Començo el meu diari reproduint l’avís a navegants que feia Miquel Roca a les pàgines de La Vanguardia en el seu article “Zonas peligrosas”. D’obligada lectura i no menys obligada reflexió.

Considero d’imprescindible lectura l’entrevista al president Montilla que li fan avui Josep Carles Rius i Ferran Casas a les pàgines de Público. Us proposo un petit tast del que hi trobareu: “El problema es que en Madrid, en los centros de poder, la llamada periferia no pesa”, “Si no hubiera sido por los diputados del PSOE no tendríamos Estatut”, “Sólo se puede decir que PSOE y PP son lo mismo desde el sectarismo”, “Zapatero ha dicho que apoya y volvería a votar el Estatut, que comparte nuestra preocupación y que ya fijará posición sobre la ley del TC cuando toque”, “A algunos les gusta plantear batallas y peerlas. A mí ganarlas, y para esto hace falta el PSOE”, “Los diputados del PSC en el Congreso harán lo que decida la dirección del PSC, como siempre”, “Nosotros [los 25 diputados del PSC] no serviremos para que gobierne la derecha”, “Mi obligación es defender el autogobierno que votó el pueblo y es lo que haré desde el Estado de derecho, sin renuncias”, “La actitud del TC ha generado desafección y desconfianza con España”, “La realidad es que, por ejemplo, este Govern inaugurará en una legislatura más kilómetros de Metro que Pujol en 23 años”, “Como siempre, el PSC invitará al secretario general del PSOE y presidente del Gobierno a la campaña catalana, en función de su agenda”, “Yo he descartado pactar con el PP. No he oído a Artur Mas decir lo mismo”.

Aprofito per recomanar-vos l’article que em publica el darrer número de la revista Endavant “Perquè hi seguim creient” en el que em refereixo als elements centrals del nostre discurs electoral.

La notícia de la setmana ha estat sens dubte la negociació, el debat i l’aprovació en el Parlament de Catalunya, per 115 fots a favor i 16 en contra, d’una resolució en defensa de l’Estatut, reclamant la renovació del Tribunal Constitucional i la reforma de la seva llei orgànica. Aquí hi trobareu la meva intervenció en el debat (i la seva traducció al castellà) i el text de la resolució aprovada (i la seva traducció al castellà).

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir els articles de Joan Ferran “¡Nos plantamos!”, Josep Ramoneda “El voto unitario catalán”, Miquel Noguer i Àngels Piñol a El País “Montilla lidera el desafío catalán para pedir la renovación del Tribunal Constitucional”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El Parlament defensa l’Estatut“, Salvador Sabrià a El Periódico de Catalunya “Mas i Montilla acorden proposar units el canvi del Constitucional”, Marco Schwartz “Pacto catalán en defensa de l’Estatut”, Antoni Segura “Tot menys el ridícul” i l’editorial d’El País “Extremar la prudencia“. Aquest editorial en la seva entradeta proclama “Las quejas de los partidos catalanes sobre el Constitucional deben ser oídas, pero por la vía legal”. No ens hem plantejat cap altra possibilitat! Però no he volgut deixar de mencionar-lo, perquè el diari El País està essent especialment sensible a les nostres posicions com ho demostren els seus anteriors editorials “Otro Constitucional” i “Constitucional renovado“. Val la pena recordar que aquesta no és una batalla entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre d’altres coses perquè a la resta d’Espanya hi ha demòcrates i progressistes que també veuen amb preocupació que es pretengui imposar una determinada interpretació de la Constitució, precisament la interpretació més restrictiva d’aquells que s’oposaven a la inclusió del terme “nacionalitats” i van votar en contra del Títol vuitè de la nostra Carta Magna.

El que convé ara és que els partits catalans seguim el guió acordat i treballem amb eficàcia per assolir els objectius que ens hem marcat. D’algunes declaracions, com les que avui mateix ha fet Felip Puig, se’n podria deduir que alguns estan més interessats en treure rendiment electoral de tot plegat que en defensar de veritat l’Estatut. No sé com CiU pretén donar lliçons de coherència al PSC. Només cal recordar que per dues vegades van votar la investidura de José María Aznar, que van rebre el suport del PP al Parlament de Catalunya a canvi de renunciar a reformar l’Estatut, que van pretendre aconseguir la presidència de la Generalitat a Madrid a través d’un pacte amb José Luis Rodríguez Zapatero (com explica magistralment Pilar Rahola en el seu llibre sobre Artur Mas) i que fins i tot ara, quan és evident que el recurs del PP és la màxima amenaça per al nostre Estatut, no descarten una entesa amb el Partido Popular a Barcelona o a Madrid, o a tots dos llocs. Per guanyar la batalla hem de fer costat al President Montilla, i no intentar erosionar-lo.

El PSC seguirà treballant per guanyar batalles a Madrid, conscients com som que per guanyar ens calen aliats i nosaltres els hem trobat sempre en el PSOE. De vegades amb dificultats, a través de llargs processos negociadors. Però cal dir alt i fort que si avui tenim nou Estatut és gràcies al PSOE de Zapatero, si avui tenim nou finançament és gràcies al PSOE de Zapatero i si hem d’impulsar la renovació del Tribunal Constitucional i la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, només podrem fer-ho amb el suport del PSOE de Zapatero. És lògic que els que creuen en la independència no es preocupin de trobar aliances a la resta d’Espanya. Nosaltres no som independentistes, som federalistes, i el nostre aliat natural és el PSOE i l’esquerra espanyola.

Per si de cas encara hi ha qui pretén defensar que PP i el PSOE són el mateix, només cal recordar que aquesta mateixa setmana el PP s’ha oposat de forma ferotge a l’acord subscrit al Senat entre el grup socialista, l’Entesa Catalana de Progrés (PSC-ERC-ICV-EUiA) i el grup de Convergència i Unió per tal de normalitzar l’ús del català i les altres llengües cooficials a l’Alta Cambra. Vegeu les cròniques de Juanma Romero a Público “El PP se queda solo en el Senado contra las lenguas”, Albert Ollés a El Periódico de Catalunya “El PSOE trenca el bloqueig a l’ús de les llengües cooficials al Senat” i Pablo Ximénez de Sandoval a El País “Señorías, la España real es plurilingüe”. Per cert, aquesta frase correspon a Leire Pajín en la intervenció que va fer en nom del grup Socialista. Gràcies, Leire. Gràcies, Carmela (Carmela Silva és la portaveu del grup socialista al Senat).

Sobre la situació del Tribunal Constitucional i les sortides possibles al conflicte plantejat s’han publicat molts articles. Us en destaco un bon grapat: Jesús Maraña, director de Público, “Quién desprestigia al Tribunal Constitucional”, Andreu Mayayo “El nom no fa la cosa”, Gran Wyoming “Carta a María Emilia Casas”, Joan Tapia “Suspens per a Maria Emilia Casas”, Juan Fernando López Aguilar “Tomemos en serio al TC… y a la Constitución”, les declaracions de Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant als jutges amb mandat caducat que “se’n vagin cap a casa”, Joan Saura “Un problema de España”, Javier Pérez Royo “Por qué no” (en aquest interessant article Javier Pérez Royo defensa que el TC no pot controlar el pacte polític establert entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals però sí el desenvolupament normatiu d’aquest pacte), Francesc Valls “El Estatuto en el coso de la Maestranza” i l’entrevista a Montserrat Tura que li fa Miquel Noguer a El País. També destaco una afirmació del lehendakari Patxi López en una entrevista que després us recomanaré: a la pregunta “¿Está con Montilla en la reclamación de renovar el TC?”, Patxi López respon “No es una posición política, sino de sentido común. Ha sido incapaz de sacar en cuatro años una sentencia que pone en conflicto permanente a una comunidad. A ver si otros son capaces”.

El cert és que la situació del Tribunal Constitucional és anòmala i tensa. Recordem que l’Alt Tribunal no està complet per la defunció d’un magistrat, que quatre magistrats haurien d’haver estat renovats fa dos anys i mig pel Senat, que un magistrat s’ha vist privat de participar en les deliberacions i votacions sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut a través d’una recusació discutible, que la pròpia presidenta del Constitucional havia estat amenaçada de recusació i que el PP públicament s’ha vantat de bloquejar la renovació del Tribunal.

Com a mostra de les tensions internes sols cal llegir les dues cartes que el magistrat Manuel Aragón Reyes ha adreçat al diari El País. En la primera negava ambicionar la presidència del Tribunal i que aquesta ambició estigués condicionant la seva actuació, i en la segona explicava les negociacions internes en el si del Tribunal com posa de manifest aquesta cita literal: “Mis exigencias nucleares para votar a favor de la ponencia las conocen fehacientemente, desde el comienzo de las deliberaciones, hace ya dos años, todos los Magistrados, y de modo muy especial aquellos que, finalmente, la apoyaron, que saben, sin lugar a dudas, que tales exigencias en ningún momento han sufrido variación, que no he pretendido, ‘a última hora’, incluir otras, ni he estado nunca dispuesto a suscribir un texto, ni a alcanzar un compromiso, que no contuviese todas las exigencias que siempre había formulado”.

La penúltima notícia del Tribunal l’hem tingut en forma de foto a la Maestranza de Sevilla on tres magistrats (Manuel Aragón, Ramón Rodríguez Arribas i el nou ponent Guillermo Jiménez) van coincidir i la darrera notícia és que el nou ponent, un magistrat que té el mandat caducat, ha distribuït tres propostes de Sentència. Ho podeu llegir en aquesta crònica de Julio M. Lázaro a El País “El nuevo ponente distribuye tres fallos ‘a la carta’”. És inevitable pensar que la deliberació del Tribunal ha entrat en una fase final de subhasta. En aquestes condicions és difícil pensar que les decisions del Tribunal en la seva actual situació, siguin les que siguin, puguin ser acceptades amb normalitat.

Diumenge passat es va celebrar una nova tongada de consultes independentistes. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Consultes a la baixa” i l’article d’Antonio Franco “La Catalunya de la consulta independentista”. Sobre l’encaix de Catalunya i Espanya us convido a llegir l’article de Juan-José López Burniol “La relación bilateral”. Com sabeu, López Burniol considera que hem arribat a un cul de sac, que s’ha posat encara més en evidència després del procés estatutari i amb la pendent sentència del Tribunal Constitucional. Ell considera que només hi ha dues opcions: federalisme (i considera que a Espanya no hi ha gaire federalistes, però que a Catalunya tampoc) o autodeterminació (com a camí per a la secessió). No estic del tot d’acord amb la seva tesi, però crec imprescindible conèixer-la i discutir-la a fons.

Aquesta setmana ha seguir el debat sobre qüestions relatives a la immigració. Hem tingut la gran notícia de l’aprovació de la Llei d’acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya i que finalment l’alcalde de Vic renuncia a utilitzar el padró municipal com a eina de delació. Per contra sembla que l’Ajuntament de Llavaneres voldria recuperar la nefasta iniciativa de Vic. Però el pitjor de tot ha estat la difusió d’un fulletó propagandístic del PP de Badalona amb continguts racistes. Vegeu al respecte l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El PP de Badalona recorre al racisme“. També ha continuat el debat sobre el mocador (hiyab). Al respecte us convido a llegir l’article de Jesús Caldera “Carta sobre la tolerancia”. I, per cert, em sembla que no n’havia parlat fins ara: he subscrit el Manifest per un Pacte Nacional per la Laicitat. Us convido a llegir-lo i, si compartiu el seu contingut i objectius, signar-lo.

Ahir vam celebrar el Primer de Maig, els socialistes fa més de cent anys que ens manifestem al costat dels treballadors, en defensa dels seus drets, en suport de les seves reivindicacions. I ho seguim fent quan governem, i també en situacions de crisi econòmica que és quan més falta fa. Us convido a llegir el Manifest del PSC pel Primer de Maig i els articles de Joan Carles Gallego “L’economia catalana no remunta”, Josep Maria Alvarez “Un primer de maig per plantar cara”, Antònia Gil “Volem feina, volem futur”, Celestino Corbacho “El reto del empleo”, l’entrevista a Cándido Méndez que li fan Belén Carreño i Amparo Estrada a Público, l’entrevista a Ignacio Fernández Toxo que li fa Amparo Estrada a Público, i l’article d’Angel Laborda “Continúa la hemorragia del mercado laboral”.

Sobre la situació econòmica catalana i espanyola i la necessitat d’introduir reformes en profunditat podeu llegir els articles de Jordi Alberich “Optimisme”, David Taguas “Una economía de mayor tamaño”, l’entrevista a José Manuel Campa que li fa Lucía Abellán a El País, i els articles de Xavier Vives “Tiempo de descuento” i Jordi Sevilla “El coste de las no-reformas”.

Sobre la situació política espanyola us convido a llegir els articles de Javier Gómez Agüero “Recuperar la confianza”, Gonzalo López Alba “Derrotar al gobierno”, Josep Ramoneda “La crisis política” i l’entrevista a Patxi López de la que us parlava que li fan J. M. Gastaca i I. C. Martínez a El País.

Sobre la situació del PP a València després del cas Gürtel no us hauríeu de perdre l’article de Jorge Alarte “Pase lo que pase”. I sobre el “cas Garzón”, que alguna cosa té a veure amb el cas anterior, us recomano els articles de Joaquim Coello “Garzón”, José Jiménez Villarejo “‘Caso Garzón’: las críticas no son excesivas” i Antonio Papell “La vigència de la transició”.

Sobre la insuficient resposta europea a la crisi econòmica i, en particular, a la difícil situació de Grècia us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “La probeta de Frankenstein” (denunciant l’absència de govern econòmic europeu), Xavier Vidal-Folch “Entre todos la mataron…”, Lluís Bassets “El fracaso político del euro” i Antón Costas “Humillación griega, altivez alemana”.

Sobre la situació a l’Orient Mitjà us convido a llegir els articles de Darío Valcárcel “Israel-Palestina, gran peligro” i Fawaz A. Gerges “¿Nueva etapa EEUU-Israel? (1)”.

Amb plantejaments més de fons sobre la política econòmica mundial us convido a llegir els articles de Joan Majó “¿Un IVA contra la especulación?” (per cert, Joan Majó ha publicat un nou llibre que us recomano “Després de tocar fons” editat per La Magrana-RBA), Kenneth Rogoff “¿Todos para un impuesto, un impuesto para todos?”, Manuel Castells “La deriva de Goldman Sachs” (en el que també parla sobre la reforma financera que està impulsant el president Obama), Paul Krugman “Reprimenda a las agencias de calificación”, Miguel Boyer “Ganar dinero apostando al desastre” i Vicenç Navarro “¿Estado versus mercado? El falso dilema.

Demà es presenta el llibre de l’editorial L’Avenç “Els Quatre Presidents”, que recull les entrevistes publicades en aquesta revista als presidents Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. L’acte, que comptarà amb la presència dels res presidents vius, se celebrarà a les 19.30 hores a Barcelona a la Sala Llevant de la Biblioteca de Catalunya (carrer de L’Hospital, 56) i en ell hi intervindran Dolors Lamarca, Joan B. Culla i Josep M. Muñoz. No hi falteu!

I acabo amb una mala notícia. Ha mort Joan Prats i Català, històric dirigent socialista, membre de les Comissions Executives del PSC i el PSOE, diputat al Parlament i Senador, director de l’Instiuto Nacional de Administración Pública i un dels màxims experts espanyols en matèria de governança. L’acomiadarem demà a les 15.30 hores a Barcelona al Tanatori de les Corts (avinguda Joan XXIII, 15-27). Podeu llegir la notícia publicada al diari El País.

“Perles” del programa del Polònia emès el 29 d’abril, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- La Forcades entra, per fi, en el tema de l’Estatut. Sembla que li costa trobar el lligam amb les farmacèutiques. Si hi ha un jutge mort, no és perquè no s’hagi pres prou medicament, és perquè era tan just que Nostre Senyor el va cridar al seu costat.

- Pilar Rahola ha agafat tanta confi amb Mas fent-li el llibre que ja se li asseu a la falda. Això és només al principi perquè, de fet, a mitja entrevista ja li ha pres la cadira!

EL MILLOR
- La part positiva d’haver quedat eliminats de la Champions l’aporta el President Montilla: “Ja sabeu què passa quan enviem coses a Madrid: l’Estatut, el Boadella…. ens podrien tornar l’equip retallat o pitjor, que se’ls quedessin 4 anys allà”

EL PITJOR
- Montilla i Mas van junts a veure ZP per allò de Bob l’Estatut… que no, que hi entro amb això del Bob…

ARXIU HISTÒRIC (fa un any…)
- Marc Parrot [de la Peña, segons Maragall] ha trobat dos candidats més pel seu grup del Casal Rock: Pasqual Maragall, amb els seu hit ˮAll you need is loveˮ i Jordi Pujol recuperant el clàssic ˮNo ve dʼun pam, no ve dʼun pamˮ. Al final entren tots dos i canten la versió Casal Rock de Highway to hell.

ZW 212 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://bitacoras.com/informe/10

L’Informe sobre l’estat de la blogsfera hispana Bitacoras.com 2010 és un estudi basat en dades internes d’aquesta plataforma que compta amb gairebé mig milió de blocs indexats. Entre les novetats de l’informe, s’inclou una anàlisi de les xarxes de blocs més importants, un recorregut per les principals reaccions que han despertat en els blocs diferents esdeveniments produïts durant els últimos dotze mesos i, per últim, un estudi de diferents paràmetres entorn dels blocs més populars tant a nivell general, com mediàtic.

L’informe, que es pot descarregar també en format pdf (50 pàgines), indica que la blogsfera continua creixent i amb una gran activitat.

ZV (Zona Vídeo). Propaganda. Seminari sobre comunicació institucional. Vídeo de presentació d’aquestes jornades que tindran lloc a Roses (Alt Empordà) els pròxims 7 i 8 de maig.