A menys de tres hores del tancament de la campanya electoral i pensant que diumenge no actualitzaré el meu Diari a Internet, no em puc estar de recomanar-vos deu lectures ben significatives d’articles i manifestos apareguts aquests darrers cinc dies. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives. També aprofito per recomanar-vos molt especialment que visiteu el meu web Federalista.info on hi trobareu una gran quantitat de materials d’estudi i debat sobre federalisme.

En primer lloc, el millor article -i de llarg- dels que he llegit al llarg de la campanya signats per líders polítics. Es tracta de l’article del nostre candidat, Pere Navarro, publicat dimecres a El País amb el títol “Crisis de Estado, pacto federal”.

A continuació tres articles de gran profunditat sobre el debat que gairebé ha monopolitzat la campanya electoral. Es tracta de “Malentendidos del saldo fiscal catalán” d’Antoni Zabalza, “Afrontar el futuro con recetas del pasado” de José Alvarez Junco i Josep Maria Fradera, i “Qué cambiar, qué mantener” de José Ignacio Torreblanca.

M’ha impressionat especialment el contundent “¿Cuándo se jodió España?” de Francisco de Sert, que em va avisar ahir que l’article sortia avui quan ens vàrem trobar per casualitat sopant en el mateix restaurant.

Us recomano el magnífic article “¿Un plebiscito sobre la independencia de Cataluña o sobre el gobierno de Artur Mas? que mostra les qualitats d’Esther Niubó com a analista política.

No poden faltar en aquesta tria les entrevistes a Pere Navarro que li van fer, respectivament, Lluís Amiguet a La Vanguardia, i Miquel Noguer a El País.

I, finalment, dos manifestos, el de la plataforma “Prou retallades” i el “Manifest pel federalisme“.

Fora d’aquest recull, em permeto recordar dues aparicions meves a mitjans de comunicació en aquesta campanya: podeu llegir l’entrevista que em va fer el bloc d’actualitat “Un per un” i veure l’entrevista que em va fer Manuel Roca Cuadrada a la televisió local de Mataró i el Maresme.

I, ara sí, acabo demanant el vot, amb un material produït pel PSC de Barcelona. Fins aviat!

 

Amb motiu del darrer dia de campanya publico en el meu Diari el guió que faig servir en les meves intervencions públiques. Aprofito per recordar que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives. També aprofito per recomanar-vos molt especialment que visiteu el meu web Federalista.info on hi trobareu una gran quantitat de materials d’estudi i debat sobre federalisme.

Diumenge se celebren unes eleccions anticipades a causa de la irresponsabilitat de Mas i Rajoy incapaços de posar-se a negociar seriosament sobre el pacte fiscal, després d’haver-se posat d’acord en totes i cadascuna de les retallades socials i de la recent reforma laboral.

Artur Mas avança les eleccions amb l’objectiu de tapar els seus fracassos després d’haver anunciat a l’inici del seu mandat tres grans objectius: reactivar l’economia i reduir l’atur a la meitat, defensar les polítiques socials i assolir un pacte fiscal. Ha fracassat estrepitosament en els tres: 150.000 aturats més, retallades socials, més endeutament, no ha desenvolupat l’Estatut i de pacte fiscal res de res. Per defugir la seva responsabilitat s’apropia de la manifestació de la Diada, escenifica una discrepància amb Mariano Rajoy, amb qui ho havia pactat tot (retallades, reforma laboral, baixades d’impostos als més rics) i convoca eleccions.

Mas vol presentar les eleccions com un plebiscit sobre la independència. I no ho són. Però si ell obté la majoria extraordinària que demana seguirà fent retallades i, a més, ens portarà cap al precipici.

La nostra proposta: abordar els problemes reals de la gent i resoldre l’encaix entre Catalunya i Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Amb tres grans objectius: combatre la crisi, defensar la justícia social protegint l’Estat del benestar, i assolir un pacte federal amb la reforma de la Constitució.

Vuit compromisos programàtics:

1. Reactivació econòmica: recuperar l’acord estratègic amb els agents econòmics i socials per promoure la competitivitat i la creació de llocs de treball, sumar ICF i ACCIO per ajudar les empreses.

2. Fiscalitat: recuperar l’impost de successions, augmentar l’impost patrimoni, augmentar l’IRPF pels que tinguin rendes superiors a 1 milió d’euros, combatre el frau fiscal, fiscalitat verda amb impost sobre les centrals nuclears.

3. Amb la recaptació de l’impost de successions volem impulsar el concepte d’herència universal, que es traduirà en un ajut als joves per seguir estudiant, muntar petits projectes empresarials o emancipar-se (entre 1.500 i 3.000 euros)

4. Sanitat: defensarem el seu caràcter universal, gratuït i de qualitat. Eliminarem l’euro per recepta.

5. Educació. No retallarem l’educació, volem recuperar els ratios alumnes/professor, recuperar l’ajut a les places d’escoles bressol, les beques universitàries i l’accés gratuït a la FP.

6. Desnonaments. Moratòria absoluta. Canviar la llei hipotecària. Prioritat al lloguer social.

7. Atenció a la família i protecció a la infància.

8. Combatrem la pobresa i l’exclusió social. Renda Garantida i PIRMI.

Per tant, no a les retallades. No a les polítiques de CiU i PP.

Però també rebutgem la falsa dicotomia entre el centralisme del PP i la proposta independentista de CiU.

No al centralisme ni a l’immobilisme, no al projecte del PP.

No a la independència, no al projecte de CiU.

Sí al federalisme, per avançar sense trencar, per tenir més autogovern i un finançament just, per evitar tensions i incerteses, per assegurar la nostra permanència en tot moment a la Unió Europea.

Aconseguirem una Espanya federal amb una reforma constitucional que conté quatre objectius, quatre erres:

• Reconeixement de Catalunya com a nació (reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat)
• Recursos a través d’un pacte fiscal just i solidari que no penalitzi les comunitats que més aporten al sistema
• Regles clares per preservar les competències de la Generalitat, evitant duplicitats i interferències per part del Govern central
• Representació de les Comunitats Autònomes en un Senat federal

Catalunya necessita una alternativa sensata, l’alternativa que representa el PSC.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya necessiten una veu socialista forta al Parlament per lluitar contra la crisi i defensar els drets socials. Vota Pere Navarro. Vota PSC.

A una setmana de les eleccions generals l’actualització dominical del meu Diari a internet tindrà un clar contingut de campanya, però vull començar amb la decisió del govern socialista de crear el Consell rector de l’Aeroport d’El Prat, que tindrà una majoria catalana, per demostrar que, un cop més, el govern del PSOE compleix els seus compromisos amb Catalunya. Podeu llegir la notícia a La Vanguardia “El gobierno crea el consejo rector del aeropuerto de El Prat“ a partir de les informacions d’agència, la satisfacció del Conseller de Territori i Sostenibilitat “Recoder tilda de histórica la mayoría catalana en el consejo rector de El Prat” també recollida a La Vanguardia a partir de les informacions d’agència, i la declaració de Carme Chacón al respecte “El govern de l’Estat ha tornat a complir amb Catalunya”.

Sobre la campanya electoral a Catalunya vull destacar els actes de Carme Chacón a Girona i a Lleida, on ha declarat “L’únic vot que pot aturar la dreta és el vot al PSC“. També us interessarà la intervenció de José Montilla en el míting celebrat a Santa Coloma de Gramenet on fa afirmar: “Si l’esquerra es mobilitza, Rajoy no serà president”.

Divendres es va produir a TV3 el debat entre els cinc caps de llista per Barcelona. Crec que va ser un debat força interessant en el que destaco la claredat expositiva i la convicció de Carme Chacón, l’esforç per mobilitzar els electorats respectius per part de Joan Coscubiela i Alfred Bosch, el meritori paper de Jorge Fernández afectat per una inoportuna afonia que li rovellava la veu i un discret paper de Duran Lleida que va quedar força difuminat. Podeu llegir al respecte l’anàlisi de David Miró “Foc creuat per trencar el triple empat” i les notes d’Oriol Bartumeus al seu bloc. A la web del PSC hi trobareu les xifres i els gràfics utilitzats per Carme Chacón en el debat, que parlen per si sols.

Abans de seguir amb temes relatius a les eleccions generals, us faig algunes pinzellades sobre qüestions relatives a la política catalana, començant per la dimissió de 10 dels 11 membres del Consella Nacional de la Cultura i de les Arts. Us convido a llegir el document “En defensa del Conca” signat pels 10 dimissionaris i les cròniques d’Ernest Alós “El Conca perd el pols amb Mascarell” i Roberta Bosco “Dimisión masiva en el Consejo de las Artes de Cataluña”.

Continua l’estat de preocupació extrema sobre la política de retallades sanitàries practicada pel Conseller Boi Ruiz. Us convido a llegir al respecte els articles de Ferran Balsells “La huelga de médicos contra los recortes le estalla a CiU en plena campaña”, Alfons Quintà “Vaga sanitària: una fracàs de la Generalitat”, Ferran Balsells “La Generalitat declara la guerra a los médicos”, Alfons Quintà “Salut: desastre públic i benefici privat ja palès“, “Retallades i col·lapse de la Generalitat” i “Ús privat de la xarxa hospitalària pública“, i Pere Ríos “El ‘tijeretazo’ que no cesa”.

Sobre la (des)orientació de CiU us convido a llegir els articles de Francesc de Carreras “¿Qué está pasando en CiU?” i Maiol Roger “Duran defiende las virtudes de pactar con el Partido Popular”.

M’han interessat molt dos articles sobre dos temes importants en aquesta campanya, es tracta de l’article d’Antoni Zabalza “El pacto fiscal que España y Cataluña necesitan” i el de Jordi Matas Dalmases “Tres modelos de Estado”.

Sobre les perspectives electorals a Catalunya us interessaran els articles de Josep Ramoneda “Ganar y perder”, Jesús Ceberio “El PP pisa fuerte en la escena catalana” i Lluís Bassets “Mar de fondo”.

Aquests darrers dies han aparegut diverses enquestes amb dos importants denominadors comuns: majoria absoluta del PP a Espanya i un quasi triple empat a Catalunya, amb un PSC que arribaria primer, seguit de prop per CiU i PP. Al respecte us convido a llegir l’enquesta d’El País a Catalunya explicada per Miquel Noguer, el resum de les enquestes publicades avui per La Vanguardia i El Periódico de Catalunya realitzat pel diari ARA, l’anàlisi de l’enquesta de La Vanguardia realitzat pel director de l’estudi Julián Santamaría Ossorio “Elecciones singulares” i l’editorial del diari El País “A una semana del 20-N“.

Realment, a mesura que s’acosta el dia de les eleccions, l’alternativa apareix molt clara: o bé es confirmen els pronòstics i es produeix una victòria per majoria absoluta del PP, que passaria a convertir-se en el partit que concentra més poder en unes soles mans en tota la història democràtica espanyola (afegint a la pronosticada majoria absoluta al Congrés i al Senat, l’impressionant poder que concentra ja a la gran majoria de Comunitats Autònomes i Ajuntaments), o bé el Partit Socialista dóna la campanada i guanya les eleccions o, com a mínim, evita la majoria absoluta del PP.

El PP ha fet tots els possibles per amagar el seu programa, però sabem que faria el que fan els seus homòlegs al Regne Unit i a Portugal, i el que comencen a fer els seus governs autonòmics: retallar de forma dràstica la protecció social i els serveis públics de sanitat i educació. L’absurda teoria segons la qual la victòria del PP serviria per combatre eficaçment la crisi i crear ocupació està absolutament desmentida pels fets als països europeus on governen els conservadors de fa ben poc i per les altes taxes d’atur a Comunitats que porten molts anys de govern del PP com Múrcia i València. Seria ben trist que quan ja es pronostiquen victòries de les esquerres a França l’any que ve i a Alemanya l’any 2013, espanya comencés a circular en direcció contrària, acceptant sense més el dogma neoliberal i les polítiques d’extrema austeritat i ajustament que s’estan revelant com a ineficaces contra la crisi i incapaces de crear ocupació. Això sí, es rebaixaran els impostos als sectors més benestants, s’obria la porta al copagament sanitari, s’afavoriria l’educació i la sanitat privades, i les petites i mitjanes empreses quedarien fora de la negociació col·lectiva, desprotegint els treballadors.

Convé aprofitar aquesta segona setmana de campanya per fer arribar aquests arguments a la ciutadania, per convèncer a possibles abstencionistes que la indiferència és un formidable aliat de la dreta, per mobilitzar els progressistes, per concentrar els vots en el Partit Socialista, conscients que el problema no és que partits petits tinguin un, dos o tres diputats més, sinó que ens juguem que el PSOE tingui al menys 25 o 30 diputats més del que pronostiquen les enquestes per plantar cara al PP de forma eficaç.

Sobre les conseqüències d’una eventual victòria del PP, us convido a llegir els articles de Joan Majó “Neoliberalismo o socialdemocracia”, Rosa María Artal “He visto cosas que no creeríais”, Miguel Angel Quintanilla “No son lo mismo”, Ernesto Ekáizer “Agenda pública”, Javier Pradera “Sentido común y mandato de Dios”, Manuel Rivas “Mariano I”, Carmen Alborch, Elena Arnedo i d’altres “A las más jóvenes”, Josep Ramoneda “¿Por qué da miedo la derecha?”, Pere Rusiñol “Rajoy logra atraerse en masa al votante de extrema derecha” i el dossier del diari ARA “Què farà Rajoy amb Catalunya?“.

Sobre les eleccions generals us pot interessar el dossier preparat pel diari econòmic Cinco Días i, en general, tots els enllaços que ens proposa Antoni Gutiérrez-Rubí.

Els recents esdeveniments a Grècia i a Itàlia estan posant sobre la taula una evidència inquietant: no manen els que encapçalen els governs sinó uns altres. Podeu llegir al respecte els articles d’Ernesto Ekáizer “El teléfono azul” i “Soberanía formal“, Jesús Ceberio “Gobiernos de tecnócratas” i Manel Pérez “Los límites de la tecnocracia” i l’editorial d’El País “Riesgos tecnocráticos“.

Dilluns es va produir l’únic debat cara a cara de la campanya entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. Crec que el candidat socialista va ser molt més clar en quant als seus compromisos programàtics i incisiu pel que fa als riscos d’una victòria del seu adversari, que no pas Mariano Rajoy que es va refugiar en la lectura permanent de les seves notes limitant-se a criticar la difícil situació econòmica i l’elevat nivell d’atur, oferint la seva victòria com a bàlsam miraculós que tot ho resoldrà. Podeu llegir al respecte l’article de Luis Rodríguez Aizpeolea “Rubalcaba fue más claro y audaz” i la crònica del diari Público “La verdad del debate“.

Sobre les característiques de la campanya d’Alfredo Pérez Rubalcaba i la seva força us convido a llegir els articles de Carlos Elordi “Rubalcaba fa gran la política” i Joana Bonet “Rubalcaba, el seductor táctico”.

M’han interessat molt els articles de Carles Castro “El PSOE encara una incierta travesía del desierto” i “El PP ha construido una sólida base electoral sobre la exaltación de la nación española” i José María Alvarez “Aznar, modelo del PSOE opositor”.

Dels molts reptes polítics pendents en voldria subratllar dos recollits als articles de Jesús Ceberio “Ley de transparencia, ya” i Juan José Laborda “La criatura peor diseñada de 1978″ (sobre la necessitat de reformar el Senat).

Sobre la situació socioeconòmica espanyola, els seus problemes de fons i les seves perspectives us convido a llegir els articles d’Amparo Estrada “Comprar a crédito sin límites“, “Cinco millones de parados” i “Los evasores roban miles de millones a la sociedad“, Daniel Ayllón “Seis millones de nuevos ‘españoles’”, l’entrevista a José Manuel González-Páramo, conseller del Banc Central Europeu, que li fan Íñigo de Barrón i Claudi Pérez a El País, Germà Bel “Austeridades”, Ignacio Zubiri “Consolidación y crecimiento”, Josep Piqué “Las barbas del vecino”, Pilar Blázquez “Los mercados aparcan a España” i l’entrevista a Richard Koo, economista en cap del banc d’inversió Nomura, que li fa Claudi Pérez a El País.

Des d’una perspectiva ben distinta us interessaran els articles de Vicenç Navarro “El Estado del bienestar español” i “Las insuficiencias en la sabiduría convencional sobre las causas de la crisis y el error de sus soluciones“, així com la crònica d’Ana Flores “Para salir gire a la izquierda” sobre el llibre “Hay alternativas” que us podeu descarregar aquí (compte! 2MB), publicat per Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón.

La notícia europea de la setmana ha estat la caiguda de Berlusconi, sobre la que us convido a llegir els següents articles:

• El error Berlusconi, El País, editorial
• El problema no es solo Berlusconi, Manel Pérez
• ¿Julio César o Nerón?, Jorge Marirrodriga
• ¿Qui va matar Berlusconi?, Juancho Dumall
• La inmunidad, Enric Juliana
• ¡Cuidado con el Caimán!, Lluís Bassets
• Italia pone contra las cuerdas al euro, M.V. Gómez i A. Bolaños
• Retrasos y engaños, El País, editorial
• Bola de partido, José Carlos Díez
• La hora de Napolitano, Antonio Elorza
• ‘Ciao’ a todo esto, Francisco G. Basterra
• ‘Desberlusconizar’ Italia, Antoni Tabucchi
• Contra los mercados, Gran Wyoming

Però realment la crisi no és ni grega, ni irlandesa, ni portuguesa, ni italiana, és una crisi de l’euro, una crisi europea o, millor dit, una crisi de l’enfocament equivocat i dels mecanismes insuficients de la Unió Europea per afrontar la crisi econòmica. Us convido a llegir al respecte els següents articles:

• ¿Salir o no salir del euro?, Josep Borrell
• Déficit y recesión, El País, editorial
• Alerta màxima: l’euro perilla, Manel Manchón
• ¿’Quo vadis’, euro?, Josep Oliver
• La City reparte basura, Xavier Vidal-Folch
• ¿España, la próxima? No hay más fichas, Claudi Pérez
• La bola de cristal, Manel Pérez
• Entrevista a Richard Koo “El euro tiene defectos de origen en su creación, hay que corregirlos”, Manel Pérez
• Europa, al borde de la recesión, Andreu Missé
• Horizonte de recesión, El País, editorial
• Dos velocidades, dos Europas, José Ignacio Torreblanca
• Entrevista a Jacques Delors “Con Francia y Alemania de bomberos no será suficiente para salvar el euro”, Isabel Landa
• Crisis económica y de confianza, La Vanguardia, editorial
• La UE hierve en el desconcierto, Andreu Missé
• La eurozona combate con las manos atadas su crisis más agónica, Daniel Basteiro
• No a la UE a tres velocidades, Javier Ayuso
• Europa: crisis y respuesta, Felipe González

Sobre la situació als països àrabs us convido a llegir els articles de Carlos Fuentes “Las proféticas palabras de Obama, Jean Daniel “Nuevo ropaje para el islamismo”, Saeb Erakat “Veinte años de proceso de paz” (aquest article i el recomanat a continuació analitzen la situació actual del conflicte israelopalestí), Yoshi Beilin “Adiós a los años noventa”, Nuria Tesón “La Liga Arabe suspende a Siria y le impone sanciones” i Raquel García “La Liga Arabe expulsa a Siria”.

Sobre el paper de Xina us convido a llegir l’article de Xulio Ríos “Témer o no témer”.

Sobre debats de fons us convido a llegir els articles de Lluís Foix “Es mejor crear que recortar”, Javier Solana i Angel Saz-Carranza “Gobernar la energía”, Timothy Garton Ash “Mensaje a los banqueros”, Jordi Vaquer “Gobiernos descartables”, Fernando Vallespín “La crisis devora a sus hijos (y al nieto)”, Ulrich Beck “Indignados, entre el poder y la legitimidad”, Iván de la Nuez “El comunista manifiesto”, Carlos Carnicero Urabayen “La derecha hegemónica”, Jordi García-Petit “Desglobalització necessària”, Javier Pérez Royo “La erosión de la igualdad”, Rafael Argullol “Apología desesperanzada de Europa”, José Ignacio Torreblanca “La democracia puesta a prueba”, Paul Krugman “Leyendas del fracaso” i Carmen Alcaide “Ajustes y crecimiento”.

I per acabar de forma més relaxada, us convido a llegir el darrer llibre de Jaume Subirana “Una pedra sura” publicat per Edicions 62, del que podeu llegir una crítica de Manuel Castaño “Poemes que suren”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 10 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
♦ Espartac Peran entrevistant Justo Molinero a Santa Coloma: “Qué pasa, Quo Vadis!… O Ben-Hur, o Gladiator, o Calígula… tots són romans en calçotets, ha haaa” Petuuuuns! “Ei, Coral, me encanta tu lavavajillas!” Que gran Molinero, que gran!

[ARXIU HISTÒRIC] (4/11/10)
L’aniversari de la Reina. Rei amunt rei avall buscant el regal adequat, que si bombons, que si Grècia, que si em carrego el Partenó…

[SURREALISTA]
L’entrevista Buenafuente-Punset, tant la real com aquesta, vull dir. Al menys aquesta era declaradament en clau de conya.

[LA PICADA D’ULLET]
ZP en xandall i brutejant perillosament, està reclòs al seu despatx, perquè no el deixen fer cap míting!… fins que es munta un automíting amb maniquins i barretines!

[LA NOVETAT]
Angela Merkel, ara en la pell de Cesc Casanovas, s’infiltra al debat de TVE per parlar en nom de Rajoy de la política econòmica, lògicament, amb vestit blau. I de Rubalcaba també, lògicament, amb vestit vermell.

[MOLT CURRAT]
Tots els caps de cartell per a les eleccions compareixen avió low-cost i quan cal evaquar per una emergència només hi ha un paracaigudes per tots cinc… ohhhh… Es busquen voluntaris per saltar a pèl: el primer, Coscu (s’autoimmola perquè és el que té menys possibilitats de governar), el segon, Bosch (per portar la contrària a la direcció d’ERC), el tercer Fernández Díaz (enganyat per Duran que s’havia ofert per saltar junts amb el paracaigudes), el quart Duran (surt, diguem-ne, disparat a causa del Bazooka de la Chacón) i cinquè… no hi ha cinquè… perquè el temps se li ha tirat a sobre a Chacón i s’estavella l’avió (ella duia el paracaigudes, això sí).

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR]
Si sortim de l’euro, de pas podríem sortir de l’Eurovisió… perdoneu, però algú ho havia de dir!

[LA FRASE DE LA SETMANA]
Monegal: “Ah, ja ho veuen, quin xurro de debat electoral” (referint-se a la conversa Buenafuente-Punset, ha haaa

[LA IMATGE DE LA SETMANA]
El quasi piquito entre Duran i Ortega fent-se passar per amants… va, home, va! I el superpetonàs entre Pujol i Mas… tot per no admetre que els uns volien manipular els cartells dels altres…

[KA FORT]
Conversa marciana: “Has vist això de l’Urdangarín? No, si al final el normal serà el Marichalar”

[L’ESTÀVEM ESPERANT]
La versió polonesa del debat. Gran Campo Vidal esperant el seu moment televisiu, Gran Rajoy –Mr Grecian 2000– llegint cartolines fins i tot per dir bona nit i Gran Rubalcaba, ETA, yo, final, ETA, final, yo!

A 14 dies de les eleccions generals i amb la campanya electoral a tot gas, resulta obligat començar l’actualització setmanal del meu Diari a Internet parlant d’aquest tema. Hi ha moltes coses en joc el 20 de novembre, qui governarà Espanya, amb quins valors ho farà, quines polítiques desenvoluparà, quins interessos concrets defensarà. Immersos en una greu crisi econòmica internacional, que té a Espanya un perfil propi amb una molt alta taxa d’atur i els estralls causats sobre una economia massa depenent de la bombolla immobiliària, les perspectives electorals pel partit que governa, pels socialistes, no són positives. Ens ho diu de forma ben clara l’enquesta del CIS, que dóna al PP un avantatge de 16 punts sobre el PSOE, que obtindria una clara majoria absoluta, amb una forquilla d’escons de 190 a 195 pel PP i 116-121 pel PSOE. A Catalunya el CIS dóna 16 escons al PSC, 13 a CiU, 12 al PP, 3 a ICV-EUiA i 3 a ERC. Es tracta d’una enquesta domiciliària i les entrevistes es van produir del 6 al 23 d’octubre, feta, doncs, abans de la campanya, i abans del debat cara a cara que tindrà lloc demà.

De confirmar-se la tendència assenyalada per aquesta enquesta el PP obtindria una rotunda majoria absoluta i el proper president del govern seria Mariano Rajoy, la persona que ha encapçalat una oposició irresponsable, que no ha fet mai costat al govern en una situació econòmica tant delicada, la persona que va ostentar fins a cinc responsabilitats ministerials en els governs de José María Aznar, responsabilitats que costa recordar i que no es van traduir en una obra de govern que podem recordar més enllà de la desafortunada descripció del vessament de petroli del Prestige com a “quatre filets de plastilina”. Guanyaria un PP que amaga les seves intencions en un programa eteri però que està aplicant ja les receptes de la dreta més dura i antisocial en les Comunitats Autònomes on governa, i que acumularia el poder més absolut concentrat mai en la història democràtica d’Espanya en les mans d’un sol partit. Sabem que els governs europeus de dretes no estan essent capaços tampoc de donar una resposta rotunda a la crisi però sí que estan impulsant un increment de les desigualtats i al pobresa i el desballestament de l’Estat del benestar. Jo estic convençut que la majoria dels catalans i les catalanes no volen això i tampoc una victòria abassegadora del partit que es va oposar de forma ferotge a l’Estatut que vàrem votar, al finançament que vàrem negociar i al model educatiu de les escoles catalanes. Per això val la pena donar la batalla fins al darrer moment, conscients que només la màxima mobilització i el millor resultat dels socialistes a Catalunya pot evitar la victòria del PP o, al menys, evitar la majoria absoluta pronosticada per l’enquesta del CIS. No serà CiU, la força de les retallades, qui ho impedeixi. Per això, perquè no és el mateix Rubalcaba que Rajoy, el PSC i la seva cap de llista Carme Chacón estem desenvolupant una intensa campanya.

Us convido a llegir l’entrevista a Carme Chacón que li ha fet Albert Om pel diari ARA, i a veure els videoclips de l’inici de campanya a Esplugues, el primer spot electoral del PSC, el documental “Carme Chacón: retrat d’una candidata” i l’acte de Carme Chacón i Felipe González a L’Hospitalet. També us pot interessar l’article que em va publicar dijous el diari ABC “Unidad civil y cohesión social“.

Sobre el debat al voltant del pacte fiscal (que CiU vol equiparar o confondre amb el concert econòmic) us recomano que llegiu l’article “Sí al pacte fiscal?” de Joan Majó. També us interessaran els articles: “L’escola dels millors” de Sara Moreno, “Les fal·làcies de les crítiques al tercer sector” d’Àngels Guiteras, “Al nacionalisme no li agraden les bones notícies” de Joaquim Coll i ”La geometria variable” de Xevi Xirgo.

Sobre les retallades sanitàries i, en general, la nefasta gestió del Departament de Salut, us convido a llegir els articles d’Alfons Quintà “Més conflictes d’interessos en sanitat“, “Salut: moviments financers i estancament laboral” i “Salut: la Generalitat, acorralada” i “Fuera las caretas: la salud, bien privado” de Jorge Calero i “Qui és qui al Departament de Salut” de Joan Serra. Tampoc es queda enrere en quant a ineficaç i injusta la tasca del Conseller d’Empresa i Ocupació. Llegiu per exemple l’article de Francesc Valls “Parábolas de consejero”.

Sobre l’escenari electoral a Catalunya us convido a llegir els articles “Pacte fiscal i retallades” d’Andreu Mayayo, “A Catalunya, una batalla particular” de Joaquim Coll, “CiU, en l’eix dreta-esquerra” d’Antonio Franco, “Duran crea más división en CiU al rechazar el matrimonio gay” de Maiol Roger, “El PP y su agujero catalán” d’Enric Company, “L’abstenció és aliada del PP” de Toni Soler i “Participació electoral” d’Andreu Mayayo.

Sobre les perspectives electorals en general vegeu les opinions de Jesús Ceberio “Malas noticias para Rubalcaba”, Antón Losada“¿I si les coses no fossin com semblen?” i Antoni Gutiérrez-Rubí “¿Votarás a quien gane el debate?”. Lògicament, la situació econòmica i l’atur centren la campanya, podeu llegir al respecte els articles d’Amanda Mars “La crisis dispara la desigualdad de ingresos entre los españoles”, Javier Ayuso “El paro ya es una crisis social” i Joaquín Estefanía “El plazo más largo”.

Sobre la campanya d’Alfredo Pérez Rubalcaba, us convido a llegir l’entrevista que li fa Montse Oliva al diari El Punt Avui, la crònica de l’acte a Dos Hermanas on va compartir escenari Amb Felipe González i Alfonso Guerra i a veure un videoclip d’aquest míting.

El programa del PP i l’eventual victòria d’aquest partit generen molta inquietud, al respecte us convido a llegir els articles “Las claves del programa de la derecha” a Público, “Bajar impuestos es suicida” d’Ignacio Escolar, “Campo de distorsión de la realidad” de Jesús Ceberio, “Dos planes antagónicos contra la crisis” a El País, “Programa dudoso“, editorial d’El País, “La España que apunta Rajoy: menos impuestos al capital y salarios a la baja” de Carlos E. Cué, “Los buitres planean” de Gran Wyoming, “La que ens espera” d’Alex Masllorens i “La tajada” de Manuel Vicent. També us interessarà l’editorial d’El País “En campaña“.

Sobre el balanç de José Luis Rodríguez Zapatero podeu llegir “Ese chico de León se va” de Suso de Toro i, com a contrapunt i pòrtic del capítol europeu, “¡Senyor Berlusconi, marxi!” d’Albert Sáez.

Sobre la crisi de euro i el terratrèmol grec podeu llegir els següents articles:

• En puertas de la recesión, Jean-Marie Colombani
• Lo que hemos tenido que oír, Joaquín Estefanía
• El fin de un modelo, Manel Pérez
• Democracia griega con toques de Maquiavelo y Hayek, Andy Robinson
• Europa debe arrollar, Xavier Vidal-Folch
• La austeridad crea la recesión, Josep Borrell
• Recuperada la senda, El País, editorial
• El problema de Grecia, Juan Hernández Vigueras
• Grecia, un país sin soberanía para ejercer, Andy Robinson
• Grècia, Itàlia…, un altre cop el Club Mediterranée, Josep Oliver
• Corrección parcial, El País, editorial
• Italia en el punto de mira de la crisis: la UE y el FMI tutelarán su economía, Lluís Uría
• La tragedia griega se ceba con España, Angel Laborda
• No solo austeridad, El País, editorial
• La crisi de l’euro dilueix el G-20, Olga Grau
• Claus per entendre la cimera i la crisi de l’euro, Olga Grau
• A medias, otra vez, José Luis Leal
• Lliçons de Kohl, Mitterrand i Delors, Olga Grau
• Un débil Comisión Europea, Soledad Gallego-Díaz
• La tempestad fractura la Unión Europea, Andreu Missé
• Una prueba de gravedad para el euro, Kenneth Rogoff
• El BCE y los bancos centrales, J. Bradford DeLong
• La austeridad mal entendida, Emilio Ontiveros
• Austeridad o muerte, valga la redundancia, Antón Costas
• La necesidad y la imposibilidad de más Europa, Mark Leonard
• Europeizar Europa, Joschka Fischer

Sobre Turquía us interessarà l’entrevista a Nilüfer Göle que li fa Lluís Amiguet “A Turquía le va mejor fuera de la UE que a Grecia dentro”. Sobre l’ingrés de Palestina a la UNESCO podeu llegir “Palestina, admitida en la UNESCO” de Carmen Magallón i “Un éxito simbólico” editorial d’El País. Sobre les revolucions àrabs podeu llegir “El otoño árabe” d’Ignacio Sotelo i “Réquiem por la Primavera Árabe” de Nazanín Armanian.

Sobre debats més de fons us interessaran els articles “El valor de la inversió pública” de Joaquim Nadal, entrevista a Jeremy Rifkin “Aquesta crisi és culpa del petroli” de Miquel Codolar, “Ocupar Wall Street” de Manuel Castells, “Ocupemos el futuro” de Noam Chomsky, “La globalización de la protesta” de Joseph E. Stiglitz, “Crisis y redistribución” de José Fernández-Albertos, “La nueva realidad social” de Toni Ramoneda, “La Internacional de la indignación” d’Albert Chillón i Lluís Duch, “¿Hemos entrado en una nueva era?” de Paul Kennedy, “Entre el final y el principio (I)” de Juan-José López Burniol, “Los planes del G-20″ de Nicolas Berggruen i Nathan Gardels, “La socialdemocracia en la globalización” de José María Barreda i “Votos contra irresponsables” de Margarita Rivière.

Per acabar, un homenatge a Michel Peissel, escriptor de llibres de viatges i aventures que vaig devorar de molt jove, en forma d’obituari de Jacinto Antón “Michel Peissel, explorador de reinos perdidos“.

ZW 282 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.goteo.org/

Goteo és una nova xarxa social de “finançament col·lectiva (aportacions monetàries) i col·laboració distribuïda (serveis, infraestructures, microtasques i altres recursos) des de la qual impulsar el desenvolupament autònom d’iniciatives, creatives i innovadores, que contribueixin al desenvolupament del procomú, el coneixement lliure i / o el codi obert. Una plataforma per a la inversió de ‘capital risc’, en projectes la finalitat dels quals sigui de caràcter social, cultural, científic, educatiu, tecnològic o ecològic, que generin noves oportunitats per a la millora constant de la societat i l’enriquiment dels béns i recursos comuns”.

Goteo ha vist la llum després d’un intens procés col·laboratiu i pretén arribar més enllà en el crowdfunding per a que sigui veritable finançament col·lectiu, ajudant a créixer a projectes que apostin per obert,  la utilitat pública i els recursos compartits.  La plataforma està orientada a generar retorns col·lectius per a la societat, a més de recompenses individuals. Permet diferents tipus de suport a les iniciatives que interessen, generant, així, una veritable xarxa de recursos que obre converses per fer més transparent la creació i seguiment de projectes.

Goteo ha estat impulsat per Platoniq i per dotar del màxim rigor, fer transparent i vetllar per la seva missió social s’ha creat la Fundación Fuentes Abiertas, una entitat sense ànim de lucre que treballarà garantint el correcte funcionament de la plataforma i les dinàmiques que acull, i també generant més recursos i eines per obrir projectes a la societat, contribuint a l’objectiu que la mou.

Aquest post de Pau Llop amplia amb tot detall la descripció i objectius d’aquest nou projecte. I Enric Senabre ens explica què és Goteo.org en aquests vídeos (vídeo 1) (vídeo 2). Segueix Goteo a Facebook i Twitter @goteofunding

Presentació de Goteo (Medialab Prado 3.11.2011)

ZV (Zona Vídeo). #DocuINDIGNADOS. El documental  sobre el moviment #15M produït per l’advocat Josep Jover i dirigit per Antoni Verdaguer. Estrena mundial a Internet: 4 de novembre de 2011 a les 22:30h

Intervenció de la candidata del PSC i ministra de Defensa, Carme Chacón, al Cercle d’Economia

“Catalunya, una estratègia per a la prosperitat” 

26 d‘octubre de 2011 1

INTRODUCCIÓ 

Els descriuré una situació que no és ficció: en cert moment, el món s’enfronta a una crisi econòmica sense precedents, provocada per una especulació financera sense regles ni control. En ple desastre, els ciutadans, indignats, assenyalen a dos culpables: els experts en finances i els polítics. De la frustració sorgeix un moviment que proposa apartar als polítics del poder i deixar el Govern en mans d’experts tècnics i científics.

No és ficció, és història. Va succeir als Estats Units, a inicis dels anys 30, durant la Gran Depressió. L’anomenat “moviment tecnocràtic” que va fundar l’enginyer Howard Scott a Nova York, va causar furor. El 1932, els diaris van dedicar més portades al moviment tecnocràtic que a qui aquell any es convertiria en el president del país, Franklin Roosevelt.

En una societat dominada pel progrés tecnològic i científic, deien els defensors d’aquesta teoria, ¿per què volem als polítics? Segons ells, el país estaria millor dirigit pels 300.000 enginyers i experts tècnics.

Però la popularitat del moviment va caure en picat en pocs mesos, quan els tecnòcrates van explicar les seves propostes: aspiraven a una societat estructurada entorn de les regles de la física i la termodinàmica. Això, per exemple, suposava eliminar els diners i substituir-los per la quantitat exacta d’energia necessària per produir un bé o un servei. Era una societat sense democràcia, ¿per què calia donar participació a la ciutadania, si bastava amb el lideratge d’aquests pocs savis? Era una societat on valors com la llibertat, la igualtat, i la solidaritat es trobaven, en última instància, subjectes a l‘utilitat racional i científica.

El moviment es va desintegrar tan ràpid com havia sorgit. L’arribada al poder de Roosevelt i la posada en marxa d’una política social impulsada des de l’Estat, el ‘New Deal’, van demostrar que el camí cap a la prosperitat era un altre.

L‘efímera popularitat d‘aquell moviment ens ha deixat dues coses:

• Una paraula: “tecnòcrata”;
• I, sobre tot, una lliçó: que en els moments de major angoixa, en els moments crítics, la resposta als problemes dels ciutadans no es troben només en la tècnica freda. La resposta està en la política.

AGRAÏMENT 

La setmana passada el Cercle d‘Economia va publicar una reflexió que vaig llegir amb molt interès i que demanava a la política que fes un pas per aconseguir aquesta recuperació econòmica. I d’això vull parlar-los avui.

Gràcies, amic Josep, per convidar-me avui. Sempre és un privilegi venir a una institució que durant més de mig segle s’ha distingit:

• Pel seu europeisme;
• Pel seu compromís amb la democràcia;
• Pel seu pensament genuïnament lliberal;
• Pel seu vincle amb el món de la empresa;
• I per la seva independència de criteri.

Fa gairebé quatre anys vaig estar aquí, també com a candidata al Congrés dels Diputats pel Partit dels Socialistes de Catalunya. M’alegra repetir aquesta experiència que ja és gairebé una tradició prèvia a les Eleccions Generals. I agraeixo molt especialment la presència dels qui avui ens acompanyen.

He vingut a parlar-los de la nostra estratègia de prosperitat per a Catalunya. Perquè aquest és l’objectiu que ens proposem: fer de Catalunya una societat que creixi més i millor, que estigui a l‘avantguarda de la recuperació econòmica i social d’Espanya.

I parlo de recuperació econòmica i social perquè ambdues van de la mà: com explicaré, no podem aspirar a una economia eficient sense una societat cohesionada amb major igualtat d’oportunitats. Com ha dit en alguna ocasió Michelle Bachelet, justícia social és sinònim d’economia intel·ligent.

I per a això, veurem que el paper de les institucions públiques és fonamental per garantir el benestar i per impulsar un nou model productiu que ens retorni al camí de la productivitat. Aquest nou model ha de ser més obert, més equilibrat, més innovador i més internacional.

De tot això parlaré en els propers minuts. Però abans, m‘agradaria analitzar com hem arribat a la difícil situació en la què ens trobem.

LA SITUACIÓ ACTUAL 

Avui la mercaderia que més es compra i es ven són els diners. En el comerç internacional, per cada euro que es gasta en béns de tot tipus, com per exemple aliments, matèries primeres o automòbils, hi ha 75 euros que es gasten en diners. Els fluxos internacionals de capital s’han multiplicat per set en els últims 30 anys. I gran part d’ells són pura especulació.

Hem arribat a extrems increïbles: actualment, un 25% de les contractacions als mercats financers s’efectuen a través d’ordinadors programats només per comprar i vendre. És a dir, de cada quatre dòlars que canvien de mans als mercats de capital, un està subjecte al criteri automàtic d’una màquina.

Les forces dels diners s’han convertit en un tsunami, un fenomen gairebé incontrolable. I això és així, en bona mesura, perquè durant anys ningú les ha volgut controlar, i fins i tot s’han eliminat moltes regulacions que existien abans. Les autoritats financeres –principalment d’Estats Units— van preferir creure que els mercats es regulen sols, i que l’interès privat d’uns pocs sempre redunda en el benestar col·lectiu.

Evidentment, avui sabem més que mai que es van equivocar. Van crear una economia de casino, sense àrbitres i sense normes, que va permetre a molts bancs de negocis anar de farol amb deutes que sabien que mai no cobrarien. I van acabar… saltant la banca –literalment.

Així va començar una crisi financera que va acabar contagiant molt darrerament l’economia real. Avui estem patint una crisi global, la pitjor que viu el món en gairebé un segle.

I tot i ser global, la crisi ha afectat a cada país d’una manera diferent. En el cas d’Espanya, s’ha agreujat perquè teníem una excessiva dependència del sector de la construcció. Pensin que només l’any 2006 es van construir gairebé 900.000 habitatges. Més que a França, Alemanya i Regne Unit junts. Entre 1998 i 2006, el preu del metre quadrat es va duplicar i el del sòl es va multiplicar per cinc. La compra d’habitatge va arribar a suposar el 9,3% del PIB –mentre que a Regne Unit i a Estats Units, dues economies que també vivien una forta bombolla immobiliària, aquesta xifra era la meitat. S‘ha d‘afegir una altra dificultat: la de l‘excessiu deute extern que ens feia vulnerables.

A més, teníem un problema de competitivitat i de productivitat. Fins a 2007, la productivitat a Espanya va disminuir, mentre augmentava en el conjunt d’Europa i a Estats Units. Això es deu al fet que depeníem –i en gran mesura seguim depenent— de sectors massa basats en la mà d’obra i no tant en la tecnologia.

Per això quan va esclatar, la bombolla immobiliària es va emportar per davant un milió i mig de llocs de treball, als que s’han sumat un altre milió de llocs de treball perduts per l‘efecte de la crisi, i en particular, per la manca de crèdit. En total, la crisi ha generat més de dos milions i mig d’aturats. Aquest és el problema més urgent que hem de solucionar.

I la crisi ha creat un altre problema: el dèficit públic. És important que la gent entengui que, al contrari del que diuen alguns, el dèficit no ha causat la crisi. Com que ha baixat l’activitat econòmica, han caigut els ingressos públics. Entre 2007 i 2009, l’Estat va deixar d’ingressar gairebé 60.000 milions d’euros, això equival a un 6% del PIB –just el dèficit previst per al conjunt de les Administracions públiques aquest any.

Això ha succeït precisament quan el Govern més ha de gastar per protegir als que pitjor ho estan passant. Mai en la història d’Espanya s’ha protegit tant als aturats com en aquesta crisi: actualment el 70% de les persones sense treball estan accedint a les ajudes de l’Estat. Al 2001, en ple boom, menys del 60% dels aturats rebia protecció.

Però hem de recordar que el problema veritablement apressant respecte al deute no prové de l’Estat, ni de les Comunitats Autònomes, ni dels Ajuntaments, sinó de l’endeutament que hem acumulat particulars i empreses. De tot el que deu Espanya, dos terços corresponen al deute privat.

I és un deute més que considerable: empreses i famílies deuen gairebé tres vegades el que produeix el nostre país en un any. Entre els anys 2000 i 2010, el deute de les empreses que no pertanyen al sector financer va créixer l’equivalent al 60% del PIB, mentre que el de les llars espanyoles va augmentar un 37%. No obstant això, en aquests mateixos deu anys, el deute de les administracions públiques amb prou feines es va incrementar en un 1% del PIB.

Per tant, és cert que a Espanya tenim un enorme problema de deute. Però no és cert que es degui principalment a la gestió de les finances públiques, sinó a la del sector privat. Els baixos tipus d’interès i unes perspectives massa optimistes van fer que moltes famílies i empresaris s’endeutessin en excés.

La creació de l’euro va tenir molt a veure amb aquesta abundància de diners barats. L’euro arrenca l‘any 1999 amb un tipus mig d‘interès artificialment baix, que afavoria a països com França i Alemanya, però que perjudicava a economies com l’espanyola i la italiana. Durant anys, vam créixer impulsats per tipus d’interès nominals negatius, que van contribuir a inflar la bombolla immobiliària i a alimentar un endeutament massiu.

I ara cal retornar tots aquests diners. I hem de treballar junts per sortir d‘aquest problema. Però hem d’entendre que els qui ens van prestar els diners són molt poderosos i estan imposant-nos les seves regles.

Aquesta crisi ens ha ensenyat dues lliçons fonamentals:

En primer lloc, que els Governs tenim l’obligació de regular –i sobretot de supervisar– els mercats. Hem de garantir que el legítim interès privat d’uns pocs no acabi perjudicant el benestar de tota una societat. Això és quelcom que els progressistes sempre hem defensat, enfront dels que van preferir mirar a un altre costat. Fins i tot avui, a aquestes alçades del desastre, hi ha qui continua reivindicant la completa retirada de l‘Estat, la desregulació absoluta, i preconitza una llibertat descontrolada per als mercats. Fa poc, l‘expresident Aznar va declarar que “per sortir de la crisi cal més llibertat econòmica i menys intervenció de l‘Estat”. Discrepo radicalment d‘aquesta visió.

La segona lliçó que ha quedat clara és que no hi ha Estat que pugui fer front tot sol, per si mateix, en el seu país, al descomunal poder del capital financer internacional. Avui els països hem de tornar a unir-nos. Per separat aconseguirem poc. Hem d’actuar junts a nivell europeu, i a nivell mundial, si volem prevenir els aquests tsunamis financers.

Cal regular les activitats especulatives dels bancs de negocis; cal implantar una taxa a les transaccions financeres; i cal assetjar els paradisos fiscals.

Una dada: la meitat del comerç mundial, la meitat dels actius dels bancs, i un terç de la inversió estrangera directa que realitzen les empreses multinacionals passa pels paradisos fiscals. Això significa que una gran part de la riquesa que es genera en el món no contribueix al benestar dels ciutadans. No podem consentir que això continuï passant.

I per a això, necessitem una veritable governança econòmica global. De moment, ni el G-20, ni el FMI, han demostrat capacitat suficient per dissenyar una alternativa al sistema financer mundial, ni per prendre mesures que posin límit als excessos dels mercats de capitals.

I Europa tampoc ha demostrat estar a l’alçada d’aquest repte.

Avui estem comprovant les conseqüències de no haver previst, des de la creació de la moneda única, una veritable integració econòmica entre els països de l’Eurozona.

Si Europa vol recuperar la credibilitat davant el sistema financer mundial, necessita dotar-se d’una estructura cohesionada, amb mecanismes de decisió ràpids i eficaços, que puguin defensar els interessos de tots amb una sola veu.

La nostra fortalesa es sustenta en una major unió i integració de tots els països. Per això la forma en què la Unió Europea acabi responent a aquesta crisi, i avui té una oportunitat per fer-ho que definirà el nostre futur. Si no donem els passos correctes, Europa quedarà relegada a un segon pla, en un món que tindrà com a eix central l’Oceà Pacífic.

La setmana passada, l’expresident de Brasil Lula da Silva va estar a Madrid, convidat a una conferència en la Fundación Botín. I allà va dir que gran part dels problemes que viu pateix la Unió Europea es deuen a què molts dels seus dirigents actuen més com a tècnics –la tecnocràcia d’avui— que com a líders polítics. És hora, va afegir, que la política torni al post de comandament.

L’OBJECTIU: UNA SOCIETAT PRÒSPERA 

Aquesta és la situació. I necessitem que tot això canviï per aconseguir el nostre objectiu: que Catalunya i Espanya tornin a créixer i tornin ser societats pròsperes.

¿I què hem de fer des d’aquí per aconseguir aquest objectiu? Per començar, hem de tenir en compte una cosa que de vegades no ens agrada escoltar: no existeixen ni vies curtes ni vies fiscals per tornar a la prosperitat. Qui digui el contrari, qui prometi fórmules ràpides i màgiques, està enganyant als ciutadans. Com a molt, estarà creant una nova bombolla, que a la llarga, ens empobrirà més.

Només tornarem a créixer si construïm una pista d’enlairament sòlida, que serveixi per propulsar un canvi de fons, que duri, a mig i a llarg termini.

Per tant, un horitzó lògic per emmarcar aquest canvi seria vuit anys, és a dir, dues legislatures. En aquest termini, Catalunya i Espanya han de marcar-se dos objectius:

• En línia amb l’Estratègia 2020 de la Comissió Europea, hem d’augmentar la taxa d‘ocupació del 63% al 75%. És a dir, que a Espanya, tres de cada quatre persones en disposició de treballar estiguin ocupades;
• I hem de duplicar la nostra productivitat total per situar-la en franja més alta dels nostres socis europeus. En els últims deu anys, l’increment de la productivitat d’Espanya ha estat un 30% menor que el d‘Alemanya. I quan parlo de productivitat, no només em refereixo a la dels treballadors. També ha de millorar la del capital i la de la resta dels factors productius.

Per aconseguir aquests objectius, no podem assumir una visió dogmàtica, gairebé religiosa, de l’economia. Keynes ja ho advertia fa gairebé un segle, quan va escriure que “el difícil no és desenvolupar noves idees, sinó escapar dels vells prejudicis”.

En una societat responsable i intel·ligent, les polítiques i les decisions han de prendre’s cas per cas, i han de basar-se en fets concrets, mitjançant accions provades que ofereixin resultats demostrables.

Això sí, aquestes polítiques sempre estaran guiades per uns principis irrenunciables: llibertat, justícia social i oportunitats de millorar per a tots els ciutadans. Sense ells, no aconseguirem la societat millor a la què aspirem.

I el benestar de la nostra societat no només es defineix pels béns que som capaços de produir i acumular: també depèn de la qualitat de l’entorn mediambiental i social en el qual els gaudim.

En definitiva, una societat millor és aquella en la que cada ciutadà gaudeix d’alts nivells de benestar, tant a nivell individual com col·lectiu.

I en aquesta societat,

• la bona atenció mèdica,
• les oportunitats, per estudiar, per emprendre i per millorar,
• i un entorn net i segur

són drets de tothom.

De tothom.

LA IGUALTAT, FACTOR INDISPENSABLE 

Existeixen moltes fórmules per aconseguir aquesta societat millor, per encarar la recuperació econòmica, però no totes elles ens garantiran prosperitat a llarg termini. La crisi ens ha ensenyat que si és important créixer, és encara més important créixer bé i fer-ho de forma equilibrada.

Si per aconseguir la recuperació, només ens fixem com a meta un major creixement del PIB o de la renda per càpita, estarem atenent a mitjanes aritmètiques que no expressen el veritable grau de benestar de la societat.

Com es sol dir en estadística, “si tens el cap en el forn i els peus en el congelador, la teva temperatura mitjana és bona. Però el més probable és que estiguis mort”.

Mirem quina societat és més avançada: Estats Units o Finlàndia? Si considerem que la “temperatura econòmica mitjana” d’aquests països es mesura per les seves respectives rendes per càpita, llavors Estats Units està per davant de Finlandia.

Però:

• A Finlàndia, la mortalitat infantil és la meitat que als Estats Units;
• Els embarassos no desitjats entre adolescents són una cinquena part dels que es registren als Estats Units;
• Hi ha la meitat d’homicidis que als Estats Units;
• Hi ha 10 vegades menys gent a la presó que als Estats Units;
• I la taxa d’abandonament escolar dels nens finlandesos és tres vegades més baixa que la dels nord-americans.

Per tant, Finlàndia és una societat que procura major benestar als seus ciutadans. La qualitat de vida a Finlàndia és molt superior a la d’Estats Units. I per què, si té menor renda per càpita? Perquè Finlàndia és el doble d’igualitària que Estats Units. Com va dir Galbraith, “una societat és més disfuncional quan més desigual és la seva distribució d’ingressos”.

Fins i tot els que es troben en la part superior de la piràmide es beneficien d‘una major igualtat. Aquesta és la visió d‘una de les més grans fortunes d‘Estats Units, Warren Buffet, qui ha defensat en diverses ocasions que hi hagi una major redistribució dels ingressos en el seu país.

A Finlàndia, com a Alemanya, Àustria, Dinamarca, o Suècia, el 20% més ric de la població té, de mitjana, uns ingressos quatre vegades majors que el 20% més pobre. A Espanya, aquesta diferència d’ingressos entre els més rics i els més pobres és encara de sis vegades. És a dir, tenim un llarg camí per davant.

Si a Catalunya i Espanya aspirem a una societat millor, la veritable prosperitat no vindrà únicament d’un PIB o d’una renda per càpita més alta. Hem d‘aconseguir també que aquest creixement sigui més just i més equilibrat per a tots els ciutadans. Per això avui adquireix plena vigència el valor de la igualtat d’oportunitats que sempre ha guiat al socialisme democràtic.

Un major grau de cohesió social no només millora el benestar de la població. També és clau per al seu desenvolupament econòmic. Quant menor és la desigualtat social, més alt és el grau de confiança i de col·laboració entre els ciutadans.

Per aquesta raó els països amb major justícia social són també els que millor han afrontat la crisi. Entre 2007 i 2010, Àustria, Finlàndia i Suècia van estar entre els països en els quals l’ocupació va registrar millor comportament.

Per tant, perseguir una major igualtat d’oportunitats és la millor manera d’harmonitzar creixement i benestar. El millor camí per aconseguir la societat més pròspera a la qual aspirem.

Això no és nou. És quelcom que els països més industrialitzats van entendre fa temps: des de 1945 fins als anys 80, el seu creixement econòmic es va sustentar en una millor redistribució de la riquesa. Als Estats Units, abans de la Gran Depressió, les persones amb majors ingressos es repartien el 50% de la riquesa del país. A partir de 1950, aquest percentatge es va reduir fins a arribar al 35%. Les diferències entre els que més tenien i la resta van anar escurçant-se de forma progressiva.

Però aquesta tendència va donar un gir radical a partir de 1980, i en els últims 30 anys hi ha hagut un gran retrocés. Avui, als Estats Units la població més rica posseeix el 93% de tots els actius financers, excloent el patrimoni immobiliari.

Resultat del neoliberalisme deshumanitzat que van encarnar Ronald Reagan a Estats Units i Margaret Thatcher a Regne Unit, i que va permetre el sorgiment de l’economia de casino que tant mal ens ha fet. Com a conseqüència d’una regulació més laxa, una total absència de supervisió a l’activitat dels bancs d’inversió, i una rebaixa constant dels impostos als qui més tenen, des dels anys 80 assistim a una concentració cada vegada major de la riquesa en poques mans i a un empobriment gradual de les classes mitjanes.

Això explica per què, malgrat la bonança econòmica que hem viscut durant més d‘una dècada i mitja, el creixement patrimonial de les classes mitjanes ha anat acompanyat d’un endeutament excessiu. La majoria dels ciutadans posseeix més comoditats materials que els seus pares, però no perquè guanyen més, sinó perquè deuen més.

I així ho estan percebent darrerament a Espanya. Un 80% considera que la societat en la qual viu és injusta, i la major part d’ells atribueixen aquesta injustícia a les desigualtats en els ingressos. Això també explica, en part, el desencantament i la indignació que veiem proliferar als carrers de desenes de ciutats ciutadans a tot el món.

Els catalans i els espanyols hem d’apostar per una major cohesió social, perquè l’economia es recuperi de forma sòlida. Hem d’aconseguir que els ciutadans sentin que hi ha espai per a tothom en la societat. Hem d’aspirar, com va dir Jean Jaurès, al fet que “cap home sigui l’ombra d’un altre home”.

Si oferim a tots la millor cobertura sanitària, educativa i de serveis socials, si retallem les diferències entre els que més tenen i la resta, estarem fixant unes bases més sòlides per créixer.

En resum: el que vull dir és que recuperar a les persones és recuperar l’economia.

UN ESTAT DEL BENESTAR MÉS EFICIENT 

Per tant, com ja vaig avançar a l’inici d’aquesta intervenció, no podem parlar d’eficiència econòmica sense parlar d’eficiència social. No es tracta de triar entre l‘una o l’altra: no hi ha eficiència econòmica sense eficiència social. És l’única forma d’aconseguir una prosperitat duradora.

I per a això no només hem d’aspirar a una major justícia social. També és necessari que fem esforços.

Hem d’esforçar-nos a treballar més i millor: per competir i ser més productius; per exportar més; i per liderar els sectors de major creixement en l’economia mundial.

I, al mateix temps, les administracions públiques hem d’esforçar-nos per garantir als ciutadans l’Estat de Benestar, però també per fer-ho de forma més eficient que no pas ho fem avui.

De vegades les circumstàncies ens obliguen a fer una aturada en el camí, i fins i tot a prendre mesures doloroses. Em refereixo a les reformes i ajustos que vam haver d’adoptar en 2010 per capejar el vendaval dels mercats. Va ser un pas enrere necessari per poder continuar avançant en la direcció correcta.

Alguns diuen que això no era necessari, que no calia fer cap esforç. Són els mateixos que diuen que no passa res si es segueix creixent en dèficit, que ja ho pagarà algú. No és cert. Aquest camí només condueix al col·lapse immediat i a la ruïna: per sortir de la crisi, cal que tots fem esforços.

És cert que d‘altres ens plantegen un camí d’esforç, sí, però el de l’esforç individual, el del “salvi’s qui pugui”. Diuen que per créixer cal desballestar aquest estat de benestar, que cal trencar l’espina dorsal del nostre sistema de protecció pública. Aquest camí ens condueix a una decadència lenta que convertiria Catalunya i Espanya en societats insuportables.

El conservador és retrocedir, desmantellar i privatitzar la xarxa de protecció que amb tant esforç hem construït tres generacions d’espanyols. L‘assenyat, el progressista, és impulsar i millorar l’educació, la sanitat i els serveis socials que tenim, i fer-los més eficients.

I per aconseguir-ho, moltes vegades no es tracta d’augmentar els recursos. Es tracta d’ajustar els que ja tenim a necessitats concretes i exigir solucions que siguin eficients.

Un bon exemple del que dic és l’educació. Per descomptat cal invertir en l’educació, però cal fer-ho bé. Els experts estimen que l’augment de recursos contribueix a millorar l’aprenentatge dels nens, però en menor mesura que altres factors: Corea del Sud gasta menys en educació que Espanya, i malgrat això els seus alumnes tenen un rendiment superior que els nostres. El que realment funciona és orientar els recursos que ja es tenen cap a programes com els que ajuden als alumnes més endarrerits, o els que promouen l’excel·lència entre els mestres.

Un altre exemple és el dels fons que destinem a ajudar als aturats. Ens gastem 35.000 milions d’euros en subsidis a la desocupació, però d’ells, només 7.000 milions es destinen avui a polítiques actives. És a dir, de cada cinc euros que destinem a desocupació, només un s’inverteix en que els nostres treballadors estiguin preparats per a les noves oportunitats que generi el nou mercat laboral. De nou, no es tracta de gastar més, sinó de gastar millor, sense deixar desprotegits a les persones aturades.

També hem d’ajudar a les universitats perquè es converteixin en vehicles de transferència de coneixement. Produeixen idees que moltes vegades no troben aplicació real: queden atrapades en els tubs d’assaig dels laboratoris d’investigació. Hem d’ajudar al fet que aquestes idees generin riquesa per a tots. Una societat més eficient és aquella en la qual els seus centres de coneixement són vivers per a la creació d’empreses.

Un últim argument en favor d’una major eficiència: molts països que són referència pel seu benestar i la seva major justícia social, com Dinamarca, Finlàndia o Suècia, són també els que saben gestionar millor la seva despesa pública. I també són els més eficients en consum energètic.

Per tant, la millor forma de defensar el nostre Estat de benestar és esforçar-nos perquè la seva gestió sigui molt més eficient del que és avui.

EL MODEL EXPORTADOR 

Deia abans que l’ocupació és el més urgent. Ara bé, on aniran a buscar feina els que abans es dedicaven a la construcció? Com reorientarem la nostra economia? És a dir, com serem capaços de passar d’un creixement construït sobre una economia buida, a una prosperitat sustentada en aquesta societat del coneixement?

Durant els 15 anys de la bombolla immobiliària, l’economia va créixer impulsada per la demanda. Encoratjats pel crèdit barat, les famílies es van endeutar per comprar sobretot cases. Per això no és estrany que a Espanya més d’un 85% de les llars siguin habitatges de propietat. Aquí el parc d’habitatges de lloguer és del 13%, mentre que en l’eurozona arriba al 36%.

Aquesta és una realitat que conec bé. Vaig ser només vuit mesos ministra d’Habitatge, però en aquest temps vaig procurar impulsar mesures que van establir les bases d’un mercat de lloguer més sa. Una d’elles va ser la Renda Bàsica d’Emancipació, una ajuda que ja ha permès a més de 300.000 joves accedir al seu primer habitatge. Espanya tenia l‘edat de sortida de casa més alta d‘Europa: més de 30 anys. A més, vam recuperar la deducció fiscal per als inquilins que havia suprimit el PP.

Torno al que deia: les empreses, per la seva banda, també es van endeutar per respondre a aquest excés de demanda i generar major activitat. En els anys de la bombolla va caure l’estalvi i es va disparar el crèdit.

Fins ara, ha estat el consum el que ha fet créixer la nostra economia, el que ha generat ocupació i ha creat riquesa. Però un consum basat en el què ens endeutem, i no en el què produïm, és insostenible.

A més, encara que volguéssim, ja no podem tornar a aquest model, perquè tant les empreses com les llars tenen un altíssim nivell de deute que ara han de retornar.

La crisi ha de servir-nos per revisar el nostre enfocament i el nostre model de societat: hem de passar d’una economia centrada en el consum, a una economia centrada en la producció; d’una economia basada en les importacions a una que privilegiï les exportacions i les empreses exportadores.

Alemanya, Holanda o els països escandinaus han seguit aquest model. Ara tenen economies sòlides, amb molt menys risc de patir bombolles especulatives, perquè el seu creixement està lligat al que succeeix en l’economia real.

Des de l’any 1999, quan vam adoptar l’euro, el pes de les exportacions a Espanya respecte al PIB no ha variat: s’ha mantingut constant en un 30%. Això significa que les nostres exportacions han continuat creixent, però no a un ritme suficient. En aquest mateix temps, altres països han expandit de forma molt més notable el pes dels seus sectors exportadors. Per exemple, a Alemanya i Suècia les exportacions representen avui gairebé el 50% de la seva economia.

Espanya té empreses exportadores de gran èxit. I moltes d’elles la major part estan a Catalunya. Som, de lluny, qui més exporta de tota Espanya, el doble que els següents, Madrid. Però necessitem que hi hagi més empreses exportadores, i que, a més, siguin més grans per competir als mercats internacionals. I per tant hem de bolcar-nos en elles amb aquest objectiu.

Apostar per les exportacions evitarà que repetim errors del passat, com l’excessiva dependència d’un sector –la construcció— i ens obligarà a millorar en productivitat i en competitivitat, les altres claus en el camí que hem d‘emprendre. També donarà majors incentius a la innovació, ens permetrà tornar a crear ocupació, i créixer de forma molt més sòlida i equilibrada.

En resum, es tracta de passar de la protecció a la reactivació; o com diuen els economistes, del keynesianisme de demanda a l’activisme de l‘oferta.

En altres paraules: necessitem menys compra a crèdit i més producció; menys importació i més exportació. Claus del model productiu que Espanya i Catalunya han de perseguir.

EL PAPER ESTRATÈGIC DE L’ESTAT 

I perquè aquest model funcioni, l’Estat ha d’assumir un paper estratègic.

Portem dècades escoltant que l’Estat, allò públic, és ineficient; que hem de triar entre benestar social i eficiència econòmica. Aquesta és una de les falsedats que més mal fan al progrés de les societats.

És important que entenguem que els mercats ni són miraculosos, ni tampoc malignes. Poden portar prosperitat o poden causar desgràcies. Tot depèn de com els dissenyem, els incentivem i també de com els supervisem. Es mouen sempre a la recerca del benefici propi. Això és legítim i pot ser profitós, sempre que ens assegurem que aquest benefici no perjudica a la resta de la societat.

Alemanya, Àustria o els països nòrdics, són també exemple de la necessitat d’aquesta funció estratègica de l’Estat.

I de nou Finlàndia és un dels casos d’èxit més destacat. Fins als anys 50, més de la meitat de la seva població vivia de l’agricultura. El seu PIB per càpita era la meitat del de Suècia. Avui és similar al d’Alemanya. Els finlandesos han construït un model, que es manté fins avui: l’Estat defineix prioritats, unes agències absolutament independents s’encarreguen d’executar-les i, finalment, un consell assessor completament autònom avalua els avenços i corregeix els possibles errors.

L’experiència d’aquests països ens ensenya que la solució no és que l’Estat intervingui en tot. Tan dolent és retirar l’Estat i deixar l’economia en mans del mercat, com dependre d’un Estat ‘massa protector’ i omnipresent. La clau per a una economia sana és trobar el punt mig entre la llibertat a ultrança dels mercats i el necessari intervencionisme estatal.

L’Estat pel que apostem és l’Estat intel·ligent, un Estat que serveix de coordinador i facilitador. Com dirien els socialdemòcrates alemanys en 1959, “tant mercat com correspongui, tant Estat com sigui necessari”. A això hem d’aspirar.

Uns altres proposen que l’Estat es retiri. Afirmen que d’aquesta manera es donarà confiança als agents econòmics i creixerà per si mateixa l’activitat. Ens diuen que baixem els impostos als més rics i a les empreses, perquè així tindran més diners per gastar i invertir, i així augmentarà el consum, la riquesa i l’ocupació.

Però la realitat, com adverteixen molts economistes, és una altra: no existeix cap certesa que aquesta mesura serveixi, i menys encara en època de recessió. Més aviat a l’inrevés: si es redueixen els impostos, el més probable és que moltes empreses no inverteixin aquests diners, sinó que els dediquin, per exemple, a la recompra d’accions o a l’augment de reserves, o per saldar part del que deute que tenen.

Per tant, cal anar amb compte amb baixar impostos de forma indiscriminada en moments com l’actual, perquè aquesta mesura no sempre és garantia d’inversió, i menys encara de recuperació. Es més raonable alleugerir les càrregues que penalitzen ocupació i competitivitat.

Tanmateix, es dóna la certesa contrària: els impostos que l’Estat recapti a les empreses i les rendes més altes sí es poden invertir per dinamitzar l’economia i crear riquesa.

És important entendre que la política fiscal no és un fi en si mateix, sinó un instrument. Quan proposem pujar alguns impostos, mai de forma general, i demanar així una contribució addicional als qui més tenen, ho fem pensant en invertir aquests recursos addicionals en generar noves oportunitats, en incrementar l’activitat empresarial i en millorar la mobilitat social de les generacions més joves. Parafrasejant al President Obama, són pures matemàtiques.

La nostra premissa, a diferència d’aquells que defensen un retorn al passat, és que necessitem un Estat que generi les certeses i la seguretat que els nostres empresaris necessiten per arriscar, i després del que ha passat per continuar expandint-se.

Per a això, hem d’impulsar una política empresarial molt activa, dirigida a certs sectors estratègics, que encoratgi a les empreses a augmentar la seva grandària i que faciliti les exportacions.

Perquè malgrat la crisi, disposem d’algunes bases sòlides a partir de les que començar a avançar:

• Tenim una excel·lent dotació d’infraestructures: tenim la xarxa d’autopistes més extensa d’Europa; som el primer país d’Europa i el segon al món en quilòmetres en alta velocitat; i també ens trobem entre els cinc primers països amb més transaccions en els ports. I sabem com continuar millorant.
• Tenim excel·lents professionals ben formats: el 38,2% de la població espanyola entre 25 i 34 anys té titulació universitària davant del 33,5% de la Unió Europea.
• Tenim un teixit empresarial competitiu a escala global. Disposem d’empreses líders en 12 de les 38 principals activitats econòmiques del món.

Per tant, tenim molt del que necessitem per tornar a créixer. Només falta l’estratègia correcta per aprofitar al màxim nostres fortaleses.

EMPRENEDORS, INNOVACIÓ I EXPORTACIÓ 

Per edificar aquest nou model productiu i treure el màxim partit als avantatges que ja tenim, hem de comptar amb l’estratègia adequada. I què ha de perseguir aquesta estratègia? Primordialment, quatre objectius:

• més empreses,
• major capacitat,
• més innovadores,
• i que es vengui més fora d‘Espanya.

Catalunya està en la millor posició per aconseguir aquests objectius i servir d’avantguarda per a la resta d’Espanya. Sempre que Catalunya ha estat a l‘avantguarda, a Catalunya i a Espanya els hi ha anat millor.

¿Com aconseguir-los?

Comencem per l’evident: perquè una persona creí una empresa, cal posar-li-ho fàcil. A Espanya qui vulgui obrir un negoci, triga més d’un mes a aconseguir-ho. A Alemanya només triga 15 dies i a Estats Units, menys d’una setmana.

Es veritat que hem avançat en aquesta qüestió: avui es triga uns 20 dies menys en engegar una empresa que fa un any i les despeses de tramitació s‘han reduït un 10%. Però no n‘hi ha prou.

Això ha de continuar millorant. No és assenyat que quan algú assumeix els riscos que implica emprendre, l’Administració li posi traves innecessàries. L’emprenedor té una missió essencial en la societat: la de superar la resistència al canvi, i amb la seva iniciativa, canviem tots. Per tant, li hem de posar-li-ho més fàcil. Entre els deu principals problemes de l‘emprenedor no hi ha, per cert, el dels impostos. Les estratègies que passen per reduir impostos als emprenedors, són les d‘aquells que no han entès el què ens passa.

Necessitem més empreses, però també que tinguin major capacitat. Una part de la diferència de productivitat entre Catalunya i la resta d’Europa, s’explica pel predomini en la nostra economia de les PIMES. Només una cinquena part de les nostres empreses tenen més de 250 treballadors, mentre que a Alemanya aquestes representen més del 40% del teixit empresarial.

Les PIMES són clau per a la generació d’ocupació i de riquesa, però són menys productives que les grans empreses. De fet, les nostres companyies de major grandària són més productives que les europees de similars. Amb una composició empresarial com la qual té Alemanya, Espanya augmentaria la seva productivitat en un 30%.

Per tant, hem d’ajudar a les PIMES a augmentar el seu volum promovent les fusions i les adquisicions, simplificant els tràmits administratius, i conscienciant a empresaris i emprenedors de la importància que té la grandària de l’empresa.

Les empreses han de guanyar en volum i en capacitat no només per millorar la seva productivitat. Així també els serà més fàcil exportar i guanyar major presència internacional.

Objectiu que només aconseguirem si apostem per la investigació i el desenvolupament. Aquest és el camí cap a un millor futur. Per això en els últims cinc anys el Govern central ha invertit més que mai en R+D+i, i això ha permès que Espanya hagi arribat a la mitjana europea d’inversió pública en innovació.

I Catalunya també ha liderat aquest canvi. Amb el suport dels Governs socialistes, aquí s’inverteix en R+D+i el doble que fa quatre anys. En total, hi ha més de 20 centres tecnològics i parcs científics que són referència a dins i fora d’Espanya.

Però encara hem de fer moltes coses: hem d’aconseguir que la investigació bàsica arribi al món de l’empresa. Espanya està molt lluny dels països que més innovacions registren en l’Oficina Europea de Patents.

Abans m‘he referit a la necessitat que el coneixement que es genera a les universitats es connecti amb la realitat empresarial. A Catalunya ja existeixen diversos exemples d’això. Podria citar-los el d’Oryzom Genomic, una empresa biofarmacéutica que va sorgir fa deu anys de la col·laboració entre la Universitat de Barcelona i el CSIC. Aquesta empresa ha desenvolupat un dels sistemes més avançats d’Europa en biomarcadors que permeten diagnòstics i teràpies personalitzades. Aquest és un exemple que hem de multiplicar.

Les administracions públiques hem d’encapçalar aquesta aposta a favor de la R+D+i. Un bon exemple de com fer-ho ha estat el Pacte Nacional en Investigació i Innovació que va impulsar l’anterior Govern, l’any 2008. El pacte, que van signar partits polítics, empresaris i sindicats, i que està basat en el model finlandès, ha establert les activitats i els sectors que hem d’impulsar a Catalunya en els propers 15 anys. I no és casualitat que tots aquests sectors siguin els que tenen major potencial exportador.

Un dels majors avantatges de l’economia catalana és la seva àmplia base exportadora. Catalunya representa una quarta part de totes les exportacions espanyoles. Les nostres indústries més actives són el sector d’automoció, els plàstics, el material elèctric, els aparells a pressió i les indústries farmacèutica i química. Aquestes activitats representen la meitat de les exportacions de l’economia catalana.

A elles cal sumar un sector que també genera una gran riquesa per a Catalunya: el turisme, que ens permet atreure diners i ingressar més del que gastem. I Catalunya també és capdavantera en turisme de qualitat. Des de l’any 2003, el nombre de viatgers allotjats en hotels de 5 estrelles s’ha incrementat en més de mig milió. I malgrat els excessos de la bombolla immobiliària, no podem estigmatitzar a tot el sector de la construcció. L‘hem de reorientar perquè aposti per la sostenibilitat, l’eficiència i la innovació, i impulsi un urbanisme més racional. També hem de revisar i simplificar la fiscalitat de la rehabilitació d’habitatges, sobretot quan aquests contribueixen a l’eficiència energètica.

Hem de seguir apostant per tots aquests sectors. Però tampoc són suficients. Catalunya necessita impulsar aquelles activitats que defineixen la nova economia, com, per exemple, la biotecnologia, les tecnologies de la informació, les energies renovables o la indústria aeroespacial.

Però a més de millorar la nostra base productiva, hem d’obrir-nos a nous mercats. Actualment les exportacions catalanes es dirigeixen sobretot a països europeus. Ara per tant hem de dirigir-nos a mercats d’alt creixement com és el cas dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina). S’estima que entre 2010 i 2015, més del 70% del creixement del comerç global vindrà d’Àsia i Amèrica. I Catalunya ja exporta més als BRIC que la resta d’Espanya, però encara no és suficient

Però per aconseguir tot això, perquè tinguem més empreses, amb major capacitat, que siguin més innovadores, i que exportin més, necessitem al sector financer.

Necessitem uns bancs que no només es dediquin a especular amb deute públic o a avalar operacions immobiliàries de dubtosa rendibilitat social –i econòmica. Les entitats financeres han d’entendre que obtindran més beneficis a llarg termini si donen suport als projectes viables, als empresaris innovadors i als emprenedors. Nosaltres els hem d‘ajudar. Els nostres bancs i intermediaris financers han de confiar més en aquells que tenen com a únic aval les seves pròpies idees. Quan així sigui, guanyaran ells, i guanyarem tots.

CATALUNYA, AVANTGUARDA DE LA RECUPERACIÓ 

En definitiva, Catalunya té totes les eines per sortir de la crisi; i, sobretot, per sortir millor, amb una base econòmica renovada i molt més sòlida per al futur.

Quan a Catalunya li ha anat bé, a Espanya li ha anat bé. I hem prosperat quan ho ha fet la resta d’Espanya. Ara estem en la pole position, una posició única per ser el referent econòmic i social de tot el país. Aquesta és la Catalunya que volem. Una Catalunya que sigui l’avantguarda d’Espanya, que marqui el camí a la resta.

Però per aconseguir-ho, tots hem de fer esforços. I per això cal força. I la nostra força està en una distribució més justa de les nostres fortaleses: la sanitat, l’educació i els serveis públics. La nostra força està en una distribució justa dels sacrificis i també dels fruits del creixement.

Necessitem una reforma fiscal on les rendes del treball no segueixin discriminades enfront de les rendes del capital, com encara succeeix. I necessitem uns serveis públics més eficients i més redistribuïts que preservin i millorin la nostra cohesió com a societat.

Un grup avança tant com avança l’últim dels seus membres. Una societat avança tant com avança l’últim dels seus ciutadans: per tant el “salvi’s qui pugui” no és la solució. La solució és “Tots junts: esforç i justícia social”. Aquest és el futur.

Per concloure, m’agradaria tornar als tecnòcrates que esmentava al principi d’aquesta intervenció. Hi ha coses en les que tenien raó: en una societat no es poden prendre decisions sense abans mesurar la realitat sobre la que es vol actuar. És a dir: necessitem analitzar i contrastar dades objectives i precises, que no estiguin tenyides per biaixos ni prejudicis. Crec que això és el que diferencia les propostes realistes d‘allò que a casa nostra en diem “fer volar coloms”.

Però una vegada que disposem de les dades, és la política la que les omple de sentit, la que els hi dóna valor, i la que marca el camí a seguir.

I avui més que mai, és temps per a la política. Perquè serà la política –a Europa i al món—, la que posi els mercats al servei de les persones;

Perquè serà la política –a Catalunya i a Espanya—, la que estableixi les bases d’una economia més forta, més equilibrada i més competitiva;

Perquè serà la política la que garanteixi a tots els ciutadans uns bons serveis de salut, una millor educació, i més oportunitats per prosperar.

Perquè, en definitiva, serà amb la política amb la que construirem la societat més pròspera, la societat millor que tots volem i que tenim bases per posar en marxa. És imprescindible que Europa ens ajudi a fer-ho així.

Moltes gràcies.

Avui l’actualització setmanal del meu diari a Internet arriba més tard i, potser, amb més errors i mancances que de costum a causa de la celebració a Gavà de la Festa de la Rosa del PSC a la que he participat entusiasta. Però abans d’entrar en matèria, us recomano que llegiu la magnífica intervenció que va fer ahir Carme Chacón amb motiu de la seva elecció com a cap de llista de Barcelona per part del Consell Nacional del PSC. També us interessarà el discurs que, ja candidata, ha fet avui Carme Chacón a Gavà. Aquí hi trobareu la notícia al web del PSC. I no us hauríeu de perdre de cap de les maneres el vídeo del discurs d’Alfredo Pérez Rubalcaba a la Festa de la Rosa de la que podeu veure aquí sota una foto.

Aquesta setmana cal subratllar també la presentació per part de Rocío Martínez-Sampere, portaveu d’Economia del Grup socialista al Parlament de Catalunya, de les dades corresponents al 2009 del nou model de finançament. Recordeu que Antoni Castells xifrava en rendiment del model en 2.100 a 2.200 milions d’euros el primer any. Doncs bé, la liquidació ens diu que han estat finalment 2.421 milions d’euros (cal recordar també que el primer any de vigència de l’anterior model de finançament pactat entre CiU i PP el rendiment va ser de tant sols 251 milions d’euros; sí, gairebé deu cops menys!). Aquí trobareu totes les dades al respecte d’aquesta qüestió i aquesta notícia recollida per Albert Ollés a El Periódico de Catalunya “El PSC exhibeix davant del pacte fiscal l’èxit del model de Castells”, Lluís Pellicer a El País “El nuevo modelo de financiación aporta a Cataluña 2.421 millones más que el anterior” i D.C.S. a Público “El PSC treu pit del nou model de finançament”. En connexió amb quest tema us pot interessar també la reflexió d’Andreu Mayayo “Frau fiscal i dèficit fiscal”.

L’èxit del nou model de finançament, com la bona notícia de l’aprovació per part del Congrés dels Diputats d’una moció en suport al model català d’immersió lingüística, es deuen a la influència del PSC sobre el PSOE. Al respecte podeu llegir l’article de Toni Soler “Tenir veu, tenir influència”. Sobre la immersió lingüística, la defensa del català i altres qüestions relatives a la qualitat de l’escola catalana podeu llegir els articles: “‘El PSOE vota contra l’espanyol’” de Joan Tapia, “Doble sobreactuación” editorial d’El País sobre els escarafalls de CiU i PP, “Escola, llengua i recursos” de Josep Maria Balcells, “L’escola comuna” de Jordi Font, “Un model que derrota els prejudicis” de Dani Cordero i “La necessitat del català” de Salvador Giner.

Sobre els tripijocs de la relació CiU-PP, l’ascens del PP i els riscos que implica podeu llegir “L’auge del PP i el futur” de Marçal Sintes, “Entre CiU y PP anda el juego” de Josep Ramoneda, l’acudit de Ferreres en que Artur Mas tira d’un rickshaw des del que somriu Alícia Sánchez Camacho amb el beneplàcit de Mariano Rajoy, “Preguntar a Albiol” de Josep Maria Fonalleras, “¿Fa teatre Convergència?” de Joan Tapia i “Si guanya el PP” de Toni Soler.

Per cert, Toni Soler, juntament amb Francesc Marc Alvaro, Jordi de Juan i Toni Comín prenien part en la tertúlia de Jordi Basté a RAC1 en la que em va fer una entrevista ben interessant. En relació amb la situació actual del PSC us interessarà la reflexió de Joan Tapia “El PSC en el moment Rubalcaba”.

Sobre la gestió del govern de CiU i particularment la seva política de retallades socials us convido a llegir l’article de Joan Ferran “Mas y la suerte de los mediocres”, “Els 10 errors del PIRMI (1)” de Toni Comín, “Un secretario muy imaginativo” de J. Ernesto Ayala-Dip, “La diferència entre justícia i compassió” de Joan Subirats, “Salut tancarà les urgències de 10 CAP més a l’octubre” d’Angels Gallardo i “L’Hospital de Sant Pau planteja un ERO per al 39% de la plantilla” d’El Periódico de Catalunya.

Sobre la gestió de CiU al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona us convido a llegir “L’alcalde de les xapes i de les plaques” de Joaquim Coll, “Los apuros del alcalde Trias” de Blanca Cía i “Xavier Trias entierra el modelo de guarderías públicas en Barcelona” també de Blanca Cía a El País.

Per acabar amb la secció referida a la política catalana us convido a llegir els articles de Joaquim Nadal “La fi de l’estiu”, Albert Branchadell “Problemes de la independència”, Isaías Táboas “El Prat, a punt per volar alt”, Lluís Bassets “Catalanes, mediterráneos, europeos” i Joan Subirats “El relato de Guardiola y sus límites”.

Sobre la situació política espanyola us convido a llegir els articles de Rosa Paz “Remar contra corrent”, Gonzalo López Alba “Estados de ánimo” i Josep Ramoneda “Rubalcaba, con todo en contra”. Resulta imprescindible conèixer el Document marc de la Conferència Política del PSOE que us convido a descarregar.

Sobre la condemna d’Arnaldo Otegi us convido a llegir els articles “La sentència de la frustració” d’Iñaki González i “¿A qué estamos jugando?” de Javier Pérez Royo. També correspon a Javier Pérez Royo una interessant reflexió de caràcter més general “Política y derecho“.

També us interessaran els articles de Javier Pradera “El capital de Engels” sobre els sobresous dels dirigents del PP, Juan L. de Uralde, Inés Sabanés, Mónica Oltra, Joan Herrera, David Abril i Mario Ortega “De la indignación al compromiso” i Julián Casanova “El valor de la educación”.

Sobre la recuperació de l’impost del patrimoni i, més en general, sobre la necessitat de revisar la política fiscal, us convido a llegir els articles “Una nova política fiscal per a l’esquerra” de Julio Jiménez, “Cinco mentiras fiscales” d’Ignacio Escolar, “Impost de patrimoni: un ‘no’ per un ‘sí’” de Guillem López Casasnovas, “El retorn del patrimoni” de Joan Tapia, “Impuestos a la carta” de Miren Etxezarreta i l’editorial d’El País “Una nueva fiscalidad“.

Sobre la situació econòmica, el greu problema de Grècia, la política europea i el contrast amb la política dels Estats Units us convido a llegir els següents articles:

• Entrevista a Joaquín Almunia, Andreu Missé
• El otro lado, Santiago Carbó
• El ‘default controlado’, Ernesto Ekáizer
• Salidas para Europa, Joschka Fischer
• Un desastre impecable, Paul Krugman
• Peligrosa Europa, Jordi Vaquer
• Mercados contra el euro, El País, editorial
• Angela Merkel davant la disjuntiva, José Carlos Díez
• El fantasma de la por recorre Europa, Reyes Mate
• Lehman se reencarna en Grecia, Ernesto Ekáizer
• El futur de Grècia i el nostre, Josep Oliver
• Inauguramos una nueva fase, Xavier Vidal-Folch
• Eurobonos: un camino por delante, Santiago Carbó
• Obama versus Merkel, Manel Pérez
• Parados y pobres, Joaquín Estefanía
• ¿Qué pasa si Grecia abandona el euro?, Lalo Agustina
• Odiseo también era griego, Jordi Sevilla
• El euro en la cuerda floja, Alfredo Pastor
• Hablemos de soberanía, Soledad Gallego-Díaz
• Sin margen de maniobra, Emilio Ontiveros
• Prosigue, lentamente, la mejora de la competitividad, Angel Laborda

Amb reflexions econonòmiques de caràcter més general us convido a llegir els articles:

• La crisis y los académicos, Lluís Foix
• La crisis del año 20XX, Alfred Pastor (article del 12.12.10 premiat per La Vanguardia)
• Autopsia de la incertidumbre, Emilio Trigueros
• Adiós Lehman; hola crisis, Alberto Montero Soler
• No es economía, es ideología, Jorge Fabra i J. Ignacio Bartolomé
• ¿Y cómo salimos de ésta?, Moisés Naím
• Fundamentalistas del déficit, Paul de Grauwe
• El trienio de la mano visible, Carlos Mulas-Granados

Finalment, una bona notícia: la victòria dels progressistes a Dinamarca. Podeu llegir la crònica de La Vanguardia “Dinamarca gira a la izquierda con una mujer en el poder por primera vez” i la de Juan Gómez a El País “La izquierda recupera el poder en Dinamarca una década después”.

En referència a la política dels Estats Units podeu llegir “El regreso de Obama” de Carlos Fuentes.

Al fil de la commemoració del 10è aniversari dels atemptats de l’11-S podeu llegir “L’11-S i els reptes de la governança global” de Pere Vilanova, “Diez años que conmovieron al mundo” de Josep Oliver, “El dia que van canviar el món” d’Andreu Mayayo i “Un keynesiano de derechas” de Josep Borrell.

Sobre la guerra d’Afganistan podeu llegir “El cost de la venjança” de Rafael Vilasanjuan. Us interessarà també la reflexió de Lluís Bassets “El islam multipolar”. S’acosten dies decisius pel reconeixement de l’Estat palestí, que considero d’estricta justícia. Al respecte podeu llegir la crònica d’Enric González “Abbas reclamará a la ONU que reconozca a Palestina como Estado”. I també us interessarà la reflexió de Francisco G. Basterra “China necesita a Europa”.

Amb reflexions polítiques de fons us recomano els articles “Los indignados y la democracia” de Gregorio Peces-Barba, “El retorn de la pobresa” de Michel Wieviorka, “Políticos en bancarrota” de José Ignacio Torreblanca, “Tener la razón no basta” d’Ignacio Vallespín i “Les drogues i la democràcia” de Nacho Corredor.

Ahir a Babelia Lluís Bassets recomanava el llibre de Rafael Jorba “La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad” que és de lectura absolutament obligada. I especialment pertinent quan s’aixequen debats com el de la immigració, les mesquites o la prohibició del burka. Podeu llegir al respecte els articles de Toni Cruanyes “Mesquites, sí gràcies” i Ricard Zapata-Barrero “De l’autonomia local a les fronteres locals” i el document d’UNESCOCAT sobre la prohibició del vel integral. Sobre aquesta darrera qüestió el propi Rafael Jorba m’ha recomanat sovint la lectura de l’informe del Consell d’estat francès.

He començat a llegir el llibre d’Ana María Moix “Manifiesto personal” publicat recentment per Ediciones B del Grup Zeta. Us interessarà l’entrevista a Ana Maria Moix que li fa Elena Hevia a El Periódico de Catalunya.

En record de Jordi Dauder us convido a llegir els articles de Lidia Penelo i Maria de Delàs a Público.

ZW 275 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.thewwwconference.com

El creador de les prestigioses TED talks, Richard Saul Wurman, presenta una nova proposta de conferència basada en un diàleg (una mena de conversa improvisada), d’alt nivell que es durà a terme entre ponents de reconegut prestigi en diferents àmbits. Wurman fa referència a la iniciativa com una mena de “jazz intel·lectual”, on dues “ments privilegiades” mantenen una conversa en directe sobre un tema (que desconeixen prèviament), sense temps delimitat, ni materials de suport. Un diàleg espontani, en estat pur, del qual pretén que sorgeixi la possibilitat d’explorar noves idees (idees excepcionals) d’alt valor per a la societat. Aquests diàlegs es recolliran en aplicacions d’alta qualitat que posteriorment sortiran a la venda. Aquest nou model es dirà WWW.WWW Conference i està previst que vegi la llum a la tardor de 2012, amb una primera trobada que tindrà lloc entre el 18 i el 20 de setembre.

En el seu dia, les TED (que es van presentar l’any 1984) van marcar un abans i un després en el concepte de les conferències amb un format innovador basat en la brevetat (18 minuts), la qualitat, la transversalitat…i l’accessibilitat a través de la xarxa. Per a Wurman, el model ha quedat desfasat i vol reinventar la iniciativa amb nous elements que enriqueixin la proposta.

Twitter: @tedtalks @TEDx @TEDxBarcelona #TED i Facebook

A les eleccions del proper diumenge dia 22 de maig decidirem qui ha de governar les nostres ciutats i pobles en els propers quatre anys. Com se celebren 947 eleccions municipals a Catalunya cal analitzar cas a cas quina és la candidatura que presenta el millor equip i el millor programa. Els que han governat han d’explicar què han fet perquè la ciutadania els renovi la confiança, els que han estat a l’oposició han d’explicar també quina ha estat la seva feina, quines crítiques han fet, quines alternatives han ofert. Des d’aquest punt de vista, l’elecció a Barcelona és, molt clara: el millor equip i el millor programa són els que presenta Jordi Hereu que, a més, té l’aval de la feina feta. En Xavier Trias, en la meva opinió, no té la força suficient per impulsar un nou salt endavant de Barcelona. Barcelona és una ciutat puntera en molts aspectes i no s’hi val a badar, Barcelona no en té prou amb l’anar fent, l’anar tirant. Xavier Trias no tindrà prou força per plantar-se davant les retallades del govern d’Artur Mas, ni per defensar Barcelona davant de qui calgui, ni per evitar l’entrada del PP en el govern de la ciutat. Per això, jo, Jordi Hereu. Com ens diu Manel Terrón i Cusí, autor del botó que trobeu a continuació, i que, si el cliqueu, us portarà al web de Jordi Hereu.

Sobre les eleccions a Barcelona i sobre altres qüestions referides a les properes eleccions municipals us convido a llegir els articles de Jordi García-Soler “Hereu sobretot per mèrits propis”, Joaquim Coll “Un debat en què Hereu va atacar i Trias es va defensar”, Andreu Mayayo “Barcelona, ciutat oberta”, Enric Company “Albiol y Trias por la senda de Sarkozy”, Pilar Rahola “Badalona, la superviviente” i Joan Subirats “22 de mayo: política y ciudadanía”. A partir de l’agregador de webs municipals del PSC hi trobareu tots els nostres candidats i candidates.

Preocupa molt que els vots que rebin les candidatures de CiU siguin després utilitzats com aval a la política de retallades. En aquest sentit, us interessarà també conèixer les paraules d’Antoni Castells en un acte en suport a Estanislau Puig, alcalde i candidat socialista a la reelecció a L’Escala, en aquesta crònica d’El Periódico de Catalunya “Castells reapareix en campanya i denuncia l’“alarmisme” de CiU” que em serveix per a enllaçar amb el capítol referit a la política catalana.

La política catalana segueix marcada per la política de retallades socials practicada pel govern de CiU. Un govern que, com diu l’entrevista al president Montilla que li van fer Ferran Casas i Pere Martí pel diari ARA, “no ha estat a l’altura de les circumstàncies”. També us interessarà l’entrevista a Teresa Crespo, presidenta del Consell Assessor de Polítiques Socials i de Família de la Generalitat de Catalunya, que li fa Ferran Balsells pel diari El País, on afirma rotunda “No hay que recortar, sino aumentar el gasto para evitar la exclusión social”. Sobre aquest aspecte també us interessaran els articles de Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró, “El país no s’ho pot permetre” i Anton Costas “Tornar a començar… i corregir el rumb”.

Moltes són les veus que s’han aixecat contra aquesta política de retallades socials que, per subratllar-ne la injustícia, van aparellades a la decisió de suprimir el que quedava de l’Impost de Successions que només gravava ja al 6% dels possibles contribuents, i l’anunci d’una futura rebaixa de l’Impost sobre la renda precisament a les rendes més altes. Per això una bona colla d’entitats socials s’han unit als sindicats per a convocar una manifestació el proper dissabte dia 14, a les 11 hores a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Aquí podreu veure el Manifest en suport d’aquesta convocatòria, la informació al respecte en els webs de Comissions Obreres i de la UGT de Catalunya, i aquí sota hi trobareu el cartell de la convocatòria de la UGT.

És clar que no n’hi haurà prou amb protestar contra les retallades, caldrà oferir una alternativa concreta als pressupostos de la Generalitat tant gelosament guardats pel govern de CiU. És el que ens proposa Salvador Milà en el seu article “De la denúncia a la proposta”. Per cert, el president Mas va dir al Parlament que no presentava abans els pressupostos per culpa del govern espanyol. No va explicar com s’ho deuen haver fet tota la resta de Comunitats Autònomes per aprovar-los ja fa mesos.

El president Mas feia referència a la polèmica sobre el Fons de Competitivitat que, com se sap, està pendent de la negociació entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya. Cal recordar que els anys 2009 i 2010 ja es van acordar i cobrar els anticipis corresponents a aquests dos exercicis (per cert, sense necessitat de grans escarafalls públics ni d’aprovar mocions al Parlament, al Congrés o al Senat), i que el que cal és acordar i cobrar l’anticip corresponent al present exercici. Els socialistes catalans hi estem totalment a favor. Cal saber que, en tot cas, la Generalitat rebria aquests diners com a molt tard l’any 2013. L’única diferència a la pràctica és que tancaríem l’exercici d’enguany amb un dèficit menor (per això el govern de CiU diu que en els pressupostos hi constarà un dèficit al voltant del 2% del PIB, si es cobren ara aquests diners el dèficit se situaria –tal i com es va acordar- al voltant de l’1,3% del PIB).

¿Què ha fet el PSC per ajudar al Govern en aquesta negociació? En primer lloc, defensar l’objectiu (com es recordarà CiU no ho va fer quan estava a l’oposició, va rebutjar l’acord del finançament i mai es va poder comptar amb ells per assegurar el seu compliment). En segon lloc, votar al Congrés dels Diputats el 29 de març d’enguany una moció d’ERC, que va ser aprovada, que demanava la publicació de les balances fiscals i el compliment de “tots els compromisos derivats del vigent acord de finançament autonòmic”. I, en tercer lloc, votar al Senat el 27 d’abril d’enguany una moció, que va ser aprovada, i que deia literalment el següent: “El Ple del Senat insta el Govern a fer tots els tràmits necessaris per tal que es faci efectiva en aquest exercici la transferència a la Generalitat de Catalunya de l’avançament corresponent al Fons de Competitivitat de 2011, en forma d’avançament de tresoreria, d’acord amb la disposició transitòria segona de la Llei 22/2009, de 18 de desembre”. Com feia constar la pròpia Moció, el cost econòmic de la proposta estava valorat en 1.450 milions d’euros.

A partir d’una interpel·lació presentada pel grup de CiU al Congrés el passat dimarts, CiU vol que el Congrés aprovi la mateixa moció que ja es va aprovar al Senat. Per aconseguir el vot de tots els socialistes, el PSC ha acordat amb el PSOE un esmena que diu el següent:

“El Congreso de los Diputados insta al Gobierno de España:

‐ Al cumplimiento de todos los compromisos derivados del vigente acuerdo de financiación autonómico, particularmente los previstos en los artículos 19 a 24 y la Disposición transitoria segunda de la “Ley 22/2009, de 18 de diciembre, por la que se regula el sistema de financiación de las Comunidades Autónomas de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía y se modifican determinadas normas tributarias”.

‐ A convocar a tal efecto los mecanismos bilaterales de negociación Estado‐Comunidades Autónomas para acordar la concreción y aplicación de dichos compromisos”.

Amb aquest text es ratifica el compliment de tots els compromisos derivats del vigent acord de finançament autonòmic (particularment els continguts en els articles 19 a 24 i en la Disposició transitòria segona, que són precisament els diners del Fons de Competitivitat i dels altres Fons contemplats en el sistema de finançament autonòmic, i el pagament dels corresponents anticips) i instem la convocatòria dels mecanismes bilaterals de negociació de govern a govern. En el text no es parla solament de la reivindicació catalana, sinó del conjunt de reivindicacions autonòmiques (assolint així el màxim suport a la proposta, que comptaria amb el suport dels 169 diputats socialistes) i, a més, es dóna un pas endavant per l’activació dels mecanismes intergovernamentals que són els únics capaços d’arribar a un acord que faci possible el cobrament d’anticips. Perquè això sigui possible cal que CiU accepti la nostra esmena. Comprovarem així si CiU pretenia de veritat resoldre un problema o intentava derrotar el govern socialista afavorint les perspectives electorals del PP. Com va dir Daniel Fernández en la roda de premsa en què va presentar el text de l’esmena, “ara veurem si CiU està amb Catalunya, o està amb el PP, que té com a únic objectiu esgotar la legislatura com abans millor”.

Sobre el permanent debat al voltant de l’encaix de Catalunya amb la resta d’Espanya us convido a llegir els articles de Lluís Bassets “El abuelo se ha hecho independentista”, Joan Majó “¿Aún podemos entendernos?”, Margarita Rivière “Independencia: el deseo y la realidad” i la molt valenta i poc comú aportació de Carles Capdevila “Tenim raó i tenim culpable, i què?”.

Obrint el capítol dedicat a la política espanyola us convido a consultar l’avanç de resultats de les enquestes del CIS sobre les eleccions municipals i autonòmiques, i els articles de Joan Tapia “Victòria o rebolcada” i Fernando Garea “El PSOE se asoma al precipicio electoral”.

Sobre l’orientació política del PP no us hauríeu de perdre els articles d’Enrique Gil Calvo “Radicalización”, Enric Juliana “La derecha juega al mus”, Manuel Rico “La falacia del Rajoy moderado”, Joaquín Estefanía “El plan del PP contra el paro” i Gran Wyoming “El exterminio de lo público”.

Sobre la feliç decisió del Tribunal Constitucional que permet la presència electoral de la coalició Bildu, podeu llegir la crònica de Maiol Roger “El PSC confía en que el Constitucional corrija el veto”, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “El seny del ‘sí’ a Bildu”, i els articles d’Ignacio Escolar “Siete obviedades sobre Bildu” i Rosa Paz “De Bildu al final d’ETA”.

Sobre la situació de l’economia espanyola podeu llegir els articles de Claudi Pérez “España sostiene su débil reactivación por el tirón de las exportaciones”, Angel Laborda “El embrollo de las cifras del paro”, Javier Ayuso “Crédito para crear empleo” i Jordi Sevilla “La España dual”, i l’editorial d’El País “Giro copernicano”.

Sobre l’orientació de les polítiques econòmiques a Europa podeu llegir la traducció al català de l’article de David Lizoaín “L’obediència no paga” que us recomanava la passada setmana en l’original anglès, i els articles de Manel Pérez “El relato del acreedor”, Xavier Vidal-Folch “Pagar rescate sin rescatar”, Antón Costas “Hegemonía o liderazgo: ¿cómo usará Alemania su poder?”, Guillermo de la Dehesa “Fallos de diseño y de gestión del área euro”, Andreu Missé “La UE analiza la crisis de la deuda griega en una reunión de urgencia” i “El Eurogrupo se prepara para flexibilizar las ayudas a Grecia” i Eliseo Oliveras “La UE es prepara per prorrogar l’ajuda financera a Grècia”.

Com a aportacions al debat sobre el present i el futur de la Unió Europea us recomano els articles de Manuel de la Rocha Vázquez “La liebre liberal frente a la tortuga europea”, Vicenç Navarro “El fracaso del neoliberalismo en el mundo y en la Unión Europea”, Thomas Houdaille “Reactivar el projecte europeu per lluitar contra els populismes” i Javier Solana i Emma Bonino “La convivencia en la Europa del siglo XXI”.

Així com les eleccions al Canadà del que parlava en una entrada en el meu bloc, i particularment els resultats registrats al Québec dels que ens parlava David Lizoaín, no van fer gaire soroll, sí que ho han fet en canvi els resultats de les eleccions a Escòcia, sobre els que us convido a llegir l’article de Walter Oppenheimer “Escocia, abocada a un referéndum de independencia”. També costa trobar referències al resultat de les eleccions a Gal·les (potser perquè no han estat favorables als nacionalistes). El resultat és el següent: Laboristes 30 (+4), Conservadors 14 (+2), Nacionalistes gal·lesos 11 (-4), Liberaldemòcrates 5 (-1). La reforma electoral proposada pels liberaldemòcrates i que comptava amb el tebi suport dels laboristes va fracassar en referèndum, podeu llegir l’article de Xavier Batalla “Ni carne ni pescado”. La situació general dels liberaldemòcrates després del seu pacte amb els conservadors no és gens còmoda com ens indica Rosa Massagué en el seu article “La factura de Clegg continua pujant”.

La notícia internacional de la setmana ha estat la mort d’Ossama Bin Laden en el seu amagatall al Pakistan a mans d’un grup d’elit de l’exèrcit dels Estats Units. Al respecte us convido a llegir:

• Un mundo sin Bin Laden, El País, editorial
• Soplan vientos de democracia, Michel Wieviorka
• Fin de trayecto: ¿y después?, Pere Vilanova
• La justicia es otra cosa, Lluís Foix
• Tras la muerte de Bin Laden, Pascal Boniface
• ¿Quién dijo yihad sin líder?, Fernando Reinares
• Quatre preguntes sobre Al-Qaida, Luis de la Corte
• Al Qaeda 2.0, Moisés Naím
• El fin de Bin Laden y la primavera árabe, Tariq Ramadan

Sobre la situació política i econòmica als Estats Units us convido a llegir els articles de Luis Arroyo “Certificado contra la idiotez” i Paul Krugman “La primavera de los banqueros”.

Sobre política internacional us convido a llegir l’entrevista a Javier Solana que li fa Marc Bassets a La Vanguardia, l’article de Javier Solana y Angel Saz “El renacer del Mediterráneo”, sobre Rússia “La indecisió russa” de Joaquim Coello i sobre el Perú “La hora de la verdad” de Mario Vargas Llosa.

Amb reflexions més de fons us recomano els articles de Santiago Eguidazu “Deliberación moral y crisis del capitalismo”, Vicenç Navarro “El escándalo de las mutuas patronales”, Miquel Porta i Xavier Arbós “La salud pública exige más cooperación”, Ramon Aymerich “Finlandia” (sobre l’estat del benestar i la cohesió social), Raffaele Simone “Le populisme est une réponse aux angoisses collectives”, José Luis de Zárraga “¿Es que no pueden hacer nada los gobiernos?”, Jean Daniel “Lo que yo creo: una ética de izquierda” i Soledad Gallego-Díaz “‘Hip-hop’ de Keynes y Hayek”.

Sobre el debat al PSC considero imprescindibles els articles de Raimon Obiols “Identitats i identitarismes” i “Sobre el socialisme” i el de Francesc Trillas “Apunts per aprofundir en l’esperit del 22 de febrer”.

Un llibre imprescindible, “La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad” de Rafael Jorba, comentat per Lidia Penelo en el seu article “Rafael Jorba, una mirada contra corrent”. També us interessaran el ja recomanat “El futur del capitalisme” de Salvador Giner, glosat en l’article de Max Jiménez Botías “Incerta fi del capitalisme”, “La herencia del pasado” de Ricardo García Cárcel a qui entrevista Josep Massot a La Vanguardia, i “Reacciona” llibre col·lectiu glosat per Héctor Juanatey en el seu article “Nos quitaron la justicia social y nos la intercambiaron por los mercados”. També us interessarà l’article “Vuelve el panfleto” de Rosa María Artal, una de les autores de “Reacciona”. Per últim, us recomano un llibre-pamflet d’economia crítica (molt crítica) “La crisis que viene”, d’Obervatorio Metropolitano, que podeu comprar en paper o descarregar-vos gratuïtament en format pdf.

“Perles” del programa del Polònia emès el 5 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- M’ha encantat la nota amb què Oriol Pujol i Felip Puig acompanyen el cavall de Troya que han enviat a ZP. Llegeix Chacón “Esperamos que te guste de aquello más este regalo, todo y que nos sabe grave no poder llevarlo en persona porque vivimos muy lejos. NO en Cataluña”. Oriol Pujol és dins del cavall, esperant que ZP marxi a casa i ell pugui recuperar la pastarrufi que ens deuen…. Llàstima que per una carambola dels guinistes el cavall acabi a la central de Fukushima com a monument funerari…

- Mola el rap final “tot i que… por qué por qué?… tot i que…”

SURREALISTA
- La quantitat de coses que s’ha d’empescar el Dr. Caparrós per no atendre el seu “únic” pacient! Qualsevol cosa per tal de reduir, retallar, re… i no em pregunteu per què, però acaben sortint uns mariachis que canten “La cucaracha” en versió sanitària…

Las aspirinas
A este paso
No se podrán recetar.
Por los recortes,
En el seguro,
Costarán más que el canviar!

ARXIU HISTÒRIC (11/5/06)
- Ànec lacat, per agermanar la cultura francesa i la xinesa, es necessita un ànec i dos pots de laca.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Xavier Trias, el increíble candidato menguante… cada cop que el Govern parla de retallades es va fent petit, petit.

LA FRASE DE LA SETMANA
- Mas: “Trias, què et passa? Estàs més empetitit que un sociata a Sant Cugat”

LA CANÇÓ [Dónde está Bin Laden…]
[Chacón] Dónde está Bin Laden matarile rile rile
dónde está Bin Laden matarile rile rón
En el fondo del mar matarile rile rile
En el fondo del mar matarile rile rón!

ALGÚ HO HAVIA DE DIR [Joan Tardà]
- Vale que els iogurts caduquin, però és una putada que caduquin tots alhora… perdoneu, però algú ho havia de dir!

POLONEWS
- Ha tornat el Pellicer del Polonews per informar-vos que Carme Chacón està utilitzant artilleria pesada en la seva precampanya contra Rubalcaba per les primàries. Xist.

- El nou candidat socialista a la Generalitat valenciana és calcadet a Darth Vader… diuen que mostra un costat fosc que sembla que tant agrada a la ciutadania. Glups.

LA PUBLI ENCOBERTA
- Obama tot cofoi per la mort de Bin Laden, perquè sinó? Per l’aparició de La Vanguardia en català?

ZW 258 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.transparencia.org.es/

“Transparencia Internacional” (TI) és una organització no governamental dedicada a combatre la corrupció. Congrega la societat civil, sector privat i els governs en una àmplia coalició global, abordant les diferents facetes de la corrupció, tant a l’interior dels diferents països com en el pla de les relacions econòmiques, comercials i de polítiques internacionals. El seu propòsit: “comprendre i enfrontar els dos rostres de la corrupció: qui corromp i qui permet ser corromput”.

En l’àmbit internacional, TI impulsa campanyes de conscienciació sobre els efectes de la corrupció, promou l’adopció de reformes polítiques, l’establiment de convencions internacionals sobre la matèria, encoratja l’adhesió a les mateixes i després observa la implementació d’aquests acords per part de els governs, corporacions i empreses. A nivell estatal, TI procura una major transparència i la materialització del principi de rendició de comptes. Amb aquesta finalitat, controla l’acció d’algunes institucions claus i exerceix pressió per l’adopció no-partidista de les reformes que siguin necessàries.

Des de la seva pàgina web, es poden consultar informes com l’Informe GRECO sobre transparència de partits polítics a Espanya (2011) o accedir al Videojoc per la transparència.

També realitza el Baròmetre Global de la Corrupció -elaborat per Transparency International (el Baròmetre)-, enquesta d’opinió pública amb cobertura mundial sobre les perspectives i experiències relacionades amb la corrupció. Ofereix un indicador sobre com es percep la corrupció a nivell nacional i què es pensa sobre les iniciatives que es porten a terme contra aquesta.

Celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya us convido a consultar els resultats al web de la Generalitat i a llegir la primera valoració que vaig fer ahir deu minuts després de tancades les urnes i la intervenció de José Montilla reconeixent la nostra derrota i obrint un procés de reflexió, canvis i renovació en el si del PSC.

 

En l’esprint final de la campanya electoral he volgut fer una darrera anotació del bloc. En primer lloc, per agrair els militants, simpatitzants, amigues i amics que han col·laborat en la campanya, parlant amb la gent, participants als actes, enganxant cartells, penjant banderoles i pancartes, organitzant activitats de tota mena i essent especialment actius i actives en les xarxes socials. En segon lloc, per celebrar l’èxit del míting final al Palau Sant Jordi. Ens hi vàrem aplegar 20.000 persones, per escoltar Jordi Hereu, Carme Chacón, Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i el president Montilla. Tota la nostra campanya ha estat adreçada a mobilitzar els electors i electores, a traslladar el missatge clar del president, lluny de l’ambigüitat del nostre principal adversari. Ho ha fet avui el president Montilla en una marató de mítings llampec que ha començat a la SEAT a les set del matí i acaba aquesta nit a la sala Razzmatazz amb la gent de la Joventut Socialista de Catalunya. I, en tercer lloc, per recomanar-vos uns darrers materials de lectura. La foto que trobareu aquí sota ens recorda l’inici de campanya i és una magnífica il·lustració del que hem estat fent al llarg de quinze dies.

Lògicament començo pel discurs del president Montilla ahir al Palau Sant Jordi. I l’entrevista a José Montilla que li fa avui Xavier Sardà a El Periódico de Catalunya.

També us interessarà el recull de les 50 mesures pels 100 primers dies del futur govern del president Montilla. Aquí les podeu veure resumides en un gràfic. I aquí trobareu l’anotació corresponent al web del president Montilla.

Us recomano també que llegiu els articles de Carme Chacón “Molt de soroll i moltes nous”, i els que he publicat a El Socialista “El reto del PSC” i a eldebat.cat “Les dues opcions de diumenge“.

Sobre el repte fonamental de la nostra campanya podeu llegir l’article de Joan Tapia “Despertar els socialistes dorments”.

Carles Navales ha publicat una bona colla d’articles sobre les eleccions al Diari de Girona i a La Factoria: “Andalusos, moros i cristians“, “CDC: la por al joc net“, “L’arbre i el bosc“, “La demagògia sobre Andalusia“, “Un govern Montilla sense crosses“, “Elecciones catalanas: la evolución del voto“, “28N: ¿Habrá sorpresa?“, “Avui, el gran míting” i “Tornarà la dreta? Vostè decideix“.

I acabo amb una prova de la nul·la credibilitat de l’aposta d’Artur Mas pel concert econòmic. Veureu en aquest arxiu de notícies de premsa com la promesa “irrenunciable” del concert feta solemnement per Artur Mas el 2004, era abandonada el 2005. És la gran especialitat de la casa convergent, generar falses expectatives i després recollir els fruits de la frustració atribuint la responsabilitat a uns tercers. Més curt, prometre el que sigui per recollir vots i oblidar després culpant-ne els altres.

En fi, la campanya va acabant, a les dotze de la nit acaben les activitats dels partits però tots plegats, com a ciutadans, tenim un deure democràtic diumenge i la possibilitat de convèncer els indecisos, que són molts, d’anar a votar. Votar Montilla, votar socialista, garantia de progrés.

 

A punt de sortir de casa amb Manuela de Madre cap al Palau Sant Jordi, no em puc estar de fer una anotació al diari ni que sigui telegràfica.

Us convido a llegir les entrevistes al president Montilla publicades a l’Avui i a El Mundo Deportivo. En aquesta darrera entrevista el president manifesta la seva admiració per Andrés Iniesta i, per demostrar que som amics, em compara amb Messi!

No estic d’acord amb l’article “Alea jacta est” d’Esther Vera en el que diu que tot està dat i beneit, però sempre és interessant llegir-la.

Us interessarà llegir el Manifest dels Alcaldes i Alcaldesses socialistes en suport del president Montilla. I també el Manifest del PSC amb motiu de la diada contra la violència de gènere.

David Elvira, portaveu de Ciutadans pel canvi, publica avui un interessant article amb el títol “El canvi real que uneix”.

Ahir a Manresa, el president Montilla va anunciar que comptarà amb Antoni Castells i Ferran Mascarell per encapçalar, respectivament, les macroàrees d’Economia, Ocupació i Empresa, i Educació, Universitats i Societat del coneixement. Essent temes tant transcendentals, sorprèn que Artur Mas ni tant sols digui qui serà el seu conseller d’Economia! També a Manresa i en relació amb aquestes prioritats, el president Montilla va anunciar 25 mesures pels 100 primers dies.

Finalment, us recomano que llegiu els articles de Joaquim Coll “La batalla dels ni-ni” i Vicenç Navarro “CiU, PP e Irlanda”.

 

ENTREVISTA A JOSÉ MONTILLA

“Me fío más de Zapatero que de Mas, obviamente”

QUIM MONZÓ / SERGI PÀMIES
LA VANGUARDIA, 24.11.10

Un spot de la campaña del PSC afirma que hay algo de Montilla en todos nosotros. Mientras dura la conversación nos cuesta un poco concentrarnos: no podemos evitar preguntarnos qué parte de José Montilla (Iznájar, 1955) llevamos dentro. ¿El omóplato? ¿Los silencios? ¿La vesícula biliar? El mobiliario impersonal del despacho presidencial, en el Palau de la Generalitat, no está a la altura de la arquitectura del edificio. Menos mal que dos elementos ayudan a identificar el contexto: las botellas de Aigua del Montseny y el cuadro del exasperante pintor mayor del reino.

Hemos desayunado aquí al lado, en el bar Conesa. ¿Ha ido usted alguna vez?
La verdad es que desayuno muy pronto y lo hago en casa.

¿A qué hora?
Pues la verdad es que llego al despacho a las ocho, pero ya hace rato que he desayunado. Alguna vez salgo, pero excepcionalmente. Hace muchos años había tenido el despacho aquí cerca, en la calle Jaume I. A principios de los ochenta, cuando estaba en la Diputación. Entonces iba a desayunar a un bar que ya no existe. Ahora han puesto un establecimiento de zumos. El bar lo llevaba una pareja de homosexuales, mayores y tal, muy simpáticos y que cocinaban muy bien. Estaba justo donde ahora está uno de los hoteles de la calle Jaume I. En la última planta de ahí tenía yo el despacho.

¿Por qué cree que es usted el mejor candidato a lapresidencia? ¿Por la experiencia?
La experiencia es un factor más, pero también por las propuestas y el proyecto que representas. Tú no te representas a ti mismo, ni a un proyecto personal exclusivamente. También, porque creo que represento a la formación política que más se parece al país.

Aparte del proyecto está el carácter. Pujol marcó mucho en sus años de presidencia, no sólo por su proyecto, sino por su modo de ser. Maragall igual. ¿Cuáles son las características que usted aporta al cargo?
Experiencia, conocimiento del país, sensatez, ideas claras, capacidad de concertar y de sumar. Y un tipo de liderazgo que no es en absoluto mesiánico o unipersonal. Seguramente es un liderazgo más colectivo, que en estos momentos es lo que hace falta.

Hace unos días usted le decía al presidente Zapatero: “José Luis, no te fíes de Mas”. ¿De quién se fía usted más: de Zapatero o de Mas?
Si tengo que escoger, me fío más de Zapatero que de Mas, obviamente. Pero de lo que me fío más es del colectivo, de la colectividad, del pueblo de Catalunya.

Pero cuando le decía a Zapatero que no se fiara de Mas, ¿a qué se refería?
A que CiU tiene más de una cara. Hay una cara que está presente en el Congreso. Es la cara que se mueve bien en Madrid, especialmente en los grandes despachos de abogados, en los lobbies empresariales. Es la cara más autonomista. Pero esa no es la CiU que manda en este momento. Es otra. Es la más soberanista o independentista, la que en estos momentos tiene preponderancia y hegemonía; dentro de Convergència de manera muy especial.

Cuando usted ya no sea presidente de la Generalitat, ¿qué aspiraciones políticas tiene?
Creo que el máximo honor para un político catalán es ser presidente de su país. Es así. Yo he tenido la suerte de estar durante muchos años al frente de un municipio; por lo tanto, de conocer a fondo la administración más cercana al ciudadano, que tiene un papel fundamental en nuestro país. También he conocido la Administración central, durante la etapa en la que fui ministro y un poco la administración europea por las relaciones obvias de aquel momento. También fui presidente de la Diputación y del consejo comarcal.

Y president de Catalunya…
Y president de Catalunya. Al país se le puede servir desde muchos sitios; yo le he servido desde todos esos. Obviamente, durante esta etapa como president de la Generalitat pero también desde los otros cargos. Del mismo modo que sirven al país muchas personas que no tienen un cargo institucional y trabajan desde una organización no gubernamentalodesde otras administraciones… Esto no es una carrera de ir superando posiciones y mejorando en el ranking. Mi aspiración es servir al país.

Una de las características del cargo de president es la responsabilidad que comporta, pero a menudo se dice que la Generalitat no tiene poderydepende exclusivamente de Madrid. ¿Qué da más poder? ¿Un ministerio español o la presidencia de la Generalitat?
La presidencia de la Generalitat, sin lugar a dudas. Los que dicen que no tiene poder no conocen el poder del autogobierno de Catalunya ni de la administración central. Hoy, a diferencia de hace unas décadas, lo que pasa es que todos los gobiernos tienen menos poder. Creo que esta crisis económica global lo ha puesto de relieve. El autogobierno de Catalunya es responsable de la mayoría de los servicios básicos que tienen relación con la población, de un presupuesto de cerca de cuarenta mil millones de euros. ¿Cómo no va a ser importante todo eso? La seguridad, la educación, la salud, una parte importante de la justicia, los servicios sociales, la investigación… ¿Qué tiene la Administración central? Es una pregunta que a veces hago. ¿Qué tiene? ¿El aeropuerto? Catalunya es mucho más que un aeropuerto. El problema es otro. Es la limitación de los gobiernos, que se ha puesto en evidencia con la llegada de la crisis, donde mandan más los mercados que los gobiernos elegidos democráticamente.

¿En qué se ha equivocado el Govern durante estos años?
Una de las cosas que más me reprochan en la campaña es que no hemos explicado lo que hemos hecho. Lo hemos intentado pero lo hemos explicado mal.

¿La gente no se ha enterado de lo que han hecho?
No. Hay mucha gente que además te recrimina. En estos mítines relámpago te dicen: “Oh, es que no habéis explicado lo que habéis hecho…”. Es un error, sin lugar a dudas. Creo que aunque fuimos de los primeros en tomar la iniciativa respecto a la crisis económica, lo que está claro es que tenemos más de medio millón de parados. Algo no habremos hecho bien. Es obvio que el problema del paro no lo resuelve un gobierno como el catalán actuando exclusivamente por libre, pero seguramente hubiésemos podido hacer más.

¿En qué han acertado?
Con una crisis económica tan grave como la actual y un crecimiento espectacular de la población hemos sido capaces de mantener y mejorar los servicios básicos de educación, salud, cohesión en los barrios, e incrementar los servicios sociales. Estoy orgulloso de que empiece a haber una cuarta pata del Estado de bienestar. Y sin haber tenido que enfrentarnos a demasiados problemas. No hemos tenido situaciones que se hubiesen podido dar, como explosiones sociales. Todo eso gracias también a que estamos en una etapa con más autogobierno que nunca. Aunque haya limitaciones. Para algunos será insuficiente, es obvio, pero es la etapa de mayor autogobierno y más recursos. Por primera vez, tenemos un sistema de financiación por encima de la media española. Algunos pedirán otras cosas, pero es la primera vez en treinta años que tenemos ese sistema de financiación, y unas inversiones del Estado en consonancia con nuestro peso en el conjunto de la economía del Estado, y eso tampoco había sucedido nunca.

Antes se refería usted a los mítines relámpago. En esta campaña han innovado un poco con ese tipo de mítines de diez minutos: aparecer, desaparecer y también esta singular iniciativa del Increíble Hombre Normal. ¿Cómo se siente frente a una presentación tan distinta de su imagen?
Bueno, eso del Increíble Hombre Normal es cosa de las juventudes…

Cuando se lo comentaron, ¿cómo reaccionó?
No me lo comentaron: las juventudes lo hicieron y me lo encontré hecho.

¿Qué me dice…?
Lo hicieron y me lo encontré hecho. En cambio, lo de los mítines relámpago no. Creo que es una manera de incrementar la presencia ante un público diferente y en unos horarios distintos. Eso significa que te encuentras con un determinado perfil de gente. Aparte de que haya elementos, mensajes y propuestas para los medios, también te permite acercarte a un público con el que está bien hablar. No digo tener los pies en el suelo porque siempre intento tener los pies en el suelo.

Durante los mítines no tiene los pies en el suelo: está sobre un palet rojo.
Me refiero a estar hablando con la gente. Realmente, hay sectores de la población muy tocados, familias con hijos en paro…

Se ha subrayado mucho esa condición de normal. ¿Ser normal es una virtud, en política?
Creo que sí, aunque haya gente que no lo crea y prefiera líderes iluminados, místicos. Yo no creo en ese tipo de líderes, nunca he sido mitómano, ni cuando era de extrema izquierda.

¿No tenía pósters en la habitación?
Nunca tuve pósters. Ni del Che ni de nadie.

¿No?
No soy mitómano.

Hay un anuncio de su campaña que parece redactado por Puigcercós. Dice: “Ser catalán es trabajar duro y con las ideas claras”. ¿Por qué los catalanes? Todas las personas tienen o tendrían que trabajar duro en este mundo, no sólo los catalanes.
Creo que una virtud colectiva del pueblo de Catalunya es ser trabajador.

¿Más que otros?
Seguramente más que otros, sí. Ser trabajador es una virtud. Evidentemente, también tenemos gente a quien no le gusta trabajar, como en todas partes. En la propaganda, normalmente se ponen de relieve las virtudes y no los defectos. El trabajo, para alguien que empezó a trabajar a los dieciséis años como yo, es una virtud.

¿De qué empezó a trabajar?
En un taller de artes gráficas, en Esplugues de Llobregat. En una empresa que todavía existe, aunque ha cambiado de nombre y de propietarios: Industrias Gráficas Pauta. Básicamente, hacíamos cajas para los bombones Nestlé…

… Que también está en Esplugues.
Y para Varón Dandy. Cajas, básicamente. Era en 1971. Trabajé nueve meses y la mayor parte de noche, de seis de la tarde a seis de la mañana.

Y, de día, ¿dormía, estudiaba?
En aquel periodo dormía y no pude estudiar. Por eso dejé el taller.

¿Para poder estudiar?
Dejé el taller por otra empresa donde trabajaba de siete y media a tres y media, y eso me permitió seguir estudiando. Esta vez en Sant Joan Despí.

¿Y en el taller de artes gráficas, qué hacía, cuál era su trabajo?
Era aprendiz.

¿Estaba con las impresoras?
Sí, las offset.

¿Había Minervas?
La actividad de la Minerva era mínima. Lo que más había eran máquinas offset. Unas alemanas, que eran las Mann, y una Planeta, de Alemania del Este. Un trasto muy antiguo que decían que era muy preciso.

Debía de ser un tanque reciclado. ¿Si volviera a formar gobierno, cuál sería el principal objetivo de esta legislatura?
La lucha contra la crisis para la creación de ocupación. Aunque no sé si es lo que más preocupa a los políticos, a la sociedad catalana, sí.

¿Cuál es la línea que separa el servicio al ciudadano o al país y la ambición personal?
Eso depende de cada persona.

¿Y en su caso?
Yo estoy en política por vocación de servicio público. Nunca pensé que sería presidente de la Generalitat, ni cuando era pequeño, ni hace 15 años, ni hace 10. Ni ministro. Ahora bien, cuando tienes un cargo debes hacerlo lo mejor posible, con una ambición que no sea personal pero sí colectiva. Estás representando a un conjunto de ciudadanos. Un político, un representante institucional, tiene una doble función. Una, gestionar los asuntos públicos y, dos, representar a los ciudadanos.

¿Sabe de dónde viene su apellido y qué significa?
No. Una vez unos expertos me dijeron que tiene raíces vascas. Me sorprendió. Así como hay apellidos que tienen muy claras sus raíces, en mi caso el origen…

¿No le han dicho nunca que tiene que ver con Munda?
¿Munda, la batalla que libró Julio César…? No, Pompeyo, perdón.

Más el sufijo árabe -ya.
También, también, pero aquellos expertos… La batalla de Munda se libró cerca del pueblo de Montilla, pero dicen que no viene de ahí, que el apellido tiene raíces vascas.

En estas elecciones hay toda una serie de partidos que nunca se habían presentado. Uno de ellos es la Coordinadora Reusenca Independent, con Ariel Santamaría y Carmen de Mairena. ¿Qué opina un presidente de la Generalitat de este tipo de representación?
No es un fenómeno nuevo. Lo es aquí, pero lo hemos visto en otros países en procesos electorales.

Cicciolina…
Cicciolina, o Coluche en Francia, aunque era otra cosa. Por lo tanto, seguramente cada vez nos vamos normalizando y cada vez somos más europeos. Tiene relación con el hecho de que nuestra sociedad cada vez es más plural. No necesariamente más fragmentada, pero sí más plural. Y más compleja, y por lo tanto fenómenos como ese serán más habituales, del mismo modo que se tiende a la fragmentación del mapa político en toda Europa. Es necesario recordar que, en Alemania, hace 25 o 30 años, los dos grandes partidos sumaban el 70% del electorado y ahora no. Hay más ofertas electorales y algunas que expresan posiciones de rechazo, o antisistema a su manera.

¿Qué opina del voto en blanco?
El voto en blanco me preocupa más que esas candidaturas anecdóticas. Porque lo ejercen personas que creen en el sistema democrático pero que no encuentran referentes que les sirvan, ni ofertas que les satisfagan. Con el voto en blanco envían un mensaje de rechazo.

El voto en blanco no ha dejado de aumentar.
Prefiero el voto en blanco porque es más consciente. Tenemos que reflexionar y seguramente hacer mejor las cosas. Esa gente no son pasotas, son conscientes de lo que significa la democracia y del valor del voto.

Si junto a su casa se tuviera que construir una mezquita, una narcosala, un megaprostíbulo como el de La Jonquera, un cementerio nuclear o una cárcel, ¿qué preferiría?
Una cárcel. A veces ya he hecho referencia, en diversos actos, a la insolidaridad de la sociedad. Porque encontrarás manifestaciones pidiendo una escuela o un hospital, pero no encontrarás una manifestación pidiendo una cárcel, una narcosala o una instalación de residuos. Pero los necesitamos. Y después la gente exige que los ladrones no estén en la calle, que los residuos estén recogidos y eliminados, y piden otros equipamientos para grupos minoritarios de nuestra sociedad, como son las personas con problemas de drogadicción. Yo sería respetuoso con la decisión que tomaran las autoridades competentes. Esas instalaciones las necesitamos. Lo que no podemos decir es lo de “en el patio de mi casa, no…”. Pero, si no es en el patio de tu casa, ¿dónde va a ser? ¿En el patio del vecino? Pues si resulta que el emplazamiento idóneo está cerca de tu casa, pues oiga…

Hablaba de equipamientos: de cárceles, de narcosalas… Pero, en el caso del macroprostíbulo, que de repente te encuentres que se está construyendo justo al lado de tu casa o de tu empresa…
Francamente, no sé si puede decir que un prostíbulo sea un servicio a la comunidad ni un equipamiento. (Sonríe.) No me gustaría y por lo tanto utilizaría los mecanismos que el Estado de derecho tiene a su alcance para evitarlo. Pero los servicios públicos, los equipamientos y los servicios a la comunidad, si te tocan, te tocan.

En las Terres de l’Ebre dicen que siempre les toca a ellos. ¿Le parece justo que siempre toque a los mismos?
Creo que eso que dicen es injusto, francamente. Porque las centrales se construyeron en una determinada etapa, hace muchos años. Algunas de ellas, cuando no había democracia o era muy incipiente. Creo que, entre otras cosas, el autogobierno ha buscado el equilibrio territorial. Algo parecido ocurre con los molinos de viento. ¿Dónde se pueden poner? Pues allá donde haya viento.

¿Cuánto cuesta la campaña electoral del PSC?
Está muy cerca de los tres millones de euros. Dos coma nueve y pico. No recuerdo el pico. Son 2 millones 914, o 2 millones 920… En cualquier caso, no llega a los tres millones.

¿Cómo se financia?
Con los recursos del partido. Una parte procede de las cuotas de los militantes. Otra, de las cuotas de los cargos públicos, que son importantes. Y, luego, están las subvenciones, que recibimos de acuerdo con la legislación: las que nos tocan por ley.

Cuando dice “las cuotas de los cargos públicos”, ¿se refiere a una parte del salario?
Los cargos públicos con carnet tenemos una cuota extraordinaria que pagamos al partido, además de la cuota que se paga como afiliado.

En esta etapa de president, ¿cuál ha sido su mayor decepción política?
Prefiero quedarme con los buenos momentos más que con las decepciones o con los problemas. Intento no decepcionarme por nada. Hemos tenido momentos duros. Especialmente cuando se producen muertes de servidores públicos, como ocurrió con los bomberos fallecidos en el incendio de Horta de Sant Joan. Son momentos difíciles. Como la sequía.

No ha vuelto a haber sequía.
Ahora que hemos hecho las infraestructuras, ahora que podría no llover… Si vuelve a no llover no tendremos problemas.

La Virgen de Montserrat lo resolvió mejor.
Sí, pero, por si acaso, las infraestructuras ya las hemos hecho. Las desalinizadoras y las interconexiones entre las cuencas internas…

¿Qué es lo que más le aburre de una campaña electoral? Aparte de las entrevistas.
Entre otras cosas, una que está muy presente en la política y que se magnifica cuando hay campaña: la banalidad, la superficialidad, la mentira. Cada uno puede intentar defender sus posiciones y propuestas, pero es que te encuentras con personajes que, pura y simplemente, mienten. Me parece bien que defiendan sus ideas. Pero cuando una cosa es negra, es negra. Con o sin gafas continuará siendo negra. Me molesta la simplificación de los mensajes, seguramente obligada por el contexto en el que vivimos, donde lo importante es el corte de voz para la tele.

 

Avui faig l’actualització del diari a cuita corrents. Demano per tant excuses per errors u omissions que només s’expliquen pel fet d’estar en el bell mig de l’organització d’una campanya que és molt i molt exigent.

Abans de començar amb la recomanació d’intervencions i propostes del president, vull cridar-vos l’atenció sobre el document de Nou Cicle “Un govern de progrés i una aliança pel futur de Catalunya”. Es tracta d’una reflexió política profunda que val la pena llegir amb deteniment.

De les principals intervencions del president Montilla vull destacar les següents:

• Intervenció en el Fòrum Nueva Europa

• Intervenció en el míting de Santa Coloma

• Intervenció davant del món empresarial

• Intervenció en el Fòrum primeraplan@ d’El Periódico de Catalunya

• Intervenció en el míting de Girona, ahir dissabte

• Intervenció en el míting de Lleida, avui diumenge

A mesura que la campanya ha anat agafant embranzida el president ha assenyalat el repte de tornar a omplir el Palau Sant Jordi el proper dijous. Aquí sota teniu una mostra de les octavetes improvisades per a convocar l’acte

En les intervencions del president i candidat socialista s’ho contenen importants propostes programàtiques. Diumenge passat recollia fins a la vuitena. Avui us convido a llegir la novena sobre peatges, la desena “Catalunya emprèn”, l’onzena sobre la multireincidència, la dotzena sobre oportunitats per a les persones que cuiden a d’altres persones, i la tretzena, el contracte de servei públic a la ciutadania, que conté mesures concretes per assegurar la transparència i l’eficàcia de l’actuació dels servidors públics així com mecanismes per prevenir qualsevol actitud irregular o corrupta. En la pàgina presidentmontilla.cat trobareu totes les mesures presentades i també el programa electoral.

També us interessaran les entrevistes fetes al president per El Mundo, El País i Público.

Avui ha estat dia d’enquestes. N’he vist a El País, La Vanguardia i El Mundo. Totes elles apunten el que ja sabíem: el pronòstic és per ara clarament favorable a CiU, tot i que hi ha encara més d’un terç d’electors indecisos, que la participació se situarà lleugerament per sobre del 50% i serà probablement la més baixa registrada mai en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Com sempre que hi ha enquestes considero imprescindible llegir l’article de Julián Santamaría, responsable de l’enquesta publicada avui per La Vanguardia, que atribueix a CiU de 63 a 65 escons, al PSC 31 o 32 escons, 14 al PP, 10-12 a ERC, 9 o 10 a ICV-EUiA, 4 a Ciutadans i 0 o 1 a Solidaritat Catalana per la Independència. L’enquesta de La Vanguardia registra una clara millora de la valoració del president Montilla i, com totes, una millora relativa de les posicions del PSC amb respecte del que apuntaven les enquestes el mes de setembre.

L’alt grau d’indecisió i la previsió d’una baixa participació permet afirmar que no està tot el peix venut, ni molt menys. Com ha reiterat el president Montilla: “Encara hi ha partit, l’escenari està obert”.

L’electorat de CiU ja està mobilitzat del tot però fa temps que ha deixat de créixer. Està en el seu màxim. Ara ens toca a nosaltres. Ara és l’hora de convèncer els indecisos. Molts d’ells estan lògicament capficats amb la crisi i empipats amb tothom, però al mateix temps tenen ganes que els parlem, que els escoltem, que els expliquem les nostres propostes, sense la prepotència i la vareta màgica dels nostres rivals.

La campanya del president Montilla és d’una claredat extrema. Les prioritats: lluitar contra la crisi i defensar l’Estatut i les polítiques socials. Les aliances: no pactar en cap cas amb el PP, ni amb els que vulguin la independència, els referèndums o la tensió creixent amb la resta d’Espanya.

Per contra Artur Mas deixa entendre que podria pactar tant amb el PP com amb ERC. Com si fossin i representessin el mateix!

Artur Mas diu que vol pactar, però no diu amb qui.

Artur Mas diu que vol la independència, però no diu quan.

Artur Mas diu que convocarà el referèndum, quan pugui guanyar-lo.

Artur Mas diu que vol reduir l’administració, però no diu com.

Artur Mas diu que vol rebaixar els impostos, però no diu què retallaria.

Artur Mas diu que hem engreixat massa l’administració, però no diu quants mestres, metges o mossos acomiadaria.

Artur Mas no diu res sobre el que va passar al Palau de la Música i quan la Fiscalia assenyala presumptes irregularitats, es limita a dir que la Fiscalia ha entrar en campanya. Si en el futur els fets el desmentissin, què farà? Plegar?

Cada dia que passa està més clar el que ens juguem en aquestes eleccions: o un govern socialista i progressista, d’esquerres i catalanista, presidit per José Montilla, o un govern del nacionalisme conservador hipotecat pel PP o per ERC, presidit per Artur Mas, que ha afirmat que persegueix tres mandats consecutius, fins el 2022!.

Mentre José Montilla pretén guanyar la presidència parlant clar, Artur Mas pretén guanyar-la amagant l’ou.

Tot dependrà de la nostra capacitat d’arribar al màxim d’electors amb el missatge clar, transparent i contundent del president Montilla.

Us recomano el document en format powerpoint preparat per l’Associació Progressista de Catalunya que compara la gestió del govern presidit per José Montilla amb els governs de CiU, i els articles de Vicenç Navarro “El Tripartito, buena gestión con mala prensa”, Josep Borrell “Crisi i autogovern”, Manuel Rivas “El orgasmo”, Margarita Rivière “Votos como cubitos de hielo” i Joaquim Coll “Dreta i consciència de classe”.

Us recomano també l’article de Manuel Bustos “Davant la desconfiança, transparència”. I dos articles sobre els darrers esdeveniments del cas Palau de la Música: Francesc Valls “La ley del silencio” i Jordi Font “Respectin l’Orfeó, senyors”.

Sobre política espanyola us recomano l’article de Manuel Rico “Miente Cospedal” i la llarga entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero que li fa avui el director d’El País, Javier Moreno.

També us interessarà l’entrevista a Barack Obama que li fa Antonio Caño a El País i l’article de Javier Solana “Cumbre de Lisboa: el tiempo corre”.

M’ha interessat també la reflexió de Jordi García-Petit “Polititzar l’economia”.

He celebrat la concessió del Premio Nacional de las Letras a Josep Maria Castellet, de la que trobareu referència a les cròniques de Justo Barranco a La Vanguardia, Carles Geli a El País i Lluís Llort a l’Avui / El Punt.

Vull afegir-me a la commemoració del desè aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch a través de l’article de Lluís Maria de Puig “10 anys sense Ernest Lluch”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 18 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

PERLES DEL POLÒNIA
- “Entendéis todos el catalán?” pregunta Oriol Pujol als seus nopus companys del Govern de la Generalitat: Celestino Corbacho i José Montilla!! Sí, Polònia ofereix en exclusiva les primeres imatges del Govern sociovergent! Aquesta és la visió d’Artur Mas… però José Montilla també té la seva i hi ha alguna cosa que es repeteix en les dues versions, la frase de Corbacho: “No he vingut de Madrid per fer el panoli”. Ai senyor, sí que seria complicat sí…

- La sèrie que farà oblidar “Serrallonga”…. Recurro Jiménez, amb Mariano Rajoy (Recurro), Alícia Sánchez-Camacho (La Estudiante) i Xavier Garcia-Albiol (El Algarrobo). Recurro ha recorregut molts camins per recórrer lleis… cap llei democràtica pot estar segura gràcies a Recurro Jiménez!

- “És gravíssim!” s’exclama Miquel Iceta a la manera de Josep Lluís Núñez, quan veu que CiU també vol omplir el Sant Jordi! Montilla té por de no omplir… però Iceta sap com resoldre la papereta (mai millor dit), posant Chacón i els seus 25.000 soldats, mans a l’obra sota el crit militar de “garantia de govern, és votar al PSC”. Presenten banderolas…. ar!

KA FORT
- Repartiment de mitjans en l’hipotètic govern sociovergent de Mas: “Nosaltres ens quedarem TV3 i el 33 i vosaltres [a Montilla] iCATFM”

LA CANÇÓ [Waka-waka o guapo-guapo, by Artur Mas]
[Tots] Béeeee
Vinga, que això està guanyat
Guaaapo! Guaaapo!
Vinga, que això està guanyat
Guaaapo! Guaaapo!
Vinga, que això està guanyat
Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] D’aquí a pocs dies
pringa el Montilla
Està tan clar
que ja en tenim mil
esperant a què “pillen”
[Pujol] Prenc la guitarra
fem una “farra”
per celebrar
que tot convergent
tindrà aviat càrrec.
[Duran] Per què aneu
tan de pressa?
No us fieu
de les enquestes!
[Pujol] Relaxa’t una estona
pels teus també hi ha poltrona.
[Mas] Que la tercera és la bona, t’ho juro!
[Duran] Tot i que…
[Mas] Deixa’t de suspicàcies…
[Tots] Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] Gràcies!
Vaig a la Sala Tàpies
a fer de president!
Deixa’t de suspicàcies…
[Tots] Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] Gràcies!
Obre’m la Sala Tàpies
sóc quasi president!
[Tots] Quina gran eficàcia
Guaaapo! Guaaapo!
[Mas] Gràcies!
Visca la democràcia.
[Mas i Duran] Que ens farà presidents!

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Puigcercós, Carretero i Laporta ens veuen abocats (per fi!) a unir forces, ja que cadascun d’ells ha anat a la SGAE a registrar paraules clau com “independència” “autodeterminació” o “al loro” i si no actuen junts no poden defensar les seves idees.

LA BAJANADA PER SORTIR AL TN
- Herrera promou l’alletament matern provant de fer-ho ell mateix! (alletar un nedó, vull dir)

ARXIU HISTÒRIC (avui fa un any)
- La llista de Schindler en versió Jiménez Losantos treballant colze a colze amb Pedro J. Quina por aquest parell! Estan fent una llista dels noms de les persones que salvarien de Catalunya… aghhh… “Federico, esta lista… es España!”

LA PICADA D’ULLET
- Pretendre que tothom truca a Puigcercós perquè vagi a resoldre conflictes: que si Jerusalem, que si Mourinho… gràcies al seu triomf diplomàtic amb els andalusos… i Déu…. “Quan em poso trabucaire, ni Laporta ni Carretero pillen catxo”

LA FRASE DE LA SETMANA
- “Programes electorals o instruccions del DVD?” La pregunta del dia a L’Hora del lector, de difícil elecció, certament.

ZW 236 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

ELECCIONS CATALANES 2010. A pocs dies de celebrar-se les eleccions al Parlament de Catalunya, aquí va una relació de webs que tracten el tema des de diferents enfocaments:

Electoralia.cat. Un agregador que, en temps real, recull tot allò que es publica associat al 28N, a blocs, webs, mitjans de comunicació, xarxes socials com Twitter o YouTube. Realitza una enquesta setmanal per conèixer les preferències de vot.

Eleccions.online’10. Una pàgina similar a l’anterior però que se centra en la informació que generen els propis partits polítics. Compta amb una secció d’anàlisi de la campanya.

Eleccions2010.cat. Facilita, de manera gràfica a través de barres, una visió sobre quines són les paraules més utilitzades pels partits i quina és l’evolució de la presència dels candidats a la xarxa, per exemple.

Elecciones.es. Ens proposa una sèrie de preguntes i, en funció de les respostes, ens ofereix el perfil del partit que més s’acosta a les nostres preferències.

Podeu ampliar la informació i referències associades a aquests comicis a: Elecciones catalanas 2010.

ZV (Zona Vídeo). How the Internet is Changing Advertising (Com Internet està canviant la publicitat). Les noves tecnologies reclamen nous models de comunicació. Un vídeo divertit i interessant que fa un recorregut a través dels anys. La paraula clau: compartir.

 

Avui trobareu d’especial interès l’article de Josep Borrell sobre els temes centrals de la campanya electoral. El transcric a continuació.

Crisi i autogovern

JOSEP BORRELL, President de l’Institut Universitari Europeu de Florència
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 20 de novembre del 2010

D’una campanya electoral s’espera que canalitzi racionalment les emocions col·lectives i proposi polítiques que els ciutadans puguin valorar i triar. Tot el contrari d’aquesta mostra sublim de la patologia de la queixa que consisteix a acusar l’Agència Tributària d’acarnissar-se amb els catalans mentre deixa que Andalusia es converteixi en un paradís fiscal. El contrari també del discurs xenòfob que converteix els immigrants en el boc expiatori dels nostres problemes. Compte perquè es pot acabar imitant la República Txeca, que el Tribunal de Drets Humans acaba de condemnar per matricular obligatòriament els nens gitanos en escoles per a discapacitats mentals.

No només per aquí es manipula la visceralitat per aconseguir rèdits electorals. A l’empara de la crisi i la por de la globalització, a tot Europa ressorgeixen la reacció identitària i els nacionalismes populistes. Però mentre la riquesa mundial continuï tan mal repartida i les demografies tan diferents, la immigració continuarà augmentant i els països més envellits la necessitaran (la necessitarem) cada vegada més. Criminalitzar els emigrants no farà sinó posar en perill la cohesió social. Assimilar la nova immigració sense pèrdua d’identitat, en una Catalunya on ja supera el 15 %, serà el gran repte que tindran els pròxims governs. S’ha d’escollir les persones i el partit més capaç de portar a terme aquesta tasca. I el PSC en això té avantatge perquè ha creat l’argamassa social gràcies a la qual Catalunya ha enfortit la seva identitat evitant partir-se en dues meitats.

En la immigració es reflecteixen els dos grans temes d’aquestes eleccions: el futur de l’autogovern i la classe de societat que volem construir per sortir de la crisi repartint-ne amb equitat els costos. Són els dos eixos, l’identitari i el dreta-esquerra, sobre els quals es defineix la política a Catalunya. En la lògica política del 2003, amb tots els seus socis entestats pragmàticament a millorar l’Estatut, el finançament i el desenvolupament social, el tripartit tenia la seva raó de ser. Però, amb els plantejaments que avui es fan, ja no és tan segur que no fos un pacte contra natura. I per això fa bé el president Montilla de no voler reeditar-lo, encara que pogués.

Malgrat tot, que no ha estat poc, pel que fa a polítiques socials, el Govern de Montilla ha estat millor que qualsevol dels de Pujol. Catalunya ha viscut un important salt demogràfic i els serveis públics no s’han col·lapsat, que ja és molt. Sense aquest èmfasi en les polítiques socials, que no hauria tingut ni tindrà un Govern de CiU, la situació seria de crisi profunda.

Malgrat tot, que no ha estat poc, el tripartit ha fet en l’autogovern un salt molt més important del que es diu i, malgrat la sentència de l’Estatut, el finançament autonòmic ha millorat i respon a una lògica més federal, i s’ha invertit més que mai en infraestructures, educació, sanitat i barris.

Però això ara és aigüa passada. Només el PSC o CiU podrien moure el molí de demà. Per això ara s’ha d’analitzar el contrast entre les seves propostes. En termes econòmics, les propostes de Mas semblen inspirades en el pensament neoliberal que s’està aplicant al Regne Unit, que deixa petita Thatcher. Rebaixes d’impostos i dràstiques reduccions dels serveis públics i de les polítiques socials. Menys esforç col·lectiu i que cadascú s’apanyi com pugui.

El PSC proposa reformes per fer l’economia més sòlida: més i més bona educació, innovació, infraestructures, ajudes a la requalificació dels treballadors i a la competitivitat de les empreses. I manteniment de les polítiques socials per garantir la cohesió. Tot això s’ha de pagar, i és per això que no proposa rebaixes d’impostos.

En autogovern, les diferències són encara més clares. Mas considera que l’autogovern de Catalunya ja no té espai a Espanya i és per això que votaria sí en un referèndum per la independència, però diu que ara no perquè el perdria. Reclama el concert econòmic, de naturalesa confederal, amb un aire de Lliga Nord italiana, i converteix la relació amb Espanya en un mer mercat d’interessos sense lloc per a llaços humans ni projectes compartits.

En un món que necessita més projectes comuns i que reclama més cooperació, els nacionalistes continuen cultivant el mite d’un espai propi on ofegar-se. El mite de la independència en un món vertebrat per les interdependències que ens vinculen.

Montilla i el PSC mantenen la defensa de l’Estatut, el pacte constitucional i l’evolució federal de l’Estat autonòmic. No volen propostes inviables que sols generen frustració, ni falses dreceres ni passos enrere. No volen ser com els que parlen com De Gaulle i es comporten com Petain. No volen referèndums sobiranistes que només conduirien a una greu divisió interna .

Montilla explica ben clarament les seves posicions. Aquesta vegada Mas no ha anat a veure el notari, de manera que no sabem si pactaria amb el PP o amb ERC. El que sí que sabem és que el resultat d’aquestes eleccions marcarà el rumb d’una generació.

 

En l’equador de la campanya electoral, les coses s’estan posant interessants. Les tres enquestes més recents que he pogut estudiar a fons (CIS, El Periódico de Catalunya i Racòmetre) certifiquen el que estàvem esperant de fa molt de temps: les coses es mouen.

El vot socialista està quallant, es fa més i més compacte a mesura que passen els dies i es tanquen fuites cap a d’altres partits, el vot en blanc i l’abstenció. Ei! No és un panorama per cantar victòria ni per adormir-se en els llorers, però és un inici de canvi de tendència que, si aconseguim consolidar, pot provocar el venim dient fa mesos: no està tot el peix venut, ni molt menys. Com ha dit avui mateix el president Montilla: “Encara hi ha partit, l’escenari està obert”.

De setembre fins avui, la fidelitat del vot socialista es va fent més forta. Hem recuperat uns set punts (50.000 vots). Les fuites a d’altres partits s’han reduït a la meitat. Comptem encara amb una “bossa” de viot indecís de més de 200.000 votants. Mobilitzar-los segueix essent el nostre objectius.

L’electorat de CiU ja està mobilitzat del tot. Han aconseguit penetrar en l’espai d’ERC i clavar-los una bona mossegada amb la pastanaga del concert, amagant el seu programa econòmic i sobretot amagant el seu més que previsible pacte amb el PP. Però l’electorat de CiU fa temps que ha deixat de créixer. Està en el seu màxim.

Ara ens toca a nosaltres. Ara és l’hora de convèncer els indecisos. Molts d’ells estan lògicament capficats amb la crisi i empipats amb el món, però al mateix temps tenen ganes que els parlem, que els escoltem, que els expliquem les nostres propostes, sense la prepotència i la vareta màgica dels nostres rivals.

La campanya del president Montilla és d’una claredat extrema: les prioritats, lluitar contra la crisi i defensar l’Estatut i les polítiques socials; les aliances, no pactar en cap cas amb el PP, ni amb els que vulguin la independència, els referèndums o la tensió creixent amb la resta d’Espanya.

Per contra Artur Mas deixa entendre que podria pactar tant amb el PP com amb ERC. Com si fos igual!

Artur Mas diu que vol pactar, però no diu amb qui.

Artur Mas diu que vol la independència, però no diu quan.

Artur Mas diu que convocarà el referèndum, quan pugui guanyar-lo.

Artur Mas diu que vol reduir l’administració, però no diu com.

Artur Mas diu que vol rebaixar els impostos, però no diu què retallaria.

Artur Mas diu que hem engreixat massa l’administració, però no diu quants mestres, metges o mossos acomiadaria.

Artur Mas no diu res sobre el que va passar al Palau de la Música i quan la Fiscalia assenyala presumptes irregularitats, es limita a dir que la Fiscalia ha entrar en campanya. Si en el futur els fets el desmentissin, què farà? Plegar?

Avui el president Montilla s’ha compromès a fer públic el seu patrimoni abans de les eleccions, Artur Mas diu que no ho farà perquè ho considera “electoralista”. Sí, heu llegit bé. Artur Mas considera electoralista la transparència. ¿És que té coses a amagar?

Avui el president Montilla s’ha compromés a limitar la seva presidència a dues legislatures, vuit anys, mentre ahir Artur Mas parlava d’una presidència de dotze anys.

Cada dia que passa està més clar el que ens juguem en aquestes eleccions: o un govern socialista i progressista, d’esquerres i catalanista, presidit per José Montilla o un govern del nacionalisme conservador hipotecat pel PP o per ERC presidit per Artur Mas.

Mentre José Montilla pretén guanyar la presidència parlant clar, Artur Mas pretén guanyar-la amagant l’ou.

Tot dependrà de la nostra capacitat d’arribar al màxim d’electors amb el missatge clar, transparent i contundent del president Montilla.

Aquí hi trobareu l’onzena proposta presentada pel president Montilla “Per la convivència, contra la reincidència” i la important intervenció del president Montilla pronunciada avui al Fòrum primeraplan@ organitzat per El Periódico de Catalunya.

 

Un govern de progrés i una aliança pel futur de Catalunya

1. El pacte d’Entesa es proposà dues finalitats: una acció de govern de sentit progressista, i una nova etapa de més autogovern, amb l’aprovació d’un nou Estatut.

El primer objectiu s’ha assolit pràcticament en tots els camps, s’ha fet més en 7 anys de governs d’Entesa que en els 23 anys de governs convergents. En les polítiques de cohesió social, equipaments, infraestructures, territori, recerca, innovació, economia, salut, educació, igualtat de gènere, immigració, pla de barris, seguretat laboral, presons, i un llarg etcètera, el resultat de l’acció dels governs d’Entesa ha estat molt positiu i ha marcat clarament un abans i un després. Cal valorar també que els governs de Maragall i Montilla han estat els més nets de les tres darreres dècades d’autogovern: cap escàndol, en contrast amb els anys de governs convergents.

Però el segon objectiu ha tingut un balanç frustrant. La llarga i enrevessada negociació de l’Estatut i la sentència involucionista del Constitucional han generat indignació, desorientació i desafecció. Això, en comptes de produir una confluència de les diferents forces polítiques catalanes, ha tendit a generar dispersió. La manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional no ha donat lloc a una resposta amb plantejaments polítics comuns. Les diferències entre els partits de l’Entesa i entre aquests i l’oposició s’han accentuat. Àdhuc en el camp de l’independentisme hi ha una evident fragmentació.

2. Les eleccions tenen lloc en un context de dificultats: la crisi i l’atur; la llarga negociació del nou Estatut i la sentència del Constitucional; les campanyes de la dreta política i mediàtica;  gèrmens de populisme i de foment de l’antipolítica.

A l’inici de la legislatura, l’atur era el principal problema per al 19 % de l’opinió; ara ho és pel 66 %. L’impacte de la crisi financera i econòmica mundial, que esclatà el 2008, es fa sentir profundament. Catalunya té un model econòmic més industrial i internacional que l’espanyol, el govern de la Generalitat ha donat respostes econòmiques i polítiques adequades, hi ha signes de sortida de la crisi, s’està creant la meitat de l’ocupació de tot l’Estat, però la recuperació és lenta i els problemes són considerables.

Existeix, a més, l’expansió de l’antipolítica i de la desafecció democràtica. És un fenomen general: arreu d’Europa es creen sentiments de descontentament, de por al futur, d’inseguretat i desconfiança. Creixen els gèrmens populistes i xenòfobs. Aquest procés, que troba en la crisi un terreny abonat, no és espontani. Hi ha intents d’instrumentalitzar l’opinió pública per part de poders econòmics, mediàtics i polítics que fomenten l’antipolítica, el desànim i les divisions.

Catalunya no és una excepció. Hi ha el risc d’una elevada abstenció i d’un Parlament molt fragmentat. Cal evitar una legislatura del malestar. Una situació de tots contra tots i una fugida endavant vers objectius irrealitzables en els propers anys, portarien a la frustració. La irresponsabilitat d’enfrontar els catalans els uns contra els altres no portaria enlloc. Limitar-se a l’agitació i la propaganda, a la  retòrica o a les polítiques de “peix al cove” és caure en la resignació, l’oportunisme i la frustració.

3. Hom ha alertat amb raó sobre el risc de frustració que deriva de plantejar com objectius de la legislatura el federalisme, la independència o el concert econòmic. No és fàcil el camí vers un model de federalisme fort, plurinacional, amb contingut. Encara ho és menys el model de la independència. El model del concert econòmic tampoc és viable: per homologar-se al cas d’Euskadi es necessitaria la reforma de la Constitució. Dir el contrari és enganyar la gent. No hi ha fórmules màgiques.

Per tal d’evitar aquest risc, el nou govern que surti de les eleccions del 28N ha de continuar i millorar l’obra de progrés realitzada en els darrers anys i ha de plantejar una nova política d’acords que enfoqui de manera realista i eficaç el desenvolupament de les llibertats i competències de l’autogovern de  Catalunya i l’enfortiment de la seva unitat civil.

Cal definir els reptes veritables i les oportunitats reals. L’objectiu immediat és, de manera irrenunciable, recuperar tots els continguts de l’Estatut pactat entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, és a dir, entre els  representants democràtics de Catalunya i del conjunt d’Espanya. No es pot abandonar la partida ara. No val a renunciar per retornar al còmode estira-i-arronsa del passat. El nostre autogovern s’ha de defensar dia a dia i des de les cotes guanyades. S’han de realitzar els traspassos previstos, les reformes legislatives i polítiques necessàries, en matèria de descentralització, de gestió d’infraestructures, etc.

4. El govern de l’Estat i les forces democràtiques majoritàries que van votar l’Estatut a les Corts han de complir el pacte subscrit amb el poble de Catalunya. Han de donar una resposta democràtica i progressista a l’ofensiva del centralisme i el nacionalisme de la dreta espanyola i han de tenir el valor d’avançar en el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat.

Per tal de sumar Catalunya i Euskadi a la transició vers l’Estat democràtic va ser imprescindible reconèixer el dret a l’autonomia, que es va generalitzar a tots els territoris de l’Estat espanyol. Però aquesta fase autonòmica no ha resolt el problema de la plurinacionalitat de l’Estat ni l’encaix positiu de Catalunya i d’Euskadi. No hi ha un “problema català” o un “problema basc” que es pugui anar trampejant, a l’espera d’una assimilació nacional espanyola que no es produirà. Hi ha un problema irresolt de la democràcia espanyola i volem escoltar les paraules de l’Espanya democràtica i progressista sobre el “problema espanyol”, sobre el reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat, sobre la igualtat de drets i deures de les llengües oficials, sobre l‘efectiva descentralització de la justícia, sobre l’encaix democràtic de Catalunya i Euskadi amb Espanya.

5. Els grans temes dels pròxims quatre anys seran la sortida de la crisi i la creació de treball; el manteniment i la millora dels serveis públics; la cohesió social i la unitat civil; l’augment progressiu de l’autogovern; la incorporació de la nova immigració a la societat, la cultura, la llengua i la política catalanes;  un model de país recolzat en la cultura del treball i de la responsabilitat; l’evolució vers una economia productiva, eficaç i socialment responsable; millors infraestructures; una societat més sòbria i sostenible i un territori més endreçat. Volem un país amb un ordre just i volem que Catalunya sigui una comunitat de respecte.

Un govern de la dreta seria un retrocés perillós. Amb el suport del PP, un govern convergent tendiria a una política de privatització dels béns públics i d’individualisme a ultrança. La proposta de CiU de reduir l’administració pública en un 20 % és temible: s’inscriu en el corrent que governa a Gran Bretanya, França o Itàlia. Això  significaria l’evolució cap a una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies objecte de l’especulació, amb precarietat del treball, deslocalitzacions, malbaratament de possibilitats de futur.

Volem una majoria de govern que continuï i aprofundeixi, en un sentit social i ecològic, les polítiques serioses i progressistes que s’han desenvolupat en els darrers anys. Volem una majoria de govern que sigui una garantia de progrés, d’unitat civil, de cohesió social, de construcció nacional.

6. Que el nacionalisme espanyol vol fragmentar la societat catalana és evident. Pretenen aprofitar-se de la complexitat social, lingüística i cultural de la societat catalana per tal de generar confrontacions i ruptures en el terreny de la llengua, del sistema educatiu,  de la integració i socialització de la nova immigració. Ens volen veure exaltats, irreflexius i dividits. No els hem de procurar aquesta satisfacció. Hem d’evitar fer el joc a aquests intents de confrontació per raó de sentiments d’identitat. El cas del País Valencià ens ha d’alertar. Hem d’anteposar la cohesió de la societat catalana a tota altra consideració: el valor absolut és la unitat civil.

El tret més positiu del catalanisme popular ha estat la seva capacitat de produir un sentiment de pertinença comuna de tots els ciutadans i ciutadanes. D’això, n’hem dit la Catalunya-gresol, feta de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons i units per una consciència ciutadana comuna.

És vital mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, sotmesa avui a provocacions que busquen polaritzar i dividir la nostra societat. El risc que es planteja és una possible centrifugació multicultural i civil, un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, una progressiva disgregació social, cultural i política.

Alguns acusen els socialistes d’exagerar aquest risc. Els qui ho fan desconeixen la realitat del país.  El catalanisme popular dels partits i sindicats de l’esquerra social ha estat un gresol formidable, un factor essencial de cohesió social i d’unitat civil de Catalunya. Ho ha de seguir essent. La nostra nació s’enfronta al repte de la integració dels nous immigrats. Els hem de dir que val la pena fer-se en aquest país i fer-se d’aquest país, on han nascut o naixeran els seus fills i els seus néts.

7. Les candidatures socialistes representen un amplíssim sector de ciutadans i ciutadanes que estimem Catalunya sense aixecar la veu, sense radicalismes ni retòriques instrumentals. Que creiem que Catalunya és i ha de seguir sent una comunitat basada en el respecte. Que no volem manipulacions populistes ni fugides endavant. Que tenim un sentiment de pertinença a una societat comuna; i volem que aquest sentiment de pertinença comuna permeti que la nació estableixi lliurement, sense manipulacions i divisions,  la seva identitat col·lectiva, de manera cohesionada, unida, igualitària, democràtica i pluralista. Sense l’excitació, la instrumentalització i les confrontacions dels nacionalismes instrumentals  i excloents.

Sóm la majoria del país i només l’antipolítica i l’abstenció poden impedir que siguem una majoria política. El president Montilla, nascut a Andalusia, català i catalanista per elecció, simbolitza aquesta Catalunya real. Ell ha plantejat clarament, en aquesta campanya, la qüestió de fons:  no únicament la qüestió essencial de l’alternativa entre un govern de progrés o un govern de la dreta, sinó també la qüestió, no menys essencial, d’optar per una perspectiva de diàleg i d’acords i de superació de les confrontacions o les divisions estèrils en el nostre país. Per això, el president Montilla té tot el nostre suport i demanem a tothom que li doni el seu vot.

Per dues raons: perquè cal un govern de progrés a la Generalitat i perquè la situació, després de les eleccions, exigirà sensatesa, diàleg i respecte entre els uns i els altres, acords amples, de sentit comú, aliances estratègiques de país.

Cal que, per damunt de les diferències, ens uneixi la causa comuna de Catalunya, de la seva cohesió i preservació, de la seva llibertat, del seu futur nacional. Catalunya dividida no podria guanyar. No podem renunciar a la unitat civil del poble de Catalunya i a la unitat del catalanisme en la seva pluralitat.

Nou Cicle

Novembre de 2010

 

Avui José Montilla ha explicat el seu programa econòmic davant els representants del món empresarial català. Us convido a llegir la intervenció del president Montilla. En aquest important discurs hi trobareu recollida la desena proposta del candidat socialista, el programa “Catalunya emprèn“. Ahir, al Maresme, José Montilla va presentar la novena proposta, adreçada en aquest cas a reduir significativament els peatges de Catalunya. Aquí hi trobareu el programa socialista, les sis primeres mesures proposades per José Montilla, i la setena i la vuitena. No hi ha cap mena de dubte que la candidatura que està proposant més mesures concretes i amb un discurs més sòlid és la que encapçala el president Montilla.

 

Les enquestes més recents (CIS, El Periódico de Catalunya i Racòmetre) estan registrant ja l’impuls de la campanya socialista. Tot i que encara queda molt a fer, els electors socialistes i progressistes s’estan mobilitzant en major mesura que fa tres setmanes i avui es pot dir sense embuts que el resultat electoral està molt obert, amb un volum molt important de persones indecises a les que cal convèncer, i amb pronòstics de baixa participació que cal desmentir a través d’un gran esforç de mobilització.

Us recomano que veieu tres vídeos, el que correspon al segon espot del PSC “Confiança”, el magnífic tercer espot de la campanya socialista “Hi ha alguna cosa de Montilla en tots nosaltres” i el minireportatge sobre el míting llampec celebrat ahir mateix a Cerdanyola.

Us convido també a llegir les intervencions del president Montilla d’ahir mateix al Fòrum Europa i al míting celebrat a Santa Coloma.

També us interessarà el document “Dades Catalunya 2010” en format powerpoint (ull! pesa més d’un mega) difòs per l’Associació Progressista de Catalunya i l’article de Vicenç Navarro “El Tripartito, buena gestión con mala prensa”.