A una setmana de les eleccions generals l’actualització dominical del meu Diari a internet tindrà un clar contingut de campanya, però vull començar amb la decisió del govern socialista de crear el Consell rector de l’Aeroport d’El Prat, que tindrà una majoria catalana, per demostrar que, un cop més, el govern del PSOE compleix els seus compromisos amb Catalunya. Podeu llegir la notícia a La Vanguardia “El gobierno crea el consejo rector del aeropuerto de El Prat“ a partir de les informacions d’agència, la satisfacció del Conseller de Territori i Sostenibilitat “Recoder tilda de histórica la mayoría catalana en el consejo rector de El Prat” també recollida a La Vanguardia a partir de les informacions d’agència, i la declaració de Carme Chacón al respecte “El govern de l’Estat ha tornat a complir amb Catalunya”.

Sobre la campanya electoral a Catalunya vull destacar els actes de Carme Chacón a Girona i a Lleida, on ha declarat “L’únic vot que pot aturar la dreta és el vot al PSC“. També us interessarà la intervenció de José Montilla en el míting celebrat a Santa Coloma de Gramenet on fa afirmar: “Si l’esquerra es mobilitza, Rajoy no serà president”.

Divendres es va produir a TV3 el debat entre els cinc caps de llista per Barcelona. Crec que va ser un debat força interessant en el que destaco la claredat expositiva i la convicció de Carme Chacón, l’esforç per mobilitzar els electorats respectius per part de Joan Coscubiela i Alfred Bosch, el meritori paper de Jorge Fernández afectat per una inoportuna afonia que li rovellava la veu i un discret paper de Duran Lleida que va quedar força difuminat. Podeu llegir al respecte l’anàlisi de David Miró “Foc creuat per trencar el triple empat” i les notes d’Oriol Bartumeus al seu bloc. A la web del PSC hi trobareu les xifres i els gràfics utilitzats per Carme Chacón en el debat, que parlen per si sols.

Abans de seguir amb temes relatius a les eleccions generals, us faig algunes pinzellades sobre qüestions relatives a la política catalana, començant per la dimissió de 10 dels 11 membres del Consella Nacional de la Cultura i de les Arts. Us convido a llegir el document “En defensa del Conca” signat pels 10 dimissionaris i les cròniques d’Ernest Alós “El Conca perd el pols amb Mascarell” i Roberta Bosco “Dimisión masiva en el Consejo de las Artes de Cataluña”.

Continua l’estat de preocupació extrema sobre la política de retallades sanitàries practicada pel Conseller Boi Ruiz. Us convido a llegir al respecte els articles de Ferran Balsells “La huelga de médicos contra los recortes le estalla a CiU en plena campaña”, Alfons Quintà “Vaga sanitària: una fracàs de la Generalitat”, Ferran Balsells “La Generalitat declara la guerra a los médicos”, Alfons Quintà “Salut: desastre públic i benefici privat ja palès“, “Retallades i col·lapse de la Generalitat” i “Ús privat de la xarxa hospitalària pública“, i Pere Ríos “El ‘tijeretazo’ que no cesa”.

Sobre la (des)orientació de CiU us convido a llegir els articles de Francesc de Carreras “¿Qué está pasando en CiU?” i Maiol Roger “Duran defiende las virtudes de pactar con el Partido Popular”.

M’han interessat molt dos articles sobre dos temes importants en aquesta campanya, es tracta de l’article d’Antoni Zabalza “El pacto fiscal que España y Cataluña necesitan” i el de Jordi Matas Dalmases “Tres modelos de Estado”.

Sobre les perspectives electorals a Catalunya us interessaran els articles de Josep Ramoneda “Ganar y perder”, Jesús Ceberio “El PP pisa fuerte en la escena catalana” i Lluís Bassets “Mar de fondo”.

Aquests darrers dies han aparegut diverses enquestes amb dos importants denominadors comuns: majoria absoluta del PP a Espanya i un quasi triple empat a Catalunya, amb un PSC que arribaria primer, seguit de prop per CiU i PP. Al respecte us convido a llegir l’enquesta d’El País a Catalunya explicada per Miquel Noguer, el resum de les enquestes publicades avui per La Vanguardia i El Periódico de Catalunya realitzat pel diari ARA, l’anàlisi de l’enquesta de La Vanguardia realitzat pel director de l’estudi Julián Santamaría Ossorio “Elecciones singulares” i l’editorial del diari El País “A una semana del 20-N“.

Realment, a mesura que s’acosta el dia de les eleccions, l’alternativa apareix molt clara: o bé es confirmen els pronòstics i es produeix una victòria per majoria absoluta del PP, que passaria a convertir-se en el partit que concentra més poder en unes soles mans en tota la història democràtica espanyola (afegint a la pronosticada majoria absoluta al Congrés i al Senat, l’impressionant poder que concentra ja a la gran majoria de Comunitats Autònomes i Ajuntaments), o bé el Partit Socialista dóna la campanada i guanya les eleccions o, com a mínim, evita la majoria absoluta del PP.

El PP ha fet tots els possibles per amagar el seu programa, però sabem que faria el que fan els seus homòlegs al Regne Unit i a Portugal, i el que comencen a fer els seus governs autonòmics: retallar de forma dràstica la protecció social i els serveis públics de sanitat i educació. L’absurda teoria segons la qual la victòria del PP serviria per combatre eficaçment la crisi i crear ocupació està absolutament desmentida pels fets als països europeus on governen els conservadors de fa ben poc i per les altes taxes d’atur a Comunitats que porten molts anys de govern del PP com Múrcia i València. Seria ben trist que quan ja es pronostiquen victòries de les esquerres a França l’any que ve i a Alemanya l’any 2013, espanya comencés a circular en direcció contrària, acceptant sense més el dogma neoliberal i les polítiques d’extrema austeritat i ajustament que s’estan revelant com a ineficaces contra la crisi i incapaces de crear ocupació. Això sí, es rebaixaran els impostos als sectors més benestants, s’obria la porta al copagament sanitari, s’afavoriria l’educació i la sanitat privades, i les petites i mitjanes empreses quedarien fora de la negociació col·lectiva, desprotegint els treballadors.

Convé aprofitar aquesta segona setmana de campanya per fer arribar aquests arguments a la ciutadania, per convèncer a possibles abstencionistes que la indiferència és un formidable aliat de la dreta, per mobilitzar els progressistes, per concentrar els vots en el Partit Socialista, conscients que el problema no és que partits petits tinguin un, dos o tres diputats més, sinó que ens juguem que el PSOE tingui al menys 25 o 30 diputats més del que pronostiquen les enquestes per plantar cara al PP de forma eficaç.

Sobre les conseqüències d’una eventual victòria del PP, us convido a llegir els articles de Joan Majó “Neoliberalismo o socialdemocracia”, Rosa María Artal “He visto cosas que no creeríais”, Miguel Angel Quintanilla “No son lo mismo”, Ernesto Ekáizer “Agenda pública”, Javier Pradera “Sentido común y mandato de Dios”, Manuel Rivas “Mariano I”, Carmen Alborch, Elena Arnedo i d’altres “A las más jóvenes”, Josep Ramoneda “¿Por qué da miedo la derecha?”, Pere Rusiñol “Rajoy logra atraerse en masa al votante de extrema derecha” i el dossier del diari ARA “Què farà Rajoy amb Catalunya?“.

Sobre les eleccions generals us pot interessar el dossier preparat pel diari econòmic Cinco Días i, en general, tots els enllaços que ens proposa Antoni Gutiérrez-Rubí.

Els recents esdeveniments a Grècia i a Itàlia estan posant sobre la taula una evidència inquietant: no manen els que encapçalen els governs sinó uns altres. Podeu llegir al respecte els articles d’Ernesto Ekáizer “El teléfono azul” i “Soberanía formal“, Jesús Ceberio “Gobiernos de tecnócratas” i Manel Pérez “Los límites de la tecnocracia” i l’editorial d’El País “Riesgos tecnocráticos“.

Dilluns es va produir l’únic debat cara a cara de la campanya entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. Crec que el candidat socialista va ser molt més clar en quant als seus compromisos programàtics i incisiu pel que fa als riscos d’una victòria del seu adversari, que no pas Mariano Rajoy que es va refugiar en la lectura permanent de les seves notes limitant-se a criticar la difícil situació econòmica i l’elevat nivell d’atur, oferint la seva victòria com a bàlsam miraculós que tot ho resoldrà. Podeu llegir al respecte l’article de Luis Rodríguez Aizpeolea “Rubalcaba fue más claro y audaz” i la crònica del diari Público “La verdad del debate“.

Sobre les característiques de la campanya d’Alfredo Pérez Rubalcaba i la seva força us convido a llegir els articles de Carlos Elordi “Rubalcaba fa gran la política” i Joana Bonet “Rubalcaba, el seductor táctico”.

M’han interessat molt els articles de Carles Castro “El PSOE encara una incierta travesía del desierto” i “El PP ha construido una sólida base electoral sobre la exaltación de la nación española” i José María Alvarez “Aznar, modelo del PSOE opositor”.

Dels molts reptes polítics pendents en voldria subratllar dos recollits als articles de Jesús Ceberio “Ley de transparencia, ya” i Juan José Laborda “La criatura peor diseñada de 1978″ (sobre la necessitat de reformar el Senat).

Sobre la situació socioeconòmica espanyola, els seus problemes de fons i les seves perspectives us convido a llegir els articles d’Amparo Estrada “Comprar a crédito sin límites“, “Cinco millones de parados” i “Los evasores roban miles de millones a la sociedad“, Daniel Ayllón “Seis millones de nuevos ‘españoles’”, l’entrevista a José Manuel González-Páramo, conseller del Banc Central Europeu, que li fan Íñigo de Barrón i Claudi Pérez a El País, Germà Bel “Austeridades”, Ignacio Zubiri “Consolidación y crecimiento”, Josep Piqué “Las barbas del vecino”, Pilar Blázquez “Los mercados aparcan a España” i l’entrevista a Richard Koo, economista en cap del banc d’inversió Nomura, que li fa Claudi Pérez a El País.

Des d’una perspectiva ben distinta us interessaran els articles de Vicenç Navarro “El Estado del bienestar español” i “Las insuficiencias en la sabiduría convencional sobre las causas de la crisis y el error de sus soluciones“, així com la crònica d’Ana Flores “Para salir gire a la izquierda” sobre el llibre “Hay alternativas” que us podeu descarregar aquí (compte! 2MB), publicat per Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón.

La notícia europea de la setmana ha estat la caiguda de Berlusconi, sobre la que us convido a llegir els següents articles:

• El error Berlusconi, El País, editorial
• El problema no es solo Berlusconi, Manel Pérez
• ¿Julio César o Nerón?, Jorge Marirrodriga
• ¿Qui va matar Berlusconi?, Juancho Dumall
• La inmunidad, Enric Juliana
• ¡Cuidado con el Caimán!, Lluís Bassets
• Italia pone contra las cuerdas al euro, M.V. Gómez i A. Bolaños
• Retrasos y engaños, El País, editorial
• Bola de partido, José Carlos Díez
• La hora de Napolitano, Antonio Elorza
• ‘Ciao’ a todo esto, Francisco G. Basterra
• ‘Desberlusconizar’ Italia, Antoni Tabucchi
• Contra los mercados, Gran Wyoming

Però realment la crisi no és ni grega, ni irlandesa, ni portuguesa, ni italiana, és una crisi de l’euro, una crisi europea o, millor dit, una crisi de l’enfocament equivocat i dels mecanismes insuficients de la Unió Europea per afrontar la crisi econòmica. Us convido a llegir al respecte els següents articles:

• ¿Salir o no salir del euro?, Josep Borrell
• Déficit y recesión, El País, editorial
• Alerta màxima: l’euro perilla, Manel Manchón
• ¿’Quo vadis’, euro?, Josep Oliver
• La City reparte basura, Xavier Vidal-Folch
• ¿España, la próxima? No hay más fichas, Claudi Pérez
• La bola de cristal, Manel Pérez
• Entrevista a Richard Koo “El euro tiene defectos de origen en su creación, hay que corregirlos”, Manel Pérez
• Europa, al borde de la recesión, Andreu Missé
• Horizonte de recesión, El País, editorial
• Dos velocidades, dos Europas, José Ignacio Torreblanca
• Entrevista a Jacques Delors “Con Francia y Alemania de bomberos no será suficiente para salvar el euro”, Isabel Landa
• Crisis económica y de confianza, La Vanguardia, editorial
• La UE hierve en el desconcierto, Andreu Missé
• La eurozona combate con las manos atadas su crisis más agónica, Daniel Basteiro
• No a la UE a tres velocidades, Javier Ayuso
• Europa: crisis y respuesta, Felipe González

Sobre la situació als països àrabs us convido a llegir els articles de Carlos Fuentes “Las proféticas palabras de Obama, Jean Daniel “Nuevo ropaje para el islamismo”, Saeb Erakat “Veinte años de proceso de paz” (aquest article i el recomanat a continuació analitzen la situació actual del conflicte israelopalestí), Yoshi Beilin “Adiós a los años noventa”, Nuria Tesón “La Liga Arabe suspende a Siria y le impone sanciones” i Raquel García “La Liga Arabe expulsa a Siria”.

Sobre el paper de Xina us convido a llegir l’article de Xulio Ríos “Témer o no témer”.

Sobre debats de fons us convido a llegir els articles de Lluís Foix “Es mejor crear que recortar”, Javier Solana i Angel Saz-Carranza “Gobernar la energía”, Timothy Garton Ash “Mensaje a los banqueros”, Jordi Vaquer “Gobiernos descartables”, Fernando Vallespín “La crisis devora a sus hijos (y al nieto)”, Ulrich Beck “Indignados, entre el poder y la legitimidad”, Iván de la Nuez “El comunista manifiesto”, Carlos Carnicero Urabayen “La derecha hegemónica”, Jordi García-Petit “Desglobalització necessària”, Javier Pérez Royo “La erosión de la igualdad”, Rafael Argullol “Apología desesperanzada de Europa”, José Ignacio Torreblanca “La democracia puesta a prueba”, Paul Krugman “Leyendas del fracaso” i Carmen Alcaide “Ajustes y crecimiento”.

I per acabar de forma més relaxada, us convido a llegir el darrer llibre de Jaume Subirana “Una pedra sura” publicat per Edicions 62, del que podeu llegir una crítica de Manuel Castaño “Poemes que suren”.

“Perles” del programa del Polònia emès el 10 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
♦ Espartac Peran entrevistant Justo Molinero a Santa Coloma: “Qué pasa, Quo Vadis!… O Ben-Hur, o Gladiator, o Calígula… tots són romans en calçotets, ha haaa” Petuuuuns! “Ei, Coral, me encanta tu lavavajillas!” Que gran Molinero, que gran!

[ARXIU HISTÒRIC] (4/11/10)
L’aniversari de la Reina. Rei amunt rei avall buscant el regal adequat, que si bombons, que si Grècia, que si em carrego el Partenó…

[SURREALISTA]
L’entrevista Buenafuente-Punset, tant la real com aquesta, vull dir. Al menys aquesta era declaradament en clau de conya.

[LA PICADA D’ULLET]
ZP en xandall i brutejant perillosament, està reclòs al seu despatx, perquè no el deixen fer cap míting!… fins que es munta un automíting amb maniquins i barretines!

[LA NOVETAT]
Angela Merkel, ara en la pell de Cesc Casanovas, s’infiltra al debat de TVE per parlar en nom de Rajoy de la política econòmica, lògicament, amb vestit blau. I de Rubalcaba també, lògicament, amb vestit vermell.

[MOLT CURRAT]
Tots els caps de cartell per a les eleccions compareixen avió low-cost i quan cal evaquar per una emergència només hi ha un paracaigudes per tots cinc… ohhhh… Es busquen voluntaris per saltar a pèl: el primer, Coscu (s’autoimmola perquè és el que té menys possibilitats de governar), el segon, Bosch (per portar la contrària a la direcció d’ERC), el tercer Fernández Díaz (enganyat per Duran que s’havia ofert per saltar junts amb el paracaigudes), el quart Duran (surt, diguem-ne, disparat a causa del Bazooka de la Chacón) i cinquè… no hi ha cinquè… perquè el temps se li ha tirat a sobre a Chacón i s’estavella l’avió (ella duia el paracaigudes, això sí).

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR]
Si sortim de l’euro, de pas podríem sortir de l’Eurovisió… perdoneu, però algú ho havia de dir!

[LA FRASE DE LA SETMANA]
Monegal: “Ah, ja ho veuen, quin xurro de debat electoral” (referint-se a la conversa Buenafuente-Punset, ha haaa

[LA IMATGE DE LA SETMANA]
El quasi piquito entre Duran i Ortega fent-se passar per amants… va, home, va! I el superpetonàs entre Pujol i Mas… tot per no admetre que els uns volien manipular els cartells dels altres…

[KA FORT]
Conversa marciana: “Has vist això de l’Urdangarín? No, si al final el normal serà el Marichalar”

[L’ESTÀVEM ESPERANT]
La versió polonesa del debat. Gran Campo Vidal esperant el seu moment televisiu, Gran Rajoy –Mr Grecian 2000– llegint cartolines fins i tot per dir bona nit i Gran Rubalcaba, ETA, yo, final, ETA, final, yo!