A les eleccions del proper diumenge dia 22 de maig decidirem qui ha de governar les nostres ciutats i pobles en els propers quatre anys. Com se celebren 947 eleccions municipals a Catalunya cal analitzar cas a cas quina és la candidatura que presenta el millor equip i el millor programa. Els que han governat han d’explicar què han fet perquè la ciutadania els renovi la confiança, els que han estat a l’oposició han d’explicar també quina ha estat la seva feina, quines crítiques han fet, quines alternatives han ofert. Des d’aquest punt de vista, l’elecció a Barcelona és, molt clara: el millor equip i el millor programa són els que presenta Jordi Hereu que, a més, té l’aval de la feina feta. En Xavier Trias, en la meva opinió, no té la força suficient per impulsar un nou salt endavant de Barcelona. Barcelona és una ciutat puntera en molts aspectes i no s’hi val a badar, Barcelona no en té prou amb l’anar fent, l’anar tirant. Xavier Trias no tindrà prou força per plantar-se davant les retallades del govern d’Artur Mas, ni per defensar Barcelona davant de qui calgui, ni per evitar l’entrada del PP en el govern de la ciutat. Per això, jo, Jordi Hereu. Com ens diu Manel Terrón i Cusí, autor del botó que trobeu a continuació, i que, si el cliqueu, us portarà al web de Jordi Hereu.

Sobre les eleccions a Barcelona i sobre altres qüestions referides a les properes eleccions municipals us convido a llegir els articles de Jordi García-Soler “Hereu sobretot per mèrits propis”, Joaquim Coll “Un debat en què Hereu va atacar i Trias es va defensar”, Andreu Mayayo “Barcelona, ciutat oberta”, Enric Company “Albiol y Trias por la senda de Sarkozy”, Pilar Rahola “Badalona, la superviviente” i Joan Subirats “22 de mayo: política y ciudadanía”. A partir de l’agregador de webs municipals del PSC hi trobareu tots els nostres candidats i candidates.

Preocupa molt que els vots que rebin les candidatures de CiU siguin després utilitzats com aval a la política de retallades. En aquest sentit, us interessarà també conèixer les paraules d’Antoni Castells en un acte en suport a Estanislau Puig, alcalde i candidat socialista a la reelecció a L’Escala, en aquesta crònica d’El Periódico de Catalunya “Castells reapareix en campanya i denuncia l’“alarmisme” de CiU” que em serveix per a enllaçar amb el capítol referit a la política catalana.

La política catalana segueix marcada per la política de retallades socials practicada pel govern de CiU. Un govern que, com diu l’entrevista al president Montilla que li van fer Ferran Casas i Pere Martí pel diari ARA, “no ha estat a l’altura de les circumstàncies”. També us interessarà l’entrevista a Teresa Crespo, presidenta del Consell Assessor de Polítiques Socials i de Família de la Generalitat de Catalunya, que li fa Ferran Balsells pel diari El País, on afirma rotunda “No hay que recortar, sino aumentar el gasto para evitar la exclusión social”. Sobre aquest aspecte també us interessaran els articles de Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró, “El país no s’ho pot permetre” i Anton Costas “Tornar a començar… i corregir el rumb”.

Moltes són les veus que s’han aixecat contra aquesta política de retallades socials que, per subratllar-ne la injustícia, van aparellades a la decisió de suprimir el que quedava de l’Impost de Successions que només gravava ja al 6% dels possibles contribuents, i l’anunci d’una futura rebaixa de l’Impost sobre la renda precisament a les rendes més altes. Per això una bona colla d’entitats socials s’han unit als sindicats per a convocar una manifestació el proper dissabte dia 14, a les 11 hores a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Aquí podreu veure el Manifest en suport d’aquesta convocatòria, la informació al respecte en els webs de Comissions Obreres i de la UGT de Catalunya, i aquí sota hi trobareu el cartell de la convocatòria de la UGT.

És clar que no n’hi haurà prou amb protestar contra les retallades, caldrà oferir una alternativa concreta als pressupostos de la Generalitat tant gelosament guardats pel govern de CiU. És el que ens proposa Salvador Milà en el seu article “De la denúncia a la proposta”. Per cert, el president Mas va dir al Parlament que no presentava abans els pressupostos per culpa del govern espanyol. No va explicar com s’ho deuen haver fet tota la resta de Comunitats Autònomes per aprovar-los ja fa mesos.

El president Mas feia referència a la polèmica sobre el Fons de Competitivitat que, com se sap, està pendent de la negociació entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya. Cal recordar que els anys 2009 i 2010 ja es van acordar i cobrar els anticipis corresponents a aquests dos exercicis (per cert, sense necessitat de grans escarafalls públics ni d’aprovar mocions al Parlament, al Congrés o al Senat), i que el que cal és acordar i cobrar l’anticip corresponent al present exercici. Els socialistes catalans hi estem totalment a favor. Cal saber que, en tot cas, la Generalitat rebria aquests diners com a molt tard l’any 2013. L’única diferència a la pràctica és que tancaríem l’exercici d’enguany amb un dèficit menor (per això el govern de CiU diu que en els pressupostos hi constarà un dèficit al voltant del 2% del PIB, si es cobren ara aquests diners el dèficit se situaria –tal i com es va acordar- al voltant de l’1,3% del PIB).

¿Què ha fet el PSC per ajudar al Govern en aquesta negociació? En primer lloc, defensar l’objectiu (com es recordarà CiU no ho va fer quan estava a l’oposició, va rebutjar l’acord del finançament i mai es va poder comptar amb ells per assegurar el seu compliment). En segon lloc, votar al Congrés dels Diputats el 29 de març d’enguany una moció d’ERC, que va ser aprovada, que demanava la publicació de les balances fiscals i el compliment de “tots els compromisos derivats del vigent acord de finançament autonòmic”. I, en tercer lloc, votar al Senat el 27 d’abril d’enguany una moció, que va ser aprovada, i que deia literalment el següent: “El Ple del Senat insta el Govern a fer tots els tràmits necessaris per tal que es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de l’avançament corresponent al Fons de Competitivitat de 2011, en forma d’avançament de tresoreria, d’acord amb la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre”. Com feia constar la pròpia Moció, el cost econòmic de la proposta estava valorat en 1.450 milions d’euros.

A partir d’una interpel·lació presentada pel grup de CiU al Congrés el passat dimarts, CiU vol que el Congrés aprovi la mateixa moció que ja es va aprovar al Senat. Per aconseguir el vot de tots els socialistes, el PSC ha acordat amb el PSOE un esmena que diu el següent:

“El Congreso de los Diputados insta al Gobierno de España:

‐ Al cumplimiento de todos los compromisos derivados del vigente acuerdo de financiación autonómico, particularmente los previstos en los artículos 19 a 24 y la Disposición transitoria segunda de la “Ley 22/2009, de 18 de diciembre, por la que se regula el sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía y se modifican determinadas normas tributarias”.

‐ A convocar a tal efecto los mecanismos bilaterales de negociación Estado‐Comunidades Autónomas para acordar la concreción y aplicación de dichos compromisos”.

Amb aquest text es ratifica el compliment de tots els compromisos derivats del vigent acord de finançament autonòmic (particularment els continguts en els articles 19 a 24 i en la Disposició transitòria segona, que són precisament els diners del Fons de Competitivitat i dels altres Fons contemplats en el sistema de finançament autonòmic, i el pagament dels corresponents anticips) i instem la convocatòria dels mecanismes bilaterals de negociació de govern a govern. En el text no es parla solament de la reivindicació catalana, sinó del conjunt de reivindicacions autonòmiques (assolint així el màxim suport a la proposta, que comptaria amb el suport dels 169 diputats socialistes) i, a més, es dóna un pas endavant per l’activació dels mecanismes intergovernamentals que són els únics capaços d’arribar a un acord que faci possible el cobrament d’anticips. Perquè això sigui possible cal que CiU accepti la nostra esmena. Comprovarem així si CiU pretenia de veritat resoldre un problema o intentava derrotar el govern socialista afavorint les perspectives electorals del PP. Com va dir Daniel Fernández en la roda de premsa en què va presentar el text de l’esmena, “ara veurem si CiU està amb Catalunya, o està amb el PP, que té com a únic objectiu esgotar la legislatura com abans millor”.

Sobre el permanent debat al voltant de l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya us convido a llegir els articles de Lluís Bassets “El abuelo se ha hecho independentista”, Joan Majó “¿Aún podemos entendernos?”, Margarita Rivière “Independencia: el deseo y la realidad” i la molt valenta i poc comú aportació de Carles Capdevila “Tenim raó i tenim culpable, i què?”.

Obrint el capítol dedicat a la política espanyola us convido a consultar l’avanç de resultats de les enquestes del CIS sobre les eleccions municipals i autonòmiques, i els articles de Joan Tapia “Victòria o rebolcada” i Fernando Garea “El PSOE se asoma al precipicio electoral”.

Sobre l’orientació política del PP no us hauríeu de perdre els articles d’Enrique Gil Calvo “Radicalización”, Enric Juliana “La derecha juega al mus”, Manuel Rico “La falacia del Rajoy moderado”, Joaquín Estefanía “El plan del PP contra el paro” i Gran Wyoming “El exterminio de lo público”.

Sobre la feliç decisió del Tribunal Constitucional que permet la presència electoral de la coalició Bildu, podeu llegir la crònica de Maiol Roger “El PSC confía en que el Constitucional corrija el veto”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El seny del ‘sí’ a Bildu”, i els articles d’Ignacio Escolar “Siete obviedades sobre Bildu” i Rosa Paz “De Bildu al final d’ETA”.

Sobre la situació de l’economia espanyola podeu llegir els articles de Claudi Pérez “España sostiene su débil reactivación por el tirón de las exportaciones”, Angel Laborda “El embrollo de las cifras del paro”, Javier Ayuso “Crédito para crear empleo” i Jordi Sevilla “La España dual”, i l’editorial d’El País “Giro copernicano”.

Sobre l’orientació de les polítiques econòmiques a Europa podeu llegir la traducció al català de l’article de David Lizoaín “L’obediència no paga” que us recomanava la passada setmana en l’original anglès, i els articles de Manel Pérez “El relato del acreedor”, Xavier Vidal-Folch “Pagar rescate sin rescatar”, Antón Costas “Hegemonía o liderazgo: ¿cómo usará Alemania su poder?”, Guillermo de la Dehesa “Fallos de diseño y de gestión del área euro”, Andreu Missé “La UE analiza la crisis de la deuda griega en una reunión de urgencia” i “El Eurogrupo se prepara para flexibilizar las ayudas a Grecia” i Eliseo Oliveras “La UE es prepara per prorrogar l’ajuda financera a Grècia”.

Com a aportacions al debat sobre el present i el futur de la Unió Europea us recomano els articles de Manuel de la Rocha Vázquez “La liebre liberal frente a la tortuga europea”, Vicenç Navarro “El fracaso del neoliberalismo en el mundo y en la Unión Europea”, Thomas Houdaille “Reactivar el projecte europeu per lluitar contra els populismes” i Javier Solana i Emma Bonino “La convivencia en la Europa del siglo XXI”.

Així com les eleccions al Canadà del que parlava en una entrada en el meu bloc, i particularment els resultats registrats al Québec dels que ens parlava David Lizoaín, no van fer gaire soroll, sí que ho han fet en canvi els resultats de les eleccions a Escòcia, sobre els que us convido a llegir l’article de Walter Oppenheimer “Escocia, abocada a un referéndum de independencia”. També costa trobar referències al resultat de les eleccions a Gal·les (potser perquè no han estat favorables als nacionalistes). El resultat és el següent: Laboristes 30 (+4), Conservadors 14 (+2), Nacionalistes gal·lesos 11 (-4), Liberaldemòcrates 5 (-1). La reforma electoral proposada pels liberaldemòcrates i que comptava amb el tebi suport dels laboristes va fracassar en referèndum, podeu llegir l’article de Xavier Batalla “Ni carne ni pescado”. La situació general dels liberaldemòcrates després del seu pacte amb els conservadors no és gens còmoda com ens indica Rosa Massagué en el seu article “La factura de Clegg continua pujant”.

La notícia internacional de la setmana ha estat la mort d’Ossama Bin Laden en el seu amagatall al Pakistan a mans d’un grup d’elit de l’exèrcit dels Estats Units. Al respecte us convido a llegir:

• Un mundo sin Bin Laden, El País, editorial
• Soplan vientos de democracia, Michel Wieviorka
• Fin de trayecto: ¿y después?, Pere Vilanova
• La justicia es otra cosa, Lluís Foix
• Tras la muerte de Bin Laden, Pascal Boniface
• ¿Quién dijo yihad sin líder?, Fernando Reinares
• Quatre preguntes sobre Al-Qaida, Luis de la Corte
• Al Qaeda 2.0, Moisés Naím
• El fin de Bin Laden y la primavera árabe, Tariq Ramadan

Sobre la situació política i econòmica als Estats Units us convido a llegir els articles de Luis Arroyo “Certificado contra la idiotez” i Paul Krugman “La primavera de los banqueros”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’entrevista a Javier Solana que li fa Marc Bassets a La Vanguardia, l’article de Javier Solana y Angel Saz “El renacer del Mediterráneo”, sobre Rússia “La indecisió russa” de Joaquim Coello i sobre el Perú “La hora de la verdad” de Mario Vargas Llosa.

Amb reflexions més de fons us recomano els articles de Santiago Eguidazu “Deliberación moral y crisis del capitalismo”, Vicenç Navarro “El escándalo de las mutuas patronales”, Miquel Porta i Xavier Arbós “La salud pública exige más cooperación”, Ramon Aymerich “Finlandia” (sobre l’estat del benestar i la cohesió social), Raffaele Simone “Le populisme est une réponse aux angoisses collectives”, José Luis de Zárraga “¿Es que no pueden hacer nada los gobiernos?”, Jean Daniel “Lo que yo creo: una ética de izquierda” i Soledad Gallego-Díaz “‘Hip-hop’ de Keynes y Hayek”.

Sobre el debat al PSC considero imprescindibles els articles de Raimon Obiols “Identitats i identitarismes” i “Sobre el socialisme” i el de Francesc Trillas “Apunts per aprofundir en l’esperit del 22 de febrer”.

Un llibre imprescindible, “La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad” de Rafael Jorba, comentat per Lidia Penelo en el seu article “Rafael Jorba, una mirada contra corrent”. També us interessaran el ja recomanat “El futur del capitalisme” de Salvador Giner, glosat en l’article de Max Jiménez Botías “Incerta fi del capitalisme”, “La herencia del pasado” de Ricardo García Cárcel a qui entrevista Josep Massot a La Vanguardia, i “Reacciona” llibre col·lectiu glosat per Héctor Juanatey en el seu article “Nos quitaron la justicia social y nos la intercambiaron por los mercados”. També us interessarà l’article “Vuelve el panfleto” de Rosa María Artal, una de les autores de “Reacciona”. Per últim, us recomano un llibre-pamflet d’economia crítica (molt crítica) “La crisis que viene”, d’Obervatorio Metropolitano, que podeu comprar en paper o descarregar-vos gratuïtament en format pdf.

“Perles” del programa del Polònia emès el 5 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- M’ha encantat la nota amb què Oriol Pujol i Felip Puig acompanyen el cavall de Troya que han enviat a ZP. Llegeix Chacón “Esperamos que te guste de aquello más este regalo, todo y que nos sabe grave no poder llevarlo en persona porque vivimos muy lejos. NO en Cataluña”. Oriol Pujol és dins del cavall, esperant que ZP marxi a casa i ell pugui recuperar la pastarrufi que ens deuen…. Llàstima que per una carambola dels guinistes el cavall acabi a la central de Fukushima com a monument funerari…

- Mola el rap final “tot i que… por qué por qué?… tot i que…”

SURREALISTA
- La quantitat de coses que s’ha d’empescar el Dr. Caparrós per no atendre el seu “únic” pacient! Qualsevol cosa per tal de reduir, retallar, re… i no em pregunteu per què, però acaben sortint uns mariachis que canten “La cucaracha” en versió sanitària…

Las aspirinas
A este paso
No se podrán recetar.
Por los recortes,
En el seguro,
Costarán más que el canviar!

ARXIU HISTÒRIC (11/5/06)
- Ànec lacat, per agermanar la cultura francesa i la xinesa, es necessita un ànec i dos pots de laca.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Xavier Trias, el increíble candidato menguante… cada cop que el Govern parla de retallades es va fent petit, petit.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Mas: “Trias, què et passa? Estàs més empetitit que un sociata a Sant Cugat”

LA CANÇÓ [Dónde está Bin Laden…]
[Chacón] Dónde está Bin Laden matarile rile rile
dónde está Bin Laden matarile rile rón
En el fondo del mar matarile rile rile
En el fondo del mar matarile rile rón!

ALGÚ HO HAVIA DE DIR [Joan Tardà]
- Vale que els iogurts caduquin, però és una putada que caduquin tots alhora… perdoneu, però algú ho havia de dir!

POLONEWS
- Ha tornat el Pellicer del Polonews per informar-vos que Carme Chacón està utilitzant artilleria pesada en la seva precampanya contra Rubalcaba per les primàries. Xist.

- El nou candidat socialista a la Generalitat valenciana és calcadet a Darth Vader… diuen que mostra un costat fosc que sembla que tant agrada a la ciutadania. Glups.

LA PUBLI ENCOBERTA
- Obama tot cofoi per la mort de Bin Laden, perquè sinó? Per l’aparició de La Vanguardia en català?

ZW 258 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.transparencia.org.es/

“Transparencia Internacional” (TI) és una organització no governamental dedicada a combatre la corrupció. Congrega la societat civil, sector privat i els governs en una àmplia coalició global, abordant les diferents facetes de la corrupció, tant a l’interior dels diferents països com en el pla de les relacions econòmiques, comercials i de polítiques internacionals. El seu propòsit: “comprendre i enfrontar els dos rostres de la corrupció: qui corromp i qui permet ser corromput”.

En l’àmbit internacional, TI impulsa campanyes de conscienciació sobre els efectes de la corrupció, promou l’adopció de reformes polítiques, l’establiment de convencions internacionals sobre la matèria, encoratja l’adhesió a les mateixes i després observa la implementació d’aquests acords per part de els governs, corporacions i empreses. A nivell estatal, TI procura una major transparència i la materialització del principi de rendició de comptes. Amb aquesta finalitat, controla l’acció d’algunes institucions claus i exerceix pressió per l’adopció no-partidista de les reformes que siguin necessàries.

Des de la seva pàgina web, es poden consultar informes com l’Informe GRECO sobre transparència de partits polítics a Espanya (2011) o accedir al Videojoc per la transparència.

També realitza el Baròmetre Global de la Corrupció -elaborat per Transparency International (el Baròmetre)-, enquesta d’opinió pública amb cobertura mundial sobre les perspectives i experiències relacionades amb la corrupció. Ofereix un indicador sobre com es percep la corrupció a nivell nacional i què es pensa sobre les iniciatives que es porten a terme contra aquesta.