Aquesta setmana ens ha proporcionat molts exemples del desgavell que presideix el govern de la Generalitat. Mentre un Conseller anuncia augment d’horaris als treballadors de la funció pública (i insinua possibles noves retallades de sous), la vicepresidenta del govern el desmenteix. Un altre conseller afirma sense embuts que la meitat dels aturats mai no tornaran a tenir feina. I resulta que és el responsable d’ocupació que ha estat incapaç d’impulsar l’oferta de cursos de formació ocupacional del 2011. El portaveu del govern afirma que està bé tapar l’E d’Espanya de les matrícules dels cotxes, mentre els Mossos d’Esquadra el desmenteixen i diuen que això és motiu de sanció. ¿En què quedem? ¿O és que ser portaveu del govern no incorpora una especial obligació de veracitat? Per no parlar de sentit institucional… Segueixen els anuncis indiscriminats de retallades i fins i tot els anuncis de tancament d’equipaments públics com ara el Centre d’Assistència Primària de Castellbisbal. El president del grup de CiU al Parlament de Catalunya considera interessant la proposta d’insubmissió fiscal avançada per Òmnium Cultural, mentre el portaveu del govern no la veu clara. ¿En què quedem? ¿On és el president Mas? ¿Què fa? Encara recordo les seves agres crítiques al govern anterior i l’acusació permanent de manca de lideratge que feia al president Montilla. ¿On és el president Mas? ¿Cap on ens porten ell i el seu govern? Per ara només sabem la vella cançó: la culpa és de l’anterior govern o del govern de Madrid. Fins i tot i la seva sobirana decisió de pactar amb el PP és culpa del PSC. ¿No serà que ha exercit a la seva manera el dret a decidir del que tant s’omple la boca? ¿Com és possible que en unes mateixes declaracions pugui felicitar-se de l’increment de l’independentisme i del seu pacte amb el PP? ¿No seria el moment de dir la veritat, de posar ordre i d’assenyalar un rumb clar? ¿Què se n’haurà fet d’aquell timó que exhibia ufanós després de prendre possessió com a 129è president de la Generalitat de Catalunya? ¿O és que ara el timó el té Alícia Sánchez-Camacho que sembla ser qui marca el pas?

Sobre el pacte CiU-PP us convido a llegir dues tesis ben contraposades (o no), la d’Enric Company en el seu article “CiU -PP, una alianza coherente” i la que sostinc en l’article “Principios de quita y pon“.

Sobre la importància de l’atur a Catalunya i, més específicament l’atur juvenil, no us podeu perdre l’article de Clara Blanchar “Cataluña ha perdido 270.000 empleos de jóvenes en cuatro años”. Per això ens han indignat tant les declaracions del conseller d’Empresa i ocupació, Francesc Xavier Mena. Tant que li hem demanat al president Mas que el cessi, i com no ho fa intentarem reprovar-lo al Parlament com explica Neus Tomàs en la seva crònica “El PSC tria Mena per plantejar la primera reprovació al Govern”.

Sobre les retallades del govern us convido a llegir els articles de Vicenç Navarro “Alternatives a les retallades” i Iosu de la Torre “Tisorada al Pallars”, i la crònica de Rosa Fernández “El tancament del Dos de Maig enfronta el Govern i el PSC”.

Aquesta setmana hem sentit també des de CiU propostes insòlites pel que fa a la immigració. Com bé denuncia Xavier Rius es tracta de “Propostes inútils i fora de temps”. Segueix obert el debat sobre la futura llei electoral de Catalunya. Heu de llegir sens falta els articles d’Andreu Mayayo “Ciutadans i territori” i Carles Pastor “Ley en el aire”. El fet que CiU presideixi les quatre diputacions catalanes, la de Barcelona fruit del pacte CiU-PP, ha reobert el debat sobre el futur de les diputacions. Us convido a llegir al respecte els articles de Josep Maria Pascual “Diputacions: eliminació o reforma” i Antoni Fogué “Diputacions, un govern local”.

El debat precongressual del PSC segueix ben viu. Aquesta setmana us proposo llegir l’entrada al bloc de Xavier Sabaté “Un PSC catalanista de centre o d’esquerra?”, l’article de Joaquim Coello “PSC, ¿què es pot fer?” i la meva intervenció ahir a l’Escola d’Estiu de la Joventut Socialista de Catalunya “Idees pel futur del socialisme“. Aquí sota trobareu una foto del debat moderat per Javi López, primer secretari del la JSC, cortesia de David Donaire.

El debat del PSC està inscrit en el debat de l’esquerra europea. Per això us recomano vivament que llegiu els articles de Sami Naïr “¿Adónde va la izquierda europea?”, Nicolás Sartorius “¿Qué le pasa a la izquierda” i Carlos Carnicero Urabayen “Els últims músics del ‘Titanic’”.

Aquest debat també està en el rerefons del discurs d’Alfredo Pérez Rubalcaba, com podeu comprovar en els articles de Joaquín Estefanía “Un soplo de aire fresco”, Miguel Angel Aguilar “Orgullo y razón” i Florencio Domínguez “Anclado al centro”. Al PP creix la preocupació pel contrast entre Rubalcaba i Rajoy, i per això han saltat al coll de Rubalcaba utilitzant l’anomenat “caso Faisán”. Podeu llegir al respecte l’article “Faisán” de José Antich, director de La Vanguardia, i l’editorial d’El Periódico de Catalunya “La caça del faisà“. També és veritat que el PP intenta fer molt de soroll amb el faisà perquè el president de la Comunitat Valenciana serà jutjat per “cohecho impropio”. Podeu llegir al respecte els editorials d’El País “Camps, en el banquillo” i de La Vanguardia “Camps, el PP y la ejemplaridad“, i la crònica de Público “La hemeroteca que retrata a la cúpula del PP“. Sobre l’actitud del PP en la provisió de vacants d’òrgans constitucionals no us perdeu el contundent article de Javier Pradera “Golpismo blando”.

Sobre qüestions relatives a l’economia espanyola us convido a llegir l’article d’Antonio Franco “Descarrilament d’un AVE estúpid”, l’editorial de La Vanguardia “España, transparente y solvente“, i els articles de Juan-José López Burniol “La austeridad que vuelve”, Fabián Estapé “Fusiona i venceràs”, María Jesús Fernández “La inflación, única buena noticia”, Joaquín Estefanía “El juego del gallina” i Vicenç Navarro “Análisis de las propuestas del Partido Popular para salir de la crisis”.

Però el més rellevant des del punt de vista econòmic és la crisi de l’euro (per més que s’entestin en dir que es tracta de la crisi del deute grec, o portuguès, o irlandès, o de qui sigui). Per ara, les institucions europees no han estat a l’alçada de les circumstàncies, cosa que aquesta setmana s’ha posat especialment en evidència, i el menys que es pot dir és que amb Jacques Delors i Gordon Brown aniríem millor que amb Durao Barroso i Van Rompuy. Sobre tot plegat us convido a llegir els següents vint articles ordenats cronològicament:

• Ideas falsas sobre Europa, Jean-Marie Colombani
• Por delante y por detrás, Manel Pérez
• ¡Es el euro, estúpidos!, Enric Hernández
• El euro, ante el precipicio, El País, editorial
• La crisis de la deuda en cinco preguntas, Ignacio Escolar
• Europa es la solución del problema, José Carlos Díez
• Los mercados dan un alivio a España e Italia tras llevarlos a una situación límite, Claudi Pérez
• Emergencia a la italiana, El País, editorial
• ¿Por qué se durmió Europa?, Gordon Brown
• El mal sueño de Europa, Lluís Foix
• Una política insostenible, Manel Pérez
• El risc són les agències, Enric Hernández
• Ausencias culpables, El País, editorial
• Una visió clara per l’euro per a que surti reforçat d’aquesta crisi, Jacques Delors, Felipe González, Romano Prodi i Etienne Davignon
• Europa: ser o no ser, Juan-José López Burniol
• La gran frustración, Angel Ubide
• UE: los políticos suspenden, Javier Ayuso
• La UE estudia potenciar el fondo de rescate para comprar deuda griega, Andreu Missé
• Decálogo para días de tormenta, Luis Doncel
• Semana decisiva para el euro, La Vanguardia, editorial

Tampoc la situació dels Estats Units és com per tocar campanes com podeu comprovar llegint l’editorial d’El País “Aviso a Washington” i l’article de Paul Krugman “Rayando en la locura”.

I com sempre insisteixo en que la solució no pot venir de cap de les maneres de plantejaments sorgits de l’ortodòxia econòmica neoliberal. Sobre aquest debat podeu llegir els articles d’Ignacio Escolar “El uso perverso de las palabras”, Esteban García-Albea Ristol “Razones contra el copago”, Vicenç Navarro “Las causas políticas de la crisis”, Ignacio Jurado y Sebastián Lavezzolo “Los mercados imperfectos”, Joaquim Coll “Capitalisme, ¿moral, immoral o amoral?” i Antoni Domenech i Daniel Raventós “Cuestión de alternativas”.

Sobre el moviment 15-M us convido a llegir els articles de Dolors Renau “Els indignats i la nostra veu”, Fermín Bouza “El 15-M y los viejos fantasmas” i Luis García Montero “Dos cosas más sobre el 15-M” i l’entrevista a Belén Barreiro que li fa Carolina Martín a Público.

Sobre la qüestió palestina us convido a llegir els articles d’Abraham B. Yehoshua “Un reconocimiento necesario” i Mariano Aguirre “Europa ante el dilema palestino”. I sobre la delicada situació a l’Afganistan i el Pakistan us convido a llegir l’article de Lluís Bassets “Afpak, paquete explosivo”.

Sobre l’escàndol protagonitzat per l’imperi Murdoch (del que és conseller José María Aznar) heu de llegir els articles de Lluís Bassets “Un poder por encima de cualquier otro”, Gregorio Morán “Donde hay opinión pública”, Íñigo Sáenz de Ugarte “El fin de la dinastía Murdoch”, Rosa Massagué “Ja no tot s’hi val”, Juan Cruz “Murdoch como pretexto” i Xavier Batalla “El mundo al revés”.

I per acabar dues reflexions interessants, la d’Otto Granados en el seu article “¿Por qué puede regresar el PRI?” i la de Javier Solana i Daniel Innerarity a “La humanidad amenazada”, que porta el mateix títol que el llibre editat per tots dos a Paidós: “La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales”.

ZW 267 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.gapminder.org

Gapminder és una fundació sueca sense ànim de lucre que promou el desenvolupament sostenible a nivell mundial i l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides mitjançant l’ús i comprensió de les estadístiques i altra informació sobre el desenvolupament social, econòmic i ambiental a nivell local, nacional i mundial. Va ser fundada per Hans Rosling juntament amb el seu fill, Ola Rosling i nora Anna Rosling Rönnlund.

La Fundació va desenvolupar en el seu dia el software Trendalyzer (que va ser adquirit per Google l’any 2007), un programa per a convertir sèries estadístiques en gràfics interactius, amb l’objectiu de promoure una visió del món basada en fets i dades a través de la comprensió d’informació estadística pública. La versió actual de Trendalyzer és Gapminder World, un servidor web que mostra a través de gràfics dinàmics l’evolució de sèries temporals de dades de desenvolupament per a tots els països del món.

Per entendre-ho millor us recomano veure aquest vídeo, del propi Rosling, a TED.

Gapminder a Twitter i Facebook.