Probablement a partir d’avui les actualitzacions del meu diari perdran la regularitat setmanal. Si us hi subscriviu les anireu rebent a mida que les publiqui, i també les trobareu a Facebook i Twitter. És clar que també podeu seguir visitant de tant en tant aquesta pàgina, i les que he dedicat al Debat socialista o al 12è Congrés del PSC.

La setmana passada començava l’actualització del diari fent referència a CiU i els pactes. Em vaig descuidar d’incloure els articles de Saül Gordillo “I les línies vermelles de la nació?” i “Sobiranistes de CiU, on sou?”. I aquesta setmana m’ha interessat la reflexió al respecte de Sergi Sol i Bros a “Elemental, estimat Watson”. CiU té tot el dret a pactar amb qui vulgui, faltaria més. En la meva opinió el que no és acceptable és que CiU pretengui atribuir als demés la responsabilitat dels pactes que CiU estableixi. El PSC no és responsable que CiU hagi pactat amb el PP els pressupostos de la Generalitat, les alcaldies de Badalona i Castelldefels o la Diputació de Barcelona. Per pactar els pressupostos el PSC només demanava que CiU fes el gest d’ajornar un any el seu compromís d’eliminar el poc que quedava de l’impost de successions (per cert, això és el que ha fet el PP per obtenir el suport d’Izquierda Unida a Extremadura). De fet, encara podria fer-ho si volgués perquè l’eliminació d’aquest impost encara no ha estat definitivament aprovada pel Parlament. El PSC va facilitar la investidura i està intentant acordar amb CiU temes tant importants com els continguts de la llei òmnibus, després que CiU acceptés trossejar-la, o els trets essencials de la futura llei electoral. I per si no hagués quedat prou clara la nostra posició al respecte, el Cap de l’oposició i president del grup socialista al Parlament, Joaquim Nadal, va publicar respecte de tot això un esclaridor i imprescindible article “El ‘dolor’ del president Mas”. En un registre semblant trobareu interessantíssimes aportacions en la conferència d’Antoni Castells en el Cercle d’Economia “Per mirar endavant, la meva part de veritat”. CiU ha d’optar doncs per una política clara de pactes. I, en tot cas, no sembla demanar gaire que CiU s’abstingui de donar lliçons de catalanisme i de defensa de l’autogovern als demés quan, a un any de la gran manifestació en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, és CiU la que pacta amb els impulsors de la campanya més ferotge contra l’Estatut.

I amb la sensació que la política catalana es troba o bé en una cruïlla o potser en un atzucac, hi ha reflexions de fons que potser ajuden a il·luminar la qüestió. En aquest sentit us convido a llegir els articles d’Enric Company “El choque del catalanismo con la realidad”, Rafael Nadal “10-J: esperando a los líderes” i Antoni Puigverd “Retorno a la astucia”. També us interessarà l’anàlisi d’Àngels Pont “Inestabilitat i il·lusió” sobre l’enquesta de GESOP publicada per “El Periódico de Catalunya”.

Els que defensen la tesi segons la qual el PSC no vol de cap manera pactar amb CiU, diuen que ens interessa que CiU estigui en braços del PP de cara a les eleccions generals o que ja ens va bé l’eventual desgast que provocaran les retallades. Que CiU s’està preparant per un acord amb el PP després de les eleccions generals és un fet destacat per molts comentaristes amb motiu de la celebració aquesta setmana del debat sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats. D’altra banda, crec que també molts ciutadans ens agrairien si aconseguíssim que CiU modulés la seva deriva neoliberal. El que no faríem en cap cas és donar xecs en blanc. I cal reconèixer que les posicions de CiU no afavoreixen en absolut una entesa amb els socialistes. Però, repeteixo, ells són els que decideixen les seves prioritats i els seus pactes, no nosaltres. Sobre els continguts de la política de CiU es recomano que llegiu els articles de Vicenç Navarro “Alternatives a les retallades del govern” i David Lizoaín “Los recortes desequilibrados de Artur Mas”. De la mateixa manera que intentarem salvar la Institució de les Lletres Catalanes dels estralls de la llei òmnibus, volem també preservar el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Podeu llegir al respecte la notícia publicada per El País “El Conca se escuda en el Parlament” i la crònica de Sílvia Marimon “El CoNCA llança un SOS”.

Una altra qüestió a debat és la llei electoral. Abans d’entrar-hi permeteu-me que us recomani l’article “El voto antiinmigrante en Catalunya” d’Antonio Izquierdo. Sobre la llei electoral no us hauríeu de perdre l’article de David Miró “2012: l’any de la llei electoral” i, molt especialment, l’esforç de reflexió oberta “Entre tots” impulsat per El Periódico de Catalunya. Podeu llegir l’editorial “Llei i transparència”, la crònica de José Rico “Primera esmena” i les opinions d’Eva Anduiza, Ana Sanz, Joan Botella, Jaume Magre, Josep Maria Vallès i Joaquim Colominas.

Alguns critiquen o malfien de l’esforç que estem fent entre CiU i PSC per apropar postures sobre aquesta qüestió. Tot i acceptant crítiques i malfiança m’agradaria dir dues coses: l’esforç discret d’aproximació entre CiU i PSC no té per objecte evitar un debat públic sobre la qüestió, ni tampoc el treball conjunt de tots els grups que haurà d’establir-se a través d’una ponència parlamentària conjunta a crear en el proper període de sessions, que també podria descabdellar-se en paral·lel a l’admissió a tràmit de la ILP per una Llei Electoral de Catalunya. Però ningú no pot desconèixer que sense una aproximació significativa entre els dos partits no podrem abordar l’aprovació d’una llei que, segons l’Estatut, requereix dels suport d’almenys dos terços dels membres del Parlament de Catalunya. També hi ha qui diu que una aproximació entre els dos grans partits catalans implicaria una llei electoral que afavoriria el bipartidisme. En aquest sentit vull ser rotund: el PSC no farà un acord que ‘empitjori’ la proporcionalitat del sistema vigent o del proposat per la Comissió d’Experts la passada legislatura. Els arguments en favor d’un sistema inspirat en el model alemany de representació proporcional personalitzada són senzills: garanteix simultàniament l’elecció directa de diputats de districte (que caldria que els partits triessin a partir de primàries obertes als ciutadans) i un alt grau de proporcionalitat que, entre d’altres coses, són elements llargament reclamats per molta gent. Certament la molt desigual demografia del nostre país planteja seriosos problemes per adaptar aquest sistema a la nostra realitat. Estem treballant-hi i, repeteixo, en tot cas, tots els partits ens hi haurem de posar de valent en tornar de vacances.

Sobre el relleu a l’Ajuntament de Barcelona després de 32 anys de governs municipals encapçalats pels socialistes us interessarà llegir l’article “Volveremos” de Jordi Hereu i l’entrevista que li fa jordi Mumbrú a Públic.

Sobre el debat congressual del PSC us convido a llegir els articles “Tot esperant l’octubre” de Sixte Moral, “El PSC necessita renovar-se” d’Àlex Masllorens i, “Fracàs de la política?” de Josep Maria Balcells, i les cròniques d’Albert Ollés “Els votants del PSC li demanen més accent catalanista i d’esquerres” i Pere Martí “Els obiolistes presenten candidat”.

Per la meva banda segueixo posant l’accent en un debat precongressual sobre idees i propostes. Us convido a llegir la intervenció inicial en el col·loqui “El partit de la gent” organitzat pel PSC de Sant Andreu (foto a sota) i les cròniques d’Ivana Vallespín “Iceta propone abrir las primarias a no militantes” i Anna Serrano “Iceta vol obrir les primàries a l’electorat”, i el ‘notable’ que em posa Joan Tapia.

Per fer aquesta proposta m’he inspirat en la idea de “Primàries ciutadanes” del Partit Socialista francès. Unes primàries a les que per ara hi volen concórrer candidats de la talla de François Hollande o Martine Aubry. Sobre aquesta qüestió podeu llegir els articles de Jean-Marie Colombani “El camino hacia el Elíseo” i Josep Borrell “Primarias socialistas… en Francia”. Mai li agrairé prou a Josep Borrell que em permetés participar en aquella experiència, així com mai em penediré prou de no haver escrit amb altres participants destacats de l’equip de campanya un llibre col·lectiu explicant-ho, o d’haver perdut aquella primera web que ens va ser de gran utilitat per impulsar la creació de grups de suport per tot Espanya i per informar sobre la campanya d’en Pep. La preparació de les “Primàries ciutadanes” del Partit Socialista francès pot veure’s alterades pels darrers esdeveniments del cas DSK (Dominique Strauss-Kahn). Podeu llegir al respecte l’article sobre el tema publicat avui pel director de La Vanguardia, José Antich.

Sobre el debat obert en l’esquerra europea us convido a llegir els següents articles:

• Social democratic parties need a constant dialogue with citizens, Bjorn Sundin
• Por una política socialdemócrata, Pedro Bofill, Francisco Cruz de Castro, Bárbara Dührkop, Leopoldo Torres, Ana Miranda y Fernando Sanz
• Sis preguntes sobre la socialdemocràcia, Julio Jiménez
• L’esquerra de veritat, Xavier Bru de Sala
• Dels partits als ciutadans, Andreu Mayayo

També us interessarà el Manifest “Una ilusión compartida” del que se’n fa ressò Juanma Romero en la crònica “Intelectuales y artistas piden reconstruir la izquierda” i l’edició d’enguany de la Universitat Progressista de Catalunya, que comença la setmana que ve i porta el lema “Resistències”.

Sobre el debat sobre l’estat de la nació us convido a llegir l’editorial d’El País “Debate copernicano”, l’article d’Ignacio Escolar “En el dentista de la nación”, la crònica de Belén Carreño “Hipotecados y autónomos reciben un balón de oxígeno al final de la crisis”, l’editorial d’El País “Decisiones correctas” i l’article de Javier Casqueiro “La fábula de ‘Españistán’”. Sobre les mesures per resoldre els problemes causats per les hipoteques podeu llegir la crònica de Luis Doncel “Medidas que alivian pero no curan” i l’article de José Ignacio Navas “Aún quedan desequilibrios por corregir”.

Sobre les maniobres al voltant del Tribunal Constitucional podeu llegir l’article d’Ernesto Ekáizer “Las pequeñas grandes maniobras” i sobre la posició de l’Església catòlica al voltant de la llei sobre la mort digna podeu llegir l’article d’Ignacio Escolar “A la derecha de Rouco”. Sobre la pretensió d’algun sector de l’Església catòlica de “curar” l’homosexualitat podeu llegir la crònica de Susana Hidalgo “El Obispado de Alcalá edita una guía para curar la homosexualidad” i l’article d’Arturo González “Curar la homosexualidad”. Ara fa un any també Duran Lleida defensava les clíniques que pretenen “curar” els homosexuals. Vegeu-ho en aquesta crònica de Roger Tugas “Duran pide ayuda para ‘curar’ la homosexualidad”.

Sobre les primeres passes d’Alfredo Pérez Rubalcaba com a futur candidat socialista en les properes eleccions generals (serà oficialment nomenat pel Comitè Federal del PSOE dissabte vinent a Madrid i celebrarà tot seguit el seu primer acte públic com a candidat) podeu llegir l’article de Gonzalo López Alba “Rubalcaba ‘versus’ Alfredo P.”, la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea “Rubalcaba defiende que la banca pague también el coste de la crisis”, el reportatge de José Luis Barbería “Listo para el gran ‘sprint’” i l’article de José Luis Barbería “Odiado, amado, respetado”.

Sobre el moviment del 15-M no us podeu perdre la secció específicament dedicada a aquest tema en el web d’Antoni Gutiérrez-Rubí, i podeu llegir els articles d’Antonio Estella “La política en el centro de la indignación”, Enrique Gil Calvo “Indignados” i Federico Mayor Zaragoza “La hora de ‘los pueblos’”. Sobre temes econòmics que indignen els indignats (i molta altra gent entre la que m’hi compto) us convido a llegir la crònica d’Ana Flores “Los expertos ven viable muchas propuestas económicas del 15-M”, i els articles d’Ignacio Escolar “Siete claves sobre los impuestos” i Lucía Méndez “Los sueldos de Bankia”.

Sobre la situació econòmica global no us heu de perdre l’article de Nouriel Roubini “Esa sensación de estancamiento”. I sobre la situació econòmica catalana i espanyola podeu llegir l’entrevista a Martí Parellada que li fa Manel Manchón al diari ARA, i els articles de Manel Pérez “Dinero opaco y regularización fiscal” i Carmen Alcaide “La crisis ya ha cambiado el modelo”.

Sembla que la crisi grega (crisi de l’euro) ha entrat en una nova fase de treva, perquè els mercats no coneixen la pau, només semblen descansar fins a la propera envestida. I això no serà suficient. Llegiu al respecte els següents dotze articles:

• Grecia: de Sísifo a Los Soprano, Andy Robinson
• ¿Sobreviviremos esta semana?, Joaquín Estefanía
• Grecia, Miquel Roca i Junyent
• Al borde del colapso, Emilio Ontiveros
• Chocando contra el muro de la realidad, David Lizoaín
• Sacrificio inútil, Manel Pérez
• ¡Imitad a los banqueros!, Xavier Vidal-Folch
• Un paso decisivo, El País, editorial
• Un balón de oxígeno para Grecia… y para nosotros, Josep Borrell
• Tragedia griega inacabada, Javier Ayuso
• La polarización, Joaquín Estefanía
• Primera línea de fuego, Soledad Gallego-Díaz

Les dificultats de la Unió Europea per fer front a les crisis grega, irlandesa i portuguesa, en definitiva a la crisi de l’euro, posen de manifest les insuficiències de les institucions europees, la manca de decisió política, l’absència de govern econòmic comú, el desconcert o la tebior alemanyes i la feixuga hipoteca que suposa el pensament econòmic dominant. Podeu llegir al respecte els articles de Joschka Fischer “¿Desea morir Europa?”, Carlos Carnicero Urabayen “El liderazgo periférico de Merkel”, Rafael Poch “Berlín se instala en la euroconfusión”, Ignacio Escolar “Lo llaman UNIÓN europea, y no lo es”, Xavier Batalla “Desconcierto europeo” i Amartya Sen “La democracia europea, en juego”. També sembla interessant al respecte el llibre de José Ignacio Torreblanca “La fragmentación del poder europeo” del que El País publica avui un fragment.

Sobre la posició dels Estats Units us interessaran els articles de Timothy Garton Ash “EEUU no debe dormirse en los laureles” i Paul Krugman “Al límite”.

Sobre la designació de Christine Lagarde com a nova Directora gerent del Fons Monetari Internacional podeu llegir l’editorial d’El País “Inercia en el FMI”.

I, finalment, dues entrevistes sobre temes ben diferents que poden interessar-vos, la que li fa Ignacio Romo a Público a Albert Soler, Secretari d’Estat per a l’Esport, i la que li fa Cristina Sen a La Vanguardia al professor Donald C. Hambrick, en la que afirma “Els alts executius són avui més individualistes i narcissistes”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 30 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES 
- Un pare que les passa magres amb la seva filla…. Explicant-li allò de les abelles i les flors, allò dels reis maigs?? Nooo, intentant explicar-li què és ser d’esquerres!

- El President Mas fent la versió kumba del monòleg, una mica Xesco Boix, per entendre’ns.

EL MILLOR
- Jordi Hereu lliurant les claus de la ciutat a Xavier Trias: “… i aquestes són les de la Diagonal i la Merdiana… no les obres les dues alhora, que hi ha molt corrent d’aire”.
M’han agradat molt també les de l’Estadi Olímpic (amb nadereta i tot) i les del Zoo, una per animal, amb instruccions per ternir-ne cura.

MALA LLET
- Toni Soler comentant amb el president Mas les notes dels consellers: “El Conseller Mascarell només té un “bien” amb aquella cara de setciències que fa? Sí, ja sé que el seu cas és una mica difícil perquè va estar en una aula d’acollida per millorar la seva integració convergent”… I la Joana Ortega? “Ja s’ha posat ella mateixa la nota”. Ah, i la Consellera Rigau ha suspès tecnologia, claro, claro…

ARXIU HISTÒRIC (22/6/06)
- Els prínceps fan la declaració de la renda… això ja és prou original, però és que a sobre els surt negativa!

LA FRASE DE LA SETMANA
  
- Rubalcaba “Yo no sé mucho de economía, pero como muevo mucho los brazos, parece que tenga mucha seguridad”

LA PICADA D’ULLET
- La versió polonesa del debat sobre l’estat de la nació: Rajoy i Rubalcaba rivalitzant per pujar a l’estrada, ZP entertenint-se amb uns llapis de colors, Carme Chacón boicotejant Rubalcaba, en fi, tot molt de pati de col·le, o sigui, bastant real.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- El tripartit del PSC, Ros-Iceta-Nadal vs. el duet de CiU Mas-Duran.

KA FORT
- Tres funcionaris de l’Ajuntament que surten de la Casa Gran després de 32 anys i ho troben to mooolt canviat…. I ja no et dic res quan troben Clos fent de cambrer, Hereu d’escombriaire i Montilla de… res…

MALAGUANYAT
- Ni Bosch ni Cuní aprofitant les seves oportunitats d’entrevistar Obama.

JA CANSA
- El megaXavier Bosch que no ve a aportar re de re, nor?

ZW 265 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.pieall.com

Pieall és una nova eina online per generar els nostres propis sondejos. Un mesurador de tendències, que permet als internautes plantejar i llançar les seves preguntes per a que siguin contestades per totes aquelles persones que tinguin interès en el tema. Els resultats es visualitzen de manera automàtica a través d’un gràfic en forma de formatgets, o pastís (pie, en anglès), d’aquí el seu nom. Pieall es defineix com ‘un monitor d’opinió. Un lloc públic per a sondejos i discussions de tota mena. No hi ha pregunta o resposta massa gran o petita a Pieall.’

La iniciativa, sorgida a Espanya de la mà de l’espanyol Matías Guisado i de dos socis panamenys, Mario i Alexei Rodríguez, aspira a convertir-se en el gran monitor de les opinions dels internautes. De fet són els propis usuaris qui la doten de contingut, comentant els seus punts de vista sobre les enquestes o preguntes plantejades, sense la necessitat d’estar connectats entre si. Una enquesta determinada pot fer-se pública o privada, compartir-se únicament amb un grup seleccionat, publicar-se en el mur de Facebook o inserir-se en el nostre propi bloc.

Pieall es pot utilitzar gratuïtament i està disponible en anglès, francès i portuguès. Només és necessari registrar-se i omplir un senzill formulari per a que l’enquesta estigui llesta. Aquí teniu el llistat de FAQ que resol tot tipus de dubtes.

Pieall se suma a altres eines d’aquest tipus ja existents a la xarxa com podrien ser Polldaddy o Twtpoll.