Els propers quatre diumenges, atabalat com aniré a causa de la campanya electoral, l’actualització setmanal del meu diari se’n ressentirà sense cap mena de dubte. Intentaré compensar-ho amb alguna anotació puntual entre setmana.

D’aquesta setmana vull destacar la signatura de l’acord polític entre el PSC i Ciutadans pel canvi. Us recomano que llegiu el document de l’Acord i la intervenció que el nou President de CpC, Àlvar Roda, va fer amb motiu de la presentació de l’acord en l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès.

També ha estat molt destacada la innovació que incorporen els mítings llampec iniciats pel president Montilla al mercat de Sant Ildefons a Cornellà el passat dimecres. Es tracta de contactes directes amb la ciutadania sense protocol ni escenari rígid. El candidat parla en directe en un format proper i amable, amb un missatge breu, clar i contundent. Podeu llegir la crònica de Neus Tomàs sobre aquesta innovació “Montilla improvisa mítings al carrer per combatre l’abstenció” i la crònica de José Rico sobre altres elements innovadors de la campanya socialista dirigida per Jaume Collboni. La foto que encapçala aquest paràgraf correspon a aquest primer míting llampec.

Ahir diumenge Jaume Colboni va presentar les dues tanques de la nostra precampanya electoral, la primera, que encapçala aquest paràgraf, diu: “Ser català és treballar dur i amb les idees clares”. Es tracta d’una frase del president Montilla que el defineix com a persona i com a polític. Ningú no li ha regalat mai res, no va ser designat a dit, coneix el valor de l’esforç, té molt clar que representa a les persones que s’ho guanyen tot a pols, que lluiten i pateixen i que són en definitiva les que aixequen el país. També reivindica la claredat d’idees, la sinceritat, el tenir clar què es vol aconseguir i com fer-ho, on es vol anar, per on cal arribar-hi i amb qui. A diferència dels nostres principals adversaris, que tot sovint amaguen l’ou. No sabem si volen o no la independència, sembla que sí però que ara ho dissimulen perquè no ha arribat el moment; que per tal d’arribar al govern tant els fa pactar amb el PP que obstaculitza tant com pot el nostre autogovern i la defensa de la nostra llengua, com amb ERC que defensa el concert econòmic i la celebració d’un referèndum sobre la independència. ¿Es pot confiar de debò amb algú a qui tant li fa pactar amb projectes polítics diametralment oposats? La segona tanca de la precampanya descriu amb precisió i contundència el que no és el president Montilla “Ni independentista, ni de dretes” i també la nostra política d’aliances. Nosaltres no pactarem ni amb els que s’oposen a l’Estatut i defensen polítiques socials regressives ni amb els que volen separar Catalunya de la resta d’Espanya. Vegeu aquí sota aquesta tanca.

Podeu trobar desgranats aquests arguments en els meus articles “Artur Mas, ¿ambigüedad o engaño?”, publicat a ABC, i “Per què Artur Mas no tanca la porta a un pacte amb el PP?”, publicat a eldebat.cat. També us interessarà l’entrevista que em va fer ahir diumenge Neus Tomàs a El Periódico de Catalunya. Aquí trobareu el nostre Programa electoral i un interessant document que explica perquè les propostes d’Artur Mas signifiquen un pas enrere en les polítiques socials.

Ahir La Vanguardia publicava un interessant debat cara a cara entre les número dos de les candidatures del PSC i de CiU, Montserrat Tura i Joana Ortega. Moltes persones voldrien veure un debat televisiu d’aquestes característiques protagonitzat pel president Montilla i Artur Mas. Si no es produeix és perquè CiU no accepta la nostra proposta que és molt clara: a) els debats cara a cara no han de substituir el debat entre els sis candidats a la presidència i b) proposem celebrar dos debats, un en català emès per les televisions públiques catalanes i un castellà emès per les televisions privades d’àmbit estatal que vulguin. Amb aquesta proposta demostrem que no volem en absolut limitar el pluralisme (i per això volem celebrar el debat a sis) i que volem arribar a la màxima audiència dels debats cara a cara. Sobre aquesta proposta CiU no ha dit ni piu.

Sobre l’anunci del president Montilla de no reeditar el tripartit encara que sumi, podeu llegir les opinions de Joaquim Coll “¿Qui capitalitzarà l’herència del tripartit?”, Andreu Mayayo “Montilla posa ERC contra les cordes” i Joan Tapia “L’encant perdut del tripartit”.

El dimarts d’aquesta setmana tots els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia de la ratificació per part dels pèrits del seu informe que descriu la relació triangular entre el Palau de la Música, CDC i una empresa adjudicatària d’obra pública. Podeu comprovar-ho a:

• El País: “Los peritos reiteran que Millet y CDC cobraron de Ferrovial”
• Público: “Hacienda avala que el partido de Mas se financió ilegalmente”
• La Vanguardia: “Los peritos de Hacienda confirman que CDC y Félix Millet se repartieron comisiones de Ferrovial”
• El Periódico de Catalunya: “Els pèrits ratifiquen que Millet i CDC es van repartir comissions”
• ABC: “Confirman que Millet y CDC se repartieron comisiones”
• Avui i El Punt: “L’informe sobre Ferrovial i CDC, ratificat davant el jutge”
• La Razón: “Hacienda ratifica que CDC y Millet se repartieron comisiones de Ferrovial”
• El Mundo: “Los peritos confirman que CDC y Millet se repartieron comisiones de Ferrovial”

Un i altre cop ens hem adreçat a Artur Mas per trobar una explicació a aquests fets i sempre el líder de CDC, del qual l’al·ludit Daniel Osàcar és home de màxima confiança, diu que no té res a dir i que en tot cas les explicacions les donarà davant la justícia.

Fa mesos quan papers del Palau de la Música feien referència a un “Daniel”, els màxims dirigents de CDC negaven que es tractés de Daniel Osàcar. Per ara només tenim la paraula d’Artur Mas negant una i altra vegada que CDC tingui res a veure amb aquesta presumpta relació triangular entre la Fundació de CDC, una important empresa constructora que va rebre importants encàrrecs d’obra pública del govern de CDC i el Palau de la Música; si la justícia en el futur declarés provada aquesta relació, la situació política d’Artur Mas esdevindria insostenible.

El silenci de CiU és tant eixordador com incomprensible. ¿Què més cal que passi perquè Artur Mas doni la cara i proporcioni una explicació raonable o demani perdó? ¿O és que s’espera a fer-ho després de les eleccions?

L’opinió d’Andreu Mayayo sobre aquesta qüestió és tan clara com contundent “El sacrilegi del Palau de la Música”.

M’ha agradat molt la iniciativa del manifest “Ens agrada Badalona” de la que ens parla Pilar Rahola en el seu article “Elogio de Badalona” i el manifest contra la xenofòbia subscrit per entitats i forces polítiques del barri del Raval del que ens parla Joan Subirats en el seu article “El manifest contra la xenofòbia”.

Sobre les dificultats i oportunitats dels Ajuntaments i les infraestructures urbanes ens parlen els articles de Manuel Bustos “Responsabilidad y justicia”, Mayka Navarro “Hereu presumeix a Madrid dels comptes de Barcelona”, La Vanguardia “Hereu, Montilla y el coche eléctrico de Nissan” i Joaquim Nadal “La Sagrada Família”.

Sobre la permanent discussió sobre Catalunya i el seu encaix amb Espanya us recomano els articles de Josep-Maria Ureta “Retorn al quilòmetre zero” i Jordi Soler “El relato catalán”.

Sobre el nou govern Zapatero i l’etapa política que obre us recomano que llegiu les entrevistes a Marcelino Iglesias que li fan Anabel Díez a El País, Juan Carlos Merino a La Vanguardia, Carolina Martín a Público, l’entrevista a Ramón Jáuregui que li fa Luis Rodríguez Aizpeolea a El País, l’entrevista a Valeriano Gómez que li fan A. Estrada i B. Carreño a Público, l’entrevista a Trinidad Jiménez que li fa Miguel González a El País i l’article d’Ignacio Sánchez-Cuenca “Sí, pero…”.

Crec que el temps subratllarà molt més la tasca ingent de Teresa Fernández de la Vega, com ho fa en aquest article Joana Bonet “La vice: genio y figura”.

Tot i que el canvi de govern ja ha produït alguna millora en la percepció ciutadana, les dificultats de la crisi econòmica són encara un llast important pel govern socialista, com ho demostra l’enquesta publicada ahir per La Vanguardia, que atribueix 175 escons al PP (ara 154) i 133 escons al PSOE (ara 169), amb unes estimacions de vot del 42,8% pel PP (39,9% el 2008) i del 33% pel PSOE (43,9% el 2008). Com sempre recomano la lectura de l’article de Julián Santamaría, director de l’estudi, “Crisis económica y crisis política”.

En tot cas falta molt per a les eleccions generals i el PP comença a descobrir els seus plans, molt similars als del conservador David Cameron al Regne Unit en el qual també sembla inspirar-se Artur Mas quan diu que hi ha hospitals que no caldria haver fet, quan qüestiona l’aeroport de Lleida, quan parla de reduir l’administració, de retallar despesa social i de gestió privada de serveis públics. Sobre els plans de Rajoy i la resposta del PSOE podeu llegir la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea “Rubalcaba desacredita a Rajoy por defender el plan de Cameron”. Per recordar en què consisteix el pla de David Cameron us recomano que llegiu la crònica de Walter Oppenheimer “Cameron mutila el estado del bienestar”.

Però Rajoy també comença a treure’s la careta en altres àmbits com quan assegura que revisarà la llei del matrimoni homosexual o la nova regulació de l’avortament. Podeu llegir al respecte la crònica d’El Periódico de Catalunya “Rajoy sospesa abolir el matrimoni homosexual encara que l’avali el TC”. Amb arguments de pes defensant el matrimoni entre persones del mateix sexe podeu llegir l’article de Fernando Grande-Marlaska i Marta del Pozo “Constitucionalidad del matrimonio homosexual”.

Espanya té mala sort entre d’altres coses perquè en el nostre país trobem la dreta més extrema, barroera, corrupta i inútil d’Europa. Al respecte us convido a llegir els articles d’Ignacio Escolar “La mileurista De Cospedal” i “¿Cuánto gana Rajoy?”, Albert Sáez “Rajoy fora de registre” i Ramón Cotarelo “No perder los papeles”.

Sobre el debat al voltant de l’esquerra abertzale us convido a llegir l’editorial d’El País “Mantener la presión”. Sobre el debat al voltant de l’eficàcia i l’eficiència de les administracions públiques podeu llegir l’article de Jordi Sevilla “La entropía del Estado”.

Sobre l’evolució de la situació econòmica espanyola podeu llegir l’editorial del diari El País “Mejora con reparos” i l’article d’Angel Laborda “El ajuste del empleo se acerca a su fin”.

Sobre el debat al voltant de l’orientació de la política econòmica us convido a llegir els articles de Joaquín Estefanía “Tres modelos de mortaja”, Lourdes Benería i Carmen Sarasúa “¿A quién afecta el recorte del gasto?” i Antón Costas “Manual para reformadores sensatos”.

Sobre aquest mateix debat però abordat des d’una perspectiva internacional podeu llegir els articles de Robert Skidelsky “Las guerras de austeridad” i Christina D. Romer “Este no es el momento para reducir el déficit” i l’entrevista a Carmen Reinhart que li fa Claudi Pérez al suplement Negocios d’El País.

Sobre el debat al voltant de les pensions i la demografia us recomano els articles de Felipe González “¿Cómo garantizar las pensiones?” i Julio Pérez Díaz “Lo que está pasando con la población”.

Sobre política europea us recomano que llegiu els articles de Xavier Vidal-Folch “Nos llevan al abismo” i Joan Coscubiela “Europa confusa i convulsa” i l’editorial d’El País “Fondo de rescate”.

El proper dimarts se celebren eleccions als Estats Units amb un pronòstic força advers pel President Obama i el Partit Demòcrata. Podeu llegir al respecte els articles de Lluís Bassets “Grande y caótica”, Joaquín Estefanía “Dinero y política” i Paul Krugman “Divididos, fracasamos”.

Sobre temes internacionals us recomano que llegiu els articles de Richard Gowan “Occidente y el poder mundial”, Xulio Ríos “La Xina, ¿a dalt o a baix?” i Nabil Shaath “La hoja de ruta palestina”. Sobre la mort de Néstor Kirchner podeu llegir l’article d’Antoni Traveria “Viure en la permanent incertesa política”.

Sobre la brillant victòria de Dilma Rousseff a les eleccions presidencials brasileres us convido a llegir els articles de S. Gallego-Díaz i J. Arias “Dilma Rousseff promete continuar el trabajo de Lula”, Abel Gilbert “Dilma Rousseff es compromet a honrar el llegat de Lula” i Nazaret Castro “Una gestora eficaz formada en la lucha revolucionaria”.

Sobre dos llibres que ja us havia recomanat llegir podeu veure articles de Josep Martinoy (Autòpsia de l’esquerra europea, de Toni Cruanyes) i Llàtzer Moix (Riña de gatos, Madrid 1936, d’Eduardo Mendoza).

Sobre temes de debat de fons us recomano especialment que llegiu els articles de Michele Salvati “Sinistra, perché si può ancora distinguere della destra” i Ulrich Beck “Le cinque autoillusioni della politica nell’era globale”. Aprofito per agrair Jaume Bellmunt que amablement em fa arribar recomanacions que sovint incorporo al meu diari.

Aquesta setmana ens han deixat Joan Solà i Marcelino Camacho. Tot seguit us recomano articles per tal de recordar-los.

Francesc Bombí-Vilaseca “Joan Solà deja huérfano el catalán”, Salvador Giner i Isidor Marí “Joan Solà, tenaz científico de la lengua catalana”, Rafael Vallbona “Joan Solà, infatigable defensor de la lengua catalana” i Albert Branchadell “La lengua que deja Joan Solà”.

José Luis López Bulla “L’originalitat de Marcelino Camacho”, Joan Carles Gallego “Un home irrepetible” i Ignacio Fernández Toxo “Una vida en defensa de los trabajadores”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 28 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR
- Els panellets que fan els nens al col•le fan fàstic… perdoneu, però algú ho havia de dir!

LA FRASE DE LA SETMANA
- Artur Mas intentant lligar amb Scarlett Johansson “when I’m a governor, call me”. I Toni Soler: “I’m the director of all, I’m very funny.”

LʼESTÀVEM ESPERANT
- El Papa ja fa les maletes per anar cap a Barcelona… demana l’assessorament de Duran que li ha de desmentir que el barret mexicà sigui el típic de Barcelona… segur que no ho és? Ara anem per les classes de català. Vocanulari bàsic: paella amb musclos, on és el meu papamòbil?, és molt important fer la penitència / votar a Convergència… ui que l’entremaliat del Duran està fent versions lliures…

SURREALISTA
- Felipe i Letizia fan una nova versió de la seva vida perquè no els ha agradat la versió de Telecinco.. al director, o sigui, al rei, no li acaba d’agradar la història, i la fa una mia més picantona, per dir alguna cosa… què fem, tipus Ghost? tipus Guerra de les Galàxies? tipus Forrest Gump?

LA NOVETAT
- Martí Anglada [Martingala, segons la Rahola], boníssim!!! I no té deturador… ni Cuní no pot amb ell si no se li abraona.

- Alfredo Pérez Rubalcaba, tot mans… a l’obra.

LA PICADA D’ULLET
- Segons en Martingala, la comissària europea per assumptes turcs es diu Lili Marlen.
- MiniMolina: “La castanyada només la fan les iaies… perdoneu, però algú ho havia de dir!”

KA FORT
- L’increïble home normal, capaç de trobar partides pressupostàries sota les pedres, tallar cintes a les inauguracions, convocar reunions de gòvern.

EL CAMEO
- Puigcercós infiltrat al Gato al agua. Se’n surt prou bé. Per favorrr!

ZW 233 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://issuu.com

Issuu és una eina online que ens permet pujar els nostres documents en format pdf, word o powerpoint a la xarxa, convertint-los en format flash de gran qualitat, com si fossin revistes virtuals (on podem passar pàgines, ampliar amb el zoom) i que podem integrar a la nostra pàgina web, bloc, etc. Un cop pujat el document es poden canviar els fons, les imatges, col·locar logos… Diferents tutorials disponibles en el web ens van indicant els passos (aquí teniu, per exemple, un senzill tutorial per saber com funciona o aquest altre ja formatejat).

L’únic requeriment és registrar-se i, a partir d’aquí, també poden consultar-se les distintes publicacions, o per categories temàtiques, o en l’apartat “People” (amb revistes de més de 30 països i de temes diversos), per idioma, etc. com si fos una hemeroteca; a més de poder formar part de diferents grups que tenen interessos comuns. Issuu permet una capacitat de 100MB i fins a 500 pàgines. Està disponible la versió mòbil per a Android i, en breu, anuncien l’aplicació per a iPhone i per a Ipod Touch.

ZV (Zona Vídeo). The Connected Kingdom un interessant estudi de Google i The Boston Consulting Group que xifra en un 7,2% el pes de l’economia d’Internet a Gran Bretanya. Més informació en aquest post de Periodistas 21: “El reino conectado, el camelot digital británico”.