Avui dubtava sobre si podria fer o no l’actualització setmanal del meu diari a Internet, però com dijous a la nit ja comença la campanya electoral i els tres propers caps de setmana qui sap si podré fer-ho, he decidit que valia la pena fer l’esforç i aquí teniu el resultat.

A 21 dies de les eleccions generals, sembla lògic començar l’actualització setmanal del meu diari a internet amb una referència a la solidesa del discurs polític de la nostra cap de llista per Barcelona. Dimecres vaig tenir el gust d’escoltar en directe la intervenció de Carme Chacón al Cercle d’Economia. Considero del tot imprescindible que llegiu aquest discurs on hi trobareu un anàlisi rigorós de la situació econòmica i les propostes socialdemòcrates per sortir de la crisi sense posar en risc la cohesió social.

L’orientació política fixada per Carme Chacón contrasta de forma molt nítida amb la política que està desenvolupant el govern de CiU a Catalunya. tant és així que un editorial del diari El País no ha dubtat a qualificar la política del govern presidit per Artur Mas de “Nacionalismo neoliberal“. Aquest qualificatiu és especialment adequat per definir la política del govern de CiU en matèria de sanitat. Al respecte us convido a llegir els articles d’Alfons Quintà “La sanitat catalana privatitzada furtivament“, “Sanitat i indecència democràtica” i “Interessos dels partits i privats en la sanitat“. Les alertes que ens adverteixen sobre els perills de la política sanitària de CiU arriben des de molts angles, també dels metges i d’especialistes reconeguts internacionalment, com podeu comprovar en la crònica de Ferran Balsells “El oncólogo Josep Baselga alerta de que los recortes lastran la lucha contra el cáncer”. També alerta sobre els riscos d’aquesta política Joan Subirats en el seu article “¿Derechos o concesiones?”. La deriva liberal conservadora de CiU també s’ha posat en evidència en la política que estan desenvolupant als Ajuntaments, a començar pel de la capital de Catalunya. Podeu comprovar-ho en l’article d’Andreu Mayayo “Finances municipals”.

De cara a la campanya de les eleccions generals CiU està desenvolupant una ofensiva política centrada en el “pacte fiscal inspirat en el concert econòmic”. Ja el propi nom de la cosa indica la confusió que pretenen. Pacte fiscal és un concepte molt ampli. L’actual model de finançament autonòmic és un pacte fiscal, és a dir, un acord entre les administracions sobre el repartiment dels ingressos fiscals. Concert econòmic és el model vigent al País Basc i a Navarra, definit en els seus Estatuts d’Autonomia i emparat en la disposició addicional primera de la Constitució espanyola. CiU porta molt de temps parlant de pacte fiscal. De fet Artur Mas en va parlar ja el 25 de gener de 1999 en una conferència al Cercle Financer de Barcelona, editada per la Generalitat. Curiosament, 1999, també any electoral. CiU va seguir governant de 1999 a 2003, què se’n va fer del pacte fiscal? Doncs ràpidament oblidat en benefici d’un pacte amb el PP. CiU necessitava al PP per assegurar-se l’estabilitat parlamentària i va votar la investidura d’Aznar el 1996 i també l’any 2000 (encara que Aznar tenia ja majoria absoluta), van votar tots els pressupostos dels governs del PP, van acordar l’any 2001 un model de finançament, i el pacte fiscal no es va veure per enlloc. Per cert, un acord de finançament que va donar un rendiment de 251 milions d’euros el primer any, mentre l’acord de finançament basat en l’Estatut i negociat per Antoni Castells i el president Montilla va obtenir el primer any un rendiment 10 vegades superior. I el model del 2001 s’havia presentat com a èxit històric, de tal manera que ni tant sols s’havien previst mecanismes d’actualització i revisió, cosa que sí preveu l’acord del 2009.

Ara volen repetir l’engany. Primer, intentant desmerèixer l’èxit i el rendiment de l’acord de 2009, generant unes expectatives impossibles i mentint descaradament sobre l’encaix jurídic d’un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic que, diuen, no implicaria canviar l’Estatut. I és fàcil de demostrar l’engany. El concert econòmic es basa només en la capacitat fiscal, mentre que l’actual model es basa fonamentalment en les necessitats de despesa. El concert econòmic té la clau de volta en un “cupo” o quota negociada bilateralment, mentre l’actual model es basa en la cessió de rendiments fiscals negociats bilateralment i en mecanismes d’anivellament entre Comunitats Autònomes fixats per l’Estat. Però des de CiU diuen que no cal modificar l’Estatut per canviar de model. És fals, només cal llegir l’article 206 de l’Estatut:

ARTICLE 206. PARTICIPACIÓ EN EL RENDIMENT DELS TRIBUTS ESTATALS I MECANISMES D’ANIVELLAMENT I DE SOLIDARITAT

1. El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s’ha de basar en criteris de necessitats de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d’anivellament i de solidaritat.
2. La Generalitat participa en el rendiment dels tributs estatals cedits. El percentatge de participació s’estableix tenint en compte els seus serveis i les seves competències.
3. Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l’estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l’Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar [l'incís que va des de la coma fins al final va ser declarat inconstitucional per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra l'Estatut]. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d’anivellament i de solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l’Estat.
4. La determinació dels mecanismes d’anivellament i de solidaritat s’ha de fer d’acord amb el principi de transparència, i se n’ha d’avaluar el resultat quinquennalment.
5. L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.
6. S’ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l’apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s’han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d’exclusió social.

Per això molts experts expressen seriosos dubtes sobre la proposta de CiU com descriu la crònica de Miquel Noguer “Los expertos cuestionan el pacto fiscal de CiU”. Per no entrar en el fons dels problemes polítics de la proposta de CiU com ho va fer Ernest Folch en l’article “La nova vaca cega”. Per això la nostra proposta és més solvent, més sensata, possible i, per tant, ambiciosa. Podeu trobar tots els detalls en el dossier “El pacte fiscal federal“.

La setmana passada vaig reclamar a Josep Antoni Duran Lleida que deixés d’utilitzar els homosexuals per atraure l’atenció i esgarrapar potser algun vot d’extrema dreta. Ho va recollir algun mitjà, per exemple El País “Iceta pide a Duran que trate su homofobia en el psicólogo“. també Andreu Mayayo es va fer ressò d’aquest tema en el seu article ”Duran Lleida i els homosexuals”. Potser l’explicació del nerviosisme i les continues relliscades de Duran estan en els articles de Joaquim Coll “El 20-N, qui se la juga és Duran” i Ernest Folch “El viatge més perillós de Duran”.

Però aquesta setmana la palma de les barbaritats i els despropòsits se l’ha endut Gregorio Peces Barba. Llegiu primer el què va dir segons ho recull La Vanguardia “Quizá nos hubiese ido mejor con los portugueses y sin los catalanes“, l’article d’Enric Juliana “Peces Barba: “Esta vez no se tendrá que bombardear Barcelona””, la carta de José Montilla en resposta a Peces Barba, recollida en molts mitjans, per exemple a El Periódico de Catalunya “Montilla retreu a Peces Barba que hagi donat arguments als independentistes”, les disculpes de Gregorio Peces Barba publicades a La Vanguardia i els articles d’Enric Juliana “La verdad de Cádiz” i Toni Soler “Política a flor de pell”.

Afortunadament, la precampanya electoral se centra en els arguments dels candidats. Avui és del tot obligat llegir la llarga entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba que li fa Enric Hernández a El Periódico de Catalunya amb tres grans titulars: “Europa corre greus riscos si no fa un salt endavant”, “El meu projecte és per a quatre anys, guanyi o perdi les eleccions” i “L’independentisme s’haurà de combatre amb la paraula”.

Sobre les perspectives electorals us recomano que llegiu els articles de José Luis de Zárraga “Escenografía y análisis” i “Elecciones sin líderes“, la crònica de Público “Rubalcaba y Rajoy, bajo la lupa del votante” i els articles de Belén Barreiro “Votantes ante el PSOE” i Fermín Bouza “Del 15-M al 20-N me negarás tres veces”.

Com a mostra dels temors que està suscitant una possible victòria del PP us recomano que llegiu la crònica d’Helena López “Creix el nombre de casaments gais a BCN per la previsible victòria del PP”. La deliberada ocultació del programa real del PP no contribueix precisament a esvair aquests i altres temors. Vegeu-ho per exemple a la crònica de Fernando Garea “Un programa en el armario”. Curiosament en aquestes qüestions la dreta espanyola no s’està homologant als conservadors d’altres països, com podeu comprovar en l’article d’Eva Peruga “Parella homosexual busca llicència”. Això s’explica en part pel paper de la jerarquia catòlica espanyola, com podeu comprovar a l’article de Juan G. Bedoya “El voto ‘anti’ de los obispos”. Lamentablement la regressió que comportaria una victòria del PP s’estén a molts àmbits. Per exemple, l’àmbit penal, com denuncia José Jiménez Villarejo a “Gravísimo retroceso”. I és que no podem oblidar la influència que encara tenen Aznar i els seus de la FAES, llegiu l’article de Maruja Torres “AznarNews” i els profetes de l’apocalipsi de la dreta de la caverna dels que parla l’article d’El Gran Wyoming “Bienvenido míster Goebbels” i de forma molt documentada el llibre de José María Izquierdo “Las mil frases más feroces de la derecha de la caverna” del que aquí us podeu descarregar el fragment inicial proporcionat per l’editorial Aguilar, que inclouen el pròleg d’Iñaki Gabilondo.

Sobre el balanç de Zapatero al capdavant del govern us convido a llegir l’article de Gonzalo López Alba “Teatro de sombras”. Part del repte de la campanya d’Alfredo Pérez Rubalcaba és, com diu l’articulista de Público Jorge Calero “La reconstrucción de la agenda socialdemócrata”. Us interessarà també la reflexió sobre l’escenari postelectoral de Gregorio Marañón “20-N: entre el vértigo y la esperanza” i “Un decálogo por la transparencia y la integridad” d’Antonio Garrigues Walker, Jesús Lizcano, Jesús Sánchez Lambás y Manuel Villoria.

Sobre l’anunci de la banda terrorista eta us recomano els següents articles “Gora Euskadi! Sense eta” d’Andreu Mayayo, “Naturalmente” d’Almudena Grandes que com “Los ultras atacan al jefe” d’Ignacio Escolar, descriuen la incomoditat de la dreta extrema sobre el nou escenari polític. També sobre la fi de l’activitat terrorista d’eta us recomano els articles “Lo hemos conseguido” de Gorka Landáburu, “Consejos secretos de Blair” de Luis Rodríguez Aizpeolea, ”Alivio e irritación” de Javier Elzo i l’entrevista a Antonio Camacho, ministre de l’Interior, que li fa Pedro Águeda a Público.

Sobre la situació de l’economia espanyola i particularment sobre les enormement preocupants dades de l’atur us proposo llegir “Balance (provisional) de una época” de Joaquín Estefanía, “El naufragio del mercado laboral” de Lucía Abellán, “La meta de déficit se aleja” de Lucía Abellán, l’editorial d’El País “Tratamiento de choque“, i els articles “¿Por qué llegamos a los cinco millones de parados?” d’Amparo Estrada, “L’atur a les portes dels cinc milions i sense fre” de Mercedes Jansa i Antoni Fuentes i “El empleo y el paro, mucho peor de lo previsto” d’Angel Laborda. Sobre l’atur ha parlat Alfredo Rubalcaba en els actes polítics celebrats aquest cap de setmana. Podeu veure-ho a La Vanguardia “Rubalcaba sugiere crear empleo abaratando la contratación”, en el vídeo de l’acte de Tenerife, en la crònica de Público “Rubalcaba advierte de que la derecha no crea empleo en Portugal ni en el Reino Unido” i en la crònica de Txema Santana “Rubalcaba apuesta por abaratar la contratación para crear empleo”.

La situació econòmica espanyola no es pot deslligar de la crisi mundial i, particularment, de la crisi grega, del crisi del deute i de la necessitat de recapitalització del sistema bancari i de la gestió que al respecte està desenvolupant la Unió Europea que aquesta setmana ha celebrat dues importants cimeres. Sobre aquests temes us convido a llegir els següents articles ordenats cronològicament:

• Europa a càmera lenta, José Carlos Díez
• El agujero en el cubo de Europa, Paul Krugman
• Merkel tenia un pla, Albert Sáez
• Dos crisis distintas pero solapadas, Lluís Foix
• Políticos zombis, Manel Pérez
• Hora crítica para la UE, El País, editorial
• Perdidos entre avales, Juan Ignacio Crespo
• El pedaç de l’euro, Enric Hernández
• Entre lo injusto y lo inconveniente, Manel Pérez
• Un paso decepcionante, El País, editorial
• El cañón Angela, Ernesto Ekáizer
• La uña de Europa, Ignacio Escolar
• Itàlia, el malalt d’Europa, Josep Oliver
• Evitar el cataclismo, Lluís Foix
• Golpe a las cuentas españolas, Manel Pérez
• No hay plan B, Claudi Pérez
• Nos engañan como a chinos, Xavier Vidal-Folch
• Castigo al crecimiento, El País, editorial
• Un tallafoc tardà, però eficaç, El Periódico de Catalunya, editorial
• Crèdit i credibilitat, Enric Hernández
• ¡Aún existen clases!, Manel Pérez
• Rebelión en las capitales, José Ignacio Torreblanca
• El Instituto Berggruen pide más unión fiscal y política en Europa, Miguel Mora
• Cap a una Europa federal?, Joan Subirats
• En la red de Alemania, Francisco G. Basterra
• La bazuca de Merkel y el futuro de España, Josep Oliver
• La economía tras la Eurocumbre: menos crédito, recesión más cercana, Yago González
• Europa, esa desconocida, Lluís Bassets
• ¿Qui pagarà per salvar l’euro?, Josep Borrell
• Recapitalizar los bancos y los políticos, Javier Ayuso
• Merkel quiere que el fondo de rescate imponga su política en la eurozona, Manel Pérez
• Alemania gana (pero en realidad pierde), Andreu Missé
• Cumbre europea: positiva, pero mejorable, Guillermo de la Dehesa
• Hoja de ruta para la supervivencia del euro, Ignacio Molina i Federico Steinberg

Celebrem la inesperada victòria del candidat socialista a la presidència d’Irlanda. Al respecte podeu llegir les cròniques de Conxa Rodríguez “El líder progresista Higgins será presidente de Irlanda”, Eva Ontiveros “El laborista Michael D. Higgins, escollit nou president d’Irlanda”, El Periódico de Catalunya “El laborista Higgins guanya les presidencials d’Irlanda” i Walter Oppenheimer “Irlanda elige como presidente al laborista Higgins”.

La tardor àrab no es presenta de forma tant optimista com la primavera àrab d’enguany. Al respecte podeu llegir els articles “Inquietud tras la elección” de Jordi Vaquer sobre les eleccions a Tunísia, “Islam político” de Zouhir Louassini sobre la situació a Tunísia i Egipte, l’editorial d’El País “Islamismo en Túnez“, “‘Libi-únez’” de Miguel Angel Bastenier, “El islam no es la solución” de Lluís Bassets, “Egipto ante el fascismo” d’Alaa Al Aswany i “Veinte años de la Conferencia de Madrid” de Miguel Angel Moratinos.

Sobre temes de debat de fons us convido a llegir els articles “Trencar les parets de vidre” de Pere Navarro sobre les primàries franceses de les que jo havia parlat a “Primàries obertes“, “¿Qué pasó el 24 de octubre de 1929?” de Pablo Martín-Aceña, “Política o caos” de Josep Ramoneda, “Lideratge per a temps de crisi” d’Angel Castiñeira, “Universitat: respostes a la crisi” de Dídac Ramírez, “¿Quién aprieta el freno de la energía eólica?” de Jordi Ortega, “Recuperación antes que reforma” de Robert Skidelsky, “Desigualdades y explotación” de Vicenç Navarro, “De la crisi del deute a la crisi social?” de Thomas Fischer, “Un relato alternativo para Europa” de Joan Herrera i Nichi Vendola, “Indignados y tramposos” de Margarita Rivière, “Los sueños y las urnas” de Daniel Innerarity, “Aprendre a tractar els polítics” de Lolita Bosch, “Llaman a la puerta” de Javier Pradera sobre el bloqueig de la política i el moviment dels indignats, “Necesitamos eurodebates nacionales” de Timothy Garton Ash, “Ellos no tienen miedo” de Soledad Gallego-Díaz sobre el contrast de la por de la immensa majoria a la crisi amb la tranquil·litat dels que la van crear i “Islandia, el camino que no tomamos” de Paul Krugman.

Sóc seguidor del detectiu Kostas Jaritos, personatge de ficció creat per Petros Márkaris que en una entrevista que li ha fet Ima Sanchís diu “Que la gente se rebele es una señal de progreso”. Vaig anar a l’estrena de la pel·lícula Les aventures de Tintin doblada en català. Sobre el film podeu llegir les crítiques de Lourdes Muñoz i Sergi Sánchez. Sobre la biografia de Steve Jobs escrita per Walter Isaacson podeu llegir les ressenyes de Laia Reventós i Francesc Bracero.

Aquesta setmana ha mort Juan Mari Bandrés, fundador d’Euskadiko Ezkerra i referència indiscutible dels demòcrates bascos que han lluitat des de sempre per la pau. Per recordar-lo podeu llegir la notícia publicada per El Periódico de Catalunya “Mor Juan Mari Bandrés, fundador d’Euskadiko Ezkerra” i els articles d’Aitor Ubarretxena “Un lluitador per la pau”, Xabier Markiegi “Juan María Bandrés, o la lucha contra las sinrazones” i José Luis Barbería “Siempre libre”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 26 d’octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
♦ Tornar a veure Ángel Acebes intentant explicar un atemptat (ara no ve al cas, que el gag era dolentot) amb dues línies d’investigació: la d’ETA i la d’ETA.

[ARXIU HISTÒRIC] (21/10/10)
Albert Om visita La Zarzuela. Boníssim! Manicura amb la Reina, tele amb el Rei que no li vol deixar veure al Barça “Me’n vaig a casa de mossèn Ballarín, ell sí que s’enrotlla”

[LA PUBLI ENCOBERTA]
La de la peli “Macià contra Companys”, és clar.

[SURREALISTA]
Rajoy acusant Zapatero d’enviar tants etarres a l’atur!

[LA PICADA D’ULLET]
Raquel Sans demanant a control si hi ha alguna novetat sobre la masia del Barça mentre explica les reaccions a un atemptat que podria atribuir-se a ETA.

[POLÒNIA en campanya]
Josep Antoni Duran i Lleida interrompent el monòleg del President. Per què parla a la càmara en comptes de mirar el President? Ah, perquè acaba fent el monòleg ell solet, que és el que volia.

[LA NOVETAT]
Steve Jobs ja és al cel, amb el seu iPad.

[MOLT CURRAT]
El capellà que està introduint tooota la Bíblia al Twitter, en versets de 40 caràcters, és clar. I què dir de la nova ocupació dels excol·laboradors de L’Hora del Lector? Ja no treballen pel President, ara treballen pel Papa!

[EXCLUSIVA!]
Imatges en exclusiva del comitè de redacció d’El Mundo decidint la portada de l’endemà de l’anunci d’ETA… ja tenen titular… “Detrás del comunicado de ETA se esconde ETA”

[LA IMATGE DE LA SETMANA]
Oriol Junqueras vuitcentits… és que sóc molt fan.

[KA FORT]
La veritable història de Pau Casals a l’ONU…. Que la gent li tirava monedes… senyor!

[L’ESTÀVEM ESPERANT]
Carod-Rovira postul·lant-se pel Nobel de la Pau arran del cessament definitiu de la violència d’ETA amb l’argument de la centralitat del seu viatge a Perpinyà… ei, i és vist que la llista dels que s’han postul·lat és llarga!

[MALA LLET]
Zapatero escriu les seves memòries a l’ordinador amb un dit, no amb un dit de cada mà, tipus Quim Monzó, no, amb un-sol-dit!

ZW 281 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.diagonalperiodico.net/

Diagonal és un diari d’informació d’actualitat, debat, investigació i anàlisi que, des de Madrid i gràcies a la participació de desenes de persones en diferents parts del món, s’edita en paper els dijous, cada quinze dies.

“Ancorat en la realitat dels moviments socials que lluiten per transformar l’actual ordre de coses, d’on  neix i es nodreix,  es presenta com una alternativa comunicativa seriosa i de qualitat.”

Es defineix com un diari en moviment, que “es construeix número a número, navegant sobre una plataforma comuna d’oposició al sistema econòmic capitalista i al patriarcat, a la globalització neoliberal i a la lògica de la guerra. Que rebutja l’actual model energètic i de desenvolupament i el treball assalariat com a element central del sistema productiu. Que combat el racisme, la xenofòbia, l’autoritarisme, l’homofòbia i tot tipus de discriminació social.”

A Diagonal participen un grup de professionals i activistes de la comunicació molt heterogeni,  amb el convenciment que és possible realitzar un diari de gran tirada sense tenir darrera un gran grup econòmic o polític. Se sustenta en una àmplia xarxa de subscriptors i col·laboradors, persones i entitats que asseguren la independència d’un mitjà “obertament incisiu amb els poders”.

http://www.kioskofree.com/

Kioskofree és el primer quiosc de publicacions natives digitals. Neix amb la intenció d’esdevenir un punt de referència per als internautes on trobaran totes les webs informatives i revistes corporatives d’empreses, organitzacions i institucions. Una de les principals característiques de és el seu format únic i compatible amb tots els suports, inclosos dispositius mòbils.