Si algun dubte tenia sobre actualitzar avui el meu Diari a internet, els dramàtics atemptats a Noruega el van esvair d’immediat. Tot atemptat terrorista, tot assassinat, tota mort mereix el nostre rebuig i la nostra condemna. Dit això, l’assassinat per part d’un fanàtic d’extrema dreta de 85 joves socialistes que estaven celebrant la seva Escola d’estiu en una petita illa noruega és una ganivetada al cor de la democràcia, de la política i dels nostres ideals més preuats. Els nostres 85 joves companys han mort precisament a causa del seu compromís polític, de la seva voluntat de formar-se com a ciutadans actius i crítics integrant el moviment laborista noruec. El seu sacrifici no ha de ser mai oblidat, ha de moure a la reflexió d’aquells que massa sovint menyspreen la política, i ha de renovar el nostre rebuig frontal dels que atien o practiquen la intolerància, l’odi i el fanatisme que han estat els botxins d’uns joves esplèndids que tenien tota una vida per davant.

Podeu llegir la crònica dels fets publicada a El País i la descripció del campament laborista a la illa d’Utoya que fa el mateix diari. Crec que haurem de fer gestos i actuacions concretes perquè el nom d’Utoya no sigui mai oblidat. Podeu visitar la web en anglès de l’organització juvenil laborista noruega Arbeidernes Ungdomsfylking (AUF), la descripció que ells mateixos feien del seu Summer Camp i la pàgina web del Partit Laborista noruec Arbeiderpartiet.

Sobre els atemptats a Noruega us convido a llegir els articles “Un atac polític” de Josep Sala i Cullell, mestre català que viu a Noruega, “Responder al fanatismo” de Jesús Maraña, el perfil de l’assassí del diari Público, “La matanza del odio” d’Esteban Ibarra, president del Movimiento Contra la Intolerancia, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Malson a Noruega“, “L’ou de la serp torna a donar fruits” d’Antoni Segura, “Larsson ja ho va dir” de Juancho Dumall, l’editorial de La Vanguardia “Fanatismo en el paraíso“, “Fue la ultraderecha” de José Antich, l’entrevista a Daniel Poohl, successor de Stieg Larsson al capdavant de la revista sueca “Expo“, que li fa Gemma Saura a La Vanguardia, i l’editorial d’El País “Fanatismo criminal“. Aquí sota hi trobareu una fotografia del petit homenatge en forma de concentració convocada ahor per la Joventut Socialista de Catalunya davant del Consolat noruec a Barcelona.

I per acabar amb aquest record-homenatge als companys i companyes assassinats i recordant que han mort precisament per les seves idees i el seu compromís polític, us convido a llegir en anglès les “Línies bàsiques que orienten la tasca del govern tripartit a Noruega (2009-2013)” i el treball també en anglès de Wolfgang Biermann i Kristine Kallset “‘Everyone on Board!’ The Nordic Model and the Red-Red-Green Coalition – A Transferable Model of Success?” publicat per la revista de la Fundació Friedrich Ebert, Internationale Politik und Gesellshaft en el seu número d’hivern del 2010.

Sobre temes relatius a la política catalana nos us hauríeu de perdre l’entrevista a José Montilla que li fa avui Pere Ríos a El País i l’article de Jordi Matas Dalmases “CiU, más a la derecha”. Com per reblar el clau sobre aquest tema avui mateix CiU ha anunciat que estaria disposada a votar una moció de censura per fer que s’avancin les eleccions generals. Tenen tanta pressa per ajudar Mariano Rajoy a arribar a La Moncloa que perden les formes i fins i tot la seva cantarella habitual de ‘força responsable que ajuda a la govrnabilitat espanyola’.

Sobre la posició del PSC al voltant de la llei òmnibus que volia el govern de CiU us convido a llegir les intervencions de Laia Bonet, Eva Granados i Jaume Collboni en el debat sobre les esmenes a la totalitat de tres dels cinc o sis projectes de llei que la substituiran. La posició constructiva del PSC en aquest tema s’ha volgut confondre amb una pretesa ‘geometria variable’ de les aliances del govern de CiU. No hi ha cap ‘geometria variable’. CiU té un acord tancat amb el PP, del que la recent reunió d’Alícia Sánchez Camacho al Palau de la Generalitat amb el president Mas n’ha estat una nova prova. Un acord gran com una casa de pagès: pressupostos, ajuntaments de Badalona i Castelldefels, Diputació de Barcelona i l’anunci de futura col·laboració amb Mariano Rajoy per ajudar-lo a arribar a La Moncloa (avui mateix fins i tot CiU parla de donar suport a una moció de censura contra Zapatero). Però davant d’un avantprojecte de llei tant important com l’òmnibus el PSC tenia dues opcions: negar-se ni tant sols a debatre’l presentant-hi esmenes a la totalitat o intentar millorar-lo a través d’una negociació amb el Govern. I hem optat per aquesta segona opció. En primer lloc fragmentant el projecte i suavitzant algunes arestes, en segon lloc acordant alguns elements centrals per nosaltres que seran modificats en la tramitació parlamentària (per exemple les exigències de qualitat en la prestació de determinats serveis socials per entitats o empreses del tercer sector), i en tercer lloc presentant-hi centenars d’esmenes parcials que intentarem negociar amb CiU. Això no canvia l’escenari polític català: CiU governa gràcies al suport del PP i el PSC exerceix d’oposició responsable per construir una alternativa de progrés.

Sobre altres qüestions de política catalana us poden interessar els articles de Josep Maria Sabaté “7 enganys i una renúncia” (sobre sanitat) i de Xavier Rius “Cortines de fum a Salt” (sobre immigració).

Les dues millors notícies de la setmana han estat la recuperació del govern metropolità de Barcelona, sobre la que podeu llegir l’article de Jordi Hereu “La Barcelona metropolitana que necesita Cataluña” i la confirmació de Barcelona com a seu del World Mobile Congress, candidatura presentada i defensada per l’anterior govern de la ciutat, sobre la que podeu llegir l’article de José Antich “Barcelona, capital del móvil” i les declaracions de Jordi Hereu celebrant aquesta decisió.

Sobre la ‘qüestió nacional’ m’han interessat dos articles ben diferents, el de Jaume López “Un any sobre el dictamen de Kosovo” (que explica com el dret d’autodeterminació no és d’aplicació en el cas català i en canvi un procés democràtic i pacífic d’independència sí que és possible) i el de Valentí Puig “Reformas en el catalanismo”.

Sobre la preparació del Congrés del PSC us interessarà la intervenció de Joan Ignasi Elena “Síntesi, per un nou projecte” en el col·loqui organitzat pel PSC de Sant Andreu, i els articles de Jordi Martí “La partitura” i Jordi Font “PSC, tres reptes”.

Passant a la política espanyola, us recomano dos articles sobre la polèmica al voltant d’un eventual avançament de les eleccions generals: Ramón Cotarelo “Urgencias electorales” i Joan Tapia “¿Zapatero és el gran culpable?”.

Sobre la posició del PSOE i el nou projecte que presentarà Alfredo Pérez Rubalcaba us convido a llegir les entrevistes a Cristina Narbona feta per Gonzalo López Alba a Público, a José Blanco feta per Gemma Robles i Pilar Santos a El Periódico de Catalunya, i a Elena Valenciano feta per Soledad Alcaide a El País, i l’article de Gonzalo López Alba “El candidato”. I considero imprescindible veure i escoltar Alfredo Pérez Rubalcaba en les entrevistes que li van fer Josep Cuní a TV3 i Jordi Basté a RAC1.

Sobre dos temes ben polèmics us convido a llegir l’article d’El País “Miedo al voto ‘moro’” i de Javier Pérez Royo “Sin trampa ni cartón” (sobre l’actitud del PP en el moment d’assumir noves responsabilitats a nivell autonòmic”.

Sobre el cas Camps (en el que m’ha frapat molt la tesi que defensava Rajoy: “declara’t culpable i segueix en el càrrec”) us convido a llegir els articles de Javier Pradera “Las listas de bodas del soborno”, Ernest Folch “Els vots no indulten”, Ignacio Escolar “Camps, el nuevo Galileo Galilei”, Rosa Paz “Un poco de crispación para tapar el caso ‘Gürtel’”, Ignacio Escolar “Camps se va, la ‘Gürtel’ sigue”, Juancho Dumall “L’agonia innecessària”, Joan J. Queralt “Sainet a València”, l’editorial d’El País “No muy honorable“, Fernando Vallespín “Camps como síntoma”, Carlos E. Cué “Las últimas horas del presidente de la Generalitat Valenciana antes de dimitir” i Pilar Rahola “Autocrítica ciudadana”.

Sobre la situació econòmica espanyola us interessaran els articles d’Ignacio Sotelo “La lección de Grecia” i Vicenç Navarro “Crisis y política fiscal”.

Però com sempre la situació econòmica espanyola està fortament condicionada per la situació econòmica europea. Al respecte podeu llegir els següents articles:

• Nouriel Roubini “La última batalla de la eurozona”
• Editorial d’El País “Cumbre decisiva”
• Xavier Vidal-Folch “Los mitos se derrumban”
• Josep Oliver “El futur de l’euro, i el nostre”
• Vicenç Navarro “El mayor problema en España y en la Eurozona no es el déficit, ni la deuda pública”
• José García-Montalvo “Encaje de bolillos”
• Editorial d’El Periódico de Catalunya “Un pas endavant”
• José Carlos Díez “El rescat d’Europa”
• Editorial d’El País “Un euro gobernado”
• Lluís Bassets “La Europa rota de Merkel”
• José Ignacio Torreblanca “Líderes contra corriente”
• Francisco G. Basterra “Europa medio despierta”
• Josep Borrell “Itàlia, en la tempesta”
• Alfredo Pastor “Final de partida”
• Emilio Ontiveros “Salud bancaria y deuda pública”
• Manel Pérez “Una crisis cerrada en falso”
• Xavier Vidal-Folch “Gulliver da un paso de gigante”
• Claudi Pérez “Un FMI en miniatura”

La situació econòmica europea té molts punts de contacte amb la situació econòmica nordamericana. Ho podeu comprovar en els següents articles: Paul Krugman “La Depresión Menor”, Antonio Caño “Las diferencias ideológicas bloquean el pacto para evitar la quiebra de EEUU”, Javier Ayuso “‘Tea parties’ mortíferos”, Paul Krugman “Dejar marchar a los banqueros” i Timothy Garton Ash “Estados Unidos y Europa, en decadencia”.

Per acabar amb els temes europeus us recomano dos darrers articles: Ian Buruma “Europa sin Turquía” i Jordi Ortega “¿Un harakiri europeo de la política catalana?”.

Amb posicions molt crítiques sobre la gestió de les polítiques econòmiques a nivell global podeu llegir els articles de Joseph Stiglitz “La crisi ideològica del capitalisme occidental”, José Ignacio González Faus “¿Refundar el capitalismo?”, Joaquín Estefanía “Cuatro años ya…”, Michel Wieviorka “La indignación como solución”, Joan Majó “Mercats, governs i ciutadans”, Josep Borrell “¿Por dónde se sale de la crisis? ¿Impuestos a los bancos?”, Gerardo Pisarello i Jaume Asens “Deutocracia”, Manuel Fernández “Lito” “La insaciable voracidad de los mercados” i Adela Cortina “Democracia y justa indignación”.

En pocs dies es plantejarà a l’Assemblea General de les Nacions Unides el reconeixement de l’Estat palestí. Sobre aquest tema us convido a llegir l’article d’Abraham B. Yehoshua “Intentar salir del estancamiento” (compte! pesa molt: 1,8M) i que visiteu la pàgina d’Avaaz.org sobre aquesta qüestió i, pels que volgueu aprofundir-hi, la pàgina de l’Iniciativa o Acord de Ginebra.

Sobre el cas Murdoch (que té José Maria Aznar a sou) us convido a llegir els següents articles:

• Timothy Garton Ash “Una cultura del miedo en el corazón del estado”
• Joana Bonet “La maldición del amarillo”
• Joana Bonet “La maldición del amarillo (2)”
• Lluís Foix “Prensa, políticos y policías en Londres”
• Jaume Guillamet “Lecciones de la prensa británica”
• Miguel Angel Aguilar “Murdoch entre nosotros”
• Lluís Foix “Un debate útil e inevitable”
• Daniel Gavela “Murdoch, el magnate en mangas de camisa”
• Moisés Naím “Murdoch y la deuda pública”
• Elsa González “Periodistas, a nuestros zapatos”
• Xavier Batalla “Sudar tinta”
• Valentí Puig “Un oficio tan noble y plebeyo”

I per acabar un record per un periodista i polític que ens ha deixat “Carlos Sentís, periodista de un siglo” article de Jaume Guilamet, un reconeixement a un periodista que tanca una etapa i n’obre una altra “Cuní: “¡Fins sempre!” d’El Periódico de Catalunya, i una conferència imprescindible d’un escriptor que també ha escrit nombrosos articles de premsa, “La piedra de Sísido” de Günther Grass.

ZW 268 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://mini-leaks.com/

Minileaks és una iniciativa web espanyola que busca promoure la transparència i honestedat en la societat a través de la publicació de documentació rellevant. Qualsevol pot proposar i enviar informació. Com més proves, millor. Com més documentació, major impacte.

A Minileaks es poden denunciar des abusos, injustícies a la feina o en mitjans de comunicació o empreses, governs … a qualsevol queixa menor (com el fet de servir alcohol adulterat en un bar, o de renovar en un hospital-i de manera excessiva-certs components, per lucre de qui no ho mereix).

El seu objectiu és que les persones que denuncien (sempre anònimament) trobin visibilitat, el primer pas perquè s’escolti la queixa i es faci justícia.

Minileaks valora l’interès dels documents enviats i intenta recollir les versions de les parts implicades abans de procedir a la seva publicació, intentant garantir en la mesura del possible la veracitat de les dades. L’efectivitat i impacte de Minileaks dependrà de l’ús i rellevància que li atorguin els propis ciutadans.

A Twitter: @MiniLeaks ‘Petites revelacions motivades per grans valors’

Enllaç associat: Minileaks, un portal para canalizar denuncias ciudadanas (19.07.2011)