre dones i homes en el lloc de treball.

Les administracions públiques tenen una tasca important en el benestar ciutadà i una part central és la pedagogia política. El fet de tenir lleis que permeten fer possible un canvi posa sobre la taula la obligació de fer-la. En els darrers 10 anys les lleis, tant estatals com catalanes com les directives comunitàries, han anat evolucionant i possibilitant canvis reals en el mercat de treball que possibilitessin una conciliació real,canvis que en poc temps s’han volgut tapar, amagar, retallar…

Seguim tenint lleis que possibiliten això, i cal seguir analitzant com fer-ho i , per això cal tenir molt clar el subjecte. Fa temps que s’intueix l’inici d’un canvi en l’anàlisi sobre el mercat de treball i la conciliació amb la vida (tota la resta de la vida) i és, precisament el subjecte a qui es dirigeixen. Per a portar a terme accions i polítiques que generin igualtat d’oportunitats s’han d’analitzar les desigualtats de base, en aquest àmbit, doncs, cal tenir molt en compte la diferència entre ambdós gèneres. Homes i dones no vivim d’igual manera, no tenim les mateixes oportunitats, no se’ns adjudiquen els mateixos rols socials, tenim un accés a la formació i la promoció interna diferent, existeix una bretxa salarial de gènere… moltes coses apunten que la desigualtat és la base i que no es poden engegar mesures via tavola rasa.

Partir del subjecte com a únic subjecte i, com a molt, dotar de subjectivitat única LA família és un error que s’està cometent en l’anàlisi i accions de polítiques de conciliació. La família és diversa, no hi ha una sola tipologia, les dones i homes tenim una realitat diferent, per tant, cal portar a terme mesures diferenciades, accions positives que tinguin en compte les aportacions del 52% de la societat que som les dones i d’aquesta diversitat familiar que queda apartada, invisible i segueix discriminada. Cal impulsar els plans d’igualtat a que la llei (que no la reforma) obliga les empreses i desenvolupar, en paral·lel mesures de conciliació per a tothom. La llei no és només un paper sinó una proposta consensuada i necessària.

Tweet

La ciència avança que és una barbaritat, i també la tecnologia però... també ho fa la ment humana? En la meva qüotidianitat massa vegades m'ho demano i, massa vegades la resposta és la mateixa: NO!

Ara per ara la majoria de ciutadans i ciutadanes (tot i que no tothom) saben utilitzar un telèfon mòbil, navegar per internet, jugar amb algun tipus de cònsola o videojoc en tota l'amplitud de la oferta existent al mercat... però en canvi estris menys sofisticats, tot i que possiblement desconeguts, com la planxa o la rentadora segueixen sense ser utilitzats per un sector ampli de la població.

De fet, són estris pensats en clau de gènere, sense gaires complicacions però alhora sense un avenç tecnològic suficient per fer-ho tan assequible com un mòbil? O és simplement que va molt bé parlar del misteri de la rentadora per tal que algú a casa s'especialitzi en el seu ús i, per tant, sigui imprescindible que sempre sigui ella qui la utilitzi?

Hi ha alguns misteris associats: on va la roba bruta que desapareix a la nit? Com és possible que aparegui neta i planxada? On van a parar els mitjons que es desaparellen dins de la rentadora? Qui els torna a aparellar? Desapareixen les tasses i plats de la pica, qui reposa els nous? És un fenomen del més enllà? Els extraterrestres amb la seva avançada tecnologia hi tenen alguna cosa a veure amb aquests estranys fenomens?

La resposta és ben senzilla, bàsicament les dones cobrim aquest treball invisible al que hom no dóna valor perquè no és visible ni públic. Hi ha moltes maneres d'avançar per què això no sigui així però la primera seria llegir les instruccions dels estris, fixar-se com ho fan la resta de mortals i posar un  mica d'interés en compartir no només el temps de lleure, felicitat i facilitats sinó també el temps de treball i de cura de les persones en la família.

Fa uns anys, uns companys meus de militància que eren molt joves i amb un discurs radical em negaven l'evidència de la centralitat del feminisme en tant que pensament trasnformador de la societat, la meva resposta va ser senzilla: “el dia que sàpigues que els calçotets no es renten sols en tornem a parlar ” i, francament, crec que hem avançat poc en aquest aspecte.

 Publicat a L'Hora Violeta al setmanari 30º

Amb la campanya Compartim el temps el Govern de la Generalitat impulsa una campanya per fomentar la coresponsabilitat en el treball domèstico familiar.

Les evidències són innegables però les estadístiques ens diuen que:

• només en un 9'77% de les llars catalanes es comparteixen les responsabilitats dòmèstico-familiars a parts iguals.
• en un 74'5% de les llars les persona que organitza el treball comèstic i familiar és exclussivament la dona
• que només un 11'81% de les llars els fills i filles col·laboren en aquestes tasques
• que les dones dediquem 23 hores setmanals, de mitjana, a les responsabilitats domèstico-familiars mentre els homes hi dediquen 7'9

tot plegat un ús desigual del temps i per tant, el temps com a factor de discriminació en la vida qüotidiana.