Foto @CarmePorta 2017

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

• el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
• els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
• l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.

Tweet

Article publicat a La Directa

Vivim en un moment en què les etiquetes, moltes i diverses, es reparteixen: hiperactivitat, dislèxia, oposicionista desafiant, desordre de personalitat, de conducta, d’ansietat social, dèficit d’atenció… podem trobar etiquetes que ens classifiquen des de ben petites. Etiquetes que volen un ordre social, que creen realitats ordenades i volgudes però que no deixen ser lliures. Són les etiquetes de què el sistema es dota per mantenir-se. Per això altres etiquetes molesten.

Quan les dones ens reclamem la reacció és immediata i automàtica: que si volem una societat desigual, que si sempre ens queixem, que si mai no en tenim prou… en el cas de respostes “educades i tolerants” ja no cal ni posar aquí el que corre per les xarxes totalment execrable i denunciable i la cosificació constant a què ens tenen acostumades i que augmenta. Però ser dona no és una etiqueta, és una realitat més enllà del sexe biològic, una realitat social en què el gènere és motiu de discriminació i marca.

Ser lesbiana, gai, transsexual, transgènere, bisexual, intersexual és una realitat que etiqueta, una etiqueta que ha esdevingut política i que hem volgut voluntàriament. El fet de tenir una orientació sexual diferent o, inclús, una identitat de gènere diferent no ens converteix en persones que volen canviar el sistema, en revolucionàries o antisistema (segons també l’etiqueta que ens pengin). Fer-ne etiqueta política és el revulsiu social: ser visible, mostrar-se, reclamar els drets, lluitar juntes i unides des de l’especificitat de cada vida per reclamar un món millor en què la diversitat sigui possible. Reclamar més enllà de normalitzacions i toleràncies el dret a la vida des de la diversitat, reclamar-lo des de l’etiqueta ben visible, ben posada… aquesta és l’etiqueta que el sistema patriarcal, heterosexista, capitalista i binari no accepta.

A més, no totes les etiquetes són iguals, malgrat el contingut polític. Ser dona i lesbiana és ser una dona visible que reivindica la seva sexualitat i que, a més, no és heterosexual. Ser lesbiana és, per al sistema, una etiqueta incòmoda, només vàlida per als somnis eròtics i les fantasies pornogràfiques dels matxirulos. Ser lesbiana no és, ni tan sols, acceptat com a diferència lingüística: totes som homosexuals, gais i lesbianes per igual. Per tant, som homosexuals i s’exerceix l’homofòbia: les lesbianes i la lesbofòbia som fagocitades pel genèric i se’ns nega el nom i la visibilitat que no s’accepta. Per què? Només per normativa lingüística o també per etiqueta prescindible que cal invisibilitzar?

El cas és que és fàcil oblidar perquè el diccionari i la normativa marquen però també, perquè la complicitat és dins del moviment. No es tracta només d’un tema de correcció lingüística –política, sinó de la visibilitat necessària que crea nous imaginaris i mostra altres realitats i altres necessitats. Les lesbianes som dones doblement invisibles. La lesbofòbia que s’exerceix contra nosaltres és doble: per agressió i per invisibilitat. Els nostres drets els volem liderar nosaltres i no que esdevingui un col·lectiu dirigit exclusivament per homes (per molt companys, per molt gais que siguin).

Som diverses i no volem ser iguals. La nostra és un etiqueta política que volem tenir, conservar i fer visible per fer efectius els nostres drets, que són drets de totes. Ho farem en xarxa i en col·lectiu però no invisibles.

Tweet

Article publicat a La Independent

En ple procés de mobilitzacions pel dret a decidir (en plural que diuen), amb una demanda de procés constituent i de referèndum per l’autodeterminació en el centre de l’escena política, les dones hem jugat un paper central; el tàndem Forcadell-Casals ha estat un lideratge compartit que ha vist crèixer el moviment social i el convenciment del poble de Catalunya en l’avenç cap a un procés d’independència.

Són dones, també, algunes que lideren o co-lideren les diferents opcions polítiques que concorren a les eleccions municipals i que defensen propostes diverses, sovint molt diferents, de com afrontar el futur immediat als i des dels municipis. Quines són les propostes que ens escolten? Som visibles les dones, les nostres necessitats i demandes en aquestes eleccions?

En la meva humil opinió, i clarament posicionada, el nou país que ja estem construint no pot subsistir ni és possible des de la pervivència de les estructures enquistades, antigues, rovellades i elitistes del patriarcat i el capitalisme.

Les Feministes per la Independència han col·laborat en el llibre «Tot un país per decidir» editat per les Esquerres per la Independència i en les dues primeres frases del seu article, ja defineixen el que crec que hauria de ser central en aquesta campanya: «Construir un país més lliure, just, sostenible i democràtic requereix una transformació feminista. La situació de les dones és un dels indicadors més sensibles i fiables del nivell de democràcia i de progrés d’un país”.

El nou país, el país que volem, el volem lliure i just, lliure de masclisme, de LGTBfòbia, d’agressions i violacions masclistes que atempten contra els drets fonamentals del 51% de la població de Catalunya.

El nou país, el país que volem, el volem viure des de la felicitat de veure’ns i ser visibles, des del reconeixement de les nostres aportacions i treballs. El volem lliure i, també, lliure de discriminacions a les dones treballadores, sense bretxa salarial, amb mesures de conciliació més enllà dels interessos productius de les empreses, on sigui real i efectiu el dret a l’habitatge digne, a no passar gana.

El nou país, el país que volem, el volem amb el dret a decidir si volem o no ser mares, el volem des del reconeixement de la diferència, de la nostra diversitat, un país que ens faci lliures. El nou país, que ja estem construint fa temps, no pot obviar les propostes de les dones. No es tracta que els diferents cartells electorals posin més dones a les llistes (això ho han de fer per llei) sinó de mostrar que tenen credibilitat i que lluiten amb convenciment per un país de totes i de tots, un país en el que compartirem no des de la suposada igualtat sinó des de l’acció política per superar “universals” que ens invisibilitzen, l’acció política positiva que proposa superar les desigualtats i discriminacions no “igualant” sinó reconeixent.

Un país nou de debó que es decidirà el 24 de maig, el 27 de setembre i en un referèndum. Un país que decideix el seu futur nacional però també el model social que desenvoluparà. Un país només possible des de la transformació, perquè només la trasformació farà possible que decidim.

No valen jocs dialèctics, cal dir-ho clarament, volem decidir perquè només decidint podrem ser i serà possible transformar. Un país que parteix de la negativa no podrà ser mai lliure ni, tampoc, se li permetrà un canvi social. Tenyim de lila els municipis, tenyim de lila el procés.

Tweet

Article publicat a La Independent

He tingut el plaer de llegir el llibre i conèixer el projecte I Visqueren Felices. Una idea, una convocatòria, un projecte.

Com deia Mireia Bofill a les jornades XX anys de Feminisme l’any 1996, “Tot comença quan una dona li diu a una altra”. El projecte I Visqueren Felices comença quan quatre amigues (Heura Marçal, Mercè N. Ventura, Sònia Moll i Sílvia Merino) parlen i comparteixen, i en aquest compartir i parlar troben un lloc comú, el feminisme, i parlen de sexualitats. En arribar aquí furguen però no troben cap referent lèsbic feliç en el seu final.

Relats, grans obres, pel·lícules… poden parlar de grans drames o bé inclús de petits moments de felicitat, però mai no troben un final feliç. És llavors que pensen que cal actuar i en aquest actuar, tornen a compartir… tot comença quan una dona li diu a una altra… i fan una convocatòria en què demanen relats, còmics, poesies… que compleixin aquest objectiu final: la felicitat.

I van eixamplar l’imaginari feliç, també, cap a les dones transgènere, per posar fi al patiment, als finals infeliços, i obrir la porta a la recerca de la felicitat. I visqueren felices. Relats de lesbianes, raretes i desviades va començar a prendre cos amb aquesta idea, amb aquest objectiu.

En un moment en què es parla de normalització del ser LGTB, en què les lleis avancen arreu (excepte a 76 països del món, en els quals es persegueix, empresona i es condemna a mort les persones LGTB), sembla que ser lesbiana hauria de ser, també, un fet normal, un fet feliç. L’amor, el desig, porten la felicitat i, en canvi, l’imaginari patriarcal ens sotmet a la infelicitat o bé al voyeurisme eròtic masculí.

Així, el projecte I Visqueren Felices posa sobre la taula la invisibilitat de la felicitat lèsbica i la necessitat de canviar el món des de l’exercici i la visibilitat de la felicitat, un fet normal per a les lesbianes i estrany per a la societat.

El projecte ha avançat. Moltes dones van aportar les seves creacions, s’ha publicat el llibre, es fan presentacions arreu, tallers, les autores s’han implicat en el projecte, un projecte que vol créixer, que vol anar més enllà de la publicació i recrear nous imaginaris, ara sí, feliços.

La imatge de les lesbianes en l’imaginari social i cultural no ha canviat gaire. Hem passat de ser bruixes sàdiques, abusadores i estranys monstres a ser persones amb aparença normal però amb una vida desgraciada. De fet, no hi ha, segons els cànons socials, culturals i estètics del sistema patriarcal, possibilitat de felicitat sense un home (o un peix o una bicicleta… ). La realitat és tota una altra.

La realitat és tota una altra, les nostres relacions no normatives són normals, felices i plenes i és la invisibilitat i la discriminació la que ens porta a la infelicitat.

Booktrailer del projecte

Notícia a IDEMTV

Tweet

“Portes la nit, portes el dia, portes
la clau que obri totes les portes…”

V.A. Estellés

Quan alguna persona propera traspassa alguna cosa greu se’t mou. Greu és el malestar, moltes les coses que et fan pensar.: allò que va passar, allò que et va allunyar, allò que podies haver fet, les coses que vas prioritzar, el temps que et va mancar… res original, però per a tu central, imprescindible. Les prioritats que vas establir i que no et van permetre l’adéu.

Algunes de les pèrdues que he patit han estat això: adéus no dits, que no han estat possibles. Abraçades que no has pogut fer, paraules que voldries haver dit, mirades que no et voldries haver perdut… perquè jo m’he quedat.

I et quedes amb aquell buit, amb aquella profunda estranyesa. Amb aquell profund dolor malgrat el qual saps que tot flueix, que tot segueix, que ets capaç de riure a més de plorar i que, sovint, les llàgrimes no flueixen i, possiblement, s’acabaran i formaran part d’un farcit emocional en el que es barrejaran la malenconia, l’amor, el dolor i el somriure.

I et quedes. I penses que voldries sentir que hi ha alguna cosa més després d’aquest pas, que només som de pas cap a alguna cosa i saps que això et consolaria una mica, però no hi creus, no hi pots creure. No trobes el consol i el dolor se’t fa profund.

Et quedes i comparteixes, perquè necessites compartir i recordar. Necessites que el buit no sigui total. Busques fotos, recordes imatges i situacions. Comentes i dones suport a qui era a prop.

I tant és que el procés sigui llarg o sobtat, sempre es produeix aquell buit. Un buit que et fa créixer, que et fa recordar, que et buida i t’omple alhora. I esperes que la marxa hagi estat dolça i el dolor ja no hi fos. Que, en el fons, tot hagi estat ràpid i sense amargors.

“Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!” que deia l’Ovidi

Adéu Mireia, bon viatge i bones vacances. Tornarem a fer aquella birreta pendent

Tweet

Publicat a La Independent

Comencem un nou any ple de grans perspectives, un any que comença el que volem com una nova etapa, però que no ha deixat enrere tot allò que es va desenvolupar, consolidar el 2013.

Durant els darrers anys les retallades pressupostàries i socials han anat minvant els nostres drets de forma implacable, però ha estat el 2013 l’any de retrocessos importants en els drets: la contrareforma de llei de l’avortament que ens nega a les dones el dret a decidir i torna 30 anys enrere, la cada vegada més àmplia bretxa salarial per a les dones així com la manca d’accés a llocs de treball dignes,les retallades en polítiques de prevenció de la SIDA, la manca de pressupost per a polítiques d’atenció i prevenció de la violència contra les dones… un darrere l’altra els drets de les dones van sent dilapidats i desapareixen. Ens intenten tornar a la invisibilitat i la submissió al mascle.

La secció femenina de Falange va instaurar un model de dona que era adoctrinada amb el Servicio Social. Lemes com ara: “Ten lista la cena, Luce hermosa, Sé dulce y interesante, Arregla tu casa, No te quejes, Minimiza el ruido, Prepara a los niños…” formaven part de les 11 regles d’or de la Guía de la Buena Esposa. Possiblement el llibre de capçalera de l’actual govern pel que fa a les polítiques de dones que acaba amb aquell gran repte: “Una buena esposa sabe estar siempre en su lugar”.

Els nostres drets i l’estat del benestar que tot just iniciàvem van quedant relegats al passat i substituïts per virtuts teologals que alguns ofereixen “desinteressadament”. Es substitueix el dret per la caritat i es deixa en mans de les voluntats privades allò que és de dret i que forma part dels principis rectors legislatius i de la declaració dels drets humans: el dret a viure amb dignitat.

Se’ns nega la dignitat i s’amaga la realitat amb grans campanyes benèfiques: contra la pobresa, pels infants, per les famílies… mentre es nega el dret al treball, el dret a l’habitatge, l’accés als serveis bàsics i als aliments, es nega el dret de les famílies no normatives (és a dir les que no són biparentals heterosexuals) a ser i formar-se, tot sota el jou patina de l’almoina social enlloc del dret universal.

Lluirem belles perquè lluitarem per la nostra dignitat i pels nostres drets, no pas perquè ens ho normativitzin amb rols negadors de la nostra llibertat.

Tweet

El 25 de novembre es el dia internacional contra la violència vers les dones, una violència que no acaba i que, en molts casos, revifa i creix, segons Nacions Unides el 70% de les dones patim violència un cop a la vida.

Aquesta violència, però, malgrat les campanyes, malgrat les denúncies, és una violència considerada d’alerta pública per a les institucions? El objectius del mil·lenni marcats per al 2015 ho marquen com una prioritat. Uns objectius pactats per tots els estats de NNUU i, malgrat tot, 603 milions de dones i nenes viuen en països on la violència masclista no és considerada delicte. De fet, en el 57 sessió de NNUU de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona, es van visibilitzar les rebaixes que s’han anat fent els darrers anys després de la IV Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing el 1995.

Els objectius marcat a Beijing van superar les expectatives, i voluntats, de molts governs donada la pressió dels grups de dones presents i de la conferència paral·lela d’ONG. Es van fer passes endavant per avançar cap a la igualtat real entre dones i homes i es van fer demandes a tots els estats per tal de legislar contra la discriminació i la violència masclista.

Divuit anys després, les expectatives creades han estat traïdes. Cada any a Nova York, en la conferència anual de repàs i valoració dels resultats, els estats integristes (Aràbia Saudita o el Vaticà, per posar alguns exemples) han posat dificultats per seguir avançant, per complir els acords. La crisi econòmica ha estat l’excusa perfecta per a la frenada en sec.

A l’Estat espanyol aquesta frenada ideològica ha provocat greus retallades de drets i una vulneració dels drets de les dones en situació de violència. Dones que són atacades a la porta de cases d’acollida, dones que no troben plaça, dones amb criatures que no són protegides de l’agressor… fets reals en moltes de les dites comunitats autònomes (per les dades que tinc no pas a Catalunya) als quals sumem el fet que els plans d’igualtat no es financen ni es compleixen; la llei d’igualtat, una llei imperfecta, com la majoria, però que va representar un avenç important ha passat a ser paper mullat i no està dotada de pressupost, això es tradueix en una clara recessió en els drets de les dones i les condicions de vida.

A Catalunya, ens vam dotar d’una llei àmplia, consensuada i ben pensada: la llei dels drets de les dones contra la violència masclista, però les retallades també han arribat. Si bé fets com els citats anteriorment no es donen al nostre país, si que cal destacar la necessitat de seguir fent una inversió important en la millora i ampliació de la xarxa de serveis, la necessitat de polítiques de prevenció, sobretot entre la joventut, el reconeixement de les entitats que porten a terme una tasca important en àmbits com la prevenció, el treball grupal, la sensibilització…, i dotar els pressupostos per tal de poder portar a terme polítiques reals de lluita i eradicació de la violència masclista. Els drets de les dones no poden ser retallables, ens hi juguem el futur, i aquí és l’origen del mal.

Tweet

Article publicat a La Independent

El personal substitut del departament d’ensenyament de la Generalitat -això vol dir bàsicament mestres- se’ls imposa una reducció de jornada. Això vol dir, per exemple, que mentre les criatures són al pati el personal substitut ja pot anar a fer un volt perquè li descompten la mitja hora. Això suposa un 0’85% de la jornada. Aquest fet absurd, segurament estalvia molts diners, però tant a nivell laboral com d’atenció professional no em direu que és un desastre.

Doncs bé, encara es va anar més enllà quan es va denegar a una treballadora el permís de lactància. La treballadora va denunciar els fets i es va dictar una resolució que desestimava el recurs interposat. UGT va interposar un contenciós administratiu de protecció dels Drets Fonamentals contra l’actuació del Departament. El passat 30 d’octubre, una sentència recollia l’anul·lació de la resolució dictada perquè es vulnera el principi d’igualtat i no discriminació per raó de sexe.

Aquesta sentència no serà un gran titular però si una gran notícia, un pas endavant en un moment en què els nostres drets són trepitjats i reculen. El principi d’igualtat i no discriminació per raó de sexe que es recull a l’estatut -i també a la Constitució- és un dels àmbits més ignorats. Des de l’esclat de la crisi econòmica les lleis que desenvolupen aquest principi no s’apliquen en l’àmbit laboral, o no es fa de forma efectiva i àmplia. S’han aturat els plans d’igualtat a les empreses que no en tenien. No es fan inspeccions que obliguin a tenir-los. En la negociació col·lectiva són els primers que es perden, en els convenis d’empresa solen desaparèixer… els drets de les dones en tots els àmbits, però especialment, en el laboral reculen, es trepitjen, desapareixen.

La diferència salarial segueix augmentant, l’atur femení, la precarietat laboral, són més destacables en el cas de les dones. El panorama és dur per a tothom, però les dones seguim perdent, de forma ràpida, els nostres drets bàsics. La crisi, un cop més, és una excusa per a fer neteja, per a fer guanyar als de sempre.

S’ha posat en evidència que els rescats bancaris han servit per pagar grans sobresous a les juntes directives de les entitats bancàries mentre aquestes desnonaven milers de famílies. S’ha posat en evidència que la privatització de serveis públics no ha millorat la gestió dels mateixos i ha empitjorat les condicions laborals dels empleats i empleades i les condicions del servei per usuaris i usuàries. S’ha posat en evidència que aquesta crisi és una estafa.

Un fet tan natural com l’alletament matern posa en evidència que les petites coses ens poden ajudar a avançar inexorablement en els nostres drets.

Tweet

I les coses clares… tenim massa mostres del poc seny que tenen algunes, i alguns, quan es posen a governar.

“La falta de varón no es un problema médico” el cinisme és una actitud molt pròpia de la ministra de les serpentines, sembla ser que la seva sensibilitat només passa per Eurodisney… La crisi, aquesta crisi en la que els diners es mouen però només en petits i selectes nuclis, és l’excusa perfecta per a les retallades.

La mateixa ministra (a qui financen viatges i festes infantils amb comptabilitat B) no es talla a l’hora de retallar el que és imprescindible: els drets humans.

Les dones en situació de violència es veuran forçades a conviure amb l’agressor fins que no siguin prop de la mort, perquè sinó que penseu que suposa un ingrés hospitalari de 24 hores? (i més en un moment en que els hospitals pateixen greus retallades que posen en risc la salut dels i les pacients), mentre la sanitat pública negarà inseminació a dones que volen exercir la maternitat en solitari o parelles de lesbianes i recomana a les dites comunidades autónomas que ho excloguin de la cartera de serveis bàsics, i només es mantingui en cas d’esterilitat masculina (aviat trauran aquell llibre de “la semillita”). Ja hi ha governs que s’han afanyat a anunciar que així ho faran… la discriminació no sembla que sigui un problema.

Les dones en situació de violència, una violència gratuïta, fruit del masclisme més exacerbat… doncs aquestes a parir com conilles mentre el mascle ho mani? I sinó “no te preocupes que cada dia tendrás tu palizita” (com ironitzava Almodóvar als seus inicis) els drets que s’han anat consolidant, els avenços legislatius que ens feien convergir amb Europa… tot paper mullat. Les dones, les dones que pateixen violència hauran de demostrar que l’agressor,el delinqüent, exerceix violència sobre ella. Es veu que no era prou difícil de demostrar que s’han de posar traves.

Entenc que aquesta manca de sensibilitat vers els drets de les dones que exhibeix la ministra de les serpentines no és gratuïta, sinó que ens porta a la promoció d’un model femení que s’acosti al que impulsava Pilar Primo de Rivera; una dona sotmesa i sempre al servei del mascle. Un model del tot antinatural, artificiós i suportat per la ideologia feixista i patriarcal.

A la primera dona agredida hauriem d’interposar denúncia sobre la ministra de les serpentines. El terrorisme masclista també és terrorisme, per tant haurien de jutjar-la i prohibir el PP per apologia del terrorisme, un terrorisme sistèmic, consolidat i ben organitzat.

La ministra de les serpentines està liderant un canvi de paradigma? Més aviat està consolidant un sistema que fa segles que ens corromp com a espècie i del que el PP en fa bandera.

La declaració universal dels Drets Humans reconeix el dret a viure sense violència,m el dret a formar una família… la infame política feixista del PP sembla que no li importa gaire. Fa uns dies, pocs, deien que parlaven des del respecte al col•lectiu LGTB, també parlen des del respecte a les dones? També parlen ara des del respecte o des de la negació?

Loquillo (i d’altres després) cantava “es la falta de amor que llena los bares” jo diria que la manca de sensibilitats omple alguns governs.

Tweet

Lesbiana.Une Révolution parallèle és un film de Myriam Fougère que la 21ª Mostra Internacional de Films de Dones ha exhibit fa uns dies.

La realitzadora és, també, càmera, muntadora i, alhora, protagonista d’una història de recuperació de diferents testimonis de dones que van construir projectes autònoms. Feministes i lesbianes que varen idear, desenvolupar, construir i viure projectes de vida, comunitats de dones i per a dones que volien construir una alternativa al patriarcat.

Des de les diferents relacions personals, amoroses i sexuals diferents dones reflexionen sobre el que va representar per elles, per al feminisme, i per a la societat del moment, aquelles experiències.

La directora emprèn un viatge de retorn i retrobada però també de recuperació històrica i d’experiències actuals i de futur que beuen d’aquelles diferents experiències dels anys 80 a Estats Units i Canadà.

Explicar experiències del feminisme separatista no és un tema comú en el cinema, però tampoc en la història, tot i haver tingut un clar ascendent sobre moviments actuals.

D’altra banda, explicar la història del feminisme és, també, explicar la història de les dones que militaven en diferents moviments socials que naixien aleshores i que varen tenir, especialment a Estats Units i Canadà, una influència notable en la societat. Moltes dones expliquen la seva experiència militant iom es van allunyant per no sentir-se part, o perquè se senten excloses, i poc a poc es van fraguant els diferents projectes polítics i comunitaris que les van portar a viure entre dones amb un projecte clarament antipatriarcal i, amb l’objectiu de construir una cultura de dones que pogués ser una alternativa referencial.

El film ho fa, també, de la mà de dones diferents, de llocs diferents i en projectes diferents però unides per un nexe comú: el desig de relacionar-se entre dones.

Personalment, m’ha semblat un film tendre i entusiasta que aporta un plus personal i humà que li dóna un gran valor afegit.

Altres notes relacionades:
Idemtv
Història de les (in)visibles

Tweet

Article publicat a La Independent

Aquesta setmana ha mort Margareth Tatcher. Els seus obituaris diuen que va marcar època, que va ser una de les primeres dones en arribar a un govern, un exemple en algunes escoles econòmiques… però cal recordar el perquè del seu sobrenom. La seva fortalesa no té res a veure amb l’autoritat del feminisme sinó amb la fortalesa del poder de qui té la força sobre les persones febles o sense recursos, dels poder econòmic contra el poble.

Tatcher va deixar morir en vaga de fam 10 presos de l’IRA, entre ells el conegut Bobby Sands. Tatcher va arribar al poder en una Anglaterra que tenia un 5 % d’atur i en acabar els seus mandats ja arribava al 24%. La que va guanyar unes eleccions gràcies a una guerra, la de les Malvines. La dona poderosa que era amiga d’altres poderosos: Reagan, Pinochet… va destruir l’estat del benestar i va imposar severes imposicions econòmiques i socials com ara la homòfoba i tristament recordada clàusula 28.

No podem negar el seu carisma, un carisma certament allunyat del rol social de les dones, però també allunyat d’allò que les dones feministes pensem en com deconstruir aquest rol social atribuït. El fet de ser dona no pot obviar tots els seus desastres i errors. Algunes dones han manifestat públicament que va ser exemple… exemple?

Potser aquí rau el problema. La negació d’espais de poder a les dones ha fet que les dones que masculinitzen la seves formes socials, polítiques i econòmiques prenguin protagonisme i siguin model. Convertir les dones en dames de ferro és una estratègia del poder patriarcal, no pas l’assalt de les dones a espais de poder. Les dones tindrem accés real a aquests espais en la socialització dels mateixos i en la seva reconversió. El poder, com a tal, no interessa les dones, no interessa les classes populars. Ens cal un poder que ens doni valor a allò que fem, a la nostra diferència sexual.

Les dones que es dediquen a la política institucional o en grans organitzacions, també veuen negat aquest dret a ser. Realment volem ser dames de ferro? O, simplement, volem fer aportacions polítiques de canvi? La dama de ferro, al meu entendre, no és un exemple, no és un, model a seguir per a les dones que volem fer política -perquè de fet política és tot, tots i cadascun dels nostres actes i decisions-. La real politik no és la dels despatxos sinó la de la vida. Impostar-nos en les institucions, en les organitzacions, en els mitjans de comunicació… i triomfar com “ells” – el del poder patriarcal- volen que siguem no és una estratègia d’empoderament de les dones sinó de malbaratament de recursos i, un cop més, menysteniment del que som i aportem.

Tweet

Ahir, la Fundació Maria Aurèlia Capmany va presentar un informe sota el títol: “Una nova exclusió de l’espai públic. Contractació pública, anàlisi de la situació davant el canvi”.

En aquest nou informe de la Fundació s’analitza la situació de les dones al sector públic: els sectors professionals, les condicions de treball, el nivell professional… tenint en compte que la nova legislació impulsada pel govern del PP a partir d’un Reial Decret Llei permetrà fer acomiadaments a les empreses públiques i s’obre la possibilitat també d’alguns serveis públics desenvolupats per l’administracio.

En aquest sentit, desenvolupa una acurada anàlisi de la contractació pública, en base a l’externalització de serveis, tot oferint una comparativa amb altres estats d’Europa. En aquest sentit és rellevant destacar que el Regne d’Espanya està seguint el model alemany, un model que s’ha mostrat inclement i ha expulsat les dones del sector públic tot precaritzant les condicions de treball.

Cal conèixer la situació en un moment en què se’ns estan retallant els drets laborals i socials, se’ns expulsa les dones del mercat laboral (per a fer allò que algun spensen que ens és natural: fer de mestresses de la nostra llar!) i no s’impulsen veritables polítiques actives d’ocupació i de recuperació de l’economia. Els estats europeus prefereixen seguir en mans del capital especulatiu i privar-nos a les ciutadanes i ciutadans dels drets que hem anat guanyant, amb el nostre treball i reivndiccions, en la construcció de l’estat del benestar.

Un informe que cal llegir acuradament si volem construir un futur millor, un futur real i humà per al nostre país (que es reivindicarà de form amassiva aquest 11 de setembre) encara que sigui escapçat (caldrà seguir reivindicant els Països Catalans, no?).

Llegim coneixem i lluitem pels nsotres drets

Tweet

Les vacances, una cosa que ja sembla un temps de relax exclussiu de classes de nivell salarial alt (en tot cas exclussiu per a gent que hi treballa) no han estat del tot vacances.

Enguany els debats han estat encesos, la ràbia anava en augment, les retallades no s’han aturat, les mentides es difonien i les campanyes eren en marxa.

La gent humil que hem pogut fer i la gent humil que no ha tingut l’oportunitat de fer-ne hem tingut el cap molt ben posat a lloc sabent que el que ens esperava al setembre era ben gros.

D’entrada les mobilitzacions diverses; un 11 de setembre que és un repte com a poble però també una prova de foc per les espanyes. Una prova d’unitat popular malgrat les profundes esquerdes. Un 15 de setembre en què les mobilitzacions socials es traslladen al centre de l’estat i que es preveu serà una mobilització, també massiva, per plantar cara.

I, com no, la pujada de l’IVA cultural i escolar, l’inici del curs escolar, les aules de 36-40 alumnes (superant les ràtios), les escoles amb menys mestres, hi haurà 19.741 alumnes més i 3.092 mestres meny, deixant de cobrir les 1.783 jubilacions que hi hagut enguany. També serà el curs del tupper a 15 € al mes.

Hem descansat però no ens hem relaxat, hem seguit amatents a tot el que ens ve, a tot el que se’ns vol treure, a les culpes d’algú que es vol fer pagar a la classe treballadora.

L’economia basada en el capital especulatiu no aporta res, no fa crèixer ni atura la crisi, al contrari ens carrega a les classes populars tot allò que no ens és possible gaudir. S’estan cometent els mateixos errors que durant la Gran Depressió, no podem anar reduint el deute que han contret els governs dels estats (i al Regne d’Espanya carreguen a les “Comunidades Autònomas”) i reduir el creixement alhora perquè no hi ha sortida. No ens poden reduir a números ni ens poden prendre els drets!

Comença un curs en què cal recuperar la consciència i l’orgull de classe, reconduir la ràbia cap a la reivindicació i lluitar pels nostres drets bàsics que ens són negats: dignitat, treball, habitatge, salari digne… en una societat de dones i homes que conviuen i es respecten, sigui quina sigui la seva llengua, sigui quin sigui el seu color de pell…

Tweet

Fa un temps, el que hom anomena “la política” és un espai i una activitat de la qual tothom hi desconfia. D’aquelles persones que s’hi dediquen es té un prejudici social i es crea un estigma. Bé és cert que de totes les persones que “s’hi dediquen” hi ha molts que tenen interessos ocults: personals, econòmics, familiars… però de forma general se’ls atribueix corrupció, manca d’ofici, lucre personal, vida contemplativa i poc productiva socialment parlant.

Curiosament, aquest estat d’opinió va anar cohesionant-se i sortint en les informacions d’alguns opinadors i mitjans de comunicació ancorats a la dreta que connectava amb una anàlisi popular de “res canvia” o “res canvia prou ràpid” i es va convertir en un clam populista que s’ha inventat com a popular.

Curiosament, també, s’ha dit que era un estat d’indignació, fent confondre la indignació amb la situació política, social, econòmica, cultural… amb allò que alguns feien i que s’estenia a tot el col·lectiu.

Bé és cert que aquests alguns han estat descoberts, investigats, jutjats… i que han fet confondre la seva activitat il·lícita i il·legítima amb la de tot el col·lectiu, però resulta que política en fem totes i tots amb la nostra actitud, coherència o manca d’ella, i també amb el nostre vot, és clar.

Joan Fuster deia que la política “la fas o te la fan” i poder aquest ha estat l’objectiu de les classes dominants, que les dones i homes de les classes populars no fem política per tal de poder-la fer ells (i parlo en masculí perquè expliciten prou bé el paper que ens atorguen a les dones). Ens han volgut convèncer que no hi havia diferència entre allò que feien la dreta i l’esquerra, “una línia molt fina i desdibuixada” ens deien. Ens han volgut convèncer que no hi havia classes i que la lluita de classes no tenia sentit, això fins que ells es pensen guanyant-la i llavors es descobreixen tot dient “la estem guanyant” tal com deia Warren Buffet

I un cop superades les barreres, un cop el discurs populista ha estat capaç de filtrar-se en les classes populars, un cop l’aliment de l’intel·lecte ha estat governat per mitjans de comunicació i oci totalment consumistes i buits, un cop el lumpenproletariat s’ha vist de forma fal·laç com a classe mitja, propietària i amb possibilitats de pervivència… ha vingut el tall, la retallada de drets, la tisora social i econòmica i el poder a favor dels poderosos, dels especuladors, dels originadors de la crisi actual però també les altres, perquè les crisis no deixen de ser operacions de neteja regeneradora del sistema capitalista, el lífting del capital.

La creuada contra els partits, bàsicament els d’esquerra, i contra aquells que han, hem, ocupat sense cap dret adquirit la política ha estat implacable. Estan intentant acabar amb els drets democràtics de forma subtil però implacable i, ara, arriba el front sindical i la croada antisindical. La societat civil esgotada, uns sindicats que són els únics que poden ajudar a regenerar el teixit social de protesta, amb poques armes noves i massa tradició a sobre, amb enemics potents i, de nou, paraules intoxicants que persegueixen la mort sindical.

Hanna Arendt va escriure el 1950 un text fonamental i totalment actual, que hauria de ser de referència per a la gent que fa, que fem, -política sigui quina sigui la forma que aquesta prengui-:

“El perill és que allò polític desaparegui absolutament. Però els prejudicis s’anticipen, van massa lluny, confonen amb política allò que acabaria amb la política i presenten el que seria una catàstrofe com si pertanyés a la naturalesa de l’assumpte i fora, per tant, inevitable”

Caldria reflexionar sobre això abans de fer les afirmacions gratuïtes que massa vegades fem

Tweet

L’any 2012 ha començat amb un seguit de dones mortes a mans dels seus companys o coneguts. La violència masclista no s’atura.

Tampoc s’aturen retallades que afecten serveis imprescindibles per a les dones, que a Catalunya es mantenen però a altres llocs de l’Estat com Castella-La Manxa, amb la super SG del PP i Presidenta de la comunidad, Maria Dolores de Cospedal,
que no té cap tipus de mirament en tancar els centres d’atenció a les dones. Espero que les coses no segueixin per aquí a Catalunya.

Ni tan sols testimonis colpidors com el de Marta Torra que ens fa veure que cal estar amatents que la prevenció és bàsica, fan canviar les sensibilitats d’alguns governs.

Sempre havien dit que totes i tots som iguals quan som al poder. També es deia que les polítiques públiques no es diferenciaven segons qui governés… però tot i que no hi ha raons úniques, ni podem buscar únics culpables (més enllà de l’assassí) és evident que si els protocols funcionen no s’han de canviar sino actualitzar, millorar… quan unes eleccions refrenden opcions diferents de govern a l’anterior es tracta de gestionar allò que tens a les mans el millor possible i això no ha passat en aquest cas. S’han esborrat tots els protocols, s’han menystingut accions que funcionaves, s’han eliminat eines, s’ha minvat la coordinació i s’ha reduit el tema a un tema de violència intrafamiliar i una qüestió de seguretat.

És evident que la violència masclista és un fenomen que va molt més enllà i que ens hem dotat de lleis útils, potents per combatre-la: Les lleis s’han de complir, o només algunes i alguns en tenen obligació?

Com he llegit a alguna banda, els drets no són una cosa que ens donin sinó una cosa que ningú ens pot prendre, i els drets de les dones no poden fer passes enrere perquè les conseqüències só nefastes.

Tweet

M’han fet arribar aquest comunicat del qual em faig ressó obviant alguna part que afecta personalment. Crec que és un pas enrera escandalós i per això l’utilitzo de post tot i que no és propi. Entenc que hi ha situacions que es narren que no conec prou i, per tant, no puc fer meu tot el contingut del comunicat però si que entenc qu ela situació és greu com per fer-ne difusió.
————————————————
“Una vergonya per a la Generalitat de Catalunya, donant suport a la discriminació masclista de forma descarada.

Hola companys i companyes,

malauradament he de dir que, tal com imaginava, no només no hi ha hagut marxa enrere en el simposi, sinó que efectivament, la Generalitat, amb diversos departaments, com Benestari Família, Interior, Justícia o Ensenyament, han participat i participaran, avui divendres i demà dissabte en el simposi. Ni canvi d’horaris, ni anul · lació. Ni nota de premsa en contra, ni res. Tot el contrari.

Mireu la notícia a la Gaceta

Hem pogut assistir al simposi (no em pregunteu com) i hem escoltat i vist les ponències. El Secretari de Família, el senyor Ramon Terrassa ha inaugurat el simposi a les 16:00 i en la mateixa taula on s’asseia el famós jutge Serrano. El coneixeu?

Us ho explico, aquest jutge està generant una campanya des de fa anys contra les lleis de violència de gènere i d’igualtat, i apel · lant a l’argument de les denúncies falses de les dones. Avui en el debat del simposi l’ha tornat a treure: les estadístiques són falses i estan cuinades per grups feministes. I no només això, sinó que l’hi ha dit a la cara a la ponent del Departament d’Interior, la Coordinadora General de Suport a la Víctima Sra Alba Alfageme.

Bé doncs aquest jutge està inhabilitat per prevaricació, en canviar elregimen de visites d’un nen d’onze anys perquè pogués sortir de processó, sense el consentiment de la mare. Per més informació:

Notícia a El País

Entrevista al Jutge Serrano (endevineu on?)

Un altre dels ponents, Julio Bronchal, autoanomenat expert, és un condemnat per violència de gènere i maltractaments.
Mireu que diuen algunes associacions d’homes no patriarcals sobre ell

També era a la taula, i com a organitzador principal, el senyor Angel Antón Llapart, President de la Confederació d’Associacions de Pares Separats, que també ha criticat davant del senyor Terrassa que els homes estiguin discriminats en demanar la custòdia compartida al · legant falses excuses que no estan preparats. Creu ell, juntament amb

un participant (condemnat per violència) que s’ha de formar els homes per preparar-los en comptes d’utilitzar aquesta excusa, de la mateixa manera que es “s’insereix laboralment a ls dones”. També ha criticat les dades oficials, i s’ha prestat a col · laborar “com ja he parlat amb els dos directors generals de la Generalitat” en realitzar aquestes enquestes. Com veuen han estat molt ben rebuts a Catalunya.

El simposi ha estat un èxit del posmasclime? només hi havia 30 persones. S’han despatxat a gust contra les dones, s’han menjat amb patates a la senyora Alfageme per no donar dades dels homes maltractats i assassinats a mans de les seves dones (segons ells són un 60% dels assassinats) i altres discursos. Fins i tot un participant ha reconegut haver estat condemnat i haver estat a la presó per violència, i demanar més justícia i serietat en les dades, perquè segons ell “hi ha molts homes en la seva situació”.

El més greu de tot és que la Generalitat ha estat des del principi donant suport organitzatiu a tot el simposi, ha cedit el seu logo, ha enviat ponents de diversos departaments, l’ha publicitat a la seva web, i ha obert l’acte amb un dels seus màxims representants.

Ens consta, per converses de passadís, que han intentat fer marxa enrere, però segurament només per les pressions de grups i associacions que sí que defensen la igualtat. Fins La Gaceta ho ha publicat avui

Hem de recordar que el Departament de Família té entre les seves competències la lluita contra la violència de gènere, i la gestió de l’Institut Català de les Dones. Pot un del seu màxims representants seure davant d’una pancarta de l’Associació ACAP, que defensa que la majoria de denúncies per violència de gènere i de abusos a menors són falses, i que creu que les lleis que ha de defensar el propi Departament són “fetes per feminazis” sense que passi res? ¿Ningú de la Generalitat o del Departament de Benestar i Família donarà una explicació? Tot això és summament greu. Feminazis? us preguntareu.

No hi ha hagut mai un distanciament amb els organitzadors, simplement un quedar bé, intentar córrer un espès vel. Com a mínim ens correspon a tots i totes, més enllà de la por a perdre subvencions i altres, demanar una rectificació pública donada la gravetat de les opinions que defensen els organitzadors amb qui va compartir taula avui ja que ha donat el seu suport incondicional per a aquest esdeveniment des de la Generalitat.”

Tweet

Avui, 25 de novembre, ” title=”dia internacional per l’eliminació de la violència vers les dones”>Dia internacional per l’eliminació de la violència vers les dones és un dia en què cal parlar clar de com ens afecta l’actual context.

No es tracta de lluitar un sol dia, sortir amb el llaç violeta, cridar en les concentracions… sinó de sortir tots els dies a lluitar per evitar la violència masclista, erradicar-la, desplegar serveis i recursos, dotar d’eines les dones, els i les professionals, la societat… per tal de lluitar per l’eliminació de la violència masclista i del propi masclisme com a expressió màxima de totes les violències.

El 25 de novembre conmemorem i recordem unes, tantes, masses morts i ens serveix d’altaveu per a fer-nos visibles, però la lluita és llarga, dura i no es guanya la batalla en un sol dia.

Cal reclamar més pressupsots i recursos per a les dones en situació de violència i els seus fills i filles. Cal reclamar el compliment de lleis de referència i avançades, com ho és la Llei 5/2008 del drets de les dones a erradicar la violència masclista, el seu compliment i desenvolupament. Cal que reclamem responsabilitat institucional i social per eliminar la violència. Cal reclamar a les televisions públiques i privades que acabin amb l’emissió constant d’imatges i continguts vexatoris i discriminatoris… Cal reclamar, cal seguir reclamant i lluitant dia a dia.

Avui participa a les manifestacions i concentracions, no et quedis a casa! Però demà no oblidem que la violència masclista segueix present i a propo nostre.

Tweet

Avui he assistit a la reunió del patronat de la www.fmac.org, feia temps, poder massa… en arribar a casa tot fent el sopar m’he posat la ràdio com faig sovint (i una amiga meva creu que és cosa de “velles” i em diu: “fas com ma mare!”).
He posat Ràdio 4, un magnífic programa sobre els seus arxius sonors. Era impressionant viure el passat (un passat massa present de vegades) a partir dels diferents pregons de la Mercè durant el franquisme i els primers anys de la dita democràcia. Llavors ha arribat el torn de la pregonera Capmany, la escriptora, l’activista, la dona enèrgica… impressionant, bestial! reviure allò que passava tot sentint-la, quan ja ens falta fa 20 anys!

Fa unes setmanes ja que, de forma espontània, milers de persones ocupen places, fan assemblees, elaboren propostes... Són el que alguns han volgut anomenar “la minoria sorollosa” que han decidit prendre les places per expressar públicament el seu descontent amb l'actual sistema democràtic i les seves mancances.

Algunes d'aquestes propostes són força naïf però el més interessant és que la gent ha decidit reflexionar públicament no entorn un govern o altre, no entorn unes retallades o altres sinó de forma general sobre l'actual sistema de partits i enmig d'una forta crisi econòmica que genera descontent i mancances socials evidents. És el que jo anomenaria “majoria silenciada” que trenca el silenci a que se l'ha sotmés i s'expressa.

En les propostes hi ha obvietats d'aquelles que tothom diu i cal visibilitzar, hi ha propostes contradictòries que es discuteixen, hi ha aportacions que , al meu entendre, poden significar passes enrera però també propostes avançades. Cal que observem aquest moviment de forma còmplice, perquè les reflexions que contenen, poden o ser no compartides però sí interessants.

Tímidament es va sentint la veu de les dones. Les propostes que poden generar canvis reals. El reconeixement de la diferència sexual com a base de diàleg per una societat nova, un sistema més participatiu i democràtic. No tothom que hi participa és obert a aquestes propostes però es fa des del respecte total, deixant de banda les actituds que molts opinadors professionals tenen als mitjans.

A les places no té raó qui més crida i totes les opinions i aportacions són benvingudes. Cal buscar els consensos i avançar de debó, cal que les dones, moltes dones hi prenguin la veu, però és innegable que malgrat hi ha molta crítica el que impera és el respecte i la il·lusió per construir una societat millor i això ho hem de saludar amigablement, respectar-ho i aplaudir-ho. Podem exercir la nostra crítica a allò que es propossa que no ens agrada, però el seu respecte i la seva crítica constructiva ens hauria de fer reflexionar, i molt, no només fer adhesions o crítiques buides sobre el que se supossa que és aquest moviment o el seu futur. Cal pensar-hi.

Portem uns dies de campanya intensa (més intensa, ja fa temps que estem en campanya) i tots els partits polítics que es presenten a les eleccions municipals fan promeses. Alguns compliran,d'altres no, d'altres no governaran... el cas és que normalment s'entra en un frontisme esteril que allunya la ciutadania dels partits i de la política.

Els uns diuen, els altres suggereixen, d'altres intoxiquen... entra el photoshop a escena, centra el debat... la veritat una estupidesa que ni tan sols els candidats i candidates, estic segura, els agrada desenvolupar i que a més amaguen el debat polític real. El debat de les idees, el de les propostes.

Aquesta setmana un mitjà de comunicació publicava unes opinions de joves que eren a punt de votar, tot i que no ho farien en aquestes eleccions. Malgrat la diversitat ideològica totes i tots coincidien. Volien una política menys frontista, més transparent i més propera a la ciutadania.

Per a mi està clar que les dones en política aporten tots aquests valors, de forma general i que, malgrat tot, comptem poc o se'ns visibilitza poc o els partits no valoren aquests valors. Calen (s'han reivindicat llargament pel moviment de dones) canvis en la forma de governar, de fer oposició d'estar a les institucions i els partits... Calen canvis en les organitzacions, en els temps, en els serveis... calen canvis adequats a la vida quotidiana, una vida bàsicament liderada per la majoria social que som les dones (el 52% de la societat de Catalunya).

Ara tot són promeses però... i el dia 23? com s'aplicaran aquests canvis? Per on començaran? És hora que totes i tots fem una reflexió i avancem cap a una manera diferent de fer les coses. Vivianne Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea i eurocomissària de Justicia, Drets Fonamentals i Ciutadanía ha expressat de forma clara la necessitat d'apostar per un futur millor i més femení: “Si Lehman Brothers hagués estat Lehman Sisters, potser hauria anat tot millor”

 Publicat a L'Hora Violeta al setmanari 30º

Aquest dissabte 14 de maig es preveu una mobilització social sota el lema “Prou retallades!”. El manifest unitari és un clam per la pervivència de l'Estat Català del Benestar i reclama: “La sortida de la crisi no es pot fer a costa dels serveis públics, que garanteixen la dignitat, la igualtat d’oportunitats, l’equitat i la justícia al conjunt de la ciutadania, ni a costa de la desaparició de la cultura, gairebé totalment, de l’àmbit públic”

En aquest marc les associacions de dones també han volgut fer sentir la seva veu i s'ha posat en marxa una campanya conjunta sota el lema que dóna títol a aquest article. Sempre insisteixo en la invisibilitat social que patim les dones és per això que valoro important aquesta visibilització en temps de crisi que vol ser un intent d'anar més enllà d'una crítica opositora, vol ser la veu de les dones per mantenir els nostres drets i encara té un objectiu més ampli i ambiciós: fer possible una legislació que faci avançar una equitat real i una igualtat efectiva de dones i homes.

Podríem fer llistat de retallades que afecten les dones però cal anar més enllà, no es tracta de portar l'oposició al carrer sinó de fer propostes constructives i reivindicar els nsotres drets. Ara per ara, el Govern està intentant retallar drets sota l'excusa de l amanca de diners però no és això únicament, som les dones qui més perdem amb les retallades perquè serem les que ens farem càrrec de les criatures, de la gent gran dependent. Les que patirem uns salaris més baixos i menys oportunitats de feina. Les que sense polítiques específiques i transversals tornaran a ser invisibles i menystingudes.

Ni un pas enrera! Els nostres drets no són retallables.

  Publicat a L'Hora Violeta al setmanari 30º

Tot just hem començat el mes de maig, el primer dia del qual té un important significat: 1 de maig dia de la classe treballadora! El mes central de la primavera va començar amb reivindicacions però també amb dades preocupants.

Les dades de l'Enquesta de Poblacio Activa (EPA) són preocupants, molt preocupants: a Catalunya hi ha 727.600 persones en situació d'atur (s'ha apujat en 40.900 persones durant el primer trimestre del 2011) això representa un 19'01% de la població. A nivell d'Estat espanyol les dades no són millors: es freguen els 5 milions de persones en atur (4.910.200!!!! 297.400 més que l'any 2010) que representa el 21'29% de la població.

Mentrestant es van rescatant bancs i caixes, (200 bilions d'€ que no s'han dedicat a altres polítiques) tot i tenir en els darrers 5 anys 130 milions d'€ de beneficis; es vota en contra de la dació de les hipoteques que va propossar Esquerra, retallen la sanitat pública, retallen personal de l'administració que és imprescindible, retallen a les escoles públiques i augmenten l'aportació a les privades, es pujen els salaris dels directius de les grans caixes...

Cal recordar que l'EPA no comptabilitza el treball domèstic i de cura, tampoc ho comptabilitza el Producte Interior Brut. Tampoc es segreguen per sexes les dades ni es mostra la precarització del treball de les dones i el valor de la doble jornada, us imagineu per un moment que tot això també comptés?

Al baix nivell salarial de la majoria, les dones encara tenim salaris més baixos i una taxa d'atur més alta, a més de carregar amb tot el pes de la doble jornada. Tanmateix es retallen les polítiques de conciliació, i les polítiques socials que cobreixen necessitats que sinó cobreix l'administració ho fa la família i, en aquest sentit, les dones. L'1 de maig també se celebra, comercialment, el dia de la mare quin cinisme en els temps que corren!

Hi ha força gent que posa en dubte que les lleis que lluiten contra discriminacions endèmiques siguin necessàries i útils. Inclús hi ha qui s'atreveix a expressar que el fet de donar rang de llei a drets que ja recull l'Estatut o la Constitució o la Declaració Universal dels Drets Humans és una imposició per la resta. Lleis impulsades com la Llei d'Igualtat efectiva entre homes i dones, la Llei dels drets de les dones per la eradicació de la violència masclista, el Projecte de llei per a una nova ciutadania i per a la igualtat efectiva de dones i homes (aprovat per l'anterior Govern de la Generalitat i a l'espera que l'actual la impulsi) o l'avantprojecte de llei ja redactat pels drets de les persones LGTB en són bona mostra de lleis que recullen drets fonamentals no respectats i que, per tant, s'han de desenvolupar.

Hi ha gent que pensa que les coses fluiran i no calen aquest tipus de lleis però, francament, tal com van fluint les coses i les retallades en drets socials i efectius em sembla que cada cop s'evidencia més la necessitat que es desenvolupin lleis que ens garanteixin els drets.

A Noruega en tenim un bon exemple. Es va aprovar una llei de paritat que estableix quotes no només a les llsites electorals sinó quotes efectives que també estableixen paritat als Consells d'administració de les empreses. El resultat ha estat que s'ha passat del 7% de dones al 2002 al 44% al 2011. La mitjana de la UE és del 12% de dones als Consells d'administració de les empreses.

Podem pensar que no ens agraden les quotes, de fet jo penso que és i ha de ser una mesura transitòria cap a la normalitat real que, a Catalunya, seria del 52% de dones i el 49% d'homes que són els percentatges reals a la nostra societat. Però és innegable que és una mesura efectiva.

Noruega té el nivell més alt de natalitat dels països occidentals i ,alhora, és el país més ric d'Europa, evidentment la paritat, l'equitat, la justicia per a les dones i la lluita contra la discriminació masclista no passa factura, més aviat té un esperit emprenedor que cal impulsar i defensar.

Són les vacances de primavera per les persones laiques, altrament i popularment conegudes per Setmana Santa. La nostra tradició catòlica ha marcat els nostres costums i tradicions, alguns d'ells “reciclats” de tradicions paganes, moltes de les quals han servit per marcar un calendari litúrgic amb el qual es marca el nostre tempo.

En tots aquests segles de tradició catòlica que marca la nostra cultura i costums la nostra societat ha avançat molt, moltíssim en alguns àmbits i en altres molt poc però... ha avançat l'església?

Aquí cal fer anàlisi i voldria que fos del tot respectuós, malgrat no ser creient. Per això m'acosto a les veus internes de l'església: el Col·lectiu de Dones en l'Església. Aquest col·lectiu celebra enguany el seu 25è aniversari i, des de la seva fundació, el que vol és reivindicar el paper de les dones en l'evolució del catolicisme. De fet, elles mateixes reivindiquen el seu paper des de la pertanyença i el respecte, ens diuen: “hem pretès viure la fe de manera adulta i responsable, amb esperit lliure, crític i constructiu”.

Moltes d'elles són dones que conec d'altres moviments reivindicatius: feminista, altermundista, per la pau i contra les guerres... són dones respectuoses i combatives que no reneguen de la seva fe i la fan central en les seves reivindicacions, dones que admiro i respecto des de la dissidència en alguns àmbits.

En aquestes dates, m'ha semblat oportú recordar-les a elles i les seves reivindicacions. Enguany, aprofiten el seu aniversari per reclamar la paritat a l'església. En el manifest “En l'església catòlica, paritat ja!”  podeu trobar aquestes reivindicacions exposades àmpliament però crec que el propi encapçalament és prou evident.

Una de les seves reflexions em sembla destacable per tancar aquest article de Setmana Santa, com deia una reflexió de caire intern i del tot respectuosa i alhora combativa: “Aquesta vivència ens ha portat a redescobrir la importància, i necessitat inajornable, d’un canvi d’estructura en l’Església Catòlica, on la paritat sigui acceptada en tots els seus àmbits. Això que socialment és patent en molts països, no ha arribat a calar dins la jerarquia eclesiàstica. El que sí ens han permès aquests anys de treball, ha estat adonar-nos de quantes associacions, grups religiosos, teòlogues i teòlegs i persones cristianes d’arreu del món comparteixen la mateixa opinió, confirmació a la qual, per bé de la pròpia Església i per fidelitat evangèlica, és urgent cercar-hi solució.”

Cal pensar-hi!

  Publicat a L'Hora Violeta al setmanari 30º

Fa un parell de diumenges TV3 va emetre el magnífic espai de reportatges “30 mínuts” francament em vaig sentir molt decebuda del que una televisió pública fa en un espai de qualitat com aquest. El tema del documental era l'emprenedoria, en moments de crisi és important destacar la gent que aposta per tirar endavant una empresa. Ja és prou tirar un projecte empressarial endavant en èpoques de normalitat econòmica, és lloable les eprsones que se la juguen tirant endavant aquests projectes en èpoques de cris com l'actual.

Bé, fins aquí es prometia un interessant reportatge... 30 mínuts més tard va arribar la decepció. Van participar 7 persones en el reportatge, no hi havia entre ells cap dona. Així la imatge que la televisió pública de Catalunya va traslladar és que el lideratge en l'àmbit de l'emprenedoria és masculí però les dades ens demostren el contrari, de les empreses creades un gran percentatge són liderades per dones.

Molts d'aquests projectes empressarials tenen éxit i perviuen i la majoria es monten de forma molt austera a partir de microcrèdits. De fet, algunes entitats bancàries que fa anys van iniciar-se en els prèstecs per via de microcrèdits per a la creació d'empresa consideren que les dones són més fiables i responsables, de forma general, en la inversió del microcrèdit i solen trobar recursos per altres vies que els permet mantenir-se amb qualitat sense haver de recòrrer a nous crèdits.

Això vol dir que som millors empressàries? En tot cas ho som de forma diferent com també ens mostra l'estudi que va elaborar ASODAME (Associació de Dones emprenedores) sobre la responsabilitat social de les empreses liderades per dones. En les conclussions de l'estudi trobem que són majoritàriament empreses feminitzades (amb moltes treballadores) i que adeqüen els horaris de treball per tal d'oferir conciliació familiar. També trobem que són empreses més democràtiques en la seva gestió i que es tendeix a un major reconeixement de la feina feta per les persones que composen la plantilla. Tanmateix, troben beneficis en l'aplicació de criteris medioambientals en la gestió de la pròpia empresa. També solen ser empreses transparents en el tracte amb la clientela i que garanteixen l'honradesa i fiabilitat dles seus productes.

He sentit posteriorment, alguns comentaris com: era un programa sobre TIC i hi ha poques dones en aquest àmbit. Us deixo un exemple d'innovació per visibilitzar que no és així: Carme Arce és una de les emprenedores   que pot servir d'eemple de les invissibles

Tot i el currículum... diumenges vam ser 30 mínuts més invisibles.