Fa uns dies vaig anar a la presentació del llibre, editat per la Fundació Josep Irla,  Les dones d'Esquerra 1939-1979. Memòria i testimonis. Aquest és el segon llibre que recupera la història i biografies de dones republicanes, dones d'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que va governar tota l'etapa republicana de la Generalitat de Catalunya, que van ser silenciades i invisibilitzades. Com moltes altres, les dones d'Esquerra an ser oblidades per la història però, en el cas de les republicanes, triplement discriminades: per ser dones, rojes i republicanes.

L’any 1931 el diari “L’Opinió” recollia, en un article, les següents paraules: “Solament l’Esquerra Catalana ha remembrat que prestarien protecció acurada a les mares i als infants! No és això: No és protecció el que nosaltres demanem: volem que es reconeguin tots els nostres drets, iguals als de l’home. Ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la terra”, l’article era signat per les dones catalanes, les sufragistes entre les quals hi havia molt actives les militants de l’incipient Esquerra Republicana de Catalunya. Unes dones, com la majoria que han estat oblidades per la història, malgrat la seva forta activitat política i social en l’etapa de la Generalitat republicana.

Han passat 80 anys d’aleshores ençà i aquelles paraules no deixen de tenir un cert ressò actualment. En aquests 80 anys vam passar per una etapa de lleis progressistes i avançades però també per 40 anys de dictadura franquista que van tancar les portes que aquestes dones ens obriren. Les dones vam passar a ser persones totalment dependents, a nivell legal i social, dels pares i més tard dels marits, deixarem de tenir cap dret ni autonomia pròpia. Molts han estat els mecanismes de subalternitat que han portat a la discriminació vers les dones: lleis, rols socials, representacions culturals... la manca de reconeixement als grups de dones i algunes lluitadores destacades que han estat oblidades per la història.

Durant els darrers anys hem vist com això canviava per donar pas a una política transformadora, més democrática, més transparent, ara restem a l'espera que les coses no tornin enrera que la història no torni a canviar i ens negui, de nou, els drets i el paper social.

Marcel Proust va escriure: “La memòria és com un obrer que treballa per assegurar uns fonaments duradors enmig d'un corrent”. La recuperació de la memòria històrica de les dones, segueix plantejant-nos reptes de futur.

 Publicat a L'Hora Violeta al setmanari 30º