Philip Gould s’ha guanyat  fama de guru electoral del partit laborista britànic. Recordo que fa  anys, a Downing Street, amb Juan Manuel Eguiagaray vàrem passar un matí amb ell, parlant d’unes eleccions espanyoles que s’acostaven. No em va semblar un taumaturg, però sí  una persona molt intel·ligent, sensata i subtil. Ens va explicar com treballaven a partir de  focus groups, fent enquestes qualitatives i el·laborant després idees, llenguatges i estratègies. El diari The Guardian defineix  Gould com “un gran lector de l’estat d’ànim col·lectiu” i diu que, ara que s’apropen eleccions a Gran Bretanya, cal estar atents a les seves opinions.

Ahir, la revista Progress va publicar una entrevista en la que  Gould diu que aproximadament un terç de la campanya serà decidida pels debats a la televisió; però afegeix quelcom que m’ha semblat important: la incidència sobre l’electorat no la tenen únicament els debats, sinó també els comentaris previs i – sobretot – els posteriors. Tenen una enorme influència els comentaristes que a la ràdio, a la televisió i a la premsa escrita “analitzen el debat“, qualifiquen i donen notes als intervinents,  dictaminen “qui ha guanyat“  i “qui ha perdut“, ens expliquen el  “perquè“, etc.

Diu  que internet ha esdevingut ja  “una força democràtica independent“  equiparable a “un gegant autònom“, i que en la campanya britànica podria assolir fins i tot més influència que en les eleccions presidencials nord-americanes. És, diu, com “un exèrcit de la nit que es mou pel seu propi compte, amb una influència que ningú pot controlar“. Hi haurà la campanya tradicional per un costat, i per l’altre aquesta gran forca que els partits i els poders mediàtics tradicionals simplement no poden controlar.

Gould considera que els valors comuns de la gent coincideixen amb els del partit laborista,  i que la qüestió central que es plantejarà en les properes eleccions és, ras i curt, una qüestió de confiança. Abans, diu,  hi havia una clara divisió entre laboristes i conservadors, però “ara la divisió no és entre el partit laborista i el partit conservador. És entre política i anti-política. L’estat d’ànim dominant és anti-polític. Això és el que s’imposa a tot“. Aquest és el repte, em sembla, i no únicament al Regne Unit. M’agradaria saber què en pensa Gould, en el fons. Ell es limita a recomanar la transmissió d’”optimisme i esperança en el futur“, perquè és el que l’electorat demana. Però al Regne Unit  l’anti-política és tan forta que només podrà ser derrotada amb plantejaments substancials, no d’imatge; la idea que es pot canviar d’imatge sense canviar de substància hi és  inviable.