Començo avui el meu diari amb una bona notícia que va coincidir amb la celebració de la diada de Sant Jordi: l’aparició d’una nova publicació diària en català. Es tracta del quadern “Públic” que sortirà cada dia amb el diari “Público”. Des del seu llançament Público és un dels diaris que llegeixo, és progressista i fresc, celebro que defensi una idea plural d’Espanya i que difongui a tot l’Estat una imatge de Catalunya no deformada pels prejudicis. M’agrada la seva col·lecció de llibres Pensament crític i, a partir d’ara, tindrà més informació i opinió sobre Catalunya. M’oblidava de dir-ho: també em van fer una entrevista compromesa el 27 d’abril de l’any passat i em van publicar un article “El proyecto del catalanismo federalista” el 25 de novembre del 2007. Potser ara m’en demanaran algun més . Podeu llegir la crònica de la presentació de “Públic” i l’article d’Andreu Mayayo “La festa nacional de Catalunya” en el que recorda una cosa que hauria de fer reflexionar a molta gent, a hores d’ara “la supervivència de la premsa catalana diària continua estant en mans dels sectors progressistes i d’esquerres”. Clar i català.

Ahir, els socialistes catalans vàrem celebrar un acte magnífic en el Pavelló de la Mar Bella. El primer acte polític de José Montilla un cop designat novament com a candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. Si heu llegit la premsa haureu comprovat que al voltant de 5.000 persones omplien de gom a gom el Pavelló, però el que no sabeu és el formidable seguiment de l’acte a través del Twitter (hashtag #Mar_Bella -això va dedicat als ‘piuladors’-) amb 66 piuladors (usuaris de Twitter), 681 piulades (missatges) i, el que és més important, una audiència per Montilla de 424.571. El més important: no us perdeu el text de la intervenció del president Montilla! Aquí hi trobareu dues cròniques d’aquest acte, les de Marta Lasalas a l’Avui “Montilla acusa Mas d’amagar el seu independentisme” i Àngels Piñol a El País “Montilla le pide a Mas que no se oculte y aclare si es independentista”. Totes dues cròniques destaquen un dels elements del discurs: ¿poden els catalans i les catalanes confiar en un candidat que de tant en tant amaga les seves conviccions per tal de no perdre vots? ¿És lògic que una persona que creu que l’ideal per a Catalunya és la independència s’en amagui quan arriba el moment de la veritat, és a dir, el de les eleccions? ¿O bé és que no hi creu de veritat i només ho diu de tant en tant per esgarrapar vots sobiranistes de bona fe? Montilla també va ressaltar la incoherència de Mas quan li és indiferent pactar amb el PP (com ja ha fet en diverses ocasions) o amb ERC. Ja en una altra ocasió José Montilla es va referir al “sobiranisme de saló” d’Artur Mas, de vegades hem parlat d’independentisme de cap de setmana, o d’autodeterminació de costellada. Avui és especialment rellevant donat que s’estan celebrant consultes populars sobre la independència a més de 200 municipis i sembla inexcusable que els candidats diguin clarament què en pensen i, sobretot, quin és el seu projecte de futur per a Catalunya. El del president Montilla és clar: “Segueixo creient en l’Estatut”, és a dir, en l’aprofundiment de l’autogovern a través del diàleg i la negociació amb la resta de pobles d’Espanya. El projecte de Mas segueix essent un misteri. Si voleu la meva opinió sobre les consultes la trobareu en l’article “Defensa de l’Estatut, consultes populars i independència“. Clar i català.

Certament la defensa de l’Estatut ens ocupa molt aquests darrers temps, en especial a causa del fallit intent del Tribunal Constitucional de dictar sentència la setmana passada. Permeteu-me que comenci recomanant que llegiu l’editorial d’avui mateix del diari El País “Constitucional renovado“. És un editorial enormement ponderat i, sobretot, extraordinàriament clar. Com a mostra, l’entradeta de l’editorial: “La sentencia sobre el Estatut de un tribunal en prórroga correría riesgo de deslegitimación”. I una conclusió irrefutable: “La sentencia sobre el Estatuto, emitida por un Tribunal sin los lastres adquiridos y sin la urgencia de los acontecimientos, permitiría tal vez recuperar la coherencia del sistema”. Tampoc estava mancat de rotunditat l’editorial del diari El País “Otro Constitucional” del passat 17 d’abril quan deia, entre d’altres coses, “La sentencia debe redactarla un nuevo cuerpo de magistrados con plenitud de facultades y de prestigio, y sin interferir en el proceso electoral catalán que se abrirá en los próximos meses”. No crec que els redactors d’aquests dos editorials siguin ni independentistes catalans ni exponents de cap extremisme antisistema. Dic això precisament per atorgar més valor i més mèrit a un pronunciament que comparteixo fil per randa i que demostra com les institucions catalanes no estan soles en el moment de reclamar que es compleixi la llei. Espero que en la política espanyola encara quedin persones amb sentit d’Estat capaces d’entendre tot el que està en joc. I que, d’una vegada per totes, deixin d’aplanar el camí a separatistes i separadors. Clar i català.

Personalment m’he pronunciat respecte d’aquesta qüestió en diverses ocasions. També aquesta setmana en l’article que em publica ABC amb el títol “TC, que se cumpla la Ley” i en un de molt similar que em publica eldebat.cat “És trist haver de demanar que es compleixi la llei“, en el que hi afegeixo la sorpresa que em produeix veure com CiU no utilitza cap element de pressió sobre el PP per tal que aquest partit abandoni la seva actitud de bloquejar la inexcusable i urgent renovació del Tribunal Constitucional. Clar i català.

Us recomano tot seguit una bona colla d’articles sobre aquesta qüestió. Ernesto Ekáizer “Entre la peste y el cólera” que descriu les opcions que es planteja el Tribunal després del cinquè intent fallit per dictar sentència. Miquel Roca “Un nuevo TC”, del que en destaco la frase: “Un pueblo llamado por la Constitución a decidir sobre su Estatut ¡podría verse desautorizado por los que ejercen una función que ya no les corresponde de acuerdo con la Constitución!”. Joan Tapia “¿Guanyar el plet per perdre el botí?” explicant el risc del PP de guanyar una batalla política per després perdre la guerra. Jesús Maraña, director de Público, “Cumplir la Constitución”, Enric Company “De propuesta de sentencia a globo sonda”, del que en destaco l’advertiment: “La historia enseña que el statu quo político o constitucional español no sale indemne si es cuestionado o rechazado en Cataluña”. Javier Pradera “El infierno son los otros” que alerta sobre les tensions internes en el si del Tribunal. Miguel Angel Aparicio “La inhabilitació del TC”, del que en destaco la frase: “La raó és ben evident: no s’ha de mantenir en funcions un tribunal que no funciona i que ja ha donat massa mostres d’haver-se inhabilitat en l’exercici de les seves funcions”. Xavier Arbós “Buscant la sortida” en el que explica com els magistrats podrien instar la renovació del Tribunal. Jorge de Esteban “El Constitucional ya se ha pronunciado”, article que defensa la tesi del diari El Mundo: com sis magistrats dels deu habilitats per votar han rebutjat una sentència que, al cap i a la fi, deia que l’Estatut és constitucional, és obvi que el Tribunal Constitucional ja s’ha decantat per la inconstitucionalitat de l’Estatut. Per a l’autor no sembla rellevant el fet que els sis magistrats que s’han oposat a un esborrany de sentència no comparteixin els mateixos criteris. Carlos Elordi “Divorci entre Catalunya i Espanya”. Josep Oliver “¿Quo vadis, Espanya?”. Esther Vera “El Estatuto y su laberinto”. Carlos Sentís “Nostalgia por el Estatut”, en el que s’entristeix en comprovar que el que va ser possible els anys 1977, 78 i 79, no ho sigui el 2010. Juan José Millás “Desastre” del que en destaco la frase inicial: “Los miembros del Constitucional deberían aceptar que si en cuatro años han sido incapaces de decidir si un texto se ajusta o no a derecho, algo raro les pasa a ellos, aunque culpen al texto”. Santiago Carrillo “El día que la Constitución se reforme”, que conté una reflexió de fons que caldria considerar “Si el principio fundamental de la Constitución establece que la soberanía pertenece al pueblo y el órgano de esta soberanía es el Parlamento, ¿tiene sentido que un grupo de juristas, por muy reputados que sean, posea autoridad para anular o modificar lo que ha aprobado el órgano de la soberanía popular? ¿No significa eso la anulación de la soberanía popular?”. Un contundent editorial de La Vanguardia aparegut en data tan assenyalada com la Diada de Sant Jordi, “Estatut, que nadie se lave las manos“. Una carta oberta de José Antonio González Casanova al magistrat del Tribunal Constitucional Manuel Aragón Reyes “El fantasma de Benicarló”. I, per acabar, la punyent reflexió de Jordi Font “Escac (i mat?) a la Constitució” del que en destaco la frase final “Estem en presència d’un autèntic escac a la Constitució. Només la renovació del Tribunal Constitucional i la seva despolitització, la seva reubicació com a autoritat tècnica respectable, poden evitar que en resulti un escac i mat”. Clar i català.

Disculpeu la llarga lista d’articles però el cert és que el tema s’ho val i que els materials que us recomano s’ho valen. No cal dir que subscric la crida del president Montilla per tal que el Parlament aprovi per àmplia majoria una resolució que insti a la renovació del Tribunal Constitucional. Si les forces polítiques catalanes no es posen d’acord en això difícilment estaran el condicions d’exigir el respecte que l’Estatut mereix, i tard o d’hora rebran una justa sanció ciutadana.

Sobre qüestions relatives a la política catalana us recomano la reflexió de Jordi Coca continguda en el seu article “El laberint català”, en el que gosa defensar una tesi que no sembla tenir gaire suport entre els opinadors habituals de la premsa catalana: “Per a mi l’única solució factible és el tripartit, que IC, ERC i PSC sumin i que es treballi quatre anys més en la direcció marcada per Pasqual Maragall i continuada amb encert per José Montilla. Les raons són moltes, i totes elles pesen més que la simple suma matemàtica de diputats: d’una banda s’ha fet palès que el govern de la Generalitat ha mogut el PSC cap a posicions més clares pel que fa al futur d’aquest tros de terra. I de l’altra, que encara és més important, sembla que els problemes que patim necessiten solucions d’esquerres”. I tampoc no us hauríeu de perdre el resum de Ferran Casas sobre el Publiscopio, l’enquesta publicada avui pel diari Público que diu que si avui se celebressin les eleccions al Parlament els resultats serien els següents: CiU 58-60 diputats (48 el 2006), PSC 41-43 diputats (37 el 2006), ERC 13 diputats (21 el 2006), ICV-EUiA 10-11 diputats (12 el 2006) i PP 10 diputats (14 el 2006).

Sobre temes foscos encara pendents d’esclarir us recomano els articles de J.G. Albalat “Colom volia immunitat per tornar al Palau els diners que li va donar Millet”, Mar Jiménez “El Ministeri fulmina Boixasa al capdavant d’Agrupació” i Ariadna Trillas “El Ministerio de Economía aparta a uno de los gestores que impuso en Agrupació Mútua”.

Sobre qüestions relatives a la ciutat de Barcelona us convido a llegir l’entrevista a l’alcalde Jordi Hereu que li fan Josep Carles Rius i Jordi Mumbrú a Públic i l’entrevista a Assumpta Escarp que li fa Patricia Castán a El Periódico de Catalunya.

Finalment, m’ha agradat molt la reflexió de Rafael Vallbona publicada a El Mundo “A favor dels ‘progres’”.

Passant a qüestions relatives a la política espanyola us convido a llegir l’entrevista a Manuel Chaves que li fan Luis Rodríguez Aizpeolea i Javier Casqueiro a El País i l’article de Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura “Ahora es el momento”, reivindicant que les Comunitats Autònomes són Estat.

Però el cert és que la política espanyola està molt marcada per qüestions que tenen a veure amb el funcionament del nostre sistema judicial, particularment a la persecució de la que n’és víctima el jutge Baltasar Garzón. Us convido a llegir els manifestos “En solidaridad con las víctimas” i “Investigar els crims contra la humanitat no és delicte” i a visitar la pàgina de suport “Jo recolzo a Garzón“. Dimarts dia 20 vaig assistir en nom del PSC a l’acte en suport a Garzón celebrat al Paranimf de la Universitat de Barcelona i ahir vaig participar en la concentració celebrada a la Plaça de Sant Jaume amb la mateixa finalitat. Aquí sota veureu una foto cortesia d’Assumpta Roura en la que veureu a Rosa Regàs adreçant-se als participants en la concentració.

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir els articles de Gonzalo Boye Tuset “Lo que dice la ley de Amnistía”, Marc Carrillo “Criticar el Suprem”, Francesc Moreno “Els partits catalans i Garzón”, Anabel Díez “Felipe González considera ‘injusta’ e ‘inexplicable’ la situación de Garzón”, Sami Naïr “El símbolo Garzón”, Antonio Elorza “Intoxicación” i Gran Wyoming “Menos arrogancia y más honradez” en el que s’adreça a Esperanza Aguirre que va dir de la manifestació celebrada ahir a Madrid era un “aquelarre de carcamales resentidos”.

Sobre diverses qüestions a debat en matèria de política econòmica i social us convido a llegir els articles de Jordi Sevilla “La cuadratura del triángulo laboral”, Joan Coscubiela “Una reforma laboral global”, Joan Majó “La paradoja del IVA”, Jordi Sevilla “Las reformas que necesitamos” i Enrique Gil Calvo “Contra la discriminación laboral por edad”.

Sobre el paper del Fons Monetari Internacional (FMI), el contingut dels seus informes i les seves conseqüències sobre l’orientació de la política econòmica us convido a llegir l’entrevista a José Viñals, director d’Afers Monetaris i Mercat del FMI, que li fa Claudi Pérez a El País, i els articles de Joaquín Estefanía “Fantasmas del FMI”, David Navia Simón “Política monetaria y riesgos financieros” i Angel Laborda “Las previsiones del FMI, un punto de reflexión”.

Sobre la política europea i la necessitat d’un revulsiu us convido a llegir els articles de Jacques Delors “Retrouver l’espoir européen” i Jordi García-Petit “Per un patriotisme europeu”.

Per estimular debats més de fons us recomano els articles de Saïd el Kadaoui “Quitarse el velo”, Jordi Sevilla “Más Europa y más Estado” i Jordi Sevilla “La hora de la socialdemocracia”.

Amb recomanacions de llibres i discos us convido a llegir l’entrevista a Joseph Stiglitz que li fa Lluís Amiguet a La Vanguardia en la que hi ha referències al darrer i imprescindible llibre d’Stiglitz “Caída libre” publicat per Taurus, del que fa una ressenya Manuel Estapé Tous en el seu article “Stiglitz se indigna y exige acción”, l’article de Margarita Rivière “Noticias sobre la coherencia contradictoria” en el que ens recomana el llibre de Xavier Casals “El oasis catalán” publicat per Edhasa, i la crònica “Serrat emociona a Elx evocant el poemari de Miguel Hernández” publicada per Núria Martorell a El Periódico de Catalunya. Aprofito per compartir l’alegria de tanta i tanta gent per la notícia del retorn d’en Joan Manuel Serrat als escenaris.

“Perles” del programa del Polònia emès el 8 d’abril, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

ZW 211 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.seminaripropaganda.com/

Propaganda. El seminari de la comunicació institucional.

Amb aquest nom –Propaganda- els organitzadors volen fer un homenatge al comissari de la Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la República, Jaume Miravitlles. El seminari, que tindrà lloc al Teatre Municipal de Roses els dies 7 i 8 de maig, analitzarà com estan comunicant les institucions públiques i privades i quines són les noves formes de comunicació institucional. Concebut com un punt de trobada i referència per a totes aquelles persones que es dediquen a comunicar una institució, el seminari es dirigeix especialment a: directors de comunicació, periodistes, publicistes, responsables polítics, consultors polítics, dissenyadors, etc. El programa contempla des dels orígens de la propaganda a temes com els límits de la comunicació institucional, la creativitat i les noves maneres de comunicar la institució, la diplomàcia i les relacions públiques, la marca institucional o la nova manera de relacionar-nos amb la ciutadania.

Els ponents que participen en el seminari són Ignacio Ramonet, Xavier Oliver, Daniel Ureña, Jaume Duch, Víctor Curto, Toni Puig, Jordi Fortuny, Marçal Moliné i jo mateix, que desenvoluparé la ponència amb el títol: Noves maneres de comunicar la institució.

Es pot fer ja la inscripció a través de diferents canals. Organitzen el seminari l’Ajuntament de Roses i el Centre Català d’Anàlisi i Informació Internacional (CCAAII), amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de diferents associacions i institucions.

ZV (Zona Vídeo). Canal Llull TV. L’Institut Ramon Llull impulsat pels governs català, balear i andorrà -amb l’objectiu de promocionar la llengua i la cultura catalana a l’exterior- ha inaugurat aquest canal de televisió per internet que oferirà emissions d’actes en directe, programes culturals de les televisions públiques de llengua catalana, programes propis de l’Institut, etc.