Pacte fiscal: garantia federal o (des)concert
ROCÍO MARTÍNEZ-SAMPERE
LA VANGUARDIA, 14.11.11

La demanda que Catalunya disposi d’un finançament autònom, just amb el nostre esforç i suficient, no només és àmpliament compartida, sinó que no ve de nou: ha estat així des de la recuperació del nostre autogovern. Prova d’això és que Catalunya no només ha anat aconseguint millors pactes fiscals des de 1980 sinó que ha liderat totes les reformes del finançament autonòmic que hem tingut fins ara. Ja ho deia Trias Fargas, una autonomia sense un bon finançament és com un ciclista sense bicicleta. Necessitem un bon pacte fiscal per poder ser el que som, per fer el que volem fer.

La discussió pertinent no és si volem més i millor, sinó quins són els camins per aconseguirho. Proposar un concert que sabem que no arribarà, més que demostrar ambició, causa frustració. Això és el que ens va passar el 1999: teníem una comissió parlamentaria pel concert, un discurs del Govern centrat en el pacte fiscal i vam aconseguir el mal acord del 2001. La repetició d’aquesta estratègia en els temps greus que vivim seria nefasta.

Quan parlem de models de finançament parlem bàsicament de dues coses: de l’encaix politicoinstitucional i dels recursos que obtindrem. El govern de CIU planteja un pacte fiscal jurídicament al marge de l’estatut i només basat en la nostra singularitat a la Lofca. Un pacte que deixa a la discrecionalitat unilateral del govern espanyol l’ancoratge del nostre autogovern. Poc fiable. Un pacte de resultats incerts ja que tot i que reclama absolut poder fiscal, no especifica com es calcularia la quota de retorn, quan és en aquest càlcul on resideix el privilegi de recursos dels models forals. Basar les nostres aspiracions en un pacte tant ple d’interrogants i feble jurídicament, és erroni. A no ser que sigui una estratègia per justificar algunes posicions.

Els socialistes de Catalunya plantegem un pacte fiscal federal que troba en la seva solvència la seva ambició. Conscients de que massa sovint des del centralisme espanyol hem trobat fermesa altiva, conscients que la sentència va representar un punt i apart, però conscients que enredar als ciutadans mai és la millor opció per avançar.

La nostra proposa es basa en l’encaix jurídic Constitució-estatut-lofca que ja existeix. En reconèixer el bon pacte assolit el 2009, que no només multiplicava per 10 els recursos sinó que canviava les inèrcies. Es basa a extreure’n tot el potencial, a no enlluernar-nos en ser l’excepció, sinó a trobar una norma millor. Una garantia federal: que escurci les distancies entre comunitats autònomes però no intercanviï posicions.

Això és el que proposem: un model propi que renovi el pacte actual en sis direccions. Un consorci tributari que gestioni tots, tots, els impostos, una evolució en els percentatges de cessió dels tributs, també de l’impost de societats, una solidaritat més transparent amb la integració de tots els fons en un sol fons federal, un major anivellament parcial per subratllar l’esforç propi, reforç de la lleialtat institucional perquè no es tornin a produir episodis com el del fons de competitivitat i mecanismes que permetin la convergència de resultats entre els sistemes forals i la resta. Entre model alemany o concert basc, tenim clara la resposta adient.

El pacte fiscal federal és bo per a Catalunya i és factible. Es basa en criteris de sobirania fiscal compartida amb Espanya i Europa i amb un criteri de solidaritat que ha de ser tan just com irrenunciable. I es basa a detallar un model que potser és poc sexi per qui vol insistir en el greuge, però articula un pacte més intel·ligent, sòlid i satisfactori per a qui vol solucions de futur.