El Profesor Navarro impartió una charla en el círculo de Podem a Bon Pastor el viernes 20 de Octubre que versa sobre la situación de Calatuña y España, el recomienda el visionado del video.
Para ver el video tienen que acceder a este enlace.
(Article publicat a Treball. 19 d'octubre de 2017)
1. Un cicle de canvis amb aportacions diverses
Venim d’una dècada molt rellevant. Hem creuat un cicle polític i d’acció col·lectiva amb un doble punt de partida. D’una banda, la sentència del Tribunal Constitucional que dinamitava l’Estatut; que esmicolava el caràcter suposadament vinculant del referèndum del 2006. D’altra banda, l’inici de les retallades i la reforma de l’article 135 de la Constitució, com a mecanisme de blindatge jurídic de l’austericidi. Els contractes territorial i social vigents saltaven pels aires. Enfront a la doble crisi de règim, el procés sobiranista i les dinàmiques del 15M han operat com les grans palanques de canvi. Amb totes les complexitats, límits i errades –la política s’assembla a la vida– hem viscut uns anys on ha crescut el potencial d’esperança. I ha començat a traduir-se en fets: primer, les vagues generals, les marees en defensa dels drets socials i l’esclat popular pel dret a decidir; després, la innovació social i la formació dels nous subjectes; finalment, les expressions polítiques: nou municipalisme, majoria sobiranista al Parlament, triomf per dues vegades d’En Comú Podem, Pacte Nacional pel Referèndum, convocatòria de l’1 d’octubre… No és poc. I és veritat també que tot això s’ha viscut des d’un complex pluralisme emocional, que va del desconcert i el dubte raonat, fins a la il·lusió i la complicitat; que pot implicar més o menys proximitat cap a un o l’altre dels eixos de conflicte. És lògic, tot ha anat força ràpid i existeixen raons a cada mirada, que cal respectar i valorar. Es tracta, però, d’un bagatge on la immensa majoria s’hi pot sentir reflectida: una tendència de fons favorable a l’ampliació dels drets socials i nacionals, i a donar veu a la ciutadania per a fer-ho possible. Venim d’un temps on les coses han canviat i ho han fet des de l’impuls de la gent. Sense aquest cicle d’aprofundiment democràtic, l’1 d’octubre és difícilment explicable.
2. L’1 d’octubre com a punt d’inflexió
El dissabte 30 de setembre al matí l’Institut del barri ja era obert. El veïnat s’organitzava per preparar l’esmorzar col·lectiu i fer activitats al llarg del dia. El diumenge ben d’hora seguia ple de gent. Moltes persones s’havien implicat i havien creat les condicions per acollir i obrir les urnes, amb la màxima normalitat possible, enfront les amenaces de l’Estat. Durant tot el matí i part de la tarda les cues van ser immenses. Per davant de tot, les persones grans i amb dificultats de mobilitat; després la resta, amb paperetes del sí, del no, en blanc… Però no marxàvem. Ens vam quedar protegint les urnes i l’Institut; preservant cadascun dels anhels que s’hi havien dipositat. Al vespre érem encara més d’un miler de veïnes i veïns, acompanyant l’arribada dels observadors, esperant la fi del recompte. Vam aportar un gra de sorra a la defensa comunitària de la democràcia. Com diu Benedetti i canta Serrat, vam defensar l’alegria com una trinxera, com una certesa… “defenderla de la rutina y de los miserables”. A tota la ciutat, a tot el país es van viure moltes petites històries semblants. Geografies de gent senzilla apoderada traçant una xarxa d’esperança. I enfront… la violència de la policia de l’Estat entrant i destrossant escoles públiques en barris populars. Van causar dolor, però més enllà el no-res. Expressaven la buidor en forma d’agressions. L’1 d’octubre va esclatar com mai la força de l’esperança. La ciutadania es va guanyar el dret a un futur diferent, a seguir practicant la sobirania i a exercir l’autodeterminació. Més democràcia.
3. L’acord del 80%: el referèndum pactat i reconegut
Les mobilitzacions de l’1 i del 3 d’octubre poden inscriure’s en el cicle llarg d’apoderament ciutadà. Però són sobretot un punt d’inflexió. Ens condueixen a una nova cartografia col·lectiva, amb unes altres coordenades. Sense marxa enrere. Tenim avui, és veritat, una situació encara polaritzada. D’una banda, s’ha avançat molt en el procés, amb una gran acumulació de força democràtica i ciutadana, però amb dificultats d’ampliació de suports en clau només independentista. El govern de l’estat, d’altra banda, segueix instal·lat en l’immobilisme i el tractament del conflicte per la doble via judicial i policial. Cristal·litza, d’alguna forma, la lògica de l’empat infinit. El PP sembla avui disposat a desfer-lo desplegant un nou repertori repressiu a l’empara del 155. El contenciós, en tot cas, seguiria escalant. Puigdemont, amb la desactivació de l’entrada en vigor declarativa de la DUI, amb la proposta explícita de diàleg polític, obre en canvi una potencial finestra d’oportunitat. Caldria treballar-la a fons: teixir un escenari on posar en joc la gramàtica de la Política Democràtica (en majúscules). Amb un mínim, potser, de tres components. En primer lloc la construcció d’un acord creuat bàsic a Catalunya –l’acord del 80%- sobre la idea que l’1 d’octubre genera un mandat democràtic per exercir la sobirania (eleccions constituents i redacció d’una constitució catalana) i per decidir en un referèndum acordat i reconegut el tipus de vincle de Catalunya amb l’Estat Espanyol (inclosa la independència). En segon lloc la construcció d’un pacte a l’estat per fer fora el PP amb una moció de censura. Hauria de ser un camí transitable per al PSOE. En el nou escenari caldria només abordar d’entrada la superació de les amenaces polítiques (no aplicació del 155) i la reversió de les mesures policials i judicials. En paral·lel, caldria posar en marxa una agenda territorial -sense condicions ni vetos de partida- orientada a concretar la plurinacionalitat i l’encaix jurídic del referèndum. I en tercer lloc, la construcció d’un espai de mediació amb presència de la Unió Europea i d’experts internacionals. Aquest espai hauria d’activar un mecanisme acordat d’acompanyament extern, per tal de facilitar el procés negociador, l’elaboració propositiva i l’acompliment d’acords.
4. Les coordenades culturals: deliberació i sobiranies
En efecte, els processos de resolució de conflictes demanen marcs de negociació política que permetin canalitzar aspiracions ciutadanes en clau democràtica. Però demanen també la construcció de certes coordenades culturals: formes de fer i d’interaccionar, imaginaris i relats que despolaritzin sense abandonar cap mirada, que aportin matís sense renunciar a cap perspectiva. Traslladar aquesta idea al procés sobiranista, i a l’actual dinàmica de conflicte, hauria d’implicar potser una doble reflexió/revisió. D’una banda superar tota lògica frontista per construir cultura deliberativa. Es tracta de forjar un tipus de política que permeti articular conviccions amb empatia; valors amb responsabilitat. Es pot plantejar com a perspectiva ètica, però també des d’un potent principi de realitat: Catalunya és avui una societat complexa (més que mai) i aquesta complexitat s’expressa en termes polítics. Cal posar-ho en valor. I cal sobretot fer tangible la deliberació democràtica a través del debat sobre polítiques públiques. Com fan a Escòcia. Allà l’opció per la independència es vincula a propostes àmpliament debatudes d’economia cooperativa, benestar comunitari i transició ecològica. A Catalunya hauríem de situar amb força, en el centre del procés, un ampli debat a l’entorn d’una agenda constituent substantiva. En segon lloc, resituar el dret a decidir (i les opcions de fons, independentistes o no) en clau de sobirania i no tant d’identitat. Els sentiments nacionals són múltiples i creuats. Caldria doncs reconstruir un catalanisme popular de caràcter inclusiu i transversal, acollidor d’identitats diverses. Però sobretot un catalanisme políticdel segle XXI, motor d’un projecte que aposta per posar el futur en mans de la gent, que vol guanyar sobiranies en tant que capacitat d’autogovern quotidià en totes les dimensions: un projecte de radicalitat democràtica. Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte polític per poder interaccionar d’igual a igual. Avui i aquí, l’emancipació nacional des de valors d’obertura implicaria voluntat de protagonitzar les interdependències, sense relacions de subordinació política a l’Estat espanyol.
En síntesi, venim d’un cicle llarg de mobilització, i transitem ara un nou escenari amb l’1 d’octubre com a punt d’inflexió. Només des de la gramàtica de la política democràtica podrà traçar-se un camí cap a la resolució del conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat espanyol. És evident que això implica avui una dimensió de resistència, enfront el PP i les seves agressions judicials i policials: cal fer-los fora, de manera ineludible. Però implica sobretot construir una agenda propositiva, basada en l’acord intern del 80%, i amb aliances plurinacionals i mediació europea. Amb la doble clau de tirar endavant un procés constituent amb continguts, deliberatiu i radicalment democràtic; i d’assolir en un període de temps raonable la celebració d’un referèndum acordat i reconegut d’autodeterminació.
[i] Quan acabava l’article, s’ha produït l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La repressió de l’Estat escala, i caldrà prioritzar la construcció d’una àmplia i diversa resistència democràtica. Qualsevol escenari passa en endavant per l’alliberament de Cuixart i Sànchez. En qualsevol cas, l’apel·lació d’aquestes ratlles a la política democràtica manté, crec, tot el sentit que pugui tenir. Això sí, les condicions són avui més adverses encara, i la creació d’un escenari de negociació per exercir l’autodeterminació, més necessari que mai.
Us volem a casa i en llibertat, Jordis.
(Article publicat a El Crític. 7 de setembre del 2017. Ricard Gomà i Joan Subirats)
“Comença a ser hora d’analitzar i valorar el que s’ha fet amb l’autogovern, en relació amb qüestions com la reducció de les desigualtats, la capacitat de generar innovació, la vertebració del territori, la igualtat entre dones i homes, la sostenibilitat o la millora en la qualitat de vida de les persones. […] Volem posar les bases per conèixer fins a quint punt Catalunya ha anat construint un sistema propi de governança, de producció de polítiques públiques. I, si això és així, a partir de quines opcions de fons, valors i plantejaments s’ha configurat aquest sistema”. Avui, enfilant la recta final de la segona dècada del segle XXI, i amb prop de 40 anys d’autogovern, creiem que val la pena actualitzar aquest objectiu amb l’edició del nou llibre ‘Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya’. Podeu descarregar-vos un extracte del futur llibre en forma de resums de cada capítol a la web de Crític. D’ençà de les nostres reflexions, han passat (només) 20 anys, però hem travessat un canvi d’època. Hem estat testimonis —alguna vegada protagonistes— de transformacions accelerades en tots els àmbits: complexitats creixents, incerteses vitals i noves injustícies; Internet, creativitat i noves energies ciutadanes. Un temps emergent que ha tingut, també, impactes i noves expressions en el terreny de la política. A Catalunya, el 2003, una nova majoria plural posava fi a 23 anys de governs de CiU, sempre presidits per Jordi Pujol. S’obria un escenari inèdit de governs de coalició entre forces progressistes que va perllongar-se set anys. Fins a quin punt es van produir girs rellevants en les polítiques públiques en aquest període? En quines direccions? Quins factors els van impulsar o obstaculitzar? El 2010 va tornar a governar CiU, però ja res no era com abans. Al tombant de la nova dècada pren forma un escenari de discontinuïtats marcat per una triple crisi: socioeconòmica, política i territorial. En poc temps semblen alterar-se substancialment els paràmetres que havien configurat l’Estat del benestar, les institucions i el model autonòmic. S’obre un nou ventall de preguntes: podem seguir amb les mateixes polítiques públiques? Cal una nova agenda? Es poden seguir fent les polítiques com es feien? L’any 2008, la fi del cicle expansiu dona pas a un escenari de recessió. És també la fi d’alguns miratges: ni l’especulació pot substituir la producció com a motor de creixement; ni aquest es tradueix de manera directa en benestar; ni el progrés és possible sense atendre els seus límits ambientals. A partir del 2010, la gestió de la crisi es fa a Catalunya des d’una estratègia d’austeritat que erosiona drets bàsics i afebleix els nivells preexistents de cohesió social i urbana. A les tensions socioeconòmiques del moment, s’hi suma l’erosió de la vella política, que mostra símptomes d’esgotament en la seva capacitat d’entendre i gestionar els canvis. Creix la percepció de llunyania entre les institucions i la ciutadania: irromp amb força la crisi de representació. Finalment, la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, que nega la condició de subjecte polític a Catalunya i retalla l’Estatut pactat amb l’Estat i aprovat en referèndum, opera com a detonant d’una crisi territorial sense precedents. El nou escenari de triple crisi desencadena un cicle potent d’acció col·lectiva: sorgeixen les marees ciutadanes en defensa dels serveis públics, les pràctiques d’innovació social, el moviment d’indignació a l’entorn del 15-M, i el procés per l’exercici del dret a decidir. Tot plegat es trasllada en clau política a la dimensió constituent, a una renovació de la xarxa d’actors, i també a l’àmbit electoral-institucional. En efecte, la recessió, l’austeritat, la crisi de representació i la tensió en l’eix nacional afecten el que —fent servir la terminologia anglosaxona— serien les esferes de la ‘polity’ i la ‘politics’ (les institucions bàsiques i l’acció política). El procés sobiranista planteja l’exercici del dret a decidir per mitjà d’un referèndum com a eina de resolució democràtica del conflicte territorial, fet que implica el reconeixement de Catalunya com a ‘demos’ i la superació del marc constitucional del 1978 (canvis de fons, per tant, en la ‘polity’). El procés i la cultura del 15-M penetren en l’esfera política canviant el sistema d’actors, amb l’emergència de noves forces i espais de confluència; i alterant les institucions, amb les victòries electorals d’aquests nous subjectes en algunes de les principals ciutats del país: Barcelona, Badalona, Sabadell… (canvis substancials també en la ‘politics’). I les polítiques públiques, s’han vist sacsejades també a Catalunya per aquest context de transformacions? Aquesta és per a nosaltres una qüestió també clau. Travessem, d’una banda, un canvi d’època i una triple discontinuïtat social, política i territorial; emergeixen, d’altra banda, voluntat constituent, rearticulació d’actors i noves majories institucionals, i, per tant, creiem que és del tot pertinent explorar què ha passat en el terreny de les ‘policies’ (polítiques públiques). Què ha passat, i també quins reptes de futur es van perfilant. Les dinàmiques socials marquen un ritme accelerat de canvi. Ens situem avui en un escenari postrecessió, amb una nova geografia de vulnerabilitats; els nous actors van quallant i els eixos del conflicte polític semblen reescriure’s amb rapidesa mentre en sorgeixen de nous; el debat sobre les sobiranies guanya força en totes les seves dimensions; es van construint capacitats col·lectives de govern vinculades a qüestions emergents. Com es trasllada tot això a debats substantius i concrets? Quins reptes se situen com a centrals en l’agenda de polítiques públiques dels pròxims anys? Quines formes de governança apareixen amb més potencial de futur a Catalunya? No són preguntes fàcils, però creiem que són rellevants i són avui encara gens o poc explorades. De la mirada panoràmica del llibre ‘Canvi d’època…’, en sorgeixen d’entrada dues idees força a destacar: 1) El joc de continuïtats i canvis en les trajectòries de política pública és complex i fragmentat. Hi coexisteixen itineraris amb un fort component de ‘path dependency’ (continuïtat) explicables a partir de factors diversos (els acords sociopolítics amplis i transversals en matèria lingüística, o la manca de capacitats reals d’incidència en aspectes clau de les polítiques laborals) amb casos força accentuats de ‘policy change’ deguts al canvi de govern (les polítiques d’habitatge o de regeneració urbana de barris dels tripartits) o a l’alineament de les polítiques amb l’onada d’austeritat en plena crisi (la restricció de la renda mínima d’inserció, o la bancarització de les caixes d’estalvis). 2) Al llarg dels últims anys s’ha produït un procés d’innovació política (‘policy innovation’) desigual. Els canvis socials no sempre s’han traduït en processos rellevants d’innovació de les polítiques (educació o urbanisme, per exemple). En altres àmbits, tanmateix, observem processos d’innovació de naturalesa diversa: a) ampliació de l’agenda a temes emergents (l’economia social i solidària, les polítiques d’acollida i d’interculturalitat); b) nous plantejaments substantius (la desfamiliarització de les cures, o la vinculació entre l’agenda de gènere i les polítiques LGTBI), i c) formes innovadores d’articular capacitats de governança (xarxes d’inclusió social, o processos d’obertura cap a nous actors en les polítiques de transició energètica i de sobirania alimentària). Ens agradaria que la pràctica de reflexió que suposa aquest volum col·lectiu apunti també a reptes clau, dibuixi camins i perfili horitzons de futur. Cinc reptes per pensar el futur de Catalunya Enunciem cinc reptes genèrics que van apareixent amb força pensant en el futur de Catalunya. 1) El repte de crear una economia ciutadana i plural, vinculada al bé comú, amb cadenes de creació i apropiació compartida de valor: xarxes i ecosistemes cooperatius, i teixits productius ecològics i circulars. Un model amb salaris i ocupacions dignes. 2) El repte de reconstruir els drets bàsics i de superar les velles formes de producció del benestar. Avançar cap a un país que tingui cura de la seva gent: amb capacitat d’articular igualtat, autonomia, diferències i vincles; amb mecanismes de distribució social del poder, generadors de ciutadania activa i apoderada. 3) El repte de situar Catalunya com a referent de desenvolupament sostenible, compromesa amb el benestar de les generacions futures: la protecció del clima per mitjà de polítiques de transició energètica; la qualitat de l’aire des de polítiques de mobilitat sostenible; la sobirania alimentària, i la gestió pública de l’aigua. 4) El repte d’un país que situa Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació com a oportunitat clau de creativitat, construcció col·lectiva de coneixements i cultura lliure; d’economia col·laborativa procomuna i inclusió digital; de democràcia de codi obert. 5) El repte d’una Catalunya que exerceix sobirania en un context d’interdependències i de governança multinivell. Un país obert i divers que acull i impulsa la construcció europea; que aposta per l’enfortiment del municipalisme, amb una agenda urbana orientada a fer possible el dret a la ciutat i la gestió del comú. Aquest conjunt de reptes substantius impliquen elements de transversalitat en la dimensió més operativa i de gestió: la possibilitat de forjar un espai públic no solament institucional sinó compartit on es despleguin processos de coproducció de polítiques; d’articular una institucionalitat amb capacitat d’acollir dinàmiques d’ampliació democràtica; de descentralitzar i generar lògiques més potents de proximitat i de reconeixement de la diversitat. En síntesi, doncs, el canvi d’època i les fortes discontinuïtats que s’hi vinculen no solament impacten sobre els marcs de sobirania i els actors polítics; plantegen també transformacions i reptes clau en el terreny de les polítiques públiques. Ni l’agenda pot ser la mateixa, ni les formes de generar capacitats de govern poden reproduir les del passat. Sembla indefugible afrontar els nous reptes. Si es defineixen democràticament, poden forjar les oportunitats col·lectives on perfilar el país del segle XXI: una Catalunya en mans de la gent, on la política i la vida es construeixin en comú.
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.
Para ver el video tienen que acceder a este enlace.
El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.
Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.
Entrevista hecha al Profesor Vicenç Navarro por el periodista Marià de Delàs, del diario PÚBLIC, publicada en castellano en el diario PÚBLICO, 7 de abril de 2017.
Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.
Conferencia impartida por el profesor Navarro para "Un País en Comú" en Cerdanyola, 13.03.2017
Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 15 de marzo de 2017.
Este artículo responde a la acusación que El País hizo al profesor Navarro cuando lo acusó en sus páginas de acosarles. El artículo muestra que la realidad es precisamente al revés. El artículo señala también la gran derechización que ha ido experimentando este rotativo como consecuencia del creciente dominio de su accionariado por parte de empresas financieras, convirtiéndolo en un instrumento de batalla contra las escasas voces críticas que existen en el mundo intelectual y político del país.
Carta de Vicenç Navarro al Director, que El País no publicó, 8 de marzo de 2017.
El Profesor Navarro recomienda la asistencia a la jornada “El Derecho a la Salud y la Desigualdad Social", que contará con la presencia del Honorable Sr. Antoni Comín. El acto tendrá lugar mañana martes 14 de marzo en el Auditorio del Campus de la Ciutadella de la Universidad Pompeu Fabra (Ramon Trias Fargas, 25-27) , de 18:30 a 21:00 horas.
Entrevista hecha al Profesor Vicenç Navarro por el periodista Sato Díaz, del periódico digital Cuarto Poder, 23 de febrero de 2017.
Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.
Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)
Perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia social i sobirania plena concretada en un Estat propi
L’estat de benestar és una de les dimensions clau configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia, habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda, contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries, crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i cap a la plena sobirania.
Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011), Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències assumides.
Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant com l’anterior. Per tal d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment, requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.
En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.
El Profesor Navarro recomienda la audición de este segmento de radio, 10 de febrero de 2017.
Para escuchar el segmento tienen que acceder a este enlace.
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 9 de febrero de 2017.
Este artículo señala la necesidad de aprender de luchas llevadas a cabo por generaciones anteriores que también tuvieron como objetivo establecer una España más justa, más democrática, más solidaria y más plurinacional. Intenta indicar que algunos de los problemas a los que Podemos hace frente han sido también problemas en movimientos político-sociales anteriores, y que a no ser que haya un cambio muy notable, Podemos perdería la capacidad de movilización que es necesaria para un cambio profundo del país.
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video del programa "Valor afegit" de TV3 en el que se recoge una entrevista al profesor a partir del minuto 15, 1 de febrero de 2017.
Para ver el video tienen que acceder a este enlace.
El profesor Navarro recomienda el visionado de dos videos de la presentación de la candidatura Podemos Para Todas.
Para ver la intervención del profesor Navarro tienen que acceder a este enlace.
Para ver el video de la presentación entera tienen que acceder a este enlace.
En el debate que está teniendo lugar en Catalunya sobre las causas de su subdesarrollo social, no se hace suficiente hincapié en que una de las causas más importantes es el haber sido gobernada por una coalición de un partido liberal (CDC) y un partido cristianodemócrata (UDC) durante la mayor parte del periodo democrático.
A raíz de esto, el blog del profesor Navarro cuelga estas diapositivas, que ya en su día señalaron que tal realidad fue determinante en el retraso social de Catalunya. Dicho documento fue preparado por profesionales ajenos al profesor Navarro que desean permanecer en el anonimato.
Para ver las diapositivas tienen que acceder a este enlace.
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 31 de enero de 2017.
Este artículo es un intento de incidir en los debates que están ocurriendo dentro de Podemos estos días, resaltando que tales debates, en contra de lo que los medios han acentuado, no son una mera lucha por el poder, sino una muy valiosa contribución en cuanto al futuro de una fuerza política con vocación transformadora. El artículo hace referencia a situaciones similares en otros momentos históricos en otros países, y a su relevancia para el debate.
El Profesor Navarro recomienda escuchar la entrevista que le hizo Ràdio 4-RNE sobre las elecciones en Estados Unidos y la respuesta que los mayores medios de comunicación estadounidenses y españoles han dado a la elección del Presidente Trump. En ella el Profesor Navarro es muy crítico sobre cómo se se están malinterpretando las causas de la victoria del candidato Trump, que no se deben a un incremento del machismo o del racismo en Estados Unidos, como se está indicando, sino a una movilización de la clase trabajadora en rechazo a las políticas llevadas a cabo tanto por los gobiernos republicanos como demócratas, las cuales han dañado su bienestar y calidad de vida de una manera muy significativa.
Para escuchar la entrevista tienen que acceder a este enlace.
El profesor Navarro recomienda la lectura de la carta enviada a la revista SIN PERMISO el 19 de enero de 2017.
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 27 de diciembre de 2016.
Este artículo es una crítica muy fuerte de la derecha independentista en Catalunya, que está utilizando el conflicto con el nacionalismo españolista, beneficiándose de unas tensiones que intentan movilizar al electorado catalán en su favor, de la misma manera que la derecha españolista está haciendo para movilizar a su propio electorado.
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 27 de octubre de 2016.
Este artículo es una crítica de la manera tan manipulada y sesgada como El País cubrió mediáticamente los hechos acaecidos en la Universidad Autónoma de Madrid. El artículo, aun cuando denuncia la violencia utilizada por los estudiantes, apoya la protesta realizada contra el presidente del grupo Prisa, que no es un grupo mediático que se distinga por su apoyo a la libertad de expresión y a la diversidad ideológica dentro del país.
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 15 de septiembre de 2016.
Este artículo es una crítica de la excesiva influencia que, de manera oculta, el IBEX está ejerciendo sobre los partidos políticos de derechas y sobre el PSOE para que Podemos no gobierne en España. El artículo muestra también el carácter profundamente antidemocrático de tal grupo financiero y económico del país.
El profesor Navarro recomienda la lectura de esta nota enviada al programa "30 minuts" de TV3, 4 de julio de 2016.
Para leer la nota tienen que acceder a este enlace.
El profesor Navarro aconseja el visionado del programa "Les 10 notícies" del canal BTV y de sus intervenciones en los minutos 1:18, 7:39, 12:59, 15:36, 19:16, 23:27, 27.25 y 34.05, 10 de junio de 2016.
Para visionar el programa y las intervenciones deben acceder a este enlace.
