El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya sobre el projecte de llei de pressupostos de la Generalitat per al 2017

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya és el màxim òrgan consultiu de la Generalitat. Creat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya està integrat per nou juristes catalans de prestigi, sis dels quals són elegits per una majoria de tres cinquenes parts dels Diputats del Parlament de Catalunya, i els altres tres són elegits pel Govern. El Consell de Garanties vetlla per l’adequació de les lleis catalanes a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Per unanimitat, el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat que “La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 és contrària a l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola, en relació amb l’ordre de repartiment competencial, i a l’article 92 de la Constitució espanyola, quant al seu desplegament orgànic, i no troba empara en l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ni en els articles 211 i 212 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

La disposició addicional trenta-unena del Projecte de llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017 diu el següent: “El Govern, dins les disponibilitats pressupostàries per al 2017, ha d’habilitar les partides per a garantir els recursos necessaris en matèria d’organització i gestió per a afrontar el procés referendari sobre el futur polític de Catalunya en el marc de la legislació vigent en el moment que es convoqui”.

El Grup Socialista va ser el primer grup parlamentari en sol·licitar un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries sobre aquesta disposició addicional perquè enteníem que podia vulnerar l’ordre constitucional i estatutari de repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat. Dies després feien la mateixa sol·licitud els grups de Ciutadans i del PPC.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, per unanimitat, ens ha donat la raó.

El grup parlamentari de Ciutadans afegia també la sol·licitud de dictamen sobre altres partides en l’àmbit dels processos electorals i consultes populars, processos de participació ciutadana i Fons de Contingència. El Consell de Garanties, també per unanimitat, considera que en aquests casos no es produeix un supòsit d’anticonstitucionalitat. És obvi que la Generalitat pot preveure en els pressupostos processos electorals, consultes populars i processos de participació ciutadana. El que no pot és el que pretén fer el Govern que no és altra cosa que organitzar un referèndum sobre la independència.

Val la pena llegir el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya en la seva integritat, però vull subratllar alguns arguments que convé retenir.

El Dictamen del Consell de Garanties recorda que “tant les lleis de pressupostos generals de l’Estat com les dels comptes autonòmics han de reflectir i ajustar-se a l’ordre de repartiment constitucional i estatutari vigent en el període d’aplicació de les normes pressupostàries en qüestió”. És obvi, els poders públics no poden preveure gastar fons públics en qüestions que no són de la seva competència.

El Dictamen afirma que “a data d’avui, la competència de regulació i d’autorització en matèria de referèndums correspon amb caràcter exclusiu a l’Estat, sense que la Generalitat disposi de marge d’actuació normativa o executiva més enllà de la iniciativa de sol·licitud a l’Estat en aquells supòsits referendaris desplegats per la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, aprovada en desenvolupament de l’article 92 de la Constitució espanyola i encara vigent en els mateixos termes inicials”.

No hi ha cap ambigüitat ni escletxa al respecte. Com diu el Dictamen unànime del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya: “d’una banda, el poder legislatiu pressupostari no és un poder lliure sinó que ha de respondre al model de repartiment de competències que delimiten la Constitució i l’Estatut, i, de l’altra, hem de tenir present, alhora, que la figura del referèndum és un supòsit d’institució de consulta de la voluntat general ex article 23 de la Constitució espanyola reservat en exclusiva a l’Estat (art. 149.1.32 CE)”.

El Dictamen reitera: “els pressupostos, en la mesura que són la llei per la qual es dirigeix i s’ordena econòmicament l’activitat atribuïda a la Generalitat, no poden preveure, ni que sigui en forma condicional o potencial, disposicions normatives en relació amb competències o facultats que no li són pròpies”.

El Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya subratlla: “l’examen jurídic de la disposició addicional trenta-unena no supera el test de l’adequació constitucional i estatutària, perquè, actualment, la jurisprudència constitucional no reconeix a la Generalitat la potestat de regular ni de convocar una consulta referendària sobre el futur polític de Catalunya. I, com a derivació d’aquesta premissa, tampoc pot preveure en la seva legislació pressupostària una habilitació o autorització per a una despesa de diner públic en relació a una competència que no té atribuïda o de la qual no n’és la titular reconeguda”.

Per esvair qualsevol dubte al respecte el Dictamen recorda que “la regulació que conté aquest tipus de llei específica de política econòmica [el projecte de llei de pressupostos] s’ha d’ajustar al marc jurídic vigent en el qual s’insereix en el moment de ser aprovada, sense que hi puguin tenir cabuda clàusules que incorporin un eventual contingut que no està reconegut, com és el cas, a l’òrgan polític o executiu concernit”.

Havent llegit el Dictamen, el govern català segueix dient que convocarà el referèndum. I això que, en aquest cas, la culpa, el Dictamen, no és de Madrid, és d’un organisme ben català. Però el govern de la Generalitat segueix entestat en negar la realitat i en intentar amagar que vol perpetrar una il·legalitat com una casa de pagès.

Com convocar el referèndum era ja, a aquestes alçades, l’únic objectiu polític del govern i, diguin el que diguin, no estan en condicions de convocar-lo i de celebrar-lo, crec que la legislatura ha acabat. Com més aviat es convoquin les eleccions, millor per tots.

DrapeauDeuilOK Els organitzadors de la Conferència del PSOE havien previst que intervingués breument en la sessió inaugural. Ahir a la nit, colpit per les notícies de París, vaig escriure unes breus notes per a la meva intervenció. La Conferència s’ha suspès i per tant no hi he intervingut. Us transcric les breus notes que em vaig preparar ahir de matinada.

Hoy nuestro pensamiento y nuestro corazón están en París.

Con las víctimas de la barbarie y sus familias, con todo el pueblo de Francia.

Con François Hollande, Manuel Valls y Anne Hidalgo.

Su dolor es el nuestro, su coraje es el nuestro, su esperanza es la nuestra.

Dolor, coraje y esperanza que deben fortalecer nuestros valores y nuestras convicciones.

Debemos recordar hoy por qué hacemos política.

Para construir una sociedad mejor, en la que la libertad de cada uno debe ser la libertad de todos, en la que las oportunidades de cada uno deben ser las oportunidades de todos.

Una sociedad abierta, tolerante y justa.

Una sociedad laica que promueve el respeto a las ideas y creencias de todos.

Mientras hay quien cultiva y exacerba diferencias, nosotros cultivamos y promovemos la igualdad.

Mientras hay quien se resigna frente a la pobreza y la injusticia, nosotros luchamos por la prosperidad de todos y la justicia social.

Nuestros adversarios son los intolerantes y los fanáticos. Nuestros enemigos son la pobreza, la desigualdad y la incultura. Y sabremos derrotarlos.

No vamos a dejarnos vencer por el miedo ni la oscuridad. Somos portadores de esperanza y de la luz del progreso.

Hoy somos todos franceses, pero también sirios e iraquíes, libios y tunecinos, turcos y egipcios.

Hoy recordamos también a las víctimas de Nueva York, Londres y Madrid.

Con todos ellos y ellas somos uno. Y compartimos la convicción de la igual dignidad de todas las personas. Y compartimos con todos ellos y ellas el ideal de libertad y de justicia para las personas, los pueblos y la humanidad entera.

Los asesinos pueden arrebatarnos una o muchas vidas, pero jamás podrán arrebatarnos nuestros ideales.

Ahir vaig anar a València a mantenir una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. Vaig comprovar el malestar que havien aixecat les declaracions de Germà Gordó oferint la nacionalitat catalana a la gent de les Illes, València i Aragó que ho volguessin. Els que defensen la independència no saben com justificar que això milloraria les relacions amb els altres territoris de parla catalana i improvisen solucions que generen incomoditat arreu. En canvi, quan parles amb gent de València, les Illes i l’Aragó, el que volen és estrènyer els llaços amb Catalunya a partir del respecte mutu i dels projectes que podem compartir: finançament, inversions i transformació d’Espanya en un Estat federal.

Cal ser molt clars sobre tot això: la independència aixeca barreres i ens allunya dels altres. I també d’Europa. A partir d’unes declaracions del president de l’ANC reconeixent que Catalunya hauria de demanar l’adhesió a la Unió Europea si sortís d’Espanya. Però no és que ho digui ell, ho diuen les pròpies institucions europees. Vegeu per exemple el Dictamen del Comitè de les Regions aprovat el passat 12 d’abril a Brusel·les que, entre d’altres coses, diu: “El Comitè de les Regions declara que segons l’article 4.2 del Tractat de la Unió Europea (TUE), l’avenç d’una regió cap a la independència ha de ser considerat com un afer intern de l’Estat afectat i recorda que en el cas que una regió obtingués la independència i volgués integrar-se a la Unió Europea, hauria de presentar una candidatura oficial al Consell i seguir el procediment d’adhesió de l’article 49 del TUE com qualsevol Estat que volgués esdevenir un Estat membre de la UE”.

S’ha volgut presentar el camí cap a la independència com a cosa senzilla, ràpida i planera, i amb efectes gairebé miraculosos. Però no és així. En fi, la campanya electoral hauria de permetre anar aclarint aquestes qüestions que són de vital importància per prendre decisions amb la millor informació disponible.

Sobre aquestes i altres qüestions us convido a llegir, veure o escoltar les notícies següents:

Entrevista de Miquel Iceta a Antena 3
Entrevista de Miquel Iceta a RNE
Notícia sobre la visita a València (La Vanguardia)
Polèmica generada per les declaracions del president de l’ANC (El País)
El PSC contra una política de fronts (El País)
Editorial d’El País “Secesión o pluralismo”
Article de José Juan Toharia “La izquierda y el nacionalismo”

És molt probable que no aconsegueixi mantenir la regularitat d’un apunt diari en aquest blog. Les exigències de la campanya electoral i una agenda atapeïda m’ho impediran en més d’una ocasió.

txikibenegas Avui escric aquesta entrada colpit per la noticia de la mort de Txiki Benegas, dirigent socialista basc amb qui vaig mantenir una relació política i d’amistat al llarg de molts anys. Admirava en ell les fermes conviccions socialistes, la coherència, la lleialtat i un tarannà dialogant que massa sovint es troba a faltar en la política. Avui el recordem amb motiu de la seva mort i ens sentim especialment propers a la seva família, als seus amics i als seus companys socialistes del País Basc i de tota Espanya. Trobarem a faltar la seva paraula amiga i els seus consells, sempre útils per afrontar la solució de problemes delicats de convivència de sentiments d’identitat diversos i de conciliació d’interessos enfrontats.

A Catalunya segueix oberta la polèmica sobre les desafortunades declaracions de Germà Gordó que han aixecat el malestar de la resta de Comunitats en les que es parla català. Trencar amb la resta d’Espanya no servirà per apropar-nos a les Illes, el País Valencià i l’Aragó, ans al contrari, ens allunyarà d’ells. I el pitjor que es pot fer és el que ha fet el conseller de Justícia: oferir-los-hi la nacionalitat catalana. Això no és un tracte d’igual a igual per construir plegats un projecte comú, és intentar assimilar-los. Construir l’Espanya federal pot ser aquest projecte comú. Demà em desplaço a València per parlar-ne amb el president Ximo Puig, com ho vaig fer fa dies a Maó amb la presidenta Francina Armengol, i com ho faré a Saragossa amb el president Lambán. Tres territoris on s’ha produït el canvi, l’alternança que ha expulsat dels governs la dreta anticatalanista del PP. Convindrà prosseguir aquest canvi en la perspectiva de les eleccions generals, i aquest és el compromís de tots els socialistes d’Espanya i de tots els progressistes espanyols.

Acabo recomanant-vos una notícia de La Vanguardia en què es fa ressò d’un informe de Càritas. Els que volen reduir el debat electoral a la qüestió de la independència semblen voler oblidar l’important increment de les desigualtats a Catalunya. Serà perquè no han fet res des del govern per evitar-ho. I per això volen evitar retre comptes.

Avui, havent esmorzat, he estat a RAC1. Allà, entrevistat per Laura Rosel, i en conversa amb Ignasi Llorente, Genís Sinca i Joan Planas, he parlat llarg sobre la situació política catalana, les eleccions del 27S i la proposta dels socialistes. Aquí teniu l’àudio sencer. El País, a partir del teletip de l’agència EFE, ha fet un petit resum de l’entrevista.

Abans de marxar de RAC1 he hagut d’atendre altres mitjans de comunicació que volien la meva reacció a les declaracions del conseller Gordó en què oferia la nacionalitat catalana a la gent del País Valencià i de les Illes que ho volgués (després de la independència de Catalunya, s’entén). Alguns pretenen fer veure que la independència de Catalunya és el millor que podem fer per estrènyer els llaços amb els territoris de parla catalana. Ho trobo absolutament contradictori, i més en un moment en que des de València i les Illes es volen teixir complicitats estretes amb Catalunya.

Abandonar la lluita per la transformació d’Espanya, que és l’Estat que compartim amb València, les Illes i la resta de pobles d’Espanya, i amb el que cap d’ells no té cap voluntat de trencar, lluny d’apropar-nos-hi aixecarà murs difícils de superar. Aquesta idea és un despropòsit més en aquesta fugida endavant cap a un carreró sense sortida en el que alguns ens volen ficar.

Després, visita a L’Arboç, convidat per l’alcalde Joan Sans (PSC amb majoria absoluta), amb motiu de l’actuació castellera en el marc de la Festa Major. Hem pogut gaudir dels esforços dels Minyons de L’Arboç, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca (als que veieu en la foto que acompanya aquestes línies, carregant una torre de 9 amb folre i manilles). Hi he pogut saludar els alcaldes de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, i El Vendrell, Martí Carnicer, el diputat al Congrés, Joan Ruiz, el nostre cap de llista per Tarragona, Carlos Castillo, i la número 2 de la nostra candidatura, Rosa Maria Ibarra, que celebrava avui el seu sant, i a molts altres companys i amics.

Avui es publica l’article “Más sobre la ballena” de Llàtzer Moix, a partir de la polèmica desfermada pel seu article de diumenge passat “Tras la gran ballena blanca”. Val molt la pena llegir-los. Com també trobareu interessant el que deia Francesc Granell en el seu article “Vots i realitats”, publicats tots tres a La Vanguàrdia, i la reflexió de fons de Daniel Cohn-Bendit publicada a Libération “Le souverainisme est de droite parce qu’il repose sur l’égoïsme national et l’égoïsme n’est pas une valeur de gauche”.

Avui és dia d’ordinador, internet, papers i lectures. Com si fos per compensar-ho, apareixen publicades dues entrevistes fetes per dos mitjans de comunicació catalans, dos periodistes diferents i dos fotògrafs diferents. La Vanguardia i Diari de Girona; Jaume V. Aroca i Pau Esparch; Roser Vilallonga (autora de la foto de la que he aprofitat un detall per il·lustrar aquesta entrada al blog) i Marc Martí. Plantejaments ben diferents d’una gran professionalitat.

La imminent campanya campanya electoral -falten 36 dies-, incrementa la meva obsessió per explicar amb claredat i sinceritat els nostres plantejaments. Es tracta de fer balanç del govern d’Artur Mas (un pobre balanç d’embolics permanents sense resultats i fortes retallades socials) i d’explicar com veiem les coses i què proposem de cara al futur. El balanç és important, perquè sempre ho és en unes eleccions i encara més en aquest cas perquè Mas vol seguir al capdavant del govern encara que no encapçala la llista la victòria de la qual l’hauria de fer president, defugint així retre comptes de la seva gestió.

I es tracta també de negar el caràcter plebiscitari de les eleccions, sense que això els hi tregui importància. Ans al contrari, si una futura aliança Junts pel sí-CUP obté la majoria absoluta no sols seguirà Artur Mas com a president, sinó que la dinàmica d’embolics permanents i carrerons sense sortida s’accentuarà. No em cansaré d’assenyalar que no hi ha solució unilateral al problema que tenim. Que l’única via de solució és la del diàleg, la negociació i el pacte. Que dividir Catalunya en dos blocs irreconciliables és un error com una casa de pagès. Que especular amb la sortida de la legalitat ens treu raons i ens situa en una dinàmica molt perillosa. Que hi ha un altre camí, el camí de la reforma constitucional, i el camí d’implicar-nos en la transformació d’Espanya. La decisió lliure i informada de la ciutadania implica que els diferents plantejaments arribin a tothom. I aquesta és la nostra principal feina d’aquí al 27S.

Ahir vaig visitar la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, a Maó. El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, pronunciava al vespre una conferència a Es Mercadal, també a Menorca, i vàrem aprofitar per dinar tots tres a Maó. La presidenta Armengol feia un parell de tuits que poden resumir bé la jornada, un parla de l’Espanya federal i l’altre sobre finançament. El president Puig a la seva conferència a Es Mercadal va aprofitar per dir: “Hay que impulsar una reforma constitucional que haga possible una España federal”.

És obvi que després de les properes eleccions generals s’obrirà el camí per la reforma constitucional i hem d’aprofitar-la per transformar Espanya en un Estat federal. Fer una Catalunya millor en una Espanya diferent, aquest és el nostre objectiu que se situa en la tradició més genuïna del catalanisme polític: defensa de la identitat i de l’autogovern, combat per la modernització d’Espanya i protagonisme en la transformació de l’Estat. Màxima unitat Catalunya endins, màxima ambició Catalunya enfora i cerca constant de complicitats.

Ara que moltes Comunitats Autònomes reclamen un millor finançament, ara que el socialisme espanyol es compromet amb la reforma constitucional, ara que els pobles germans de ses Illes, el País Valencià i l’Aragó han produït canvis de govern, desempallegant-se de la dreta carca i anticatalanista del PP, no podem desertar del combat per una Espanya diferent. Aquest és el nostre compromís.

Ahir vaig gaudir de la visita a les Festes de Gràcia on vaig visitar el carrer Verdi del Mig, just guanyador del premi al carrer millor decorat. La foto que il·lustra aquestes línies correspon precisament a un dels elements decoratius guardonats, possiblement inspirat en el Fushimi Inari-Taisha de Kyoto. Vull agrair especialment l’amabilitat i el temps que em va dedicar Sergi Font i Torrent, una de les ànimes del carrer premiat i que és també vicepresident de la Fundació Festa Major.

Avui he començat el dia amb una entrevista a Onda Cero que us pot interessar. I aquesta tarda vaig cap a Girona a fer una entrevista al Diari de Girona, la foto oficial de la candidatura socialista per aquella demarcació i la trobada socialista d’estiu a Llofriu.

El debat sobre la reforma constitucional s’anima. Els socialistes vàrem obrir el debat a Granada el juliol del 2013 i el PP s’hi mostrava radicalment hostil. Ara es van produint moviments: Podemos parla de procés constituent, Ciudadanos ha demanat un informe al respecte, Unió parla d’una disposició addicional específica per Catalunya i fins i tot Rajoy accepta que caldrà parlar-ne. No hi ha res més potent que una idea a la que arriba el seu moment. I el moment és aquest.

Finament, Romeva i Junqueras han hagut d’acceptar una veritat incòmoda: si guanya la seva llista i es poden posar d’acord amb la CUP, el president seguirà sent Artur Mas. Tot plegat per continuar la política del ‘lío’, les retallades i per no obtenir cap cavenç concret. I noves eleccions al cap de vuit mesos. Espero que no sigui així i que els nostres esforços per tenir una majoria, un govern i un president diferent es vagin obrint camí.

Ahir faig fer 55 anys. Vaig rebre regals i felicitacions i tota mena de bons desitjos. Però ahir era també el dia que em reincorporava a la feina: reunions, trucades i papers. Avui visitaré les Festes de Gràcia, amb un especial punt d’interès, el projecte Minerva, de creadores de Gràcia, que exposen els seus treballs. També faré declaracions als mitjans. Suposo que em preguntaran sobre els temes d’actualitat: el debat sobre el rescat de Grècia al Congrés dels Diputats, la resolució de la Junta Electoral que obliga a TV3 a no utilitzar un símbol estiuenc calcat al logotip de la candidatura “Junts pel Sí”, els dubtes sobre qui seria president si guanyés la candidatura “Junts pel Sí”, el debat sobre la reforma constitucional, etc.

El cert és que per molta gent aquests són dies de descans i desconnexió, i tinc molts dubtes que els missatges i les polèmiques que els responsables traslladem tinguin la mateixa acollida que tindran a partir de l’ú de setembre. Però no podem ni volem deixar d’atendre els mitjans que, de forma inexorable, marquen l’agenda informativa. Segueixo sorprès que fins ara el PSC sigui l’únic partit que ha presentat el seu programa electoral. I tampoc entenc com la candidatura “Junts pel Sí” no sigui més clara pel que fa al seu objectiu immediat que no és altre que mantenir Artur Mas al capdavant de la presidència de la Generalitat. Espero que del debat democràtic, que ha d’estar presidit sempre pel respecte als altres i al conjunt de la ciutadania, permeti a tothom prendre de forma informada i en consciència la seva decisió de vot el proper 27 de setembre. Els mitjans de comunicació tenen també una gran responsabilitat en aquest procés i confio que els mitjans de titularitat pública actuïn des de la neutralitat i la independència que la llei els exigeix.

MEMORÁNDUM URGENTE PARA LOS PRESIDENTES MAS Y RAJOY (30.11.14)

Estimados presidentes,

La jornada del 9 de noviembre ha marcado otro hito en la cadena de desencuentros de los gobiernos español y catalán. Si el 9-N ha puesto claramente de manifiesto que el sentimiento independentista, aún siendo muy significativo, no es mayoritario, también ha reflejado, una vez más, la insatisfacción profunda de una parte importante de la sociedad catalana con respecto a la actual relación entre Cataluña y el resto de España.

El paso del tiempo ha demostrado que el problema, lejos de desaparecer, se va enconando y el margen para solucionarlo, lejos de ampliarse, se va estrechando. La querella presentada contra el President de la Generalitat es el último y más grave episodio de un desencuentro que, de persistir, sólo puede conducir a un enfrentamiento del que no puede derivarse beneficio alguno para nadie.

No es posible seguir así ni aparentar que no pasa nada ni pensar que por el mero hecho de apelar al cumplimiento de la ley el problema se resolverá por si solo. Por ello quisiera emplazarles una vez más, como máximos responsables de los gobiernos de Cataluña y España, a retomar de inmediato el diálogo político y la colaboración institucional para encauzar el problema y abrir el camino a un acuerdo.

Para ello les sugiero una agenda de temas e instrumentos para acercar posiciones e ir solventando cuestiones relevantes que pueden desbrozar el camino del necesario acuerdo.

Los gobiernos de España y Cataluña, desde la lealtad mutua y la voluntad recíproca de acuerdo, deberían abrir, en el marco de la Comisión Bilateral Estado-Generalitat, una negociación sobre el documento de 23 puntos presentado por el presidente Mas al presidente Rajoy el pasado 30 de julio.

Es necesario revisar, en el marco del Consejo de Política Fiscal y Financiera, la distribución del esfuerzo de reducción del déficit público entre los tres niveles de la Administración que está sometiendo a una presión insoportable al conjunto de las Comunidades Autónomas y a los Ayuntamientos. Dicha revisión debería también contemplar la posibilidad de negociar con las instituciones europeas una flexibilización de los plazos y objetivos de déficit.

Debe procederse de forma inmediata, en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera y para su examen por la Conferencia de Presidentes, a la evaluación del vigente modelo de financiación autonómica cuya revisión debería haber entrado en vigor el pasado 1 de enero.

Es conveniente, en todo caso, convocar con carácter urgente una Conferencia de Presidentes que pueda adoptar medidas para reactivar la economía y el empleo que impliquen al conjunto de las Administraciones Públicas.

Debe crearse con carácter inmediato, en el marco de la Comisión Constitucional del Congreso, un espacio de deliberación sobre los contenidos de una reforma constitucional que, además de fortalecer el sistema de derechos y libertades, modernizar algunas instituciones de nuestra democracia y favorecer la participación ciudadana, aborde en su integridad los problemas del Estado de las Autonomías constatados tras 35 años de vigencia de la Constitución, mejore su funcionamiento y su financiación, asegure la igualdad de derechos de los ciudadanos sea cual sea el territorio en el que vivan y que sirva también para dar respuesta a la singularidad de Cataluña y su reconocimiento.

A ese debate deben ser convocados los grupos parlamentarios, las instituciones del Estado, las Comunidades Autónomas y expertos en la materia.

Hace tiempo que muchos estamos convencidos de que una reforma constitucional de corte federal puede, a la vez, solucionar los problemas de la actual estructura territorial española y satisfacer las demandas de autogobierno y de reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe del Estado que se vienen expresando en Cataluña desde la que el Tribunal Constitucional alteró a través de una Sentencia el Estatuto votado por mayoría absoluta de las Cortes Generales y refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña.

Quiero emplazarles a retomar el camino del diálogo, la negociación y el pacto como única vía para resolver los problemas y llamamos a partidos e instituciones a hacer propuestas para fortalecer un proyecto común de convivencia, ajustarlo a las nuevas demandas ciudadanas y renovarlo para hacer frente a los desafíos de nuestro tiempo.

La meva elecció com a primer secretari del PSC (en un procés recollit al meu web Reconstrució) obliga a un canvi en les meves rutines i m’impedirà a partir d’ara actualitzar setmanalment el meu Diari. Segueixo recomanant de forma gairebé diària articles d’opinió que considero rellevants i que podeu trobar al meu Scoop.it i al recopilatori Alternatives. També els podeu seguir a través del meu Twitter i del meu perfil i pàgina a Facebook. Segueixo alimentant també el meu Arxiu en català i en castellà, l’ArxiuPSC, i els webs Cartells socialistes, Llei electoral i Reforma federal.

Podreu anar seguint les seccions dedicades al programa Polònia i les recomanacions de la Zona Web en els llocs webs dels seus autors respectius, la meva germana Núria i el meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Per la meva banda, seguiré fent anotacions en aquest Diari sense l’habitual regularitat. Avui em limito a recomanar-vos l’article de Patxo Unzueta “¿Hay margen para un nuevo pacto?“, el meu article “Federalismo necesario” i la reflexió que vaig fer al fil de la Diada del 2013 com a president de la Fundació Rafael Campalans.

Fins aviat!

Avui és el meu aniversari, faig 54 anys i estic rebent moltíssimes felicitacions. És molt possible que no les pugui respondre totes i se m’ha acudit un petit gest per agrair tanta amabilitat: us recomano que llegiu Michel de Montaigne. Aquí trobareu els seus Essais en francès i en castellà. O podeu llegir el llibre de Stefan Zweig sobre Montaigne (també disponible en català), o el llibre de Sarah Bakewell “Cómo vivir. Una vida con Montaigne” o “Quaranta nits amb Montaigne” d’Antoine Compagnon (també publicat en castellà), a qui Mariona Ferrer i Fornells va entrevistar al diari ARA. També us poden interessar els articles “En el espejo de Montaigne” d’Antonio Muñoz Molina (que es refereix al llibre de Sarah Bakewell) i “Encara Montaigne” de Jordi Llovet.

Per explicar el contingut de la reunió de la Comissió Executiva del PSC he mantingut un contacte amb els mitjans de comunicació. A continuació trobareu els meus comentaris sobre el recent comunicat de Jordi Pujol.

L’engany de Jordi Pujol ha causat un gran mal a la política, al catalanisme, a la Generalitat i a Catalunya.

Molts catalans i catalanes ens sentim avui indignats, traïts, enganyats.

Només podrem recuperar-nos col·lectivament d’aquest cop a través de la veritat, la transparència i l’exemplaritat.

És impossible amagar el cap sota l’ala. El que ja sabem fa del tot impossible pensar que les coses segueixin com si res. La sospita sobre el que no sabem esdevé insuportable. Claredat, veritat i transparència són del tot exigibles.

Els fets són d’una enorme gravetat i transcendència, i, objectivament, agradi o no, escampen una feixuga ombra sobre el projecte polític i l’obra de govern de Convergència i Unió.

Esperem que Jordi Pujol i el president Mas estiguin a l’alçada de les circumstàncies. A ells correspon prendre la iniciativa per esclarir totalment els fets.

Pel prestigi de les institucions i pel bé de Catalunya els demanem celeritat i contundència.

No acceptem de cap de les maneres que els actes d’una persona siguin aprofitat per atacar les institucions catalanes.

Ho hem dit sempre: Pujol no és Catalunya.

Estem convençuts que sabrem superar aquesta situació i l’enorme decepció i indignació causades per una evasió fiscal al llarg de 34 anys per qui va presidir la Generalitat al llarg de 23 anys.

És imprescindible conèixer el volum total defraudat per Jordi Pujol i la seva família, així com l’origen de tots els ingressos que van escapar del control de la Hisenda pública.

L’evasió fiscal continuada i l’opacitat de la procedència dels fons perverteix la política i acaba amb la moral col·lectiva. Només podrem recuperar-les a través de la veritat.

Som conscients que l’erosió de la política i de les institucions té a veure amb comportaments com aquests i d’altres que estan afectant la vida pública des de fa massa temps.

També som conscients que l’esforç col·lectiu per netejar la imatge de la política no pot ni ha d’esdevenir una batalla partidista.

És obvi que la nota de Jordi Pujol és del tot insuficient, perquè malgrat la gravetat dels fets que s’hi reconeixen, encara calla molt més del que diu. I això no és acceptable.

Utilitzarem tots els mitjans al nostre abast per a l’esclariment total dels fets, però reiterem que, pel bé de tots, convé que Jordi Pujol, el president Mas i Convergència i Unió prenguin la iniciativa i evitin un espectacle de batalla partidista que no seria positiu per recuperar la bona imatge de la política.

Jordi Pujol, com a president de la Generalitat des de 1980 a 2003, ha de ser conscient de la insuficiència de les seves explicacions i del dany que ja ha causat a la política, les institucions, la societat i el país. Esperem d’ell els gestos i decisions que limitin en el possible que aquest mal augmenti encara més.

És obligada una explicació exhaustiva que hauria de produir-se en seu parlamentària. També fora convenient la renúncia al tractament i a les prerrogatives com a expresident.

Transcripció de la pregunta de Miquel Iceta com a president del grup socialista al Parlament de catalunya, al president de la Generalitat, Artur Mas, en la sessió de control al govern

Moltes gràcies, presidenta.

Permeti’m, president, que en primer lloc jo també m’afegeixi a totes les peticions perquè el Govern de Catalunya, i el seu president al capdavant, es manifestin de forma clara i rotunda en favor d’aturar la massacre a Gaza. Li dic des d’un grup parlamentari que condemna totes les violències, però en aquests moments la que està colpint milions de catalans és la que s’està produint a una riba de la Mediterrània, que és el nostre mar, i que està produint un patiment insuportable i intolerable des de qualsevol punt de vista democràtic.

President, sense diàleg, negociació i pacte no és possible introduir un canvi substancial en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Sense diàleg, negociació i pacte no tindrem ni una solució federal, ni una solució confederal, ni la independència. Sense diàleg, negociació i pacte, tampoc no hi haurà consulta.

President, ens agradaria que, si vol, pogués dir quan s’entrevisti amb el president Rajoy que els socialistes de Catalunya li fem costat a vostè en l’exigència de negociació, diàleg i pacte, per acordar el finançament econòmic, efectivament, per aturar l’aplicació de la llei Wert, perquè el Fons de Liquiditat Autonòmic no esdevingui el fons de liquidació de l’autonomia, per obrir una ponència al Congrés dels Diputats que estudiï la reforma de la Constitució per fer d’Espanya un estat federal que reconegui que Catalunya és una nació, un pacte fiscal solidari, blindi les competències de la Generalitat en matèria d’educació, llengua i cultura, i ens proporcioni una justícia i un Senat federals.

També hauria de dir-li a Mariano Rajoy que la sanitat catalana no pot suportar més retallades. Parli-li, si us plau, de Bellvitge o de la Vall d’Hebron. Digui-li també que els catalans i les catalanes no volem la nova regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs que ens volen imposar a tots i a totes. Que la reforma laboral està fent molt de mal.

President, hi ha moltes coses amb les que pot comptar amb els socialistes de Catalunya, estem al seu costat per afrontar molts dels problemes que afecten els catalans i les catalanes, i per denunciar l’especial responsabilitat del Govern d’Espanya en molts d’ells. Caldrà vèncer moltes resistències perquè el diàleg s’obri camí, també per fer possible la consulta.

Però president, també caldrà renunciar a preguntes que no encaixen en la nostra pròpia llei, a iniciatives i decisions unilaterals que ens aboquen, o bé a un carreró sense sortida, o bé a un xoc de trens que no beneficiarà a ningú, i això depèn de vostè.

President, com planteja i com està preparant la seva reunió amb el president Rajoy, que tindrà lloc la setmana que ve?

Aquí trobareu els resultats de la consulta a la militància del PSC sobre la candidatura a la primera secretaria del partit. I aquí trobareu els resultats de la consulta a la militància socialista sobre la candidatura a la secretaria general del PSOE.

Avui l’actualització del meu Diari a Internet només recull els 10 articles més rellevants sobre la meva campanya per ser elegit primer secretari del PSC en vot individual i secret dels més de 20.00 militants del partit el proper 13 de juliol. Com sempre us recordo que cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.

Web de campanya de Miquel Iceta

ELS 10 ARTICLES RECOMANATS:

“Quiero votar la reforma de la Constitución porque soy federalista”, Pere Ríos, El País, 23.06.14
Ros avala la candidatura d’Iceta i li demana una executiva “plural”, Europa Press, 23.06.14
Iceta en 20 frases, Emma Ansola, 24.06.14
Per un PSC fort, Francesc Trillas, 26.06.14
Decàleg de compromisos, Miquel Iceta, 26.04.14
“Si la socialdemocracia no reacciona, Podemos está para quedarse”, Manel Manchón, 27.06.14
Entrevista a Raimon Obiols a L’Hora, Rafael Pradas, 28.06.14
Entrevista a Miquel Iceta en el programa “Aquí Parlem” a TVE-Sant Cugat, Lluís Falgàs, 28.06.14
“España es una nación de naciones”, María Jesús Cañizares, ABC, 29.06.14
“La primera via”, article de Miquel Iceta a La Vanguardia, 29.06.14 (transcrit a continuació)

La primera via

MIQUEL ICETA
LA VANGUARDIA, 29.06.14

El president Mas té la intenció de convocar una consulta el 9 de novembre, i signarà el decret de convocatòria just després de l’aprovació de la llei de Consultes no Referendàries per part del Parlament. S’ha compromès a sotmetre a la ciutadania el disbarat de doble pregunta subordinada que va ser acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. Utilitzar la llei de Consultes no Referendàries per fer una pregunta pròpia d’un referèndum és un error que comportarà la suspensió de la convocatòria per part del Tribunal Constitucional, sense que es pugui descartar tampoc la impugnació de la mateixa llei.

Els socialistes catalans hem defensat des de sempre que l’única sortida a l’anomalia democràtica causada per la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar el text de l’Estatut votat per la ciutadania és que els catalans puguin votar per decidir el futur del nostre autogovern.

El problema és que l’actitud hostil del Govern d’Espanya s’ha vist reforçada pels errors comesos pel Govern català. Insistir a celebrar la consulta el 2014 -quan hauria estat més prudent esperar a les properes eleccions generals-, el fet que el Parlament de Catalunya hagi aprovat una declaració de sobirania i que el Govern hagi fixat de forma unilateral data i pregunta, alimenten una dinàmica de confrontació que no afavoreix, sinó que fa impossible una consulta legal i acordada.

La insistència dels socialistes catalans en una consulta legal i acordada no és un caprici, sinó, senzillament, l’única forma de fer-la possible tal com ha posat de relleu de forma contundent la resolució del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament. El compromís del PSC amb la celebració d’una consulta es concretarà en la votació de la llei de Consultes no Referendàries si, tal com els partits hem acordat, aquesta rep el vistiplau del Consell de Garanties Estatutàries.

Però com ja he apuntat, l’aprovació d’aquesta llei no garanteix per si mateixa la celebració de la consulta. Hi ha cinc possibilitats: un acord entre els dos governs que faci possible la consulta (poc probable), que el Govern d’Espanya s’inhibeixi davant la convocatòria unilateral de la consulta per part del Govern català (poc probable), que el Govern català insisteixi a organitzar una consulta encara que el Tribunal Constitucional hagi suspès la seva convocatòria (cosa que ens situa fora de l’Estat de dret), que alguna organització de la societat civil prengui en les seves mans l’organització de la consulta (cosa que la privaria de tota legitimitat), o que el president de la Generalitat substitueixi la consulta per una convocatòria d’eleccions al Parlament en el moment que ell consideri oportú o li sigui dictat per les circumstàncies.

Ara per ara només sembla raonable la darrera opció, que no satisfà ningú. Per això és incomprensible que el president de la Generalitat sigui incapaç de canviar d’estratègia. Potser espera que el Govern d’Espanya flexibilitzi la seva posició o, fins i tot, que formalitzi una oferta política que justifiqui un canvi de full de ruta. Però jo em pregunto, quin sentit té deixar la iniciativa únicament en mans dels que van combatre l’Estatut, dels que el van recórrer i dels que han desenvolupat una política tan contrària als interessos de Catalunya?

No seria millor fer les coses d’una altra manera? No podríem pensar en una pregunta viable que donés a les institucions catalanes la força imprescindible per negociar? Tampoc no entenc per què s’abandona la perspectiva d’un nou acord que podria consistir en la negociació d’un pacte fiscal solidari, la garantia efectiva de les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i un marc que faciliti la projecció exterior de Catalunya. I tampoc no és sensat menystenir les possibilitats d’una reforma constitucional federal, o la inclusió dels drets històrics recollits en l’article 5 de l’Estatut en una disposició addicional de la Constitució. Totes aquestes iniciatives podrien ser objecte de consulta per donar un mandat a les institucions catalanes, i el resultat de la negociació seria també sotmès al vot de la ciutadania per tal de decidir.

Crec sincerament que l’estratègia del president Mas és errònia i perillosa i, en el millor dels casos, no porta enlloc. Celebrar la consulta i assolir un nou acord només és possible a través del diàleg, la negociació i el pacte. És la via del seny, la via amb què estem compromesos els socialistes catalans. La via per assolir avanços en l’autogovern, en el reconeixement de la nació catalana i en la modernització de l’Estat. La primera via.

Avui l’actualització del meu Diari a Internet només recull els 10 articles més rellevants sobre la meva campanya per ser elegit primer secretari del PSC en vot individual i secret dels més de 20.00 militants del partit el proper 13 de juliol. Com sempre us recordo que cada dia recomano articles a través del meu Scoop.it, de Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i del recopilatori Alternatives.

Web de campanya de Miquel Iceta

ELS 10 ARTICLES RECOMANATS:

“Quiero votar la reforma de la Constitución porque soy federalista”, Pere Ríos, El País, 23.06.14
Ros avala la candidatura d’Iceta i li demana una executiva “plural”, Europa Press, 23.06.14
Iceta en 20 frases, Emma Ansola, 24.06.14
Per un PSC fort, Francesc Trillas, 26.06.14
Decàleg de compromisos, Miquel Iceta, 26.04.14
“Si la socialdemocracia no reacciona, Podemos está para quedarse”, Manel Manchón, 27.06.14
Entrevista a Raimon Obiols a L’Hora, Rafael Pradas, 28.06.14
Entrevista a Miquel Iceta en el programa “Aquí Parlem” a TVE-Sant Cugat, Lluís Falgàs, 28.06.14
“España es una nación de naciones”, María Jesús Cañizares, ABC, 29.06.14
“La primera via”, article de Miquel Iceta a La Vanguardia, 29.06.14 (transcrit a continuació)