Sona a condemna i potser ho és. En realitat és el temps transcorregut des de l’aprovació de la reforma laboral, una reforma que té més d’agressió als drets dels treballadors i les treballadores que no pas d’estímul per a la contractació. Us deixo unes quantes dades de l’informe que aquesta setmana hem presentat:  la població activa ha disminuït en un 2,6%; la població ocupada ha baixat un 5%; només un de cada 10 contractes nous és indefinit; els expedients de regulació d’ocupació han augmentat un 28,5%; la conflictivitat s’ha incrementat en un 22% més de procediments; el 78% de convenis d’empresa no són vigents i poden perdre l’aplicació de la ultraactivitat, i, per últim, els salaris han baixat en un 12% com a efecte directe de la reforma. I tot això en dos anys i un dia. Diria que és de rècord Guinness. És impossible fer-ho tan malament sense haver-s’ho proposat abans.

En tot cas, aquestes xifres tan reals com el drama que s’està vivint en aquest país posen en evidència que la reforma laboral que el govern del Partido Popular va imposar amb la seva eficaç majoria absoluta en realitat no pretenia estimular l’economia i la contractació, sinó aprofundir en un model, el seu model, de vassallatge en les relacions entre empresari i treballador.

El treballador, desprovist de drets, ha esdevingut pura mercaderia que es lloga i de la qual se’n prescindeix, a tal efecte que ni el salari ni les proteccions socials esdevinguin un problema per a una economia que ha decidit competir només en el terreny dels costos laborals i no en el de la innovació, la producció de qualitat i el treball digne. I aquest sí que és el veritable drama, perquè de mantenir aquesta estratègia l’economia en termes macro a la llarga es pot acabar reactivant, però ho farà amb uns costos socials inassumibles, amb un repartiment de la riquesa injust i insostenible i amb un afebliment del teixit productiu que serà l’anunci de futures crisis.

Mentrestant, i  coincidint amb l’efemèride, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials del Parlament Europeu ha aprovat -amb el vot en contra del Grup Popular Europeu- unes demolidores conclusions en els que culpen la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) de l’agreujament de la crisi econòmica en el cas dels països intervinguts:  Grècia, Irlanda, Xipre i Portugal. Concretament acusa aquests organismes d’haver imposat unes receptes econòmiques que han fet incrementar l’atur, destruït petites i mitjanes empreses, rebaixat drets socials i laborals, en definitiva, han afeblit aquestes economies i els seus respectius marcs de benestar social.

És veritat que aquestes conclusions no prendran validesa fins que no s’aprovin en el ple que l’eurocambra celebrarà al mes de març, però no és menys cert que és un enorme toc d’atenció a les polítiques que des d’Europa s’han imposat als països del sud, i que en el cas d’Espanya han tingut un fidel reflex en la lluita obsessiva contra el dèficit públic, la reforma laboral i les retallades de les pensions, serveis socials, educació i sanitat.

Després de dos anys i un dia de condemna i més de cinc anys de crisi econòmica, és necessari que des del carrer, els centres de treball, el sindicalisme i la política es comenci a construir una alternativa econòmica i social a aquest pensament únic que ens ha portat fins aquí.

Això és el que deuen de pensar molts, constatant els seus comentaris sobre el procés de vaga i mobilització que estan protagonitzant els treballadors i les treballadores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És a dir, TV3, Catalunya Ràdio i Interactiva. Segons sembla, la ràdio i la televisió públiques i nacionals d’aquest país són ens que han de funcionar a cop de patriotisme i els i les professionals que les fan possibles no estan legitimitats per dur a terme qualsevol acció en el marc legal, com és el dret de vaga, per defensar i protegir els seus també legítims interessos laborals.

Deu ser que per a molts opinadors d’aquest país nostre, la vaga és cosa de treballadors i treballadores de fàbrica. D’obrers de granota i greix a les mans.  Res a veure amb aquests professionals i menys si treballen en un mitjà de comunicació tan important com aquests. Els castren doncs, la seva possibilitat i el seu dret a defensar-se. I ho fan perquè en el fons pensen dues coses: d’una banda, que no ho són, de treballadors; i d’altra banda, que treballar a TV3 o a Catalunya Ràdio els col·loca en la llista dels privilegiats perquè tenen feina i, a sobre, dignament remunerada. Quin luxe, oi? Doncs sí, un veritable luxe babilònic en aquests temps de retallades salarials, pèrdues de drets socials i laborals i futur incert.

Es deuen pensar que els professionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es mereixen una rebaixa salarial (una més, no ho oblidem), perdre el seu conveni propi i passar a regir-se per un d’estatal (quina paradoxa en aquests temps del dret a decidir) i ser criminalitzats per corporativistes i insolidaris, mentre veuen com es privatitzen serveis essencials com la gestió publicitària.

Haurien de pensar determinats opinadors que la batalla dels treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és estratègica per evitar que es continuïn degradant les condicions laborals -ja molt precàries- en el conjunt del sector audiovisual i dels mitjans de comunicació. O algú es pensa que si ells perden, això no afectarà encara més les productores i d’altres mitjans? És que TV3 ha deixat de complir la funció de motor econòmic de tota una indústria que necessita aquesta referència imprescindible? No és això el que se li demana a través d’un contracte programa?

Correm el risc de fer el joc als que, com va passar amb TVE, volen fer-nos creure que els mitjans de la ‘Corpo’ són insostenibles econòmicament, cars i en el fons, tan sobredimensionats com poc productius. I ningú ha demostrat que res d’això sigui cert. Al contrari, la despesa es retalla però es mantenen els lideratges en audiència, la qualitat de la producció no minva i la seva funció social, cultural i lingüística és plenament vigent. I això és absolutament indissociable dels i les professionals que igual que es deixen la pell en què aquests mitjans vagin endavant també defensen amb vagues, ungles i dents el seu conveni col·lectiu, digne, per cert.

Diuen alguns analistes que la llei de l’avortament del Govern del Partido Popular no és més que una concessió tàctica a la seva ala ultra (catòlica, dreta, rància). Diuen que en aquests moments de dificultats polítiques d’un govern desprestigiat, desgastat i qüestionat, calia cuidar els votants de perfil més conservador, encara que el preu social que s’ha de pagar suposi un retrocés de dècades.

Ni concessions als sectors ultres ni cortines de fum. La nova llei simbolitza a la perfecció el que representa ideològicament el PP. No hem d’oblidar que, fins al moment, aquesta ha estat l’única decisió política que s’ajusta al text del seu programa electoral. L’única. Tota la resta han estat enganys, trampes i manipulacions per assolir el poder.

Inclús així, són ja unes quantes les veus crítiques dins del PP amb aquesta contrareforma, veus que se sumen als crits d’indignació de dones, homes, organitzacions socials i polítiques d’esquerres, fins i tot d’altres països europeus, que no entenen com podem passar de tenir una de les legislacions més avançades i progressistes en aquest àmbit a retrocedir fins als temps més obscurs de la història d’Espanya. És paradigmàtic que només el Vaticà i Jean-Marie Le Pen, el líder de l’extrema dreta francesa, s’hagin felicitat per la nova llei.

Interrompre l’embaràs deixarà de ser un dret de la dona per tornar a ser un delicte despenalitzat en alguns supòsits. Però la contrareforma de Gallardón no només fa volar pels aires la llei de terminis del 2010 del govern de Zapatero, sinó que és encara més restrictiva que la primera llei espanyola de l’avortament, la de supòsits de 1985 del primer govern de Felipe González. Només en cas de violació i de greu perill per a la vida de la dona –i, en aquest cas, el procediment i requisits seran molt més estrictes- es podrà avortar. L’aberració arriba a tal punt que per al PP les malformacions fetals “gravíssimes” tampoc suposen un motiu per interrompre un embaràs.

Les paraules no són innocents i Gallardón no ha fet una llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, sinó una Ley de protección de la vida del concebido. Així és la dreta. Classistes, retrògrades i repressors, però sobretot, hipòcrites. S’omplen la boca amb la defensa de la vida, però els importa molt més un embrió que les dones que puguin morir, de nou, en intervencions clandestines. Volen obligar-les a parir nens destinats a morir o a patir greus deficiències, però retallen en serveis públics i ajudes a les persones dependents i a les més necessitades.

Són sàdics inquisitorials. Defensors de la moral pública i privada dels altres, sempre dels altres. I són, per sobre de tot, personatges tenebrosos que odien les dones, que creuen que les han de protegir d’elles mateixes perquè són ésser irresponsables, i que no suporten que siguin lliures ni decideixin sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida.

El rebut de l’electricitat tornarà a pujar al mes de gener. Després d’uns dies d’incertesa, versions contradictòries i alguna altra cortina de fum, provinent, segur, del puro habano del president Rajoy, ja sabem que la decisió del ministre d’Hisenda de retirar el complement de 3.600 milions d’euros de la tarifa elèctrica la pagarem entre tots. Montoro ha d’ajustar-se als objectius de dèficit que marca la Comissió Europea i tant li fa que siguin els ciutadans i les ciutadanes qui hagin d’entomar directament els efectes de la seva decisió. Un 5% més. Com si res, el govern del Partido Popular etziba un altre cop de bastó a les malmeses economies familiars, que veuen com minven els seus ingressos mentre el preu del gas, l’aigua, l’electricitat, la bombona de butà, el transport públic… s’incrementen pornogràficament per sobre del cost de la vida.

És igual si la factura de la llum s’ha incrementat un 70% des del 2008. I que pagar els consums domèstics s’hagi convertit en un luxe fora de l’abast de moltíssima gent que ara descobreix una nova modalitat de pobresa, la pobresa energètica. És igual si els salaris continuen baixant i després de 12 hores de jornada diària no arribes a final de mes. És igual si l’atur deixa a l’abisme de l’exclusió famílies senceres, si els joves no poden estudiar o marxen fora a trobar les oportunitats que aquí se’ls hi neguen. Tot això i molt més els és meridianament igual. Tant és. Cal fer el que cal fer encara que el que calgui fer impliqui l’amputació sense anestèsia i a la brava de la qualitat de vida de la majoria. L’objectiu és convertir l’estat del benestar, és a dir, el dret a la salut, a l’educació pública, a les pensions en una finca privada al servei de les castes que ens han portat al precipici.

L’important, l’essencial, l’únic veritablement transcendental per a aquest govern mentider, insensible i fatxa és aconseguir que, quan tot això passi, els interessos, els capitals, els beneficis, els privilegis dels que ens van ficar en tot aquest embolic, es mantinguin intactes. Serà igual si tota la resta perdem bous i esquelles a la velocitat de la llum. De l’increment de la factura de la llum, vull dir.

El govern de Mariano Rajoy ja ha deixat anar que convindria abordar una nova reforma laboral amb la intenció de continuar aprofundint en un model de relacions laboral que, segons el seu parer, incrementa la competitivitat de l’economia espanyola. Un pas més en la configuració d’un mercat de treball on la precarietat total esdevingui la principal característica.

Només aquest anunci ja faria més que raonable posar en marxa els mecanismes per generar una resposta social contundent en forma de vaga general. Més encara, si aquesta proposta del govern de l’Estat forma part de tota una bateria de reformes que constitueixen l’agressió més contundent i premeditada contra els treballadors i les treballadores.

En pocs mesos, el govern del Partido Popular ha impulsat, a l’empara de la majoria absoluta que té al Congrés dels Diputats, una reforma de l’accés a la justícia creant taxes dissuasòries per a l’exercici del dret a la tutela judicial; una reforma de les pensions que empobreix els pensionistes actuals i condemna els joves d’ara a tenir pensions indignes; una llei de seguretat ciutadana que endureix les sancions econòmiques i les penes de presó amb la voluntat de coartar el dret de manifestació, i obre el debat sobre una hipotètica llei de serveis mínims que en realitat significa limitar el dret de vaga dels treballadors i les treballadores.

És evident que tenen pressa per aplicar el seu programa ocult. I és ocult perquè de tot això no hi havia ni una sola línia al seu programa electoral. No sabíem de les preocupacions de Rajoy i el seu partit per limitar drets i garanties legals. Tots pensàvem que les pensions eren intocables. Ni ens imaginàvem que decretarien una amnistia fiscal per als evasors de capital, mentre criminalitzen els aturats per fer-ne, segons ells, abús de les prestacions per desocupació.

La seva pressa no ens ha de condicionar a l’hora de prendre decisions. Però si que ens ha de col·locar en situació de màxima alerta, en la mesura que demostra que no pensen afluixar per molt que les enquestes electorals els penalitzin, el carrer s’escalfi i fins i tot fracassin en aquest intent cínic i descarat d’intentar demostrar que ja hem sortit de la crisi i que a partir d’ara tot seran flors i violes.

Per això, estic convençut que hem de començar a preparar una gran vaga general contra aquest cúmul d’agressions als nostres drets laborals, a la vigència del nostre Estat del Benestar i a la qualitat democràtica del nostre Estat de Dret, que el govern del Partido Popular ha desfermat.

Hem de començar a activar la consciència ciutadana per donar la resposta contundent que la situació mereix. Com dèiem en un lema de fa no tant, el govern de PP s’ho vol carregar tot. Cada cop és més evident que en realitat som nosaltres, els treballadors i les treballadores, qui ens ho estem jugant tot.

Aquests dies el Govern de la Generalitat ha presentat al Parlament de Catalunya els pressupostos per al 2014. Després d’un any amb els comptes autonòmics prorrogats, el Consell Executiu ha posat damunt de la taula una proposta, desgraciadament, previsible. L’intent, ingenu a aquestes alçades de la crisi, de fer passar aquests pressupostos com els més socials de la història no fa més que posar en evidència que el govern intenta amagar amb retòrica el que els ciutadans viuen en primera persona.

I el pitjor no és que les retallades s’hagin consolidat pressupostàriament –que ja és prou greu- sinó que el Govern no és capaç de dibuixar una alternativa econòmica que ens permeti fer les passes necessàries per facilitar la sortida de la crisi, a la vegada que garanteix la protecció social als que més ho necessiten.

Els pressupostos del 2014 representen, en certa mesura, l’abdicació que el Govern de la Generalitat fa de la seva obligació d’orientar els cabals públics en el sentit de la reactivació econòmica i la garantia dels drets. Si un pressupost és la principal i més tangible expressió de la política d’un país, aquests són el manifest de la desesperança.

Ni rastre d’un canvi, per tímid que sigui, en el rumb de les polítiques. Ara, amb les estretors imposades pel setge financer a què ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy, però en el fons amb la mateixa obsessió per la reducció del dèficit al preu que sigui que van marcar els dos primers anys de govern d’Artur Mas, quan érem els primers de la classe –sense que ningú ens ho demanés- en la reducció de la despesa pública.

El Govern de la Generalitat hauria de plasmar en els pressupostos una major sensibilitat cap al teixit productiu. Voldríem que l’obsessió pel dèficit es convertís en obsessió per l’ajut i el foment de les polítiques industrials per als sectors estratègics, convertint d’una vegada per totes l’lnstitut Català de Finances (ICF) en un veritable banc públic per donar liquiditat a les empreses i facilitar la inversió productiva.

Comprovem amb preocupació que les polítiques d’ocupació tampoc son prioritàries per al Govern de Catalunya, que es limita a gestionar els fons retallats que arriben des de l’Estat, sense fer els esforços necessaris per sumar fons propis de la Generalitat que possibilitarien la generació directa de llocs de treball.

Però si les polítiques industrials i l’estímul per a la generació d’ocupació són necessaris per sortir de la crisi, no seran suficients si no van acompanyades de polítiques de cobertura social que protegeixin els més vulnerables, els allunyi de l’exclusió social i els asseguri uns mínims vitals. Trobem a faltar que els pressupostos permetin l’accés a la renda garantida de tots els ciutadans i les ciutadanes en situació de percebre-la. No és només un acte de justícia social, també és una de les millors inversions de futur que podem fer per mantenir la cohesió social del país.

Estaba convencido de que ni en sus mejores sueños las organizaciones patronales podrían haber imaginado un escenario tan favorable para sus intereses como el que ha resultado de la reforma laboral que impulsó el gobierno hace un año y medio. Pues estaba equivocado. Y como dictan las leyes de Murphy, cualquier circunstancia negativa siempre es susceptible de empeorar. Es exactamente lo que puede estar a punto de pasar con las maltrechas y precarizadas relaciones laborales en este país. El gobierno del PP, a través del ministro de Economía, Luís de Guindos, ha dado a conocer su intención de volver a reformar el Estatuto de los Trabajadores para adecuarlo a los requerimientos que llegan desde la Comisión Europea. Y aunque la ministra de Empleo, Fátima Báñez, apostille que sólo serán unos retoques cosméticos, ya podemos prepararnos para lo peor.

Al parecer a las cabezas pensantes de la Unión Europea no les parecen suficientes los sacrificios que estamos haciendo los ciudadanos y las ciudadanas de este país. ¿Les habremos hecho pensar que nuestra resistencia y abnegación es infinita? Quién sabe. Lo único claro es que el Partido Popular, amparado en su mayoría absoluta, se apresta a dar una vuelta de tuerca más a las relaciones laborales para precarizarlas mejor y consolidar el desequilibrio que la anterior reforma laboral ya instaló debilitando la negociación colectiva, favoreciendo el despido fácil y barato, y eliminando la estabilidad contractual del mercado de trabajo. Nos quieren hacer creer que es el único camino para salir de la crisis. El mantra es el de siempre: lo importante es trabajar, las condiciones salariales, horarias, de salud… con que se trabaje es secundario.

Y ahora vendrá un ajuste más. Un ajuste que obviamente no irá encaminado a mejorar la competitividad de nuestro tejido productivo a través de la producción de calidad, la inversión en innovación y la mejora de la cualificación de los trabajadores. Más bien lo contrario. Los más rancios ideólogos de la marca España quieren que incrementemos nuestra competitividad a base de producir más y más y más barato. Es decir, que nuestro modelo referencial sea la China. Este gobierno y el cuadro de mando de la Comisión Europea nos alejan así de nuestros referentes continentales para ubicarnos, en el plano laboral y productivo, en Asia. Ése es el plan que han dibujado para el sur de Europa. Y como en España e Italia no es tan fácil de imponer como en Grecia y Portugal, por una cuestión de tamaño del problema financiero, han decidido pactarlo con las improductivas, extractivas, rancias e inmovilistas élites locales, que han visto desde el minuto cero de esta crisis una enorme e histórica oportunidad de volver a los tiempos en que la sociedad se dividía en amos y siervos.

Y todo guarda una estrecha relación. La reforma laboral que priva de derechos y protección a los trabajadores, los experimentos de privatización de los servicios sanitarios, la reforma educativa recentralizadora y clasista del Ministro Wert, la creación de las tasas judiciales para dificultar el acceso al derecho a la tutela judicial, la amnistía fiscal de Montoro para evasores de divisas, una reforma de las pensiones que nos va a empobrecer aún más a la vez que empujará a muchos a hacerse planes privados que beneficiaran a la banca, la propuesta de endurecimiento de multas y penas de cárcel para manifestantes, el interés por limitar el derecho de huelga a través de una ley de servicios mínimos, y ahora, quién sabe qué artículos del Estatuto de los Trabajadores para incrementar aún más el desequilibrio a favor de algunos poderosos empresarios.

Un guión bien montado que tiene un triste final para una inmensa mayoría. Pero podemos cambiar el final de esta película. Hagámoslo.

A veces caemos en el error de pensar que la legalidad vigente no es el reflejo de un modelo de sociedad, de sus valores y de sus principios éticos y morales. Nos olvidamos, o nos hacen olvidar, que el conjunto de normas jurídicas que conforman nuestro sistema legal son la consecuencia del conflicto entre intereses complementarios o antagónicos; el resultado de un juego de mayorías sociales, protección de la singularidad y poderes fácticos. En todo caso, conviene no cometer la imprudencia de sacralizar las leyes, en la medida que deben estar sujetas a los cambios que la sociedad en su conjunto demande, a la evolución y las necesidades que deba afrontar un país y a su vigencia en relación con el interés general. Por lo tanto, no conviene desconectar el sistema legal del ejercicio del poder, democrático o no.

Y eso es precisamente lo que está haciendo el gobierno del Partido Popular. Intentar que sus reformas legales tengan una apariencia política, económica y ética aséptica. Cuando, en la realidad, los cambios que está introduciendo en el marco legal tienen una enorme profundidad ideológica y trascendencia social.

Éste es el caso del Proyecto de Ley de Seguridad Ciudadana que ha impulsado el ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón. En aras de defender los derechos y las libertades de los ciudadanos, esta reforma implicará de aprobarse un férreo blindaje para los poderosos. Con su propuesta de nuevos tipos delictivos y de incremento de las penas económicas y carcelarias contra los que se manifiesten o graven imágenes de los cuerpos y fuerzas de seguridad, el Partido Popular está haciendo dos cosas. Por un lado, dotar al Estado de elementos legales para afrontar un creciente clima de conflictividad social fruto de sus políticas de desmantelamiento del Estado del Bienestar, merma de derechos sociales y laborales, y privatización de derechos. Y por otro lado, crear las condiciones a través de la legalidad para la configuración de una sociedad resignada, pasiva, que no asuma el riesgo que significa la lucha social por un futuro digno, cuando las puertas del diálogo y el pacto se cierran una detrás de otra.

Pero este proyecto de Ley de Seguridad Ciudadana no es un cabo suelto. Forma parte de toda una estrategia política, económica y legal para desproveer a la ciudadanía de mecanismos de defensa jurídica que la ampare en sus derechos fundamentales. En esa misma dirección apuntaba la creación de tasas judiciales. El verdadero objetivo no es racionalizar el recurso a la justicia, sino disuadir por la vía de la penalización económica del uso de la justicia como servicio público esencial.

Es imposible no ver en todos estos cambios un sesgo de clase. El gobierno del Partido Popular está reformando el Código Penal desde unos supuestos de clase social. O dicho de otra manera, la derecha española está ajustando el Código Penal para ajustarlo a la necesidades de un Estado que, más que previsiblemente, tendrá que afrontar la reacción de una sociedad que se resiste a que le roben lo que es suyo y de una élite extractiva que quiere protegerse de ese conflicto asegurando sus privilegios, su patrimonio y su bienestar. Es esa élite la que pretende convertir, de la mano del Partido Popular, la seguridad pública en su servicio privado de seguridad.

Lo malo es que no se le pueden poner puertas al campo. Cuando una sociedad es capaz de identificar sus objetivos  -y la nuestra ya lo está haciendo- y es capaz de acumular la fuerza colectiva para perseguirlos -y la nuestra empieza a dar síntomas de estar en ello-, acaba consiguiendo que la norma se ajuste al interés general que representa. Tardaremos más o tardaremos menos, pero de nada le va a servir a esta minoría todopoderosa la reforma del Código Penal que el gobierno de Mariano Rajoy les sirve en bandeja.

Avui hem conegut les dades de l’IPC corresponents al mes d’octubre d’enguany. Els preus han tingut un comportament a la baixa. Aparentment una bona noticia, sinó fos perquè no és altra cosa que un símptoma més de que la sortida de la crisi encara està lluny, per molt que el govern i alguns del prohoms del sistema financer s’entestin a veure brots verds o ‘enormes quantitats de diners’ entrant a empreses espanyoles.

El comportament a la baixa dels preus, albirant una improbable però possible amenaça de deflació, posa en evidència que les estretors econòmiques que pateixen les famílies a Catalunya i a la resta de l’Estat són encara molt importants. La brutal pressió que han sofert els salaris, i per tant, la capacitat adquisitiva dels treballadors, ha rebaixat a nivells històrics la demanda interna al nostre país. Fins el punt que, davant la manca de demanda interna al nostre país, han hagut necessàriament d’obrir-se als mercats internacionals per comercialitzar un productes que al mercat interior ja no tenen sortida.

Aquesta situació fa ben palès fins a quin punt és necessari un canvi radical en el rumb de les polítiques econòmiques al nostre país, si volem sortir de la crisi. I fins a quin punt la revalorització dels salaris i la recuperació de poder adquisitiu és una de les potes essencial per a la recuperació econòmica. La prova d’això són les xifres de l’IPC que hem conegut avui. La distancia entre la rebaixa dels salaris i l’increment dels preus al nostre país ha penalitzat el consum de les famílies de tal manera que obliga a baixar preus a costa de beneficis o per mantenir-los. És una bona notícia que els preus tinguin un comportament moderat. Una inflació desbocada seria letal per la nostra economia, però ho seria encara millor si no amagués que els salaris han perdut gairebé el 30% del seu poder adquisitiu des de l’inici de la crisi fins ara.

Aquesta situació ha afectat especialment les famílies amb rendes més baixes. Els productes de primera necessitat suposen el 70% del cistell de la compra d’una família mentre que en el de famílies amb rendes elevades es redueix al poc més del 50%. Una mostra més de com aquesta crisi s’acarnissa amb els que menys tenen. La nostra societat està vivint un procés de dualització, de polarització en termes de rendes, de fractura social latent que ha passat de ser un risc a convertir-se en amenaça real.

La reforma laboral i la conseqüent precarització extrema de les relacions laborals amb els efectes sobre el consum que porta associats, la imminent reforma de les pensions que significarà una rebaixa substancial i les dramàtiques xifres d’atur, han d’obligar a variar el sentit de l’estratègia econòmica i fiscal per sortir de la crisi.

Aquest Govern del Partido Popular ja ha demostrat més que sobradament que una cosa són les promeses electorals per arribar al poder i una altra molt diferent és complir amb elles de manera conseqüent. Ho sabem prou bé. Encara ressonen a l’hemicicle del Congrés del Diputats les paraules de Rajoy contra la reforma de les pensions acordada pel Govern del PSOE amb els agents social i econòmics i aprovada en el marc de Pacte de Toledo. “Les pensions no es toquen”, deia llavors l’ara president del Govern central.

Ja hem vist en què han quedat aquelles paraules. No només s’han tocat, i molt, sinó que el Partido Popular ha portat a les portes del Congrés dels Diputats, amb absolut menyspreu dels agents socials i econòmics i del Pacte de Toledo, l’atac més fort en democràcia a una de les potes fonamentals del nostre model d’Estat del Benestar, com són les pensions.

Més enllà de les estretors econòmiques provocades per la crisi i que són sabudes, i de la transformació de la piràmide d’edat a Espanya, la proposta del PP és absolutament ideològica. No busca ni la sostenibilitat del sistema, com ho feia el pacte de les pensions de l’any 2010, ni tampoc únicament alleugerir la important factura de les pensions a què fa front l’Estat a través de la caixa de la Seguretat Social. La realitat, per molt que la retòrica cínica i mentidera dels ministres del PP ens ho vulgui amagar, és que la reforma persegueix un doble objectiu. D’una banda afeblir el sistema públic de pensions, en tant que públic i, per tant, allunyat –veurem fins quan- de les urpes de l’especulació privada. I, d’altra banda, estimular la contractació de plans de pensions privats que signifiquin una injecció econòmica per al sistema financer que faciliti la seva recapitalització.

Ja sabem que a partir d’ara les pensions no es revaloritzaran en funció del comportament de cost de la vida i que, per tant, es produirà una sensible pèrdua de poder adquisitiu que provocarà l’empobriment dels més grans i del conjunt de la societat. I també constatem que si el model de relacions laborals d’aquest país es manté en els nivells actuals, és a dir, precarietat en la contractació i continuada rebaixa salarial, els futurs pensionistes tindran moltíssimes dificultats.

Si, a sobre, afegim les limitacions que la reforma del govern del PP està impulsant, com és l’aprovació del factor de sostenibilitat basat en l’esperança de vida en el moment de la teva jubilació, el resultat és que els joves treballadors d’ara tindran un futur ben negre quan siguin pensionistes, si no hi posem remei.

Un remei que ha de venir de la mà de la mobilització constant en el carrer i per l’exigència als partits polítics d’esquerres d’un compromís clar i nítid en el sentit que modificaran aquesta reforma que el PP farà triomfar gràcies a la seva majoria absoluta. No podem deixar que, en aquest terreny, s’imposi la resignació ni la desesperança. Les coses no tenen que ser així només perquè ho manin les elits extractives -que s’han enriquit més encara amb aquesta crisi, mentre la majoria l’estem patint duríssimament- a la seva encarnació parlamentària, que és el PP.

I no ho seran si tenim clar que el sistema públic de pensions està tan amenaçat com ens volen fer creure; si tenim clar que unes pensions dignes són un dret però també una font d’impuls econòmic; si tenim clar, en definitiva, que aquesta és una lluita que ens afecta intergeneracionalment.

Article publicat a Catalunya Press.

El Govern de Mariano Rajoy continua donant-li voltes a la qüestió del rescat de l’economia espanyola. Condicionat pel calendari electoral, sens dubte, el president del Govern de l’Estat mira d’ajornar una decisió que sembla inapel•lable i que els propis mercats ja han anticipat rebaixant la prima de risc per sota del 500 punts.  No obstant, el Govern no deixa de moure’s en la pura conjuntura. Sense acabar de definir més estratègia econòmica ni política que aquella de qui dia passa any empeny. A base de tacticismes, silencis atronadors i una manca de transparència mai vista a la política espanyola, Mariano Rajoy intenta que no s’enfonsi aquest vaixell que és Espanya. El que passa és que el temps s’esgota i les coses no canviaran. No podem viure permanentment en el terreny de la indefinició.  Rajoy sap perfectament que les anomenades condicionalitats que acompanyaran l’hipotètic rescat d’Espanya seran duríssimes i que això afectarà de forma directa la seva permanència al front del Govern.  Al Partido Popular sembla que les aigües baixen remogudes i només una bon resultat a Eskadi, però sobretot a Galícia les poden tranquil•litzar. Però això és impossible del tot, en un país que després de 5 anys de crisi econòmica, política i social, ara afronta de la mà d’aquest rescat europeu una de les retallades més fortes que ha hagut de suportar i que, sens dubte, afectarà les pensions, els salaris i els serveis socials, és a dir, les ja extremadament castigades classes populars.  El país no confia en el futur si aquest ha de venir de part de les decisions polítiques que ens han portat fins aquí. Les receptes que ens han prescrit per sortir de la crisi només han fet que enfonsar-nos encara més en el pou de l’atur, la pobresa i la fractura social. Cal austeritat? És clar! Però encara és més necessari canviar radicalment el rumb de les polítiques per tal d’estimular el conjunt de l’economia. Cal aconseguir del BCE i de la Comissió Europea -i si m’ho permeten, de la cancellera alemanya Angela Merkel, un nou escenari de recuperació per a Espanya que ens permeti afrontar el deute financer de forma que les quotes mensuals nos ens ofeguin com fins ara. Si no és així, ni la pujada de l’IVA generarà més ingressos a l’Estat, ni es generarà ocupació que pagui IRPF ni el consum estirarà de les empeses. Aquest ha de ser l’objectiu principal del govern Rajoy. Llàstima que s’ha posat les ulleres de curt i han renunciat a mirar l’horitzó.

Article publicat a Catalunya Press.

Tots aquests mesos pendents de la decisió del sr. Adelson i ves per on el govern de la Generalitat tenia un as a la màniga. I perdoneu el símil ara que sembla que ens hem lliurat del megaprojecte de joc que amenaçava el Parc Agrari del Baix Llobregat i definia un model d’inversions econòmiques profundament especulatives. D’entrada, cal esmenar la manera de fer del Govern. Les formes són importants i, tot i entenen la discreció elemental que aquest tipus de negociacions necessiten, no es de rebut que el conjunt de la ciutadania ens assabentem del projecte i les seves característiques a través d’una roda de premsa dels diferents consellers. Així, sense avís previ. Si aquests projectes requereixen de complicitats, en la mesura que impacten sobre el conjunt de l’economia i l’entorn, cal que el territori, el teixit social i el productiu així com les principals institucions en tinguin consciència, si es vol evitar generar més reserves de les purament lògiques i normals. Dit això, no és pot dir que aquest projecte sigui en si mateix una mala notícia. Una inversió econòmica important i un impacte que podria ser rellevant sobre l’ocupació tant en el sector de la construcció com en el sector serveis. Podria esdevenir un bon estímul per a Tarragona i també per a Catalunya en aquests moments en què necessitem urgentment reactivar l’activitat econòmica. Podria implicar una aposta interessant per al turisme, que hauria de ser complementària amb el ja existent parc de PortAventura.  I en últim terme, però no per això menys important, no implica a priori l’extorsió sobre el nostre marc legal que podria haver significat la ubicació del projecte EuroVegas a les portes de Barcelona. De tota manera, tampoc no convé deixar-se emportar pel cofoisme. Cal conèixer abans la lletra petita del projecte per acabar d’estar segurs que serà el que tots esperem: una inversió productiva, sense impacte ambiental  perjudicial per al territori, que creï ocupació estable i de qualitat i sigui una palanca sòlida que, junt amb d’altres, ens ajudi a sortir de la crisi econòmica.

Article publicat a Catalunya Press

Sabíem que la reforma laboral del 2010 i després la del 2012 no servirien per afrontar la crisi econòmica i generar ocupació. Sabíem que, ans al contrari, produirien un triple efecte: facilitar brutalment l’acomiadament de treballadors ampliant de forma insensata les causes objectives; abaratir les indemnitzacions, col·locant-les en el llindar de la gratuïtat, i trencar de forma radical amb la raó de ser del dret laboral, que es basava en la protecció de la part que s’entén que es la feble, el treballador. Tot això ja ho sabíem i ens hem cansat d’explicar-ho, com hem explicat també que era mentida quan s’afirmava que el mercat de treball espanyol patia d’una rigidesa tal que dissuadia els empresaris de contractar persones. Que només des de l’oportunisme miop o la mala fe, també miop, es podia defensar que aquestes reformes laborals eren necessàries per afrontar els canvis estructurals que farien la nostra economia més productiva i competitiva. El temps, poc temps per cert, s’ha encarregat de confirmar el que dèiem els sindicats i algun economista que no s’ha deixat atrapar pel mantra del pensament únic. Les reformes laborals, i en especial la del 2010, representen l’aprovació per decret de la impunitat a les empreses, el desequilibri, la desconfiança i el conflicte permanent. O es pensen que la gent es quedarà quieta? Potser fins ara sí, la por no deixa de ser un gran aliat dels poderosos que ens fan creure que si no ens movem, si ens resignem tot anirà bé i potser ens lliurem de la tragèdia. Però aquesta país està arribant a uns extrems de degradació en les relacions laborals que ens aboca a l’enduriment del conflicte. Divendres al matí he participat a la concentració dels treballadors i les treballadores de Grup Prisa, Cadena SER i ONA FM. Gent que qualsevol qualificaria de més que raonables. I el que vaig copsar entre ells és un sentiment de decepció, desconfiança i indignació. Només fa dos mesos que havien arribat a un acord sobre un ERO per a l’acomiadament de més de 200 treballadors a tot Espanya. Un acord que bloquejava qualsevol nou acomiadament fins a l’abril de 2013. Doncs per a la direcció, aquest acord ja és paper mullat, perquè planteja una altra onada d’acomiadaments i baixada salarial. D’això parlo quan afirmo que les relacions laborals a Espanya es deterioraran fins a límits desconeguts si no som capaços de generar un canvi. Si no som capaços de reconstruís el que les reformes han enfonsat. No serà fàcil, ho sabem. Però no ens queda una altra que continuar lluitant, no resignar-nos. Però ho hem de fer units i de forma solidària. Ens estem jugant massa.

(El Temps)

Josep Maria Àlvarez és secretari general de la UGT de Catalunya. Defensa que els sindicats són l’interlocutor amb les administracions que ha designat la societat i confia que el PP acabarà suavitzant la reforma laboral.

Quin balanç en feu, de l’aturada general, les manifestacions del 29M i la resposta de la societat, al marge del ball de xifres d’incidència i participació al carrer?
—Va ser una jornada que va combinar una aturada laboral important amb una plantada massiva de la ciutadania. No tan sols als polígons i fàbriques, sinó d’una manera molt especial amb implicació dels barris, les associacions de veïns, els joves i molts altres col·lectius, perquè el conjunt de la societat va voler dir prou a les retallades laborals i socials. I aquesta combinació va fer que la convocatòria tingués tant d’èxit.
—Us heu mostrat optimista amb la possibilitat que l’executiu espanyol i les patronals es facin enrere en alguns aspectes clau de la reforma laboral, perquè, a parer vostre, no podran suportar la pressió social. Però el PP ha deixat clar que no té cap intenció de rectificar.
—Aquesta jornada de protesta serà útil per tres raons. Perquè els governs del PP sempre han acabat fent rectificacions, però ara encara han de pair-ho. I ho entenc, perquè la plantofada democràtica ha estat tan forta que en tres mesos que fa que són al govern ara veuen que tot se’ls ha esvaït. En aquest sentit, hauran de fer rectificacions. En segon lloc, no és veritat que Madrid no pugui fer modificacions perquè Europa li ho impedeix, i la patronal espanyola també hauria de fer un gest, perquè hi ha marge. I finalment, sóc optimista perquè aquest poble s’ha posat a caminar, i quan un poble es posa a caminar és imparable.
—En quins aspectes es pot millorar la reforma laboral?
—Es pot fer una reforma que tingui en compte les necessitats de flexibilitzar les empreses i la feina, però que garanteixi que no sigui l’empresari qui tingui sempre la darrera paraula. En aquest sentit, es poden introduir reformes que ajudaran a fer que la reforma del mercat de treball no ens apropi a l’Àfrica i ens permeti de continuar competint, no a base de salaris més baixos i condicions de treball més precàries, sinó amb la millora de la productivitat la utilització de la tecnologia i el valor afegit dels productes.
—Al Principat, les manifestacions incloïen consignes contra les retallades aplicades per la Generalitat. Penseu que el govern català ha rebut un missatge nítid de la ciutadania?
—CiU té moltes antenes, està molt implicada dins la societat civil catalana, i estic convençut que ha rebut el missatge. Confiem que el portaveu de CiU a Madrid, el senyor Duran i Lleida, canviï el seu pensament si vol continuar representant dignament els interessos de la majoria dels catalans i les catalanes.
—Si el govern espanyol no mou fitxa, penseu que aquesta pressió social i la preocupació generalitzada dels ciutadans pot acabar desembocant en un conflicte més acarnissat, com ja ha passat a Grècia?
—Els sindicats tenim un compromís amb tota la societat, i és evident que no s’ha acabat amb aquesta vaga general. Hi ha molta gent que ha vingut a les manifestacions, tot i que és crítica amb les organitzacions sindicals, però hi ha vingut perquè sap que el canal som els sindicats, i no els podem defraudar. El conflicte continua, i sobretot és latent a les empreses. Els empresaris patiran aquesta política governamental que no els ajuda gens, al contrari, els perjudica molt. Crec que si el govern espanyol no es fa enrere, la lluita continuarà. Els sindicats ja hem creat les condicions socials, però calen les condicions polítiques perquè aquesta reforma sigui derogada un dia o un altre.
—També hi ha hagut ciutadans que han criticat l’actuació d’alguns piquets informatius, que han vulnerat el dret de treballar amb actituds coercitives. Certament, han estat una minoria que, a més, no té a veure amb els aldarulls d’un col·lectiu de violents no vinculats als sindicats. Penseu que la figura del piquet informatiu s’ha de revisar?
—Tothom ha de revisar de manera permanent les seves actuacions, però, si us dic la veritat, em fa l’efecte que en aquesta vaga el veritable piquet ha estat el piquet empresarial, que ha coaccionat molts treballadors que volien fer vaga i no n’han pogut fer. El propi piquet de la situació de crisi en què vivim ha impedit que moltes persones s’hagin sumat a la vaga, perquè paguen una hipoteca, i resulten molt penalitzats. Sigui com sigui, el que passa aquí no és diferent del que passa a la gran Alemanya, als països nòrdics o a la Gran Bretanya. A tot arreu hi ha piquets que ajuden la gent que es troba coaccionada pel seu empresari.
—Entre ajudar el treballador i informar-lo a exercir la violència hi ha una diferència substancial.
—Si s’ha exercit la violència física, hi sobra. No hi ha cap necessitat de fer això, perquè la gent està plenament conscienciada i, si no ho està, la nostra feina és treballar més intensament amb la societat en aquest sentit. Aquesta vegada, l’argument dels piquets violents no es podrà utilitzar per a deslegitimar la protesta, perquè el milió llarg de persones que van sortir al carrer a Catalunya, no només a les capitals sinó a moltes altres ciutats, hi eren per la seva voluntat, ningú no hi anava amenaçat.
—Els sindicats i la societat en general han començat a mobilitzar-se tard, arran de determinades polítiques de les administracions que no anaven en la direcció de la justícia social? Els sindicats van guardar silenci quan Rodríguez Zapatero va implantar els 400 euros a totes les rendes que tributaven IRPF, amb l’argument que hi havia un excedent.
—Mai no se sap, si hem sortit tard, però una cosa és segura: ara l’hem encertada plenament. Hi havia gent a UGT que no sabia si havíem de fer la vaga general ara o esperar una mica, perquè potser es cremaven els cartutxos massa aviat. En tot cas, ho hem fet tan bé com hem pogut, i si ens hem equivocat doncs mirarem de rectificar. El fet important és el moment que vivim ara i la necessitat de mantenir aquesta lluita. La societat ens ha donat un marge ampli de confiança perquè n’està tipa, de tantes retallades i de perdre drets. A més, les administracions s’han inventat una història que els funcionaris van per una banda, els estudiants per una altra i que tothom va dividit. Doncs tot això ha quedat demostrat que és fals. Les manifestacions de dijous passat evidenciaven la unitat de la societat civil catalana. La ciutadania comença a ser plenament conscient que el terme esclavatge ja no és una paraula desfasada: o aturem aquesta reforma o l’esclavatge s’instal·larà a les empreses.

Aquest diumenge hem de sortir de casa nostra i omplir el carrer. Hem d’abandonar l’estupefacció per la reforma laboral, deixar enrere els neguits pel futur incert i superar la resignació que ens volen encomanar els oracles del “què-hi-farem?”. De la sorpresa hem de passar a l’acció, de la preocupació a la indignació i de la resignació al combat per allò que és nostre.

Diumenge tots hem d’alçar la veu. El nostre clam de justícia és el de la majoria. El crit dels humils exigint drets és la força que ha mogut la història. Ha de ser l’esclat de la veritat, que ha hagut de lluitar al carrer abans d’obrir-se pas als parlaments. Per això, hem de tenir consciència que no pararem la reforma laboral al Congrés del Diputats si abans no l’hi hem fet front en els centres de treball i als carrers amb totes les nostres forces.

Diumenge farem que comenci el canvi. No estem davant d’un govern que legisla per sortir de la crisi sinó per construir un model de societat desigual on hi ha qui mana i qui és manat, sense igualtat d’oportunitats ni drets que ens emparin als treballadors i a les treballadores. Ja em comprovat que els més poderosos se senten prou forts com per trencar els pactes que fins ara havien permès la nostra societat avançar cap al progrés de forma col·lectiva. No en tenim cap dubte, ara hem de resistir per començar a donar passes endavant.

Diumenge no hi pot faltar ningú. Amb tu i la teva família i amics som majoria, i saps que quan la majoria es posa en marxa no hi ha qui ens aturi. La nostra resposta ha de ser igual de ràpida que la del Govern intentant desmuntar l’estat de benestar. I ha de ser tan contundent com les amenaces que avui planen sobre els nostres drets i el futur dels nostres fills. No ens treuran en tres mesos el que ens ha costat dècades assolir a cop de lluita, fermesa i raó.

Aquest diumenge, companys i companyes, serà un dia important. Estem convocats a les 12h a Barcelona, a Passeig de Gràcia/ Diagonal; a Lleida, a la Plaça Ricard Vinyes; a Girona, a la Plaça de la Independència; a Tarragona, a la Plaça dels Despullats i a Tortosa, a la plaça del Carrilet. Serà un dia contra la impunitat d’aquells que governen d’esquenes als interessos de la immensa majoria i al dictat dels poderosos mercats financers. Un dia per començar a parar la reforma laboral.

Al carrer, a lluitar i a guanyar!

Josep M. Àlvarez

Secretari general de la UGT de Catalunya

Més enllà de ser la primera reforma laboral de la història que no ha comptat amb el coneixement previ dels agents socials i econòmics. A banda de suposar un nou i gravíssim cop als drets laborals en aquest país. A part de desequilibrar la balança de forma descarada a favor dels empresaris en detriment dels treballadors, que resten a disposició dels balanços econòmics de l’empresa com a simple instrument d’ajust de comptes. Passant per alt l’abaratiment generalitzat de l’acomiadament a 33 dies en cas improcedent i a 20 dies els precedents -que amb l’ampliació màxima de les causes objectives seran la immensa majoria. Obviant que a partir d’ara no caldrà l’autorització de l’administració per aprovar expedients de regulació d’ocupació, amb la total indefensió que això generarà, i que les empreses es podran despenjar unilateralment dels convenis territorials o de sector. Sense tenir en compte que a partir d’ara els empresaris cobraran bonificacions de 3.600 i 4.500 euros per contractar joves i aturats de llarga durada, respectivament; que pagaran els seus salaris amb el 50% de l’atur generat pel contractat, el que vol dir que els empresaris tindran preferència pels aturats que tinguin prestacions més elevades i cap pels que l’hagin exhaurit; i que, a sobre, durant el primer any els podran acomiadar gratuïtament i a partir del següent any amb una indemnització de només 20 dies. I passant per alt el fet que es produirà un efecte d’acomiadament massiu dels vells contractats per tornar-los a incorporar sota la regressiva legislació vigent. Deixant de banda tot això, aquesta reforma no servirà per estimular la contractació, com d’altra banda ja va reconèixer el propi Govern la setmana passada quan explicava les negres expectatives de l’ocupació per al 2012. I no ho farà perquè el problema de l’atur al nostre país no té a veure amb el mercat de treball, sinó amb el nostre model productiu. Però aquest govern, igual que l’anterior, segueixen ‘erre que erre’ amb la seva política de retrocés en les garanties laborals. Sense admetre que cap reforma laboral pot reactivar l’economia, perquè en realitat el que cal és crèdit a l’abast d’empreses, inversió pública que dinamitzi els sectors productius i poder adquisitiu i estabilitat en la contractació per animar el consum. Està clar que no respon més que les velles reivindicacions de la patronal que ara troben la seva oportunitat gràcies a la crisi econòmica.

A continuació hi trobareu el text (sense revisar) de la conferència que José Montilla ha pronunciat avui a Manresa amb motiu de la celebració del cinquantenari de la creació d’Òmnium Cultural.

“Catalunya, present i futur: destriem el gra de la palla”

Salutacions …

{president Òmnium, personalitats, autoritats}

Molt bon vespre.

Els agraeixo la seva invitació per assistir i participar en aquest cicle, que coincideix amb la celebració del cinquantenari de la creació d’Òmnium Cultural, i els 40 anys de la seva delegació a la comarca del Bages.

{El cinquantenari d’Òmnium}

L’inici de les activitats d’Òmnium posa de manifest la visió dels qui, a principis dels anys 60,  van tenir la determinació de posar-s’hi.

Van ser persones amb coratge, valentia, passió pel país, per la seva llengua i la seva cultura.

Aleshores, més que no pas avui segurament, llengua, país i cultura eren, a Catalunya, una mateixa cosa, aplegades sovint en una mateixa lluita.

Van ser persones amb visió de futur. Gent esperançada i que van saber encomanar aquella esperança. Treballaven en un present que era gris, sense respecte ni reconeixement nacional i sense llibertats.

Però van ser capaços d’imaginar el futur amb optimisme, sabent que la força de la societat catalana havia de garantir la pervivència dels nostres principals trets d’identitat, la conquesta de les llibertats democràtiques i la recuperació del nostre autogovern.

Crec, i així ho he manifestat en ocasió d’aquest cinquantenari, que Òmnium Cultural és una de les millors expressions de la fortalesa cívica d’aquest nostre país. Tenim altres exemples d’aquest impuls social i cívic, però en el terreny de la cultura i de la llengua, el lideratge d’Òmnium  és evident.

Des del seu naixement fins ara, la seva activitat ha estat un estímul i alhora una garantia. És obvi que el desenvolupament de la cultura catalana, i de la seva llengua en particular, necessitava i necessita encara (avui potser amb uns altres destinataris, vinguts d’arreu del món, però tant o més que mai) necessita, dic, el compromís del govern i de les institucions públiques.

Però sense la vocació de servei dels primers promotors d’Òmnium i de tots els qui han continuat la feina fins avui mateix i des de les perspectives més diverses, no hauríem assolit els èxits col·lectius que podem mostrar al món: una societat moderna i dinàmica, oberta, cosmopolita i que, alhora, ha sabut conservar i transmetre de generació en generació, sense interrupcions, el seu patrimoni cultural i lingüístic

En la meva joventut compromesa amb la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals i durant els anys de la transició vàrem compartir il·lusió i combat.

Molt especialment a les ciutats de la regió metropolitana, on aprendre i parlar català era una manifestació més del nostre compromís amb el catalanisme.

Òmnium té per davant molt de camí per recórrer. Quan un celebra 50 anys (i 40 en el cas de l’entitat al Bages) és bo resseguir el que s’ha fet en el passat, però convé, per damunt de tot, veure com projectar-se cap al futur.

Jo desitjo que tots vostès segueixin,  per molts anys,  amb el seu compromís amb la llengua, la cultura i el país.

Que conreïn aquest compromís sense perdre mai de vista la pluralitat de la societat catalana, base precisament de la nostra fortalesa com a nació.

I, de manera especial, que tots junts sapiguem trobar i aplicar la manera d’atraure, cap a la causa del coneixement, l’ús i el respecte de la llengua catalana, els centenars de milers de persones que han arribat a Catalunya els darrers anys.

Aquest és, al meu parer, el principal repte que tenim pel que fa a la llengua i la cultura catalana: que els nouvinguts copsin i entenguin que utilitzar la llengua pròpia de Catalunya els cal, els convé, els afavoreix, els fa sentir millor com a membres d’una comunitat que treballa pel seu progrés econòmic, social, polític i cultural.

{Present i futur: destriar el gra de la palla}

I això em porta a parlar ja dels meus pensaments sobre el present i el futur de Catalunya.

No vinc a dir el que tal vegada molts de vostès els agradaria escoltar. Penso que els polítics no hem de canviar de discurs ni de principis en funció de l’auditori que tenim al davant.

Els donaré la meva opinió, amb claredat i franquesa, fent un esforç per destriar el gra de la palla, en un ambient en el que tot sovint la passió de la proclama enterboleix l’anàlisi, i la persistència dels tòpics impedeix comprendre la naturalesa dels nostres problemes i definir el camí de les possibles solucions.

{la crisi: el principal problema}

No seré gens original si afirmo que el més greu problema del present és l’impacte de la crisi econòmica.

En Joaquim Nadal ho va  expressar d’una manera molt plàstica, la Diada de l’11 de Setembre:  “la nació és menys nació si hi ha gent que ho passa malament. La nació, per ser més nació, necessita treballar solidàriament per a tots els catalans i les catalanes. Les nacions les fan les persones i és a les persones que ens devem tots”.

Estem passant, com a comunitat, moments de gran dificultat. Més de mig milió d’aturats a Catalunya no és una simple dada estadística. És l’expressió de la tensió, de l’angoixa, que es viu a moltes llars del nostre país.

No trobar feina, després de passar anys estudiant amb la il·lusió  de ser un bon professional… Veure com passen els anys i com la perspectiva de marxar de casa, d’encetar una vida familiar pròpia, d’emancipar-se, es fa difícil,… tot plegat és,  decebedor; frustrant.

Com no han d’estar perplexos i indignats els nostres joves?

Perdre la feina o l’empresa després d’anys de dedicació i entrega honesta i eficient. Sentir el pes de no poder mantenir la família com voldries, de no poder reeixir en un projecte de vida tants anys acaronat és, diguem-ho també clar, decebedor. Frustrant.

Com no han d’estar perplexos i decebuts els qui perden la seva ocupació, sense perspectives clares de represa?

Perplexitat i frustració. Indignació i desconfiança en el futur. Aquesta és la pitjor de les conseqüències.

Per això hem de ser capaços d’entendre bé el  que ens ha passat, explicar-ho millor sense fer-nos trampes al solitari i fer possible un gran compromís nacional, realista, sincer, concret, que doni esperança i perspectives de futur als nostres conciutadans i conciutadanes.

Catalunya és un país fort. La nostra és una societat amb moltes possibilitats de sortir ben parada d’aquest atzucac: Per la nostra base industrial, pel nostre dinamisme econòmic, … però sobre tot per la nostra capacitat de treball i de innovació.

Això requereix un ambient positiu, de major optimisme, de confiança en nosaltres mateixos, de compromís a tots els nivells, que els líders polítics hem de facilitar.

En aquest compromís, en la meva modesta aportació com expresident de la Generalitat, sempre m’hi trobaran.

{la crisi: la seva naturalesa i orígens}

Què ens ha passat?

Algú creu, de debò, que les dificultats econòmiques del nostre país avui són simplement conseqüència d’un desig irrefrenable de despesa dels darrers governs de la Generalitat?

No siguem il·lusos!

Si els problemes financers i econòmics fossin el resultat d’un excés de despesa del govern anterior, la solució seria ben fàcil. Pura i simplement caldria disminuir la despesa suposadament irresponsable i la situació tornaria a estar sota control. Així de fàcil.

Però no. La veritat no és aquesta. La veritat és que patim un seriós problema de caiguda d’ingressos, com a conseqüència de la caiguda de l’activitat i d’una crisi financera gravíssima que ens afecta a Catalunya, a Espanya i tots els països occidentals, en major o en menor mesura.

El detonant d’aquesta crisi financera ha estat, certament, la crisi del crèdit hipotecari als EEUU i l’afectació d’aquest al sistema financer, que ha posat de manifest totes les seves febleses estructurals.

No podem tractar aquesta crisi global com si fos una crisi de cicle. Avui ja ningú no s’atreveix a comparar aquesta crisi a qualsevol de les anteriors, perquè totes les comparacions fetes fina ara han fallat.

Estem davant d’una crisi de model que també és conseqüència de decisions polítiques adoptades – per activa o per passiva – durant els darrers 20 anys. Afavorint la desregulació dels mercats, aquestes decisions han acabat fent el poder financer més poderós que el poder polític.

Així mateix, aquesta crisi ha posat al descobert les nostres pròpies debilitats, que també les tenim.

Va fer esclatar una bombolla immobiliària que mentre existia tots ens n’aprofitàvem;  i ha posat de manifest l’autèntic problema de la nostra economia: l’excessiva dependència del totxo i del turisme de masses i, especialment, la baixa productivitat. Característiques, totes elles, que conformen els problemes de competitivitat del país.

És a dir, ha confirmat que el model de creixement dels anys vuitanta i noranta havia quedat obsolet.

{els problemes del nostre model de creixement }

El diagnòstic d’aquests problemes estava fet bastant abans del 2008 que és quan fixem l’esclat de la crisi.

Per això, després del canvi d’etapa obert amb les eleccions de 2003, el govern del president Maragall va impulsar i va teixir un gran acord nacional al 2005 que, sota el nom de “Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana” posava l’accent en la necessitat d’un canvi en el model de creixement.

No es tracta de fer història, però crec que val la pena recordar algunes de les reflexions dels signataris de l’acord (sindicats, patronals i govern).

El document constatava el bon ritme del creixement econòmic d’aquell moment però, sense menystenir la fortalesa d’aquelles dades positives, ja alertava dels problemes de fons:

• En primer lloc, que el creixement de Catalunya estava sent més baix que el de l’economia espanyola, de manera que el pes relatiu de l’economia catalana en el conjunt de l’espanyola s’estava reduint.
• En segon lloc, que les bases del nostre creixement estaven massa fonamentades en la demanda interna (especialment en el consum de les llars) i –com he dit- en l’impuls del sector de la construcció, mentre que la inversió productiva i l’activitat industrial tenien un comportament més feble.
• En tercer lloc, que Catalunya estava perdent capacitat d’atracció de la inversió estrangera.

I alertava, fonamentalment, de l’estancament dels nivells de productivitat. Cito textualment:

“Els febles resultats en productivitat no són el resultat únicament d’un teixit productiu orientat cap a sectors de baix valor afegit, sinó que, en bona part, ho són per les mancances estructurals que presenta l’economia catalana”

Aquestes orientacions estratègiques han estat la base dels governs del president Maragall i del que jo mateix vaig presidir: modernitzar l’estructura productiva del nostre país, treballar per un canvi de fons en les bases del nostre model de creixement.

Per descomptat que els governs d’esquerres que han dirigit la Generalitat han comès errors. No ho nego pas.

Però això no vol dir que aquelles polítiques, relacionades amb el canvi de model productiu, no hagin estat útils. Han estat útils en el passat i segueixen sent necessàries ara.

Ara bé, hi ha alguns fets incontestables, que aquests anys s’han afermat:

• És un fet que, avui, Catalunya és una potència reconeguda en el sector de la recerca.
• És un fet que, avui, la capacitat exportadora de la nostra indústria està indiscutiblement reforçada.
• És un fet que, avui, Catalunya disposa d’infraestructures (unes acabades, les altres en fase de desenvolupament, però projectades o iniciades) que són, clarament, un element de competitivitat.

Alguna cosa haurà tingut a veure en aquests resultats el fet que fóssim capaços de signar els pactes nacionals sobre la recerca o sobre les infraestructures, per exemple.

I disposar, ara, d’aquests elements és crucial per fer possible una sortida d’aquesta crisi econòmica i financera que ens asseguri una nova fase de creixement i de progrés social.

És cert que encara no veiem la llum al final del túnel i que les perspectives del nostre creixement són encara massa febles.

No vull enganyar ningú: Encara ens queda un temps difícil, en el que haurem de conviure amb unes taxes de creixement massa moderades i un nivell d’atur massa alt.

Però el país te el potencial social, econòmic i cultural per resistir, per lluitar i per reeixir, si tots plegats fem les coses ben fetes.

{un excés irresponsable de dèficit?}

Al llarg d’aquests mesos he sentit, de manera reiterada, afirmacions sobre l’excés de dèficit de la Generalitat de Catalunya.

S’ha volgut transmetre el missatge que aquest dèficit, i l’endeutament corresponent, eren  exorbitants i molt superiors a qualsevol altra administració. I que  -com deia abans- això és el resultat del descontrol de la despesa del govern anterior. Cap de les dues afirmacions no és certa.

Si vull negar aquestes afirmacions no és només , per reivindicar el bon nom de l’anterior govern. No es tracta d’això.

És que mantenir aquestes afirmacions ens porta a un greu error de diagnosi. I si la diagnosi és equivocada, les mesures que prendrem també ho seran.

El conseller Castells ho va deixar prou clar al Cercle d’Economia el passat 29 de juny,  “el dèficit no es produeix pel desgavell i el descontrol de la despesa, sinó per l’ensorrament dels ingressos, i l’ensorrament dels ingressos per la recessió.”

El dèficit va créixer durant els darrers anys per les mesures derivades de l’impuls de l’activitat econòmica i per l’increment de les despeses socials associades a l’atur. Va créixer a Catalunya, … i també a Espanya, i als EEUU, i a Europa, …

Però les mesures que vam prendre des del govern, com van fer tots els governs d’Europa  en aquells moments per tal d’evitar una depressió, van combinar tres elements:

• evitar l’ensorrament de l’activitat econòmica amb polítiques de inversió pública i d’incentius fiscals a la producció,
• mantenir la cohesió social i evitar la fractura en uns moments de creixement exponencial de l’atur
• i, alhora, aplicar fortes mesures d’austeritat en la despesa interna de l’administració.

Algú pot dubtar que les inversions estratègiques eren – i són – necessàries?

Algú posa en dubte la necessitat de desdoblar l’eix transversal, per exemple? O d’ampliar la xarxa de metro o de garantir el subministrament d’aigua a tot el país? O de fer les millores, tangibles, en carreteres, ferrocarril, energia o tecnologia al servei de la recerca?

I no només en els terreny de les infraestructures. També en els àmbits de la salut, l’educació o els serveis socials. És important no perdre de vista que el nostre país ha passat en molt poc temps dels 6 milions als 7,5 milions d’habitants.

I que sense cohesió social no hi ha, no hi pot haver, cohesió nacional.

Molts dels qui avui s’abonen a criticar la situació de les finances de la Generalitat, en aquells moments reclamaven i exigien que el govern no parés l’obra pública, les inversions, el crèdit de l’Institut Català de Finances, el suport al sector de la construcció de l’habitatge públic, a la recerca…

Aquest setmana hem assistit a un nou despropòsit amb la presentació de l’auditoria independent sobre els comptes de la Generalitat a 31 de desembre de 2010.

Es pretén transmetre a la ciutadania la sensació que es descobreixen nous forats cada dia. És una falsedat rotunda i un error polític.

Perquè les xifres que ara es presenten són el resultat d’un mètode diferent de càlcul. No pas del fet que s’hagi descobert res sota les alfombres.

Em pregunto: Per què es fa això?

Per cercar un rèdit electoral??

Per justificar noves retallades??

Per justificar els pactes amb el Partit Popular??

Mirin, … el que s’aconsegueix és transmetre una sensació que empitjora la realitat de la nostra economia i de les nostres finances. Un error, ja que minva la confiança dels inversors en el nostre país.

Torno al fil del que els estava explicant.

{la crisi financera europea}

Deia que la crisi ha posat de manifest les nostres debilitats estructurals.

I quan la crisi financera ha donat peu a una crisi del deute sobirà, amb la necessitat imperiosa de posar en marxa un rescat financer, primer a Grècia, després a Irlanda i Portugal, hem pogut constatar les debilitats estructurals d’Europa.

Europa constitueix un gran èxit contemporani. Les lliçons de la dramàtica història de les guerres del segle XX van donar el seu fruit.  La creació de l’Euro va ser, indiscutiblement, un element de progrés, de cohesió, un factor de creixement…

Però ara, lluny de les dècades de creixement econòmic sostingut, els mecanismes de govern de l’Euro posen de manifest les seves mancances.

No és sostenible per més temps una unió monetària que no disposa d’instruments adequats per fer política econòmica i fiscal.

No és ja compatible l’existència d’una moneda comú amb polítiques fiscals tan asimètriques. I ja no n’hi ha prou amb concebre l’autoritat monetària europea com un sistema de control del dèficit i de la inflació.

Ara ens cal –urgentment– una nova política econòmica europea, que passa necessàriament per una hisenda europea, unes polítiques econòmiques comunes que abonin el creixement i un nou sistema de governança econòmica.

No és que ja no ens serveixi Europa. Crec que s’equivoquen el que pensen que la solució és més aviat buscar “la nostra pròpia via autònoma” com he sentit dir.

No, no, la solució és més Europa.

La solució, malgrat les dificultats, les contradiccions i la lentitud de vegades exasperant en la presa de decisions, la solució, dic, és més Europa.

Però Europa ha de posar en marxa, i amb celeritat, canvis importants. El més important, un canvi conceptual: entendre que cap país de la Unió, en aquest context d’intensa globalització econòmica, no pot resoldre els seus problemes en solitari.

I que en aquest món que ens ha tocat viure, si volem que Europa segueixi tenint un paper rellevant en tots els àmbits, haurà de ser capaç d’actuar molt més coordinadament, com una entitat política, com una entitat federal.

Hem de ser conscients que aquesta major coordinació econòmica i fiscal europea caldrà fer-la sobre la base de majors cessions de sobirania per part de tots.

És fàcil d’entendre que qui ha de garantir o avalar el préstec que necessiten tercers països, vulgui assegurar la capacitat d’aquests de retornar el capital.

És també fàcil d’entendre que els països que aconsegueixen gaudir d’una taxa de creixement – encara molt modesta, per cert – no estiguin disposats a compartir-la amb la Unió si no hi ha determinades garanties de sanejament financer i de millora de la productivitat als països que necessiten ajuda amb urgència en forma de compra de deute sobirà, per exemple.

Com és fàcil d’entendre que si, sortosament, s’acaben posant en marxa els anomenats bons europeus – embrió del que hauria de ser el “tresor europeu” – caldrà que s’implementin, a mig termini, mesures d’homogeneïtzació de les polítiques fiscals a tots els països de la unió monetària.

Els parlo d’Europa, en un cicle que han denominat vostès “Catalunya, present i futur”, perquè definir l’Europa que volem és parlar, precisament, del futur de Catalunya.

{la reforma constitucional}

I els dic tot això també a propòsit d’un dels temes que ha generat més polseguera i passions en tornar de l’estiu.

Em refereixo a la reforma de l’article 135 de la Constitució.

És cert que la manera com el president del govern espanyol ha impulsat aquesta reforma constitucional no m’ha agradat. I ho he dit.

Però amb la mateixa rotunditat que afirmo que hauria preferit un major esforç de pedagogia, d’explicació pública i de recerca de complicitats polítiques, he de denunciar la irresponsabilitat dels polítics que, per pures raons electorals, tensen innecessàriament les coses i posen així més dificultats a una situació econòmica ja de per sí prou difícil.

Catalunya perd autonomia fiscal, amb aquesta reforma constitucional,?

Mirin, de pèrdua de sobirania fiscal n’hi ha per a tothom. Per a Catalunya, per a Espanya i per a la resta de països del club de l’Euro. I es deriva de la mateixa de decisió de participar de la moneda comuna.

Però no com a conseqüència directa d’aquesta modificació constitucional.

Val la pena recordar que el principi de “estabilitat pressupostària” ja era vigent en el nostre ordenament.

I, el que és més important, està explícitament present a l’article 214 del nostre Estatut d’Autonomia, que diu així:

“Correspon a la Generalitat l’establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d’estabilitat pressupostària dins els principis i la normativa de l’Estat i de la Unió Europea”

De manera que gairebé hauríem pogut dir: “Ja era hora que la Constitució Espanyola se sotmetés a les decisions de la UE en aquest terreny, com ja vam fer amb l’Estatut de 2006”.

No és seriós ni responsable que, en plena crisi del nostre deute sobirà a l’agost passat, polítics responsables del nostre país clamin esquinçant-se la roba davant d’un suposat xoc de trens.

Puc entendre que hi hagi forces polítiques minoritàries que accentuïn la seva veu crítica cap el govern en aquestes circumstàncies. Que dirigents polítics o socials, des de fora del govern mantinguin  aquestes actituds.

Però no puc entendre que això ho faci qui te la responsabilitat de governar el país.

Que no ens n’adonem que una crisi del deute sobirà espanyol és, també, una crisi financera de Catalunya?

Nosaltres també hem de retornar crèdits. I quan dic nosaltres no parlo només de l’administració pública: també parlo de les empreses i els particulars.

Les exigències dels mercats financers en els que estem atrapats tots (europeus i americans; francesos, espanyols, grecs i britànics, …) obliguen els països que tenen una situació pitjor, i hem de reconèixer que lamentablement nosaltres som en aquest grup, a fer gestos, aprovar plans i reformes, fer declaracions públiques i donar senyals de veritable voluntat de respectar els acords i requeriments aprovats per la UE.

També he sentit dir que el control del dèficit i de l’endeutament fa impossible una política de promoció dels serveis públics i de desenvolupament de l’estat del benestar.

No és cert. Ni és cert que el principi d’estabilitat pressupostària sigui el mateix que la doctrina del dèficit zero preconitzada per les formacions polítiques conservadores.

El que s’estableix a la reforma és prou flexible com per no afectar aquestes polítiques. I no limita la política de despesa.

Indica, amb bastant sentit comú, que un govern pot fer la despesa social que vulgui, però que l’ha de poder pagar, amb els ingressos fiscals que siguin necessaris i adequats al moment econòmic.

I que la política d’inversions, necessària al meu entendre, ha de situar-se en els límits de poder assumir el retorn de l’endeutament requerit.

Per què  diuen que el catalanisme ha estat foragitat d’aquest acord?

Mirin, jo em sento catalanista. Tanmateix em sento concernit i comparteixo el contingut d’aquesta reforma constitucional. I estic segur que al país hi ha molts catalanistes que, com jo, entenen que la mesura és convenient en benefici, també, de Catalunya.

I ningú té el monopoli de la catalanitat ni del catalanisme.

{preocupat per l’actitud del govern}

Els vull dir, en aquest sentit, que estic preocupat per l’actitud del govern de Catalunya.

No dic que ho tingui fàcil. Cap govern d’Europa no ho té fàcil. Però precisament per la consciència de les dificultats, hauria de ser més intel·ligent en la recerca de consensos interns i externs.

Quan un govern necessita ajuda i complicitat – i tots els governs en necessiten enmig d’aquesta crisi econòmica i financera – ha de saber deixar-se ajudar. Ha de saber crear les condicions que facilitin els acords, entenent i respectant els punts de vista dels seus interlocutors.

No legitimarà la seva actuació amb una política de retallades socials, que és el  més intens i injust de la nostra història recent, utilitzant com a principal argument l’estat de les finances que s’ha trobat i, en canvi corre a suprimir impostos als qui més tenen.

Tots hem d’assumir i comprendre la necessitat d’un esforç de contenció en la despesa, d’austeritat. Però hem de procurar, alhora, no posar en perill elements essencials de la nostra cohesió social i territorial.

I si al costat d’aquest esforç de contenció pressupostària no s’entreveu la voluntat de posar en marxa mesures de reactivació econòmica, que ajudin al creixement i a la creació de llocs de treball, la perplexitat i desànim que abans esmentava tindrà el camí lliure.

            {del pacte fiscal a la transició nacional}

No vull amagar el meu neguit davant els missatges que diuen que la solució de la crisi que patim vindrà de la mà del “pacte fiscal” o d’això que el President Mas i el seu partit han presentat com “l’inici de la transició nacional”.

Mirin, crec que aquesta permanent agitació de banderes, de gestos i declaracions abrandades que tan bon resultat dóna en termes d’imatge, acabarà generant més desafecció i més frustració.

Cap a Espanya, certament. Però també allunyen molts ciutadans i ciutadanes catalans dels rengles del catalanisme.

El nostre país és molt més divers del que alguns volen reconèixer. Però és el nostre país. I són ciutadans del nostre país els magistrats del TSJC que signen la interlocutòria i les famílies que presentaren en el seu dia el recurs contra la immersió lingüística.

I, cregui’m, els ho dic jo que dissenteixo totalment tant de la interlocutòria com del recurs presentat per aquestes poques famílies.

Em sembla, honestament, que correm el perill de generar una nova frustració nacional, que allunyarà encara més la política de la gran majoria de ciutadans.

Ja sé que trobar enemics exteriors és un recurs fàcil i conegut. Ho és especialment dels nacionalistes de qualsevol signe. Però jo demano una mica més de rigor i menys de simplificacions interessades.

El nostre adversari no és Espanya. És una determinada concepció d’Espanya: A Espanya – i a Catalunya – hi ha persones i sectors que no veuen les coses com nosaltres volem.

Tothom té dret a tenir el seu punt de vista.

I nosaltres el nostre dret democràtic de combatre’l si el considerem perjudicial per a la nostra societat. I el deure de ser especialment enèrgics contra els que dient mentides sobre el nostre país i els nostres propòsits acaben fent un mal gravíssim a la mútua convivència.

Ara bé, ens hem de carregar de raons. I perdem absurdament la raó quan no som capaços de reconèixer, col·lectivament, que Catalunya té avui

• el major nivell d’autogovern
• el millor finançament,
• la major inversió en infraestructures
• i el major reconeixement de les seves institucions,

des de l’inici de l’etapa democràtica.

La solució de la crisi, doncs, no vindrà d’una formulació ambigua i inconcreta, es digui pacte fiscal o transició nacional.

De la crisi en sortirem resistint les tensions financeres actuals i desenvolupant les reformes estructurals posades en marxa.

De la crisi en sortirem si seguim treballant per augmentar la productivitat, la capacitat d’innovació de la nostra indústria i dels nostres serveis, i la vocació exportadora de la nostra economia.

De la crisi en sortirem si convertim la formació dels joves i la seva preparació professional, la recerca, la innovació, la qualitat en una veritable causa compartida per totes les forces polítiques, socials i econòmiques.

De la crisi en sortirem si som, finalment, prou competitius en aquest mercat global.

Això no vol pas dir que no puguem discutir sobre la conveniència de modificar l’actual sistema de finançament, és a dir, del pacte fiscal vigent.

De fet, el propi sistema de finançament preveu la seva revisió l’any que ve. I no hem de descartar sinó tot el contrari que, un cop avaluats els seus rendiments, es puguin introduir canvis que en millorin els seus resultats.

Però em sembla que el més correcte fora mesurar si aquest sistema ens ha permès avançar. Si ens dóna més recursos i si és més just que l’anterior.

I, per altra banda, hem de garantir que les modificacions que vulguem introduir siguin conseqüents amb el que preveu l’Estatut d’Autonomia que hem fet entre tots i que ha votat el poble de Catalunya.

Ara fa una setmana van transcendir les dades de la liquidació de 2009 del nou sistema de finançament. I les dades són bones. Més bones del que havíem previst en els diversos escenaris que vàrem dibuixar:

• l’any 2009 Catalunya va ingressar 2.421 M € més que el “pacte fiscal” anterior, acordat pels governs presidits per Jordi Pujol i José Maria Aznar.
• Aquests recursos addicionals creixeran encara l’any 2012, i es situaran en més de 3.600 M €.
• Sense els recursos addicionals del nou sistema, avui ja tindríem més de 8.000 M €, més dèficit del que tenim.

Hem obtingut més recursos però també hem començat a resoldre un dels problemes heretats pel pacte fiscal acordat amb Aznar: s’ha posat límits raonables a la solidaritat.

Catalunya, i la resta de comunitats amb un nivell de renda superior, ha de participar del finançament del conjunt. Per descomptat.

Però no era acceptable que el resultat de la solidaritat fos que, després de l’anivellament, Catalunya acabés rebent menys que les comunitats amb les que era solidària.

I això s’ha començat a resoldre. Ens n’hem de felicitar.

Ara bé, l’actual sistema de finançament (o pacte fiscal vigent, com vulguin dir-li) ha de ser revisat, com deia.

El nostre Estatut ens marca el camí de la seva revisió: el primer pas ha de ser la creació del consorci tributari entre les hisendes de Catalunya i d’Espanya.

I encara hem de preveure altres aspectes més en aquesta revisió: aclarir el procediment per al pagament de les bestretes del “fons de competitivitat” i avançar encara més en el reconeixement de l’esforç fiscal de Catalunya, és a dir, en continuar reduint l’anomenat dèficit fiscal.

Això és, al meu entendre, el que hem de fer. Crec que si pretenem seguir un camí diferent del que ens marca l’Estatut, ens equivocarem.

A no ser que, en realitat, el que busqui l’actual  govern de Catalunya sigui el xoc, la confrontació, perquè això vagi en sintonia amb uns altres interessos que no ha fet explícits.

{la independència}

Ho dic perquè el president ens diu, també, que la transició nacional catalana ja ha començat.

Mirin, jo no sé què vol dir això. I tal com estant les coses de difícils, tal vegada el més necessari és parlar clar.

Jo crec que aquesta transició nacional la marca l’Estatut de 2006, aprovat pel poble de Catalunya, no ho oblidem.

Ja sé que enmig del camí hi ha una sentència del TC sobre la que ja és prou coneguda la meva opinió.

Però l’Estatut segueix vigent. Amb totes les seves potencialitats.

I si de forma democràtica, majoritària i unitària el defensessin totes les forces polítiques del catalanisme ?

I si es conjuressin totes les forces que li van donar suport per fer-lo acomplir ?

Jo aposto per aquesta via. I veig dolorosament com els que van ser un motor decisiu en la seva aprovació viatgen avui junts amb els que van promoure el recurs en contra.

No sé si parlen de la “transició nacional” com eufemisme de la independència. No crec que l’ambigüitat sigui una bona actitud.

No sóc independentista. Però els vull aclarir, un cop més, que sento un gran respecte per les forces polítiques que pregonen la independència.

Tant és així que he compartit govern amb un partit independentista, a partir del compromís amb un programa de govern comú.

Però malfio dels que son independentistes a estones. I dels que no expliquen clarament al poble de Catalunya quin és el seu horitzó, el seu propòsit.

I no es tracta de discutir sobre si la independència és, en termes econòmics, viable. El propi conseller Mas-Colell deixava clar fa uns dies que aquesta és una reflexió situada en l’àmbit acadèmic. I en aquest àmbit caldrà discutir-la.

Però el problema no és acadèmic. És clar que un país de 7 milions d’habitants, amb les capacitats i l’estructura productiva de Catalunya pot ser independent. Naturalment que sí. Ho són Andorra, Lituània o Kosovo, que són més petits !!

Però la qüestió és saber si a banda de ser factible és, també, desitjable. És el que ens convé ?

És el que convé a la majoria de ciutadans i ciutadanes? És el que convé al nostre teixit empresarial?

Jo crec que no.

I crec que més adeptes a la independència no ens acosta a la pròpia independència sinó que ens acosta més al risc de  la fractura.

Prenguem consciència que hi ha una part molt important del país que no segueix aquesta proclama. És veritat que és la part del país que no es veu. Que no forma part de la cultura oficial, que no és present amb igual mesura als mitjans de comunicació. Però això no la fa menys real, menys autèntica.

Jo prefereixo el patriotisme tenaç que vol que Catalunya esdevingui una potència econòmica i industrial.

Prefereixo el patriotisme que compta amb tothom, encara que no sigui tan cridaner i no vagi tan de pressa. I el patriotisme social que sap que el benestar i el prestigi dels catalans es juga molt més en el terreny econòmic i cultural.

Nosaltres hem de voler tornar a ser la màquina d’Espanya, i sent-ho, convertir-nos en una de les locomotores d’Europa. I això ho podem fer des d’Espanya, com un estat federat potent, com ara Califòrnia o Massachusetts, o com Baviera o Renània-Westfàlia, molt més que no pas essent un petit país independent dins la unió europea, deixant de banda les dificultats polítiques, jurídiques i socials, que això comportaria.

No sóc partidari de les aventures, de les proclames exaltades de cap de setmana.

Tampoc de la resignació: hi ha coses que hem d’arreglar. Que no funcionen prou bé. Que generen molts desencontres entre Catalunya i Espanya.

Cal canviar coses per tal que tots plegats ens sentim còmodes en un estat federal comú.

Això que se n’ha dit l’Espanya de les Autonomies té problemes. I tant que en té. I nosaltres tenim moltes queixes legítimes. Però el que no hem de fer és rondinar, sinó treballar.

La solució dels problemes no resolts de l’Espanya de les autonomies no és ni la seva petrificació ni la marxa enrere.

És més autonomia, és anar cap al veritable federalisme. És atrevir-nos, tots plegats, a parlar obertament del gir federal que ha de fer Espanya.

Sé que avançar cap el federalisme és un camí ple de dificultats. Però hem de perseverar, ser tenaços. I entendre que avançar cap el federalisme implica també refermar el caràcter obert i integrador del catalanisme, que vol dir, entre d’altres coses:

-        renovar el nostre imaginari cultural per assumir la diversitat de la societat i per construir una síntesi integradora.

-        Reconèixer el dret d’intervenció i de decisió, en l’espai públic, de tots els catalans. Sense excepció.

-        Assegurar les bases de la nostra prosperitat col·lectiva en un entorn cada cop més competitiu.

-        Formular un ideal  de ciutadania catalana atractiu, inclusiu i obert.

-        Utilitzar més eficientment els nostres instruments d’autogovern.

-        Sumar tots els nostres actius, sobreposant-nos de manera més sovintejada a les limitacions que imposen el partidisme, el sectarisme o el ressentiment.

Vaig acabant,

El he parlat del paper d’Òmnium Cultural, de la crisi econòmica, del nostre model de creixement, d’Europa, de la reforma constitucional, del pacte fiscal, del federalisme i del catalanisme integrador.

Vull acabar amb una referència a la nostra llengua, després de la polèmica generada per la famosa interlocutòria del TSJC.

La llengua catalana és la nostra llengua. És la llengua pròpia de Catalunya. És l’element més rellevant de la nostra identitat com a nació.

No era la meva llengua quan vaig arribar a Barcelona, un matí d’estiu d’ara fa 40 anys, quan era un adolescent.

Però la vaig voler aprendre i adoptar també com a meva, perquè és la llengua del meu país.

També és i ha de ser un vehicle d’acolliment i d’integració.

Ens hi va el nostre futur com a país cohesionat. Hem de fer el que calgui perquè les persones nouvingudes,  tinguin facilitat d’accés al català com a llengua pròpia de Catalunya.

Han de veure-la com una eina més per a l’assoliment de la ciutadania. Com un bon camí per sentir-se acollits. Un camí que nosaltres, amb amabilitat, els hem de mostrar.

No vull passar per alt la dificultat que comporta aquest procés d’adopció de la nostra llengua, en un context plurilingüe com el de la Catalunya d’avui, on el català coexisteix amb el castellà, llengua oficial i comuna al conjunt d’Espanya i a la majoria de països de l’Amèrica Llatina, d’on provenen bona part dels nous immigrants.

La coexistència de dues llengües oficials a Catalunya no ha de ser, ni ha de suposar cap problema, mentre siguem fidels al principi que ens guia de no dividir la societat per raons de llengua, i d’impulsar sense defallir el coneixement i l’ús de la llengua catalana.

Aquest principi és el que va estar en la base de la política lingüística vigent des de 1983.

En aquell moment, i gràcies a la visió i la tenacitat de Marta Mata, vàrem evitar la temptació fàcil d’organitzar el nostre sistema escolar en dues línies lingüístiques. Entre tots vam evitar el que hauria estat un greu error.

Per això estem i estarem determinats a evitar que broti el conflicte lingüístic a Catalunya, en contra dels qui han fet seva aquesta causa.

La nostra llengua, a més de ser apta per a qualsevol àmbit de la comunicació, la ciència o la creació, és i ha de ser vista i respectada com a llengua de prestigi i de progrés social per part de tots els ciutadans de Catalunya.

Sense estridències, però amb contundència, hem de ratificar el nostre compromís i deixar clar, com sempre hem fet, que el nostre és un model lingüístic d’èxit que no volem canviar.

No hem de ser rancorosos. Però tampoc desmemoriats. El mal que alguns han fet a la convivència entre catalans i a la convivència i l’entesa entre Catalunya i Espanya és molt gran.

Els confesso que quan veig que els mateixos que ahir van promoure recollida de signatures contra l’Estatut, van proclamar l’existència de persecució lingüística contra els castellà a Catalunya i han promogut recursos que tants problemes ens han originat, quan veig que aquests mateixos són, ara, els principals socis del govern de Catalunya no puc evitar un esglai i un sentiment de desconfiança.

No hem de ser rancorosos, però convé que no perdem la memòria.

Moltes gràcies per la seva atenció.

El secretari general de la UGT de Catalunya, Josep M. Àlvarez, explica quines són les perspectives sindicals per a la cimera anticrisi, convocada pel govern de la Generalitat per a demà divendres, 25 de març, amb els agents socials i els partits polítics. Àlvarez espera que de la cimera surtin propostes concretes que ajudin aquells que més ho necessiten.

Keynes deia que “l’inevitable no succeeix mai, l’inesperat sempre”. El que està passant aquests dies a Tunísia i a Egipte potser era inevitable, però ha resultat inesperat per a tothom, inclosos els experts. De la mateixa manera que generacions de “kremlinòlegs” van ser incapaces de vaticinar la implosió de la Unió soviètica i dels països de la seva òrbita de dominació, també ara hi ha hagut una sorpresa considerable – és el mínim que es pot dir – en els governs i en els cenacles dels entesos i especialistes.

Això no hauria de portar a l’escepticisme sinó a la modèstia. I també a un cert optimisme: la història no ha arribat al seu final i la voluntat dels pobles es fa sentir, molt més enllà de l’errònia profecia que augurava un futur inevitablement dominat per la ideologia i la realitat del mercat i de l’individualisme triomfants. Però ni la història és l’adveniment de l’inevitable, el resultat ineluctable d’unes preteses “lleis” que fixaven un futur preestablert i necessari, ni és simplement una gran incògnita que hagi de dur els pobles a un fatalisme resignat. Si no podem preveure el futur, almenys en podem reduir les incerteses i podem orientar-lo vers uns objectius d’interès col·lectiu, vers uns projectes positius i realitzables de progrés. Amb objectius ben pensats, amb processos ben executats.

Aquesta és la funció que ha de tenir la política progressista. Quan l’esquerra no juga el seu paper, quan la seva capacitat d’agregar i moure voluntats i interessos majoritaris vers uns objectius de progrés no es desplega amb eficàcia i coherència, quan partits dits progressistes renuncien a pensar el futur i apareixen com consells d’administració que pensen únicament en els seus propis interessos, aleshores s’obre la porta a dos fenòmens negatius i correlatius: la gent tendeix a pensar el futur en funció d’expectatives simplement individuals, renunciant a tota esperança de progrés col·lectiu; o tendeix a deixar-se seduir, en un context d’inseguretat i incerteses, per la simplificació extrema de les ofertes populistes, basades en l’identitarisme nacionalista o religiós.

La “crisi de la política” té molt a veure amb això. La gent, a Europa, tendeix a veure la política com una forma de repartiment de poder entre grups de professionals. I no li manquen motius. Cal recuperar el sentit de la política democràtica com l’instrument decisiu per a fer prevaldre democràticament l’interès col·lectiu. Això implica negar-se a la privatització del futur i a la privatització de la política.

En aquest sentit, el món de l’esquerra, a Europa, està arribant a un punt de crisi bàsica. O els seus partits reprenen l’ambició de projectar col·lectivament el futur, o el seu declivi serà ineluctable. Poden prendre força del passat (i han de fer-ho, pel que fa als seus valors); però aquesta força no és en absolut suficient i tendeix a disminuir. La navegació de cabotatge, la precària gestió del present, l’adaptació mimètica al neoliberalisme en crisi, ja no són possibles. La única manera de mantenir les conquestes d’un segle i mig de lluites progressistes, és replantejar-se radicalment uns nous inicis que pensin i projectin el futur, reduint-ne els riscs, disminuint-ne les incerteses, obrint-ne les millors possibilitats, fent-les realitat.

Avui el president Montilla publica a El Periódico de Catalunya l’article d’opinió que trobareu transcrit a continuació.

Queda molt per fer
JOSÉ MONTILLA, president de la Generalitat de Catalunya
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 11 de novembre del 2010

En la legislatura que acabem, amb el Govern d’Entesa que he tingut l’honor de presidir, Catalunya ha assolit el màxim nivell d’autogovern, el millor finançament i la màxima inversió pública de l’Estat en tota la història. Això són fets, no paraules. Si la inversió per càpita de la Generalitat era de 365 € el 2003, el 2009 ha estat de 735 €. En els darrers quatre anys hem contractat cinc mestres, tres mossos i dos metges cada dia. Hem fet 1.000 equipaments públics, d’entre els quals destaquen dues escoles per setmana. Hem fet lleis tan importants com la llei d’educació, la de serveis socials, la de salut pública, la de l’impost de successions -que farà que el 94% dels possibles contribuents no hagin de pagar- o la que permet recuperar l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Hem inaugurat el primer tram del canal Segarra-Garrigues, l’aeroport de Lleida-Alguaire, 13 noves estacions de metro, hem garantit -que no ho estava- el subministrament d’aigua de boca a la regió metropolitana de Barcelona, hem seguit desplegant la llei de barris fins a arribar a 100 barris objecte d’actuacions integrals de rehabilitació urbana i integració social, hem assolit importants acords amb els agents econòmics i amb els partits de l’oposició i hem ajudat més que mai els ajuntaments de Catalunya amb independència del seu color polític. En definitiva, hem deixat un país millor preparat per al futur.

Certament, el temps del tripartit ha passat. No és possible que segueixin governant juntes forces polítiques amb projectes tan diferents, especialment pel que fa al futur de l’autogovern de Catalunya. Els socialistes no estarem en un govern amb els que pretenguin convocar un referèndum independentista o promoure una dinàmica de confrontació estèril amb la resta d’Espanya que, a més, dividiria els catalans de forma temerària, ni tampoc no ens podrem posar d’acord amb qui no estigui disposat a emprendre les reformes necessàries per sortir de la crisi i mantenir l’Estat del benestar i les polítiques socials.

La prioritat per a la pròxima legislatura és la lluita contra la crisi. Caldrà seguir ajudant les nostres empreses per millorar la seva competitivitat, la seva capacitat d’innovació i la seva internacionalització. Caldrà seguir desenvolupant una gestió rigorosa de les finances públiques i la millora de l’eficiència i l’eficàcia de l’administració. Caldrà seguir desenvolupant polítiques socials que assegurin la igualtat d’oportunitats i l’existència d’una xarxa de solidaritat per a les persones i les famílies en dificultats.

No podem resignar-nos davant la realitat de molts joves en atur, amb pocs estudis i cap esperança. Per això hem mobilitzat i mobilitzarem importants recursos: beques-salari, microcrèdits i bonificacions a les empreses que els contractin. Tampoc no hem de resignar-nos davant la necessitat d’impulsar el reciclatge professional de molts treballadors en atur, especialment en el sector de la construcció. Nosaltres no ens resignem davant la crisi. Sabem que haurem de fer sacrificis i reformes, però estic convençut que ens en sortirem i que convé que la sortida de la crisi la impulsem els progressistes.

Aquests dies hem vist a tot arreu les propostes de la dreta. Les hem vist al Regne Unit amb el pla de David Cameron que Mariano Rajoy vol imitar i que Artur Mas fa temps que predica. Es tracta de retallar despeses socials, de reduir l’administració i de renunciar a millorar les infraestructures i els serveis públics. Artur Mas i els seus ja han dit que hi ha hospitals que no haurien fet, tampoc l’aeroport de Lleida. Han dit que promouran la gestió privada dels serveis públics i que volen reduir l’Administració en un 20% o un 25%. Encara no diuen quants mestres, mossos i metges volen acomiadar. Això ho diran, com David Cameron, si arriben al Govern, no abans.

El risc d’una victòria de CiU és doble. Per una banda, suposaria fer passes enrere en les polítiques socials. I per l’altra, suposaria una gran incertesa sobre les nostres relacions amb la resta d’Espanya. Artur Mas diu que votaria sí a la independència però que ara no és el moment. No descarta pactar amb els que proposen el concert econòmic i el referèndum independentista, però tampoc no descarta pactar amb el PP que ha recorregut el nostre Estatut i que posa tota mena d’obstacles a la llengua catalana. ¿Podem refiar-nos d’algú a qui tant li fa pactar amb Esquerra Republicana com amb el PP? ¿O d’algú que quan és requerit a donar explicacions davant de la justícia per presumptes irregularitats comeses pel seu partit es dedica a acusar la Fiscalia d’haver entrat en campanya? Jo crec que no.

Totes les enquestes ens diuen que la participació en les eleccions del 28 de novembre serà molt baixa. Hi ha qui pronostica que no votarà ni la meitat de l’electorat. Espero que no sigui així, el futur de Catalunya requereix la participació i el compromís de tothom. Jo espero contribuir a mobilitzar una majoria de catalans i catalanes en defensa de l’autogovern, en defensa de les polítiques socials i per una sortida progressista de la crisi. Per garantir el millor futur per a les famílies de Catalunya.

DECLARACIÓ DEL PRESIDENT MONTILLA (3.11.10)

Ahir vam conèixer la decisió de la Fiscalia de demanar al jutge Solaz que imputi els senyors Colom i Osácar en una peça separada del cas Palau de la Música.

No cal subratllar que es tracta d’un fet d’una enorme transcendència.

Quan la Comissió d’Investigació creada pel Parlament de Catalunya va abordar el cas Palau, els responsables de CDC amb Artur Mas al capdavant van afirmar que el “Daniel” mencionat en el sumari no era Daniel Osácar, home de confiança d’Artur Mas i responsable de finances de CDC.

Segons la Fiscalía això no és cert.

Avui Artur Mas en comptes de donar cap mena d’explicació i com a única resposta a l’actuació de la Fiscalia es limita a dir que la Fiscalia ha entrat en campanya.

És una afirmació del tot irresponsable venint del màxim dirigent de CDC.

Els partits democràtics hem de respectar les institucions i els procediments democràtics.

En defensa de l’honorabilitat de la política i per evitar que el procés electoral es vegi distorsionat per aquest procediment judicial, és absolutament necessari que Convergència es mantingui en la línia de respectar les institucions, la independència de la justícia i la lliure actuació de la fiscalia.

D’altra banda, no és concebible iniciar una campanya electoral amb una ombra de dubte tan gran pel que fa al finançament de la fundació d’un dels principals partits catalans.

La ciutadania espera de tots un capteniment rigorós i responsable. I que la campanya electoral no es vegi alterada per un debat com aquest. Jo no ho desitjo.

Per això demano solemnement a Artur Mas que parli clar als catalans. Que doni la seva paraula d’honor que ni CDC ni la seva Fundació s’han finançat irregularment, que no hi ha cap mena de relació entre l’adjudicació d’obra pública a una empresa i donatius al Palau de la Música que arribaven d’una o altra forma a la Fundació de CDC o als seus successius responsables de finances.

Crec en l’honorabilitat d’Artur Mas i crec que els catalans confiaran amb la seva paraula. Tant si és per dir que no hi ha res de res com per acceptar que potser s’ha comès alguna irregularitat.

Tot menys el silenci. Tot menys menystenir el paper de la justícia i de la fiscalia en aquest afer.

Li demano a Artur Mas un gest de sinceritat i de responsabilitat que la ciutadania, ben segur, sabrà reconèixer.